Arxiu corresponent a abril 2012

Sant Jordi

Escultura de sant Jordi a l'església de Sant Francesc de Palma

Hi havia una vegada un poble que vivia feliç, com tots els pobles dels contes. Fins que un dia aparegué no se sap d’on un drac immens i horrible, poderós i malvat, que sembrà tota la contrada de mort i destrucció. Per tal d’apaivagar-lo la gent del poble decidí de lliurar-li cada dia una persona, triada per atzar. El monstre es menjava la pobra víctima, quedava satisfet i no feia desastres més grans. Fins que un dia la macabra rifa diària volgué que la víctima fos la filla del rei, una princesa jove, bella i dotada amb totes les gràcies. La gent tot d’una volgué impedir aquell reial sacrifici, i sorgiren molts de voluntaris per a ocupar el lloc de la princesa, però el rei, just i imparcial, va manar que s’acomplís allò que la sort, o la dissort, havia decidit. La princesa s’acomiadà de la família i de la gent del poble, que entre llàgrimes i dolor la veieren partir a peu i desaparèixer en el camí que menava al bosc on campava la bèstia. Però heus ací que quan faltava poc per a arribar-hi, aparegué un cavaller fort i valent, muntat dalt d’un bell cavall blanc i portant a la mà una poderosa llança. La princesa li demanà que fugís, que prop d’allà hi havia un drac perillosísim que podria posar fi a la seva vida. Encara no ho havia acabat de dir quan el monstre es presentà, traient foc per la boca i llançant bramuls espantosos. El cavaller s’hi enfrontà ben decidit i després d’un dur combat va aconseguir clavar-li la llança al coll, cosa que deixa el drac mig mort. Cavaller i princesa anaren al poble, on foren rebuts amb la més gran de les joies. Anaren a cercar el monstre i el remataren enmig de la plaça de la vila. De la sang de l’animal en sortí un roser que féu obrir una rosa vermella, que el cavaller tot d’una tallà i oferí a la princesa. El rei volgué casar la seva filla amb aquell cavaller enviat per la Providència, però l’home refusà dient que no la mereixia i que havia de continuar el seu camí. El cavaller s’acomiadà de tothom i desaparegué en la llunyania, sobre el seu cavall blanc i portant amb ell la imatge de la bella princesa i el flaire de la rosa. Era Sant Jordi.

I segons la tradició catalana el poble era Montblanc. La tradició catalana és l’enèsima versió d’un mite —l’heroi que salva una princesa d’un monstre— que ha pres la seva forma en els diferents països. Un mite, però, que ja trobam entre els sumeris i que reviu en totes les cultures antigues. L’epopeia egipciana, revifada a Roma, del déu Horus que clava una llança al coll d’un crocodil. L’epopeia de Perseu contra la medusa. Els europeus, a l’Edat Mitjana, en vam fer el mite de Sant Jordi. Però qui era Sant Jordi?

Personatge llegendari, sant de dubtosa existència, com tants de sants, promoguts per un cristianisme ascendent que necessitava herois i mites per a la seva expansió. La primera referència coneguda és en un document del segle V, on pot haver-hi una confusió entre el nostre personatge i un Jordi de Capadòcia, un arrià del segle IV que fou bisbe d’Alexandria i enemic mortal de Sant Anastasi, que estigué embolicat en lluites entre sectes cristianes i morí violentament a mans dels seus enemics. En el segle IV la devoció al sant estava estesa per l’Imperi Romà d’Orient, i el 350 es va construir a Lod una església on es creia que descansaven les restes del nostre heroi. El seu nom després aparegué a l’Alcorà i fou venerat pels musulmans tant com pels cristians. A l’Occident la fama del sant hi va arribar més tard i sobretot per la via dels croats, que el descobriren quan prengueren Diòspolis als turcs. Els croats van difondre el personatge i la seva llegenda de la lluita contra el drac —potser generada per una falsa interpretació d’alguna pintura—, que va ser recollida a la Llegenda àuria del tantes vegades esmentat Jacobus de Voragine. La llegenda va convertir-se en un símbol de la lluita contra el mal, i en algun país, com Suècia, de la lluita contra algun ocupant estranger de la pàtria. Sant Jordi ràpidament va esdevenir un dels sants més admirats i venerats a tot l’Occident cristià, patró de Catalunya, Aragó, Anglaterra, Portugal i altres països, i de ciutats com Alcoi, Gènova, Venècia, Nàpols i moltes més.

