Arxiu corresponent a octubre 2018

Santa Teresa

Avui és Santa Teresa, coneguda per Teresa de Jesús o Teresa d’Àvila. Una santa fascinant per diferents motius, però sobretot per algunes coses que més avall explicarem. Una dona que passà a la història per haver reformat l’orde carmelità i com a figura destacada de la literatura mística que exercí una gran influència sobre teòlegs, literats i pensadors.

Teresa és un nom un poc enigmàtic: sembla que era el nom d’una illa grega. En grec seria Therasía, convertit en el llatí Thērăsĭa. El nom grec es creu que es relaciona amb theros (estiu) o therizo (recol·lectar). L’illa en qüestió seria terra de bones collites. Es coneixen diverses dones de l’antiguitat o l’Edat Mitjana que portaven el nom de Teresa. La primera, una dona de Barcelona, cristiana, dels segles IV i V, que es casà amb el senador Paulí de Nola i el convertí al cristianisme. Tant que aquest Paulí va ser bisbe i després de mort, sant. També hi hagué una Teresa famosa en el segle XIII: la noble dama navarresa Teresa Gil de Vidaura (o Vidaure), amant de Jaume I, amb qui tingué dos fills. El rei li prometé matrimoni, però la pobra va agafar la lepra i va retirar-se a un convent, que ella mateixa fundà. Però per a trobar una santa que es digui Teresa la Santa Mare Església va haver d’esperar fins al segle XVI. I a Espanya la va trobar.

 

La nostra santa d’avui, segons les biografies oficials, es deia Teresa de Cepeda y Ahumada i era filla del cavaller Alonso Sánchez de Cepeda, descendent de jueus conversos, i de la seva segona esposa Beatriz Dávila y Ahumada. Va néixer a Gotarrendura, prop d’Àvila (Castella), el 28 de març de 1515, i tenia onze germans. Els pares li donaren una educació molt cristiana, i la nina agafà afecció a la lectura de vides de sants i coses semblants. De petita ja tenia la dèria d’anar amb el seu germà Rodrigo a terra d’infidels i viure el martiri. Amb ell jugava a viure com si estiguessin dins un monestir. Però quan tenia dotze anys mor sa mare, i Teresa oblida la seva religiositat infantil i es dedica més a la vida plaent i a llegir novel·les cavalleresques. I, segons diu ella mateixa a El llibre de la vida, un llibre escrit a petició del seu confessor, el pecat mortal l’allunyà de Déu. Aleshores son pare la va posar a estudiar, interna, al monestir de Santa María de Gracia, de les agustines, dins el qual se sentia presonera i sense la més remota intenció de fer-se monja. Passat un any va caure malalta i va haver de tornar a casa dels pares. El pare la confià a un germà i a la dona d’aquest, i Teresa visqué amb ells una temporada, durant la qual li va venir, ara sí, la vocació de ser monja. Son pare s’hi oposà fermament, però ella fugí de casa i ingressà al convent carmelità de l’Encarnació d’Àvila. En aquell convent, que no era de clausura, Teresa hi passarà vint-i-set anys, sempre amb una salut delicada. Pateix epilèpsia, una cardiomiopatia, convulsions, acubaments i dolors físics que li fan abandonar el convent durant algunes temporades. Guarida gràcies a sant Josep, segons diu ella, té una etapa de tranquil·litat al convent, en la qual abandona l’oració i relaxa el seu comportament. Fins que una aparició de Jesús la va sacsejar i començà a sentir forces interiors que uns li deien que venien de Déu i altres del dimoni. Tot això va trastornar un poc més el desequilibri psíquic que arrossegava d’enrere. Devers el 1560, a 45 anys, en contacte amb sant Francesc de Borja, sant Pere d’Alcàntara i sant Lluís Bertran, concep la idea de reformar l’orde carmelità. Investeix els diners que li envia un germà resident al Perú en la construcció del convent de Sant Josep, a Àvila. El 1562 rep del papa l’autorització per a fundar el convent i el nou orde de les Carmelitanes Descalces de Sant Josep, que proposa el retorn a la pobresa, l’austeritat i l’isolament propis de l’esperit carmelità. El convent, fora de les muralles d’Àvila, s’inaugura amb quatre novícies, amb les normes estrictes de les carmelitanes descalces: dormir damunt una màrfega de palla, fer oració intensament (dues hores diàries més els set oficis litúrgics o litúrgia de les hores), no menjar mai carn, fer dejunis durant vuit mesos a l’any, silenci i règim de visites darrere un reixat. Entre 1571 i 1574 va ser prioressa, contra la seva voluntat del seu antic convent de l’Encarnació, que també reformà. Teresa es dedicà després frenèticament a la fundació de convents per tot el regne de Castella, entre viatges i èxtasis, mentre sant Joan de la Creu reformava la branca masculina dels carmelitans i fundava també alguns convents nous. Teresa n’arribà a fundar disset. Mentrestant hagué de patir l’oposició dura dels carmelitans calçats, els no reformats, i fins i tot la persecució de la Inquisició. Va morir a Alba de Tormes la nit del 4 al 15 d’octubre de 1582. Sí, la nit del 4 al 15, perquè en aquell moment es canvià el calendari julià pel gregorià, i del 4 es passà al 15. Va morir sense veure publicat cap dels seus nombrosos llibres. Fou enterrada a l’església del convent de l’Anunciació d’Alba de Tormes. Nou anys després de la mort va ser exhumada i trobaren el cos incorrupte, fenomen que ha estat explicat per la dieta cetogènica diabètica, molt carregada de greixos i molt baixa en carbohidrats. El provincial dels carmelitans tallà un braç, que es guardà en un reliquiari en el convent de Sant Josep, i el cos tornà a ser sepultat allà mateix. Anys després fou traslladat al convent de Sant Josep d’Àvila, però el duc d’Alba va reclamar el retorn, que fou decretat pel papa. El cos de la santa va ser exhumat algunes altres vegades, i cada vegada se n’agafava alguna part per a relíquia. Avui el peu dret i una part de la mandíbula són a Roma; la mà esquerra a Lisbona; la mà dreta i l’ull esquerre, a Ronda (Espanya); el braç esquerre i el cor, dins reliquiaris a Alba de Tormes; un dit a París; un altre a Sanlúcar de Barrameda (Espanya); altres dits i altres restes, dispersos per tot el món, i la resta del cos, incorrupte però ben estrinxolat, al convent d’Alba de Tormes. El sepulcre està tancat amb nou claus, tres de les quals són en mans de la casa d’Alba. El 1614 Teresa va ser beatificada, i per a celebrar-ho no tingueren altra idea que fer trenta corrides de toros i sotmetre cent bous a la mortificació carmelitana que acosta a Déu. El 1622 va ser canonitzada i poc després declarada patrona d’Espanya pel papa, un patronatge que després s’anul·là per a no ofendre sant Jaume. El 1970 va ser nomenada doctora de l’Església, la primera dona que va obtenir aquest títol. A més és doctora honoris causa per la Universitat de Salamanca i batllessa d’Alba de Tormes.

