Arxiu corresponent a juliol 2017

Santa Praxedis

Avui és Santa Praxedis. Praxedis, nom bonic i curiós. És un nom d’origen grec, derivat de l’arrel de praxis, d’on ve pràctica i practicar. De la mateixa arrel és el nom Praxíteles, que va portar un famós escultor grec. Si aquest home hagués estat sant, ara molta gent es diria Praxíteles, però com que no ho va ser, el seu nom no el du ningú. El mateix que hauria passat amb Praxedis si no hagués estat santa. A través del llatí, Praxedes, passà a les diverses llengües actuals (francès Praxède, italià Prassede; anglès Praxedes, espanyol Práxedes, amb canvi d’accent i amb possibilitat de ser nom d’home). Al nostre país és un nom minoritari. A Mallorca era potser un xic més usual. Al continent la x es pronuncia amb ks, com qualsevol cultisme, però a Mallorca aquest grup ks seguí l’evolució dels mots populars, i tenim Praixedis amb xeix. Però el fet és que el nom continuà a evolucionar: perdent la r es transformà en Paixedis i finalment esdevingué Pixedis (i, fins i tot, Pixeris), que, per la seva fàcil associació amb el verb pixar, va restar força estigmatitzat i el seu ús, doncs, reduït. Diu una cançó: «Tenc un gall que nom Tià i una gallina, Pixedis. No hi importa anar a comedis, perquè a ca nostra n’hi ha».

Les creences sobre santa Praxedis es basen en un escrit d’un monjo del segle VI, que va fer que en el segle següent hi hagués una certa veneració de la santa. Veneració que fou amplificada arran de la Llegenda àurea, de Jaume de Voràgine, tantes vegades esmentat. Així i tot, la narració de Voràgine és breu, per la qual cosa el que sabem de santa Praxedis és molt poc. Una cosa que crida l’atenció és que la nostra santa d’avui, segons aquestes fonts, pertanyia a una família en què tots són sants. Una família realment exemplar. Una família romana que visqué en el segle II. Son pare era sant Pudent, un nom molt lleig que no significa el que sembla sinó ‘modest’. Aquest Pudent era fill del senador romà Quintus Cornelius Pudens i és esmentat en una epístola de sant Pau. Segons la tradició hauria estat convertit i batejat per sant Pere i morí martiritzat durant el regnat de Neró. El tal Pudent estigué casat amb Clàudia Rufina, també santa, i tingué quatre fills, tots sants i màrtirs: Sant Novat, Sant Timoteu, Santa Praxedis i Santa Pudenciana. Aquestes quatre ànimes es dedicaven a ajudar els cristians que en aquell moment eren durament perseguits per les autoritats imperials. I agafaven els cossos dels ajusticiats i els donaven sepultura. L’únic d’existència pràcticament segura és Pudent. Per als altres no hauríem de posar la mà al foc. Santa Pudenciana sembla una llegenda deguda a l’existència d’una ecclesia pudentiana —en què el segon mot és un adjectiu—, que s’interpretà com a església dedicada a una hipotètica santa Pudenciana. Sobre si santa Praxedis va existir o no, tampoc no n’estigueu segurs de tot. En tot cas, segons la tradició va morir a setze anys —un 21 de juliol— martiritzada per haver enterrat cristianament els cristians assassinats. I va ser enterrada al costat del seu pare a la catacumba de Priscil·la, la dona d’un cònsol romà també assassinada per cristiana.

En tot cas, com hem dit, santa Praxedis i santa Pudenciana, dita a voltes Potenciana per confusió dels mots llatins pudens (modest) i potens (poderós), van ser venerades a partir del segle VI. On hi havia hagut la casa familiar, que la família Pudent convertí en una espècie d’església, el papa Adrià I, hi féu construir en el segle VIII una basílica, l’actual basílica de Santa Praxedis, que d’aleshores ençà guarda les suposades reliquíes de la santa i de sa germana, a més d’un tros de la columna on assotaren Jesús.

