buy cheap arimidex online cheap, purchase strattera no visa online without prescription, u.s. pharmacies for cytotec without rx, buy zoloft saturday delivery cod, buy zithromax next day delivery, order hydrochlorothiazide online cash on delivery, order generic nolvadex online, cheap doxycycline prescriptions buy, buy desyrel online for anxiety, purchase diflucan without prescription from us pharmacy, order paxil cod overnight delivery, buy elavil online, no prescription seroquel online visa without script, cheap flagyl for sale with no rx required, abilify fedex without prescription, buy valtrex online, propecia without a presciption, buy lipitor online uk, baclofen no rx needed cod accepted, prescription prilosec online, buy synthroid online with a discount, buy cheap amaryl without prescription, buy clomid no prescription, bactrim next day no prescription, fosamax online, purchase online inderal without prescription, buy cipro online no prescription, order retin-a cream online for eyes, order accutane online overnight, buy premarin pharmacy, buy nexium pay by cod, buy prozac online no prescription, plavix buy without prescription, how to get prescription of zovirax, buy amoxil overnight cod, order lasix no visa without prescription, purchase cheapest acyclovir meds online,

Arxiu corresponent a desembre 2011

La festa de l’Estendard. Un post per a tornar a llegir

Avui, 31 de desembre, Diada de Mallorca, és un bon dia per a tornar a llegir un post que vaig publicar el desembre del 2006.

 

«La festa de l’Estendard és una de les festes civils més antigues d’Europa. Se celebra a la ciutat de Palma des del segle XIII per a commemorar la conquesta de l’illa per Jaume I i la incorporació de Mallorca al món català i cristià. És un homenatge al Conqueridor i a la seva Senyera, que és la del poble mallorquí. En aquest post explicaré esquemàticament com era la festa de l’Estendard i com ha evolucionat amb el pas del temps.»

Continuar llegint

Cap comentari

Sant Silvestre i Santa Coloma

Avui, darrer dia de l’any, és la festa de Sant Silvestre i de Santa Coloma, encara que normalment es diu —o es deia— que és Sant Silvestre i res més. Aquest és un papa molt important i la senyora, una màrtir que molt probablement no va existir, però aquí farem com si hagués existit, que no volem tirar per la borda una santa tan tradicionalment venerada en el nostre país. Vegem la seva història per separat.

Sant Silvestre és el primer personatge que coneixem que porta aquest nom. Que significa això: ‘silvestre’, propi de la selva, del llatí silvestris. No sabem si en el seu temps era un nom habitual o si és un nom artístic de papa, usat després per altres persones en homenatge al sant. A Mallorca, que és el territori que coneixem, Silvestre és un d’aquests noms que s’han portat molt poc però que s’han portat. En tota la meva vida he conegut un sol Silvestre, a qui deien mestre Siureste. Deduesc, per tant, que aquesta era la forma popular del nom, un poc “corrompuda” com la d’altres noms (Pixedis, Guergori, Grabiel, etc.). Tornant al sant, sabem que va ser papa de Roma entre els anys 314 i 335. Bé, en realitat va ser bisbe de Roma. Fins al segle XI el nom de papa (apel·latiu afectiu que és el mateix que els nins diuen a son pare) s’aplicava als bisbes més importants, no sols al de Roma. Cap al segle VI el bisbe de Roma aconseguí de situar-se per damunt els altres, i Gregori VII (1073-1085) ordenà que el mot papa, fet ja títol, s’aplicàs només a ell. Durant el pontificat de Silvestre I es va produir l’aliança de l’Església cristiana i el poder romà, exercit per Constantí, fet transcendental que representa la implantació definitiva del cristianisme en tot l’Imperi. Constantí, convertit al cristianisme, esdevingué el seu màxim protector, alhora que es beneficià de les idees i del teixit que aportava la nova religió. Va edificar, a petició de Silvestre, la basílica del Vaticà (sobre un temple d’Apol·lo), la de Sant Joan del Laterà, vora un palau imperial que fou la residència papal, la de Santa Sofia a Constantinoble, la del Sant Sepulcre de Jerusalem i moltes altres. Aliança de gran abast, però, de fet, qui manava era Constantí. Aquest va convocar el concili de Nicea (325) i va obligar els bisbes assistents a votar a favor de les seves tesis, sota amenaça de desterrar els que s’hi oposassin. Així es va aprovar el dogma de la divinitat de Crist, en debat en aquell temps, i el cos principal del dogma cristià: el credo nicè, aquell que comença dient “Crec en un sol Déu, Pare totpoderós, creador del cel i de la terra, de totes les coses visibles i invisibles”.

Però el nostre Silvestre es va veure involucrat, sense ell voler, en una de les estafes i mentides més espectaculars de la història universal: la donació de Constantí, un document atribuït a l’emperador Constantí, que després es va descobrir que era un frau perpetrat en el segle VIII. Segons aquesta gran mentida, l’emperador va agafar la lepra, i el papa Silvestre I el va guarir en el moment que el va batejar per immersió dins l’aigua beneïda. En agraïment, Constantí no sols donà al bisbe de Roma la supramacia sobre tots els bisbes sinó que li donà el poder temporal sobre l’Imperi Romà d’Occident i se n’anà a viure a Constantinoble. A partir d’aquí el Papa tindria un poder sobre tots els governants del món i podria, fins i tot, nomenar i deposar un emperador per Decret. Recordem que Carlemany fou coronat emperador pel Papa. A més, el fals document va ser la justificació dels Estats Pontificis, amb capital a Roma, sobre els quals regnava directament el Papa. Aquests Estats es van constituir en el segle VIII en virtut d’un altre gran pacte: el del Papa Esteve II (752-757) amb el rei dels francs Pipí el Breu. El Papa, en virtut de les seves atribucions, donava a Pipí poders per a intervenir a Itàlia i aquest ocupà el territori central de la península, que fou donat al pontífex. Negoci rodó. Pel que fa a Silvestre, va ser enterrat un 31 de desembre, segons diuen. D’aquí la festa d’avui.

I ara passen a la senyora. Segons la llegenda, era una jove de bona família, del segle III i segurament d’algun lloc d’Hispània (la Península Ibèrica). La història típica: a 16 anys va fugir cap al nord espantada per la persecució de cristians de l’emperador Aurelià, però va ser detinguda i empresonada més amunt dels Pirineus. Mentre estava empresonada, un carceller va voler abusar d’ella i un ós que casualment hi havia per allà, sensibilitzat davant el problema de la violència de gènere, es llançà sobre el violador, que degué quedar ben escalivat. L’emperador va ordenar que cremassin l’ós i la santa, però en el moment d’executar la sentència una gran pluja caigué sobre tots dos i apagà el foc. Aleshores, com ja pot imaginar el lector, l’emperador la va fer decapitar, sense que cap altra ós es llançàs sobre el botxí ni caigués del cel cap barrumbada. Com sembla habitual, la decapitació és el final d’aquestes històries, i contra aquest final sembla que els poders divins han acabat els recursos. Com que va morir i va ser enterrada a Sens, li diuen Santa Coloma de Sens. I allà, a l’abadia de Sainte-Colombe-les-Sens, descansaren els seus ossos, fins que foren traslladats a la catedral, perquè durant la Revolució Francesa enderrocaren aquella abadia. Com també podeu suposar, invocar aquesta santa és una bona cosa quan hi ha sequera i es somia la pluja, o quan es desferma un incendi i els hidroavions no són suficients.

Pel que fa al nom, la màrtir de Sens es deia, segons conten alguns, Eporita. I quan es va batejar es va posar Columba, que significa ‘coloma’, per la seva innocència. En honor i devoció de la santa moltes dones han portat aquest nom, que té variants en els diferents idiomes: en anglès, Columba; en francès Colombe; en italià, Colomba. En espanyol el nom no deu ser gaire usual, però a la santa li diuen Santa Colomba, i els gallecs Santa Comba, al voltant de la qual tenen una imaginativa llegenda de bruixes. A Mallorca el nom de Coloma ha estat sempre ben habitual. Fins i tot hi ha hagut un personatge popular dit madò Coloma, que tenia la particularitat que allò que guanyava per un orifici del seu cos ho perdia per un altre orifici pròxim.