Això és la versió oficial. Però hi ha una versió alternativa, sostinguda per estudiosos de l’Institut Nova Història, que defensen que Teresa de Jesús era Teresa de Cardona i Enríquez (1521-1562), abadessa del reial monestir de Pedralbes, que ha estat sempre un monestir de clarisses i no de carmelitanes. Teresa de Cardona, barcelonina, era membre de l’aristocràcia catalana i vinculada a la casa reial: era cosina de Ferran el Catòlic. Una dona d’un alt nivell cultural i de formació principesca que explicarien la gran vàlua ideològica, conceptual i estilística de la seva obra, llegida i difosa per tot Europa. La hipòtesi es basa en algunes «pistes», com la condició d’abadessa que algunes fonts catalanes donen a Teresa o el fet de tenir els dos personatges onze germans; però sobretot en la llengua dels textos espanyols de santa Teresa, pobra i farcida de catalanismes de tota mena, de l’estil de estaba muy más contenta (molt més contenta) o había traído veinte años silicio (havia portat vint anys cilici). D’aquesta manera, els escrits teresians s’haurien escrit en català i després haurien estat traduïts a l’espanyol, potser per traductors catalans poc destres en el maneig d’aquesta llengua. Els originals s’haurien destruït, i tot amb l’objectiu d’amagar la catalanitat de l’autora i de l’obra. La biografia de Teresa hauria estat falsejada pels seus biògrafs del segle XVI, el primer dels quals fou el jesuïta Francisco de Ribera, o pels seus censors. Segons aquests autors, tot això és un episodi més d’una gran operació d’Estat, empresa durant el regnat de Felip II de Castella, amb la censura, la Inquisició i tots els aparells de l’Estat, per a robar als catalans una part de la seva cultura i apropiar-se-la per a la cultura espanyola-castellana. Cadascú que compri la versió que vulgui.

 

Tornant a les relíquies, una mà de la santa va passar a un convent carmelità de Portugal, i quan els carmelitans foren expulsats d’aquest país, el 1910, les monges que tenien la mà acabaren, amb ella, al convent de Ronda. Durant la guerra civil el convent fou assaltat i la mà robada, però quan l’exèrcit franquista ocupà Màlaga, trobaren la mà, que aniria a parar a les mans de Franco, el qual la tingué al seu palau fins que es morí. Després fou restituïda al convent de Ronda. Un dels records de la meva infantesa, quan anava al col·legi dit ara Pius XII, regentat aleshores per l’única comunitat de carmelitans descalços que hi havia a Palma (el gran convent del Carme, a la Rambla, fou dissolt el 1835), va ser quan dugueren al col·legi el braç incorrupte de Santa Teresa, el que veneren a Alba de Tormes. Va ser una diada solemne, amb el col·legi ple de gent, d’autoritats de tota mena i d’actes religiosos.

En el nostre país es fundaren monestirs de carmelitanes descalces poc després de la mort de la fundadora. El primer va ser el monestir de la Immaculada Concepció, a Barcelona, fundat el 1588 amb monges vingudes de Pamplona. Ocupava l’espai de la plaça de la Vila de Madrid. Fou desamortitzat el 1835 i desaparegué després de la guerra civil. També se’n fundaren a Tarragona, Lleida, Vic, Reus i Mataró. A València hi hagué el convent de carmelitanes descalces de Sant Josep i Santa Teresa, a la plaça del Portal Nou, fundat en el segle XVII. L’edifici, encara present, va ser venut per les monges el 2007 a Paco Roig per a fer-hi un hotel de luxe i ha acabat essent un centre cultural i gastronòmic. El convent de Santa Teresa de Palma, dit popularment convent de les Tereses, va ser fundat el 1613 per iniciativa de la carmelitana terciària mallorquina Elionor Ortiz, a la mateixa casa familiar. La primera comunitat estigué formada per tres monges mallorquines i tres vingudes de Guadalajara. Situat a la Rambla, no va ser expropiat el 1835 i encara es conserva, amb vida monàstica.

Essent una santa moderna, santa Teresa no ha generat toponímia ni fraseologia. Tampoc no sabem que sigui patrona de cap vila o ciutat del pais, i, per tant, no hi ha cap lloc que faci la festa major el dia de Santa Teresa. Deu ser perquè quan la van fer santa totes les ciutats i viles ja tenien el seu patró. En tot cas, hem llegit que és patrona dels escriptors espanyols (gràcies a Pau VI), dels escaquistes espanyols i del cos militar espanyol d’Intendència.

 

2 comentaris

La Mare de Déu del Roser

Avui és el dia de la Mare de Déu del Roser, el dia que fan festa les dones que es diuen Roser, tot i que al Principat és més usual celebrar-ho pel Roser de Maig, de què parlarem més avall.

Roser, a part d’una planta, designa dues coses: d’una banda una pregària pròpia del cristianisme, i, d’altra banda, un objecte consistent en una sèrie de bolles enfilades que serveix per a comptar les oracions en la dita pregària. La pregària consisteix a dir parenostres, avemaries i gloriapatris tal com ara explicarem, tot advertint que els de ciències potser ho tindran més fàcil que els de lletres. Els rosers ordinaris o de cada dia consten de cinc sèries formades cada una per una bolla més grossa (o una d’igual separada de les altres) i deu de més petites, que corresponen respectivament a un parenostre i deu avemaries. I després de la darrera avemaria es diu un gloriapatri. Cada sèrie correspon a un misteri. El roser té cinc misteris, que representen episodis de la vida de Jesús. Així un roser ordinari són 50 avemaries, cinc parenostres i cinc gloriapatris. El roser es complementa amb algunes bolletes més (un parenostre i tres avemaries) i un crucifix. Hi ha quatre categories de misteris, que es diuen de goig o gojosos, de dolor o dolorosos, de glòria o gloriosos i de llum o lluminosos. Fins al 2002 només només n’hi havia tres, i aquell any s’hi van afegir els de llum. Cada una d’aquestes categories corresponen a un dia de la setmana; per exemple, el dilluns toca seguir els misteris de goig. Doncs el primer misteri de goig correspon a l’anunciació a Maria de l’arcàngel Gabriel, el primer misteri de dolor invita a pensar en l’agonia de Jesús a l’hort de Getsemaní, etc. En total hi ha, doncs, 20 misteris. Un roser complet, dit de vegades psalteri o psaltiri, és el que correspon al prec de les oracions d’aquests vint misteris. Hi ha rosers físics corresponents a un roser complet, que tradicionalment constaven de 150 bolles de les avemaries, més les dels parenostres corresponents, i a partir del 2002 consten de 200 bolles d’avemaries. Aquests rosers els duien a la cintura alguns frares i monges. Les oracions de la pregària simbolitzen roses ofertes a la Mare de Déu, d’aquí el nom de roser. Aquest és el mot català genuí, que es conserva intacte parlant de la Mare de Déu del Roser o de les esglésies del Roser, però per a referir-se a la pregària o a l’objecte per al compte de les oracions es va introduir en el parlar corrent el mot rosari, segurament per interferència de l’espanyol. Diguem també que no solament els cristians usen rosers: també altres religions usen enfilalls de bolletes per a pregar semblants als cristians, com el japamala (usat pels budistes i hinduistes per a recitar mantres) o el tasbih (roser musulmà, derivació del japamala).

