Arxiu corresponent a maig 2017

Sant Ferran

Avui és Sant Ferran, un personatge que té el doble privilegi de ser o haver estat sant i rei. Tot i que les dues circumstàncies sembla que no s’avenen gaire, d’aquests en el santoral n’hi ha una tira, entre ells sants-reis tan notables com sant Esteve d’Hongria o sant Lluís de França.

Però comencem pel nom, que aquest té suc. Ferran és un nom germànic, introduït pels visigots a la península Ibèrica, que és l’espai on aquests senyors camparen després de l’ensorrament de l’Imperi Romà. El seu significat no se sap amb seguretat. Com tots els noms germànics, està format per dos elements: el primer podria ser frith (protecció o pau) o bé fard (viatge), i el segon podria ser nand (preparat, llest, valent, audaç). El lector que s’entretingui a fer combinacions: preparat per a la pau, llest o audaç per a viatjar, etc. Segurament els visigots que habitaven la península ja ni ells no sabien què significaven els seus noms, perquè ja havien esdevingut opacs. Com nosaltres, que ens diem Jaume o Elisabet i no en sabem el significat original, experts a part. Ferran té moltes variants a les llengües de la península: en espanyol, Fernando, Ferrando, Ferran, Fernán, Hernando, Hernán, etc. En català s’han usat Ferran i la forma aragonesa Ferrando. De la forma llatinitzada Ferdinandus s’ha format Ferdinand, que és com es diu en la majoria de llengües del món. Com la major part de noms de fonts, ha esdevingut cognom, i així tenim els cognoms catalans Ferran, Ferrà, Ferrando, Ferrandis i Ferrandell; i els castellans Fernando, Fernán, Fernández, Hernando, Hernández, etc. En el nostre país és un nom de reis i de botifarres, que és com a Mallorca s’anomenen els nobles, cosa que no vol dir que tots els portadors d’aquest nom siguin una de les dues coses. El primer monarca que va portar el nom és Ferran I de Lleó (c. 1016-1065) i a partir d’aquí fou nom habitual a les cases reials castellana i lleonesa. A la Corona d’Aragó el primer rei de nom Ferran va ser el castellà Ferran I, o Ferran d’Antequera, que el 1412 inicià la dinastia dels Trastàmara, amb la qual començaren els nostres problemes. Amb tot, a la casa reial catalana abans hi havia hagut algun Ferran, com dos fills d’Alfons X de Castella i Violant d’Aragó, filla de Jaume I;  i també a la casa de Mallorca, com l’infant Ferran, fill de Jaume II de Mallorca, i el fill d’aquest, que fou vescomte d’Omelàs i senyor de Vernet. A partir de l’època dels Àustries, i més de la dels Borbons, Fernando —així en espanyol— va ser nom habitual de la noblesa o classes més altes del país. Amb aquestes circumstàncies és comprensible que la forma catalana, Ferran, no tingui hipocorístics —que serien Ran i Rana—, però sí la forma espanyola (Nando i Nanda).

I ara parlem del nostre personatge. L’home va néixer dins una tenda —els seus pares estaven d’acampada a la muntanya— a un lloc que es diu Peleas de Arriba, allà per la província de Zamora. Certament un lloc així no fa gaire vasa per a un rei. Això era devers l’any 1200. Era fill de la parella formada pel rei Alfons IX de Lleó i per la reina Berenguera de Castella. Amb aquest matrimoni, equiparable al de Ramon Berenguer i Peronella, s’unificaren els regnes de Castella i de Lleó i es formà la Corona de Castella. Encara que no de la manera confederal com es formà la Corona d’Aragó, car a la de Castella aviat s’unificaren les corts i les lleis, i el castellà s’imposà sobre el gallec, l’astur-lleonès i el basc. Cadascú és cada qual, va dir en Pasqual. Després de moltes batusses familiars que ara no vénen al cas, el nostre Ferran va rebre la corona de Castella, el 1217, i la de Lleó el 1230, i els seus descendents ja foren tots reis de Castella i de Lleó.

A divuit anys es va casar amb Beatriu de Suàbia, filla d’un príncep alemany, que en tenia catorze. El matrimoni durà setze anys, perquè la reina morí quan només en tenia trenta, però tingueren temps de tenir deu fills. El rei restà vidu a trenta-quatre anys i ràpidament tornà a posar fil a l’agulla i contragué un segon matrimoni amb Joana de Ponthieu, una comtessa que havia triat la mare de Ferran. Amb aquesta tingué cinc fills més. En total, quinze fills —per a un rei medieval eren molt bons de mantenir—, dos dels quals moriren després de néixer, uns altres tres moriren en plena joventut, una fou monja i dos foren arquebisbes, i la resta visqueren més o menys feliços gaudint de títols, terres i criats. Menys un, que va ser executat per ordre del seu germà major, el rei Alfons X de Castella i Lleó, dit el Savi. Savi però no tan sant com son pare.

Ferran era contemporani del nostre Jaume I i d’Alfons III de Portugal. Tots tres es dedicaren a estendre els seus regnes cap al sud, continuant els desallotjament dels musulmans que segles enrere havien envaït la península. En el mapa adjunt podeu veure de manera aproximada el territori que rebé en herència (en vermell) i el territori que conquerí als sarraïns (en sèpia). Gestes importants foren la conquesta de Còrdova (1236) i de Sevilla, capital d’Al Andalus almohade (1248). Com el nostre Jaume, Ferran també podria haver rebut el títol de Conqueridor, però els seus s’estimaren més el de sant, que deu ser una categoria superior. Les terres conquerides foren donades als nobles, a l’Església i als ordes militars, i d’aquest fet surten els enormes latifundis andalusos.

 


Ferran III va manar la construcció de grans catedrals, com la de Burgos, la de Lleó i altres, normalment construïdes sobre mesquites. I impulsà la universitat de Salamanca, que arribà a ser una de les més importants d’Europa. La seva cort va ser un focus cultural, on es gaudia de la música i la literatura i on desfilaven joglars i trobadors. Com no podia ser d’altra manera, Ferran es preocupà molt de l’educació del seu fill hereu, Alfons X de Castella, que, amb tant d’interès paternal, no podia ser altra cosa que el Savi.

Es va morir a Sevilla, el 30 de maig de 1252. I fou enterrat a la catedral d’aquesta ciutat, antiga mesquita musulmana. El seu fill Alfons li va fer fer un mausoleu de la màxima magnificència, i avui reposa, juntament amb la seva dona i el seu fill, a la grandiosa capella reial, presidida per la Virgen de los Reyes, imatge suposadament donada a sant Ferran pel rei Lluís IX de França i donada després a la catedral de Sevilla pel sant castellà. A propòsit, aquesta Mare de Déu, patrona de Sevilla té els títols de batllessa de la ciutat i de capità general. Poca broma. Ferran III va ser beatificat el 1671, després de molt de temps d’estires i arronses. Alguns es dedicaren amb afany a arreplegar informació sobre pintures i altres representacions de l’aspirant en atitud piadosa que «demostraven» la seva santedat. En realitat, la canonització de Ferran va ser una operació política duta a terme pels seus successors amb la intenció de reforçar el poder de la dinastia castellana davant el papat i els francesos. Això dels sants de vegades també és política. I els miracles? De miracles —almenys un és necessari per a la canonització— ja s’encarregaren de trobar-li’n, o d’inventar-ne. Com el batxiller Luis de Peraza (XV-XVI), que n’arreplegà una quinzena. I s’escampà la llegenda: guaricions miraculoses de persones que besaven la seva espasa, o el mateix fet de la conservació incorrupta del cos del sant, típica prova de santedat. També diuen que abans de la conquesta de Sevilla, fet el rei invisible i traspassant murades i parets, entrà a la ciutat i anà a pregar davant una mare de Déu que encara es convervava a la mesquita de la ciutat. Com no l’havia de conquerir poc temps després?

Als Països Catalans, com és comprensible, no hi ha hagut gaire devoció al conqueridor de Sevilla. Les poques esglésies a ell dedicades són modernes i lligades a la botifleria posterior al Decret de Nova Planta. Com la dels caputxins de Martorell, dedicada a sant Ferran per a acontentar el marquès de los Vélez, Fernando Joaquín Fajardo de Recasens. A la platja de Palma, a la barriada de nom pintoresc Las Maravillas, hi ha l’església de Sant Ferran —o San Fernando, que diuen els papers—, construïda al voltant de 1940 i on fan misses en espanyol i alemany.

L’únic topònim important amb el nom del nostre sant d’avui és Sant Ferran de les Roques, a Formentera. Fou imposat pel primer bisbe de les Pitiüses, l’aragonès Manuel Abad y Lasierra, il·lustrat, «modern» i castellanitzador de l’església eivissenca. Quan es va crear la diòcesi pitiüsa i es van organitzar les parròquies (1783), el prelat aragonès assignà a totes un sant titular, i aquests sants determinaren el nom dels nuclis de població d’Eivissa i Formentera, sorgits al voltant d’aquells temples. Al que es construí a la vénda de les Roques li tocà el nom del sant castellà: San Fernando, avui Sant Ferran de les Roques. San Fernando o Sant Ferran és també el nom de diversos castells, acuartelamientos i coses d’aquestes. A Palma el règim de Franco dedicà un gran carrer a «San Fernando», juntament amb altres denominacions lligades a l’èpica espanyola-castellana. Encara hi és, amb el nom franquista amagat sota la traducció.

