Arxiu corresponent a maig 2019

Generacions referents

Els meus avis van néixer a una vila de Mallorca en els primers anys del segle XX o en els darrers del XIX. Només un d’ells sabia llegir i escriure una mica. En espanyol, és clar, l’única llengua que en aquell temps ensenyaven a llegir i escriure. No va anar a escola. Ell deia que a set anys ja tenia els garrons pelats d’anar pels sementers darrere porcs o indiots. I aquest poc saber llegir i escriure el va aprendre pel seu compte, d’adult, i anant a classe els vespres amb algun mestre o simplement amb qualcú que en sabia una mica. Va poder, doncs, escriure un poc i entendre i parlar un poc d’espanyol, en el nivell suficient per a defensar-se. Els altres tres avis (un avi i dues àvies) ni van anar mai a escola, ni van saber escriure ni tenien gens de competència en la llengua de l’Estat. No eren casos estranys: així era la major part de la seva generació. No van tenir mai la necessitat de parlar en espanyol perquè en el seu temps i en el seu entorn, almenys fins que van ser força grans, no hi havia ningú que hi parlàs.

Mon pare i ma mare, nascuts durant la dècada de 1920, van poder anar a escola uns quants anys, no gaire. Hi aprengueren un espanyol bàsic i a defensar-se llegint i escrivint. La competència activa i passiva en espanyol pogué augmentar a partir de la vinguda massiva d’immigrants espanyols a partir de devers 1950.

Sortosament, jo he pogut escoltar molts d’anys els meus avis —ja no diguem els meus pares— i sé perfectament quines coses deien i quines no deien mai. Els meus avis, i fins i tot els meus pares, parlaven un català considerablement diferent del que parlen les generacions actuals joves i de mitjana edat. No mirem el lèxic, perquè el lèxic ha estat objecte d’un degotís continu d’hispanismes de segles enrere. Però sí que ens interessa la sintaxi, la part estructural de la llengua, que conservaven bàsicament inalterada. L’isolament de Mallorca, la incompetència en espanyol, la manca d’hispanòfons, ho havia fet possible. Supòs que a Barcelona, amb unes condicions ben diferents, per a trobar l’equivalent lingüístic d’aquestes generacions hauríem de recular un temps considerable, un temps del qual no hi ha memòria, o n’hi ha poca. I no sé què dir respecte de la resta del Principat. Però a Mallorca, i les altres illes, els referents per a una sintaxi genuïna són immensament pròxims. Caldria aprofitar aquesta circumstància.

Aquestes generacions no deien mai estic esperant ma mare, sinó esper ma mare. Ni deien què estàs pensant?, sinó què penses? Ni deien el porc s’ha escapat, sinó el porc ha fuit. Ni se m’ha mort un germà, sinó s’ha mort un germà meu. Ni se m’ha romput el paraigua, sinó el (meu) paraigua s’ha romput. Ni se m’han acabat els doblers sinó he acabat els doblers. Ni m’he comprat un rellotge, sinó he comprat un rellotge. Ni m’he deixat les claus, sinó he deixat les claus. Ni deien no me’n sortiré, sinó no en sortiré. Ni s’ha quedat de pedra, sinó ha quedat de pedra. Ni el vi s’ha tornat agre, sinó el vi ha tornat agre [amb pronom ara ho comencen a dir els mallorquins més joves]. Ni si aquest mirall t’agrada, te’l pots quedar, sinó si aquest mirall t’agrada, pot ser teu. Ni deien ha deixat de ploure, sinó s’ha aturat de ploure. Ni deien se li va acostar [a una persona], sinó s’hi va acostar. Ni deien mai se l’ha castigat, sinó l’han castigat. Ni deien des d’aquí es veu ca teva, sinó d’aquí veuen ca teva. I moltes coses més que afegiré a la llista quan m’ocorrin. Se m’ocorrin tampoc no ho deien, sinó més aviat quan em vindran (o vinguin) al cap.

Jo em refiu d’aquesta gent, més que d’alguns llibres.

21 comentaris