Els primers cristians comptaven les oracions amb pedres. Antoni Abat —sant Antoni per als amics— va inventar, o feia servir, el komvoskhinion, un cordó amb nusos per a fer les oracions a Jesús. A part d’aquests precedents, l’origen del roser cal cercar-lo en els monestirs de la baixa Edat Mitjana. En aquests monestirs hi havia el costum de llegir 150 psalms cada dia. Com que una part del personal dels monestirs no sabia llegir se substituïren els 150 psalms per 150 oracions, primer parenostres i després parenostres i avemaries (el denominat psalteri de Maria). En el segle XIII ja hi havia estris per a comptar les oracions semblants als rosers actuals, i el mot per a designar-los, el llatí rosarium, es documenta en aquest segle. Però la tradició o la llegenda diu que l’aparició del roser es fruit d’un fet miraculós que succeí a sant Domènec de Guzmán, fundador dels dominicans. Aquest personatge va anar a Occitània a convertir uns heretges dits albigesos o càtars, que predicaven idees que no agradaven a l’Església oficial (vegeu l’article «Sant Domènec», del 8 d’agost). Aquest moviment religiós arribà a provocar grans enfrontaments armats. Concretament s’enfrontaren les tropes del rei Lluís II de França, comandades per Simó de Montfort, i les tropes del nostre Pere el Catòlic aliat amb el comte de Tolosa Ramon IV i altres socis. Els primers, amb el suport del papa, combatien els albigesos i els segons els defensaven, tot i que en el fons hi havia la lluita pel domini d’Occitània. Diu la llegenda que en el monestir de Prolha (Llenguadoc), fundat per Domènec de Guzmán, la Mare de Déu aparegué a aquest bon home, que, naturalment, anava amb el bàndol del rei de França, li donà un roser i li encomanà que difongués aquesta pregària. El 1213 a la batalla de Muret les tropes franceses venceren les occitano-catalanes, i això representà l’annexió d’Occitània per França. Els vencedors atribuïren la victòria a la intercessió de la Mare de Déu, i així hauria aparegut el roser i l’advocació de la Mare de Déu del Roser.

 

El fet real és que, a part dels precedents que hem dit abans, en el segle XIV els ordes mendicants (dominicans, franciscans, carmelitans i agustinians) promogueren el psalteri de Maria, i en el segle XV, quan aparegué la segona part de l’avemaria (Santa Maria mare de Déu, etc.) la pregària del roser ja era força semblant a l’actual. En tot cas, els dominicans tingueren una participació destacada en la seva difusió. Hi destacaren Pere de Verona, dominicà del segle XIII, el dominicà bretó Alà de la Roca (o Alain de la Roche), que el 1470 fundà una Confraria del Psalteri de Maria per a difondre el roser, i altres dominicans que feren la mateixa cosa a altres llocs. El 7 d’octubre de 1571 tingué lloc la batalla de Lepant, que enfrontà l’exèrcit otomà contra una aliança de països cristians dita la Lliga Santa. Diu també la tradició que el papa Pius V havia demanat a tots els cristians del món que fessin la pregària del roser demanant la intercessió de la Mare de Déu. La batalla, decisiva per a aturar l’avanç dels turcs, va ser guanyada pels cristians, i el papa ho atribuí a l’acció de la Mare de Déu. Per això, Pius V instituí la festa de la Victòria o dia de la Mare de Déu de la Victòria, el primer diumenge d’octubre, i dos anys després, el papa successor, Gregori XIII, li canvià el nom per festa de la Mare de Déu del Roser, invocada contínuament per a protegir Occident davant l’amenaça dels otomans. El 1913 el papa Pius X va fixar la festa en el 7 d’octubre, dia de la victòria de Lepant. Amb tot, al Principat va arrelar més la festa del Roser de Maig, celebrada el primer diumenge de maig, mes que esclaten les roses. Una festa amb arrels a l’Edat Mitjana que ja se celebrava abans de la batalla de Lepant. Al Principat i a les Illes hi havia el costum d’anar per les cases a arreplegar roses que el dia de la festa eren beneïdes i ofertes a la Mare de Déu.

 

Després de la batalla de Lepant s’expandí la pregària del roser i hi hagué una explosió de confraries del Roser encarregades d’organitzar tota mena d’actes i celebracions. El dia de festa es feien processons i a les esglésies es començaren a construir capelles dedicades a la Mare de Déu del Roser. Fou en aquell temps, quan començava la castellanització de la llengua catalana, que el probable hispanisme rosari va començar a substituir el mot genuí roser. També a partir d’aquell moment moltes esglésies i convents foren dedicats a la mateixa advocació: al Principat Castellfollit de Riubregós, Cerdanyola del Vallès, Igualada, Lleida (antic convent i ara parador), Reus, Súria, Tortosa, Ulldecona; a les Illes el Castell, Ciutadella, Pollença, Santanyí; al País Valencià València, Canyamelar, etc. Alguna d’aquestes viles, com Cerdanyola, celebra la festa patronal pel Roser de Maig i no l’octubre. A part de les esglésies dels convents dominicans dedicades a la Mare de Déu del Roser, cada convent d’aquest orde solia tenir una capella destacada dedicada a la mateixa Mare de Déu. A Palma, al costat de la majestuosa església de Sant Domènec hi hagué la capella del Roser, que donà nom al carrer de la Mare de Déu del Roser, nom avui (2018) lamentablement desaparegut.

I a moltes cases de les nostres viles i de la nostra pagesia, en les nits sense televisor ni Internet ni electricitat, i a la claror d’un llum d’oli o d’una espelma, moltes famílies passaven el rosari. El roser, diu l’Encyclopædia Universalis, és una forma de pietat pròpia d’una cultura rural, popular i oral: la litúrgia dels pobres. Per a la majoria de la gent actual, alguna cosa molt llunyana i difícil d’entendre. Però ens resta tot un patrimoni cultural, de les esglésies i convents a la pintura, la literatura o la toponímia. I moltes dones que es diuen Roser. A totes molts d’anys.

 

Cap comentari

Sant Bru

Avui és Sant Bru, el fundador de l’orde dels cartoixans. Parlem-ne.

Va néixer a la ciutat alemanya de Colònia, devers l’any 1030. El seu nom surt de l’antic alt alemany brun, que significa ‘escut’ o ‘armadura’. Es va llatinitzar en Brunus, i d’aquí vénen les formes de les llengües modernes (pràcticament Bruno en totes, menys en català que és Bru). Aquest brun alt alemany podria ser el mateix mot germànic que ha donat bru (color), equivalent al francès brun, anglès brown, alemany  braun; un mot que els mercenaris germànics van introduir a la Romània, possiblement a força de designar una color dels cavalls.

