Arxiu corresponent a novembre 2011

Sant Andreu

Avui és Sant Andreu. Apòstol, màrtir i no se sap si verjo, perquè en els sants masculins aquesta és una característica no tan valorada com entre les santes. Tampoc no sabem quin era el seu nom real, però és possible que no fos Andreu. Alguns apòstols tenien la mania de canviar-se el nom —o els el canviaven—  per un de grec ben sonant i plantós, i en aquest cas triaren, si fos el cas, el grec Andreas, que significa ‘masculí’ (en principi un adjectiu derivat de andros, ‘home’), i, com a conseqüència, ‘fort’, ‘valent’ o ‘guerrer’, valors lligats al sexe masculí. Era nascut a Betsaida (Galilea), pescador i germà d’un tal Simó, a qui també canviaren el nom. Els dos pescadors van tenir la sort de ser els dos primers caps de la Cristiandat, com si diguéssim els dos primers papes, un manant la secció de Roma i l’altre la secció de Constantinoble (l’església ortodoxa també té un “papa”, no ho oblidem).  Malgrat la seva masculinitat, devia tenir una bona dosi d’intuïció femenina, perquè va ser el primer que va copsar que Jesús era el Mesies, el dia d’aquell famós bany en el Jordà davant Joan el Baptista. I va ser el primer apòstol que Jesús va fitxar. Fins aquí el que diu la Bíblia. I a partir d’aquí comença —o continua— la tradició i la llegenda, feta, com sempre, d’interpretacions de textos escrits per savis subalimentats i propensos a lipotímies i estats anímics peculiars.

Segons aquesta mitologia, Andreu va dedicar temps i atencions a la dona del procònsol d’Acaia, (una tal Maximilla ella i un tal Aegates ell), i, com a conseqüència, la senyora va quedar convertida a la fe cristiana i féu propòsit de viure amb continència. El proconsol s’ho agafà malament —suposam que més per la continència que per la cristianitat— i el va condemnar a la crucifixió. Diuen que la mateixa víctima, considerant-se indigne de morir a una creu com la de Crist, va triar la crux decussata, una creu en forma de ics (com les de Santa Eulàlia o de Sant Vicenç), si bé no hi fou clavat sinó fermat. En aquesta posa estigué dos dies, durant els quals predicà enardit a la multitud, que no sols es va convertir sinó que menaçà de mort el procònsol. Aquest, un poc arrufat, volgué que el baixassin de la ics de fusta, però no pogueren desfermar-lo per molt que ho intentassin. I allà va morir l’home un cop acabat el míting. El procònsol va veure que havia fet llarg i es va suïcidar.

També devia ser un treballador incansable amb gran capacitat productiva, perquè corregué i cristianitzà un munt de països, fins al punt que avui és patró d’Escòcia, Rússia, Romania, Ucraïna, Grècia i algun altre que dec deixar. Les seves relíquies corregueren cap aquí i cap allà, com també sol ser habitual, fins que foren depositades a la basílica de Sant Andreu, construïda en el segle XX en el lloc on suposadament fou crucificat, Patres (Acaia). Una mastodòntica església que és la més gran de Grècia, amb capacitat per a més de cinc mil clients. La seva creu figura a diverses banderes, com l’escocesa, la basca i la de la marina de Rússia. En els Països Catalans hi ha deu pobles que es diuen Sant Andreu, evidentment perquè l’església fou dedicada al nostre eficient predicador. Molts catalans porten i han portat aquest nom, com el pare del meu avi patern i una corrua de descendents. També n’hi ha molts que el duen per cognom, cosa que vol dir que un avantpassat el duia per nom; i n’hi ha que es diuen Santandreu, perquè qualque ancestre sortia d’un dels deu pobles referits. I tenim un bell refrany que enguany sembla que no falla: per Sant Andreu o aigua o neu.

Doncs, per molts d’anys, Andreu. I no et fiquis amb la dona de cap procònsol, que ja veus que pot ser perillós.

 

1 comentari

Santa Caterina

Avui és Santa Caterina, o, filant un poc més prim, Santa Caterina d’Alexandria. El dia d’un dels grans noms de les mallorquines.