Tampoc no hem d’esperar refranys ni dites amb el nom del conqueridor castellà, del tipus «per Sant Ferran fa una calor gran». Això sí, al nostre país ha arribat aquella dita espanyola del cotxe, o cavall o mula, de san Fernando —«a ratos a pie y a ratos andando»—, que tanta gràcia feia al meu avi i que poca cosa té a veure amb el sant d’avui. Sembla que abans era “el caballo de san Francisco”, perquè els franciscans sempre anaven a peu, i per qüestions de rima la dita popular va canviar de sant.

1 comentari

Pareix que sembla a son pare

Parèixer és un mot absolutament català, si bé caigut en desús al Principat, per la qual cosa és mal vist i rebutjat pels reduccionistes barcelonins. Procedent del llatí vulgar paréscere —format sobre el clàssic parere— significa «tenir una certa aparença»: aquest vestit pareix nou, aquest noi pareix beneit. També s’usa en frases sense subjecte seguit de la conjunció que: pareix que plourà. I aquest tipus de construcció també pot dur un pronom personal amb valor d’objecte indirecte: em pareix que plourà. I pot revestir la forma interrogativa: què us pareix?

El DIEC diu erròniament que parèixer és un sinònim total de semblar (l’entrada parèixer simplement remet a semblar), cosa que s’ha de desmentir categòricament i que mostra la feblesa d’algun diccionari. En aquest punt, i en tants altres, el DIEC hereta les mancances degudes a la urgència del Fabra. Certament en tots els casos en què es pot dir parèixer també és pot dir semblar: aquest vestit sembla nou, aquest noi sembla beneit, (em) sembla que plourà, què us sembla? Però semblar té altres usos en què no hi ha possibilitat de substituir el verb per parèixer. Vegem-ho.

Semblar pot establir una comparació entre dues persones o dues coses, a partir de l’aparença comuna de les dues persones o coses. I aquestes frases es construeixen amb el verb no pronominal i un objecte indirecte amb preposició a: aquest nin sembla a son pare o els tests semblen a les olles, segons diu un proverbi mallorquí que vol indicar que els fills semblen als pares. I, segons un altre proverbi, quan un fill té alguna virtut o defecte remarcable d’un progenitor es diu aquest té a qui semblar. A l’Alcover-Moll hi trobarem un bon grapat d’expressions semblants: «No fa poc qui sembla als seus»; «No va tort qui als seus sembla»; «Qui sembla als seus no fa tort a ningú»; «No és bord qui als seus sembla»; «Infant que sembla a son pare, honra sa mare». En tots aquests casos semblar no es pot canviar per parèixer. No es diu ni es pot dir aquest nin pareix a son pare ni els tests pareixen a les olles. Naturalment, si una persona (A) sembla a una altra (B), B també sembla a A, i llavors es diu que A i B se semblen. De la mateixa manera que si A pega a B, i B pega a A, llavors és evident que A i B es peguen (construcció recíproca), però pegar, fora d’aquesta construcció, no és un verb pronominal: no es pot dir A es pega a B. Com semblar. «Mai s’ajunten fins que se semblen», reporta el gran diccionari d’Alcover i Moll. Essent un verb que porta un complement indirecte, la pronominalització es resol amb li o els: «pensava que semblava a sa mare, però, ben mirat, no li sembla»; «em va dir que els meus fills semblaven als seus, però jo crec que no els semblen».

Llavors per què la gent diu el fill es/se pareix a son pare, el fill se sembla a son pare i el fill s’assembla a son pare? L’Alcover-Moll, a la segona accepció de l’entrada parèixer, dóna el mot com a equivalent de semblar, però no ofereix cap exemple ni antic ni modern de parèixer a ni de parèixer-se a. El mateix diccionari, a l’entrada semblar, registra un ús pronominal que qualifica de «modern» (accepció 2d); i en dóna un exemple de Verdaguer: «El Canigó, semblant-se en això an algun tirà, volia descarregar». En el Corpus Textual Informatitzat de la Llengua Catalana (CTILC) n’hi ha exemples del segle XIX: «No és ell sinó algú que se li sembla» (1832); «No n’hi ha cap que se sèmblia més al Criador» (1837); «Los tubèrculs se semblen a les arrels carnoses» (1857); «qualsevol sér que no se semblés á la dona» (N. Oller, 1887). El lector dirà que aquí la forma normativa és assemblar-se. Però si anam a l’entrada assemblar de l’Alcover-Moll, només hi trobarem una remissió a semblar i un interessant exemple de Llull («La granea de Déu és humil a la granea de hom, car la assembla a si matexa»), en què assemblar significa ‘assimilar’. Tot això ja ens dóna a entendre que la distinció semblar/assemblar-se a és una convenció moderna i sense fonament històric.

Sembla —o pareix— que la forma assemblar no apareix en la documentació fins al segle XIX. És una variant protètica de la llengua vulgar —l’únic ètim del mot és similare—, segurament sortida d’una falsa segmentació de se semblen i sense cap diferenciació funcional respecte de semblar, com recull l’Alcover-Moll. Aquell assemblar que hem vist en el text de Llull és un altre mot, procedent d’assimilare, que no significa ‘parèixer’ sinó ‘fer semblant, assimilar’. El Labèrnia, el millor diccionari del segle XIX, recull assemblar amb simple remissió a semblar, i tracta aquesta darrera forma de manera rudimentària, tot i que l’encerta en els exemples: «no es ell […] ni cosa que li semble», «no fa poch qui sembla als seus». Assemblar apareix en el CTILC, en mostres del segle XIX, amb diferents usos sintàctics, però sobretot pronominals: «Gran sánt, es qui assembláva a Cristo i a Maria!» (1847, autor mallorquí), «Que’ls assembla á vostés: ¿s’ ha de jurar?» (1869),  «las rocas que arrancan de ella y de las fortas murallas se assemblan á mónstruos» (1871). Es veu que l’ús barceloní anà preferint assemblar-se a sobre semblar-se a. I fou Pompeu Fabra, entusiasta d’atorgar valors semàntics diferents a les variants formals i sense tenir prou elements per a resoldre aquesta qüestió adequadament, qui establí la diferència entre semblar i assemblar-se que ara tothom practica.

Coromines, que és un gran savi, en aquest punt pareix un aprenent. Sobre assemblar-se només en dóna la primera documentació (Belvitges, 1803). I ja està. A més, el Belvitges no diu assemblar-se sinó assemblar, matís important. I sobre semblar, després de recollir un caramull de mostres documentals antigues de semblar a, i cap de semblar-se a (i tampoc, evidentment, d’assemblar-se a), ens diu que «En aquests usos antics [semblar a] avui ha caigut en desús en cat. central i en gran part del territori, però alguna cosa en queda en el P. Val. i a les Illes: “Gandia — en moltes coses li sembla a la capital”, M. Gadea […]; en una endevinalla menorquina: “mitja taronja an a què sembla?” i la solució és “a s’altra mitja”, Camps. Merc. (Folkl. I, 259, 269).» I, com tantes altres vegades, no ens diu per quina causa aquest «ús antic» ha caigut en desús.

No podem treure altra conclusió que semblar-se a algú o assemblar-se a algú o parèixer-se a algú (o a alguna cosa) són calcs moderns de l’espanyol parecerse a. Ja sabem que l’espanyol té una gran tendència a fer pronominals un caramull de verbs que no ho són en les altres llengües romàniques. En francès hi ha sembler/paraître (els nostres semblar/parèixer: «Ce plan me semble/parait formidable») i ressembler (‘semblar a’: «Elle ressemble beaucoup à sa mère»), el segon sense ús pronominal. Igual que en italià, en què hi ha sembrare/parere («Mi sembra/pare veramente bello») i somigliare («Il bambino somiglia tutto alla mamma»). Aquí tenim, doncs, un altre cas, d’un castellanisme flagrant que ens ha caigut dins el sac sense que els codificadors se n’hagin adonat. Però, tot i que és difícil, encara som a temps de rectificar. Almenys els qui volem una llengua catalana recuperada.

5 comentaris

Santa Rita

Avui és Santa Rita, advocada de les causes impossibles. Una santa molt preuada pels filòlegs que voldríem que la gent usàs correctament els pronoms febles, les preposicions i algunes coses més. Un dels sants més presents a la nostra infantesa, per la freqüència amb què els marrecs recitàvem aquell «santa Rita, santa Rita, lo que se da no se quita», quan algú ens donava alguna cosa i la reclamava més tard.

Aquesta és una altra santa «moderna», i, per tant, no podem dir que sigui inventada o llegendària, com molts de gloriosos màrtirs dels primers segles de la nostra era. Màrtir ho va ser un poc, mentre romangué casada, però res comparable a passar pels lleons, per la roda de punxes o per una caldera d’oli bullent. Diríem que va ser una santa normaleta, modesta. No va escriure res ni va fundar cap orde religiós. De miracles sí que n’hi atribueixen molts, però ja sabem que sempre que ocorre un miracle no hi ha mai el notari ni la càmera filmant. La nostra santa era una dona italiana nascuda el 1381 a Roccaporena, un llogaret del municipi de Cascia, allà pel centre d’Itàlia, que avui té una setantena d’habitants. El seu nom era Margherita Lotti. Això de Rita és un hipocorístic, com Xesca o Tina, però d’ençà que la van fer santa ja no és un hipocorístic sinó un nom ben independent portat per milers de dones a una bona part del món.

