Quin plaer veure’ls caure!

Quantes voltes que fa el món. Els nostres avantpassats de final del segle XIX —sobretot els progressistes— tingueren un somni i treballaren estrènuament per veure’l complit: la destrucció de la murada de Palma. Concebuda com un corset que ofegava la ciutat, antiestètic i antihigiènic, no s’aturaren fins que la veieren completament arrasada, amb portes, ponts i tot el que hi havia. No s’imaginaven mai que cent anys després un Ajuntament pogués col·locar aquest cartell o que obligàs a rectificar els plans d’un edifici o d’un pàrquing per salvar unes petites restes de la gran obra que ells destrossaren. I que bella que seria la ciutat de Palma amb el seu recinte de murada, convertit en una zona enjardinada per a passeig i esplai dels ciutadans. Els buròcrates del règim de Franco tampoc no devien imaginar-se que un dia, més prest del que un pogués pensar, anirien a terra aquests edificis per a residències militars que aixecaren just damunt el bastió del Príncep, una aberració urbanística de les més grosses que s’han vist per aquests encontorns. Però han caigut (imatge 1, imatge 2), per sort de la ciutat, que ara, si es du a terme el magnífic projecte de Pilar Simó i Antoni Sbert, recuperarà un espai històric extraordinari, amb el pont de la porta del Camp que renaixerà de la seva cendra o de la seva runa (aquí en teniu una imatge més bucòlica, una aquarel·la de B. Ferrà).

Els meus feliços ulls que ara veuen caure aquesta aberració també voldrien veure caure moltes altres lletjures d’aquesta sofrida ciutat: l’edifici dels jutjats de la Gerreria —la guinda de la despersonalització d’aquesta singularíssima part de Palma—, tot el polígon de Llevant, el presumpte parc de l’Estació, acabat d’inaugurar… Qui sap? Mai no es pot dir. Ja ho he dit que els qui aixecaren els edificis militars del bastió del Príncep no els imaginaren amb un final tan oprobiós.

Cap comentari

Cap comentari encara. Sigau el primer.

Podeu deixar un comentari