Caterina és un nom grec (Haikaterine o Hekaterine), segons unes teories derivat de l’adjectiu katharà (pura, immaculada) i, segons unes altres, relacionat amb la deessa Hècate, filla de Perses i Astèria. Gràcies a la nostra santa d’avui, es va estendre en el món cristià i fou nom de reines, dames nobles i dones de tota condició. És un dels noms més portats per les mallorquines, gràcies sobretot a una valldemossina del segle XVI del mateix nom, beata per antonomàsia, que tingué la sort de situar-se en el top del rànquing permanent dels famosos. Amb tot, abans ja era un nom important: li tenien molta devoció els dominicans, que en el segle XIII, en el port de Sóller, li aixecaren una església, just en el lloc on un dels seus, Raimon de Penyafort, inicià la travessia Mallorca-Barcelona, damunt la seva capa estesa sobre l’aigua. Per aquesta insòlita proesa bé mereixeria que el declarassin sant patró dels surfistes i practicants d’esports similars. En el segle XIV, a pocs metres de la sortida de Palma per la porta de Portopí, es fundà l’hospital de Santa Caterina, que donaria nom a un dels barris de fora porta més emblemàtics de la ciutat i gentilici entranyable als seus moradors: els catalineros. Com hem defensat en un escrit més seriós que aquest, la forma Catalina té arrels antigues en el llenguatge vulgar, però fins a l’espanyolització de papers i cervells, Caterina va ser la forma que tothom, sense perdre la compostura, plantava a tota mena d’escrits i documents. El castellà i els elements castellanitzadors —monges, funcionaris, Registre Civil, etc.— implantaren el nom espanyol a la llengua escrita i administrativa, cosa que, al seu torn, reforçà el vulgar Catalina en tots els dominis.

Santa Caterina és un dels molts sants  de dubtosa existència, potser fruit de l’exuberància fabuladora del primer cristianisme, cosa que no impedirà —romàntics que som— que ens recreem en la seva llegenda i en tot el que aquesta ha generat. Sense perdre de vista, abans d’entrar en la llegenda, que Caterina pot ser un muntatge per a contraposar a la figura d’Hipàtia d’Alexandria, figura real, filòsofa pagana eminent i primera dona matemàtica, assassinada per fanàtics cristians. Segons la llegenda, Caterina d’Alexandria era una bella egipciana del segle III —alerta que els moros encara no havien arribat a Egipte—, habitadora d’un lloc que era de l’Imperi Romà, on es parlava grec i s’anava escampant el cristianisme. Un dia digué als seus pares que només es casaria amb algú que fos infinitament més bell, savi, ric i poderós que ella. Els progenitors, que no entengueren de què anava la cosa, restaren espantats davant la idea de dilapidar el patrimoni en agències matrimonials. Al final, la plaça de marit va quedar deserta i ella, verge immaculada. La noia devia ser espaviladeta i sabia parlar amb desimboltura, i es degué fer coneguda per aquestes habilitats, que li servien per a multiplicar els adeptes a la nova religió ascendent. Conegué l’emperador en persona, en un viatge que aquest féu a Alexandria, i tractà de convèncer-lo que aturàs la persecució dels cristians. De passada va convertir la dona de l’emperador, cosa que no va fer a aquest gens de gràcia. El sobirà, tot mosca, provà de derrotar-la per la via dialèctica i li envià una tropa de cinquanta filòsofs perquè la dissuadissin de les seves idees, però foren ells els qui foren tot d’una convertits per l’eloqüent joveneta. L’emperador, humiliat i enfurit, després d’escabetxar els cinquanta savis per inútils, manà que la matassin amb un dels temibles instruments sortits del sadisme romà i humà: la roda dentada. Una roda amb grans pues de ferro que, quan girava, anava esgarrapant la carn de les pobres víctimes fins que quedaven fetes una piltrafa. Però heus ací que en aquest cas les fèrries pues s’anaven trencant així com tocaven el bell cos —no agafeu la pintura com una acta— de Caterina , que se’n fotia del sant i de la festa, mentre els trossos de ferro despresos impactaven contra els botxins i els cegaven. Igual que passà amb Santa Cecília, la condema del jutge s’hagué de complir amb la destral que distancia el cap de la resta del cos. Els àngels la portaren al Mont Sinaí, i, molts d’anys més tard (cap a l’any 800), els monjos d’un monestir fet construir per l’emperador Justinià trobaren per allà el cos de la santa, amb els cabells que encara li creixien i exhalant un oli de deliciosos perfums. El monestir acollí les perfumades despulles i passà a dir-se de Santa Caterina, i els croats s’encarregaren d’escampar el mite per Occident. És pintada amb la famosa roda i de vegades amb una aurèola tricolor, blanca per la virginitat, verda per la saviesa i vermella pel martiri.