I parlant de relíquies, diu una tradició reportada per Amades que quan Jaume I anà a la conquesta de Mallorca portava una relíquia de santa Praxedis, que l’ajudà al succés de l’empresa. Jaume I deixà la relíquia a la ciutat i d’aquí —diu Amades— que la santa d’avui sigui patrona de Mallorca. Cosa de la qual no en teníem la més petita notícia. I una altra tradició diu que el 1341 el rei de França Felip IV va donar les relíquies de santa Praxedis al rei Jaume III de Mallorca, que les deposità a l’església de Santa Anna del palau de l’Almudaina, i encara hi són. D’altra banda, santa Praxedis és la patrona de Petra, tot i que el sant titular de l’església és sant Pere. Diuen que el 1643 els jurats de Petra hagueren de triar un patró, perquè l’any precedent el papa Urbà VIII havia decretat que cada ciutat o vila havia de tenir un sol patró. I com que en aquell temps la pesta era un flagell temudíssim i sant Pere no era tingut per prou eficient davant el problema, resolgueren de triar entre dos dels més anomenats protectors contra aquesta malaltia, sant Sebastià i santa Praxedis. Ho feren a sort i sortí santa Praxedis, que d’aleshores ençà és la patrona de la vila.

Doncs molts d’anys a totes les Praxedis, si n’hi ha cap que llegeix això, i a tots els petrers.

Cap comentari

Santa Margarida

Avui és Santa Margarida, una santa molt popular en el món de cultura de base cristiana. Una de tantes verges màrtirs del primer temps del cristianisme, segurament fruit, també com altres, més de la llegenda que de la realitat. Ja la va «descatalogar» el papa Gelasi en el segle V, i ho va tornar a fer l’Església el 1969, encara que permetent-ne el culte allà on és tradicional, és a dir, pràcticament pertot. És la posició de la jerarquia catòlica davant els sants d’existència no demostrada: no van existir però podeu pregar-los tant com vulgueu. Naturalment, per a nosaltres aquests sants tenen el mateix interès que els altres, tant si van existir com si no.

És la primera santa cristiana que es diu Margarida, un nom que fica les arrels dins les llengües indoeuropees asiàtiques. És un nom comú que significa ‘perla’. En persa es diu morvared i en sànscrit mañjarī. Del persa passà al grec: margarites, on hi ha el sufix –ites, propi de les pedres (pensem en dendrita, pirita).  I del grec al llatí (margarita), sempre amb el significat de perla. En català medieval —i en altres llengües romàniques— el mot margarida encara significa només ‘perla’, significat que després desaparegué. I aparegué —sembla que a partir del Renaixement— el significat de ‘flor’, aplicat a plantes de diferents gèneres de la família de les asteràcies, sobretot les que tenim en els nostres jardins, de pètals blancs i un gran botó groc al centre, semblant a una perla (d’aquí el nom). I la margarina té res a veure amb les margarides? I tant que sí: en el món dels mots tot està relacionat. Es diu margarina (nom encunyat el 1870) per relació amb l’àcid margàric, al qual van posar aquest nom pel llatí margarita (perla), car és un greix que es presentava en grums esfèrics, semblants a perles. Bé, doncs aquell nom grec que portava la santa d’avui, passant pel llatí donà el nom que hi ha en les llengües actuals: català, occità i portuguès Margarida; espanyol Margarita; francès Marguérite; italià Margherita, anglès Margaret, alemany Margarete o Margareta, etc. En anglès la flor no es diu margarida, com en la majoria de llengües, sinó daisy, d’etimologia completament diferent (day’s eye), però és curiós que Daisy també és un nom de dona, i fins i tot un nickname de dones que es diuen Margaret, tot perquè daisy en francès es diu marguérite. A Mallorca, on és un nom molt popular, Margarida es va convertir en Margalida. Com els xinesos, tenim certa tendència a convertir les erres dels noms en eles (Margalida, Catalina, Cristòfol). Margalida, però, ha estat sempre el nom «vulgar», perquè la forma que posaven sempre en els documents, a l’Edat Mitjana i posteriorment, era Margarita, que no era espanyol sinó una forma culta que conservava les lletres del llatí. A partir del segle XVIII aquesta forma llatinitzant fou succeïda sense solució de continuïtat per la forma espanyola, que és coincident.

