Miquel Nadal
Crec que ho he escrit per aquí altres vegades: vull que Unió Mallorquina creixi; igual que vull que creixi l’esquerra nacional. És a dir, vull que a les Illes —i a la resta— progressin els partits del país, perquè, tal com està el panorama, la urgència és el país per damunt cap altra cosa. No sé si amb l’elecció de Miquel Nadal com a president del seu partit el meu desig es veurà beneficiat o no: algunes profecies expressades avui mateix no van en aquesta direcció precisament, però ja ho veurem va dir un cec.
El que vull ara, a part de desitjar molta sort i molt de succés al nou i flamant president, és oferir-li humilment alguns suggeriments. Com que sóc lingüista i el meu camp d’activitat i preocupacions és el de la llengua, els consells aniran per aquí. Sobre altres qüestions els seus col·legues de partit i assessors ja faran el que hagin de fer.
El primer suggeriment és que sigui conscient de la importància que té la imatge en un polític. I una part d’aquesta imatge és la manera de parlar. En els països normals el model lingüístic que els polítics ofereixen és cosa sagrada, perquè en el parlar hi va la pell política. Dit això, jo fos d’ell contractaria ràpidament un logopeda. No és prudent que un líder d’un partit que aspira a ser majoritari exhibeixi aquesta cosa pròpia dels adolescents palmesans i tan poc eufònica que anomenam parlar bleda, perquè als mallorquins que parlam normal i que tenim sensibilitat per la nostra llengua aquesta manera de parlar ens provoca tota classe de sensacions menys votera. Segurament el nou president ni ho sap, que parla bleda, com la resta d’afectats —en el quadre clínico-lingüístic que patim col·lectivament el desconeixement de la patologia és part important del drama—; per això en aquestes situacions és tan important el consell amic d’algú que entén una mica de llengua.
Un altre suggeriment lingüístic que faig a Miquel Nadal és que quan s’adreci als immigrants en general no els parli en espanyol. A Es Fogueró, el restaurant on van fer la festa, ahir no devia haver-n’hi gaire, d’immigrants, i amb la seva acció només devia voler que la premsa d’avui es fes ressò del gest. Però el gest és molt perillós, perquè l’únic que fa és reforçar un lamentable esquema mental de molta de la nostra gent, que quan veu negre, àrab o xinès pensa que l’únic idioma que aquesta gent pot entendre, parlar i aprendre és el castellà. Els immigrants que s’han establit a Mallorca parlen com a maternes un centenar llarg de llengües, tot i que ja sé —i ho sap Nadal— que els qui voten són els qui parlen en espanyol. Tanmateix, un líder dit nacionalista no pot perdre de vista ni un moment el projecte tantes vegades enunciat: que a la societat que volem construir la llengua d’intercomunicació entre els diferents col·lectius i de cohesió social ha de ser el català. Si no, com entendran els immigrants aquest projecte si els autòctons no deixen d’associar-los amb la comunicació en espanyol?
No sé per què avui no he pogut evitar d’escriure aquest post. Potser és que encara conservo en alguna part de la retina la imatge impactant d’aquell Miquel Nadal, excitat com un cavall a la fira o com a posseït per alguna mena d’esperit, parlant —cridant— en espanyol a Son Oliva.
22 comentaris22 comentaris rebuts
Podeu deixar un comentari
Biel, si s’arriba a fer una candidatura nacional crec que series el millor candidat!
Ja he dit altres vegades que no vivim en un país normal. Si hi ho fos normal, el nostre país, passaria com en quasi tots els del món civilitzat, en els que els polítics consideren la seva forma de parlar com a part important de la seva imatge. A les províncies i comunitats autònomes d’Espanya, fora de les que parlen una llengua distinta del castellà, cauria molt malament un polític que parlàs amb paraules mal pronunciades, amb faltes de dicció, faltant contínuament a la sintaxi de la llengua, utilitzant barbarismes innecessaris, etc. A la majoria dels d’aquí, de dretes, d’esquerres i de centre, sembla que això no els importa gaire, o no gens, cosa certament molt lamentable.