I per Santa Caterina si tens blat pots fer farina. Molts d’anys, Caterina, Catalina, Lina, Cati, Cata, Catina, Catona,…

 

 

Cap comentari

Sant Climent

Avui és Sant Climent. Sant Climent de Roma, perquè n’hi ha un altre de les mateixes característiques, però de la ciutat de la competència, Alexandria. El nostre sant d’avui fou un home de carrera ràpida i brillant, perquè d’esclau alliberat va passar a papa i sense ni passar pel Seminari. Va ser el segon, el tercer o el quart papa: no se sap bé, perquè els llibres d’actes són molt vells i gastats. Diuen que tingué la sort de conèixer i tractar Sant Pere i Sant Pau, i va ser el primer qui el va nomenar cap dels cristians. És clar que en aquell temps un papa era un home normal, que vestia normal i que vivia a una casa de pobre i més tost amagat. Una cosa així com un dirigent comunista durant el franquisme. La llegenda diu que l’emperador Trajà, enutjat perquè convertia massa gent al cristianisme, el desterrà a Crimea, però allà l’home, en lloc de deixar-ho córrer,  aviat va haver convertit dues mil persones, que en un tres i no res  edificaren setanta-cinc esglésies. Enfurit l’emperador manà que el llançassin a la mar amb una àncora al coll i així es va fer. Després, cada any la mar retrocedia dues milles fins a deixar al descobert un sagrari construït miraculosament que contenia les restes del papa. En el segle IX, el monjo i lingüista Sant Ciril, estandarditzador de llengües i creador de sistemes gràfics, va arribar a Roma portant uns ossos i una àncora. Es cregué que eren de Sant Climent i els dipositaren —els ossos— a una gran basílica, que porta el nom del sant.

Climent és un nom llatí, que surt de l’adjectiu clemens, clementis, és a dir ‘que té clemència’. A Mallorca, que és el que conec, no és un nom gaire imposat tradicionalment, però és un nom present en el repertori tradicional de l’illa. Jo només en conec dos, de Climents, tots dos personatges notables. Hi ha quatre pobles catalans amb el nom de Sant Climent, un a Menorca i un altre en terra ferma i més al nord que recorden molts dels qui han fet la mili. I un refrany que diu “Per Sant Climent, pluja i vent”, que té tantes possibilitats d’encertar-la com d’espifiar-la.

Molts d’anys, Climents.

 

Cap comentari

Santa Cecília

Avui és Santa Cecília, verge, casada i màrtir, i un cas en què la segona condició no anul·là la primera. El nom Cecília deriva d’un antropònim llatí (Caecilius) relacionat amb caecus, ‘cec’. Aquest era un nomen (nom de clan familiar), i les filles de qualsevol Caecilius es deien Caecilia. Caecilius, per exemple, era el nomen del conqueridor romà de les Balears (Qvintus Caecilius Metellus Balearicus). A partir de l’Edat Mitjana Cecília és un nom freqüent entre els cristians per la devoció cap a la santa que ens ocupa. En el meu redol, però, no és un dels noms tradicionals regularment imposats quan a les criatures els posaven el nom dels avis.

Cecília era una dama romana, noble, rica i un poc poma. Més que un poc, bastant, perquè la primera nit després de noces va convèncer el marit —un tal Valeri, un altre pomot de llei— de mantenir la virginitat de per vida i consagrar-se a Déu, com si això darrer no li pogués deixar qualque estoneta per a l’activitat més distreta i agradable del món. Al final no van fer ni una cosa ni l’altra, perquè, com tants altres cristians, molt aviat van ser escabetxats tots dos, regnant l’emperador Sever, el nom del qual ja ho diu tot. Primer van liquidar el marit, no sabem com, perquè ell, pobre, no és sant. Després es van ocupar d’ella, segons diuen ofegant-la dins una banyera. Com que no la pogueren matar, la ficaren després dins una gran caldera d’aigua bullent, com un llamàntol. Però ella, malgrat l’aigua bullent, es mantenia ben viva i fresca i no es moria, cosa que de vegades passa entre sants en circumstàncies semblants. I doncs van decidir decapitar-la, però aquí també ho tingueren difícil, perquè amb tres destralades (les màximes que permetia la llei romana) no van aconseguir de matar-la. La pobra estigué tres dies en agonia fins que morí. Mentre durava aquest macabre serial, la dona es va posar a cantar a Déu, com si res, que ja és tenir humor. I és per aquest detall que seria declarada patrona dels músics. Un cop morta, el papa —amic de la família— la va sebollir —que no és el mateix que bullir— a una catacumba entre els bisbes i va consagrar la seva casa com a església. En el segle IX li van fer una gran basílica a Roma, on, en restaurar-la en el segle XVI, trobaren el seu cos en sant i perfecte estat de conservació. Tot això diuen alguns. Altres, potser més rigorosos, creuen que la bona dona mai no va existir i que és un mite, i no és que ara vulgui destrossar la festa que havia començat tan bé.