Però ens hem embolicat molt, i convé tornar a la santa. Totes les creences sobre aquesta bona dona es basen en el que van escriure els propagandistes de l’hagiografia. Com un tal Teòtim, que diu que la va conèixer i n’escrigué una biografia en grec (passio). I sobretot el «best seller» Legenda aurea, de Jaume de Voràgine, escrit devers el 1260 i molt llegit durant la baixa Edat Mitjana. Segons aquestes fonts, santa Margarida va néixer a Antioquia de Pisídia, ara Turquia i en aquell temps una ciutat del món grec, devers el 275. Era filla d’un sacerdot pagà i d’una dona que morí poc després del naixement de la nina. S’encarregà d’ella una dida cristiana amb qui visqué fins a dotze anys i que la va dur cap al cristianisme. Després tornà a la casa del pare, però aquest la rebutjà perquè s’havia fet cristiana i hagué de tornar amb la dida. Un dia, quan na Margarideta tenia quinze anys, el governador romà Olibri la va veure i restà corprès davant la seva bellesa. Ràpidament li va demanar que es casàs amb ell, per a la qual cosa hauria de renunciar a la fe cristiana. Ella, que havia decidit dedicar la seva virginitat a Déu, li donà unes carabasses com el palau del governador. I aquí es repeteix un clixé que ja hem vist en altres santes màrtirs. El governador entra en còlera, la fa detenir i torturar esperant que això farà canviar la noia d’opinió. Quan era a la presó li aparegué el dimoni en forma de drac i la temptà. Com que ella no va cedir, el drac se la va empassar sencera. Però Margarida, dins la panxa de la bèstia, va matar el drac amb una creu que portava amb ella, va obrir-lo i i en va sortir com sis res. Durant un interrogatori un colom baixà sobre ella i li posà una corona sobre el cap. Després Margarida va sofrir tota classe de tortures, com ser posada despullada damunt el foc i després dins aigua gelada, però ella no cedí. Al final la nina va ser degollada i fi de la història. Era el 20 de juliol de l’any 290. O no.

Els croats van estendre la devoció a santa Margarida per occident. I l’esmentat Jaume de Voràgine. I ella mateixa, perquè diu la tradició que va prometre indulgència plenària a tothom qui escrigués o llegís la seva biografia i a tothom que invocàs la seva intercessió. Jo també oferesc indulgència a qui llegeixi aquests articles hagiogràfics. Plenària si la lectura és també plenària. Santa Margarida, heroïna matadora de dracs, com sant Jordi —un tema persistent amb arrels pre-cristianes—, va ser una de les santes més populars durant l’Edat Mitjana. Va ser inclosa en el grup dels catorze sants auxiliadors, que són aquells que van demostrar una particular eficiència davant les imprecacions dels fidels, com santa Bàrbara, santa Caterina, sant Cristòfor o sant Jordi. És invocada per les dones gràvides —per l’episodi del drac, és clar—, perquè el part no sigui dolorós, i la podem veure representada amb el drac als seus peus i portant un crucifix a la mà.

Hi ha en el país un bon nombre de topònims amb el nom de Santa Margarida. El més important és  Santa Margarida d’Hero, a Mallorca, dita popularment i oficialment Santa Margalida. És una vila sorgida poc després de la conquesta catalana que agafa el nom de la santa titular de l’església, aixecada el mateix segle XIII. Per a la gent d’aquesta vila, i fins i tot per a la de les viles veïnes, Santa Margalida és la Vila per antonomàsia, i els seus habitants es diuen vilers (o, més col·loquialment, vileros). Al Principat hi ha Santa Margarida de Montbui, sorgida al segle XVII, i també Santa Margarida del Penedès, antic poble documentat en el segle X i avui convertit en una ruïna i integrat dins el municipi de Santa Margarida i els Monjos (Santa Margarita y Monjós, segons la bàrbara Wikipèdia en espanyol). També hi ha Santa Margarida de Bianya, a la comarca de la Garrotxa.

A Palma hi hagué el convent de Santa Margarida, fundat el 1238 pels franciscans, si bé el mateix segle va ser cedit a les monges agustines que hi estigueren fins a l’exclaustració de 1835. Aquest any el convent va ser expropiat i utilitzat com a presó i com a magatzem. Després es convertí en l’Hospital Militar. L’església gòtica, que després de la desamortització havia de ser enderrocada, és una de les més belles de Palma. El 1949 fou declarada monument històrico-artístic i després cedida a l’exèrcit espanyol. El convent donà nom a la porta de Santa Margarida, per on entrà a la ciutat Jaume I, i al bastió de Santa Margarida. A Barcelona hi hagué el convent de Santa Margarida, de monges caputxines, en el carrer del Carme (entre aquest carrer i els de la Riera Alta i el Peu de la Creu). Després de la desamortització de 1835 passà per diverses vicissituds i acabà desapareixent.