Professor Bibiloni, jo crec que aniria una mica més alerta a utilitzar l´expressió parlar “normal” versus els que parlen bleda o altres “variants”. Crec que una cosa és la normalitat i una altra la correcció. D´acord que la fonètica de Nadal pot ser millorable; però estic segur que molts dels que es consideren “normals” també trobarien més d´un tret “anormal” si els féssim passar per un tribunal de “normalitat” lingüística.
No estic defensant que tothom parli com li roti sense cap tipus de criteri.Jo mateix sóc conscient que he hagut de pulir més d´un aspecte de la meva parla i a mi també em fa mal d´orelles sentir certes expressions de representants públics de tots els partits polítics, arreu de l´àrea lingüística, i fins i tot de locutors de ràdio i televisió. S´ha de fer feina per dignificar la llengua a tots els nivells. Però vull insistir que també hem d´animar la gent que no té el català com a llengua materna que s´animi a parlar-lo sense complexos, encara que el seu accent no sigui totalment pulcre.
Les profecies a les que vos referiu en el vostre post (l enllaç a mi no em funciona) m´imagín que provenen dels interessats de sempre que només voldrien que el joc es repartís entre els dos grans, fent que el nostre projecte nacional es veiés reduït al no-res. Com a militant d´UM, deixau-me donar tot el meu suport al nou President, bleda o no bleda, i a la resta de l´equip dirigent del partit (hi ha diccions per a tots els gustos).
Deixau-me fer algunes matisacions:
Alerta amb les variants. Una cosa són les variants del català, les pròpies, les tradicionals, les de sempre, totes igualment bones, i una altra cosa són les degradacions per castellanització. Si ho posam tot al mateix nivell, estam absolutament perduts.
Els qui parlam el català de Mallorca pronunciant les vocals, les consonants, les eles, les esses i tot el que hi hagi per pronunciar així com ho han fet sempre les generacions que ens han precedit parlam normal. La resta és anormalitat lingüística, com ho és parlar en castellà als desconeguts o mudar de llengua davant el foraster. No parlam sempre de normalització? Això deu voler dir canviar allò que és anormal pel que seria normal.
També és una trampa (massa vista) rebatre les crides a la bona pronunciació dient que el que interessa és que els qui inicialment no parlen català es posin a parlar-lo de la manera que sigui. Naturalment que els nouvinguts lingüístics ja tenen prou mèrits per haver-se integrat i no cal demanar-los més. Però això no ha de ser excusa per a no demanar esforços de millora als catalanoparlants natius que ho necessitin i exigir la màxima qualitat de llengua a persones que fan de model, com els locutors o els ensenyants (i potser els polítics).
Sobre les fòbies i fílies que cadascú pot tenir a cada partit, aquí ja no hi entro. Jo només faig suggeriments per a col·laborar, que consti.
En Joan Capó diu una gran veritat: el teu perfil és el més adient per a encapçalar una gran coalició balear per a les properes eleccions.
Un parell -català- de coses:
*Per desgràcia, molts cops els polítics -desconec si és el cas d’en Nadal- parlen malament el català aposta: creuen que parlar-lo bé els allunya de la gent “normal”, una imatge que intenten evitar de forma desesperada.
*També per desgràcia, no només els partits nacionalistes moderats com UM i CiU estan abdicant de fer un ús normal de la llengua en àrees amb una gran població castellanoparlant. La darrera campanya d’ERC (http://www.per-aixo-vull-la-independencia.cat/) fa plorera en aquest sentit i dóna molt per pensar sobre la situació del català i la importància que li donen els polítics que ens comanden.
El problema és que no existeix una consciència de llengua nacional unitària. D’una banda hi ha una llengua estàndard que per a molts és sinònim de llengua escrita i oficialesca, i impròpia per a ser parlada; i d’una altra banda hi ha un totus revolutus caòtic on no es distingeixen les variants dialectals, els registres col·loquials, els castellanismes de tota mena, els barbarismes i tot un seguit de corrupcions lingüístiques diverses. En la mentalitat de molts aquesta barreja amorfa, que pràcticament pren una forma diferent per a cada parlant de la llengua, és la forma parlada “normal”.
