Trista Catalunya Ràdio

La tertúlia matinal del passat dia 24 és una mostra antològica d’un discurs antinacional que s’està enquistant en un sector de gent d’opinió de les quatre províncies i s’exhibeix impúdicament en una ràdio que braveja de nacional. El que s’hi diu, arran dels fets del Correllengua en el Camp Nou, forneix material per a anàlisis sucoses i per a electritzar molts de cabells. M’agradaria fer-ne un comentari mínimament consistent, però ara no tinc temps. En tot cas, deix als lectors (feu clic en el llegir més) una transcripció exacta del que els nostres opinadors benpensants van dir. Fins i tot podrà servir per a veure una incapacitat de construir frases amb la mínima consistència sintàctica que gasta la nostra intel·lectualitat.

Tertúlia de Catalunya Ràdio, de dia 24-10-2005, amb Jordi Barbeta, Joan B. Culla, Milagros Pérez-Oliva i Antoni Puigverd

Bassas: Dissabte hi havia un acte pel Correllengua […] es va posar una pancarta a terra amb el mapa dels Països Catalans. Clar, potser des d’una òptica pròxima als oients per exemple del Matí de Catalunya Ràdio han vist cinquanta vegades i no els ve d’aquí veure el mapa dels Països Catalans, perquè, bueno, recordo que al pavelló de la Fira de Guadalajara per parlar del domini lingüístic català hi havia un mapa dels Països Catalans. Això ha generat tota mena, incloses les illes, naturalment, d’hipersensibilitats, hem sentit abans un conseller valencià parlant de que això és feixisme, que això ho feia Hitler a les Olimpiades de Berlín a l’any 36, etc., i potser seria un bon moment per preguntar-nos la vigència d’aquest terme, el sentit que pugui tenir, el mal que pugui fer, és a dir si a allò que en podríem dir la causa del reconeixement que hi ha un lloc on es parla català i que no és estrictament el Principat de Catalunya li fa més bé que mal l’aparició d’aquest mapa.

Culla: Jo de tota la vida he sigut un descregut o un escèptic bastant considerable sobre aquest tema, fins i tot quan estava en la cresta de l’ona. En el sentit de que jo crec que una cosa és el domini lingüístic, sobre el qual no hi ha discussió científica possible, encara que hi ha gent que el discuteix per raons ideològiques, i una altra cosa diferent és dir si tots parlem la mateixa llengua vol dir que formem una unitat política. Jo crec que aquesta part del sil·logisme és la que no s’aguanta, no per res sinó perquè la realitat no la corrobora. O sigui si la majoria dels valencians i dels habitants de les illes Balears, etc. diguessin sí, formem una unitat política, doncs jo diría magnífic, estupendo i cap objecció. El problema és que no ara, sinó des de fa un o dos o tres segles això no és així. I els comportaments polítics electorals i les actituds i els universos simbòlics etc. són diferents, No vol dir que siguin antagònics amb la idea aquesta (ja sap que l’Estatut balear diu que la llengua que es parla allà és el català, mentre que l’Estatut valencià no utilitza aquest terme i ha donat lloc a molts embolics, etc.) Ara, dit això jo trobo obcè, pornogràfic, diríem, que el PP insisteixi, en el context del debat pre-estatutari digui que això era el catalanismo fascista i compari amb l’Anchluss de Hitler a Àustria. Ara estem aquí a la Diagonal i jo no veig desfilar les divisions blindades del pancatalanisme en direcció a València. No n’hi han de divisions blindades del pancatalanisme. Fer una analogia entre un plantejament tan discutible com tu vulguis però un plantejament estrictament linguistico-cultural o estrictament simbòlic, i el que feia Hitler que no tenia res de simbòlic, que era d’una contundència pràctica acollonant, si em permets, …

Pérez-Oliva: El que passa és que la utilització de la qüestió lingüística com a missatge subliminal de plantejaments de comunitat política es fa constantment. Per exemple al País Basc, quan s’ha presentat el document del PNV sobre la nova proposta de via política del País Basc s’ha presentat en euskera, en castellà i en francès, amb lo qual s’està donant indirectament el missatge de que nosaltres ens adrecem… és el cas contrari de lo dels Països Catalans. És una comunitat que ells pretenen que sigui una comunitat política que té tres llengües quan aquí el plantejament seria l’altre, una comunitat lingüística que té una sola llengua però en canvi no és comunitat política. Enfí, s’està utilitzant constantment per una i altra banda …

