Arxiu corresponent a juny 2011

Hi ha indignitats que indignen

Que consti que no vull atacar en general el moviment dit dels indignats. Una bona part de les seves reindicacions em semblen molt justes i respectables. Però així com l’essència d’aquest moviment es basa en un esperit crític contra tot allò que sigui criticable, altres també podem (o hem de) exercir la crítica contra el que ens sembla criticable d’aquest moviment o de part de les persones que hi participen. Sí, la crítica és necessària perquè les coses avancin, rebi qui rebi.

Al Principat, una part de la societat s’ha distanciat dels indignats per errors contundents, com els fets de la Ciutadella, i, ja abans, pel component espanyolista que articulistes notables han posat de manifest. Els responsables d’una cosa i l’altra  hauran de carregar la culpa  si han creat una fractura social o si tot plegat ha perjudicat els interessos de la seva revolta. Malgrat tot, al Principat, on la consciència nacional és més gran que a les Illes, els indignats catalans han aconseguit de frenar fins a un punt l’espanyolització del moviment. L’ús del català ha anat avançant i s’ha batallat per la incorporació del dret d’autodeterminació a la llista d’objectius.

A Mallorca hem vist coses molt grosses, fortes i estridents, com el menyspreu absolut de la llengua pròpia del país per part de líders significats del moviment i una part majoritària dels que hi participen. Per posar només un cas emblemàtic, el cartell que convocava a la manifestació del dia 19 a Palma era en estricte monolingüisme espanyol. Direu que és la societat que tenim i és ver, però això no lleva la necessitat d’exercir la crítica contra les persones i els comportaments indignes. Des d’una perspectiva que no sigui la seva, difícilment es pot entendre que unes persones que es llancen a l’aventura de canviar el món i siguin tan conscients de tantes coses no en vegin una de tan elemental com el fet que aquest país té una llengua i que ignorar-la i menysprear-la és una de les coses més indignes que es poden fer. Ni el Partit Popular en la seva versió més radical s’apuntaria a fer actuacions d’envergadura en monolingüe espanyol. Els indignats ni tan sols es van dignar a fer una convocatòria bilingüe. En aquest punt es van alinear més aviat  amb Franco i el seu règim, que sí que prescindiren —i ens obligaren a prescindir— totalment de la llengua d’aquesta terra en tot allò que posaren per escrit. Encara que admetéssim que en les actuacions personals cadascú pot parlar la llengua que vulgui —pressupòsit fals, perquè en els països no colonitzats la gent no parla així com vol sinó així com toca— prescindir del català en un cartell que convoca a una gran manifestació o en els webs principals de la revolta és inadmissible i vergonyós des de qualsevol punt de vista. No hi ha excusa. No poden dir que no en saben: trobar algú que pugui traduir un cartell o un web de pocs continguts és molt senzill. Només que s’ha de “caure” en el compte que aquest país té una llengua pròpia i que, a més, ha estat víctima de la més gran de les injustícies. Si això no entenen, poc podrem donar-los credibilitat en un projecte que aixeca la bandera de la igualtat i la justícia.

24 comentaris