Arxiu corresponent a desembre 2018

Entre la identitat i la universalitat

En el món hi ha dues classes de llengües: d’una banda les que tenen una plenitud funcional a la seva societat, les que són indispensables per a viure-hi, siguin grans llengües mundials o llengües mitjanes, les que, al capdavall podem i solem dir llengües normals; i, d’altra banda hi ha les llengües subordinades, les innecessàries per a qui no vulgui usar-les, i aquelles varietats que fins i tot tenen dificultats perquè la seva existència com a llengua sigui reconeguda.

Una característica de les llengües del segon grup, enfront de les del primer, és la necessitat que tenen d’aprofitar al màxim tots els recursos possibles per a marcar la seva identitat. O, en el cas de les llengües o varietats discutides, per a forçar una identitat que els ve molt justa. Potser és un mecanisme compensatori: davant la dificultat per a construir normalitat hom s’aplica a construir identitat. Aquests recursos poden començar per l’ortografia. Cap parlant de portuguès no trobaria assenyat de representar per u la vocal àtona que s’escriu o, per molt que la pronúncia sigui u, perquè té preferència l’etimologia i la història de la llengua. Per contra, en cors escriuen isula tuscanu, contra la pràctica normal de les llengües romàniques, cosa que els permet de «visibilitzar» distància —car d’entrada poca n’hi ha— respecte de la llengua italiana (isola, toscano). En asturià s’hauria pogut considerar el mot resultao com una forma popular o col·loquial, comuna amb l’espanyol, i optar per la forma més etimològica resultado com a variant formal, però resultao, com a única forma possible, «visibilitza» distància respecte de l’espanyol.

Aquestes reflexions també es poden aplicar a l’escriptura de mots estrangers incorporats (mots de lèxic comú o noms propis), i aquí el català comença a entrar perillosament en el camp de les llengües «no normals». L’adaptació gràfica pot ser una manera de marcar personalitat o, si em permeteu el col·loquialisme, de «marcar paquet». Si comparam el català amb les llengües romàniques més «normals» (francès, italià, romanès, espanyol i portuguès), veurem coses com el fet que el català escriu Tòquio i les altres cinc llengües, Tokyo. Tranquil·lament i sense necessitat de marcar paquet. No propòs de canviar res, evidentment; només invit a una petita reflexió sobre subtilitats que diferencien unes llengües i unes altres. De tota manera, no sempre ens llançam a la piscina, i mentre que discutim si ha de ser Iraq o Irac, Qatar o Catar, encara ningú no s’ha decidit per Bangla Deix, Quènia o Esri Lanca.

En l’adaptació gràfica de manlleus que són noms comuns també sovint som uns avançats. És cert que un cop els manlleus s’han integrat a la llengua de recepció la tendència és a l’adaptació gràfica. Però del grup de les cinc llengües abans esmentades i la nostra, aquesta és la que sol tenir més pressa. En català ja escrivim xou, mot incorporat al DIEC, mentre que les altres cinc llengües encara es mantenen discretament en el show. Sota el guiatge reverit del Termcat, ens vam llançar de cap a la piscina amb el bloc, sortosament rectificat per la Secció Filològica, i ara ens hi hem tornat a llançar amb el tuit, mentre esperam la docta sentència de la suprema autoritat. És clar que altres vegades sabem refrenar els instints adaptadors i encara no hem gosat amb el web, el twist, el whisky, el croissant o el foie gras, que degudament (o indegudament) adaptats serien ueb, tuistuisqui, cruassant i fuagràs. Els qui no es refrenen són els catalans del nord i els occitans, que, com que saben francès, diuen ben tranquil·lament —i alguns orgullosament— fetge gras. Saber francès també pot isolar un grup humà del consens internacional. O saber espanyol, perquè hi ha equivalents meridionals del fetge gras, com això que fan alguns de dir sagnia a una hispànica beguda feta de vi i fruita que en tot el món es diu sangria.

Un fet que mostra de manera prou impactant tot això que dic és el nom de Wikipèdia, que en català es diu i s’escriu Viquipèdia. Observem el comportament de les cinc llengües romàniques «normals»: francès Wikipédia, espanyol Wikipedia, portuguès Wikipédia, italià Wikipedia, romanès Wikipedia. Totes sense tocar per a res ni la w ni la de l’original. I hi podríem afegir la pràctica totalitat de les llengües «normals» europees: l’alemany, el polonès, el danès, l’eslovac, el neerlandès, el suec, el danès, el finès, el txec, etc. I fins i tot llengües «no normals» com el basc, l’occità, el sard, el cors o el gallec. El català havia de marcar paquet. I quines són les llengües que ens acompanyen en la nostra vocació marcadora? Entre algunes altres, l’aragonès (Biquipedia), el gaèlic escocès (Uicipeid), el gaèlic irlandès (Vicipéid), el nahuatl (Huiquipedia) i el llatí, llengua gloriosa però d’ús no gaire normal (Vicipaedia). No solament som del club dels «rarets» sinó que exhibim amb orgull la nostra singularitat.