Als Països Catalans, tots dos han tingut molts de seguidors i molta devoció. Quatre localitats catalanes es diuen Santa Coloma. I a Mallorca també n’hi ha hagut, de devoció: el dia de Sant Silvestre i de Santa Coloma de l’any 1229 el mític Jaume I i la seva senyera entraren victoriosos a la ciutat de Mallorca, que s’incorporà així a la Corona Catalano-Aragonesa i a la Cristiandat. Per a commemorar-ho, de llavors ençà fins avui la ciutat ha celebrat la festa de l’Estendard, en homenatge al rei conqueridor, una diada molt lluïda, sobretot quan no hi havia una xurma bilingüista monolingüe que ha vingut a destruir la cultura duta per l’homenatjat. I un carrer de Palma, d’ençà dels temps medievals es va dir carrer de Sant Silvestre i Santa Coloma, que era el tros del carrer del Sindicat més pròxim a la porta de Sant Antoni. Segurament perquè allà hi devia haver alguna capelleta dedicada a la parella dels dos sants.

Avui també és el dia d’anar a veure l’home dels nassos, aquest senyor que apareix, només avui, en algunes places d’arreu de les terres catalanes i que té tants de nassos com dies té l’any. Bé, jo abans pensava que això era una broma, però ara veig que per Cort la cosa realment té nassos.

Molts d’anys a les Colomes, i als Silvestres si n’hi ha cap per aquí (i si no a l’Stallone), bon acabament d’any i bona Festa de l’Estendard.

2 comentaris

La destrossa lingüística del Govern Bauzà

Heus ací un post d’urgència per a mostrar els canvis legislatius projectats pel Govern balear del PP, segons l’avantprojecte de llei sotmès ahir a exposició pública. Es modifica la Llei de normalització lingüística (LNL), la Llei 3/2003, de 26 de març, de règim jurídic de l’Administració de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears (Llei 3/2003) i la Llei 3/2007, de 27 de març, de la funció pública de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears (Llei 3/2007). L’envestida contra la llengua del país, d’una gravetat extraordinària, com es pot veure, no es limita a la modificació dels requisits lingüístics per a la funció pública.

Normativa vigent Nova normativa
LNL Article 1

2.-Són, per tant, objectius de la Llei:

a) Fer efectiu l’ús progressiu i normal de la llengua catalana en l’àmbit oficial i administratiu.

LNL Article 1

2.-Són, per tant, objectius de la Llei:

a) Fer efectiu l’ús normal i oficial de la llengua catalana i de la castellana en l’àmbit oficial i administratiu, prenent les mesures necessàries per assegurar-ne el coneixement i creant les condicions que permetin arribar a la igualtat plena de les dues llengües quant als drets dels ciutadans de les Illes Balears.

LNL Article 6

1.-El català, com a llengua pròpia de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears, ho és també del Govern Autònom, del Parlament i dels Consells Insulars i, en general de l’Administració Pública, de l’Administració Local i de les corporacions i institucions públiques dependents de la Comunitat Autònoma.

LNL Article 6

1. La llengua catalana, pròpia de les Illes Balears, té, juntament amb la castellana, el caràcter d’idioma oficial i, per tant, ambdues són les llengües del Govern de les Illes Balears, del Parlament, dels consells insulars i de les corporacions locals, i en general, de les administracions públiques de l’àmbit territorial de la comunitat autònoma de les Illes Balears i de les entitats del sector públic que en depenen.

LNL Article 8

2.-Les còpies o certificacions expedides per les entitats públiques de la Comunitat Autònoma s’han d’expedir en català, llevat del cas que l’interessat o la persona o entitat que les requereixen en sol·licitin la versió castellana.

Suprimit
LNL Article 9

1.-E1 Govern de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears ha de regular, mitjançant disposicions reglamentàries, l’ús normal de la llengua catalana, oralment o per escrit, en les activitats administratives dels òrgans de la seva competència.

2.-El Govern de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears ha de promoure la normalització de la llengua catalana, oralment o per escrit, als registres públics no dependents de la Comunitat Autònoma.

3.-Els Consells Insulars i les Corporacions Locals han de regular l’ús de la llengua catalana dins l’àmbit de la seva competència d’acord amb els principis i les normes d’aquesta Llei.

Suprimit
LNL Article 14

1.-Els topònims de les Illes Balears tenen com a única forma oficial la catalana.

2.-Correspon al Govern de la Comunitat Autònoma, d’acord amb l’assessorament de la Universitat de les Illes Balears, determinar els noms oficials dels municipis, territoris, nuclis de població, vies de comunicació interurbanes en ge-neral i topònims de la Comunitat Autònoma. Els noms de les vies urbanas han d’esser determinats pels ajuntaments corresponents, també amb l’assessorament esmentat, donant preferencia a la toponimia popular tradicional i als elements culturals autòctons.

3.-Aquestes denominacions són les legals a tots els efectes i la retolació ha de concordar amb elles. El Govern de la Comunitat Autònoma ha de reglamentar la normalització de la retolació pública, respectant, en tots els casos, les normes internacionals que l’Estat hagi subscrit.

LNL Article 14

1. Els topònims de les Illes Balears poden tenir com a forma oficial la catalana o la castellana i la catalana conjuntament.

2. Amb l’acord previ del ple de l’ajuntament corresponent, cada consell insular, amb l’assessorament de la Universitat de les Illes Balears , ha de determinar els noms oficials dels municipis, territoris, nuclis de població, vies de comunicació interurbanes en general i topònims de la comunitat autònoma. Els noms de les vies urbanes, els han de determinar els ajuntaments corresponents, també amb l’esmentat assessorament, i han de donar preferència a la toponímia popular tradicional i als elements culturals autòctons.

3. Aquestes denominacions són legals a tots els efectes i la retolació ha de concordar amb qualsevol de les formes oficials. El Govern de la Comunitat Autònoma ha de reglamentar la normalització de la retolació pública, respectant, en tots els casos, les normes internacionals que l’Estat hagi subscrit.

LNL Article 16

1.-A fi de fer efectius els drets reconeguts a l’articulat de la present Llei, els poders públics han de promoure les corresponents mesures de cara a la progressiva capacitació del personal de l’Administracció Pública i de les empreses de caràcter públic a les Illes Balears, en l’ús de la llengua catalana.

LNL Article 16

1. A fi de fer efectius els drets reconeguts en l’articulat d’aquesta Llei, els poders públics han de promoure les mesures corresponents i fomentar i incentivar la capacitació del personal de les administracions públiques de l’àmbit territorial de les Illes Balears i de les entitats del sector públic que en depenen, en l’ús de la llengua catalana.

LNL Article 33

1.-Els poders públics de la Comunitat Autònoma adoptaran les mesures pertinents i proveiran dels mitjans necessaris per al coneixement i ús de la llengua catalana en tots els àmbits i activitats de la vida social.

LNL Article 33

2. Els poders públics de les administracions públiques de l’àmbit territorial de la comunitat autònoma adoptaran les mesures pertinents i proveiran dels mitjans necessaris per al coneixement de la llengua catalana i facilitaran l’ús indistint de les dues llengües cooficials en tots els àmbits i activitats de la vida social.

LNL Article 34

1.-El Govern de la Comunitat Autònoma assegurarà l’ús de la llengua catalana en totes les funcions i activitats de caire administratiu que realitzin les Institucions i Organismes que en depenen.

2.-Igualment, han de procedir els Consells Insulars i les corporacions locals, d’acord amb les disposicions de la present Llei.

Suprimit
LNL Article 34

3.-Les bases de convocàtoria per a la provisió de places en l’Administració de la Comunitat Autònoma i en les Corporacions Locals inclouran una referència expressa al coneixement de la llengua catalana.

LNL Article 34

3.-Les bases de les convocatòries per proveir places en l’Administració de la Comunitat Autònoma, dels consells insulars i de les corporacions locals de les Illes Balears inclouran una referència expressa a la valoració del coneixement de la llengua catalana com a mèrit, excepte per als llocs en què sigui requisit, cas en què serà considerada mèrit l’acreditació de nivells superiors al que s’exigeixi com a requisit del lloc.

Llei 3/2003

Article 43

Ús del català en l’actuació administrativa

1. L’Administració de la comunitat autònoma i les entitats que integren

l’administració instrumental han d’emprar el català en les seves actuacions

internes i en la relació entre elles. També l’han d’emprar normalment en les

comunicacions i les notificacions adreçades a persones físiques o jurídiques

residents en l’àmbit lingüístic català, sense perjudici del dret de les persones

interessades a rebre-les en castellà, si ho demanen.

2. L’ús del català en l’actuació dels òrgans administratius integrants de les

administracions a què fa referència l’apartat anterior ha de ser regulat per dis-

posicions reglamentàries.

Llei 3/2003

Article 43

Ús de les llengües cooficials en l’actuació administrativa

L’Administració de la Comunitat Autònoma i les entitats que integren l’Administració instrumental poden emprar el català i el castellà, indistintament, en les seves actuacions internes i en la relació entre aquestes. També els poden emprar indistintament en les comunicacions i les notificacions adreçades a persones físiques o jurídiques, sens perjudici del dret de les persones interessades a rebre resposta en la llengua cooficial utilitzada o en la que sol·licitin.