Segons tota la tradició esmentada, del primer document fins a Voragine, Sant Jordi era nascut a la ciutat judea de Lod (antiga Lydda) cap al 275, fill d’un militar romà. Li posaren Georgius (del grec Georgios, que vol dir ‘pagès’). Però no va ser pagès sinó militar com son pare, i com a tal va fer carrera i va arribar a tenir un càrrec a la guàrdia imperial. Com son pare, era cristià, cosa que el va fer xocar amb el poder de Dioclecià. Aquest va ordenar depurar els soldats cristians i provar els altres fent-los oferir sacrificis als déus de Roma. Jordi es rebel·là i va fer grans proclamacions públiques de cristianisme, per la qual cosa va passar per les conegudes sessions de tortura del regnat de Dioclecià. Una roda amb espases el va espelleringar i matar tres vegades,  però tres vegades va ressuscitar. Com en tots els casos que hem anat veient, al final el resistent és decapitat i s’acaba la història.

A Catalunya i Aragó es crearen llegendes que deien que Sant Jordi es presentava a les batalles, amb lluent armadura blanca marcada amb la creu vermella, per a ajudar els nostres comtes o reis. Per exemple, es creia que va ajudar el rei aragonès Pere I a guanyar la batalla d’Alcaraç (1094) contra el rei àrab de Saragossa. Per això va ser declarat patró de la noblesa de la corona d’Aragó. També es presentà els dies de la conquesta de Mallorca i de València i va multiplicar la força de les tropes catalanes. Per a festejar el cavaller patró dels cavallers, aquests feien justes i torneigs als borns, de gran solemnitat. Pere el Catòlic fundà l’orde de Sant Jordi d’Alfama, el 1201, que tingué poder i possessions importants. A Mallorca després de la Conquesta reberen unes terres que precisament es digueren el Prat de Sant Jordi, on hi hagué un oratori dedicat al Sant que donà després nom al poble de Sant Jordi. El 1460 es va crear a Mallorca la Confraria de Sant Jordi, institució que agrupava els nobles de l’illa amb la finalitat de defensar els seus privilegis. Va durar fins al 1743, en què  cedí el seu lloc a la Societat Econòmica d’Amics del País. Retien culte al patró a l’església de Sant Francesc, a la façana de la qual podeu veure un Sant Jordi esculpit en pedra en lluita contra el drac. A Mallorca la festa de Sant Jordi es va implantar el 1407 i al Principat, el 1427. A València ja se celebrava el 1343. Això no obstant, en el nostre país fins a temps moderns Sant Jordi no era un sant de devoció popular, per la seva vinculació amb l’aristocràcia. Hi havia poques esglésies a ell dedicades i el nom de Jordi durant molt de temps només fou posat als membres de la noblesa.

Als Països Catalans avui és el dia del llibre i de la rosa, i molts consideren la diada d’avui com la festa dels enamorats, equivalent a Sant Valentí. El costum de regalar roses a les enamorades és molt antic, si bé era propi només de certs estaments socials. Amb tot, en el segle XVIII al carrer del Bisbe de Barcelona es feia la fira de roses o fira dels enamorats, a la qual acudien els promesos, els nuvis i els qui feia poc que eren casats. A partir de 1914 l’oferiment de roses va ser promogut per la Mancomunitat i va esdevenir un fet completament popular i un dels trets distintius de la cultura catalana. Els orígens del dia del llibre s’han de cercar en l’establiment de la Fiesta del Libro Español el 1926 per Alfons XIII, situat en el 7 d’octubre, dia del naixement de Cervantes. El 1930 es va passar al 23 d’abril, dia de la mort de Cervantes, i va ser reanomenat Dia del Libro. Inicialment la festa va arrelar particularment, o únicament, a Barcelona, on es mesclà amb la tradició de les roses. El 1995 va ser declarat per la Unesco Dia Internacional del Llibre, aprofitant la coincidència de la mort de Cervantes, de Shakespeare i de Garcilaso de la Vega (1616).