El refranyer és ple de proverbis que contenen el coneixement popular sobre la vida del camp. «Per Santa Margarida, pluja maleïda» o «per Santa Margarida, garrova tenyida». I els mallorquins diuen que «santa Margalida l’encén i sant Bernat l’apaga», o «la monja l’encén i el frare l’apaga», tot i que santa Margarida no va ser mai monja. És un refrany que fa referència als dies de calor intensa que hi sol haver entre el 20 de juliol i el 20 d’agost. Però enguany sembla que santa Margalida ha delegat la seva feina en sant Pere. Esperem que sant Bernat l’apagui si vol que li facem una hagiografia amigable.

I, a propòsit, Margarida no és sols nom d’esglésies i convents. També és el nom d’una pizza (Margherita).  Diuen que va ser creada per Raffaele Esposito el 1890 i dedicada a la reina Margarida de Savoia. I hi posà els tres colors de la bandera italiana: tomata (vermell), mozzarella (blanc) i alfàbrega (verd). Però una altra teoria diu que la primera pizza d’aquest nom portava damunt el dibuix d’una margarida feta amb els tres ingredients esmentats. Ja ho aclarirem.

I res més per avui. Molts d’anys a totes les Margarides.

2 comentaris

Sant Arnau

Avui és Sant Arnau, o un dels dies de l’any que és Sant Arnau, perquè de sants amb aquest nom n’hi ha pel cap baix dos: sant Arnau de Metz i sant Arnau de Soissons, i la veritat és que jo encara no he aclarit quins dels dos festejam avui. Aquest article, doncs, s’ha de considerar provisori o obert a canvis. Segons el martirologi romà, Sant Arnau de Metz és el 18 de juliol, i Sant Arnau de Soissons, el 14 d’agost. Però els mallorquins celebren avui Sant Arnau i es creu que ho fan en honor del de Soissons. I Amades diu que Sant Arnau —no diu quin— és el 19 de juliol. En tot cas les biografies dels dos personatges estan força mesclades i a tots dos hom atribueix una bona part dels fets i miracles. Per tant, parlarem de tots dos.

Arnau és un nom d’origen germànic, ArnwaldArnoald, i com tots els noms germànics està format per dos elements, en aquest cas arn (‘àguila’) i wald (‘poder’). Es pot interpretar com a «poder de l’àguila» o «poderós com l’àguila». En llatí prengué la forma Arnaldus o Arnoldus, segons els països o les èpoques, i en les altres llengües, multitud de formes: Arnau en català; Arnaud, Arnauld, Arnault, Arnaut o Arnould en francès; Arnaldo en espanyol, italià i portuguès; Arnold en anglès i alemany, etc. Alguns personatges històrics apareixen de vegades amb el nom Arnulf, que pot ser degut a una confusió amb algun altre nom germànic format amb elements semblants al que ens ocupa. Arnau és un nom molt present a l’antroponímia catalana en temps antics; després decaigué i en els darrers anys s’ha recobrat considerablement, almenys al Principat.