Barbeta: Jo crec que això ho ha utilitzat tothom. Unamuno va dir mi patria es mi lengua, i després un senyor que es deia José Maria Aznar López, quan era president del govern espanyol, va dir que s’havia d’anar a la guerra d’Iraq a col•laborar amb un país que hi han quaranta milions d’hispanoparlants. Per tant, això es barreja sempre. L’acte del Camp Nou a mi em sembla totalment simbòlic. Em sembla que probablement el Joel Joan, que és de la ceba, va aprofitar el moment i va escombrar cap a casa seva i va dir Visca els Països Catalans lliures. El Joel Joan es representa a ell mateix.

Bassas: Sí, però ho estaven fent totes les televisions i això es va veure a València.

Barbeta: Sí, però és que vejam si ens entenem: qualsevol cosa que es faci aquí que puguin allà aprofitar els partidaris d’alimentar l’enfrontament ho faran. Per tant, no ens hauríem d’exclamar. És lògic que el PP faci això i seria il•lògic que nosaltres ens atabaléssim per això.

Puigverd: Jo, primer de tot he de dir que en Joel Joan em comença a carregar, la manera, el protagonisme que té quan fa política. Suposo que forma part del fet que és un home molt conegut i molt aplaudit i que connecta molt amb la gent jove. Parlàvem de Vent del Pla i he de dir que no he vist aquesta sèrie, però sí que vaig veure aquest estiu una sèrie molt bona que va fer ell, que no era ben bé d’humor com una altra anterior sinó que …

Culla: Porca misèria?

Puigverd: Aquesta. La crítica com a actor i la sèrie aquesta la vaig trobar extraordinàriament bona per ser una sèrie televisiva. Dit això crec que això és un dels grans errors de la catalanitat, de la catalanitat així profunda.

Barbeta: Serà d’alguns catalans.

Puigverd: No, perquè si es fessin públics (jo n’he sentit a parlar però no els he vists escrits) la quantitat de diners que s’han donat des de Catalunya per a alimentar aquesta gent tan minoritària que malgrat tot tenen un predicament extraordinari des d’aquí i que tenen un comportament que (ara la diré molt grossa) de vegades fa pensar en aquella mena de posició que tenien els serbis de Croàcia o els croates de Sèrbia… No sé si m’explico, nosaltres sempre demanem l’opinió d’una gent que representa com a màxim el dos per cent de la societat valenciana, i aquesta gent tenen un poder aquí, i és una fe perquè al final anem a parar a una persona extraordinària (Joan Fuster) que jo considero un dels grans intel·lectuals que ha tingut la llengua catalana, però que naturalment és discutible la seva posició. La seva interpretació del País Valencià s’ha convertit en una mena de dogma de fe que ningú el posa en qüestió.

[Interrupció]

Puigverd: Jo m’excito molt perquè em sento bastant sol defensant això. En el món estricte de la cultura catalana pròpiament dita això fa molt de mal a la llengua catalana. D’aquesta manera el català perd decisivament una part del seu domini lingüístic, perquè les llengües efectivament no es poden discutir, bé es podria discutir però seria una discussió bastant científica perquè hi ha algú que comença a dir ara que el provençal i el català no són tan diferents… enfí hi ha qui diu que parlem tots llatí, tots els de les llengües romàniques, per tant especular s’hi podria especular molt, però de moment i ateses les convencions, és la mateixa llengua però no hi ha res escrit que una llengua per més que sigui la mateixa no pugui els parlants d’aquesta llengua considerar-la una llengua diferent. D’això n’hi ha molts casos i en podríem fer molta comparativa. Després aquesta idea que diu aquest senyor valencià la porten a un extrem, però jo també ho he portat abans, he fet una exageració quan he dit que els catalans érem els jueus d’Espanya, però aquests moments d’exageració tots els podem tenir, però hi ha un element de fons que em sembla que aquest senyor té força raó, i és que el nacionalisme català s’inspira en el nacionalisme alemany històric, el del segle XIX, el de l’idealisme alemany, el de Herder, i aquesta idea de la llengua i territori trenca completament la història, perquè la polèmica entre el català i el valencià ve del segle XV, no ve de fa dos o tres segles, ve del segle XV, i ja la construcció de la corona catalano-aragonesa no té res a veure amb la idea de Països Catalans, al contrari, ja es va crear un regne totalment diferent amb unes lleis diferents, amb unes relacions diferents amb la monarquia, i la rivalitat entre Catalunya i València ve del segle XV, quan Barcelona amb la crisi del 14 baixa trenta-mil habitants i València en té noranta mil. La cosa és molt antiga i nosaltres aquí anem predicant una mena de dogma de fe que son la simplificació reduïda i tòpica d’unes idees de Joan Fuster i les convertim en dogma de fe, que això serveix a algú per fer política, per deixar fora de joc algú altre, serveix a Catalunya per fer política però li fa un mal enorme a la llengua catalana, un mal enorme. Tota la politització de la llengua al País Valencià és fer mal a la llengua i a Catalunya crec que també però això seria una altra discussió.