De nina ja tenia idees de ser monja, però els seus pares, propietaris de terres benestants, sempre pensant en el bé de la nina —i potser el seu— es van estimar més casar-la amb un bon partit. I així na Riteta esdevingué la muller de Paolo Mancini, noble i òbviament ric, quan la criatura només tenia entre dotze i setze anyets. I tot d’una, a aquesta tendra edat, ja va tenir un fill. I molt aviat un altre. El tal Mancini era un individu malsofrit, agressiu i violent, que la insultava i la maltractava contínuament, i ella aguantava com una santa, perquè en aquell temps no hi havia el telèfon 016 ni serveis de suport a les víctimes de violència domèstica. Ni el fet de ser una senyora d’un senyor feudal i viure a una mansió envoltada de luxe la compensaven de la infelicitat d’aquell matrimoni.

En aquella Itàlia medieval les hostilitats entre famílies nobles eren pa de cada dia, i en un d’aquells enfrontaments amb la família rival el violent Mancini hi va deixar la pell. Na Rita l’havia suportat divuit anys. Els dos fills de Rita, Giangiacomo Antonio i Paolo Maria, estigueren ara sota el tutoratge i autoritat del germà del marit difunt, Bernardo, qui no cessà d’incitar-los a cercar venjança contra els assassins del seu pare. Una altra font de dolor per a la pobra Rita, que arribà a pregar a Déu que s’endugués amb ell els seus fills abans que haver de veure’ls amb les mans tacades de sang. I Déu li va fer cas i, un any després, els dos nois moriren de disenteria.

Morts l’home i els fills, i amb una trentena d’anys, la dona posà en pràctica aquell lema de tantes dones just després d’esdevenir vídues: un sol Déu, un sol marit. I li arribà l’oportunitat de satisfer els deus desigs d’infantesa, que no s’havien esborrat de la seva ment. Demanà entrada al convent de Santa Maria Magdalena de Cascia, però les portes del monestir no s’obriren per a ella, sigui perquè no era verge o pels episodis truculents associats a la seva família. Li passà ben igual que a Caterina Thomàs, que també fou rebutjada en un altre convent de Santa Maria Magdalena. Però Rita insistí, com la santa de Valldemossa, i al final va ser acceptada amb la condició que primer reconciliàs la seva família amb la família rival. Ella pregà a diversos sants de la seva devoció, i la resposta arribà en forma de pesta bubònica, que infectà Bernardo Mancini i li llevà les ganes de moure més brega pus mai més. A 36 anys Rita va ser admesa al monestir. I allà va viure tancadeta durant quaranta anys, fins que es va morir de tuberculosi el 22 de maig de 1457. Una història normal, d’una dona que, com tantes altres, va tenir problemes familiars i, com tantes altres, es va fer monja.

Però com que no hi ha sant sense miracle, les hagiografies n’han aplegat una col·lecció. Diuen que quan només tenia uns quants dies, un eixam d’abelles envoltà la nina en el seu bres, però no sols no la picaren sinó que algunes li entraren dins la boca i hi depositaren mel. Diuen que just entrar en el monestir, la superiora la va sotmetre a dures proves, com regar cada dia una parra morta que hi havia en el claustre. I, després de molts de dies de regar-la, la planta començà a treure ulls i aviat fou una parra esponerosa. Diuen que un Divendres Sant que pregava davant un gran crucifix, una espina de la corona de Jesús va sortir disparada i es va clavar al bell mig del front de la santa, cosa que li causà una bona ferida —un estigma, tècnicament— que dugué al front tota la vida. Amb tot, quan havien de canonitzar sant Nicolau de Tolentí —un dels qui l’havien ajudada a entrar en el convent—, Rita demanà per a anar a Roma. Amb aquella ferida purulenta que no hi havia manera de guarir, la superiora li negà el permís, però el dia que havia de partir la ferida desaparegué de cop i Rita pogué anar a Roma. Quan en va tornar, la ferida comparegué un altre cop. També conten que quan Rita estava molt malalta i pròxima a la mort, una cosina que va anar a visitar-la al convent li demanà si volia res de casa seva. La monja li digué que volia una rosa del jardí. Malgrat que era el mes de gener, la cosina anà a cercar la flor sol·licitada i a l’instant es presentà amb una bella rosa que just començava a obrir la seva bellesa i el seu aroma. Per això la santa és pintada sovint amb una rosa a la mà o voltada de roses. I de la quantitat de malalties difícils que ha guarit fins avui, de gent desesperada que s’encomanava a ella, ja ni en parlem.

Les primeres biografies de la santa es publicaren en el segle XV, escrites per dos frares agustinians, Giovanni Giorgio Amici i  Giuseppe Canetti. Però totes dues es perderen. El 1610 un altre frare agustinià, Agostino Cavallucci, escrigué la primera biografia conservada; com a les altres dues, el relat es va fer a partir de les contarelles que circulaven per Cascia i Roccaporena. I el 1626 Urbà VIII va beatificar Rita de Cascia, després de la gran propagandassa que li féu el secretari d’aquest papa, Fausto Poli, que havia nascut a pocs quilòmetres del llogaret natal de Rita. El 1900 Lleó XIII la va canonitzar, quan ja feia segles que la devoció popular la considerava una santa. Devers el 1940 s’aixecà a Cascia la gran basílica de Santa Rita, que, igual que la seva casa natal, és una gran atracció de turisme pietós. En aquesta basílica, dins una urna de vidre en una tomba monumental, s’exhibeix el cos incorrupte de la santa. Igual que la nostra Caterina. La devoció a santa Rita s’estengué per tot el món, però especialment a Itàlia, Espanya i l’Amèrica hispanòfona. El dia de la seva festa centenars d’esglésies a ella dedicades s’omplen de roses, que són beneïdes en una cerimònia associada a una missa solemne. És patrona de les causes impossibles, dels desesperats, de les víctimes dels maltractaments, de les vídues, de les malalties corporals i de les ferides. I pels miracles que hem vist també ho podria ser dels apicultors, dels viticultors i dels floristes.

A Mallorca la devoció a santa Rita degué començar al principi del segle XVIII. Òbviament quan encara no era santa oficial, sinó només beata. El 1714 s’erigí una capella dedicada a la dita beata a l’església del convent agustinià del Socors de Palma, que s’havia construït una vintena d’anys abans. La promogué el frare d’aquell convent Julià Ginard, que va sortir bé d’una complicada intervenció quirúrgica o d’una greu malaltia. Mèrit que atribuí a santa Rita, que havia invocat. A moltes altres esglésies parroquials o conventuals de Mallorca santa Rita té altars, imatges o pintures. Si veieu una monja amb una nafra enmig del front, és Santa Rita. Però la reina de totes les Rites és la Rita del Socors. Malgrat aquesta devoció, a Mallorca el nom de Rita ha estat pràcticament inexistent. Quan arribà la devoció a la santa, la norma social d’imposar als infants el nom dels avis era intocable. Deu ser per això que no hi ha hagut tradicionalment Rites. Això sí, s’ha creat una expressió ben arrelada: una manera de deixar ben clara la negativa a fer una determinada acció que algú demana de fer és enflocar un contundent na Rita. «Demà farà feina na Rita». O, de manera més completa, na Rita sa pentinadora, un personatge que, ara com ara, no sabem qui és.

I, tornant al principi, d’on surt el famós «santa Rita, santa Rita, lo que se da no se quita»? Com que per a tot hi ha explicació, diuen que una vegada una joveneta que no tenia parella acudí a la santa perquè li resolgués tan seriós problema i tan peremptòria necessitat.  En un tres i no res un encertat xicot aparegué a la vida de la fortunada. Però passat un temps, el jove ho va repensar i desaparegué com havia aparegut. La noia, entre decebuda i enrabiada per la prompta data de caducitat del miracle, es plantà davant la santa tot recriminant-li: «santa Rita, lo que se da no se quita». Òbviament, la defraudada noia havia de ser hispanoparlant. Si hagués estat parlant d’una altra llengua, ni hi hauria rima i, per tant, no hi hauria dita.

Cap comentari

Trastos

El negacionisme, en aquest cas la negació de la interferència de l’espanyol, ha estat i és un bastó constant a la roda de la recuperació del català. El negacionisme cerca i aporta arguments per a justificar la suposada genuïnitat de certs mots controvertits, sovint amb un parti pris, i quan els negacionistes són lingüistes de prestigi, la seva influència sobre l’establiment de la normativa ha estat decisiva. I així hem anat fent un català interferit, que un cop arrelat socialment és difícil de rectificar. Però a mesura que disposam de noves eines, com el CICA (Corpus Informatitzat del Català Antic), el CIVAL (Corpus Informatitzat Valencià) o el CORDE (Corpus Diacrónico del Español), molts d’aquells arguments s’ensorren com un castell de cartes. El negacionisme fa mal, tant si és de naturalesa ingènua, com si és, amb un toc de malícia, la voluntat de defensar mots als quals hi ha una certa adhesió prèvia.

Avui m’ocuparé del mot trasto, aportant algun element nou a allò que s’ha dit, tot i que no pretenc que això sigui res definitiu sinó una passa més en l’aclariment de la qüestió, i disposat a rectificar el que sigui, si escau.

Una cosa evident és que del llatí transtrum (‘banc de remador d’un vaixell’), format amb els afixos trans i trum, surt el mot català trast (a través d’un llatí vulgar transtum o trastum). Un mot emprat dels orígens de la llengua fins avui. Òbviament, en un principi un trast era el seient dels remadors, després un banc de seure en general, sobretot en un grup arrenglerat, i al final un lloc delimitat o un lloc per a situar-hi alguna cosa. Aquest darrer significat és documentat en el segle XV. A Mallorca les parades dels mercats es diuen trasts («tenir un trast a la plaça»), i abans de la urbanització massiva de l’illa tothom deia trast a l’espai comprat per a construir-hi una casa. Ara tothom diu solar, un derivat de sòl (sort del diacrític, mantingut per miracle) amb possible interferència espanyola. Per una metàfora, ben aviat trast passà a significar cada un dels compartiments del mànec de la guitarra o altres instruments de corda, per les barretes que semblen a una renglera de bancs de seure. Fins aquí tot és força clar. I també és clar que trast en català no ha significat mai «moble, eina, estri, etc., inservible, que hi ha en una casa», com ens vol fer creure el DIEC. Això és una catalanització de trasto —Fabra fecit— per la via expeditiva de suprimir la -o final, que tantes aberracions ha produït.