Llei 3/2003

Article 44

Ús del català en els procediments administratius

1. En els procediments administratius tramitats per l’Administració de la

comunitat autònoma i les entitats que integren l’administració instrumental s’ha

d’emprar el català, sense perjudici del dret de les persones interessades a pre-

sentar escrits i documents, a fer manifestacions i, si ho sol·liciten, a rebre noti-

ficacions en castellà.

2. L’Administració ha de lliurar a les persones interessades que ho sol·lici-

tin en cada cas, en la llengua oficial demanada, un testimoniatge traduït de les

actuacions o de la documentació que els afecta. La sol·licitud de traducció no

pot comportar cap perjudici o despesa a la persona sol·licitant, ni retards en el

procediment ni la suspensió de la tramitació o dels terminis establerts.

Llei 3/2003

Article 44

Ús de les llengües cooficials en els procediments administratius

1. En els procediments administratius tramitats per l’Administració de la Comunitat Autònoma i les entitats que integren l’Administració instrumental es poden emprar indistintament el català i el castellà, sens perjudici del dret de les persones interessades a presentar escrits i documents, a fer manifestacions i, si ho sol·liciten, a rebre notificacions en la llengua cooficial que desitgin. S’ha d’entendre que opten per rebre resposta en la llengua cooficial que hagin utilitzat en adreçar-se a l’Administració.

Llei 3/2007

Article 30

Contingut de les relacions de llocs de feina

Les relacions de lloc de feina de personal funcionari i de personal laboral

han d’incloure, com a mínim, les dades següents respecte de cadascun dels

llocs:

a) Unitat orgànica d’adscripció.

b) Denominació, característiques essencials i sistema de provisió.

c) Requisits objectius exigits per ocupar-lo.

d) Nivell exigit de coneixement de la llengua catalana, en els termes que

s’estableixen reglamentàriament.

e) Grup o grups, cos o escala

Suprimit l’apartat d

Llei 3/2007

Article 45

Sistemes de selecció

2. El sistema d’oposició consisteix a dur a terme una o més proves de

capacitat per determinar l’aptitud dels aspirants.

Llei 3/2007

Article 45

2. El sistema d’oposició consisteix a dur a terme una o més proves de capacitat per determinar l’aptitud dels aspirants. No obstant això, i a l’únic efecte de determinar l’ordre de prelació final dels aspirants aprovats per a l’adjudicació dels llocs de treball, les convocatòries podran establir que aquest sigui determinat, a més de per la puntuació obtinguda en els exercicis de l’oposició lliure, per la valoració de determinats mèrits. En tot cas, només hi podran tenir accés a la valoració dels mèrits els aspirants que hagin superat l’oposició lliure.

Llei 3/2007

Article 50

Requisits d’accés a la funció pública

1. Són requisits generals d’accés a la funció pública autonòmica els

següents:

a) Tenir la nacionalitat espanyola o alguna altra que, de conformitat amb

la normativa vigent sobre aquesta matèria, permeti l’accés a l’ocupació pública.

b) Tenir l’edat mínima establerta en la legislació bàsica estatal i no excedir

l’edat que, si escau, estableixi la normativa corresponent.

c) Tenir la titulació acadèmica que es requereixi en cada cas o estar en

condició d’obtenir-la en la data de finalització del termini de presentació de

sol·licituds de participació.

d) Tenir les capacitats i aptituds físiques i psíquiques que siguin necessàries

per a l’exercici de les funcions corresponents.

e) No haver estat separat, mitjançant procediment disciplinari, de cap

administració o ocupació pública, ni trobar-se inhabilitat per sentència ferma per

al compliment de funcions públiques.

f) Acreditar el coneixement de la llengua catalana que es determini reglamentàriament,

respectant el principi de proporcionalitat i adequació entre el

nivell d’exigència i les funcions corresponents.

Suprimit l’apartat 1 f
Llei 3/2007

Article 71

Formació i perfeccionament del personal

1. L’administració garanteix la formació i el perfeccionament del seu personal

com a instrument essencial per a la millora de la prestació dels serveis

públics.

2. Els plans de formació han d’incloure accions destinades a promoure la

igualtat entre homes i dones, així com cursos específics destinats a la formació

i al perfeccionament del personal que exerceix funcions directives, d’acord amb

les condicions i els requisits que es determinin reglamentàriament.

3. Els cursos de formació i perfeccionament es poden establir amb caràcter

voluntari o obligatori. En ambdós casos, els efectes de la participació i la

superació dels cursos s’han de determinar reglamentàriament.

4. La relació de llocs de feina pot establir com a requisit d’ocupació dels

llocs la superació de determinats cursos.

5. L’accés als cursos de formació es regeix pels principis d’igualtat, objectivitat

i mèrit.

Llei 3/2007

Article 71

S’hi afegeix:

6. Les administracions públiques de l’àmbit territorial de la comunitat autònoma de les Illes Balears han de promoure la realització de cursos destinats a afavorir el coneixement de la llengua catalana, pròpia de les Illes Balears, entre el seu personal i el del sector públic instrumental que en depèn, amb la finalitat de garantir-ne la capacitació per atendre la ciutadania en qualsevol de les dues llengües cooficials i per poder emprar-les adequadament en l’actuació administrativa.

Llei 3/2007

Article 80

1. Les convocatòries, tant de concurs com de lliure designació, han d’incloure

com a mínim:a) La denominació, el nivell i l’illa de destinació del lloc de feina.

b) Els requisits exigits per ocupar-lo, inclòs el nivell de coneixement de

llengua catalana, si escau.

c) El barem de puntuació dels mèrits en el cas del concurs i el barem de

puntuació de les capacitats, els coneixements o les aptituds quan el concurs sigui

específic.

d) La puntuació mínima per a l’adjudicació de les vacants convocades en

el cas del concurs.

Llei 3/2007

Article 80

Es canvia l’apartat b

b) Els requisits exigits per ocupar-lo.

Llei 3/2007

Article 96

Condicions i efectes de la mobilitat interadministrativa

1. El personal funcionari d’altres administracions únicament pot participar

en els procediments de provisió dels llocs de feina de l’administració autonòmica

que tenguin establerta aquesta possibilitat en la relació de llocs de feina.

2. El personal funcionari procedent d’altres administracions públiques que

obtengui destinació en un lloc de feina de l’administració autonòmica es regeix

per la legislació en matèria de funció pública d’aquesta comunitat autònoma.

3. El personal funcionari a què es refereix el punt anterior que no pugui

acreditar el nivell mínim exigit de coneixement de la llengua catalana queda

obligat a assolir-lo i acreditar-lo, en els termes que s’estableixin reglamentàriament.

Llei 3/2007

Article 96

S’elimina l’apartat 3

Llei 3/2007Article 113

El reingrés al servei actiu

1. El reingrés al servei actiu del personal funcionari que no té reserva de

lloc de feina s’efectua ordinàriament mitjançant la participació en les convocatòries

de provisió.

2. El reingrés pot efectuar-se per adjudicació d’un lloc de feina amb caràcter

provisional, condicionada a les necessitats del servei, sempre que la persona

interessada compleixi els requisits d’ocupació del lloc, en els termes que s’estableixin

reglamentàriament.

Llei 3/2007

Article 113

2. El reingrés pot efectuar-se per adjudicació d’un lloc de treball amb caràcter provisional, condicionada a les necessites del servei i en els termes que s’estableixin reglamentàriament, sempre que la persona interessada compleixi els requisits d’ocupació del lloc, llevat, si escau, del nivell de coneixements de llengua catalana del lloc de treball.

Llei 3/2007

Article 124

Deures del personal funcionari al servei de l’Administració de la

comunitat autònoma

1. El personal funcionari al servei de l’Administració de la comunitat

autònoma està obligat a:

a) Complir la Constitució, l’Estatut d’Autonomia i totes les disposicions

que afectin l’exercici de les funcions que té encomanades.

b) Servir amb objectivitat els interessos generals i exercir amb imparcialitat

les seves funcions.

c) Respectar la igualtat entre homes i dones en el servei públic.

d) Acomplir amb eficàcia i diligència les funcions assignades i, si escau,

tramitar i/o resoldre els procediments de la seva competència, en el termini establert.

e) Complir les instruccions i les ordres rebudes del personal jeràrquicament

superior.

f) Informar els ciutadans i les ciutadanes sobre totes les matèries o els

assumptes que tenguin dret a conèixer, així com facilitar-los l’exercici dels seus

drets i el compliment de les seves obligacions.

g) Conèixer les llengües oficials en el nivell que es determini reglamentàriament,

i facilitar als ciutadans i a les ciutadanes l’exercici del dret d’utilitzarles

en les relacions amb l’administració autonòmica.

