Darrere les imatges de la petita història

Darrerament vaig fent fotos de tots aquells elements arquitectònics o d’altre tipus que veig en perill imminent de desaparició. A la ciutat de Palma la meva càmera no s’atura de fer feina. El que passa és que moltes vegades arrip tard, i la cosa de la qual pretenc conservar el record gràfic ha passat a millor vida. No fa gaire vaig anar a fotografiar les cases de Son Gelabert, un magnífic casat –bé que de feia temps abandonat i degradat– d’una possessió molt a prop del centre de Palma en procés d’urbanització. Només restava el lledoner (foto de baix), resistent i altiu però també trist i desconcertat enmig d’un món de màquines, bloquets i sacs de ciment, tan lluny de la placidesa de la feina de missatges i la pacífica traülla d’amos i madones a què estava avesat. Les cases, implacablement arrasades, igual que no fa gaire van ser arrasades les de Son Ferriol (en aquest cas amb lledoner inclòs) i tantes altres, víctimes de la manca de sensibilitat de la nostra oligocràcia constructora-especuladora.
Un altre dia d’aquests vaig encaminar l’objectiu a la barriada dels Hostalets, un petit entramat de carrers rectes i estrets amb casetes del segle XIX. Tenia interès especial a fotografiar la bodega Roca, però havia caigut aquell mateix dia i només un gran munt de runa omplia el solar. Aquest era un lloc on es reunien, i bevien i cantaven, bona part dels gitanos de Palma, abans de ser confinats en el gheto de Son Banya. Em diu ma mare que allà es podia veure ballar una nina descalça que devia viure per la barriada, la que després seria la famosa balladora flamenca La Chunga. Naturalment, la casutxa no tenia el valor patrimonial de les cases de possessió, i aquí només he de lamentar haver-me quedat sense la foto.

Ahir em vaig assabentar pel blog de Climent Picornell que esbucaran el cine Dorado. Avui de matí encara l’he pogut fotografiar (imatge de dalt), tot i que ja amb les tanques de protecció posades i sembla que a punt de rebre l’envestida de la pala. El Dorado i el seu barri són un referent de la meva infantesa, com ho són –veig– per a en Climent. Jo vivia més lluny del cine que ell, allà pel Rafal Vell, però era la sala de cinema que queia més a prop de ca nostra. I aquell cine, en els anys inicials de la meva vida, quan no hi havia ni televisió, ni home cinema, ni messenger ni Festival Park, era l’única distracció que l’infantó que jo era i els meus pares podíem tenir. Dues vegades per setmana: el dimecres, que era el dia econòmic (tres pessetes), i el diumenge a duro. I això que eren dues pel·lícules i el Nodo. Acabada la funció, els meus pares em despertaven, m’abrigaven bé i a peu cap a casa. Jo protestant perquè “només n’havien fet una”.

1 comentari

1 comentari rebut

    1
  1. Pep Pomar - 19 novembre 2005 9:02 pm

    Estic content que un mail meu enviat a alguns amics arrib?s a Climent Picornell i d’aqu? hagi anat rodant per la web. Jo en vaig tenir noticia per una nota d’Andreu Manresa a El Pais. Curi?s, la premsa d’aqu? ni n’ha fet un breu comentari.

    Pareix que ni amb la for?a que dona internet som capa?os de salvar all? que ens ha orientat dins la nostra ciutat: els edificis, les botigues, les places…

    Visc a Barcelona entre setmana i els caps de setmana son massa curts per visitar i despedir-me de tot el que ?s a punt de descompar?ixer. Arrib tamb? tard moltes de vegades

Podeu deixar un comentari