3 comentaris

El vespre i la nit

El mot vespre corre perill, amenaçat pels seus dos veïns, la tarda i la nit, que podrien acabar engolint-se’l. És un fenomen típic quan en català tenim dos mots i en espanyol només n’hi ha un que cobreix el camp semàntic dels dos mots catalans. Passa amb gran i gros, amb capsa i caixa, amb provar i tastar, etc. I darrerament va fent camí la barbaritat de dir escoltar substituint el mot bàsic sentir. Com més va més se sent, especialment a la capital del país, les deu de la nit, les onze de la nit i fins i tot les nou de la nit, casos en què en espanyol es diu noche. Doncs anem a pams i analitzem com funciona en català i en altres llengües la divisió del dia.

El mot dia té dues accepcions. Una és el dia solar, que és el temps en què la Terra fa una volta sobre el seu eix, és a dir un període de 24 hores. I dins aquest període hi ha dues parts bàsiques, que es diuen dia (estricto sensu) i nit. Aquest dia és la part del dia solar en què el Sol és per damunt l’horitzó, és a dir, quan hi ha claror, i la nit (lato sensu) és el temps en què el Sol és per davall l’horitzó, és a dir, quan no hi ha claror.

Però, a part d’aquesta divisió dual i diguem-ne astronòmica, en el llenguatge corrent el dia complet es divideix en diverses parts bàsiques, que en espanyol i portuguès —els dos bessons iberoromànics, que molt sovint van plegats— són tres i en les altres llengües del nostre entorn són quatre. Aquest és un punt bàsic per a entendre la problemàtica de què ara tractam.

He usat el mot tarda, que quasi segur que és un hispanisme, per la dificultat de trobar un substitut convincent i vehiculable fàcilment. Sembla que la forma medieval era aprés dinar, com en occità; un terme que a l’Edat Moderna fou substituït de diverses maneres. Al Principat i a Eivissa s’hi introduí l’hispanisme tarda (en rigor tarde). Al País Valencià desaparegué vespre, i vesprada, que en principi ha de ser el mateix que vespre, ocupà l’espai semàntic de l’aprés-dinar i de part del vespre, és a dir, el que en espanyol es diu tarde. A Mallorca i Menorca els mots capvespre i horabaixa, que originàriament són el temps de la posta de sol, el crepuscle, ocuparen també l’espai de l’aprés dinar, tot mantenint-se, però, vespre, igual que es manté al Principat. Ara no tenim un mot general per al temps que va del dinar al vespre, i bé que aniria. Una opció seria recuperar aprés dinar, cosa evidentment molt difícil, però que permetria d’arraconar l’hispanisme tarda i de recuperar per a vespradacapvespre i horabaixa la seva valor original. Pensem que la vesprada hauria de ser el vespre considerat en la seva durada (passar una bona vesprada en companyia dels amics). Comparau vespre-vesprada amb els equivalents francès i italià soir-soirée i sera-serata. I comparau amb dia-diada, francès jour-journée, italià giorno-giornata.

Deixant a part el mot tarda, la interferència de l’espanyol ha produït, o produeix, dos efectes: la disminució de l’ús i del camp semàntic del mot vespre i l’adaptació del sistema de salutacions català al sistema de salutacions espanyol. El vespre, més o menys igual que els seus equivalents europeus, és la part del dia que va de la posta de sol fins al moment d’anar a dormir. No hi ha una hora concreta que indiqui la fi d’aquesta part del dia. En els temps en què s’han format els mots que designen les parts del dia els rellotges tenien molt poca importància, si n’hi havia, i són els moviments del sol (sortida, posta, presència de la fosca) i les accions diàries bàsiques (aixecar-se, dinar, sopar i anar a dormir) allò que fa de frontera entre les parts del dia. També han canviat els costums: abans la gent anava a dormir molt més prest que ara. Per això abans el vespre s’acabava també més prest que ara. Ara podem parlar de les dotze del vespre sense cap problema. Per això consideram un error majúscul el criteri fixat pels lingüistes de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, segons els quals el vespre s’acaba a les deu. Fins i tot s’autoritza expressament de dir les deu de la nit. I al marge d’aquests criteris sentim cada dia expressions com les nou de la nit (pura còpia de las nueve de la noche). No existint en espanyol un mot equivalent a vespre, l’espai d’aquest se’l reparteixen la tarde i la noche, i això pressiona els catalans a ajustar la semàntica de tarda i nit als corresponents espanyols. Fins i tot ha aparegut —ho sentim sovint en boca dels meteoròlegs de TV3— l’estrany compost tarda-vespre, que en català no té gens de trellat i que és còpia de tarde-noche, que és, en tot cas, una manera espanyola de dir vespre. Naturalment, no ha de ser cap problema d’emprar el mot nit per a designar esdeveniments que tenen lloc durant la vigília de dies assenyalats, encara que aquests esdeveniments es produeixin durant el vespre: la nit de Nadal, la nit de Cap d’Any, la Nit de Santa Llúcia, la Nit de la Cultura, etc. Ja hem dit que nit té un ús més ampli i un de més estricte. En tot cas, considerant que en la parella vespre/nit el primer mot és el que retrocedeix, és aquest que cal reforçar.

