Arxiu corresponent a juliol 2018

Sobre els mots «gran» i «gros»

En català hi ha dos mots (gran i gros) que només tenen un equivalent en espanyol (grande). El mot grueso, que és el cognat de gros, és a dir un mot que té la mateixa etimologia, no té res a veure semànticament amb el nostre gros. I quan es produeix aquesta manca de correspondència entre les dues llengües (un mot en una i dos mots en l’altra per a cobrir el mateix camp semàntic), vista la força amb què actua la interferència, de vegades passa que un dels dos mots catalans trontolla i tendeix a la desaparició, car l’altre mot (el que sembla formalment a l’espanyol) tendeix a ocupar tot l’espai semàntic. En aquest cas la tendència és que gran va ocupant tot l’espai i gros recula. I com que aquesta deturpació de la llengua s’expandeix —també als mitjans de comunicació—, cal fer-hi front amb energia.

Tant el diccionari Alcover-Moll com el DIEC donen com a definició principal de gros «que té un volum considerable; que ultrapassa el volum ordinari».  És clar, doncs, que gros és associat a volum. D’altra banda, l’Alcover-Moll defineix gran (definició principal) dient «que excedeix la mesura o grau ordinari en dimensions, capacitat, quantitat, intensitat». Una definició semblant dóna el DIEC: «De dimensions superficials, de capacitat, en quantitat, d’intensitat, considerables, que excedeixen la mida ordinària o usual». Els dos diccionaris coincideixen en els quatre conceptes que s’associen al mot gran: dimensions (superficials, hi afegeix el DIEC), capacitat, quantitat i intensitat. El problema és que no s’estableixen les distincions necessàries per a manejar tals conceptes, cosa que temptarem de fer aquí. Per això, una persona estrangera que aprengui català, si vol saber com ha d’emprar els mots gran i gros, no se’n sortirà si vol aprendre-ho amb els diccionaris. Un català de llengua materna que per culpa de la interferència no faci un ús recte dels dos mots (un que vagi al forn i demani un pa gran, per exemple), tampoc no ho arribarà a aclarir de tot mirant què diuen els diccionaris. Els diccionaris no serveixen per a entendre l’ús de gran i gros. Un servidor empra bé els dos mots perquè ho vaig aprendre dels meus pares, que ho deien com s’havia dit sempre i que no havien agafat mai un diccionari català. I els meus pares ho deien bé perquè ho van aprendre dels seus pares, que ho deien com s’havia dit sempre. I així fins a Jaume I. Doncs analitzant i interpretant aquest ús secular en podem fer una sistematització, que per l’espai que requereix potser no poden fer els diccionaris. Farem tres apartats: els objectes físics, les entitats no físiques i les persones.

Objectes físics. Tots els objectes físics tenen un volum, i alguns tenen capacitat. Un pa, una pedra, una fulla d’un arbre, un peu o un televisor tenen el seu volum, però no tenen capacitat perquè no són contenidors. Una alfàbia, una sala, una casa o una plaça són contenidors i tenen capacitat. En català, amb l’adjectiu postposat al nom, el volum s’expressa amb l’adjectiu gros i la capacitat, amb l’adjectiu gran. Els objectes que no tenen capacitat, sinó només volum, només poden ser grossos, com un pa, una pedra, una fulla d’arbre, un televisor o un peu. O un dit, com el dit gros. Els animals s’assimilen a objectes físics. Per això un ca mastí és més gros (no més gran) que un pequinès. I per això es parla de bestiar gros. Per contra, qualsevol objecte que tingui capacitat pot ser gran: una alfàbia, una olla, una cassola, una ampolla, un plat, una sala, una casa, una plaça, un carrer, una vila, una ciutat. Cal entendre el concepte de gran de manera flexible. Una propietat rústica (possessió, mas, granja) porta l’adjectiu gran perquè, si és el cas, té molta capacitat (de posar-hi arbres, cultius, bestiar, etc.). Creiem que una plaça o una piscina no són grans per les seves dimensions (llarg i ample) sinó per la seva capacitat. Això ens durà a una de les confusions que surten dels diccionaris: pensar que una cosa que té dimensions superficials és gran, i així n’hi ha que creuen que una foto, una imatge, un mural o la pantalla d’un televisor actual són grans. Nosaltres creiem que els escau més l’adjectiu gros, precisament perquè no s’hi aplica la idea de capacitat, que ha de ser preferent en la semàntica de gran. Un dels qui s’erren és Google, que a la seva pàgina de cerca parla d’imatges grans. Naturalment, alguns objectes poden ser vists com a volum o com a capacitat, però això els dos adjectius són possibles. Si diem una olla grossa és perquè hi veiem volum. Si diem una olla gran és perquè hi veiem capacitat, però una coca no pot ser mai gran, encara que tingui dimensions mesurables. Prop de casa hi ha el torrent Gros, que es diu així perquè preval la idea de volum (entesa de manera flexible), tot i que també podríem atribuir-hi capacitat d’aigua.