Al final del segle XVI, després d’algun embull amb la traducció de textos llatins, va ser declarada pel papa patrona de la música, dels músics i dels cantants, i el seu culte, lligat a la música, s’anà escampant per diversos països.  És representada sovint tocant un orgue, el mateix que suposadament tocava la nit de noces, mentre el marit, pansit i capmoix, deia “oli m’hi ha caigut”. Això es diu tocar els orgues, sí senyor. Continuem. Grans músics, com Haendel, li van dedicar magnífiques peces, i en el seu dia (avui) a diverses ciutats, com Barcelona, es feien actes solemnes amb grans misses i processons i amb molts de músics que, escampats pels carrers, alegraven el veïnat. A Palma, fa un grapat d’anys l’Ajuntament i Joventuts Musicals van instituir la Setmana de Santa Cecília, durant la qual cada dia es feia un concert i una visita guiada a una església o a un altre lloc d’interès. Ara, a causa de la crisi, la setmana s’ha reduït, però els que sou de per aquí encara podeu gaudir d’aquests concerts avui, demà i divendres. Avui la Coral de la Universitat de les Illes Balears, a les 20.30, a l’església de Santa Eulàlia de Palma.

Molts d’anys, Cecília i Cèlia, i a mi mateix, que, encara que no sóc músic, m’encanta cantar en diverses llengües en la intimitat.

Us deix amb la magnífica coral de la meva Universitat. Enjoy.

L’estrella de l’alba. Coral Universitat de les Illes Balears

 

Cap comentari

El ball de la toponímia

Rètol il·legal a l'aeroport de Palma.

No és ver que l’Ajuntament de Palma precedent, presidit per Aina Calvo, canviàs el nom de la capital de Mallorca. El Parlament, quan el 2008 va modificar la Llei de capitalitat del 2006, va adaptar el nom de la ciutat a la forma oficial establerta per decret del Govern de les Illes de 1988, que és la forma històrica i reconeguda per la Universitat i el món científic. L’Ajuntament no va fer res, quan hauria estat molt d’agrair alguna gestió per a demanar que instàncies importants, com port i aeroport s’ajustassin al nom oficial. No va fer res, i va ser el Ministeri d’Administracions Públiques que, d’ofici, va rectificar el seu Registre d’Entitats Locals per a adaptar el nom de la capital al que deia la Llei de capitalitat. El Ministeri va comunicar el fet a l’Ajuntament i aquest es va limitar a emetre una petita informació al seu web. I encara continua existint el web palmademallorca.es.

El nom Palma no sols és el nom històric durant l’època romana i des del segle XVIII, sinó que és el nom històricament oficial. El reial decret de creació de les províncies de 1833 creava la provincia de las Islas Baleares i establia que la capital és Palma. Cap altra norma jurídica ho va rectificar després, tot i que l’ús madrileny va encunyar un Palma de Mallorca (perquè confonien Palma i Las Palmas) que es va fer nom oficiós o oficiosament oficial i acabà en el dit Registre d’Entitats Locals. La Llei de normalització lingüística (1986) estableix que el Govern de les Illes Balears té la facultat de fixar els noms oficials dels municipis i altres nuclis de població, amb l’assessorament de la Universitat, i així ho va fer amb el decret esmentat de 1988. Ara, a més, la llei de capitalitat fixa el nom de Palma. No sols aquesta llei sinó l’Estatut d’Autonomia (article 7: “la capital de les Illes Balears és la ciutat de Palma”). Pot el Parlament canviar la denominació a la Llei de capitalitat sense reformar la norma superior de l’Estatut?
Llegiu més