També sembla evident que trast passà a l’espanyol, en què prengué la forma traste (que no pot venir de transtrum). En diversos diccionaris espanyols del segle XV (Nebrija, Alcalá, etc.) el trobam amb el valor de traste de la vihuela (o llaüt, etc.). I també significant el través d’alguna cosa. I molt aviat ja veiem l’expressió dar al traste, equivalent al català donar al través, expressió marinera que significa ‘topar una nau de costat contra les roques’ (vegeu DCVB, través). Encara que Coromines (DCECH, s.v. trasto) cregui que aquesta expressió (dar al traste) té «el sentido básico de ‘cuarto o lugar donde se pone lo inservible’». És a dir, els «trastos».

L’enigma és la forma catalana trasto. Sobre l’etimologia d’aquest mot l’Alcover-Moll diu: «del llatí transtrum‘banc de remer’, ‘biga’, amb la vocal final conservada (-o –o) com a vocal de sosteniment de la tripe consonant –str-, mentre que la forma trast representa una simplificació del grup consonàntic i la pèrdua normal de la –final.» Certament és difícil de fer una explicació completa de la història d’un mot en el poc espai que ofereix la part de l’etimologia d’una entrada de diccionari com aquest. Però sembla molt estrany que un mateix mot llatí, per evolució directa, hagi donat dues variants diferents sense la interferència d’alguna altra llengua. Pràcticament impossible. Això implícitament ho admet Coromines, qui es munta una altra explicació: a partir del plural trastos s’hauria creat un singular refet trasto, i aquest, fins i tot, hauria passat a l’espanyol, que així tindria dos catalanismes, traste i trasto.

Si fos certa la hipòtesi de Coromines, aquest trasto català format a partir del plural trastos hauria d’haver aparegut abans de l’aparició de trasto en espanyol. En aquesta llengua veiem trasto documentat en el segle XVI. En català no en coneixem documentació abans del segle XVIII. I hauríem de veure en el segle XVI quin era l’estat del mecanisme de formació del plural en -os dels mots que en singular acaben en -st (gest, gust, honest, disgust, just, injust, trist, etc.). En el CICA aquests plurals en -os són raríssims, si bé n’hi ha algun en el segle XVI. I també és ver que el CICA no ens dóna informació segura de la llengua oral. A Mallorca, on tots aquests plurals en -os no existeixen ni han existit mai, el mot trasto té tanta vitalitat com en els llocs en què existeixen. D’altra banda, si ja existia de sempre en català la forma trast, per què s’havia de formar per mecanismes interns la variant trasto? I per què aquesta variant no va substituir trast en totes les accepcions?

El punt clau és com va aparèixer i com es va difondre la forma trasto amb el significat de ‘mobles o coses de la casa’ i després de ‘cosa inútil’. En espanyol en tenim qualque exemple ja en el segle XVI: «havia gente en esta dicha villa, que pregonase y apercibiese cómo quería hazer almoneda de algunos trastos que havia en algunas casas» (document de 1562, CORDE); «Estas casas tienen llenas de tantas baratijas, armadijos, trastos, pertrechos, bastimentos, instrumentos y municiones…» (document de 1573, CORDE). I n’hi ha més. Alguns diccionaris espanyols del començament del XVII (Palet, Oudin, Covarrubias) defineixen trastos com a ‘mobles vells’, i Covarrubias defineix trastear com a «andar revolviendo trastos viejos». En català aquest ús no apareix fins al segle XVIII. No sols aquest ús, sinó que abans d’aquell segle en català no hi ha cap trasto amb cap significat.

Crec que amb totes aquestes dades no es pot defensar altra cosa que, en primer lloc, res no impedeix de pensar que trasto és una paraula espanyola procedent directament de trasnstrum, paral·lela al nostre trast; i que, en segon lloc, l’accepció de trasto equivalent a ‘objectes o estris inservibles’, estesa després a ‘persona inútil’, es va crear en espanyol per extensió semàntica del mot: primer ‘banc de remer’, després ‘banc en general’, després ‘moble en general’ i finalment ‘moble o objecte inútil’. El mot trasto, amb aquest significat va ser adoptat en català en el segle XVIII, igual que tants altres hispanismes. El 1995 —si no va ser abans— la Secció Filològica el va introduir al diccionari, com a forma secundària d’aquell desgraciat trast que Fabra va inventar.

 

No es permet la reproducció d’aquest text, car la redacció encara és provisòria. Podeu posar-hi un enllaç.

3 comentaris

Sant Isidre

Avui és Sant Isidre, dit el Llaurador. Un sant madrileny patró dels pagesos espanyols i de Madrid. Un sant «regional», si entenem aquest concepte com a oposat a «universal», com són els grans sants del cristianisme. La seva parròquia no va més enllà dels dominis espanyols i la seva prolongació americana.

L’home es deia Isidro de Merlo y Quintana. Un sant amb dos cognoms, i més aquests, ja resta allunyat de tota la màgia que tenen aquells sants dels primers segles del cristianisme, mítics i llegendaris, d’identitat obscura i de vegades amb un currículum forjat en el gresol de la fantasia popular o del creuament de personalitats. Un sant més «modern», més pròxim i ben documentat. Un tipus hagiogràfic pel qual en aquesta secció el nostre entusiasme comença a minvar.

Va néixer a Madrid, al voltant de 1070 o de 1080, segons les fonts. En realitat, degué néixer «per allà on ara hi ha Madrid», perquè l’any que vingué al món Madrid no era més que una fortalesa militar musulmana, sense cap població al voltant. Una almudena (almudaina), d’on ve el nom de la famosa Mare de Déu. La ciutat va sorgir després que Alfons VI de Lleó conquerís als musulmans aquell castell i totes les terres de Toledo el 1085, quan el futur sant encara era una criatura. I en els segles següents Madrid va ser una vila minúscula d’una vintena d’hectàrees. Que ningú no s’imagini, doncs, el nostre llaurador passejant per La Castellana o pel Parque del Retiro.

Els pares del sant eren camperols pobres, com el lector ja es pot imaginar. Li posaren de nom Isidoro, en honor a sant Isidor de Sevilla, un bisbe de l’Espanya visigoda que aixecava devoció a les terres castellanes, perquè el 1063 Ferran I de Lleó havia aconseguit del rei moro de Sevilla les restes del sant sevillà, que foren traslladades gloriosament a Lleó. Isidor és un nom grec format pels elements Isis (deessa egipciana) i doron (‘regal’); significa, doncs, ‘regal de la deessa Isis’. El nom llatí devia tenir dues variants de pronunciació: Isidorus, que donà Isidoro; i Isídorus, que donà Isídoro i després Isidro, per pèrdua de vocal posttònica. Al nostre personatge li tocà la segona variant. En català Isidro es transformà en Isidre. Però alerta: aquesta és una forma que surt de la normalització fabriana de fa dos dies, perseguidora implacable de tota o final de mot; abans del final del segle XIX no es va emprar altra forma que Isidro, presa directament del sant castellà (cas comparable al de Domingo). En tots els documents en llatí tant el sant sevillà com el llaurador són anomenats Isidorus. I totes les llengües del món, crec que sense excepció, diuen sant Isidor el Llaurador, amb diverses variants però sense fer caure mai la o de la tercera síl·laba. I tenen dos sants amb el mateix nom, com tenim sant Antoni Abat i sant Antoni de Pàdua. Una vegada més la llengua catalana és una anomalia en el concert internacional. Però també és ver que diferenciar els dos sants i les dues onomàstiques és més còmode.

El llaurador va esdevenir orfe amb només deu anys i hagué de campar tot solet. Treballà de pagès a les terres del senyor Juan de Vargas, durant una bona part de la seva vida. Es casà amb la pagesa Maria Torribia, que també és santa —també local i canonitzada en negre—, coneguda com a Santa María de la Cabeza; no perquè es digués així de cognom, sinó perquè el seu cap va ser guardat a una capella —després de morta, és clar— i el treien en processó quan hi havia sequera. El sant matrimoni va tenir un fill, del qual se saben poques coses certes. Isidre es va morir el 1130, quan sembla que encara no n’havia esclovellat seixanta.

I per què una persona d’aquestes característiques i de currículum tan magre arriba a la glòria dels sants? No sabem quan ni com va començar la cosa, però sobre aquest personatge es va anar teixint una llegenda d’accions miraculoses que arribà a comptar amb la nòmina de més de quatre-cents miracles. Diu la tradició que el 1212 una riuada s’endugué les tombes del cementeri i que entre l’escampadissa d’ossos aparegué el cos incorrupte d’Isidre, que fou traslladat a l’església de Sant Andreu. La veritat, però, és que el segle XVI es va trobar al costat de la tomba del sant un codi, conegut com a Códice de Juan Diácono, anònim (Juan Diácono és un pseudònim) i escrit en llatí en el segle XII, en què es recullen, o s’inventen, cinc dels seus miracles. Aquesta primera hagiografia, en la qual es basen totes les posteriors, degué estendre el fervor de les masses ignorants cap a l’encara no sant. Més encara quan el text va ser traduït a l’espanyol pel frare dominicà valencià Jaume Bleda, el 1626.