El nostre home pertanyia a una de les principals famílies de Colònia. Va estudiar teologia a la universitat de Reims, que en aquell temps no era francesa. Va ser ordenat capellà i afavorit amb una canongia. També fou nomenat cap de l’escola episcopal de Reims, càrrec que exercí durant dues dècades durant les quals adquirí prestigi i tingué alumnes notables com el futur papa Urbà II. Quan fou nomenat bisbe de la diòcesi Manasses de Gournai, un aristòcrata un poc dèspota, Bru va tenir greus enfrontaments amb ell i va haver de deixar la ciutat i els seus càrrecs i anar-se’n lluny. Només pogué tornar quan el bisbe de Gournai va ser succeït per un altre. A Bru el volien fer bisbe, però ell ja havia decidit altres plans: la vida retirada en algun monestir. En un principi pensà de posar-se a les ordres de Robert de Molesme, fundador de l’orde dels cistercians (vegeu l’article «Sant Bernat», 20 d’agost), però no s’acabà de decidir i aleshores visità amb sis companys el bisbe de Grenoble,  Hug de Châteauneuf o Hug de Grenoble (sant Hug). Aquest aquells dies tingué un somni en què veié set pelegrins davall una garlanda de set estels, cosa que el féu decidir a accedir a les peticions dels pelegrins. Els va instal·lar a un lloc muntanyós i solitari dels Alps del Delfinat anomenat Chartreuse. Un lloc on la colla estaria tranquil·la i ampla: quinze mil hectàrees donades pel bisbe, que devia nadar en l’abundància econòmica. I allà Bru i els seus fundaren, el 1084, un monestir que seria el primer de l’orde dels Cartoixans, dit la Grand Chartreuse. En un principi era un oratori i unes modestes i petites cel·les individuals i distanciades. El topònim Chartreuse surt probablement del llatí Calma Trossa, ‘pradera trossejada’, i evolucionà seguint el camí Charme Trousse, Chartrousse, Chartreuse. En occità, el mateix camí fins arribar a Chartrosa. Els monjos el llatinitzaren en Cartusia, d’on ve el mot cartoixa (espanyol cartuja, italià certosa). De cartoixa en català surt cartoixà. En francès cartoixa es diu amb l’original chartreuse, d’on surt l’adjectiu chartreux (cartoixà), tot i que també hi ha el cultisme cartusien que surt del llatí cartusianus. D’ençà del segle XVIII els cartoixans de la Grande Chartreuse fabriquen un deliciós licor, que, com no podia ser d’una altra manera, es diu Chartreuse. Arran de l’expulsió de França (1902) els cartoixans francesos s’instal·laren a Tarragona, on durant molt de temps continuaren la producció del licor.

 

Però continuem amb el sant d’avui. El 1088 el seu deixeble a Reims Eudes de Châtillon va ser proclamat papa amb el nom d’Urbà II. Aquest home hagué d’enfrontar-se a dos enemics, l’emperador Henric IV i el papa rival o antipapa Climent III, que havia estat imposat per l’emperador. El papa Urbà cridà Bru a Roma i aquest hi anà disciplinadament, després de deixar el seu successor Landuí dirigint el monestir, però Henric IV obligà el papa a abandonar Roma i cedir el lloc a Climent. Bru continuà la seva tasca d’assessor del papa, lluny de Roma, però de mala gana i sospirant de tornar al seu monestir. Al final aconseguí de fundar amb alguns seguidors un altre ermitatge, dit Sant Esteve del Bosc, amb algunes cabanes modestes, a unes terres del municipi que avui es diu Serra San Bruno (Calàbria) cedides per Roger I, comte de Sicília i Calàbria. Després erigí una segona fundació cartoixana, dita Santa Maria de la Torre, prop de l’anterior. Allà morí el 6 d’octubre de l’any 1101. El 1514 es van descobrir les seves restes a l’ermitatge on morí. L’any següent un cardenal protector de l’ordre assegurà als cartoixans que el papa havia autoritzat el culte a «sant Bru», tot i que aquest mai no ha estat beatificat ni canonitzat.

 

L’orde de la Cartoixa no tingué l’expansió d’altres ordes, com franciscans, dominicans, carmelitans, etc., segurament per la duresa de la vida en aquests establiments. En el segle XV, moment de màxima expansió, hi arribà a haver 150 cartoixes. Devers el 1145 apareix el primer monestir femení, a Prebayon (Provença), però aquesta branca tingué una difusió molt més exigua que la masculina. L’hàbit dels cartoixans és tot blanc, amb túnica, ample escapulari i capulla. L’escapulari porta a cada costat una banda de roba que uneix la part de davant i la de darrere. La vida dels cartoixans sembla molt a l’eremítica. Es basa en l’oració, el silenci i la màxima austeritat. La comunitat es divideix en pares cartoixans, ordenats sacerdots, i germans. Els cartoixans no depenen de bisbes ni cardenals, només del seu prior i del cap suprem de l’orde, que és el prior de la Gran Cartoixa. Els monjos viuen en cel·les individuals, amb un llit de fusta, una màrfega de palla, una cadira i una taula. Cada cel·la comunica amb un petit hortet on cada monjo cultiva els seus aliments, que menja a la mateixa cel·la. Al costat de la porta pot haver-hi un torn (un mecanisme semblant a una porta giratòria però minúscul) a través del qual els germans serveixen al monjo els aliments. Es fan dues menjades cada dia, i els dies o èpoques de dejuni, una. El divendres només mengen pa i aigua. El diumenge fan un àpat col·lectiu en silenci. No mengen mai carn, i durant l’advent i la quaresma tampoc no poden menjar aliments lactis. Només poden parlar durant vint minuts o mitja hora cada dia. La resta del temps han d’estar en silenci absolut i han de fer oració deu vegades cada dia, cadascú a la seva cel·la, a part de la missa diària. Pràcticament passen el dia pregant, meditant i estudiant (14 hores cada dia). Se’n van a dormir a les 19.30 i a les 23.30 ja han de fer la primera oració del dia. No poden rebre visites, però el diumenge poder fer una passejadeta pels voltants del monestir i aquest dia poden parlar. És el que es diu una vida cartoixana. Els germans, de categoria inferior, a part de pregar es dediquen a fer les feines necessàries per al funcionament de l’establiment: preparar el menjar,  rentar la roba, netejar, fer reparacions, etc. Actualment a les cartoixes no hi ha ni diaris, ni ràdio, ni televisió ni telèfons de cap classe, ni Internet. Bona la va armar sant Bru.

 


Avui al nostre país només hi ha dues cartoixes amb cartoixans: la cartoixa de Montalegre (Tiana, el Maresme), i la de Porta Coeli (Serra, Camp de Túria). La primera va ser fundada el 1415 a un establiment religiós preexistent i es nodrí amb monjos d’altres monestirs que tancaren. El 1835 va patir la desamortització de Mendizábal i fou convertida en caserna i hospital. En el segle XX monjos procedents de la Gran Cartoixa de França tornaren a ocupar l’edifici, amb interrupcions causades per la guerra napoleònica i la guerra civil, fins que el 1939 s’hi instal·laren definitivament. La cartoixa de Porta Coeli va ser fundada el 1272 i tingué vida monàstica cartoixana fins al 1835, en què fou expropiada. Segregada i venuda a particulars, el 1939 allotjà un camp de concentració amb més de 4.000 presos, molts dels quals foren assassinats. El 1943 fou cedida a un grup de monjos cartoixans procedents de Burgos. També hi ha un monestir ocupat per monges cartoixanes: el de Santa Maria de Benifassà, un antic monestir cistercià, fundat el 1230, expropiat el 1835 i cedit a la comunitat cartoixana durant la dècada de 1960.