25 comentaris

Santa Elisabet d’Hongria

Avui és Santa Elisabet d’Hongria, que els alemanys diuen Santa Elisabet de Turíngia. Abans de la moguda de sants vaticana se celebrava el 19 del mateix mes, però no en farem problema per la poca distància que hi ha entre les dues dates. Doncs les Elisabets que no van fer festa amb la mare del Baptista, el dia 5 passat, fan festa avui. La nostra protagonista és una hongareseta del segle XIII i de bona família, filla del rei Andreu II d’Hongria, una espècie de rei En Jaume per als hongaresos. Mirau si era de bona família que ella va ser santa, també la germana de sa mare, una filla va ser beata i al seu home li deien el sant. A la criatura la casaren amb el marcgravi (com si diguéssim un marquès) de Turíngia, Lluís IV, quan tenia catorze anyets, i ja visqué sempre en aquella terra alemanya. La princesa era com la Repartidora dels comunistes, tot una institució d’assistència social. No duia altra quimera de donar coses als pobres, cosa que no queia de tot bé als seus parents. Una vegada que repartia pans estigué a punt de rebre un arrambatge d’un seu cunyat, cosa que no passà perquè quan aquest s’hi acostà els pans es convertiren en perfumades roses. Si veieu en alguna pintura una senyora amb cara de santa i unes roses en el davantal, és Santa Elisabet d’Hongria. Va fundar un hospital amb 28 places, que en aquell temps era un gran hospital, i el visitava cada dia. A vint anys va quedar vídua i en lloc de repetir l’experiència s’estimà més la tranquil·litat de l’orde franciscà i retirar-se a l’hospital que ella mateixa havia fundat. Tot li va anar molt ràpid, també la mort, que li vingué a vint-i-quatre anyets. I també la canonització, quatre anys després, en la qual no se sap si pesà més la vida i els miracles o la pertinença a una família tan influent. Molt aviat s’escampà la devoció cap a Elisabet per l’imperi germànic, Hongria i altres terres. El seu cos, en reliquiari daurat, rebia veneració a una gran església de Marburg, fins que els protestants, que no van de sants, van dispersar relíquies i devoció.

A nosaltres ens cau bé, perquè és la cunyada del nostre Jaume I el Conqueridor. La segona esposa d’aquest, i mare de nou o deu fills, era Violant d’Hongria, nascuda Andreua com son pare i després Iolant (ara Violant) i era germana (només per part de pare) d’Elisabet. Diuen que aquest fet afavorí l’afecte dels nostres compatriotes cap a la santa, cosa que també passà a la Corona castellana, on una reina d’infausta memòria i d’infaust matrimoni dugué el seu nom (i una altra molt més tard). A Palma en el segle XIV ja es fundà un convent de monges dedicat a Santa Elisabet d’Hongria, que se salvà d’en Mendizàbal i encara continua, tot i que vulgarment li diuen Sant Jeroni. I Elisabet, amb la variant Isabel i els hipocorístics Bel i Bet, ha estat sempre un nom imposat entre la nostra gent de sexe femení.

Doncs molts d’anys a totes.

 

 

Vegeu també el post Santa Elisabet (mare de Joan Baptista)

 

Cap comentari

Sant Albert el Gran

Avui és Sant Albert el Gran. No digueu Magne, perquè els magnos de l’espanyol en català són grans (llevat d’un que és many: Carlemany). Conec bastants homes que es diuen o s’han dit Albert i, fins i tot, una senyora de nom Alberta, la famosa madre Alberta de la nostra puresa (paraula que no en conec cap altra), però puc assegurar que aquest nom no és del repertori dels avantpassats dels mallorquins (no sé què passa amb els altres compatriotes), almenys si no són avantpassats molt llunyans. Nom germànic (que vol dir ‘noble brillant’: de adal, ‘noble’, i baraht, ‘brillant’), que devia ser molt usual a l’Edat Mitjana, ha estat portat per una munió de reis europeus del centre i del nord, però pel meu redol tenien altres preferències onomàstiques. I ara hauré de fer una crida a l’auditori, perquè no sé si els Alberts que circulen per aquest món celebren l’onomàstica el dia d’avui (Sant Albert el Gran) o el dia 7 d’agost (Sant Albert de Sicília). Crec que no hi ha més sants amb el nom d’Albert. A més, si tenim en compte que el sant d’avui el van fer sant fa dos dies (el 1931), no és estrany que en aquesta terra de sants pre-tridentins no hi hagi Alberts que facin el nom per ell.