Llei 3/2007

Article 124

g) Facilitar als ciutadans i a les ciutadanes l’exercici del dret d’utilitzar les llengües cooficials en les relacions amb l’Administració autonòmica.

Llei 3/2007
S’hi afegeix la següent

Disposició addicional dotzena

El coneixement de la llengua catalana en les administracions públiques de l’àmbit territorial de la comunitat autònoma i en les entitats del sector públic instrumental

1. El coneixement de la llengua catalana no serà, de manera general, un requisit per accedir a la condició d’empleat públic de les administracions públiques de l’àmbit territorial de la comunitat autònoma de les Illes Balears, ni per ocupar-hi llocs de treball. El mateix principi s’ha d’aplicar al personal estatutari del Servei de Salut de les Illes Balears, així com per accedir o ocupar llocs en les entitats del sector públic instrumental dependent de les administracions anteriors.

2. S’exceptuen del que estableix l’apartat anterior els supòsits següents:

a) Per accedir i ocupar llocs de la funció pública docent, que s’ha de regir per la seva normativa reglamentària específica.

b) Per accedir i ocupar llocs del cos facultatiu superior, escala humanística i de ciències socials, especialitat d’assessorament lingüístic, en què la convocatòria i l’instrument d’ordenació de llocs de treball ha d’exigir com a requisit el nivell C2 de coneixements de llengua catalana o equivalent.

c) Per ocupar tots els llocs que tenguin com a funció principal la informació i l’atenció al públic, en què l’instrument d’ordenació de llocs de treball ha d’exigir com a requisit el nivell B2 de coneixements de llengua catalana o equivalent.

d) Per ocupar els llocs en què, ateses les característiques especials de les seves funcions, es motivi que és imprescindible exigir el coneixement d’un determinat nivell de català, la qual cosa es farà constar en la relació de llocs de treball.

3. L’acreditació dels diferents nivells de coneixement de la llengua catalana serà mèrit de consideració necessària, d’acord amb el barem que s’estableixi en les bases del procés selectiu, en tots els procediments de selecció dels cossos, escales o especialitats -o categories professionals-, excepte per accedir als llocs en què s’exigeix un nivell de català com a requisit, cas en què serà considerat mèrit l’acreditació de nivells superiors a l’exigit. Si el procediment de selecció és pel sistema d’oposició, aquest mèrit s’ha de considerar únicament a l’efecte de determinar l’ordre de prelació final dels aspirants aprovats per a l’adjudicació dels llocs de treball, d’acord amb el que preveu aquesta Llei.

4. Igualment, l’acreditació dels diferents nivells de coneixement de llengua catalana serà mèrit de consideració necessària, d’acord amb el barem que s’estableixi en les bases de la convocatòria, en tots els procediments de provisió i d’ocupació de personal empleat públic amb relació a tots els llocs en què no sigui requisit. També serà considerada mèrit l’acreditació de nivells superiors al que s’exigeixi com a requisit del lloc.

Llei 3/2007

S’hi afegeix la següent

Disposició addicional tretzena

Atenció a la ciutadania en les dues llengües cooficials de les Illes Balears

Les administracions públiques de l’àmbit territorial de la comunitat autònoma de les Illes Balears i les entitats del sector públic instrumental que en depenguin han de posar els mitjans necessaris per poder garantir l’atenció a la ciutadania en la llengua cooficial de les Illes Balears que demani.

Disposició transitòria única

Els procediments d’accés, de selecció de personal interí o laboral temporal, de provisió o d’ocupació que estiguin iniciats quan entri en vigor aquesta Llei continuaran la seva tramitació d’acord amb la normativa vigent en el moment d’iniciar-se, llevat que encara no se n’hagi publicat la convocatòria corresponent.

Disposició derogatòria única

Es deroguen, en general, totes les disposicions de rang igual o inferior que s’oposin al que estableix aquesta Llei, i en concret:

a) El Decret 114/2008, de 17 d’octubre, pel qual s’aprova el Reglament pel qual es regula l’exigència de coneixements de llengua catalana en els procediments selectius d’accés a la funció pública i per ocupar llocs de treball que es convoquin en l’àmbit de l’Administració de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears.

b) El Decret 24/2009, de 27 de març, pel qual es regula l’exigència de coneixements de llengua catalana en els procediments selectius d’accés i de mobilitat relatius a la funció pública estatutària i per ocupar llocs de treball que es convoquin en el sector públic sanitari de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears.

c) El Decret 86/2004, de 15 d’octubre, pel qual es regula l’exigència del coneixement de la llengua catalana en els procediments per proveir llocs de treball dels ens locals de les Illes Balears reservats a funcionaris amb habilitació de caràcter nacional.

d) El Decret 7/2006, de 3 de febrer, pel qual s’aprova la concessió de premis al personal funcionari i laboral al servei de l’Administració de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears per haver obtingut nivells de coneixement de català superiors als exigits per a l’ingrés en la funció pública.

e) El Decret 100/1990, de 29 de novembre, que regula l’ús de les llengües oficials de l’Administració de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears.

17 comentaris

Dia dels Innocents

Avui és el dia dels Sants Innocents, celebració creada per a recordar el massacre (sí, sí, masculí) de nins ordenat pel rei Herodes, després de saber pels reis d’Orient que a Betlem havia nascut un rei que li podria prendre la corona. Això és el que diu l’evangeli atribuït a l’apòstol Mateu i la tradició cristiana que s’hi basa. Tot i que curiosament no hi ha cap historiador (ni Flavi Josep, el principal historiador jueu d’aquell temps) ni cap font històrica que faci el més mínim esment d’un fet que, si s’hagués produït, hauria donat més a parlar que el part de la mula d’Inca. D’aquesta manera la literatura cristiana fa quedar Herodes no sols com un monstre cruel i sanguinari sinó com un perfecte estúpid, a qui no se li va passar pel cap enviar a Betlem —que no devia ser gaire gran— algú dels serveis d’intel·ligència per a identificar el competidor, en lloc d’exterminar tots els infantons de menys de dos anys. I, a més, l’escabetxina va ser ben inútil, perquè a Déu no el burla ningú, per rei que se sigui. Doncs Déu va enviar un àngel a avisar Josep que se n’anàs ràpidament de Betlem, amb la qual cosa el Totpoderós va salvar la vida del seu fill. Ja que hi era, hauria pogut salvar la de les altres criatures, dic jo.

La celebració religiosa dels Sants Innocents data, segons sembla, del final del segle V, i la seva col·locació el 27 de desembre no pot ser més desencertada: si el massacre es produeix després de l’arribada dels Reis (6 de gener), aquí hem fet Pasqua abans del Ram. El que és més modern és la pràctica de les innocentades. A Espanya i a la part del món que va tenir la desgràcia de ser colònies espanyoles (incloent-hi les Filipines) es va desenvolupar una tradició consistent a fer bromes el dia 28 de desembre. La manifestació menys graciosa consistia a demanar diners aquest dia, diners que havien volat per sempre més. De jovenet els meus pares m’advertien en el començament de cada 28 de desembre que aquest dia no deixàs diners a ningú. Una broma més innòcua però igualment estúpida consistia —ara ja no es fa— a penjar un ninot de paper retallat a l’esquena dels qui circulaven pel carrer, cosa que provocava la rialla especialment de l’al·lotea. Actualment la part més visible de la hispànica tradició consisteix en una notícia falsa que porten els diaris el dia assenyalat, amb la particularitat que, vist que passen coses tan bèsties, de vegades és difícil de detectar la innocentada. Certament, i afortunadament, aquestes bromes els darrers anys han desaparegut de molts de diaris. A molts països europeus la tradició equivalent correspon al primer d’abril: April Fools’ Day per als britànics o el Peix d’Abril per als francesos i italians, el dia que penjaven a l’esquena un peix de paper. A Menorca també celebren el Dia d’enganar el primer d’abril, costum introduït pels anglesos en el segle XVIII. Cosa que fa sospitar que el costum espanyol de les bromes del desembre en aquell segle no hi estava introduït. Un servidor té presa la decisió de no fer cap broma el 28 de desembre. Si em vénen les ganes de broma, me’n vaig al primer d’abril, amb Menorca i Europa.