 

A part d’aquests monestirs hi hagué en el país un grapat de cartoixes, de les quals només resta l’edifici o una part o res. La primera que fou creada és la d’Escaladei (Morera de Montsant, el Priorat), la primera de la península, creada el 1194, de la qual sortiren totes les altres cartoixes catalanes. Les seves propietats eren immenses i donaren nom a la comarca del Priorat. La majestuosa cartoixa, amb l’església, claustres i cel·les fou desamortitzada el 1835 i aviat es convertí en un munt de ruïnes, tot i que recentment s’han fet les restauracions possibles. Una altra cartoixa va ser la de Sant Jaume de Vallparadís (Terrassa), resultat de cedir (1344) als cartoixans d’Escaladei una antiga fortificació, encara conservada. El 1413 els monjos es traslladaren a la cartoixa de Montalegre, i el monestir passà als carmelitans de Barcelona i després a particulars. Avui és el museu de Terrassa. Un altre antic monestir del segle X, el monestir de Sant Pau (Sant Pol de Mar, el Maresme) va ser cedit als cartoixans d’Escaladei el 1269, que el convertiren en una cartoixa. Aquests monjos passaren a la cartoixa de Montalegre després de la fundació d’aquesta. Una altra cartoixa fou la de Valldecrist (Altura, Alt Palància), fundada el 1385 amb monjos procedents d’Escaladei. El 1835 fou expropiada i venuda a particulars, que en començaren la destrucció per a vendre-la per a materials de construcció. El 1955 la Diputació de Castelló comprà part de la cartoixa, i posteriorment la comprà tota la Generalitat, que hi ha fet diverses restauracions. Finalment, una de les cartoixes més belles que es conserven, sense cartoixans, és la de Valldemossa. El seu origen és a un palau que va fer construir Jaume II de Mallorca per al seu fill Sanç, que patia asma, pensant que la serra de Tramuntana era el lloc on al seu fill li convindria viure. Desapareguda la dinastia privativa mallorquina, el 1399 el rei Martí l’Humà donà el palau i totes les seves possessions als monjos cartoixans perquè el convertissen en un monestir. Els monjos ocuparen el palau, tot i que l’estructura no s’acabava d’ajustar a les necessitats d’un monestir cartoixà, tot i les reformes que s’hi feren. Per això en el segle XVIII es construí una nova i gran cartoixa, al costat de la vella, amb una gran església, cel·les, claustres, etc., i es deixà sense funció la vella cartoixa. El 1835, amb la desamortització, els monjos hagueren d’abandonar el lloc, i les diverses construccions foren venudes separadament a propietaris particulars. Amb tot, el conjunt s’ha pogut conservar i a poc a poc s’ha anat recuperant. Per la cartoixa de Valldemossa han passat personatges il·lustres, com Jovellanos (confinat), Chopin i George Sand.

I tot per culpa d’aquell alemany ric que va voler dur una vida de miserable.

 

Cap comentari

Sant Francesc

Avui és Sant Francesc, un sant considerat en el cristianisme com a model de bondat i d’humilitat, a més de fundador d’un dels ordes religiosos més importants, els franciscans, i de l’orde femení de Santa Clara o les clarisses.

L’home nasqué a Assís (regió d’Úmbria, en el centre d’Itàlia) el 1181 o 1182. Era fill del ric mercader de seda Pietro di Bernardone i de la noble  d’origen provençal Pica de Bourlemont. El seu nom oficial fou Giovanni di Pietro di Bernardone. Quan nasqué, son pare era de viatge de negocis per França, i sa mare li posà Giovanni di Pietro, però quan el pare tornà el rebatejà amb el nom de Francesco, variant de francese, que vol dir ‘francès’, car el pare tenia una marcada francofília. Francesco va ser, doncs, el nom informal del nostre personatge, creat pel seu pare, i que l’home dugué sempre molt satisfet. Després de mort el sant, el seu nom s’estengué ràpidament per Itàlia i després per tota la Cristiandat, amb la forma llatina Franciscus i amb les formes de cada país. De jove Francesc va dur una vida de luxe, entre festes i tota mena de plaers, sempre vestit amb roba de molt de valor. Entre els plaers, la lectura dels trobadors provençals. Un dia que venia roba de son pare en el mercat li va aparèixer un captaire demanant-li almoina. Francesc no li va donar res, però quan va acabar la jornada al mercat, va córrer cercant el captaire i quan el va trobar li va donar tot el calaix que aquell dia havia fet. En arribar a casa son pare li va donar una bona arrambada. Quan tenia devers vint anys va participar a una expedició militar contra Perugia, amb la mala sort que va caure presoner i va estar captiu un any. Poc més tard es tornà a allistar a una missió militar, durant la qual va tenir un somni estrany que li canvià la vida: tornà a Assís, deixà les festes i les diversions i pelegrinà a Roma, on s’ajuntà amb els pobres que captaven per la ciutat. Quan els amics li deien si es casaria, responia que sí, però amb una núvia que ells no havien vist mai. Era la senyora Pobresa. Un dia, pregant a l’església abandonada de Sant Damià tingué —va dir ell— una visió de Jesucrist que li digué: «Francesc, has d’adobar la meva Església, que està en ruïnes». Pensant que es referia a l’església on en aquell moment pregava, va vendre una bona quantitat de béns del seu pare per a reparar aquella església, però el capellà refusà els diners. I el pobre Francesc s’hagué d’amagar durant un mes dins una cova perquè son pare el cercava i no per a besar-lo. No li serví, però, de res, perquè quan tornà a Assís el pare el va apallissar i tancar dins un magatzem. No sols això sinó que, a més de fer-li tornar els diners de la venda, l’obligà a renunciar a l’herència. Alliberat per sa mare, Francesc vagà pels voltants de la ciutat com un rodamon, vivint de la caritat. Mentrestant arreplegà pedres per a adobar l’església de Sant Damià, i no sols adobà aquesta sinó altres com una dita la Porciúncula (en referència a la porció de terreny en què estava), una capelleta dedicada a la Mare de Déu dels Àngels que va convertir en la seva residència favorita. I al costat de l’esglesieta amb les seves mans va construir una cabana per a viure-hi. Ja en vam parlar a l’article dedicat a la Mare de Déu dels Àngels, el 2 d’agost. Francesc visqué allà amb la màxima pobresa, vestit amb una túnica de llana gruixada fermada a la cintura amb una corda, i predicà la pobresa i l’amor a la gent humil dels voltants d’Assís.