I ara passem a tractar de les salutacions. A la major part del país s’ha imposat un sistema que és una còpia del sistema espanyol, allunyat del sistema de les llengües europees i incompatible amb la nostra divisió del dia en quatre parts. Aquest sistema espanyol de tres elements —buenos días, buenas tardes i buenas noches— correspon a les tres parts del dia que té l’espanyol. La còpia és bon dia, bona tarda (adaptació moderna del bones tardes anterior) i bona nit, amb tres salutacions que, com en espanyol, tant són d’arribada com de comiat. En canvi el sistema més general a Europa, coherent amb les quatre parts del dia, tant si hi ha una forma per al matí (good morning) i una altra per a la tarda (good afternoon), com si, cosa més habitual, s’utilitza el bon dia fins al vespre (francès bonjour, italià buongiorno, alemany Guten Tag), durant el vespre, i fins a l’hora del comiat, sempre es diferencia la fórmula d’entrada (francès bonsoir, italià buonasera, anglès good evening, alemany Guten Abend) i una altra per al comiat (francès bonne nuit, italià buona notte, anglès good night, alemany Gute Nacht). A Mallorca la distinció entre bon vespre (arribada) i bona nit (comiat) és escrupolosament servada per tota la població, i, com ocorre amb totes les llengües europees (menys els bessons espanyol i portuguès, és clar), el bon vespre es diu en arribar, sigui quina sigui l’hora de l’arribada. Encara que siguin les tres de la matinada, com pot passar en circumstàncies excepcionals. Per contra, els mitjans de comunicació de Barcelona (ràdio i televisió) utilitzen i difonen un sistema absurd que no encaixa de cap manera en la divisió catalana del dia, perquè és còpia de l’espanyol. El bona tarda s’allarga fins a les nou del vespre (encara que a l’hivern faci hores que és ben fosc), i a partir d’aquesta hora ja entren amb un bona nit, que a alguns ens fa l’efecte que se’n van a dormir. Aquest ús hauria de ser revisat sense excusa. Caldria suprimir el bona tarda i dir bon dia fins que es fa fosc, com és tradicional en català, i observar la distinció bon vespre (arribada, a partir del moment que fosqueja) i bona nit (només comiat).

 

6 comentaris

Sobre la fam, la gana i la talent

Avui dos dels nostres presos polítics han començat el que es diu una vaga de fam. Abans que res, la nostra solidaritat amb ells. En espanyol i portuguès es diu huelga de hambre i greve de fome, mentre que en francès i italià es diu grève de la faim i sciopero della fame, amb article. Considerant que aquest tipus de vagues és cosa moderna, podem suposar que sense la interferència de l’espanyol la cosa més probable és que en català seguíssim les dues llengües romàniques centrals i diguéssim vaga de la fam, però això no es pot assegurar taxativament.