Sant Arnau de Soissons és un personatge flamenc, i doncs germànic i de llengua germànica, que visqué en el segle XI. Va néixer a Oudenaarde, prop de Brussel·les, el 1040. Primer va ser soldat, però es veu que va canviar d’opinió i va decidir de retirar-se al monestir benedictí de Soissons, a un centenar de quilòmetres de París. Els primers anys hi va viure com a ermità, però després el feren abat del monestir. I com que l’home era molt modest, o no volia maldecaps, va fugir per a evitar haver d’assumir el càrrec. Però un llop el va aturar i el va fer tornar al monestir, on hagué de fer d’abat. El 1080 el feren bisbe de Soissons, càrrec que acceptà de molt mala gana. Quan se’n va poder alliberar, se n’anà al seu país i fundà l’abadia de Sant Pere, a Oudenbourg, ben al nord de la Bèlgica actual. I quina pensau que va ser allà la seva principal activitat, o almenys la més coneguda? Doncs fer cervesa. En feia en gran quantitat i exhortava els pagesos a beure’n molta (supòs que els la cobrava). En aquell temps en què les malalties microbianes eren a l’ordre del dia, sobretot la pesta negra, beure aigua era perillós, mentre que beure cervesa era una gran cosa. Era una beguda hidratant, i com que es feia bullint l’aigua, s’havien mort els microbis. I l’alcohol, en poca quantitat, n’afavoria la conservació, i el producte aportava vitamina B. De manera que gràcies a sant Arnau els pagesos de la regió de Brabant anaven més sans que un gra d’all. Una vegada el sostre del local on feia la cervesa es va ensorrar i quasi tota la producció es va perdre. Però Arnau pregà a Déu i la cervesa que havia restat es multiplicà com allò dels pans i dels peixos, i n’hi hagué per a tota la gent de la contrada. Sant Arnau va morir al monestir el 15 d’agost de 1087, a 46 anys, i allà restà enterrat. Fou canonitzat el 1121. A la imatge en podeu veure una típica representació, vestit de bisbe i portant a la mà esquerra una pala de remenar utilitzada en l’elaboració de la cervesa. El monestir que fundà va durar fins a la Revolució Francesa. En aquell moment fou enderrocat, exceptada una torre que encara hi és. Fou convertit en una granja i després en un hotel. Sic transit gloria mundi.

Sant Arnau de Metz (580-640) era un franc que va néixer a Àustria en una família noble que vivia a un castell. Es va casar i tingué dos fills, un dels quals es casà amb una filla de Pipí el Vell, per la qual cosa aquest Arnau és un dels ancestres de la dinastia carolíngia i de Carlemany. Fou bisbe de Metz, capital del regne d’Austràsia i home de gran influència i poder en aquest regne. Clotari II el va nomenar preceptor del seu fill Dagobert, futur rei. En els seus sermons Arnau recomanava de beure cervesa, que, com hem dit més amunt, era molt adequada per a la prevenció de malalties com la pesta negra. Al final de la seva vida, després d’exercir càrrecs importants, es retirà al monestir de Remiremont (França) on morí en olor de santedat. Un any després els habitants de Metz reclamaren el seu cos, que fou transportat a l’església dels Sants Apòstols. Diu la llegenda que durant el viatge va ocórrer un miracle a la ciutat de Champigneulles. Els pelegrins que formaven la comitiva s’aturaren a una taverna per a descansar i beure cervesa, però les botes eren buides. Els pelegrins pregaren a Sant Arnau i miraculosament aquelles botes aparegueren plenes de cervesa, que tots pogueren beure i encara en sobrà. També diu la llegenda que passant per un pont sobre el riu Mosel·la va tirar el seu anell de bisbe al riu, pregant a Déu que li’l tornàs en senyal de perdó dels seus pecats. Un dia, l’anell aparegué dins la panxa d’un peix servit a la taula episcopal. L’anell, d’or pur, es conserva a la catedral de Metz, amb un peix gravat.

Els dos Arnaus són els patrons dels cervesers, un dels cervesers de Bèlgica i l’altre dels de Lorena. A Brussel·les per Sant Arnau es fa el Dia de la Cervesa. Però en el nostre país Sant Arnau —no sé quin— va associat més aviat a altres coses. Diu Amades que el tenien per patró els sonadors de guitarra, violí i altres instruments de corda, perquè segons la tradició l’home era fabricant d’aquests instruments. A més, per la gràcia divina, sabia sonar tots els instruments musicals sense haver estudiat mai música, i els sonava sense bufar i sense moure els dits. Vaja que en les seves mans sonaven tots sols. Sant Arnau també és el protector contra el vent, que surt del cel per un forat que es tanca amb una porta de la qual ell té la clau. «Sant Arnau tanca el vent amb clau», diu el refrany. I per Sant Arnau convé tenir el cereal batut, perquè aquest dia el vent s’atura de bufar i ja no es podrà batre més. Una cançó mallorquina diu «Parenostres a barcelles resem a sant Arnau, perquè tanqui es vent amb clau i no mos alci ses gonelles». Sant Arnau també era l’advocat de les claus i tot el que aquestes representen: la guarda de la casa i dels diners. El tenien per advocat els clavers, els qui guardaven diners d’altri i els qui deixaven diners, incloent-hi els usurers.