 

Aviat Francesc va tenir un grupet de seguidors, onze concretament, amb els quals anà a Roma per a demanar permís al papa per a crear un orde religiós. El papa en un principi hi posà objeccions, però després d’un somni en què veié Francesc sostenint amb la mà la catedral de Roma, el papa accedí a la creació de l’orde, que es digué Orde dels Frares Menors. La petita comunitat visqué a la Porciúncula predicant entre la gent de la regió i s’anà estenent primer per Úmbria i després per tot Itàlia. Una dona noble, Clara d’Assís, sentí predicar Francesc, restà profundament colpida i es va sentir cridada a la participació. La dona va fugir d’amagat de la casa familiar i fou rebuda per Francesc, que li donà un hàbit com el seu i la va allotjar a un monestir de dones juntament amb la seva germana Caterina i una altra dona. Després passaren a l’església abans esmentada de Sant Damià, al voltant de la qual feren un petit monestir amb algunes cabanes de palla i fang voltat tot d’una tanca. Va ser la primera comunitat de monges clarisses, dites aleshores les Pobres Clares (vegeu l’article sobre Santa Clara, el 12 d’agost). Per als qui volien consagrar-se a Déu sense deixar de viure a la seva casa va crear un tercer orde, dit ara Tercer Orde de Sant Francesc o Orde Secular Franciscà. Francesc a partir d’aquell moment va dedicar la vida a viatjar, predicar i perfeccionar les regles dels ordes fundats. Va anar a Egipte, on va intentar de convertir els musulmans, cosa que, evidentment, no va aconseguir, però féu possible de mantenir bones relacions entre aquells i els franciscans. El 1224, segons la tradició, es va retirar a un lloc solitari on va fer quaranta dies de dejuni. Allà pregava i demanava a Déu la gràcia de sentir en la seva carn la passió de Crist. I en això li aparegué el mateix Jesús que li imprimí els senyals de la seva passió a les mans, els peus i el costat: el que es diu l’estigma. I amb aquesta decoració, estigmatitzat, va viure els seus darrers temps. Es va morir a la Porciúncula el 3 d’octubre de 1226, amb només 44 anys. Dos anys després, el papa Gregori IX, antic cardenal amic i protector de l’orde, el va canonitzar. L’endemà es va començar la construcció de la impressionant basílica de Sant Francesc, en la qual el sant va ser enterrat i que l’any 2000 va ser declarada Patrimoni de la Humanitat. Amb tot, el seu cos va ser després amagat per a protegir-lo de les invasions sarraïnes i va desaparèixer. Trobades les restes el 1818, segons diuen, les van depositar a una nova cripta d’estil neoclàssic i més recentment dins una urna de vidre.

De sant Francesc és molt coneguda la devoció que tenia pels animals, els quals tractava de germans. Segons una llegenda, un dia arribà a un lloc on hi havia uns arbres carregats d’ocells. Francesc els cridà i es posà a predicar-los, i els ocells l’encerclaren escoltant-lo interessadíssims, i cap d’ells no es mogué del lloc. Per això és representat sovint amb un ocell a la mà. Una altra vegada que passava uns quants dies a Gubbio, hi havia a la vila un llop que atacava persones i ramats i tenia aterrida la població. Francesc va anar a cercar el llop i quan el trobà el cridà i el llop s’ajagué mansoi als seus peus. Li va fer un bon sermó i el va convèncer de no atacar més cap altre animal i promogué un pacte entre els veïns i el llop segons el qual els primers alimentarien el llop i aquest cessaria de ser un problema per als pagesos. El 1220 va celebrar Nadal fent una representació del naixement de Jesús, segons les representacions tradicionals en la pintura. Aquest va ser el primer pesebre, fet amb figures humanes, un bou i un ase reals.

Sant Francesc és el patró dels animals, particularment dels ocells, dels zoos, dels mercaders, de l’ecologia, de l’environament (dit vulgarment medi ambient) i dels pesebres. Una ciutat important dels Estats Units, i per obra dels franciscans mallorquins, porta el seu nom, San Francisco, d’on el sant és patró. Al nostre país no hi ha cap municipi amb el seu nom, però sí alguns llocs, com Sant Francesc de Formentera (encara que en rigor aquest nom és en honor de sant Francesc Xavier, que és un altre), Sant Francesc de l’Estany (Eivissa), el nucli de Sant Francesc de Sant Cugat del Vallès i el barri de Sant Francesc de València. Sorprèn que un sant tan famós no hagi produït més toponímia en el país i que tan pocs llocs l’hagin agafat com a patró. Que sapiem, només és patró de la Granja (la Costera, País Valencià), de Nàquera (el Camp de Túria), d’Oliva (la Safor), de la població de Jesús (Tortosa) i del Pil·larí (Palma), que en temps passats es deia oficialment San Francisco.

 

L’orde franciscà (Orde de Frares Menors) va créixer de manera espectacular. El 1517 es dividiren oficialment en dues branques, els conventuals, que inicialment vivien en convents, i els observants, que inicialment vivien en ermites, tot i que els segons de fet ja s’havien separat de la branca principal força abans. El 1520 aparegué una altra branca, dita els caputxins. Tots formen, amb les diverses branques de clarisses i el tercer orde secular, la família franciscana. El 1897 conventuals i observants foren reunificats com a Orde de Frares Menors. L’hàbit original franciscà era gris. La vestimenta de Francesc d’Assís i els seus companys, de gran sobrietat, era de llana blanca i negra mesclada i sense tenyir. Anaven sempre descalços. En el segle XIX hi hagué una tendència al color negre, i durant la segona meitat del mateix segle s’imposa definitivament l’hàbit actual, amb túnica, escapulari i esclavina de color castany, i un cinyell de corda amb tres nusos que representen els vots de pobresa, castedat i obediència. A partir de la mateixa creació de l’orde dels franciscans, el nostre país s’omplí de convents amb les seves esglésies, algunes de gran valor patrimonial. Es conserven els de Palma, Maó, Reus, etc. A Barcelona hi hagué el convent de Sant Francesc, construït en el segle XIII, on ara hi ha la plaça del Duc de Medinaceli. Tenia una magnífica església, joia del gòtic, que va ser enderrocada, junt amb el convent, el 1837. La mateixa sort va córrer el convent de Sant Francesc de València, enderrocat el 1891, cosa que significà l’obertura de la plaça de l’Ajuntament. Hi hagué també grans convents franciscans a Girona (només se’n conserven algunes restes) i a molts altres llocs del país. A Palma hi hagué dos convents franciscans: el de Sant Francesc, a la ciutat intramurs, i el convent de Jesús, extramurs, tots dos d’observants. D’aquests convent sortiren una petita legió de missioners que evangelitzaren —o el que sigui— les terres de Califòrnia, on fundaren un munt de missions, que avui són ciutats com San Francisco, Santa Clara, San Gabriel, Santa Bàrbara, San Diego o Los Angeles. El darrer nom fa referència a la Mare de Déu dels Àngels, una advocació mariana fortament lligada als franciscans (vegeu l’article «la Mare de Déu dels Àngels», 2 d’agost).