Culla: No sé si s’ha entès perquè n’hem parlat altres vegades. Jo estic parcialment d’acord amb tu, el que passa que no fins a les últimes conseqüències. Potser sí que ha sigut un error històric del catalanisme polític aquest voler incorporar els valencians a un projecte eminentment principatí tot i constatar repetidament al llarg de la història que la majoria dels valencians no estaven per la labor. Potser sí que ha sigut un error, probablement. El que no veig clar són dues coses: una que hagi sigut un error que des de la perspectiva política catalana del Principat ens hagi sigut gaire negoci. Si féssim un càlcul de rendabilitat, em sembla que hi hem sortit perdent calés, i ho dic literalment i metafòricament parlant, no veig quina renda n’hem tret d’això. I després, efectivament, la corona d’Aragó és la primera prova que la unitat política no és tal, perquè els propis reis que van parir-ho això ja van considerar que eren estats diferents, però és que, fixa’t, quan el president Maragall invoca no els Països Catalans sinó la Corona d’Aragó la reacció a València és pràcticament la mateixa que quan s’invoquen els Països Catalans.

Puigverd: No, hi ha una diferència molt gran: els empresaris valencians ho troben interessant perquè a València tant li interessa ser port de Madrid com formar part de [inintel•ligible]. Precisament Barcelona, Catalunya, perd moltes oportunitats amb aquesta història de polititzar una idea totalment discutible que és la de Països Catalans…

Culla: Jo no sé si els empresaris valencians estan per la labor, en tot cas deuen votar el PP, i en canvi no li diuen al PP escolti faci el favor de no mostrar-se tan ferotgement contrari a la idea de la Corona d’Aragó, ja m’enteneu, l’Euroregió…

Puigverd: Als empresaris valencians no els convé tot aquest embolic, no ho diuen gaire fort, i és evident que ho diuen amb veu més fluixa, és a dir aquí el que tenim és un problema de cor que els polítics valencians els aprofiten pel seu rendiment, nosaltres també ho hem fet [inintel•ligible] i així anem de mal en pitjor.

Pérez-Oliva. Jo volia posar l’atenció sobre una cosa, que és que aquestes posicions pancatalanistes o dels Països Catalans, que moltes vegades apareixen (fixeu-vos que representen una minoria aquí a Catalunya, i en canvi tenen una gran projecció mediàtica, perquè hereus com són molts dels seus defensors de les estratègies de la Crida, són molt hàbils en la utilització de mitjans de comunicació, perquè per exemple hi ha un festival de rock i surt allà l’estelada, vint-i-quatre estelades, i sembla que sigui allò una cosa molt majoritària. Ara aprofiten el camp del Barça per fer això. Però aquesta discussió no està en la societat política. La reacció és emocional a València, etc. però… Això permet que quan Maragall proposa l’Euroregió l’ABC posi a la portada un mapa d’Espanya i Maragall senyalant el mapa dient “Maragall se quiere quedar media España”. Altanto amb aquest tipus d’eslògan perquè després fan més mal que bé. El projecte d’Euroregió és un projecte molt interessant que a València s’ha acceptat molt bé, que a Balears s’ha acceptat molt bé, inclús al sud de França es veu amb molt d’interès… en l’àmbit econòmic s’ha acceptat molt bé perquè la gent que sap què es porta entre mans en el terreny econòmic sap la importància de quedar clusters, i a Europa els clusters és lo que està pujant econòmicament en alguns dels països que més prosperen.

