La llengua dins un xibiu

El 1996 el vell diari Baleares es transformà en el Diari de Balears, el primer diari en català a Mallorca després del cop d’Estat de Franco. El 2011, després de quinze anys de fer un bon servei a la llengua i al país, el Diari de Balears va establir un acord estratègic amb el diari Ara, pel qual el rotatiu compartiria les dues capçaleres, publicaria els continguts de l’Ara pel que fa a informació espanyola i internacional i se centraria en la informació de les Illes. Aquesta va ser una etapa transitòria després de la qual el Balears desaparegué —excepte la versió digital, que ara és gestionada per l’associació Ona Mediterrània— i el seu lloc l’ocupà el nou diari Ara Balears, fruit també d’un acord amb el diari Ara.

Quan sortí el Balears en català, tinguérem la sort que la llengua va ser controlada —almenys en un principi— per dos joves llicenciats en Filologia Catalana respectables, que li donaren una bona orientació. Després la llengua d’aquell diari entranyable va passar per vicissituds diverses (i la qualitat lingüística va caure en picat quan el diari passà a digital, però aquest ara no és el tema). Si no estic mal informat, el pas del Balears a l’Ara Balears comportà el traspàs d’un mitjà a l’altre dels correctors i del llibre d’estil. Aquest llibre d’estil, redactat el 1996, també va ser obra de filòlegs respectables, i en aquell moment era força vàlid, tot i que ara necessitaria una revisió en alguns punts. Vull dir que l’Ara Balears, si no estic mal informat, repetesc, es guia per un llibre d’estil de fa una vintena d’anys, que necessita una revisió. Tampoc no sé si se n’ha fet cap, de revisió, però pel model de llengua que mostra, em ratific que requereix una revisió. I ben segur que una ampliació.

Dic tot això per a enquadrar una qüestió que avui em mou a escriure aquest post. En el temps de vida del Diari de Balears, algun il·luminat es va treure del cap la idea que els establiments de restauració —normalment bars, petits o no tant— situats a la vorera de mar, que en espanyol són anomenats chiringuitos, s’havien de dir xibius. I els xibius començaren a campar a les pàgines del diari. L’Ara Balears heretà el desbarat i el continua promovent i escampant: ja hi ha altres mitjans que als pobres bars o barets de platja els designen amb aquest mot extravagant.

Crear mots està bé, sempre que siguin necessaris i estiguin ben creats. Potser el promotor d’aquest no en sabia ben bé el significat, com no el saben avui una bona part dels mallorquins. O potser volia fer una gràcia. Que en tot cas ha tingut lamentables conseqüències. Però sí que hi ha molta gent que sap què és un xibiu, i aquests s’han de dur les mans al cap en llegir la parauleta, si és que encara tenim alguna capacitat de dur les mans al cap davant les atzagaiades lingüístiques. L’Alcover-Moll ens diu clarament què és un xibiu: «Lloc on s’enganya la gent o on es preparen o executen actes il·lícits o clandestins». I, per si no bastàs, ens ho aclareix el DIEC: «Antre, cau, lloc petit i brut». I aquesta definició del DIEC és el concepte de xibiu que tenim tots els mallorquins que no ens hem perdut amb el valor de les paraules. Dir xibiu a un bar o restaurant que en molts de casos és ampli, net i confortable és un insult que no entenc com no ha motivat protestes dels propietaris.

La subordinació lingüística ens crea una dependència mental que ens fa creure que quan l’espanyol té un mot específic per a designar un objecte que té qualque tret particular entre els objectes de la seva classe, en català també necessitam tenir un mot amb el mateix valor semàntic. És el cas també de la nefasta pastera, que totes les llengües denominen barca. Si d’un bar situat a la platja en diem bar, o baret si és particularment petit, ens podem entendre perfectament sense cercar més complicacions. Com ens entendrem perfectament si diem que arriba a la costa una barca amb vint marroquins. Però, a més, l’engendre xibiu té una altra perversitat: divideix la llengua. Si la llengua té mots tradicionals d’ús restringit a una regió, ho considerarem sinonímia i diversitat, sense fer-ne cap problema. Però fer invencions sense trellat que divideixen l’estàndard, no són enteses fora del redol i són totalment innecessàries és prendre una sendera ben errada.

La cosa pitjor que li pot passar a un corrector —després de no saber les normes de la llengua, és clar— és no tenir criteri. O tenir un únic i pobre criteri: mirar el DIEC i el Termcat i limitar-se a fer allò que fan els altres. Per aquesta via hem fet coses tan lamentables com afollar la preposició per a o construir un model de llengua pública que és un mostrari de mots espanyols, de fraseologia espanyola i de sintaxi deturpada. El que, fora del discurs científic, anomenam catanyol oficial.

2 comentaris

2 comentaris rebuts

    1
  1. Antoni Llull Martí - 04 juny 2017 8:38 pm

    M’ha complagut llegir aquesta clara i ben documentada explicació sobre “xibiu” perquè sempre havia considerat aquest mot totalment inadequat per a un baret de platja. Quan hi ha un intent d’aplicar un mot tradicional a una cosa nova amb la que no hi té cap relació, la gent que té una noció clara del que significa i una certa autoritat ho hauria de denunciar, per a evitar que el mal s’escampi, i si n’hi ha que persisteixen en l’errada haurien de quedar desacreditats. Els correctors haurien de mirar més prim, amb tot això.

  2. 2
  3. Ara al dBalears - 05 juny 2017 12:29 am

Podeu deixar un comentari