Feliç dia de Sant Jordi, en què els carrers s’ompliran de roses, llibres, llaços i persones alegres. I molts d’anys a tots els Jordis, Jordines i Georgines.

 

 

Cap comentari

De topònims, articles i diaris

Albert Pla Nualart avui em fa l’honor de citar-me en el seu sempre interessant article del diari Ara. Però, amb el respecte mutu que ell demana, crec que he de fer-hi algunes precisions.

Jo no he dit mai que, en general, l’article salat escrit en els topònims ofengui la majoria dels balears. Més aviat aquesta és una pràctica molt seguida encara, i en algun article he explicat les raons d’aquest fet, per a mi relacionable amb els dèficits funcionals de la llengua i de l’estàndard.

L’Institut d’Estudis Catalans, que abans del 1989 es limitava a considerar “normal” l’ús del salat en els topònims illencs, a partir d’aquell any, i després d’un bon debat, accepta explícitament com a igualment correctes les dues solucions en litigi: a) l’ús de l’article de la llengua col·loquial, en minúscula i amb les contraccions amb les preposicions (as, des i pes); i b) el tractament de l’article com un article normal i, per tant, estandarditzant-lo i fent les contraccions normals en català comú (al, del i pel). Pel que fa a la preferència de la institució per la primera solució, cal notar que es matisa que “convé recordar que el valor d’aquest argument pot canviar en el futur d’acord amb els canvis de criteri que es poden produir al si de la col·lectivitat balear”. Han passat més de vint anys i puc assegurar que hi ha alguna evolució a la col·lectivitat balear. Exemple clamorós, l’ús del Diari de Balears.

L’Institut preferia l’opció a) del paràgraf precedent atenent l’adhesió a aquesta solució de moltes persones, entre elles algun membre illenc de la Secció Filològica, però crec que també és evident que avui ningú no pot refutar el fet del nul fonament científic de la dita opció: és una contradicció flagrant creure que els articles en qüestió són articles normals per a escriure’ls en minúscula i formar contraccions i que no ho són per a adaptar-se al registre corresponent.

D’altra banda, els mateixos mallorquins donen fe aclaparadora del gran error que és pensar que els articles dels topònims no varien segons el registre (i hi afegiria segons la varietat geogràfica). Primer perquè fins al segle XX els articles dels topònims balears s’havien escrit sempre amb l’article comú; i, en segon lloc, perquè els mallorquins que no salen, com els de Pollença, no posen cap article salat a cap topònim balear ni en somnis.

Més que tirar la cavalleria sobre el diari Ara, jo denunciava en els meus tweets el que crec que és la anormalitat (o l’anormalitat!) d’un fet. Si el diari Ara i el Diari de Balears han fet una aliança que permet que molts d’illencs llegim cada dia els dos diaris “fosos” en un, estaria bé que els dos mitjans seguissin un mateix criteri sobre aquesta qüestió. I si és un tema balear, crec bastant lògic que sigui el Balears el que marqui la línia. I el Diari de Balears a partir de la seva aparició com a mitjà en català s’ha caracteritzat per seguir el criteri de la normalitat dels articles; un criteri que per a mi és un dels millors del model lingüístic del diari. I que s’ajusta perfectament a la normativa de l’Institut d’Estudis Catalans.

Si el diari Ara està tan delerós de seguir les normes (i les preferències) del IEC, bé podria començar per eliminar sisplaus, esclars, siguts i totes aquestes fórmules de verbs i pronoms, com convence’l, que no són recomanades per cap gramàtica fabriana.