I recordem també aquella dita mallorquina: «no és igual Arnau que mestre Arnau», que indica que en aquest món cadascú té la seva categoria i que es diu sobretot quan algú puja de cop d’estatus social.

Doncs molts d’anys a tots els Arnaus, i els podem brufar amb una cervesa.

Cap comentari

«Santa Carme»

Avui és el dia de la Mare de Déu del Carme, i fan festa les dones que es diuen Carme, els homes que es diuen Carmel i les dones que es diuen Carmela. La història d’aquesta festivitat comença en una muntanya de l’actual Israel, a la ciutat que pren el nom de la muntanya, dita en hebreu Har HaKarmel, que significa ‘la vinya de Déu’ (karm és ‘vinya’ i El és ‘Déu’). De l’hebreu el nom ha passat a l’àrab, en què es diu Kurmul. I d’aquestes llengües a totes les altres. En català en diem el mont Carmel. En aquesta muntanya, a una cova, hi va viure, segons diuen, el profeta Elies, però això ara no ens interessa gaire. I què té a veure aquesta muntanya amb les dones que es diuen Carme? Calma, que tot va lligat. Segons diu la tradició, allà cap al segle XII un senyor dit Bertold (no Bartomeu), sant Bertold, nascut a Llemotges, després de caure per la Terra Santa com a croat o una cosa semblant, va fundar una comunitat eremítica a la dita muntanya, i aquesta comunitat esdevingué després un orde religiós que amb el temps s’estendria per tot el món cristià. Uns monjos que, com que en el principi visqueren en el mont Carmel —i concretament en el punt més alt, on hi ha la cova d’Elies, perquè un i altres volien tenir bona vista— es digueren carmelitans. En català, millor carmelitans que carmelites; ja sabeu allò de «diners alegren los infants e los frares carmelitans», de Turmeda. I l’orde es digué orde del Carmel, com és lògic. I aquell monestir es digué, evidentment, el monestir del Carmel. I fou dedicat a la Mare de Déu, amb el títol d’Estel de la Mar (Stella Maris), però ja podeu suposar que vulgarment li deien la Mare de Déu del Carmel o del Mont Carmel. Aquell monestir, en terra de musulmans passà per vicissituds molt diverses: passades les croades, la reconquesta musulmana en va fer fugir els frares, en algun moment el monestir fou transformat en mesquita, el 1799 fou convertit en hospital i el 1821 va ser destruït. Després se n’aixecà un altre allà mateix que ara és en mans, com era previsible, de frares carmelitans, i la cripta de l’església és la famosa cova d’Elies. En tot cas l’orde del Carmel tingué una expansió extraordinària i arribà a ser un dels més importants del món cristià. I amb l’expansió de l’orde s’expandí també la devoció a la Mare de Déu del Mont Carmel. En el segle XVI l’orde patí una escissió arran de l’aparició, a la Corona de Castella, dels carmelitans descalços, fundats per santa Teresa de Jesús (monges) i sant Joan de la Creu (frares). Els carmelitans descalços, d’observància molt austera (per això anaven descalços), s’estengueren per Europa, i així sorgí un nou orde religiós, diferent dels carmelitans «tradicionals», que, per oposició, es digueren carmelitans calçats.

El misteri és per què el mot Carmel es va convertir en Carme, perdent la ela i canviant l’accent a la primera síl·laba. Això només ha ocorregut a les tres llengües romàniques de la península Ibèrica: català Carme, espanyol Carmen i portuguès Carmo. En les altres llengües l’advocació mariana es diu Mare de Déu del mont Carmel: anglès Our Lady of Mount Carmel, francès Notre Dame du Mont-Carmel, alemany Unsere Liebe Frau auf dem Berge Karmel, etc.; en italià es diu la Vergine del Monte Carmelo, si bé també hi ha la Vergine del Carmine, on Carmine és un manlleu fet a l’espanyol. En francès hi ha el mot carme, que és sinònim de carmelità i que es considera regressió de Carmel (église des Carmes). Correlativament, el nom Carme, Carmen o Carmo només correspon als tres dominis lingüístics esmentats. A la resta del món no hi ha un nom de dona equivalent al nostre Carme, si bé hi ha diverses adaptacions del nom espanyol Carmen: en el món anglosaxó hi ha algunes persones —homes i dones— que es diuen Carmen i en el món francòfon n’hi ha que es diuen Carmine, normalment homes.