El cas és que Sant Albert el Gran, el d’avui, és el patró dels científics i de les ciències. Poca broma: l’hauríem d’agafar seriosament. És un savi savi que té els títols de Doctor Universalis i Doctor Expertus (encongiu-vos els qui teniu dos màsters), a més del de Gran. Personatge del segle XIII, contemporani d’altres llumeneres (Ramon Llull, Tomàs d’Aquino, Alfons el Savi, Roger Bacon…), va ser professor a la Universitat de París, la més prestigiosa de l’època, i rector de la universitat de Colònia. El nostre dominicà va ser una autoritat en geografia, astronomia, física, metafísica, matemàtiques, medicina, biologia, filosofia, teologia, i fins i tot jardineria. Interdisciplinari a les totes, tant escrivia sobre l’essència de Déu, sobre els minerals o sobre la reproducció dels insectes. És clar que en el seu temps passaven coses com que la zoologia era un branca de la teologia. És tan voluminosa la seva obra que els seus editors diuen que encara tardaran 150 anys més per a publicar-la tota. I com ho va fer per a ser tan savi i fer aquest currículum? La veritat és que amb una mica de trampa i gaudint de privilegis d’algú que feia favoritismes poc equitatius (cosa que encara passa a la Universitat). De jove no en sortia amb els estudis i, fastiguejat, un dia va decidir escapar de l’escola botant la paret amb una escala de gat, però quan va ser dalt, la Mare de Déu el va aturar i li va assegurar que si li resava, li donaria una memòria prodigiosa i els estudis serien bufar i fer ampolles. També li va dir que perquè no oblidàs el pacte (i la memòria prodigiosa què?) just abans de morir ho oblidaria tot. Que és el que ens passarà a tots, si fa no fa. El fet és que un dia que feia classe va quedar in albis i poc després es va morir. Mare de Déu, no ens faceu aquesta, que no m’agrada interrompre les classes per aquestes beneitures.

Doncs, molts d’anys, Albert, si n’hi ha cap que faci festa.

 

 

Cap comentari

Sant Martí

Avui és Sant Martí. De sants d’aquest nom n’hi ha molts, però l’original —pel qual fan nom els nostres Martins— és sant Martí de Tours. A França és heroi nacional. Al nostre país ha tingut sempre els seus entusiastes, que li han erigit algunes esglésies i convents, com el Sant Martí del Canigó de les nostres emotives excursions agostenques. A Mallorca no sé si n’ha tinguda gaire, de devoció, malgrat que el nom ha estat sempre freqüent. A la Seu de Palma, però, hi ha una capella dedicada al nostre sant. I els jesuïtes van posar el seu nom a un dels seus col·legis, tancat el 1769 per expulsió del personal. També hem tingut un rei Martí (només un), la poca competència reproductora del qual és l’origen dels nostres mals.

Martí és un nom llatí, Martinus, és a dir, referit al planeta Mart, el déu de la Guerra. Igual que també Marçal, de Martialis, que, a més del nom d’home, ens aporta l’adjectiu marcial, i tot forma un entramat coherent, militar por supuesto.

El nostre sant d’avui també era militar i fill de militar (son pare ja li cercà un nom ben adient). Un romà del segle IV, exponent del militar que se “civilitza”, és a dir, es fa civil, cosa que alguns consideren impossible, a diferència del procés contrari. No sols es va fer civil sinó que es va fer cristià, però se salvà —per ben poc— de figurar entre els màrtirs, perquè la seva conversió va ser poc després de l’Edicte de Milà i de la vinguda gloriosa a la Terra del bo de Constantí, vertader artífex de la Cristiandat.