Vejam quins són els miracles de què parla el còdex esmentat. Diu que quan Isidre treballava a les terres de Juan de Vargas, els altres jornalers el van denunciar al senyor dient que passava hores i hores pregant en lloc de fer feina com els altres. Quan el senyor el va anar a observar, d’amagat, verificà l’acusació tot trobant-lo pregant embadalit mentre els altres treballaven. Però immediatament descobrí que, a l’entretant, els seus bous estaven llaurant tots sols —o menats per àngels, que són invisibles— i fent uns solcs més drets que la justícia de Déu. Una altra vegada, anant amb un company a moldre blat, amb un sac a l’esquena cadascun, el sant anava donant blat als coloms, de tal manera que quan van arribar al molí el sac era mig buit. Però una vegada mòlt el gra, la farina omplia aquell sac fins a dat de tot que a penes hi cabia. Un altre dia, mentre Isidre es trobava a la taverna, un llop atacà el seu ase, fermat a la vora del portal. En sortir, Isidre trobà el llop mort a terra i l’ase més tranquil que un cementeri. I, finalment, el miracle del guisat. Isidre solia convidar gent necessitada a compartir el seu menjar. Una vegada l’olla del guisat s’acabà abans que s’haguessin servit tots els convidats, amb gran tristesa de la seva dona. Però Isidre li demanà que continuàs a abocar menjar, i n’hi hagué per a tothom i encara en sobrà.

Com que fer badalls i miracles tot és començar, els prodigis atribuïts al nostre sant miracler anaven multiplicant-se amb el pas del temps. Un dia que l’esmentat Vargas visitava les seves terres, assaltat per la set demanà aigua a Isidre. Però l’aigua s’havia acabat, i pareixia que el poderós amo s’hauria de conformar imaginant-la, l’aigua. Però no, el llaurador pegà un cop amb el seu bastó sobre la terra i al punt brollà una font que no s’ha aturat mai de rajar, i, a més, aquesta aigua prodigiosa ha guarit una tracalada de persones, entre elles el rei Felip II quan era príncep. Per això sa mare, allà mateix hi va fer construir l’ermita de Sant Isidre, lloc on van els madrilenys en romeria el 15 de maig. Diu també aquesta fantàstica llegenda que una vegada el fill d’Isidre i de Maria, encara molt tendre, va caure dins un pou. Els pares hi acudiren sobresaltats però no podien fer res per a salvar-lo. Heus ací, però, que l’aigua del pou pujà miraculosament fins a dalt elevant també el nin damunt una fusta. La creença popular diu que aquest nin, de nom Illán, es va fer ermità i va continuar la tradició familiar de fer miracles. També és un sant, si bé un sant només conegut, reconegut i venerat pels veïns del llogaret on va viure, San Illán de Vacas, a la comarca de Torrijos, prop de Toledo. Aquest sí que és un sant local.

Però el miracle que va tenir més conseqüències va ser un que s’esdevingué quan el rei Felip III caigué afectat d’una malaltia per a la qual els metges no trobaven remei. Davant la tribulació, li dugueren les relíquies del llaurador, i només tocar-les desaparegué la malaltia sense deixar quest. Arran d’aquest fet, el rei demanà al papa la beatificació d’Isidre —la diplomàcia espanyola sempre tan prompta a pressionar en benefici de les seves causes—. Fou beatificat el 1619 i canonitzat el 1622. El 1769 les restes del sant i de la seva esposa van ser traslladades a l’església de San Isidro de Madrid. Aquestes despulles sempre han tingut molta pressa. Carles II en féu arrabassar una dent, que posà davall el seu coixí mentre patia una malaltia. Sembla que la reina Isabel la Catòlica ja havia deixat esportellada la barramenta del sant per un motiu semblant.

A partir del segle XVI, i sobretot a partir de la canonització d’Isidre en el XVII, en els Països Catalans, i en part com a conseqüència de la penetració cultural castellana, s’anà produint la substitució de sant Abdon i sant Senén (i al Principat també dels sants catalans sant Galderic, sant Medir i sant Faust), que eren els nostres patrons dels pagesos, per sant Isidre. Al País Valencià sant Abdó i sant Senén resistiren més temps, i la substitució es produí en els segles XVIII i XIX.

Sant Abdon i sant Senén són dos d’aquests sants màgics, misteriosos, dels primers temps del cristianisme. No se’n sap pràcticament res de segur. La llegenda diu que eren dos germans perses de l’estament noble, que es dedicaven a enterrar els cossos dels cristians màrtirs i que foren ells mateixos martiritzats durant el regnat de Deci. La cosa va tenir lloc seguint el protocol regular: llançats als lleons, aquests no els tocaren ni un pèl, sinó que els encerclaren i protegiren; i després, coll tallat i fi de la funció. I també, segons marca el protocol, les seves restes es troben repartides per tota la cristiandat. Al voltant de l’any mil, l’abat del monestir de Santa Maria d’Arles (el Vallespir, que encara no era francès), de nom Arnulf, anà a Roma a cercar alguna relíquia per a protegir la comarca de les mil peripècies que l’assotaven. Potser en el fons la qüestió era que tot bon monestir havia de tenir relíquies, que movien peregrinacions i produïen sucosos ingressos. Doncs de Roma —hub de distribució de relíquies— l’abat Arnulf dugué al seu monestir les restes de sant Abdon i sant Senén, dins una bóta i a l’esquena d’un ase. No sé si és per això que sant Abdon és també el patró dels boters. Les restes foren depositades dins un sarcòfag de pedra que ja era antic —la Santa Tomba— del qual cada 30 de juliol, dia dels sants, raja aigua miraculosament. Perquè no estiguessin tan molles els monjos les traslladaren a un altre lloc de l’església, i la santa tomba restà buida esperant el miracle anual. D’ençà del mateix moment que les restes arribaren a Arles cessaren completament totes les calamitats meteorològiques i de tot tipus que assolaven els camps de la comarca, i els dos sants començaren a ser considerats protectors de l’agricultura. I els començaren a dir els sants de la pedra, perquè protegeixen els camps de pedregades i tempestes. Aquests fets promogueren especialment la devoció dels dos sants a Catalunya i més tard a tots els Països Catalans, si bé aquesta devoció també es va estendre per Europa entre els segles XI i XIII, de la mà de papes com Gregori VII i dels ordes de Cluny i el Cister.  Popularment els diuen sant Nin i sant Non, que és més breu i bo de dir. El 1474 foren declarats copatrons de Barcelona i d’ençà del segle XII es veneraren a l’església de Santa Maria del Pi. També a Girona i a Terrassa, on hi ha un magnífic retaule del segle XV de Jaume Huguet. D’ençà de la Conquesta reberen culte a tot el regne de València, i són patrons d’una quarantena de ciutats o viles (Sagunt, Sueca, Xàtiva, Cullera, etc.). La mateixa cosa ocorregué a Mallorca, i els dos sants tenen o tingueren altars a Campos, Porreres, Sóller, Son Cervera i Llucmajor, on es conserva un retaule de Rafel Mòger del segle XV. I són patrons d’Inca, pel cap baix d’ençà del segle XV. A l’antiga església de Santa Maria d’Inca ja hi havia un altar i un retaule dedicats als sants, i a l’església actual tenen capella i nou retaule barroc. Al començament del segle XVIII els jurats d’Inca demanaren a l’abat d’Arles autorització per a dur a Inca una part de les relíquies dels dos sants, cosa que fou concedida. I a partir d’aquell moment les relíquies protegiren de les inclemències els camps de la vila del Raiguer, que anaren ben vius i ufanosos. Curiosament, amb tanta devoció no hi ha pràcticament ningú que es digui Abdon i Senén. Ni Nin ni Non. Els pobres perses han tingut mala sort: anorreats pel madrileny, han acabat fins i tot descatalogats i caiguts del santoral oficial.

I mentrestant, sobretot en temps recent, pertot arreu a l’Estat espanyol creixia la fama del sant de Madrid, i anaren sorgint germandats, societats, cooperatives, etc., amb el nom del sant usurpador del patronatge dels nostres pagesos i hortolans. Com l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre, creat el 1851 per a defensar els interessos dels propietaris de terres. I sorgiren viles i ciutats arreu d’Espanya i l’Amèrica hispanòfona amb el nom de San Isidro. En el nostre país, comprensiblement, el sant no ha generat toponímia important: només tenim el poblet de Sant Isidre de Benaixeve, a l’Horta de València i el municipi de Sant Isidre, en el Baix Segura, tots dos sorgits en el segle XX. En els Països Catalans el patró de Madrid s’ha de conformar amb el patronatge d’un petit nombre de vilatges i llogarets, com l’Horta (Felanitx, Mallorca), l’Aranjassa (Palma), Segura (Savallà del Comtat, Conca de Barberà), Torrec (Vilanova de Meià, la Noguera), Daia Vella (Baix Segura) i potser algun altre. A Mallorca, que és el terreny que coneixem més, el nom d’Isidre ha estat pràcticament inusitat, i si n’hi ha hagut qualcun, és Isidro. No oblidem que el sant és madrileny.

 

 

1 comentari

Sobre «ramat», «ramader» i «ramaderia»

Una de les errades que veig que s’estenen entre els mallorquins actuals és la confusió dels mots ramat i bestiar. La causa és que en el parlar tradicional de Mallorca ramat és un mot inexistent, que sapiguem, i el mot que s’ha usat sempre en el seu lloc és guarda.

