Arxiu corresponent a desembre 2018

Sobre la fam, la gana i la talent

Avui dos dels nostres presos polítics han començat el que es diu una vaga de fam. Abans que res, la nostra solidaritat amb ells. En espanyol i portuguès es diu huelga de hambre i greve de fome, mentre que en francès i italià es diu grève de la faim i sciopero della fame, amb article. Considerant que aquest tipus de vagues és cosa moderna, podem suposar que sense la interferència de l’espanyol la cosa més probable és que en català seguíssim les dues llengües romàniques centrals i diguéssim vaga de la fam, però això no es pot assegurar taxativament.

Els diccionaris diuen que fam és ganes intenses de menjar. Si no són intenses, és a dir, si són suportables, més que fam és gana o talent. És el que passa quan fa algunes hores que no hem menjat res. Però al Principat sembla que fam és un mot que ha sofert inanició i és menjat per la gana. En el món hi ha gent que passa gana, o que es mor de gana, sentim a dir a catalans del Principat. Els altres catalans diem passar fam i morir-se de fam. Si la gana és, com diuen els diccionaris «apetit, desig de menjar», però, com hem dit, no un desig intens, sembla més lògic que algú es mori de fam que es mori de gana. Ras i curt, que després de tres o quatre hores sense menjar no es mor ningú. Els valencians van a la inversa del Principat: ara es diu exclusivament fam, tant si hom té un poquet de fam (altres dirien gana) com si té molta fam. Però diversos testimonis observen que la distinció entre fam i gana era normal al País Valencià mig segle llarg enrere. La distinció s’hauria pogut perdre per imitació de l’espanyol, en què hambre ha deixat gana en una situació de feblesa. A Mallorca, el mot gana sembla que és força modern: en el temps de la meva infantesa tothom deia tenir talent i no tenir gana. I encara hi ha gent que ho diu, però talent és un d’aquests mots en procés ràpid de desaparició. En el temps referit de la meva infantesa, entre cert tipus de gent tenir gana ja sonava més refinat que tenir talent. Tenc talent és la frase que jo de petit deia reiteradament a mon pare o a ma mare quan aquests em duien a passejar per Palma, sobretot si la passejada era llarga i un poc enfora del dinar. Una frase que podia esdevenir un enèrgic crit reivindicatiu quan passàvem per davant una pastisseria. Talent desapareix del parlar de les Illes, com temps enrere va desaparèixer del territori continental. Perquè talent és un mot català clàssic. Segons l’Alcover-Moll, encara es pot sentir a l’Empordà, a Vic, al Pla de Bages, a la Ribagorça, al Pallars, a l’Urgell, a la Conca de Barberà i al Camp de Tarragona. És usat pels escriptors clàssics de tots els llocs i és rebutjat a les Regles d’esquivar vocables (on es condemna «talent per appetit o fam»), cosa que indica que era un mot ben viu i de cap manera rebutjable. Talent ha generat una rica fraseologia: acabar el pa abans que la talent, fer el desmenjat amb talent (expressió que es diu a Mallorca quan un fingeix no desitjar una cosa que realment desitja), tenir més talent que un ganivet nou, qui té talent tot li sembla pa o val més talent que pa de forment (quan hom té molta talent no mira detalls d’allò que menja).

La història del mot talent és ben curiosa. El significat original és el nom d’una moneda romana: llatí talentum, del grec τάλαντον (pronunciau tálanton), que significava ‘plat de la balança’ i també ‘pes’.  Comparau-ho amb el mot peso, moneda que s’usa en alguns països americans. El pes d’una cosa com el seu valor. Va ser la paràbola dels talents, de l’evangeli de Mateu, la culpable de l’evolució semàntica del mot. En aquesta paràbola Jesús explica que un home que havia de fer un llarg viatge deixa una quantitat de monedes a tres dels seus servents. A un li dóna cinc talents, a un altre, dos, i a un altre, un talent. Quan l’home torna, demana explicacions de com els tres servents han administrat els talents que havien rebut. Els dos primers van investir el petit capital en negocis i aconseguiren de doblar-lo. El tercer, per por de perdre el seu talent, o per peresa, el va guardar ben amagat i, evidentment, no el va multiplicar. A la vista d’això, el senyor elogia els servents que han prosperat, mentre que renya el temorenc o mandrós que va amagar el sol talent que tenia, li’l pren, el dóna al que en va aconseguir deu i el fa fora de les seves terres. Els talents donats pel senyor als seus criats són el símbol dels dons que Déu dóna als homes, els quals els han de ben administrar i millorar. A partir de la paràbola el mot talent passà a significar voluntat, desig, predisposició d’ànim i capacitat i dots intel·lectuals rellevants. Del desig, en general, també passà a significar «desig de menjar», tot canviant el gènere de masculí a femení per influència de fam.

Pel que fa a gana —amb el significat de ‘desig’ en general—, aquest és un mot voltat de misteri. El mateix Coromines, en el Diccionario crítico etimològico castellano e hispánico, després de dir que gana és un mot a penes usat en temps antics (només en pot aportar dos exemples del segle XV, els mateixos que aporta l’Alcover-Moll), afirma que «no puede descartarse del todo que sea vocablo importado de este idioma [l’espanyol] en fecha temprana». En el Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana rectifica la seva afirmació anterior i defensa la genuïnitat del mot, malgrat que els exemples antics són francament escassos, i malgrat la relació estreta que hi ha entre els mots espanyols gana i ganar, no aplicable al català, en què per al segon tenim guanyar, d’etimologia diferent. Creiem que el tema resta obert, i també que caldria un estudi aprofundit sobre les formes singular i plural (tenir gana/ganes de fer quelcom). Quant a gana com a ‘desig de menjar’, sembla que és un ús modern («En l’evolució moderna el sentit capital ha esdevingut ‘apetit de menjar’», Coromines DECLC, s.v. gana), i també resta oberta la qüestió de si això és evolució interna o seguiment de l’espanyol. Avui en espanyol no es diu gaire tener gana. Hambre ha eixamplat considerablement el seu significat tot fagocitant gana. Comparau l’evolució de la parella escuchar/oir. Però gana existeix en aquell idioma. El diccionari de María Moliner li dóna el significat de «Apetito, *hambre, ganas de comer», i posa un exemple que ens és molt pròxim: «Si no tienes gana todavía, comeremos más tarde».

15 comentaris