Tot el que dic a les línies precedents d’aquest punt s’apliquen als adjectius postposats al nom, que aquesta és la posició normal i neutra en català. Quan l’adjectiu va anteposat podem usar, amb moderació, gran amb objectes físics que no tenen capacitat, perquè aquest gran anteposat té una funció intensiva. Podem dir una gran muntanya, o una gran estàtua (Bernat Metge), però no direm normalment un gran pa o una gran ovella, perquè aquí és difícil d’imaginar una intenció magnificadora. Amb gran anteposat hi ha sintagmes lexicalitzats com grans magatzems, gran superfície, gran banca, gran burgesia, gran indústria, etc.

2. Entitats no físiques.

Amb les realitats no físiques, les coses són més complicades, car no s’hi poden aplicar les nocions de volum i capacitat, clarament diferenciables, sinó únicament la d’intensitat d’algunes característiques. Per això en aquest punt hi ha molta fluctuació i segurament més avanç de gran sobre gros. Amb l’adjectiu postposat al nom sovint tenim gros:  una desgràcia grossa (A. M. Alcover), l’atemptat més gros que es pot cometre contra una llengua (A. M. Alcover), una empresa tan grossa (A. M. Alcover), formen un contingent llingüístic tan gros (A. M. Alcover), la tasca que duim entre mans és grossa, grossíssima (A. M. Alcover), les nostres esperances, que eren molt grosses (A. M. Alcover), les forces latents més grosses de la nostra Renaixença (A. M. Alcover), un disbarat molt gros (Fabra), etc. Però també podem trobar gran: el nombre més gran possible (Fabra), una extensió geogràfica molt més gran (Fabra), una desconeixença tan gran de la nostra gramàtica (Fabra), irritabilitat cada dia més gran (Fabra).

En general, amb l’adjectiu postposat hem de pensar que el contrari de petit és gros, en absència de la idea de capacitat, que no és aplicable a les entitats no físiques. Per això escrivim amb lletres petites o amb lletres grosses, no grans; i que un forat (als pantalons o a la seguretat d’una companyia) si no és petit és gros; i que els vestits o les camises ens són grossos i no grans; i que parlant de roba hi ha talles petites i talles grosses, no grans. I que si compram loteria ens pot tocar, encara que amb quasi nul·les possibilitats, la grossa. Amb gros tenim, a més, fraseologia com fer-la grossa o fer-ne una de grossa.

Amb l’adjectiu anteposat és més habitual l’ús de gran: un gran concert, un gran discurs, un gran argument, etc. Tots els exemples següents són de Fabra: un gran nombre de mots, una gran part, amb gran dificultat, d’una gran utilitat, en gran part del domini romànic, un gran esforç, la seva gran riquesa, en gran escala, un gran incendi, fa un gran mal a la llengua, amb gran satisfacció, és de gran utilitat, un gran recel, té una gran importància, posar una gran cura, els grans avantatges. Amb tot, el mateix Fabra de vegades usa gros com a adjectiu anteposat: la grossa diferència que hi ha, el gros defecte d’assemblar-se al castellà, un gros mèrit, el gros perill, un gros inconvenient, un gros motiu de gratitud. I no solament Fabra: que Déu els-e pagui el gros favor que em feren (A. M. Alcover), los féu aquell gros servei (A. M. Alcover).

En català antic és feia un ús més intens de gran: amb gran raó, que avui diríem amb molta raó; amb gran fretura, que avui diem amb molta fretura.

3. Persones

En aquest capítol trobam divergències geogràfiques. Postposat al nom, gran s’aplica als infants amb el significat d’avançat en edat i en alçada (el teu fill es fa gran, els meus nins ja són grans, a l’escola hi ha la classe dels grans). S’aplica també a la persona que ha arribat al terme de la creixença (què vols ser quan seràs gran?). I té també el significat de ‘alt’ (un home molt gran), per la correlació natural que hi ha entre creixement i estatura.

Al Principat i a Menorca gran significa especialment ‘vell’ (la gent gran), significat que no té a Mallorca (la gent gran és la gent alta). A Mallorca es diu un home gran i gros (alt i corpulent), que a Menorca correspon a un home gros i gras, perquè a Menorca gros significa ‘crescut’ i fins i tot ‘alt’, el que a Mallorca es diu gran (el fillet s’ha fet molt gros, què vols ser quan siguis gros?). A Eivissa gros significa el major en edat (el fill gros). A València fer-se gran (créixer) només es diu de les plantes, no de les persones (DCVB, s.v. gran).

Aplicat a persones i també postposat, gran significa posseïdor de grandesa (moral, espiritual): Alexandre el Gran, Gregori el Gran, el president és molt gran.

Anteposat al nom, gran es refereix a qualitats o característiques en grau alt: un gran savi, una gran persona, un gran criminal, el gran Ausias March. I també trobam expressions lexicalitzades com gran invàlid o gran mutilat de guerra.

9 comentaris