 

 

9 comentaris

“Santa Glòria”

Si per Nadal fan festa els Nadals, per Pasqua haurien de fer-ne els Pasquals (Pasqual vol dir ‘nascut per Pasqua’), però com que això del santoral no és matemàtica, els Pasquals fan festa un altre dia. També podrien fer festa els Anastasis i les Anastàsies, nom relacionat amb el grec anastasis, que vol dir ‘resurrecció’. Però tampoc. En canvi, sí que fan festa avui les Glòries, perquè avui és el Diumenge de Glòria. Glòria és una paraula que s’ha anat carregant semànticament amb el pas del  temps i en el context del cristianisme. Del llatí gloria, que es va emprar en la Bíblia per a traduir el grec doxa, que significa ‘opinió’ (vegeu ortodòxia) i per extensió ‘honor, bona reputació’, i aquest (doxa) s’havia emprat en la bíblia grega per a traduir diverses paraules hebrees.

Avui és Pasqua, una festa creada pel cristianisme que celebra la resurrecció de Jesús. Naturalment, el fet celebrat és una qüestió de fe dels cristians, que segueixen allò que es diu en els evangelis. Altres que donen alguna credibilitat a aquests textos però no creuen en miracles parlen de recuperació després d’una mort aparent, robatori del cos o altres hipòtesis. I, com ja vam dir en el moment corresponent, altres creuen que no hi ha cap evidència històrica de l’existència de Jesús. Aquí no entram en aquests debats; només ens interessen les tradicions.

I ens interessa de saber que Pasqua és la més important de les festes cristianes i la primera que es va celebrar. Abans que Nadal i totes les altres. Els primers cristians, que mantenien la condició de jueus, celebraven la Pasqua jueva, la festa que commemorava la sortida dels hebreus d’Egipte, on els tenia segrestats el faraó. Ja se sap —bé, els més joves potser no— que aquest alliberament es va aconseguir després que Déu enviàs als egipcians deu plagues terribles i d’intensitat progressiva. Deu plagues són moltes plagues: als illencs i als valencians només ens n’ha enviat una i ja sabem com és de dur. La desena va tenir uns danys col·laterals impressionants i un tant incomprensibles en un Déu infinitament just: la mort de tots els primogènits d’Egipte. Després que Moisès donàs instruccions als seus que fessin pa sense llevat, que matassin un xai i empastifassin amb la sang les rebranques dels portals, un àngel sense manies va passar per l’espasa totes les pobres criatures de les cases sense portals ensangonats. La Pasqua jueva se celebra a mitjan mes de Nisan (equivalent a març o abril), tot regit pel calendari lunisolar jueu.

Cap al segle II els cristians començaren a celebrar la Pasqua en commemoració de Jesús. Però aquesta Pasqua cristiana continua molt lligada a la Pasqua jueva. Jesús va ser mort a l’inici d’aquesta, segons els evangelis, el 14 de Nisan, el dia que mataven els xais. Després del Darrer Sopar, en què precisament Jesús i els apòstols celebraven la Pasqua. I en aquell segle II es produeixen grans controvèrsies sobre quin dia s’havia de fer la celebració. Mentre a Orient commemoraven la mort de Crist el dia de la Pasqua jueva (que no queia en un dia de la setmana fix), a Roma celebraven la resurrecció el diumenge següent. Després de grans discussions, el concili de Nicea (325) va establir que Pasqua seria el diumenge —el primer dia de la setmana— després de la primera lluna plena de la primavera. És a dir, la primera lluna plena després de l’equinocci de primavera, que encara que astronòmicament no és fix, a efectes eclesiàstics sempre és el 21 de març. A partir del dia de Pasqua es fixa tot el cicle festiu: el Dijous Llarder o Gras, que obre el Carnaval o Carnestoltes (Darrers Dies a Mallorca), el Darrer Diumenge i el Darrer Dia, que el tanca; el Dimecres de Cendra, que comença els quaranta dies de la Quaresma, el Dia del Ram, el Dijous Sant i el Divendres Sant  i Pentecosta o Cinquagèsima, cinquanta dies després de Pasqua. Diguem també que la vinculació de Pasqua al diumenge va anar associada a la pràctica entre els cristians de guardar aquest dia com a dia del Senyor (dies Dominicus). El 321 Constantí declarà el diumenge com a dia de descans obligatori.