Estam d´acord, professor. La meva referència a les variants anava entrecomillada. I el meu comentari respecte al que és normal anava un poc més enllà del que es refereix a la llengua (en efecte: normalització, etc.). Tot sovint s´empra aquest adjectiu per qualificar actituds o conductes (i, per extensió, les persones que les tenen o les duen a terme) com a sinònim d´habitual o demogràficament majoritari. Referir-se a les menys habituals o minoritàries com a no normals (anormals, subnormals…) pot resultar feridor, a part de tremendament injust.
Joan, he mirat la pàgina que dius (http://www.per-aixo-vull-la-independencia.cat) i no veig que faci gens de plorera. No crec que hi hagi gaire problema que en un vídeo que mostra gent que es declara per la independència hi surti un senyor d’una certa edat parlant en castellà.
Joan Gabriel, estic d’acord en això del totus revolutus (crec que ha de ser totum revolutum però és igual). Falta molta formació lingüística (l’escola serveix per a res?), claredat d’idees sobre la llengua i bons models. Però parem esment que els polítics de primera fila del Principat, almenys els de llengua materna catalana (Pujol, Mas, Maragall, Carod, Puigcercós, etc.) parlen un català bastant o molt acceptable. Compara. Els presentadors dels mitjans de comunicació igual. Antoni Bassas pot parlar tot un matí i tot el que diu es podria enregistrar, transcriure i un corrector potser no hi trobaria res a esmenar. Compara. Algun problema tenim en aquestes illes que això no ens funciona.
Doncs facem feina perquè en aquestes illes les coses comencin a funcionar, però sense necessitat de fustigar-nos eternament ni emmirallar-nos acríticament en tot el que véngui del Principat. Antoni Bassas és admirable, en efecte. Però Ramon Pellicer i Júlia Otero, que són dos noms que em vénen ara al cap però n´hi ha molts més, podrien aprendre de molts de mallorquins “anormals” de com pronunciar una e neutra en condicions! Piqué, del PP, és comparable als exemples de central prou correcte que parlen els polítics que esmentau, però Trias de CDC i Saura d´ICV (de nou només dos que ara se m´ocorren) també podrien anar a més d´una classe de fonètica catalana correcta (altrament dita “normal).
Certament en el Principat hi ha de tot, i no es tracta d’emmirallar-nos-hi acríticament, sinó de valorar (críticament) els bons referents que ofereix a la resta del país. Tothom té coses a aprendre dels altres: molts de mallorquins poden aprendre coses d’alguns referents (lingüístics) principatins i molts de barcelonins poden aprendre com pronunciar la vocal neutra de qualsevol mallorquí. Pellicer i Otero tenen una mala dicció catalana (Otero, però, és gallega), i la cosa més trista deu ser que ningú no els ho ha dit. I, com dieu, n’hi ha molts més. Legió.
No vull deixar passar per malla que per aquí també tenim algun bon referent: Neus Albis és un exemple feliç d’un bon model de llengua per a un mitjà de comunicació (llevat d’alguna ela que li falla de tant en tant). Un model a seguir, dels pocs que tenim.
Em planyia jo en el meu comentari de més amunt de la manca d’una consciència de llengua nacional unitària i he de reconèixer que he caigut en el meu propi parany: no he explicitat que em referia en concret a la situació de la llengua a les Illes -costum atàvic dels mallorquins de mirar-nos massa el llombrígol- Hi afegesc una altra consideració: sembla haver en la parla de molts d’illencs una barrera subconscient que els fa malavejar perquè el seu discurs oral no soni massa català del Principat. Ja entram aquí en el terreny de la psicopatologia identitària: ens aclarirem qualque dia?