Aquí baix el teniu, retratat per El Greco, quan encara era militar (Martí), un dia que estava de servei, muntat damunt un cavall andalús i disfressat de cavaller espanyol del Siglo de Oro. I amb aquesta careta de no haver matat mai una mosca. El senyor que va a peu és un captaire que va trobar, despullat i mort de fred, a les portes d’Amiens. Sense pensar-ho gens, agafà l’espasa, tallà la capa que duia i en donà una de les dues meitats al pobre marginat social, dient-li que li la donava en nom de Crist. Quan va pronunciar aquest nom,  el cel es va obrir, el sol s’encengué i aparegué per primera vegada en la història un gran arc de colorins de banda a banda de la Terra. Gràcies a aquest fet, els catalans tenim per a designar el fenomen meteorològic dels colorins una paraula més polida que el mot oftalmològic que fan servir els espanyols i més que el poc expressiu dels francesos. El nostre personatge va tardar a recuperar-se de la impressió. A la nit li aparegué Crist vestit amb la mitja capa del captaire, i quan va despertar, es trobà amb la seva capa sencera. La miraculosa capa es va convertir amb els anys en una valuosa relíquia que els reis francs duien quan anaven a la guerra. Es guardava, per a la veneració de la gent, a un lloc dit en llatí cappella (derivat de cappa, ço és la capa famosa), i l’encarregat de guardar-la zelosament es deia cappellanus. D’aquí vénen les paraules capella i capellà, malgrat que l’incrèdul Coromines no esmenti per a res el nostre benvolgut sant. Que per la seva acció generadora de terminologia bé podrien declarar-lo patró del Termcat. Una vegada, veient com uns ocells es llançaven afamegats sobre els peixos de la mar, Martí va explicar que així els dimonis intenten llançar-se sobre les ànimes dels homes. I aquells peixos van quedar batejats en algunes llengües com a martins pescadors (els catalans, pocs martinians, en diem blauets o arners). El nom de la dinastia dels Capets també sembla venir de la fantàstica capa: d’un Hugues Capet que era propietari de l’abadia de Sant Martí de Tours.

Després de civilitzar-se i cristianitzar-se, el nostre ex-militar va fer vida eremítica, menjant i vivint de qualsevol manera, fins que els habitants de Tours el van elegir com a bisbe d’aquesta ciutat, on va viure la resta dels seus dies, tot fundant monestirs, posant pau entre una munió de sectes cristianes més barallades que els independentistes catalans, resant i fent miracles a dojo. Un bisbe elegit democràticament que no deixà les formes de vida precedents ni el seu vestir un poc fashion perroflauta que li valgué la poca simpatia d’altres prelats coetanis. Quan el duien a enterrar, al pas del taüt s’obrien les flors en ple novembre, cosa que va generar l’expressió estiuet de sant Martí.  Bé, no deu ser exactament així, però així ho conten en algun lloc i té la seva gràcia.

El seu dia és l’onze de novembre, l’aniversari del seu funeral. Cosa que va molt bé, perquè el vi ja és a punt, els porcs ja són ben grassos i ja no hi ha mosques que desbaratin l’harmonia de la diada de matances. I així s’ha pogut encunyar el refrany “per sant Martí mata el porc i enceta el vi”. Llevat que sigueu abstemis o d’Anima Naturalis.

Molts d’anys, Martí.

 

Cap comentari

Santa Elisabet

Avui és Santa Elisabet. Aquest és un nom hebreu, originàriament Elisheva, format per Eli (‘el meu Déu’) i sheva (‘subsistència’, ‘abundància’, ‘jurament’ i qui sap què més). Elisheva podria significar, doncs, “el meu Déu és la meva subsistència”. Els grecs el convertiren en Elisávet (Ελισάβετ) i d’aquí ens ve la nostra forma, que és pareguda en la majoria de llengües. La variant Isabel —sorgida lluny d’aquí d’una forma intermèdia Elisavel—  diria que no és gaire genuïna per aquests encontorns, i faríem bé, doncs, de fer-nos-en enfora. De fet, aquest és un nom que ha generat diverses variants, com la forma escurçada Elisa, que, com se sap, era una amiga de Beethoven. Com que és un nom llarg i la gent té pressa, les nostres avantpassades (i avantpassats) l’escurçaven en Bet, llevat que es referissin a la santa, que els sants mereixen un respecte.

La primera dona coneguda que dugué aquest nom és la muller d’Aaron, el germà gran de Moisès, i d’això ja fa devers 3.200 anys. I la primera santa d’aquest nom és l’Elisabet casada amb el capellà Zacaries i mare de Joan el Baptista. I, per més senyes, cosina de Maria, amb qui tenia una amable relació. Totes dues foren visitades per Gabriel, l’arcàngel Predíctor, qui a totes dues donà la bona i inesperada notícia de sengles gravideses. Inesperada perquè a una ja li havia passat l’edat d’engronsar criatures i a l’altra perquè, a pesar de ser jove i bella, tenia un marit que quan es ficava al llit tenia més ganes de jugar amb l’iPad que altra cosa. Memorable i històrica va ser una visita de Maria a Elisabet, en què les dues gràvides exultaren de joia i en què Maria va cantar allò de “Magnificat anima mea Dominum et exultavit spiritus meus in Deo salutari meo”, que Bach va convertir en una delícia. Un reporter gràfic va plasmar el moment en la imatge d’aquí baix.