Ramat i bestiar són dos mots ben genuïnament catalans i antics, i amb significats ben diferents. El bestiar és el conjunt de tots els animals domèstics de la mateixa espècie (bestiar oví, boví, porcí, cavallar, etc.) o simplement el conjunt d’animals que hi ha a una casa, mas, possessió o explotació agrícola («donar menjar al bestiar»). També s’usa referint-se a persones en sentit metafòric i despectiu («quin bestiar que hi ha en aquesta casa»). El mot és un derivat de bèstia amb el sufix col·lectivitzador -ar. Ramat és un conjunt d’animals de la mateixa espècie que es crien i viuen plegats, equivalent al sinònim guarda, que és el que, com deia, s’usa a Mallorca (una guarda de porcs, una guarda d’indiots, o, metafòricament, una guarda de lladres). Ramat procedeix del llatí ramatu, que és un derivat de ramu (ram, conjunt de branques), per un ús metafòric fàcilment comprensible. En català també hi ha la forma femenina ramada, més o menys equivalent de ramat. Bestiar correspon a l’espanyol ganado, portuguès gado, francès bétail i italià bestiame. Ramat o guarda correspon a l’espanyol rebaño, portuguès rebanho i francès troupeau).

I com es diu l’activitat consistent en la cria i comerç de bestiar? En espanyol han fet un derivat de ganado i en diuen ganadería. En portuguès, que tenen gado, no en fan el derivat equivalent, sinó que diuen pecuária. És un derivat de pecus, que significa ‘ovella’.  De la mateixa arrel que pècorapecúnia, ‘diner’, perquè temps molt enrere els animals criats per a carn eren una reserva de valor. El francès i l’italià recorren a una solució ben diferent: en francès es diu élevage (derivat d’élever, ‘criar’), i en italià diuen allevamento, que s’ha format de la mateixa manera. En occità es diu elevatge, que no sé si és un gal·licisme o un mot genuí. L’espanyol és, doncs, l’única llengua que recorre a un derivat de ganado, és a dir, bestiar. Si en català féssim el mateix tindríem alguna cosa com bestiaria o bestiatge, que no tenim (bestiam vol dir ‘conjunt de bèsties’).

Els mots ramader i ramaderia són molt moderns. No semblen gaire anteriors al segle XX. Coromines, a voltes tan generós amb les dades, no ens en diu pràcticament res. En el Corpus Textual Informatitzat de la Llengua Catalana la primera aparició de camí ramader és de 1889 (Verdaguer), i la primera aparició de ramaderia és de 1907. És bastant evident que són induïts pels espanyols ganadero i ganadería, dels quals són un calc. Amb la particularitat que es parteix d’un mot (ramat) que no correspon a ganado. Un calc, doncs, un poc sui generis (vaja, com si en espanyol diguessin rebañería, si em permeteu la facècia). Potser el mateix mecanisme que du ara molts mallorquins a dir ramat en lloc de bestiar. O potser aquesta confusió és afavorida pel fet que en espanyol el que surt de ganado és ganadería, ço és ramaderia.

Qui això escriu es dedica a estudiar l’origen dels mots i els processos d’interferència per a entendre com és el lèxic català. Si en el paràgraf precedent hem dit que ramader i ramaderia són mots induïts per l’espanyol, el lector no hauria d’entendre que en fem cap condemna ni proposam res sobre el seu ús. Simplement explicam com han sortit. Després —com sempre— cadascú farà el que vulgui fer. Però hi ha un ús de ramaderia que ens sembla encara més recent i potser poc recomanable: el que correspon a la noció d’explotació agrícola dedicada a la cria d’un determinat tipus de bestiar. Es diu especialment de les explotacions que crien toros. «La ganadería de Pedro Peralta» o «de don Miguel Mihura», diuen en espanyol. I en català se sent la traducció directa «toros de la ramaderia de…». Bé, siguin toros, vaques o cavalls. Aquesta accepció no figura ni al DIEC ni a cap altre diccionari de referència principal. I sembla que té tan poc sentit com si d’una explotació agrícola en diguéssim una agricultura.

6 comentaris

Què hi fa un «actitud» o «actituda» en occità?

El mot que en català oficial té la forma actitud es va escampar a diverses llengües europees a partir de l’italià attitudine, mot i concepte creats en el Renaixement. I la dita forma catalana actitud és un fruit de la interferència de l’espanyol. Ho vaig explicar en aquest article i avui mantinc tot el que hi vaig exposar.

Que el mot té un origen italià és evident i acceptat per tothom. La seva forma en les diferents llengües ho indica clarament: francès i anglès attitude, portuguès atitude i romanès atitudine. Només l’espanyol i les llengües que en depenen han incorporat al mot una c objecte de molta polèmica: espanyol i català actitud, gallec oficial actitude (però gallec reintegrat atitude). La formació del mot en italià és un punt obscur o controvertit. L’explicació més escampada el fa venir del llatí aptitudinem, mot llatí que significa ‘aptitud’ i que dóna aptitud o aptitude en les diverses llengües i attitudine en italià (amb el significat de ‘aptitud’).  Aquest attitudine italià, que en principi significava ‘aptitud’, hauria sofert una sèrie de creuaments semàntics, per exemple amb mots com atto (< actum) o attegiamento, derivat d’atteggiare, al seu torn derivat d’atto, i hauria agafat un nou significat. Altres fan procedir el mot italià que ens ocupa d’un hipotètic llatí *actitudinem, també amb un encreuament amb atto o amb el mateix attitudine (< aptitudinem) amb significat de ‘aptitud’. Sigui com sigui, la manera com va aparèixer el nou mot (o nou significat) attitudine no té importància per al nostre propòsit. Aquest nou attitudine va aparèixer durant el Renaixement i en el context de la pintura o les arts visuals. Attitudine era inicialment la postura del cos, la que adoptaven les persones que posaven per a una obra d’aquestes arts. I després postura del cos en general, com a la frase espanyola «arrodillados con actitud de hacer adoración a Dios» (1673).

De l’italià el mot va passar a les diverses llengües, en les quals va continuar l’evolució semàntica: de postura física del cos a disposició d’ànim davant alguna cosa. Una evolució possiblement guiada per una llengua que ja no és l’italià. Les llengües que reberen el mot de l’italià o bé conserven la doble t (francès i anglès attitude) o la simplifiquen (portuguès atitude, romanès atitudine). És el mateix que ocorre amb qualsevol doble t llatina (francès i anglès attention, portuguès atenção, espanyol atención, català i occità atenció). L’espanyol actitud és una anomalia en el conjunt de llengües europees. La c, desconeguda de les altres llengües, només es pot explicar per un creuament amb acto i la seva família. Diu Coromines que el primer que va usar el mot en espanyol fou Vicenzo Carducci, pintor italià de naixement establit a Espanya, on és conegut com a Vicente Carducho (1576-1638). Ell mateix dóna fe —diu Coromines— que en el seu temps encara es considerava mot italià. Potser ell mateix, que sabia italià i espanyol, va introduir l’estranya c: si atto en espanyol era acto i attualeactualattidudine fàcilment es podia convertir en actitud. En tot cas, si Carducci no és el primer a usar el mot, això tampoc no és important. El mot va passar de l’espanyol al català en els segles baixos, i la primera documentació lexicogràfica que en tenim és de 1803 (Belvitges). Diguem de passada que el gallec oficial fa actitude mentre que el portuguès fa atitude, igual que el gallec usat pels reintegracionistes. Tot això és bastant coherent amb les situacions de subordinació. I és també bastant evident que sense la situació de subordinació és altament probable que ara en català tindríem atitud, amb una sola t, tenint en compte que el català, com les altres dues llengües romàniques ibèriques, simplifica en t el grup tt. La possibilitat que els catalans haguéssim fet el mateix creuament que feren els espanyols hi és, però és insignificant.

Dit tot això, hi ha una cosa que trop ben xocant. En textos occitans actuals veig tant actitud (o actituda) com atitud o atituda. «Aquela actitud a fòrça de veire amb la victòria electorala» (Jornalet); «La sieuna actitud provoquèt que en l’an 1400 aguèsse de laissar la corona imperiala» (Sapiéncia); «Aquí enquèra vesèm l’actituda neocolonialista de França» (Jornalet, a un comentari); «belèu una atitud pauc cooperativa de la vila en 694» (Wikipèdia-oc s.v. 709); «Pasmens, quò me sembla pas trop dubert, mesma un pauc proteccionista coma atituda, la de nòstres partenaris» (blog Rubrica en Oc); «Donc ne vedi pas nada rason que cambie d’atituda» (Jornalet, a un comentari); «Alceste e de las coetas qu’amian la soa atituda radicau» (Wikipèdia-oc s.v. Lo misantròp o l’Atrabiliari Amorós). Mirant obres lexicogràfiques, veig actitud en dues de recents, el Diccionari general occità de Cantalausa (2002), i el Diccionari occità provençal-català de Joan-Daniel Bezsonoff (2015); i atituda en el Vocabulaire fondamental du provençal de Basse-Provence de Jean-Claude Bouvier i Alain Barthelémy-Vigouroux (1997). En el Dictionnaire occitan-français d’après les parlers languedociens (1966) de Loís Alibèrt el mot no hi és sota cap forma.

No conec prou la situació occitana per a treure cap conclusió sòlida. Només faig una reflexió oberta a la possibilitat que algun expert occità en doni una explicació més fonamentada que la meva. La meva hipòtesi és que, com que actitud(a) en occità és inexplicable, podríem ser davant un cas d’influència del català —en aquest cas un català hispanitzat— damunt la llengua del nord. Molts occitanistes són coneixedors i admiradors de la llengua catalana i la seva codificació, començant pel mestre occitanista Loís Alibèrt. Aquesta influència, però, en casos com aquest, no seria més que interferència de l’espanyol sobre l’occità amb la mediació del català interferit. Cosa no gaire encomiable.