Un altre punt: no crec que la forma de pronunciar les a/e àtones tengui molta importància. Es més, jo proposaria que per a una futurible fonètica estàndard de la llengüa catalana s’adoptàs la diferenciació d’aquestes vocals àtones tal com es fa en els dialectes occidentals, i també que es diferenciàs les o/u àtones. Això donaria més claredat a la llengua i facilitaria la mutua comprensió i l’aprenentatge. En la situació en què es troba la nostra llengüa hem de ser capaços de sacrificar algunes coses si volem conservar la totalitat.
I, ja que hi som, també podríem fulminar definitivament la iodització (o ieisme històric) i la dissimilació de les esses, i suprimir la distinció b/v i la vocal neutra tònica, i imposar la pronunciació de totes les erres finals i de la “i” de “caixa”, així com les desinències verbals pròpies del català central, els plurals en -os, etc. Tendríem UN català ESTÀNDARD de LABORATORI, ben SIMPLIFICAT (perquè els ciutadans són estúpids i cal donar-los les coses ben mastegades)…
I de veres pensau que aquest és el camí per a conservar la totalitat? La totalitat de què?: del català real, ric en formes dialectals, o d’un català artificiós i irreal? I no veis que així en sortirien com a bolets, de blaveros i gonelles?
Ja hi tornam a ser: som els illencs els que ens miram massa el llombrígol?! Particularment pens que massa sovint sembla que ens fa vergonya mirar-nos-el, i, de fet, estic convençut que si ens el miràssim una mica més les coses ens anirien bastant millor, tant a nivell polític com, per extensió, lingüístic.
Respecte a la proposta lingüística que fa el senyor Mora, sense ser cap expert en la matèria, deixau-me dir que em sembla del tot rocambolesca.
Com a no illenc (sóc valencià), m’ha encuriosit el darrer paràgraf, això de Miquel Nadal cridant en espanyol a Son Oliva. A quin episodi es refereix? 😀
@ Sebastià i Joan A. Coll
Comprenc les vostres reaccions una mica irades a les meves opinions en matèria fonètica, sens dubte és culpa meva per no haver-me sabut explicar prou bé. La meva proposta no consisteix en absolut en substituir les variants de pronunciació que tots coneixem i que estan avalades per l’ús i per la història. De fet la meva pronunciació, fins i tot quan vull ajustar-me més a la llengua estàndard, intenta servar totes les característiques de la pronúncia tradicional mallorquina que esmentau i a les quals puc afegir l’emmudiment d’algunes esses sonores –ro(s)ella, ro(s)egar, cami(s)a etc.- l’ús d’eufòniques – H(e)o vols? H(e)i vens? A(n) en Biel- la diftongació dels aplecs
“nn” i “gn” – sainar per sagnar, reina per regna etc.- No es tracta doncs de cap manera de suprimir les peculiaritats fonètiques dels dialectes constitutius de la llengua catalana.
El que jo vull defensar és la necessitat d’un estàndard fonètic unitari que serveixi de referència per a tot el territori lingüístic català. En aquest estàndard ens reconeixeríem tots i faria que, per exemple, un únic doblatge d’un producte audiovisual pogués esser escoltat amb naturalitat a Olot, a Inca o a Alcoi. Això és el que passa amb qualsevol llengua normal; per exemple, als andalusos els xocaria molt escoltar un doblatge d’una pel•licula americana en les modalitats de pronunciació pròpies d’Andalusia en lloc de l’estàndard fonètic castellà (qualque intent s’ha fet i ha fracassat).
¿I què hi ha de més lògic que adoptar per aquest estàndard fonètic les formes més primitives, menys evolutives i més clares pròpies dels dialectes occidentals ?
¿I per què no imaginar un futur d’aquí a ics anys quan el panorama políticosocial hagi evolucionat bastant com per a fer possible un gran Pacte per la Llengua en el marc del qual es podria crear un Ens Superior interterritorial –per què no amb seu a la Ciutat de València?- que acabaria amb la secessió lingüística adoptant universalment la denominació de llengua catalana i les normes gramaticals de la llengua estàndard, i paral•lelament un estàndard fonètic basat en la pronúncia valenciana amb algunes excepcions com per exemple la distribució de la pronunciació de les “e” tòniques per no entrar en contradicció amb el sistema d’accents gràfics de la llengua estàndard. ¿No seria aquesta una fita cabdal per a la normalització definitiva de la nostra estimada llengua?