La declararen santa no sé quan i el seu nom va ser imposat a milers de nines, entre les quals un munt de reines i princeses, com Elisabet d’Hongria, cunyada de Jaume I i també santa, per la qual fan nom moltes Elisabets, que tenen el seu dia el 17 de novembre (ja en parlarem quan toqui). I Elisabet d’Aragó, filla del nostre rei Conqueridor; i Elisabet de Mallorca, filla de Jaume II i d’Esclarmunda de Foix; i la putana muller de Ferran el Catòlic, etc. etc. I encara el posen, i que duri.

Molts d’anys, Elisabet, Bet, Isabel i Bel, si avui feu festa, i, si us ve de gust, escoltau aquest magnífic Magníficat, cantat per Mina, vejam si, com a mi, us posa la pell de gallina.

 

Cap comentari

Sant Carles

Carles és un nom germànic, és a dir un nom que portaven aquelles tribus veïnes de l’Imperi Romà que un bon dia deixaren de ser veïnes per a ser-ne senyores. Ve de l’arrel karal, que significa ‘home lliure’, o simplement ‘home’, a través del llatí Carolus. Va ser nom preferit per diverses cases reials europees, començant pel franc Carles I de França, que era tan gran que li diuen Carlemany (Carolus Magnus) i que segurament creà entre les monarquies la moda d’usar aquest nom. I seguiren una tracalada de reis dits Carles, fins a un que surt molt a la revista Hola i a les monedes d’un euro. I passant per una munió de reis austríacs, francesos, anglesos, alemanys, italians, suecs, espanyols, etc., tots a la glòria del Senyor. I algun que espera pacientment la glòria del tron, com el noi de na Camil·la.

Però de sants que es diguessin Carles no n’arribà a sortir cap fins al segle XVI. Clar: els germànics no es feren cristians fins que ja havia passat la moda de llançar aquests a les feres, i, doncs cap Carles no va tenir l’oportunitat d’ingressar en el martirologi. El primer sant anomenat Carles va ser un italià, conegut com a Carles Borromeo (1538-1584), piemontès de casa bona que va poder estudiar Dret a la universitat. Va tenir la sort de tenir un oncle papa i de ser nomenat bisbe de Milà. Ei, no vull ser malpensat. Molt progressista, que diguem, no ho era. A més de ser una figura de la Contrareforma, es va destacar per perseguir amb duresa les faltes contra la moral, per a la qual cosa va arribar a crear un cos de policia, i va decretar la separació d’homes i dones a les esglésies. Una cosa que m’impacta és que tenia una tal valoració de la virginitat (la seva) i un sentit tan extremat de la castedat que es va mantenir sempre allunyat de qualsevol dona i, segons diuen, no va voler parlar mai amb cap. N’hi ha que estan ben sonats. Va ser objecte d’un atemptat, un tir que li envergà un adversari ideològic, que el va deixar mal ferit, però, amb tot, no morí, cosa que, evidentment, va ser interpretat com un miracle. I, evidentment, va ser canonitzat. I avui és el seu dia.

A Mallorca el nostre sant no ha tingut gaire devoció, que jo sàpiga. I per això els mallorquins que ens han precedit (fins a la revolució onomàstica de les Vanessas) no han portat normalment aquest nom. Bé, a partir del regnat del cèsar Carles sí que va ser portat per alguna gent de la noblesa mallorquina, amb els ulls i el cor sempre orientats cap a la cort. Però eren Carlos, no Carles, que el mimetisme sempre ha tendit a l’exactitud. Els reis espanyols de nom Carlos també han condicionat una mica la nostra toponímia i han donat nom —camuflat sota l’hàbit del sant— a llocs o coses, com el poble menorquí de Villacarlos (ara dit un altre cop el Castell) o el fort de Sant Carles de la badia de Palma.

Bé, com que no em faig amb cap noble, crec que avui no podré felicitar directament cap mallorquí de socarrel més gran o igual de gran que jo. De no mallorquins i de mallorquins més tendres sí, que en podria felicitar. Doncs des d’aquí molts d’anys, Carles i molts d’anys, Carla, Carolina i Carlota.

 

 

Cap comentari

Pàgina següent »