Francesc ha estat sempre un nom molt portat a tot el país. A Mallorca fa molt de temps que va entrar la forma espanyola Francisco [fɾənˈsisko], fins al punt que Francesc restà quasi reduït al sant. En temps antic hi hagué els hipocorístics o diminutius Fransoi, Francí i Francesquí. Modernament han aparegut els hipocorístics Xesc i Xisco. A Menorca, Xec i al Principat, Cesc. Les formes femenines són Francesca o Francina, que a Mallorca entraren en competència amb la forma espanyola Francisca [fɾənˈsiskə]. Antigament hi hagué els hipocorístics Fransoia i Francesquina, i modernament Xesca i Xisca.

Molts d’anys a tots els Francescs, Francesques i Francines.

 

1 comentari

Dia de l’Àngel Custodi

Avui, 2 d’octubre, és el dia de l’Àngel Custodi, dit també àngel guardià o àngel de la guarda. Abans d’explicar què és un àngel guardià i què són els àngels, diguem que aquesta festa va ser creada al començament del segle XV en els regnes de la Corona d’Aragó, sota la influència del franciscà Francesc Eiximenis i el dominicà Vicenç Ferrer. Sembla que concretament va ser el 1406. En el segle següent s’estengué pels altres regnes de la Monarquia Hispànica, ço és la Corona de Castella i el regne de Portugal (que en aquell segle formà part de la dita Monarquia). De temps antics els cristians tingueren tendència a invocar els àngels, i la figura de l’àngel guardià ja apareix en el segle V, de la mà d’un teòleg conegut com a pseudo-Dionís. El concili d’Aquisgrà (787) va limitar el culte dels àngels a sant Miquel, sant Gabriel i sant Rafel, tement excessos incontrolables. A Mallorca ja se celebrava el Dia de l’Àngel el 1407, el mateix any que s’erigí a la Seu una capella a l’Àngel Custodi, avui capella del Sagrat Cor. A València la festa està documentada el 1411. En el principi se celebrà en dies diversos segons els llocs: Barcelona i Girona celebraven la festa a la tardor, Palma i Perpinyà a la primavera, i València a l’estiu.  A Mallorca se celebrà primer el dilluns següent al següent diumenge de Pasqua i després passà a aquest diumenge, el Diumenge de l’Àngel, dit domenica in albis, perquè era el dia que batejaven els nous cristians vestits de blanc. A l’illa encara avui se celebra aquest dia amb un pancaritat —una romeria—  en què es fa la liquidació de panades, crespells i rubiols. El 1608 el papa Pius V va convertir aquesta festa en obligatòria a totes les terres del Sant Imperi Romà i la fixà en el 2 d’octubre. El papa Climent X, en el mateix segle XVII, la va fer obligatòria universalment. Malgrat que els mallorquins encara celebram el Dia de l’Àngel el diumenge següent al de Pasqua, aquí en parlam avui considerant l’antiguitat de la data del 2 d’octubre. Avui fan festa els homes que es diuen Àngel. No les dones que tenen el nom Àngels, que fan festa per la Mare de Déu dels Àngels. Vegeu l’article corresponent, el 2 d’agost.

Què dimonis és un àngel? És una figura present en les tres religions abrahàmiques —judaisme, cristianisme i islam— i en el zoroastrisme, que era la religió dels perses abans de l’arribada de l’islam, predicada per Zoroastre o Zaratustra. Segons aquestes religions, un àngel és un ésser sobrenatural que fa de mitjancer entre Déu i els homes, a més d’altres funcions que Déu els pugui encomanar. Són esperits purs, no tenen cos, són invisibles i, com deia Ramon Llull, tenen més capacitat d’estimar Déu que qualsevol altra criatura. El mot àngel ve del grec ággelos, que significa ‘missatger’ i que degué ser pres d’una llengua oriental. En hebreu missatger es diu mal’ākh, tant si és un humà qualsevol com si és un ésser sobrenatural. Quan la Bíblia en hebreu es traduí al grec, mal’ākh es traduí per ággelos, però quan es va fer la versió llatina —sant Jeroni—, es va traduir per nuntius o legatus, si era un home, i per l’hel·lenisme angelus si era un àngel. Això dels àngels és molt antic: si no ve de més enrere, podem dir que els egipcians ja creien en aquestes criatures. I després d’ells, altres pobles com els hebreus. Quan els hebreus estigueren captius a Babilònia (segle VI aC) aprengueren de la religió d’assirians i babilonians la idea de l’existència d’àngels bons i dolents, els segons dels quals es van rebel·lar contra Déu i van ser expulsats del cel i llançats a la Terra. Una idea que va ser incorporada a la Bíblia hebraica pels seus redactors, tot donant a sant Miquel el paper de líder dels àngels bons i vencedor dels rebels, els dimonis.

Quants d’àngels hi ha? Em sap greu però això no ho sap ningú. Però deuen ser un fotimer: quan Déu, que és infinit, es posa a fer coses, no mira prim. I tenen nom? No sabem si Déu els n’ha posat o si se’n posen entre ells; els humans els n’hem posat algun, però molt pocs. A la Bíblia hebraica només se n’esmenten dos pel seu nom: Miquel  i Gabriel. La tradició judaica antiga també cita Rafel, el tercer arcàngel; Uriel, el quart arcàngel reconegut pels cristians; un altre dit Metatron, que per aquí no el coneix ni Déu; Jofiel, l’àngel-policia que expulsà Adam i Eva del paradís després de la seva insubordinació; Samael, l’àngel enviat per Déu a aturar la mà d’Abraham quan anava a matar el seu fill Isaac; Sandalfon, que va tenir un encontre amb Moisès, etc. El Nou Testament reporta casos d’interacció entre àngels i humans, per a la qual cosa els primers havien d’adoptar forma humana per a ser vists, incloent-hi òrgans fonadors per a poder parlar als humans. En la llengua de cadascú, d’on  deduïm que aquestes meravelloses criatures també són multilingües. Àngels anunciaren a Maria de Natzaret i a Zacaries, pare de Joan Baptista, el naixement dels fills respectius. Àngels anunciaren als pastors el naixement de Jesús. Un àngel dolent, és a dir un dimoni, va tenir una conversa amb Jesús mentre aquest feia un dejuni de quaranta dies en el desert. I la monja carmelitana Antonia d’Astonac tingué el privilegi de tenir una agradable conversa amb el mateix sant Miquel. A l’islam també hi ha una dotzena d’àngels que tenen nom, entre ells Mikail (Miquel), Jibrail o Jibril (Gabriel) i altres per a nosaltres desconeguts. La tradició judeocristiana també ha posat nom als dimonis, els àngels caiguts: Satanàs, Llucifer, Belial, Leviatan, Belfegor, Belzebú, Baal, Moloc, etcètera. Solen ser noms dels déus de Babilònia, poble odiat pels jueus, perquè en van ser captius durant una bona temporada.