Tornant a la qüestió que ens pica, d’on surt la forma Carme, Carmen i Carmo? Ara com ara acceptem que són formes regressives de Carmel. En portuguès Carmelo > Carmo, en català Carmel > Carme i en espanyol Carmelo > Carme. La n final de Carmen aparegué després per contaminació del mot carmen, ‘poesia’ procedent del llatí carmen carminis, derivat de canere, ‘cantar’. Recordem les composicions medievals Carmina Burana (accentuant Càrmina),  sintagma que significa ‘cançons de la ciutat de Bura’ (en alemany Beuern). Aquest mot llatí és també l’origen de l’anglès charm, ‘encant’, passant pel francès charme (del dit llatí carmine). En espanyol encara hi ha un altre carmen, que significa ‘hort’ o ‘jardí’, de l’àrab karm, que, com hem vist al principi significa ‘vinya’. Si anau a Andalusia trobareu cármenes d’aquests a betzef. Inicialment també era carme i es contaminà del nom de les poesies igual que el Carmen del Carmel.

Dit tot això, ja podem tornar a la festa d’avui. Per què se celebra el 16 de juliol? En el segle XIII els carmelitans abandonaren el mont Carmel, empesos pels musulmans, i s’escamparen per Europa. Segons una tradició del segle XIV, un carmelità anglès, Simó Stock, personatge important dins l’orde —en fou superior general— i sant sense canonitzar, un dia va ser visitat per la Mare de Déu del Carmel qui li va donar un escapulari tot dient-li que qui el portàs no patiria el foc de l’infern. L’escapulari és una peça de roba rectangular i molt llarga, amb un forat per on es passa el coll, i que penja sobre la túnica per davant i per darrere. L’escapulari passà a formar part de l’hàbit dels carmelitans, que restà definit així: túnica, escapulari i caputxa castanys i capa blanca per damunt. El mateix que veieu a la imatge de dalt. Bé doncs aquest regal de la Mare de Déu es va esdevenir el 16 de juliol de 1251. Ja ho sabeu.

En el nostre país els carmelitans i la consegüent devoció a la Mare de Déu del Carme daten del mateix segle XIII. El primer convent carmelità que es fundà va ser el de Perpinyà, que també és el primer de la península Ibèrica. A Palma, en el segle XIV, se’n creà un que fou dels més importants, juntament amb els de Sant Domingo, Sant Francesc i Santa Clara. El 1835 va ser expropiat, esbucat i en el seu lloc s’edificà un quarter (el quarter del Carme), també enderrocat i substituït per un edifici de la Seguretat Social. Només resta el nom del carrer del Carme, al costat de la Rambla. També hi ha el carrer del Carme a Barcelona, que ens recorda que també hi hagué un important convent carmelità, construït en el segle XIII i enderrocat el 1874.

A partir del segle XVIII la Mare de Déu del Carme, Stella Maris, va agafar el rol de patrona de la gent de la mar, mariners i pescadors, substituint el vell patró, Sant Elm i compartint protagonisme amb Sant Pere, més mal de derrocar. Avui a moltes ciutats costaneres la seva imatge és treta de les esglésies i portada en processó damunt una barca i acompanyada d’altres barques que sonen les sirenes en senyal d’homenatge. I quan la imatge entra a l’església, de tornada, els seus fidels li canten la Salve Marinera, que —Déu n’hi do— és un fragment d’una sarsuela del segle XIX popularitzat per l’armada espanyola, que el té per himne, igual que té la Mare de Déu del Carme per patrona. Deixau-me dir també que la Mare de Déu del Carme és la patrona del meu poble natal, Pòrtol, que avui té festa grossa.

Carmen és un nom molt popular a Espanya, i també ho és, Carme, als Països Catalans. Però l’expert en antroponímia Antoni Llull Martí diu que a Mallorca no va ser un nom usual fins al segle XIX, malgrat la importància de la Mare de Déu del Carme. Coses de l’antroponímia mallorquina.

A totes les Carmes, i als Carmels i Carmeles, per molts d’anys.

