Continua el discurs poc clar sobre la presència de l’expressió idioma valencià a l’Estatut. Continua la cridòria que afirma que ara s’ha consumat la secessió, que ara s’ha creat una llengua nova, i que ara ja no hi ha remei. I joc dic que ara les coses estan igual que abans des del punt de vista jurídic i des d’un punt de vista sociològic. Que ja és prou desgràcia, però, en tot cas, no estan pitjor.

Així i tot, cal no menysvalorar l’element que introdueix en aquest debat, en què sembla que tot està dit, Francesc Esteve en el seu article L’idioma valencià i l’«arrojo» de Pla, publicat en el darrer número d’El Temps: la possibilitat que després de la batalleta per a posar o llevar l’expressió idioma valencià, els jutges puguin deduir que hi ha hagut “voluntat del legislador” de canviar les coses respecte de la situació anterior. Això de la voluntat del legislador és un concepte que en el món de la justícia té certa importància. La justícia és, certament, imprevisible.

Ahir es va saber que el president de l’Institut d’Estudis Catalans ha formulat una petició mitjançant “una carta al president de la Generalitat de Catalunya, Pasqual Maragall i una altra a cadascun dels 31 diputats o senadors catalans [sic] a Madrid, d’adscripció socialista” (i per què només als “catalans” si el IEC té com a àmbit tot el territori de la llengua?); i que la Federació Llull (Òmnium Cultural, Acció Cultural del País Valencià i Obra Cultural Balear) ha adreçat la mateixa petició als senadors socialistes. He llegit aquest document i no ho puc creure. Resulta que allò que demanen, amb una manca de concreció que escarrufa, és evitar l’expressió “idioma valencià”. És a dir que el redactat actual [1. La lengua propia de la Comunitat Valenciana es el valenciano. 2. El idioma valenciano es el oficial en la Comunitat Valenciana, …] ja els va bé mentre es canviï idioma valencià per valencià.
I al final del document afegeixen “i si, per raó de compromisos contrets pel vostre partit, la fórmula “idioma valencià” no pot ser rectificada literalment, sí que s’hauria de fer constar en la redacció final de l’Estatut aprovada pel Senat i pel Congrés […] que el valencià és forma [sic] part de la llengua catalana i que les dues denominacions “valencià” i “català” són equivalents.” Vaja, que allò que hauria de ser el nucli i centre de la petició és un recurs final per si de cas allò que es demana [!] no pot ser. Increïble.

En el Diari de Balears està per sortir un article meu que reordena les idees que he exposat en dos posts anteriors. El teniu en el llegir més, igual que la redacció actual de l’Estatut i les esmenes del Bloc i d’Esquerra Republicana. Que per aquí hi havia la solució.

Article de Gabriel Bibiloni: “Idioma Valencià” (Diari de Balears)

En el món de la filologia el valencià és una de les varietats geogràfiques de la llengua catalana, és a dir una part del tot, i convé que això continuï essent així, perquè en ciència els termes i els conceptes han de ser clars. Resulta, però, que el 1982 l’Estatut d’autonomia del País Valencià, per raons que estaven a mitjan camí entre la tradició i el joc brut polític, en lloc de designar la llengua amb el nom que en circumstàncies de normalitat política hauria rebut, li va donar el de valencià, tot establint que “Els dos idiomes oficials de la Comunitat Autònoma són el valencià i el castellà”. Com que el que és normal en tot el món és que allò que les lleis declaren oficial no és una varietat dialectal sinó una llengua, a partir de la promulgació de l’Estatut valencià del 82 hom ha considerat –ha estat prudent i necessari considerar– que en l’ordenament jurídic d’aquesta comunitat el terme valencià no és més que un sinònim de català, és a dir una altra manera de denominar la llengua que es parla entre Salses i Guardamar. El mateix diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans dóna ara al mot valencià el sentit de “dialecte occidental del català parlat al País Valencià” i també l’altre sentit político-jurídic (“al País Valencià, llengua catalana”), una operació que a les Balears és innecessària. La mateixa Acadèmia Valenciana de la Llengua ha establit que valencià, català, idioma valencià, llengua valenciana i llengua catalana són denominacions equivalents. D’altra banda, un bon nombre de sentències judicials, i d’alt nivell, han donat plena validesa a aquesta equivalència.

Alguns creiem fermament que l’exclusió a l’Estatut del 82 del nom general i acadèmic de la llengua va ser un gran error, perquè va possibilitar –en contrast clar amb el que va passar a les Illes– una dinàmica d’intoxicació i d’obstaculització de la recuperació de la llengua que no ha cessat. Però és comprensible que, una vegada comès l’error, la consideració de valencià com a nom de tot l’idioma, i no d’una simple varietat dialectal, era necessària. Discrepam amb alguns col·legues valencians sobre la qüestió de si aquest altre nom de la nostra llengua s’ha de considerar un fet excepcional i provisional de l’àmbit jurídic valencià o una denominació definitiva i al mateix nivell que l’altra; però això és una altra qüestió.

Arran de la discussió del nou Estatut d’autonomia del País Valencià s’ha produït una confrontació entre dues opcions que han estat presentades com a antagòniques o amb una càrrega diferencial elevada: valencià i idioma valencià. Però la realitat és que els enunciats “el valencià és l’idioma oficial de…” i “l’idioma valencià és l’oficial de…”, que són els que estaven en pugna, són estrictament equivalents. En els dos casos el valencià és considerat un idioma. Aquesta confrontació ha amagat la disjuntiva real, que no era altra que explicitar o no explicitar en el text jurídic que el valencià és la mateixa llengua que el català, atès que substituir valencià per català era diguem-ne difícil.