6 comentaris

Sant Esteve

Avui és Sant Esteve, el primer màrtir del cristianisme. Stephanos, que en grec vol dir ‘corona’, és el malnom del nostre protagonista d’avui, que no sabem quin nom tenia, perquè només surt a una font antiga (els Actes dels apòstols, escrit pel mateix autor de l’evangeli de Lluc). Segons aquesta font, el nostre home era un jueu, no sabem si hebraic o hel·lènic (de parla grega), de professió venedor de roba, que segurament subministrà aquest material a Jesús i als apòstols. Mort Jesús, fou un dels set homes que els apòstols triaren per a ajudar-los en les seves feines. Diaques els van dir, del greg diakonos, ‘servidor’. S’ha dit que una de les missions encarregades a Esteve era de consolar les vídues cristianes i repartir-los les almoines, i va tenir tan gran succés en la seva tasca —no sols el tema de les vídues sinó també la seva brillant predicació— que els jueus es van posar gelosos i furiosos i el van acusar de blasfemar contra Déu i contra Moisès. El sanedrí li va fer un judici, durant el qual va fer un discurs tan abrandat que aquells jutges tragueren foc pels queixals, i tan encesa es posà la cosa que l’home acabà apedregat per una gentalla exaltada. Diuen que un dels qui presenciaren la feta era un jove que va guardar els abrics que els llançadors de pedres es van treure per a fer millor la feina; un jove que després seria el famós convers sant Pau. El cos d’Esteve restà tirat i exposat a les bèsties, fins que un membre d’aquell sanedrí, de nom Gamaliel, simpatitzant d’amagat del cristianisme, recollí el seu cos i l’enterrà en el seu propi sepulcre. Pareix que la seva mort a cop de pedres va encendre l’antijudaisme dels cristians, que començaren a allunyar el cristianisme del judaisme, cosa que acabà, anys més tard, amb la separació de les dues religions.

Segons el meu competidor Iacopo da Varazze, al començament del segle V, el dit Gamaliel s’aparegué en somnis a un capellà de Jerusalem dit Llucià durant tres nits seguides i li va dir on eren les restes del màrtir. Hi anaren, les trobaren i, sense fer cap anàlisi d’ADN, les traslladaren a l’església de Sion de Jerusalem. En el moment de treure les santes despulles del lloc on havien estat uns quants segles ignorades, tot l’ambient es perfumà d’una olor agradabilíssima, com si allà s’haguessen trencat mil ampolles de Carolina Herrera. I, per a acabar d’arrodonir aquella feliç esdevinença, tots els malalts situats a la contrada es van guarir de manera immediata. Anys després l’emperadriu Eudòcia, muller de l’emperador Teodosi II, féu construr la basílica de Sant Esteve, on foren dipositades les suposades despulles del sant. Aquesta església va ser destruïda i reconstruïda unes quantes vegades, la darrera en el segle XX. El trasllat de les relíquies a l’església de Sion va ser el 26 de desembre de l’any 415, raó per la qual l’Església dedicà aquest dia al sant. Encara en el segle VI el papa Pelagi II va dur les relíquies de sant Esteve a Roma, a l’església de Sant Llorenç Extramurs, on hi havia les restes d’aquest sant. Tot això diu la tradició; el 2014 els arqueòlegs van trobar a Ramala unes restes d’un temple bizantí i una làpida que indicava que aquell temple s’havia construït en honor a sant Esteve, enterrat allà l’any 35. Tenint en compte la manera com va acabar la vida, a sant Esteve el van fer patró de tots els oficis que treballen amb la pedra, com els picapedrers i els marbristes.

Com que de tradicions i llegendes n’hi ha per a tots els gustos, i els catalans també tenen la seva creativitat, diu Joan Amades que una vella tradició assegura que sant Esteve era de Salou, lloc on fou obsequiat amb la pluja de pedrades. I que per aquest motiu als de Salou els diuen matasants o apedregadors. Com sol passar amb molts de sants, de relíquies de sant Esteve n’hi ha per diverses parts del món. I algunes han estat passejades per aquí i per allà. El 418 unes suposades relíquies de sant Esteve arribaren a Menorca, on encengueren la fe dels menorquins, que l’emprengueren contra els jueus de l’illa amb tanta fúria que tots hagueren d’acabar convertits al cristianisme.

De sants que es diguin Esteve —amb el nom en honor al protomàrtir— n’hi ha uns quants, però entre tots destaca sant Esteve d’Hongria, el rei fundador d’aquell regne i el qui va fer una dràstrica transformació dels magiars, que convertí en una societat cristiana i feudal. Una de les seves descendents, Violant d’Hongria, filla d’Andreu II, fou esposa de Jaume I i, per tant, reina consort d’Aragó, de València i de Mallorca i comtessa de Barcelona.

El dia de Sant Esteve és festa a la major part dels Països Catalans (el Principat i les Illes) i a molts altres països: Àustria, Alemanya, Bulgària, Croàcia, Dinamarca, Eslovàquia, Estònia, Finlàndia, Grècia, Holanda, Hongria, Irlanda, Itàlia, Lituània, Luxemburg, Polònia, el Regne Unit (on en diuen Boxing Day, perquè aquest dia a les esglésies obrien les capses de les almoines) i als països lligats al Regne Unit (Canadà, Austràlia i Nova Zelanda), la República Txeca, Romania, Suècia i Suïssa; però no a França ni Espanya. Aquesta festa va ser establida cap al segle IX o X per l’imperi carolingi, igual que la segona festa de Pasqua, per la qual cosa la tenim als Països Catalans (per la pertinença dels comtats catalans a aquell imperi) i no a les terres castellanes, en aquelles saons sotmeses al califat de Còrdova. A França sant Esteve (saint-Étienne) fou objecte de gran veneració, ja d’ençà del segle V entre els francs, i moltes catedrals li són dedicades, com la de Tolosa. I, curiosament, avui el dia de Sant Esteve no és festa en el país de Carlemany.

Per als catalans el dia de Sant Esteve és com una continuació de la diada de Nadal (a Mallorca es diu la segona —o mitjana— festa de Nadal, més que Sant Esteve), un dia en què es fa un segon dinar familiar per a reunir la part de la família que no s’ha pogut juntar el dia anterior. Nadal i Sant Esteve són dos dies de vocació familiar: per Nadal cada ovella al seu corral, i per Sant Esteve cadascú a casa seva. I quan una cosa dura poc, diuen que dura “de Nadal a Sant Esteve”.

El nom Esteve és un dels tradicionals als Països Catalans, on també és un cognom, escrit Esteve o Esteva. A l’area del romànic català, els vells comtats catalans, hi ha un munt d’esglésies i monestirs amb el nom de Sant Esteve, i al Principat en general, un bon nombre de viles o municipis amb el nom del Sant: Sant Esteve Sesrovires, Sant Esteve de Palautordera, Sant Esteve de Llitera, Sant Esteve d’en Bas, etc. Sant Esteve és, a més, patró de diverses localitats, com Granollers, Olot o Caldes de Malavella. També a Mallorca ha estat un nom usual, tot i que no sé si la devoció al sant ha estat destacable. Doncs molts d’anys a tots els Esteves.

Cap comentari

Santa Eugènia

Avui també és Santa Eugènia, una pobra santa doblement màrtir: primera perquè li van tallar el cap i, segona, perquè va ser condemnada a estar eternament eclipsada per la gran celebració de Nadal. La dona era una romana nascuda en el segle III i filla d’una família important. Li havien posat Eugènia, un nom grec que significa ‘ben nascuda’: en grec eugenes, format per eu ‘ben’ (com en Eulàlia, eufònic, etc.) i genes ‘nascut’, que també surt en gen, gènere, general, gendre, engendrar i molts més.  Tornant a la santa, de petita es traslladà a Alexandria, perquè son pare, Felip, hi havia estat destinat com a prefecte o governador d’Egipte. Allà tingué dos esclaus sanats cristians que li encomanaren el cristianisme i la fredor en el tema de la carn. I quan fou més grandeta començà la seva particular i apassionant novel·la amb una trama prou coneguda: son pare la vol casar amb un bon partit (el fill del cònsol) i ella, decidida per la virginitat i l’amor a Déu, se les enginya per a sortir de l’embaràs. Tan seriosament s’ho agafà que inicià una aventura transsexual de la màxima envergadura. Fugí de casa i, vestida d’home, ingressà en un monestir, on visqué durant anys i on arribà a ser elegida abat. Certament, els monjos devien parlar poc i observar menys alguns detalls a què altres donaríem preferència. Fins que aparegué pel monestir una romana que no havia fet vots de virginitat i intentà seduir ni més ni menys que l’abat. Aquest —és a dir, aquesta— la rebutjà, i la festejadora s’ho agafà malament i la denuncià per intent de violació.  Què te pareix, Strauss-Kahn? Li van fer un judici, presidit pel propi pare, que, quan descobrí tot el bullit, es convertí al cristianisme i exonerà la filla, per la qual cosa haurien estat executats tots dos. Segons altres teories, Eugènia se’n va anar a Roma, on fou martiritzada juntament amb els seus fidels eunucs. Jesús li aparegué un dia en un somni i la informà que tindria l’honor de morir el dia de Nadal, com Francesc Macià i Pompeu Fabra.