El cicle pasqual ha creat un complex món de tradicions i de cultura popular, una part desapareguda o quasi. Les gresques del Carnaval amb les rues i abans amb les visites de les disfresses o fresses; anar a prendre cendra el Dimecres de Cendra; la vella rígida Quaresma, un invent del papa Gregori el Gran, que  generà el costum de tallar cada setmana una de les set cames d’una figura d’una dona (a Mallorca, la Jaia Quaresma); la benedicció de les palmes el Dia del Ram, una part de les quals els pagesos duien a enterrar per a obtenir bones collites; els Dotze Sermons en el mateix diumenge del Ram; els quaresmers, que en aquest temps s’inflaven de fer sermons; els monuments o Cases Santes a l’altar major de les esglésies; el silenci de les campanes el Divendres Sant, substituïdes per les matraques o maçoles; el renou de les  roncadores que passejaven els infants; el Salpàs passant el dissabte per les cases a beneir les panades i aconseguir-ne una bona col·lecció per a la Santa Mare Església; les processons del Dijous Sant i del Divendres Sant, al nostre país recollides i silencioses abans de la seva completa espanyolització; les passions, el Davallament; el toc de glòria el diumenge de resurrecció de matí, que anunciava el final de la Quaresma i l’atac a les panades; la processó de l’Encontre o l’Encontrada —entre Jesús i Maria— el dia de Pasqua amb gran repic de campanes; les panades, crespells i rubiols; la mona de Pasqua; els dinars familiars de Pasqua i la Segona Festa, dia en què a Mallorca els infants anaven a besar mans als avis i oncles; els pancaritats el Dia de l’Àngel (diumenge següent a Pasqua); la festa de l’Ascensió, que veia créixer les ametlles (per l’Ascensió ni és ametla ni ametló); Pentecosta (per Cinquagema l’ametla ja es plena); i, per a tancar el cicle, la gran processió del Corpus. Em crida l’atenció el costum del Dijous Sant de fer els fasos, dit també ofici de tenebres, és a dir una pràctica litúrgica del Dijous Sant consistent a recitar quinze salms i apagar un ciri després de dir cada psalm fins que el conjunt dels quinze ciris (en forma de triangle) queda completament apagat. Sembla que el mot fas ve del llatí face (‘torxa’). Després d’aquell ofici era costum que els al·lots picassin a terra i sobre els mobles de l’església, fent un renou infernal, amb diversos instruments, com masses a Barcelona o amb el “garrot” d’una branca de palmera. Això es deia fer el fas, fer els fasos o matar jueus (en temps llunyans els pobres jueus per Setmana Santa ho solien passar ben malament). Per aquest motiu les dites branques de palmera es digueren fassos  a Mallorca, i la palmera, fasser. D’aquest costum sorgí, a més, l’expressió fer el fas damunt algú (abusar d’ell), que amb el temps es transormà en fer el feix damunt algú.

No acabaríem mai si volguéssim continuar parlant de tot el que la festa de Pasqua ha produït en la nostra cultura. Ens aturam i tornam al principi. Avui fan festa les dones que es diuen Glòria. Doncs que sigui per molts d’anys, amén.

 

 

Cap comentari

Petita crònica d’una processó

El vespre del Dijous Sant, IB3, la televisió pública de les Illes Balears, transmet en directe la processó de Palma. Més de sis hores de transmissió (entre les 19.15 i passades les dues de la matinada), i per si algú no l’hagués poguda veure, la tornen a posar el divendres durant tot el matí. Els mateixos dies la programació s’omple de films i sèries de temàtica cristiana, en espanyol per descomptat. Retransmeten l’acte la periodista de la casa Àngela Alfaro, el director de la Cope a Mallorca, Xavier Bonet, i un seminarista —se suposa que com a expert en la matèria— dit Mateu Ferrer. Per part dels dos darrers la retransmissió no té un to neutre, com caldria esperar en qualsevol cas, sinó un to de sermó de capellà quaresmer.