Barbeta: En qualsevol cas hem de donar per descomptat que els que sortiran en contra no dels Països Catalans, de l’Euroregió… Jo no sé si els empresaris valencians estan a favor de l’Euroregió o no. El dia que els empresaris valencians i els catalans, i els balears, se n’adonin de que tenen uns interessos comuns aquest dia començarà a existir de facto els Països Catalans. Però això que ja se n’han donat compte de fa molt de temps el senyor Alfonso Guerra i el senyor Abril Martorell ho van veure claríssim, que això havien d’evitar-ho com fos.

Pérez-Oliva: L’Euroregió inclou Saragossa, que no parla català.

3 comentaris

3 comentaris rebuts

    1
  1. Jaume Lafont - 28 octubre 2005 12:58 pm

    Interessantssim!

    Vejam: ning no s’escandalitza que Extremadura i Andalusia formin part de l’estructura poltica d’Espanya.

    En canvi, aquests intel.lectuals -que per no ferir els espanyolistes ens feren als altres- neguen la unitat poltica dels diversos territoris catalans si aquesta uni poltica es planteja al marge d’Espanya. En canvi, l’accepten sense reserves en el marc de la constituci espanyola, i callen com a morts sobre la violncia potencial que n’s garant.

    Total, units polticament com a catalans, tab de gueto. Units polticament i nacional com a espanyols, visca la Pepa.

    L’insuportable pnic a la llibertat.

  2. 2
  3. Miquel - 29 octubre 2005 5:11 pm

    Tot i que reconec que Catalunya Rdio ha perdut una certa dimensi nacional d’en el canvi poltic a Catalunya, jo estic bsicament d’acord amb el que planteja, especialment, Puigverd. Com a nacionalista i com a valenci entenc que el catalanisme, com a reducte ‘dels ltims mohicans’ al Pas Valenci, fa anys que no t cap funcionalitat prctica des d’un punt de vista de construcci nacional. Ans al contrari, funciona com un resort que activa (bones ganes tenen ells de ser activats!) l’espanyolisme ms virulent, perqu t la fora del regionalisme anticatal tan explotat al PV i, encara, tan efectiu. De la mateixa manera que a Catalunya ha crescut la concincia nacional en els ltims 20 anys (amb totes les consideracions que es vulguen) a base de poltica real, fent Pas ms enll dels smbols i les utopies, al PV sembla que aquells que aposten per treballar des del realisme i des del conveciment que la via valencianista s tan legtima (i molt ms secundada socialment, cosa gens menyspreable en democrcia) com la catalana, siguen una mena de ‘traidors’ perqu abandonen el catalanisme acovardats per l’espanyolisme. Greu error, car no estem parlar d’abandonar (jo, sent nacionalista valenci mai m’he sentit catal) sino de contribuir a generar una identitat nacional alternativa a l’espanyola que, com a tal, tindr (no pot ser d’un altra manera!) a la catalana com a companya de viatge dins l’Estat Espanyol… mentre els seus ciutadans aix ho vulguen.
    Una salutaci.
    Miquel.

  4. 3
  5. Jordi Caldentey - 31 octubre 2005 6:44 pm

    Aquesta s la carta que vaig enviar al defensor de l’oient el dia que vaig sentir els pattics comentaristes. Evidentment, no la llegiren.

    Manacor, 24/10/2005

    EL MAT DE CATALUNYA RDIO

    Amics de la CAL,
    Grcies per posar Mallorca i Valncia al mapa de la pancarta que dissabte passat vau exhibir al Camp Nou.
    Si us plau, respectau els compatriotes que resistim a Mallorca i Valncia abans que als partidaris de la nostra castellanitzaci definitiva per molt que ocupin les institucions autonmiques en aquests moments.
    A qualsevol naci del mn en procs de reconstrucci, sempre hi ha zones capdavanteres d’aquest procs i zones que van ms a la reraguarda. En el Principat mateix, no va tan avanat el procs de recobrament de la conscincia nacional al cintur industrial de Barcelona, posem per cas, que a l Empord.
    Noms mancaria que, a les dificultats que patim els compatriotes que resistim a zones tan endarrerides en el procs de reconstrucci nacional com sn Mallorca i Valncia, noms mancaria que ara s’hi afegs la malifeta que els compatriotes del Principat ens abandonssiu al nostre aire, ofegats dins una societat encara majoritriament indiferent i, en una part, militant contra la mallorquinitat i la valencianitat i a favor de la castellanitzaci definitiva de la part insular i meridional de la Naci Catalana.
    No ens abandoneu. Us necessitam. Grcies per incloure ns en el mapa nacionsl.

    Jordi Caldentey
    Manacor

Podeu deixar un comentari