A Mallorca els noms d’Eugeni i Eugènia —amb algunes excepcions a la documentació històrica— es pot dir que no han estat gaire usuals en el repertori tradicional. Però sí que hi ha un poble que es diu Santa Eugènia, no per la devoció a la santa, sinó perquè inicialment fou una alqueria musulmana que, després de la Conquesta, rebé el nom del seu senyor, Bernat de Santaeugènia. Un personatge important, molt amic de Jaume I, primer governador de Mallorca i germà del primer bisbe de l’illa —Ramon de Torrella— i del conqueridor d’Eivissa, Guillem de Montgrí. Tres germans amb cognoms diferents, perquè en aquell temps els cognoms encara no acabaven d’estar consolidats. El senyor de l’alqueria mallorquina, ara un poble encantador, es va fer dir Bernat de Santaeugènia quan va entroncar amb una família de Santa Eugènia de Berga. Per cert, al poble ara tothom li diu Santa Eugènia, però abans, almenys pel meu redol, tots li deien Santurgini. I els de la vila es diuen taujans, curiós gentilici.

Doncs molts d’anys a les Eugènies.

 

Cap comentari

Sant Nadal

Avui és Nadal, el dia que la tradició cristiana celebra el naixement de Jesucrist i els qui no són cristians celebren que la tradició cristiana hagi fet d’avui un dia gran i singular, centre d’una tira de festes en què la gent fa dinars, sopars, regals, arbres de Nadal, vacances, compres desenfrenades, posen (i perden) diners a la loteria, expressen mil bons desigs, etc.  Si se celebra el naixement de Jesús, avui haurien de fer festa els qui es diuen Jesús; però no, aquests fan festa normalment el primer de gener (ja ho explicarem aviat). Avui fan festa els qui es diuen Nadal i les qui es diuen Natàlia. És a dir que avui no tenim un sant de qui puguem contar la vida i miracles. Doncs parlarem de la festa de Nadal i dels Nadals.

Els romans deien dies natalis (‘dia del naixement’) al dia en què naixia algú, fos una persona, un astre, un déu, una ciutat o el que fos. I tenien una partida de festes que celebraven aquests naixements: el natalis de l’emperador, el natalis de la ciutat de Roma, el natalis de Mercuri, etc. Però el gran natalis era el Dies Natalis Solis Invicti, el dia del naixement del Sol. Amb el cristianisme el dia del naixement de Jesús va esdevenir el dies natalis per excel·lència, i del mot natalis ve el català Nadal. I Nadal és un nom de persona molt antic que inicialment s’imposava als nadons vinguts al món el dia de Nadal o un dels dies de les festes nadalenques. És un dels nostres noms tradionals, en ús ininterromput des de l’Edat Mitjana. És un nom present en algunes altres llengües: francès Noël, anglès Noel o italià Natale. Quasi inexistent en espanyol, que seria Natalio. En canvi, la forma femenina, tota cultisme, Natàlia, està molt més escampada per molts de països. La forma francesa Noëlle (coexistent amb Nathalie) dóna l’anglesa Noelle i l’espanyola moderna Noelia (profusament promoguda per Nino Bravo), i aquesta, la catalana Noèlia. Les Natàlies i Noèlies poden fer festa avui o el dia de Santa Natàlia (27 de juliol), una santa màrtir andalusa del segle IX, que els moros escabetxaren. Naturalment, i com sol passar amb la majoria de prenoms, Nadal ha esdevingut un nom de família o cognom, tal com mostren alguns esportistes famosos.

I tornant al personatge nascut avui, com se sap que va néixer el 25 de desembre? De fet, no se sap quin dia va néixer, ni quin any, i alguns arriben a dir que ni se sap si va néixer. Fins al segle IV els cristians no celebraven el naixement de Jesús (només la festa anual de Pasqua). La fixació del dia del naixement de Jesús en el 25 de desembre es va fer el 354, pel papa Liberi I segons la tradició, i l’establiment de la festa es va fer poc després, en el mateix segle IV. Entre les causes que s’han proposat d’aquesta fixació destaca l’opció de fer-lo coincidir amb la festa romana del Dies Natalis Solis Invicti de què abans hem parlat. Era el dia que se celebrava la naixença de Mitra, déu del sol i de la llum, nascut el 25 de desembre. La gent ja estava acostumada a fer gran festa aquest dia, per la qual cosa els dirigents de l’Església pensaren que la reconversió d’una festa ja existent i que agradava seria fàcil i tindria succés. A més, així Crist és presentat com la llum que neix i il·luminarà el món, igual que el solstiti d’hivern és l’inici del triomf del dia sobre la nit i la victòria de la llum. Els cristians orientals celebren Nadal el 6 de gener, però no perquè pretenguin que el nin Jesús el van dur els reis damunt un camell, sinó perquè, com que no acceptaren el calendari gregorià i continuaren amb el julià, el dia en què el seu calendari diu 25 de desembre el nostre diu 6 de gener. En el mateix temps i pel mateix papa, s’instaurà la festa de la concepció de Jesús (o encarnació) el 25 de març, nou mesos abans del naixement. Eren els temps que seguiren la “fundació” del cristianisme per Constantí i els temps de la construcció de la basí·lica del Vaticà (acabada el 354).

De Jesús de Natzaret, pel qual fan festa els qui es diuen Jesús, en parlarem el dia que aquests fan festa, el primer de gener. I molta matèria que hi haurà.

Ara parlarem de tota la simbologia que hi ha al voltant d’aquesta gran festa, bàsicament dos elements: l’arbre i la representació del naixement. L’arbre de Nadal està documentat en el segle XVI a terres germàniques. Fou introduït en el cristianisme per la reforma luterana i no es generalitzà fins al segle XIX. Al nostre país va fer una tímida aparició durant la II República, i encara hagué de lluitar contra una certa resistència del règim franquista, que el considerava estrangeritzant davant el catòlic pessebre. Avui és un element omnipresent, com a la resta del món. Sobre l’origen de l’arbre hi ha moltes teories. Una diu que quan el cristianisme s’implantà en els països germànics els evangelitzadors trobaren allà el costum de guarnir un arbre que representava diversos elements de la seva mitologia. Diu la tradició que sant Bonifaci, cristianitzador de l’imperi franc en el segle VIII, reconvertí aquell arbre —el cristianisme ho reconvertí tot— i en féu un símbol cristià. El guarní amb pomes que representaven el pecat —la historieta d’Adam i Eva— i espelmes que representaven la llum de Jesús i la redempció. La decoració anà evolucionant i avui les pomes són bolles de colorins i les espelmes llumets intermitents.

La representació del naixement de Jesús, dita pesebre o betlem (sobre aquestes paraules vegeu aquest post), va ser una idea, segons diuen, de sant Francesc d’Assís, que el 1223 va tenir la pensada de representar l’escena del naixement segons els personatges i elements del relat dels evangelistes Mateu i Lluc. És a dir, un estable dins una cova, Sant Josep, Maria, l’infantó, pastors, ovelletes, àngels, l’estel, etc. I un bou i una vaca, que no surten en aquell evangeli sinó en el molt posterior dit pseudo-Mateu, segurament del segle VII o VIII. Aquell primer pesebre franciscà, situat dins una cova, era vivent, és a dir que els personatges eren de carn i ossos, igual que els animals que els acompanyaven. Aquella escena s’ana estenent per tot Itàlia, i amb el temps aquells actors s’anaren reemplaçant per estàtues o figures de diverses mides i el conjunt se situà a les esglésies. En el nostre país la pràctica dels pesebres s’estengué en el segle XVIII a esglésies i casals de gent rica, i en els segles XIX i XX a les cases diguem normals. El pesebre es munta a partir de santa Llúcia (25 de novembre) i es desmunta el dia de la Candelera (2 de febrer).

Un altre element que ha fet aparició darrerament en aquestes festes és el Pare Nadal, mal dit Pare Noel, del qual ja vam parlar en el post de Sant Nicolau.