La llengua és penosa, amb l’excepció de la locutora. Barbarismes a rompre (algo, derrotxe, sa cumbre, etc.). El seminarista té una fonètica deficient, també diu “con lo qual”  i coses tan curioses com “s’orde de sa Mercè”.  Criden poderosament l’atenció dues coses: Bonet sistemàticament anomena la ciutat Palma de Mallorca, cosa increïblement ridícula en aquest context (i en les més de sis hores ho diu un fotimer de vegades); l’altra cosa és que el noms dels passos i les confraries es diuen normalment en castellà. Algú els ha passat la llista en la llengua d’ús dels polítics d’ara.

D’altra banda, la transmissió mostra el grau d’espanyolització a què ha pervingut la gran processó mallorquina de Setmana Santa. Manolas de pinta tètrica i legionaris arromangats i amb el cos més estirat que un parpal, que agredeixen el sòl amb impactants taconades. Només falta la cabra. Se sent adesiara sonar l’himne nacional espanyol. Masses humanes aplaudeixin al pas de les figures i confraries, i llancen vivas i oles entre gresca i jolgorio. Es veu un senyor amarat de frenesí que canta una saeta. Un andalús guia els portadors d’un dels passos, completament amagats darrere una tela que no els deixa veure res. El guia fa la seva feina cridant com un esperitat i afalagant els esforçats transportistes amb expressions com “venga, mi arma” i similars. Les processons mallorquines —abans caracteritzades pel silenci estricte— ja no tenen res de propi. Són com qualsevol de les processons espanyoles. Els colons no van a enriquir-se aprenent i respectant els costums de la terra on viuen, sinó que hi volen viure com ho feien al seu país.

I el director de la COPE no deixa perdre l’ocasió per a explicar —i implícitament criticar— que durant la legislatura precedent, l’Ajuntament estava tancat, mentre que ara està obert i amb domassos i banderes a mitjan asta. I amb regidors que faran una ofrena de flors al Crist de la Sang. Efectivament, el nacionalcatolicisme sembla que ha tornat.

11 comentaris

L’hora dels inquisidors

La regidoria de Cultura de l’Ajuntament de Palma ha decidit prescindir de la Universitat de les Illes Balears en la Comissió de Toponímia, un ens creat durant la legislatura passada per a assessorar l’Ajuntament, especialment en els canvis de nomenclatura dels carrers. El fet és lamentable, perquè es vulnera la Llei de normalització lingüística, que estableix que els noms de les vies públiques han de ser fixats pels Ajuntaments d’acord amb l’assessorament de la Universitat de les Illes Balears, i perquè la Universitat sempre pot garantir un nivell de seriositat en el tractament de qüestions que afecten la toponímia i la llengua en general. A la nova Comissió de Toponímia, malgrat la presència de dos historiadors i un lingüista, s’ha produït un debilitament de la part tècnica en benefici de la part política (monocolor, és clar), que s’ha inflat exageradament. També s’han suprimit els representants de les associacions de veïns i de l’Associació per a la Memòria Històrica. Qui això signa ha estat membre de la dita Comissió o d’altres de semblants, representant la Universitat, no sols durant la legislatura passada sinó en altres legislatures anteriors, i, sense voler pecar d’immodèstia, consider que l’Ajuntament fa flac prescindint dels coneixements d’una persona que ha estudiat els noms dels carrers de Palma durant una trentena d’anys. Però estan en el seu dret de prescindir de qui vulguin i de fer les coses a la seva manera.

Dit això, hi ha una dada que mereix un poc de reflexió. El primer nou títol de carrer —o un dels primers— establert pel consistori actual no sembla precisament un encert. L’Ajuntament de Palma ha decidit dedicar un carrer a Arnau Albertí, un personatge sinistre, inquisidor medieval que exercí el seu càrrec macabre a Mallorca, València i, fins i tot, a Nàpols. Ell és un dels responsables del procés que se seguí contra la mare de Joan Lluís Vives. La família de Vives va ser cruelment perseguida per la Inquisició: son pare va ser condemnat i cremat a la foguera el 1524; sa mare va ser durament assetjada i després de morta va sofrir un procés que acabà amb l’exhumació i crema dels seus ossos. I Joan Lluís Vives hagué de viure tota la vida fora de les terres on actuava la sinistra institució. Que en certa manera ara és homenatjada per l’Ajuntament de Palma.

3 comentaris