En el Tresor dòu Felibrige, de Mistral, el diccionari més ric de la llengua occitana, no hi surt ni actitud ni actituda, sinó únicament atituda (amb la grafia mistraliana atitudo):

ATITUDO (esp. actitud, it. attitudine, lat. aptitudo), s.f. Attitude, v. biais, pousturo.
Prengué, coumo à soun abitudo,
Uno pietadouso atitudo. J. HUOT
Sèns quita soun atitudo. C. FAVRE

Això ja és més normal.

9 comentaris

Santa Mònica

Avui és Santa Mònica segons el calendari tradicional. Segons el santoral oficial catòlic del 1969, el dia de Santa Mònica és el 27 d’agost. Però ja sabeu, benvolgut lector, que aquí seguim i reivindicam el calendari tradicional, perquè si no fóssim addictes a les tradicions, aquests escrits no tindrien gens de sentit. No som els únics: també celebren avui Santa Mònica els cristians orientals i alguns països de tradició catòlica, com Valònia. I, lògicament, en el món hi ha un munt de viles o ciutats que es diuen Santa Mònica, que fan la seva festa patronal el dia d’avui, seguint la seva tradició, que no canviaran per un caprici del Vaticà.

La nostra protagonista d’avui deu ser més famosa per ser la mare del seu fill —sant Agustí— que per ella mateixa. La dona nasqué a Tagaste, una ciutat de l’actual Algèria que ara es diu Souk Ahras, devers l’any 330. Però no era una musulmana ni parlava àrab, perquè en aquell temps d’àrabs només n’hi havia a Aràbia. Tot el nord d’Àfrica era part del poderós imperi romà i era ple de ciutats romanes, fossin de fundació romana o continuadores de ciutats precedents. Els més autòctons del nord d’Àfrica són els berbers, que han estat dominats per cartaginesos, romans, musulmans, etc.; i Mònica era una dona berber tot i que romanitzada. Sembla que la seva llengua materna i de la infància era el púnic i que de gran li tirava més el llatí. El púnic és una llengua sortida del fenicià que es parlà, coexistint amb el berber, a una gran part del nord d’Àfrica fins a l’època musulmana. Monica és un mot llatí —variant de Monacha— que ens ha donat el nostre monja, però no penseu que santa Mònica era una monja ni tan sols que el seu nom tingui res a veure amb aquell mot llatí. Segons la hipòtesi de més credibilitat, Monnica és un nom berber (o amazig o libià, que tot seria el mateix), diminutiu de Monna o Mon, que era una divinitat d’aquella cultura. Doncs totes les Mòniques del món, que deuen el seu nom a la nostra protagonista, ja saben quin és l’origen —probable—d’aquest nom. Com que quan nasqué santa Mònica el cristianisme ja estava bastant escampat per aquella part del món, la nostra santa veié la llum i s’educà en el si d’una família cristiana i sembla que de vida no gaire difícil. I, a més, tingué la sort de viure quan el cristianisme ja era la religió promoguda per l’Imperi, cosa que li estalvià de patir per la seva integritat, com ocorregué a sants nascuts unes dècades abans. Les coses que sabem de santa Mònica les sabem principalment per les Confessions escrites pel seu fill.

A vint-i-tres anys la dona es casà, o la casaren, amb Patrici, un petit propietari de terres, pagà, violent i d’hàbits dissoluts, que li va fer passar les de Caín. Per alguna cosa la santa d’avui és patrona de les dones casades i de les víctimes de la violència domèstica. Tot i que no sé si això darrer és afegit d’aquest modest hagiògraf. En tot cas, Mònica, curulla de paciència cristiana, acabà duent el seu marit al solc del cristianisme i fent-lo batejar. Fou una família acomodada, ben situada dins la societat romana i amb servei domèstic. Tingueren tres fills: Agustí, que va fer carrera; un altre dit Navigi —amb aquest nom ja podeu suposar que no és sant— i una filla de qui no se sap ni el nom. Aquesta sí que va ser monja, un cop restà vídua, i va arribar a dirigir el seu convent, a Hipona. I encara Agustí esmenta dues nebodes monges i un nebot sotsdiaca. Una família veritablement exemplar. Menys Agustí, com ara veurem.

Sabem que Mònica es va preocupar perquè Agustí tingués la millor educació —de la dels altres dos no en sabem res—, cosa que la situació familiar permetia. A disset anys el noi va anar a estudiar retòrica a Cartago, l’antiga ciutat feniciana que arrasaren els romans i que reedificaren després, que fou la tercera ciutat romana, després de Roma i Alexandria. En aquelles saons Mònica restà vídua, amb una quarantena d’anys, i continuà vetllant per l’educació del seu fill. Però el fet és que aquest no va sortir com sa mare esperava, sinó més aviat un poc bandera. Durant catorze anys va mantenir una relació amb una dona de vida tampoc no gaire exemplar, i la parella tingué un fill dit Adeodat que no sabem què se’n va fer. A Cartago s’afegí a les idees maniqueistes, una heretgia combatuda fèrriament per l’Església oficial que afirmava que hi havia dos déus, un de bo i un de dolent, i que el món havia estat fet pel dolent. El jove Agustí fou professor reeixit de retòrica a Roma i a Milà, sempre defensant les seves idees heterodoxes. Davant aquests fets, sa mare patí intensament, plorà sense consol i pregà sense fatiga. A la fi anà a reunir-se amb Agustí a Itàlia i allà cercà l’ajut de sant Ambròs, bisbe de Milà, per a redreçar el díscol d’Agustí. Fins que les pressions fructificaren i el fill, a trenta-tres anys, abraçà l’ortodòxia catòlica i fou batejat de la mà d’Ambròs. Disposada la família a tornar a Àfrica, la malària atacà Mònica quan es trobaven a Òstia, a vint-i-cinc quilòmetres de Roma. Allà acabà els dies, a cinquanta-sis anys. Tranquil·la, perquè havia aconseguit l’objectiu que més desitjava.

Agustí va sebollir sa mare a Òstia, sota una llosa que fou retrobada el 1945, amb una inscripció del segle V. El 1430 les restes foren traslladades a Roma, a l’església de  San Tifone, que després esdevingué la basílica de Sant Agustí. Ja que no pogué ser enterrada al costat del seu fill, que no se sap per on para, sí que pot reposar a una església que porta el seu nom. El culte a santa Mònica es desenvolupà en el segle XV. El 1568 Pius V situà la festa en el 4 de maig, vigília del dia en què se celebra la conversió de sant Agustí. I així fou fins que el concili Vaticà II la deportà al 27 d’agost, la vigília de Sant Agustí. La iconografia tradicional representa santa Mònica amb la indumentària de les vídues: toca blanca i vel negre i amb la corretja de cuir dels agustinians.

La nostra santa, una mica secundària i «telonera» del seu fill, no ha produït toponímia en el nostre país, signe clar de fred acolliment. Però a Califòrnia hi ha la ciutat de Santa Monica, que segons una tradició va ser batejada pel missioner franciscà mallorquí Joan Crespí. El franciscà, que caigué per aquelles terres anant amb una expedició de Gaspar de Portolà, hauria batejat dues fonts amb el nom de Llàgrimes de Santa Mònica (The Tears of Santa Monica), evocant les famoses llàgrimes de brollaren dels ulls de la santa a causa de la impietat del seu fill. Ara les fonts es diuen Serra Springs, en honor d’un altre missioner mallorquí il·lustre. Però sembla que l’autoria de la metàfora de les llàgrimes no va ser de Crespí sinó d’algú posterior.

A Barcelona, el 1636, s’edificà el convent de Santa Mònica, d’agustinians descalços. És un dels diversos convents que es construïren a la Rambla després del concili de Trento, i l’únic que resta en peu —tot i que només part és original— després de la destrossa que és conseqüència de les desamortitzacions de Mendizábal en el segle XIX. Avui és el centre Arts Santa Mònica. L’antic convent donà nom a la Rambla de Santa Mònica.

Com dèiem, la devoció a Santa Mònica es desenvolupà sobretot en els segles XV i XVI, que és quan la imposició d’aquest nom a les dones es comença a estendre. A Mallorca és un nom absent de la tradició. Les primeres Mòniques, normalment joves, han aparegut a la segona meitat del segle XX, un cop ha cessat d’observar-se la tradició d’imposar el nom dels avis.

Doncs si alguna Mònica ens llegeix, tant si ho celebra avui, l’agost o mai, que sigui per molts anys.

Cap comentari

Sant Felip

Avui és Sant Felip, i felicitarem tots els qui duen aquest nom. Un nom grec que significa ‘amant dels cavalls’ (philos,‘amor’ i hippos, ‘cavall’). I tots els qui es diuen Felip —inclosos un munt de sants i beats— deuen el seu nom a un jueu del segle I conegut com a Felip l’apòstol. Qui era aquest senyor? La veritat és que en sabem poques coses, de manera que avui l’article serà breu. Segons els textos del Nou Testament, era de Betsaida, com els germans sant Pere i sant Andreu, fou deixeble de Joan el Baptista i tenia tres o quatre fills. Alguns autors primitius (Eusebi de Cesarea) el confongueren erròniament amb un altre personatge també dit Felip, jueu de llengua grega conegut com l’Evangelista o el Diaca, que és un dels set diaques (ajudants) que triaren els dotze apòstols per a ajudar-los en les feines més materials quan el negoci començava a rodar. Com sant Esteve (vegeu l’article corresponent). Naturalment, aquest Felip també és sant i té el seu dia —l’11 d’octubre—, però no sé si té gaire parròquia.