Nadal és una festa que té una clara vocació familiar. Les famílies es reuneixen al voltant de la taula i atacant tiberis diversos. En la tradició catalana el gran àpat familiar és el de Nadal, mentre que en la tradició espanyola és el del vespre precedent (Nochebuena). Tradicionalment, la vespra de Nadal els catalans fem un sopar frugal i anam (o anàvem) a la missa del gall. A Mallorca es diu matines, ofici en el qual s’escolta amb la màxima atenció l’impressionant cant de la Sibil·la que anuncia la fi del món i el judici final. I el dia de Sant Esteve, o segona festa de Nadal, es reuneix en un dinar també notable la família que no s’ha pogut reunir per Nadal. Per Nadal es fa cagar el tió, vella tradició de Catalunya, Aragó, Andorra i Occitània, competidor dels Reis d’Orient en el repartiment de presents als petits i ara també als no tan petits. Però abans el tió només cagava llaminadures (les joguines és cosa moderna) i després de la defecació, quan a totes les cases hi havia llar de foc, allà anava el tronc generós a convertir-se en cendra.

Doncs molts d’anys no sols als Nadals i a les Natàlies (i Noèlies) sinó a tothom, perquè avui cal desitjar a tots que molts d’anys puguem celebrar Nadal.

 

3 comentaris

Sant Tomàs

Avui és Sant Tomàs, almenys segons la tradició secular i d’ençà del segle IX. Això ho dic perquè aquest és un dels sants deportats pel papa Montini: el 1969  la festivitat va ser traslladada al 3 de juliol, amb l’excusa que era convenient que no interferís amb l’Advent. Però com que aquí no reconeixem més autoritat sobre el santoral que la de la tradició, avui és Sant Tomàs. Només faltaria que haguéssim de canviar el nom a les nombroses fires de Sant Tomàs, que sempre s’han celebrat per Sant Tomàs, i dir-ne Fira de San Pedro Canísio, que és el sant oficial d’avui. O que el mes de juliol haguéssim de dir “Per Sant Tomàs fred al nas”, com si ens faltàs una aigua. No ens cansarem de lamentar la destrossa vaticana sobre la cultura popular que va representar l’alteració del santoral tradicional i de demanar als catòlics un enèrgic sollevament contra aquella impostura.

El nostre protagonista d’avui és un dels dotze apòstols de Jesús, però sobre la seva identitat les coses no són clares de tot. Si hi ha coses clares sobre aquell col·lectiu. Tomàs és un nom d’origen arameu, que significa ‘bessó’, però no bessó d’ametlla sinó bessó que té un germà bessó. Tanmateix, no se sap si Tomàs era un nom arameu sortit del mot comú t’oma o te’oma (‘bessó’) o si era simplement un sobrenom, amb aquest significat, que s’aplicaria a l’apòstol, el qual en aquest cas tindria un altre nom (i un altre bessó). Sembla que Tomàs no era un nom en ús en el segle I. En grec bessó és didymos, i l’evangeli de Joan parla del sant com de “Tomàs, dit didymos“. En definitiva, l’arameu T’oma (fos nom o sobrenom) es va convertir en el grec Θωμάς, aquest en el llatí Thomas i aquest en el català Tomàs. Algunes fonts denominen Sant Tomàs com a Judes, i altres l’identifiquen amb Judes, el germà de Jaume.  I n’hi ha alguna que indica que el germà bessó de Sant Tomàs era el mateix Jesús. Total, que no en traurem aguller.

Doncs anem a l’evangeli; el de Joan, que és el més “literari”, per cert. El nostre Tomàs és tot un exemple d’esperit crític i d’aplicació del dubte metòdic, que tan bons resultats donen a la recerca. Informat de la resurrecció de Jesús, digué que no ho creuria fins que veiés les mans foradades del Mestre i ficàs el dit dins la ferida de la llança en el costat.  Cosa que va fer tan bon punt tingué el ressuscitat davant. Després de la metòdica penetració digital, l’incrèdul va quedar convençut i confortat. Per això quan algú mostra dubtes seriosos davant allò que li asseguren i vol experimentar-ho per ell mateix, diuen “hi vol ficar el dit, com Sant Tomàs”.

Segons la llegenda teixida entorn del nostre sant (a partir dels Actes de Tomàs, del segle III, i la Llegenda àuria, del XIII), l’any 52 va anar a predicar a l’Índia, concretament a Kerala, on hi havia una comunitat de jueus i on regnava un rei dit Gudnafar, que la historiografia moderna ha descobert que és un personatge real: el rei Gondofares, dit en armenià Gastafar, que hom ha identificat amb Gaspar, el rei d’Orient. Doncs Tomàs s’hauria guanyat l’amistat d’aquest rei i hauria predicat entre la comunitat jueva, però es veu que convertí més els no jueus que els jueus —entre ells la família reial— i fundà set esglésies i féu molts de miracles. També es diu que va ser un solvent arquitecte que va construir un gran palau per al rei. Durant una absència d’aquest, va repartir entre els pobres un tresor que el dit rei li havia confiat. El monarca va agafar una monea descomunal i el va condemnar a ser escorxat i cremat, però Tomàs va tenir una oportuníssima ocasió per a salvar la pell: va ressuscitar el germà del rei —sí, sí—, que s’havia mort aquells dies, i amb aquest estratagema va ser alliberat. Llavors partí cap a altres parts de l’Índia a fer la seva feina. Fins que un dia un altre rei li va fer adorar un ídol i Tomàs amb una simple ordre el va fer fondre com si fos de cera. El summe sacerdot el travessà amb l’espasa. Ja te’n donaran.

En tot cas, segons la tradició, va ser martiritzat un 21 de desembre del 68 (o del 72) a un lloc dit muntanya de Sant Tomàs, a Mylapore, avui barri de Chennai (Tamil Nadu, Índia). El 232 les reliquies van ser portades a Edessa (ara Turquia) per un mercader, i el 1258 van ser traslladades a Occident i ara són a la basílica de Sant Tomàs d’Ortona (Itàlia). En el lloc de la seva mort i primera tomba, en el segle XVI s’hi construí l’església de Sant Tomàs, que al final del XIX fou substituïda per una gran basílica neogòtica.

I, com dèiem al principi, és el temps de la fira de Sant Tomàs. A Palma era la gran fira de l’hivern. Situada principalment a la porta de Sant Antoni i a l’explanada de les Enramades (a la part exterior de la murada, al començament del camí de Manacor), s’hi venien indiots, porcs —vius, és clar— i tota classe de provisions per a les festes de Nadal. Un formiguer de gent i una festa de categoria. Ara només en queda el mercadet de figuretes de betlem, mesclades amb ridículs vestits de Pare Noel, a la plaça Major. A Sineu la fira de Sant Tomàs continua essent un lloc de trobada de molta gent al voltant del món de les matances. També és important la fira de Sant Tomàs a Blanes, artesana i de productes de Nadal. De temps antic el dia de Sant Tomàs hi ha hagut fira a Vilafranca del Penedès, avui la Fira del Gall, de la famosa raça penedesenca. I ara ens diran que Sant Tomàs és el 3 de juliol. Au, venga.

Doncs molts d’anys a tots els Tomassos i Tomasses, llevat que siguin catòlics submisos que vulguin passar calor el juliol.

 

1 comentari

“Santa Esperança”

Avui és el dia que fan festa les dones que porten per nom Esperança. Vull començar advertint que el tema d’aquest post té algun aspecte una mica complex, i segurament l’hauré de refer, si apareix nova informació; cosa que, d’altra banda, i com sempre, no em sap gens de greu. Per començar, sembla que el nom Esperança (o una forma més completa Maria de l’Esperança) és un nom català i espanyol i no gaire més. No el veig —i que tots els sants m’assisteixin si vaig errat— en altres països europeus; ni tan sols estic segur que a Portugal sigui un nom corrent. Això no lleva que en alguna llengua hi pugui haver un prenom femení semànticament equivalent (com el rus Nadia), però sense gens de relació amb l’entorn i amb els fets que van crear el nostre Esperança.