Certament tenim moltes qüestions apressants en el dia a dia de la llengua, però pens que l’intent de visionar un determinat futur ens ajuda a endurar la realitat quotidiana i a fer-la avançar en el bon sentit.
A un míting durant la darrera campanya electoral de les municipals de maig d’enguany.
Benvolgut Joan Gabriel,
Personalment, no som partidari de crear cap estàndard fonètic únic per a tota la nació catalana. No crec que la salut i normalització de la nostra llengua depenguin d’aquest tipus d’homogeneïtzació.
Si l’únic problema són les pel·lícules i sèries de TV, tant m’és si cada personatge parla en un dialecte diferent com si s’opta per fer parlar tots els actors de doblatge en un mateix dialecte (el que sigui), amb el benentès que, p. ex., si un conjunt de personatges són parents o família, haurien de parlar tots ells el mateix dialecte (per coherència), i sempre que s’emprin formes genuïnament catalanes. I, una vegada doblat un producte al català (en el dialecte que sigui, o amb mescla coherent de dialectes, si la pel·lícula, p. ex., té lloc en una ciutat cosmopolita), que aquest film es distribuesqui arreu dels països de parla catalana i ja no es torni a doblar a cap altre dialecte (ni en l’hipotètic cas que econòmicament ens ho poguéssim permetre). Que bé que els aniria als catalans no insulars avesar-se a sentir parlar (bon) català balear —en aquest sentit, però a la inversa, TV3 ha fet bona feina (tot i que sempre perfectible, pel que fa a puresa del llenguatge), en benefici dels illencs.
D’altra banda, consider indispensable que cada parlant individual pugui conservar (àdhuc en registres formals i d’àmbit general, no regional) determinats trets dialectals fonètics i morfològics (com el vocalisme i la morfologia verbal) genuïns i que mai no han estat percebuts ni qualificats com a col·loquials; crec que no hi ha gaires catalanoparlants que estiguin disposats a renunciar-hi, i amb raó. No veig per què s’ha de voler fer que sigui igual (uniformar) allò que, en realitat, no ho és. Cosa distinta passa amb l’ortografia, que és pura convenció i, per tant, en els punts bàsics, ha de ser igual per a tots (i fins i tot aquí es podrien admetre, a vegades, formes alternatives, com en el cas de l’orientació de l’accent de les E i les O tancades i obertes: cafè/café, és/ès…).
Per cert (a propòsit d’això que dius de pronunciar les E tòniques d’acord amb els accents gràfics de la llengua estàndard): no és la fonètica la que s’ha d’adaptar a l’ortografia, sinó a la inversa (sospesant també els criteris etimològic i tradicional, és clar).
De veres que no hi veig la utilitat, a tanta estandardització. Si a cada parlar el depuram de castellanismes (de tot tipus: lèxics, fonètics, sintàctics) i hi identificam les formes genuïnes i, si tant voleu (de cara als registres formals), li decantam els trets col·loquials i que mai no ha emprat la llengua literària, ens quedaran uns dialectes tan germans, que ningú no en podrà dubtar, que són la mateixa llengua, amb petites divergències o matisos que no fan més que enriquir-la. I si tots ens entenem, per què hem d’imposar una fonètica i morfologia úniques? Quin sentit tendria? Als alemanys i als italians potser els calgui, aquesta estandardització homogeneïtzadora, però la llengua catalana crec que ja de per si és prou homogènia; no cal fer-la passar per segons quins coladors, garbells, motlos ni laboratoris.
Benvolgut Sebastià,
Aprecii molt les teves consideracions, els arguments que hi exposes són a tenir en compte. Així mateix, hi vull fer algunes observacions.
Efectivament, la salut i normalització de la nostra llengua no depenen d’aquest tipus d’homogeneïtzació, tenim problemes molt més urgents.