Segons els Actes de Felip, un text anònim del segle IV, el Felip d’avui, després de la mort de Jesús, quan els apòstols es dispersaren per l’Imperi Romà per a predicar, anà amb l’apòstol Bartomeu a Grècia, Síria i Frígia (una regió pel centre de l’actual Turquia). A Hieràpolis, ciutat romana de Frígia avui patrimoni de la humanitat, la llegenda diu que va convertir al cristianisme la dona del procònsul romà, després de guarir-la d’una malaltia. I el procònsol ho va prendre tan malament —la conversió, no el guariment— que va manar crucificar els dos apòstols cap per avall com la maionesa. En aquesta incòmoda postura, Felip va continuar predicant i predicant, i la multitud, encesa de fe, va anar a alliberar els dos màrtirs, però només alliberaren Bartomeu, perquè Felip no ho va voler de cap manera. I així acabà els dies. Les seves despulles —diuen— van ser traslladades a Constantinoble i després a Roma, on descansen a l’església dels Sants Apòstols. El 2011, en unes excavacions a Hieràpolis, els arqueòlegs van desenterrar una tomba, dins una església en aquell moment descoberta, que sembla que és la tomba de l’apòstol.

La seva festivitat s’ha anat movent dins el mes de maig: abans de 1955 era el dia 1 de maig, aniversari de la dedicació de la seva església de Roma; entre 1955 i 1969 fou el dia 11 de maig; i a partir de 1969, any de la destrossa del calendari tradicional, passà al 3 de maig, que és el dia que les despulles foren traslladades a Roma. Com que entre la festa tradicional i l’actual només hi ha dos dies, no en farem problema. Ni s’invalida la dita tradicional «quan plou per Sant Felip, l’home pobre no necessita el ric».

************

Post Scriptum. Avui també és Sant Jaume, però no fa festa cap Jaume. Perquè aquest Jaume és un personatge distint de l’apòstol que veneren a Galícia. Un individu que no sabem qui és amb certesa. La invenció dels cognoms va ser una gran cosa. Com que els hebreus no en tenien, i els noms es repeteixen, ara tenim aquests problemes amb un munt de personatges del santoral. És designat com a Jaume el Just en diverses fonts cristianes. En principi és un germà de Jesús de Natzaret, i per tant fill de Maria. Déu n’hi do. Que Jesús va tenir germans no ho diuen documents apòcrifs ni rars sinó els mateixos textos canònics. Segons l’evangeli de Mateu, Maria tingué, a més de Jesús, quatre fills (Jaume, Josep, Simó i Judes) i un nombre indeterminat de filles. Aquest Jaume és anomenat germà del senyor per sant Pau, i germà de Jesús dit el Crist per l’historiador jueu Flavi Josep (segle I). Però com que l’Església va establir, no abans del segle IV, que Maria era, i encara és, verge, va fer desaparèixer tots els germans per la via expeditiva, transformant-los en cosins i interpretant que el mot germà en els textos referits no l’havíem d’agafar gaire al peu de la lletra. Sant Jeroni s’encarregà de l’operació i tot arreglat. Evidentment Maria no podia ser verge després de set o vuit parts, originats tots en un acte animalenc que no ha estat mai gaire ben vist per l’Església catòlica.

La tradició catòlica identifica Jaume el Just amb l’apòstol dit Jaume el Menor, fill d’Alfeu i germà de Judes Tadeu —el Judes bo, diguem—, la mare del qual també es deia Maria. Així es va establir després del concili de Nicea (325), però alguns experts i les esglésies protestants i ortodoxes neguen aquesta identificació, i per ara no en traurem el trellat. Sigui com sigui, aquest Jaume va ser el primer cap de l’Església cristiana primitiva després de la mort de Jesús, primer bisbe de Jerusalem (els papes encara no existien) i presidí el concili de Jerusalem (58), en què es discutí si els nous cristians no jueus s’havien de circumcidar o no. Era defensor del seguiment estricte de la llei jueva i de la separació entre judeocristians i cristians d’origen pagà, cosa que l’enfrontà a sant Pau. Condemnat a morir apedregat l’any 61 o 62, va ser succeït per Simeó, parent de Jesús, mentre l’Església de Jerusalem, formada per jueus de llengua aramea, perdia pes i en guanyaven les comunitats cristianes hel·lèniques de llengua grega. Aquesta Església que s’imposà establí que Jesús havia triat Pere com a cap d’aquesta Església, basant-se en el conegut passatge de l’evangeli de Mateu («sobre aquesta pedra edificaré la meva Església»), un passatge que alguns han considerat afegit posteriorment. Era la lluita pel poder i per a fixar quina seu havia de tenir la primacia de l’Església cristiana, fet que originà cismes i la fragmentació d’aquella Església. Podem dir, doncs, que Jaume, germà de Jesús, primer cap de l’Església cristiana, és un personatge que ha estat arraconat, oblidat i la seva memòria robada. No té iconografia, ni és sant, perquè d’entrada li neguen l’existència. Avui els catòlics —no els cristians ortodoxos— consideren que sant Pere és el primer papa, i ell i sant Pau, els dos primers grans puntals del cristianisme. A més, Jaume, el germà de Jesús, va ser eclipsat per Jaume dit el Major, arran de les peregrinacions a Sant Jaume de Galícia a partir del segle X. Una història digna d’un bon estudi de l’equip de Bilbeny.

 

Sant Jaume el Just (icona bizantina) i sant Jaume el Menor (pintura d’El Greco), dos personatges que l’Església catòlica ha fos en un.

Cap comentari

El corrector invisible que alguna vegada es veu

En aquest país la major part de coses que es publiquen en català passen per un corrector. En aquest país, que té una llengua en estat d’anomalia greu, si no fos pels correctors, els textos publicats serien força diferents. I els que no passen per un corrector, com els de diversos digitals, són un desastre. En el cas de llengües normals, el corrector només apareix a les cases editorials i la seva feina es limita a arranjar qüestions tipogràfiques i detalls d’estil, perquè en el cas de llengües normals la gent té una competència lingüística normal. Aquí, per desgràcia, som lluny d’aquesta situació, i el corrector és, doncs, un element essencial per al manteniment de la dignitat de la llengua. Cal reconèixer la seva feina, sense que això hagi d’excloure necessàriament alguna crítica que puguem fer a alguns, com és el cas d’aquest article.

La feina del corrector és invisible. El lector del diari, o l’espectador del programa de televisió, no sabrà mai què és que ha escrit el redactor i què hi ha canviat el corrector. Aquest canvia allò que considera que ha de canviar sobre un ordinador, sense donar explicacions a ningú, i del fet no en resta cap traça. I, a més, com hem dit diverses vegades, si aquestes formiguetes coincideixen en l’aplicació d’alguns criteris, la seva feina pot tenir una influència decisiva en l’evolució de la llengua. Com vam analitzar en aquest article, ja fa unes quantes dècades que els correctors de quasi tots els mitjans de Barcelona han anat eliminant sistemàticament mots catalans que estaven en procés de recuperació, i aquests mots han desaparegut de l’escena, de manera que només hi han restat els castellanismes que abans s’havia projectat de substituir.

Malgrat que la feina del corrector és generalment invisible, algun cop, amb una mica d’enginy, tenim la possibilitat de veure-la. Algun text, per la urgència o per altres motius, és publicat —almenys en versió digital— sense corregir. Si el mitjà és seriós, el text passarà més tard pel corrector i restarà endreçat. Doncs comparant la primera versió publicada i la segona versió revisada podem veure la intervenció del corrector. En trec aquí un cas com a exemple: aquesta informació apareguda en el diari Ara el 26 del mes passat. És evident que la primera versió es va publicar sense revisar, perquè cap corrector no deixaria passar coses com «ha parlat de que» i altres faltes bàsiques. Amb tot, cal dir que l’article, en la redacció original, està bastant ben escrit, i només hi apareixen alguns lapsus gramaticals que en la nostra situació sociolingüística són ben poca cosa.

A continuació hi ha algunes captures del text sense corregir i, just a continuació, del text revisat.

 

El redactor ha escrit estat, com sol fer tothom, i el corrector ho ha canviat per sigut

 

El corrector ha canviat estat per sigut, ha fet algun altre canvi que afecta la normativa bàsica i ha rectificat encertadament el femení «esbojarrat» d’Anna Gabriel que el redactor havia transcrit literalment

 

El corrector ha canviat estat per sigut, i ha substituït un apuntat repetitiu.

 

El corrector ha canviat estat per sigut i ha esmenat una falta relativa a l’ús dels pronoms febles

 

Aquí al corrector li ha passat per malla una falta ortogràfica

 

La cosa que més xoca és la substitució del participi estat, que és el més correcte es miri com es miri, pel vulgar sigut. Un canvi que s’ha de suposar que és sistemàtic, almenys en textos informatius. Naturalment, aquest diari, que és privat (una altra cosa diríem dels mitjans públics), té la llibertat d’aplicar els criteris que vulgui (i la gent, la llibertat de comprar-lo o no). Però podem reflexionar sobre què pretén i quin sentit té aquest criteri, quan avui la pràctica d’escriure estat, almenys al Principat i les Illes, és un fet general i consolidat, sembla que també entre els redactors del diari Ara. Perquè potser aquesta intervenció tan forçada contra un ús culte tradicional i contra les preferències normatives és una contradicció flagrant amb les idees de respecte a allò que és normal i general, tan proclamades pels qui les ignoren quan allò que és normal no els agrada. I creiem que tot això fa mal a la llengua.

Article relacionat: «Sigut».

1 comentari