L’any 656 es va celebrar el X Concili de Toledo, una assemblea de bisbes de les diverses diòcesis del denominat Regne de Toledo, és a dir un estat visigòtic que comprenia la Península Ibèrica, excloses les Illes Balears, que no es mocaven amb el colze i feien part del gloriós Imperi Romà d’Orient. En aquell concili, els bisbes, pel seu compte i al marge de l’Església romana, decidiren crear una festa nova dedicada a la Mare de Déu, atès que la de l’Anunciació i l’Encarnació (25 de març) sovint queia en període de Quaresma i no quedava prou lluïda. I decidiren que el 18 de desembre se celebraria la festa dita inicialment de l’Expectació del Part i després de la Mare de Déu de l’Esperança. Es volia festejar la pròxima arribada de Jesús, el dia de Nadal, i retre culte a la Mare de Déu, portadora del Messies, esperança de la Humanitat. Apareixia d’aquesta manera una advocació mariana que permetria que pintors i escultors fessin representacions de la Mare de Déu ben prenyadeta, amb un bombet de nou mesos i a punt de pastora mia. A les Espanyes, aquesta Verge fou coneguda com la Virgen de la Esperanza o —mira que curiós— Nuestra Señora de la O. Alguns pensaren que aquesta darrera denominació era deguda a una comparació del ventre de Maria amb la rodonesa d’un cercle o d’una gran O. Però no: la causa era que durant la vespra de la festa es cantaven antífones que començaven per l’exclamació oh ( oh Sapientia, oh Adonai, oh Radix Jesse, oh Clavis David, oh Orients, oh Rex Gentium, oh Emmanuel…, veni!). I així aparegué el nom Maria de la O, qué desgrasiaíta tú eres, gitana, teniéndolo to.

Pel que fa al nostre país, la informació que tenim diu que la devoció a la Mare de Déu de l’Esperança va prendre força en el segle XVI, i, per tant, Esperança fou un nom força imposat a les criatures a partir d’aquell segle. És la patrona de les dones en estat de bona esperança, i sabem que era també la patrona dels teixidors de lli, i a Mallorca és la patrona de Capdepera, un poble que en els temps medievals estava protegit per una murada que ara es coneix com a castell de Capedepera. En aquest antic poble muradat hi havia —i encara hi ha— una esglesieta del segle XIV on es venerava la imatge de la Mare de Déu de l’Esperança, que avui és a l’església parroquial. Diu la llegenda que una vegada que una immensa guarda de turcs es disposaven a assaltar el poble, amb el perill que els gabellins —els habitants de Capdepera— fossin duts a vendre als mercats d’esclaus de la moreria, aquests tragueren de l’església la Mare de Déu i la col·locaren damunt una torre, i a l’instant aparegué la boirada més espessa que mai s’havia vist i els moros, confusos i desorientats , hagueren de partir per allà on havien vingut. I els gabellins encara ho celebren un cop a l’any amb una processó entre les dues esglésies portant la imatge: “I una boira misteriosa que empenyia la mar blau, Mare de Déu amorosa, nostra esperança guiau”.

Molts d’anys, Esperança.

 

 

1 comentari

Sant Llàtzer

Avui és —segons la tradició secular— Sant Llàtzer, però crec que podrem felicitar poca gent, perquè aquest és un nom no gaire usual. No sé com va la cosa a la resta del país, però a Mallorca —tot i que se’n documenta algun en èpoques pretèrites— es pot dir que tradicionalment ningú no ha portat aquest nom. Amb tot, cal fer l’hagiografia, perquè és un nom molt present en la toponímia, la història i la llengua. És un nom hebreu, Eleazar, amb el formant El, que significa ‘Déu’. El azar significa ‘Déu és el meu ajut’. Devia ser un nom corrent entre els jueus, perquè al Nou Testament en surten un grapat.

El sant d’avui és un personatge que va tenir la insòlita fortuna —o mala fortuna— de morir dues vegades, cosa que no passa cada dia. És ni més ni menys que el famós personatge que Jesús de Natzaret va ressuscitar després d’haver estat mort tres dies. Llàtzer, vull dir; perquè tots dos van viure una aventura semblant. O això és el que explica l’evangeli de Joan, que sembla que va ser escrit per un Joan que no és el Joan apòstol i suposat evangelista i que no va tenir mai cap contacte amb Jesús. Segurament un grec dels segles I-II que escrivia coses recollides de ràdio macuto dels primers cristians. Segons l’imaginatiu escriptor, el nostre protagonista va néixer a Betània, un poble prop de Jerusalem, i, d’acord amb els evangelis, tenia dues germanes de nom Maria i Marta, la primera identificada per la tradició cristiana amb Maria de Magdala, la joveneta calentona a qui Jesús es veu que feia tilín. No eren gent qualsevol, no: eren nobles que vivien a un castell i tenien extenses terres al voltant d’aquest. Encara que sigui un poc mal d’entendre, per la diferència de classe social, aquesta família i Jesús mantenien una amistat estreta i cordial. Un bon dia al jove Llàtzer li va pegar una malaltia i aviat va allargar els potons. Jesús va ser avisat que el seu amic estava molt malalt, però s’ho agafà amb calma i esperà dos dies a partir, perquè si en arribar l’hagués trobat viu, adéu miracle. Doncs es va posar en camí cap a Betània i quan va arribar, l’amic ja feia quatre dies que era mort i ben mort, com certificava el fet que el seu cos començava a desprendre una de les olors que més poden ofendre la pituïtària humana. Amb tot, Jesús ho va tenir bo d’arreglar. Féu córrer la tapadora de la tomba i digué allò de “Llàtzer, aixeca’t i camina”. I Llàtzer es va aixecar i va caminar. Va caminar com un que hagués agafat una gatera de tota una bota de caçalla, però després de tres dies de mort, què voleu? Blanc com l’emblanquinat i embolicat amb tot el caliportal de draps i benes fúnebres, sortí del sepulcre fent el gambirot i deixant en estat de xoc les dues germanes i altre personal present. Després de contar aquest prodigi i esmentar un sopar en què Llàtzer es deixà veure, l’evangelista Joan se’n desentén del zombi i no sabem res més de la seva vida i miracles.

Segons el meu competidor Jacopo de Varagine, els jueus, enemics dels cristians, van embarcar Llàtzer i les seves germanes en un vaixell sense mariners, sense rems i sense timó, i la nau va anar a parar a la costa marsellesa. Així l’amic de Jesús va predicar per aquelles terres i, fins i tot, va ser bisbe de Marsella. Però per les terres orientals circula la creença que va ser bisbe de Larnaca, a Xipre. I allà va morir de vell, vull dir que va tornar a morir, i aquesta vegada no va trobar cap amic que el ressuscitàs. Les despulles i relíquies, com sempre sol passar en aquests casos, es troben repartides a molts de llocs. De Larnaca foren dutes a Constantinoble el 898; després, el 1204, els croats les dugueren a Marsella, d’on van desaparèixer bastant més tard; però els de Xipre les tenen ben geloses a l’església de Larnaca. També diuen que després de la resurrecció, Llàtzer no va tornar a somriure mai més. Per què? Per la forta impressió que se’n va dur durant els quatre dies que, mort, va estar a l’infern veient els patiments de les ànimes irredemptes. Una experiència que ha de ser, sens dubte, impactant.

Durant l’Edat Mitjana, i a causa d’una confusió (o fusió) amb un altre Llàtzer bíblic (el de la paràbola del ric dolent i del pobre Llàtzer), va ser declarat patró dels leprosos —que en català també es deien mesells—, pobres víctimes d’una malaltia infecciosa que causava estralls. A Palma, en el segle XIV es va fundar l’Hospital dels Mesells o de Sant Llàtzer dels Mesells, a la part de fora de la murada, que, en el segle XVI, es va traslladar al camí d’Inca (entre el carrer d’Aragó i el Pont del Tren). En honor al sant els establiments per a passar les quarantenes es digueren llatzerets, paraula que de l’italià lazzaretto passà a totes les llengües. Hi ha el mal de Sant Llàtzer, o elefantiasi, malaltia consistent en el creixement desmesurat d’una part del cos. I la fraseologia de la nostra llengua inclou, a més del verb llatzerar i l’adjectiu llatzerat, expressions com estar fet un llàtzer, que s’aplica als qui tenen un aspecte semblant al del leprós de la paràbola o potser al de Llàtzer en el moment de la gloriosa sortida de la tomba; o passar llatzèries, ço és, passar misèria i calamitats.  No és estrany que amb aquest panorama el nom de Llàtzer no hagi estat entre els preferits per la nostra gent. La terminologia científica també té alguna peça deguda al gran ressuscitat, com síndrome de Llàtzer, signe de Llàtzer o tàxon Llàtzer, que ara no cal explicar. I, com tots els noms personals, també ha esdevingut cognom (escrit Llàtzer, Llàtser o Llàcer), encara que poc freqüent. A Palma, en unes terres que molt enrere foren d’una família d’aquest cognom, s’hi ha construït l’hospital de Son Llàtzer, que fa pronunciar de manera massiva el nom del nostre sant i posa a prova les habilitats articulatòries dels membres de la comunitat espanyola resident a Mallorca. Prova no gaire superada, per cert.

 

6 comentaris

Pàgina següent »