Cap comentari

Sant Henric

Avui (segons el santoral pre Vaticà II) o despús-ahir (segons el santoral oficial de 1969) és Sant Henric. Tenim avui un altre sant que va ser rei, com sant Ferran, sant Lluís i altres. Sant Henric és un sant alemany, l’únic monarca alemany que ha arribat a la santedat. Bé, aquest va ser més que rei, perquè va ser emperador. Es tracta d’Henric II del Sant Imperi Romano-Germànic. Nascut el 973, era fill del duc Henric II de Baviera, a qui va succeir  en el ducat a 22 anys com a Henric IV. L’home es va passar la vida com qualsevol membre de la reialesa medieval: tramant revoltes, reprimint revoltes, intrigant per a aconseguir més poder, lluitant contra uns i altres, etc. Va aconseguir de ser coronat rei d’Alemanya (Rex Romanorum), rei d’Itàlia (Rex Italiae), i finalment el papa el va coronar emperador (Romanorum Imperator). Un currículum certament brillant.

I què va fer per a ser sant, tenint en compte que el seu comportament fou força «vulgar»? Doncs una activitat que es veu que donava resultat: donar béns a l’Església. Tants que el papa Eugeni III, en agraïment, el va canonitzar el 1147. I per si no bastava l’agraïment, anys més tard, el papa Innocenci III va canonitzar la seva dona, que tenia un nom tan exòtic com Cunegunda. Tan exòtic com el seu matrimoni, que, segons diuen, va ser rigorosament platònic. Un altre mèrit —o pretext— per a la canonització del monarca. I encara n’hi ha algun altre, com el fet que promogué catedrals i fundà diòcesis, com la de Bamberg, on fou enterrat després de la seva mort, el 1024. En aquesta diòcesi començà la seva veneració, que s’anà estenent per Baviera i altres parts d’Alemanya. Al nostre país aquesta devoció ha estat molt feble: no hi ha toponímia amb el nom del sant, i aquest mateix nom ha estat aquí tradicionalment molt secundari. Algun refrany sí que s’ha creat, com aquell que diu «per Sant Henric del mestre em ric», degut al fet que el 15 de juliol a les escoles posaven punt.

Doncs com que no tenim molt a dir sobre aquest sant, un xic llunyà, parlem del nom. Henric és un nom germànic. En antic germànic era Haimirich, procedent de Haim (casa, cf. l’anglès home) i rich (governant, líder). Aquest nom germànic passà a totes les llengües parlades avui: català Henric, francès Henry, italià Enrico, espanyol Enrique, portuguès Henrique, romanès Henric, alemany Heinrich, danès Henrik, basc Henrike, neerlandès Hendrik, lituà Henrikas, noruec Henrik, polonès Henryk, suec Henrik, etc. I es llatinitzà en Henricus. I com és que si totes les llengües l’escriuen amb h (llevat de l’espanyol i, òbviament, l’italià), en català tothom escriu Enric, sense h? Ah, doncs perquè algú es va oblidar de posar-la-hi, i així ho tenim. Això en to jocós, és clar, perquè la realitat és que la manca de h és una petita mostra de pura dependència de l’espanyol que ningú no ha rectificat. Tant de bo aquest article pseudo-hagiogràfic hi pugui ajudar. A Castella hi hagué quatre reis que es digueren Henric, el primer, del començament del segle XIII. En castellà el nom s’escrigué indistintament Henrique i Enrique, igual que el cognom (Henríquez o Enríquez), però al final Enrique s’imposà. Deu ser per això que alguns documents catalans medievals es refereixen al rei de Castella com a Enrich o Anrich, i això podria ser un motiu d’escriptura del nom sense hac ja en temps antics. Cosa, però, que no justifica la grafia predominant actual.

Ep, però en català tenim un nom que pot tenir la mateixa etimologia que Henric (com deia, del germànic Haimirich), que és Eimeric, si bé no té res a veure amb el sant. És un bonic nom català medieval que avui perviu més aviat com a cognom. Tradicionalment s’ha escrit Aymerich i té un equivalent en italià, Amérigo. Un personatge dit així donà nom al continent americà: Amérigo Vespuccio, que, segons els de l’Institut Nova Història, no era sinó el català Eimeric Despuig. Si non è vero…

Molts d’anys a tots els Henrics i a totes les Henriquetes, encara que es mengin la h.

Cap comentari