Arxiu corresponent a novembre 2018

El meu pare

Avui, 13 de novembre, fa deu anys que se n’anà el meu pare. És un dia que convida a recordar-lo. La seva va ser una vida extraordinàriament dura. De família pobra, fill d’un pagès assalariat, es barallà amb la vida per a sobreviure. Com quasi tots els nins de la seva època i de la seva classe, a una edat tendra conegué la duresa de la feina. A onze anys el llogaren a una possessió. La seva feina era estar tota la nit dins una soll vigilant que la truja no esclafàs cap dels porcellins. L’imagín assegudet a una banqueta, deixant-se vèncer per la son, entre la por infantil, la pudor i la soledat. De fadrí granat anà a unes classes particulars els vespres, amb un parent que sabia un poc de lletra, per a ampliar els migrats coneixements que havia adquirit en els pocs anys que va anar a escola. Forner i picapedrer, segons les conveniències, en els anys difícils de la postguerra mirà de treure el carro fent i venent pa d’estraperlo, anant de part a part de Mallorca amb la bicicleta carregada amb uns quants sacs de blat de cinquanta quilos i de vegades encalçat per la Guàrdia Civil, que també anava amb bicicleta. «No m’agafaven mai —contava—, perquè encara que anàs carregat amb els sacs, jo corria més que ells». En un accident perdé la visió a un ull. Les dificultats el dugueren a haver d’emigrar al Brasil poc temps després de néixer jo. Allà va fer de picapedrer, tot vivint a una petita caseta de fusta destinada a guardar el ciment i les eines. Als dos anys va tornar repatriat. Treballà de picapedrer infatigablement, dies feiners i diumenges, es va fer mestre d’obres i això li permeté d’arribar a fer un petit patrimoni. Quan les coses li anaven bé, al voltant dels cinquanta anys, una malaltia el deixà tetraplègic, assegut a una butaca sense poder moure ni les cames ni els braços. Així fins que es va morir, a 84 anys. Un altre dia parlaré de la mare, que ja podeu imaginar la tasca que li va tocar. Potser una de les poques alegries importants que li donà la vida va ser veure el seu fill amb un títol universitari i professor de la universitat. Ell en té molta part del mèrit. En els anys difícils de l’adolescència sempre m’encoratjà a estudiar. Cosa que no havia pogut fer ningú de la família en totes les generacions conegudes. Martí Bibiloni Serra, en homenatge.

8 comentaris

Castellà o espanyol?

Jo tinc el costum de dir espanyol a la llengua dels nostres veïns de ponent, i sovint sovint, a Twitter, alguns dels meus seguidors m’interpel·len: «espanyol o castellà?». Per a estalviar-me de donar cada vegada la mateixa resposta faré aquí un articlet i l’enllaçaré cada vegada que algú em demani clarícies. Aquest text no és per a dir a ningú què ha de dir, perquè cadascú diu el que vol. És una justificació del que faig jo. Naturalment, qui hi estigui d’acord, bé, i qui no hi estigui, tan amics com abans.

Jo dic espanyol a aquella llengua en primer lloc per una raó molt simple: perquè pràcticament a tot el món li diuen espanyol, i, com he proclamat moltíssimes vegades, m’agrada seguir les solucions lingüístiques que segueixen les llengües europees. Alguns em diuen que el català també és una llengua espanyola, cosa que és certa si classificam les llengües segons criteris de fronteres estatals. Amb aquest criteri el català és una llengua tan espanyola, com francesa, com italiana com andorrana. I l’occità seria una llengua tan francesa com espanyola. Però aquest criteri classificatori no em sembla gaire engrescador, entre altres raons perquè és artificial —tant com els Estats implicats— i contingent: les fronteres d’aquests Estats poden canviar en qualsevol moment. M’estim més cenyir-me a la classificació que vaig aprendre en els meus estudis: hi ha llengües romàniques, germàniques, eslaves, fino-úgrigues, etc. Aquesta és una classificació més científica i veritablement inalterable.

És evident que darrere els dos noms, castellà i espanyol, hi ha idees i postures polítiques. En el nostre país, darrere castellà hi ha —a part d’una simple tradició i inèrcia— els qui desitgen un Estat espanyol que integri diverses comunitats lingüístiques, i aquest projecte és comprensiblement contradictori amb el nom d’espanyol. Aquests són els que sempre ens diuen que no hi ha el britànic o el suís. Darrere espanyol —en el nostre país, dic, i a part d’una minoria d’ultranacionalistes espanyols— sol haver-hi l’independentisme, o una part. Per pura lògica, l’independentista típic no se sent espanyol; altrament no seria independentista. I si l’independentista vol sortir d’Espanya, un cop assolida la fita, el nou país ja no serà Espanya, i la nostra ja no serà una llengua espanyola. No hi ha cap problema llavors a dir-ne espanyol, com diuen pràcticament a tot el món. O de dir-ho a l’avançada, com a afirmació de la voluntat d’emancipació.

Això és en el nostre país. En el país veí les coses són diferents. És cert que allà hi ha una part de la gent —poca, en realitat— que també desitja un Estat que ens integri en un règim d’igualtat, i vist d’aquesta perspectiva el nom castellà també hi encaixa, més que espanyol. Però el fons ideològic dominant en el país veí és un altre, i aquest fons ideològic vol fer un ús dels dos termes, castellà i espanyol, però per a funcions diferents: espanyol com a llengua «pròpia de tots els espanyols», davant els mateixos espanyols i davant el món, i castellà com «una de les llengües espanyoles», segons la fórmula constitucional. I això és una emanació terminològica del muntatge fet el 1978, consistent en una subordinació de «les altres llengües espanyoles» a la lengua común o lengua nacional. En aquest muntatge, espanyol s’oposa a francès, anglès, alemany, etc.; i castellà s’oposa a català, gallec, valencià (ai las), etc., i no volen que sortim d’aquest joc d’oposicions. De fet, ho han aconseguit: molts dels qui normalment diuen castellà, per oposició a català, després amollen que el seu veí alemany parla molt bé l’«espanyol». L’Estat i els seus instruments, com la Real Academia, han promogut amb afany el nom espanyol per a la primera de les dues funcions indicades abans. La dita acadèmia fa diccionaris i gramàtiques de la lengua española, i l’Estat, malgrat el nom constitucional de castellà, no ha acceptat en els usos oficials de la Unió Europea altra cosa que la denominació d’espanyol o llengua espanyola. I jo a aquest joc no hi jugaré mai. Tampoc no m’esforçaré a combatre’l, perquè les meves prioritats són unes altres, més centrades en la mateixa llengua catalana i la comunitat que la parla.

I una darrera idea per a acabar. Darrera i importantíssima. Observem que en el món es diu espanyol en tots aquells països i territoris que no tenen aquesta llengua com a pròpia. I es diu castellà (al costat d’espanyol; ara això és igual) només en aquells territoris que la tenen com a pròpia. Acceptarem que l’espanyol és una llengua pròpia del nostre país? Potser aquí hi ha el quid de la qüestió. Tenim una tradició molt arrelada —i difícil, doncs, de canviar— de dir castellà. Encara no ha sortit cap diccionari espanyol-català, per exemple. Però els qui volem l’emancipació nacional d’aquest país, hauríem de començar a pensar si aquesta tradició no ha arribat ja l’hora de canviar-la.

7 comentaris