El coneixement o l’especulació sobre els àngels es diu angelologia. Amb el temps, els pares de l’Església i els concilis han anat omplint de contingut aquesta àrea de coneixement: que són esperits, que no tenen cos, que van ser creats per Déu i abans que la creació dels homes… I el sexe? Tenen sexe, els àngels? Es veu que també se n’ha parlat molt, perquè davant una discussió bizantina se sol dir que és com parlar del sexe dels àngels. Els àngels formen una jerarquia, és a dir que hi ha diferents nivells o rangs d’àngels, igual que a un exèrcit hi ha diferents categories de militars. Els àngels de més amunt sembla que manen més que els de més avall i cada categoria té els seus distintius, com el nombre d’ales o el tipus de cara. Com els galons i els estels dels militars. Segons la religió jueva hi ha deu categories d’àngels. El teòleg conegut com el pseudo-Dionís, abans esmentat, i Sant Tomàs d’Aquino (segle XIII), experts en àngels, estableixen una jerarquia complexa amb tres esferes, dins cada una de les quals hi ha tres ordes o cors; és a dir, nou categories.  El que no sabem és si hi ha un sistema de promocions, com en els exèrcits o a les escales de funcionaris. L’esfera més baixa és formada, de baix cap a dalt, per àngels, arcàngels i principats; la segona, per potències, virtuts i dominacions; i, finalment, l’esfera més alta, és formada per trons, querubins i serafins. No parlam de les funcions de cadascú perquè el lector ens avorriria per a sempre. Encara que els àngels sembla que no tenen sexe, han estat representats sempre com a homes mascles. El cristianisme no ha imaginat mai una angelessa, igual que no ha tingut un lloc per a apòstoles o capellanes. Durant els primers segles del cristianisme els àngels eren representats sense ales. A partir del final del segle IV la representació amb ales és l’habitual, sovint amb quatre o sis ales per a les categories més altes.

Una de les funcions dels àngels és la protecció de les persones i les nacions. Són els àngels guardians, de la guarda o custodis. En el judaisme i en el cristianisme hi ha un àngel assignat per Déu a cada persona perquè en tingui cura i el porti pel bon camí. Això vol dir que si hi ha un àngel per a cada persona i no estan pluriocupats, deu haver-hi més de sis mil milions d’àngels. Sort que no tenen cos, no mengen i no van en auto. I això que, segons Tomàs d’Aquino, els àngels guardians són tots de la categoria més baixa, els àngels rasos. Imaginem si a la població angelical hi afegim els de les altres vuit categories restants. I si hi afegíem els àngels dolents, els dimonis? Quants de dimonis hi deu haver? Diuen que algunes persones han tingut converses amb el seu àngel de la guarda, com santa Gemma Galdani, una mística italiana del segle XIX. El meu ni tan sols sé qui és ni on para: ni me l’ha presentat mai ningú ni ell m’ha dit una sola paraula. Encara que de petit em van ensenyar a invocar-lo abans d’anar a dormir amb aquella oracioneta que —així com me la van ensenyar— diu

Angel de la guarda,
dulce compañía,
no me desampares
ni de noche ni de día;
no me dejes solo
que me perdería.

Hem dit que al nostre país la festa de l’Àngel va ser instituïda el 1406. A Mallorca l’Àngel Custodi va ser declarat patró de la ciutat i regne de Mallorca el 4 d’abril de 1407. El mateix any, com hem dit abans, li van dedicar una capella a la catedral de Mallorca, que avui és dedicada al Sagrat Cor de Jesús, però encara conserva una imatge de l’àngel a la part superior. El dia de l’Àngel —el primer diumenge després de Pasqua— es feia a Palma una gran festa, una de les més importants de l’any, juntament amb la festa de l’Estendard i la del Corpus. Hi havia missa solemne a la Seu i després una gran processó patrocinada pels jurats i dirigida per l’angeler, en què un clergue representava l’Àngel Custodi i en el curs de la qual hi havia cadafals on es feien diverses representacions. Aquesta processó va anar llanguint després del 1652, quan sant Sebastià va substituir l’Àngel com a patró de la ciutat, però perdurà fins al segle XIX i ara no en resta ni el record. El mateix dia, els dits jurats feien un repartiment de pans entre els pobres i els malalts dels hospitals, després de beneir-los a la capella del Temple. Era el pa de la caritat o panis caritatis, expressió que va donar lloc al mot pancaritat. Els pancaritats són les romeries que el Diumenge de l’Àngel a Palma, o un dia de la vuitada de Pasqua a les viles, se celebren a Mallorca i que consisteixen a passar el dia a alguna ermita o altre lloc de significat religiós i menjar les darreres panades. A Palma el pancaritat es feia a la Font Santa, que era dins la possessió de la Teulera, passat Son Dureta i avui urbanitzada. Aquest pancaritat fou prohibit per la dictadura de Franco i restablit el 1982, any en què passà a fer-se al castell de Bellver.

L’Àngel Custodi era també el patró de la Mercaderia, els rics mercaders. Damunt el portal principal de la Llotja de Palma, la seva casa de contractació, hi ha una magnífica escultura de l’Àngel Custodi de la Mercaderia. Jaume II de Mallorca tenia molta afecció als àngels: en va fer construir uns quants per a posar als seus palaus. Sobre el palau-castell de l’Almudaina, a Palma, hi ha el famós àngel penell que presideix el palau i indica als mariners la direcció del vent. Fou encarregat per Jaume II a l’escultor rossellonès Antoni de Camprodon, qui el va fer el 1310. Ha sofert diverses operacions quirúrgiques amb el pas del temps. Inicialment tenia un eix de fusta de poll folrada de coure; ara és tot metàl·lic. Un cop feta l’escultura, Camprodon la dugué a Sineu amb un ase a mostrar al rei, qui li donà l’aprovació i manà de col·locar-la dalt de la torre major del castell. Després de moltes adversitats que deixaren mal parada la torre de l’Àngel, aquesta va ser restaurada el 1977 i l’àngel va ser col·locat un altre cop al seu cim. Alguns interpreten que és l’arcàngel Gabriel i altres l’Àngel Custodi, antic patró de la ciutat.

 


A Barcelona hi ha un carrer que té el nom de Portal de l’Àngel i que té la història següent. El 1419 sant Vicenç Ferrer anà a Barcelona acompanyat de molts de seguidors. Entrà a la ciutat per un portal dit aleshores portal dels Orbs, perquè s’hi reunien els cecs i altres desgraciats. Quan Ferrer arribà al portal aparegué un àngel sobre la muralla, amb una espasa a la mà. El sant li va demanar què hi feia allà, i l’àngel li digué que guardava la ciutat per ordre de Déu. Anys després la ciutat patí una terrible pesta. Els barcelonins invocaren l’àngel i l’epidèmia cessà. Aleshores es col·locà una imatge de l’Àngel Custodi sobre el portal per on havia entrat sant Vicenç Ferrer, que per això rebé el nom de portal de l’Àngel. Quan s’enderrocà la muralla (1858), l’escultura va ser traslladada a l’església de Santa Anna i després a la d’Hostafrancs, que s’havia construït en aquell temps. Va ser destruïda durant la guerra civil.

Al regne de València l’Àngel Custodi era el patró del braç reial, format per totes les ciutats i viles reials.  L’Àngel Custodi també és patró de Tortosa, del barri barceloní d’Hostafrancs i dels cossos policials, dels vigilants i dels guardaboscos.

I prou per avui. Per molts d’anys als Àngels de carn i os.

 

Cap comentari