Arxiu corresponent a setembre 2017

La convocació del referèndum

Aquests dies té una àmplia circulació entre nosaltres el mot convocatòria. El Govern del Principat ha promulgat un decret de «convocatòria» del referèndum del primer d’octubre, i, com és lògic, tothom en parla. Doncs és un bon moment per a fer alguna reflexió sobre aquest mot: convocatòria.

Si el derivat nominal d’evocar és evocació, si el derivat d’invocar és invocació, si el derivat de provocar és provocació, si el derivat de revocar és revocació, etc., per què de l’acte de convocar en diem convocatòria i no convocació? La qüestió esdevé colpidora si tenim en compte que el comú de les llengües romàniques no diu altra cosa que convocació: francès convocation, italià convocazione, occità convocació. La resposta és molt senzilla: perquè d’ençà del moment que el català esdevingué una llengua subordinada a l’espanyol, allà cap al segle XVI, tots els mots nous que entren al català es prenen de l’espanyol, que fa de guia i referent. Dic que totes les llengües, també el català —mirau el DIEC— i l’espanyol, tenen el mot convocació, que significa acció de convocar. I, amb un segon significat metonímic, convocació també significa un escrit amb el qual es fa l’acte de convocar (signar una convocació o rebre una convocació). Però l’espanyol, utilitzant el sufix –orio, –oria, va crear el mot convocatoria, que inicialment té el significat de «escrit de convocació», «escrit que serveix per a convocar». De fet, en principi és un adjectiu que acompanya el substantiu carta o algun de similar (carta convocatoria), però arriba a la substantivació completa. L’adjectiu convocatorio/convocatoria es va formar per analogia amb altres adjectius amb la mateixa terminació, procedents de mots llatins amb el sufix –orium, com obligatorio o  expiatorio. Per aquest mecanisme surten altres noms femenins com moratòria, combinatòria o interlocutòria, presents a totes les llengües. Però l’espanyol és l’única llengua en què trobam el mot convocatòria. En tot cas, també el té el portuguès, que deu calcar el mot espanyol. Els diccionaris espanyols, i crec que també els portuguesos, distingeixen, doncs, convocación, convocação (acte de convocar) i convocatoria, convocatória (escrit amb què hom convoca). L’aparició en espanyol de convocatoria (escrit) sembla que es produeix en el segle XVIII, i la innovació va ser imitada després pel català. La primera documentació lexicogràfica catalana és el diccionari de Belvitges (1803), i el mot continua en els diccionaris posteriors. Però l’espanyol ha anat més lluny, i en la llengua real s’ha perdut la distinció inicial entre convocación (acte de convocar) i convocatoria (escrit de convocació), i ja només usa el segon mot, malgrat que els diccionaris continuen prescrivint la distinció. I el català, com sempre, darrere darrere. És per això que ara s’ha dit decret de convocatòria del referèndum, quan, fins i tot segons els diccionaris catalans, s’hauria d’haver dit decret de convocació.

Sense la subordinació a l’espanyol podem suposar que només tindríem convocació, tant per a l’acció de convocar com per a l’instrument per a fer-la, com fan totes les llengües romàniques amb les dues excepcions esmentades. Els diccionaris catalans duen convocatòria perquè els autors d’alguns, com Fabra, no descobriren l’hispanisme i els qui han vingut després no mostren gaire interès en la millora de la genuïnitat del català. I l’exèrcit de correctors que controlen la llengua pública, salvant excepcions, en lloc de tenir coneixements sòlids i bons criteris solen limitar-se a consultar els diccionaris. En aquest cas es veu que ni això. O potser els han consultats però pensen que la llengua real està per damunt dels diccionaris.

 

2 comentaris

Assecar

Com més va més detest el fet que la unitat de l’estàndard s’hagi de fer a força d’adoptar —per part dels «perifèrics»— algunes formes barcelonines o principatines que, si es mira bé, es poden considerar inferiors a unes altres usades per altres dialectes i coincidents amb les clàssiques o les majoritàries en la tradició literària. Poques persones trobareu més entusiastes de la unitat de l’estàndard que qui això signa. Però no és rebedor que per a assolir aquesta unitat sempre siguin els «perifèrics» els qui s’hagin d’adaptar als parlants del català central i aquests no puguin canviar res del seu parlar en benefici de formes no centrals, si aquestes tenen alguna superioritat. Són les formes en si les que tenen valor, no qui les usa. Ço és, la coherència amb el sistema, la genuïnitat, l’etimologia o la tradició culta és el que hauria de ser rellevant. El sentit de disciplina dels parlants, el seu desig de fer un bon ús de la llengua, fins i tot un cert patriotisme lingüístic, porten els parlants de fora del Principat, o de dins el Principat, a abraçar sense fer-ne problema allò que és més present en la llengua pública, encara que no sigui l’opció més desitjable. I això caldria revisar-ho.

En un escrit recent em referia al nom Ignasi, fruit d’una pronúncia local i errònia que ha convertit en Ignasis tots els Ignacis del país, els quals no són conscients de la malifeta i sols desitgen «seguir la normativa».

La qüestió del prefix –a que s’ajunta a noms o a adjectius per a formar verbs és altament complexa i encara no ha rebut l’atenció que mereix. No se sap ben bé per què la normativa ens fa dir condicionar, metrallarmoblar, murallar (o emmurallar) o turmentar —diria que encertadament— i, per contra, ens obliga a un afusellar, no se sap amb quina base. Fabra, també basant-se suposadament en usos del seu dialecte, establí aquella distinció entre baixar/abaixar pujar/apujar que tan poc sentit té per als parlants de fora del Principat i tan poca base històrica.

En el DIEC no hi ha el verb secar, i els pobres parlants disciplinats són obligats a dir i escriure assecar, que en el meu dialecte, per exemple, no diu, i segurament no ha dit mai, ningú. I si algú ho diu, és un cas isolat, paral·lel a formes com aficar o adesar, que en principi no són pitjors que assecar. Per què assecar ha de ser millor que secar? Ho seria si una tradició literària o culta ho avalàs, però no és el cas, sinó tot el contrari. Assecar és una forma alterada moderna que ha fet aparició en alguns parlars, sobretot en el Principat. Altres parlars conserven la forma de sempre: secar. Procedent del llatí siccare, derivat de siccus (sec), ha donat formes sense prefixació o pròtesi en totes les llengües romàniques: francès sécher, espanyol secar, portuguès secar, italià seccare. Només cal afegir, però això no canvia res, que en francès hi ha un assécher, que més aviat correspon al que nosaltres diem dessecar.

Si miram la tradició literària, no hi ha dubtes. Tots els clàssics diuen secar. Fent una anàlisi ràpida de les fonts disponibles, veig que assecar no apareix en el Principat fins al segle XIX. Labèrnia ja considera secar antiquat, i això degué tenir conseqüències en els usos del Principat. El mateix error que fa Coromines quan diu que secar és «modernament caduc» (en el seu parlar, és clar). En el País Valencià i a les Illes assecar no apareix a la llengua escrita fins després de la codificació fabriana del lèxic, evidentment per desig de «seguir la normativa».

Els derivats són seca, secà, secada, secador (assecador segons el DIEC), secall, secament (assecament segons el DIEC), sequer i sequera.

La cosa resta bollada de tot quan el Termcat, víctima de la confusió entre secar i eixugar, com la major part dels principatins, Fabra en certa manera inclòs (vegeu l’entrada assecar del seu diccionari), ha promogut les impostures assecador de mans i assecadora de roba. I encara no ho han rectificat.

5 comentaris