Una vegada l’Estatut aprovat, els mitjans de comunicació de tot el país, començant pels més importants, s’han llançat a vociferar, amb tanta insistència com manca de responsabilitat, que s’ha consagrat la secessió legal de la llengua i perles per l’estil. Això no sols és fals sinó que crea un estat d’opinió gens convenient: no convé que ho creguin els catalanoparlants, i, fins i tot, no convindria que ho arribassin a creure els jutges. Ara les coses no estan pitjor que abans, sinó, en tot cas, igual. Amb el nou Estatut res no impedeix de continuar mantenint, com han fet els tribunals, que valencià i català, idioma valencià i idioma català són sinònims. Però és que, fins i tot, les coses es poden mirar de tal manera que la fórmula l’idioma valencià sigui menys secessionista que la fórmula el valencià, en què hi ha una clara substantivació. En el sintagma l’idioma valencià el mot valencià pot ser un adjectiu, qualificador del substantiu idioma, equivalent al complement dels valencians o del País Valencià. Idioma valencià pot ser el subjecte de la frase impecable, en tots els sentits, l’idioma valencià és el català. Una frase sintàcticament equivalent a el president valencià [del País Valencià] és Francisco Camps. Vaja, que les coses es poden enfocar de diverses maneres. Aquesta és una, i aquí queda per si pot servir en alguna situació en què calguin arguments.

Pot ser que qualque socialista pretengui utilitzar aquest article per a justificar el seu partit, que aquests dies ha rebut de valent de part dels defensors de la llengua. I ha rebut amb raó, perquè el PSOE és el gran responsable que s’hagi perdut una oportunitat històrica de resoldre aquest conflicte sagnant, car amb altres partits tenia majoria suficient al Congrés per a fer-ho. Però alerta: l’error dels socialistes valencians és haver pretès de fer-nos creure que la unitat de la llengua es defensava únicament dient valencià i no idioma valencià, una pretensió que faria riure si no fos que les coses no estan per a rialles. Fins que una ordre de Madrid els va fer posar la parauleta en litigi i callar.

Redacció actual de l’Estatut

1. La lengua propia de la Comunitat Valenciana es el valenciano.
2. El idioma valenciano es el oficial en la Comunitat Valenciana, al igual que lo es el castellano, que es el idioma oficial del Estado. Todos tienen derecho a conocerlos y a usarlos y a recibir la enseñanza del, y en, idioma valenciano.
3. La Generalitat garantizará el uso normal y oficial de las dos lenguas, y adoptará las medidas necesarias para asegurar su conocimiento.
4. Nadie podrá ser discriminado por razón de su lengua.
5. Se otorgará especial protección y respeto a la recuperación del valenciano.
6. La ley establecerá los criterios de aplicación de la lengua propia en la Administración y la enseñanza.
7. Se delimitará por ley los territorios en los que predomine el uso de una y otra lengua, así como los que puedan ser exceptuados de la enseñanza y del uso de la lengua propia de la Comunitat Valenciana.
8. L’Académia Valenciana de la Llengua es la Institución Normativa del idioma valenciano.»

Esmena del Bloc

“Artículo sexto.

1. La lengua propia del País Valencià es el valenciano.

2. Valenciano es la denominación histórica que en el País Valencià se le otorga a la lengua común, compartida y considerada como propia en las comunidades autónomas de Catalunya, las Illes Balears y el País Valencià.

3. El valenciano es el idioma oficial en el País Valencià, al igual que lo es el castellano, que es el idioma oficial del Estado español. Todos los ciudadanos tienen derecho a conocerlos y a usarlos y a recibir la enseñanza de, y en, valenciano.

4. La Generalitat garantizará el uso normal y oficial de las dos lenguas, tomará las medidas necesarias para asegurarse a través de políticas activas su conocimiento y creará las condiciones que permitan llegar a la igualdad plena de su uso y garantizar los derechos y deberes de los ciudadanos del País Valencià.

5. Nadie podrá ser discriminado por razón de su lengua.

6. Se otorgará especial protección y respeto a la recuperación del valenciano,

7. La ley establecerá los criterios de aplicación de la lengua propia en la administración y la enseñanza, exigiendo el requisito lingüístico para el acceso a la función pública.

8. Se delimitará por ley los territorios en los que predomine el uso de una y otra lengua.

9. L’Acadèmia Valenciana de la Llengua es la Institución que tiene por función determinar y elaborar, en su caso, la Formativa Lingüística del valenciano, así como velar por el valenciano partiendo de la tradición lexicográfica, literaria y la realidad lingüística genuina valenciana, así como la normativización consolidada, a partir de las denominadas Normes de Castelló.”

Esmena d’ERC

“Artículo 6.

1. La lengua propia del País Valencià es el valenciano. Junto a esta denominación, se reconoce como equivalente a todos los efectos la denominación lengua catalana, que es la que se establece como oficial en los demás territorios de la comunidad lingüística, el ordenamiento jurídico español y las instituciones académicas e internacionales.

2. El valencià es la lengua oficial del País Valencià. También lo es el castellano, que es lengua oficial del Estado español. Todas las personas tienen el derecho de utilizar y el derecho y deber de conocer las dos lenguas oficiales. Los poderes públicos del País Valencià han de establecer las medidas necesarias para facilitar el ejercicio de estos derechos y el cumplimiento de este deber.

3. La Generalitat debe promover la comunicación y la cooperación entre los territorios que comparten patrimonio lingüístico con el País Valencià. A estos efectos, la Generalitat y el Estado, según corresponda, pueden suscribir convenios, tratados y otros mecanismos de colaboración para la promoción y la difusión exterior de la lengua catalana.