Els diccionaris diuen que fam és ganes intenses de menjar. Si no són intenses, és a dir, si són suportables, més que fam és gana o talent. És el que passa quan fa algunes hores que no hem menjat res. Però al Principat sembla que fam és un mot que ha sofert inanició i és menjat per la gana. En el món hi ha gent que passa gana, o que es mor de gana, sentim a dir a catalans del Principat. Els altres catalans diem passar fam i morir-se de fam. Si la gana és, com diuen els diccionaris «apetit, desig de menjar», però, com hem dit, no un desig intens, sembla més lògic que algú es mori de fam que es mori de gana. Ras i curt, que després de tres o quatre hores sense menjar no es mor ningú. Els valencians van a la inversa del Principat: ara es diu exclusivament fam, tant si hom té un poquet de fam (altres dirien gana) com si té molta fam. Però diversos testimonis observen que la distinció entre fam i gana era normal al País Valencià mig segle llarg enrere. La distinció s’hauria pogut perdre per imitació de l’espanyol, en què hambre ha deixat gana en una situació de feblesa. A Mallorca, el mot gana sembla que és força modern: en el temps de la meva infantesa tothom deia tenir talent i no tenir gana. I encara hi ha gent que ho diu, però talent és un d’aquests mots en procés ràpid de desaparició. En el temps referit de la meva infantesa, entre cert tipus de gent tenir gana ja sonava més refinat que tenir talent. Tenc talent és la frase que jo de petit deia reiteradament a mon pare o a ma mare quan aquests em duien a passejar per Palma, sobretot si la passejada era llarga i un poc enfora del dinar. Una frase que podia esdevenir un enèrgic crit reivindicatiu quan passàvem per davant una pastisseria. Talent desapareix del parlar de les Illes, com temps enrere va desaparèixer del territori continental. Perquè talent és un mot català clàssic. Segons l’Alcover-Moll, encara es pot sentir a l’Empordà, a Vic, al Pla de Bages, a la Ribagorça, al Pallars, a l’Urgell, a la Conca de Barberà i al Camp de Tarragona. És usat pels escriptors clàssics de tots els llocs i és rebutjat a les Regles d’esquivar vocables (on es condemna «talent per appetit o fam»), cosa que indica que era un mot ben viu i de cap manera rebutjable. Talent ha generat una rica fraseologia: acabar el pa abans que la talent, fer el desmenjat amb talent (expressió que es diu a Mallorca quan un fingeix no desitjar una cosa que realment desitja), tenir més talent que un ganivet nou, qui té talent tot li sembla pa o val més talent que pa de forment (quan hom té molta talent no mira detalls d’allò que menja).

La història del mot talent és ben curiosa. El significat original és el nom d’una moneda romana: llatí talentum, del grec τάλαντον (pronunciau tálanton), que significava ‘plat de la balança’ i també ‘pes’.  Comparau-ho amb el mot peso, moneda que s’usa en alguns països americans. El pes d’una cosa com el seu valor. Va ser la paràbola dels talents, de l’evangeli de Mateu, la culpable de l’evolució semàntica del mot. En aquesta paràbola Jesús explica que un home que havia de fer un llarg viatge deixa una quantitat de monedes a tres dels seus servents. A un li dóna cinc talents, a un altre, dos, i a un altre, un talent. Quan l’home torna, demana explicacions de com els tres servents han administrat els talents que havien rebut. Els dos primers van investir el petit capital en negocis i aconseguiren de doblar-lo. El tercer, per por de perdre el seu talent, o per peresa, el va guardar ben amagat i, evidentment, no el va multiplicar. A la vista d’això, el senyor elogia els servents que han prosperat, mentre que renya el temorenc o mandrós que va amagar el sol talent que tenia, li’l pren, el dóna al que en va aconseguir deu i el fa fora de les seves terres. Els talents donats pel senyor als seus criats són el símbol dels dons que Déu dóna als homes, els quals els han de ben administrar i millorar. A partir de la paràbola el mot talent passà a significar voluntat, desig, predisposició d’ànim i capacitat i dots intel·lectuals rellevants. Del desig, en general, també passà a significar «desig de menjar», tot canviant el gènere de masculí a femení per influència de fam.

Pel que fa a gana —amb el significat de ‘desig’ en general—, aquest és un mot voltat de misteri. El mateix Coromines, en el Diccionario crítico etimològico castellano e hispánico, després de dir que gana és un mot a penes usat en temps antics (només en pot aportar dos exemples del segle XV, els mateixos que aporta l’Alcover-Moll), afirma que «no puede descartarse del todo que sea vocablo importado de este idioma [l’espanyol] en fecha temprana». En el Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana rectifica la seva afirmació anterior i defensa la genuïnitat del mot, malgrat que els exemples antics són francament escassos, i malgrat la relació estreta que hi ha entre els mots espanyols gana i ganar, no aplicable al català, en què per al segon tenim guanyar, d’etimologia diferent. Creiem que el tema resta obert, i també que caldria un estudi aprofundit sobre les formes singular i plural (tenir gana/ganes de fer quelcom). Quant a gana com a ‘desig de menjar’, sembla que és un ús modern («En l’evolució moderna el sentit capital ha esdevingut ‘apetit de menjar’», Coromines DECLC, s.v. gana), i també resta oberta la qüestió de si això és evolució interna o seguiment de l’espanyol. Avui en espanyol no es diu gaire tener gana. Hambre ha eixamplat considerablement el seu significat tot fagocitant gana. Comparau l’evolució de la parella escuchar/oir. Però gana existeix en aquell idioma. El diccionari de María Moliner li dóna el significat de «Apetito, *hambre, ganas de comer», i posa un exemple que ens és molt pròxim: «Si no tienes gana todavía, comeremos más tarde».

15 comentaris