D’altra banda, l’homogeneïtzació fonètica no és indispensable a la salut d’una llengua. A l’interior de moltes llengües importants conviuen diversos diasistemes fonètics prou diferenciats. Prenguem per exemple l’anglès amb totes les seves importants variants de pronunciació en l’anglès parlat arreu del món, però també a les Illes Britàniques, i a la mateixa Anglaterra, on les diferències són fins i tot més pregones.
La diferència és que la nostra llengüa té una extensió territorial i un pes demogràfic relativament poc importants, ha de competir en desigualtat de condicions amb llengües que gaudeixen d’una posició de força, i, a més, pesa sobre ella l’amenaça constant de la secessió i l’esquarterament.
En aquest estat de coses el sentit comú ens hauria de moure a afavorir en la mesura del que és possible l’adopció de referents unitaris que puguin donar més cohesió a la nostra llengüa. D’ací la meva proposta d’un estàndard fonètic de referència. De vegades tenc la impressió que algunes propostes entorn de la llengüa topen amb el rebuig de voler assajar remeis sobre un cos, que sabem malalt, per por de no acabar-lo de fotre.
Tornem a l’anglès, llengüa la fonètica de la qual és tan semblant a la catalana, i també molt afectada per les relaxacions àtones pròpies dels nostres dialectes orientals. Les variants fonètiques regionals no són considerades incorrectes i són usades tant en situacions col•loquials com formals per parlants de diferents sostres socials. Però hi ha un referent de pronunciació unitari, l’RP (received pronunciation), que es reconegut per tots els britànics encara que no hi hagin parlat mai ni en facin comptes.
Quins comentaris més llargaruts que ens surten! En Gabriel Bibiloni aviat no ens hi voldrà, al seu blog! 🙂
Simplement vull reiterar que és precisament per aquesta constant amenaça de secessió (blavers, gonellistes) que s’ha d’anar amb cautela a l’hora de crear la normativa i l’estàndard (o els estàndards).
I no necessàriament ens hem de de deixar enlluernar pels models d’estàndard de les altres llengües. Cada llengua té les seves pròpies idiosincràcies (socials, polítiques…), i hi ha llengües més unitàries (ço és: amb manco divergències dialectals) que d’altres.
Buuuuffff…
Si només fos a Son Oliva…
http://es.youtube.com/watch?v=8bqOnNdrg6Q
J.G. Mora, vos mateix ho deis: la RP no fa referència a tots els angloparlants, sols als britànics (i voleu dir que és molt útil, si tan sols només uns quants -no tots, ni de molt!- locutors de la BBC l´empren?). L´estàndard americà (bastant més utilitzat al seu territori) és tot un altre, i no només pel que fa a fonètica. I la unitat, i la potència, de l´anglès són indiscutibles. No és comparable el català amb l´anglès, ja ho sé. L´anglès es pot permetre no tenir un “IEC” unitari i nosaltres està clar que no. Però subscric el comentari de Sebastià del 20 de desembre que, per malament que estigui el català, la solució no passa per una hiperuniformització, tan artificiosa com innecessària.
@ Joan A. Coll
Efectivament, llengües com el castellà o l’anglès, degut al seu pes demogràfic i a la seva extensió geogràfica, s’expressen amb una gran varietat d’accents i de modalitats locals. El català no és comparable, ni en demografia ni en geografia; per això, si ha de sobreviure haurà de tendir a l’uniformitat. Les grans llengües també hi tendeixen: hi ha més diferències entre la parla dels joves i la dels seus avis o besavis respectius que no pas entre la dels joves de qualssevol localitats de l’Estat Espanyol entre si. Es lògic que també el català, lliure d’interferències polítiques negatives (quid de la qüestió), evolucioni en aquest sentit. Estic d’acord que no és cosa que es pugui imposar artificialment. El procés es produirà durant les pròximes dècades de forma espontània i caldrà tutelar-lo sense complexos i sense idees preconcebudes.
Ah! Molts d’anys a tots els qui compartiu la mateixa preocupació per la llengua, i en especial, gràcies al professor Bibiloni per animar amb les seves aportacions originals i inèdites aquest espai de reflexió.