buy cheap arimidex online cheap, purchase strattera no visa online without prescription, u.s. pharmacies for cytotec without rx, buy zoloft saturday delivery cod, buy zithromax next day delivery, order hydrochlorothiazide online cash on delivery, order generic nolvadex online, cheap doxycycline prescriptions buy, buy desyrel online for anxiety, purchase diflucan without prescription from us pharmacy, order paxil cod overnight delivery, buy elavil online, no prescription seroquel online visa without script, cheap flagyl for sale with no rx required, abilify fedex without prescription, buy valtrex online, propecia without a presciption, buy lipitor online uk, baclofen no rx needed cod accepted, prescription prilosec online, buy synthroid online with a discount, buy cheap amaryl without prescription, buy clomid no prescription, bactrim next day no prescription, fosamax online, purchase online inderal without prescription, buy cipro online no prescription, order retin-a cream online for eyes, order accutane online overnight, buy premarin pharmacy, buy nexium pay by cod, buy prozac online no prescription, plavix buy without prescription, how to get prescription of zovirax, buy amoxil overnight cod, order lasix no visa without prescription, purchase cheapest acyclovir meds online,

Arxiu corresponent a octubre 2010

El misteri de Son “Bordoy”

El 23 de gener d’aquest mateix any, després de veure que en el Diari de Balears hi apareixia repetidament el topònim Son Bordoy, escrit amb y grega, vaig dedicar un d’aquests articles a la grafia correcta d’aquest nom. No insistiré ara en l’afirmació que qualsevol paraula catalana ben escrita no pot contenir una y grega (llevat que sigui en el dígraf ny), perquè és una veritat massa elemental.

Després de la publicació d’aquell article, igual que després de la revolta dels Forans i de la guerra de les Germanies, tot romangué com abans, que diria Guillem d’Efak. Tots els diaris de Palma han continuat escrivint Son Bordoy, una cosa que no consider gens estranya en el cas dels diaris en espanyol. Ja m’estranya més el fet que no em faci gens de cas el diari que amablement i generosa acull els meus articles, tant pel que fa al cas que ara comentam com pel que fa a totes les altres propostes que he fet en els 113 articles que he publicat abans d’aquest; propostes que, llevat d’una (aquella dels vermellencs), han tingut la dissort de trobar la porta tancada i barrada. Continua aquí.

 

Web de Nuevo Son Bordoy

19 comentaris

Adéu, Joan

Quan vaig arribar a Barcelona per a estudiar-hi Filologia Catalana, em vaig trobar amb un professor —ara veig que immensament jove— que ens havia d’impartir l’assignatura Sintaxi catalana i que just acabava de publicar un llibre endimoniat que es titulava Estudis de sintaxi catalana, crec que el seu primer llibre. D’ençà de les primeres classes vaig quedar sorprès per algunes coses: la passió que dedicava a la llengua i a la seva feina, el rigor en la seva manera de fer les coses i l’esforç que posava perquè allò que deia fos sempre ben entès. El rigor que posava en la seva feina era el rigor que inculcava als alumnes i que els exigia en els treballs de curs que li havíem de presentar. I encara una altra cosa: la defensa ferma que feia de la normativa, una cosa, almenys en aquells temps, quasi sagrada per a ell. Així era Joan Solà.

Joan Solà va ser sempre, a més, una persona afable i amical. Del tractament que vaig rebre d’ell només en puc estar agraït. Poc temps després de començar aquell curs de sintaxi va guanyar unes oposicions, crec que de professor agregat. Record que a l’acte de presa de possessió, en què hi havia una bona representació dels professors de la Universitat, ell mateix va convidar-hi tres alumnes, amb els quals mantenia una bona comunicació: Laureà Solsona, del seu mateix poble i tristament desaparegut, el castellonenc Lluís Gimeno, ara catedràtic de la Universitat Jaume I, i qui això escriu. Érem un trio que sempre anàvem junts i sempre parlàvem de tot el que es pot parlar de la llengua. Molt abans de la invenció de Bolonya, aquell trio, i alguns altres d’aquells estudiants de la incipient Filologia Catalana, fèiem una quantitat ingent d’hores de “treball no presencial”. Normalment al bar, que és allà on el treball en grup surt millor. I Solà ens donava ànim, consells i suport.

Guard en paper o dins l’ordinador una muntanya d’articles de Joan Solà. Però en guard un amb una devoció i agraïment especials. Quan vaig presentar la meva tesi doctoral, Solà li va dedicar un article a la premsa titulat “Les Illes, un vaixell d’esperança”. És una d’aquelles coses que mai no s’obliden. Si alguna cosa hi havia d’encertat en aquella tesi és pel que havia après de mestres com Joan Solà.

Molts d’anys després, vaig tenir l’honor de treballar sota la seva direcció en la Gramàtica del català contemporani, i vaig retrobar aquell Solà rigorós que dirigia un equip amb una capacitat extraordinària de vetllar per tots els detalls i de donar instruccions amb precisió mil·limètrica.

Avui em vénen molts de records. Les seves estades a Mallorca els estius, amb la seva dona i les seves filles, quan tots dos participàvem en els cursos d’estiu de la Porciúncula, i algunes excursions o sortides a les platges verges del nord de l’illa. Ell sempre afable, sempre de bon humor. No vam perdre mai el contacte, encara que darrerament només fos amb algun correu electrònic amb qualque comentari sobre les nostres coses de llengua.

Els qui l’hem conegut i tractat sabem que Solà és feina incansable, rigor màxim i passió per la llengua. I en la darrera etapa de la seva vida Solà és, a més, el patriota que oblida el birret llorejat i crida la seva gent a lluitar per la llibertat del país, sense la qual no hi haurà llengua. Que la llengua pervisqui és el que importa i no —deia— si s’accepta o no s’accepta una construcció sintàctica. Les petites discrepàncies sobre la llengua que volem construir també són cosa molt secundària. El que importa és el que compartim, que és quasi tot, la disposició a fer el que sigui per a tenir una llengua normal.

Glossar la figura de Joan Solà és tasca àrdua, per la grandesa d’aquesta figura. Jo aquí només he volgut compartir unes notes amb records i visions personals, com a modest i sincer homenatge. Descansi en pau el mestre i l’amic.

6 comentaris

Espoliació: la bona llengua contra el Google

Avui s’ha celebrat convenció de Solidaritat Catalana per la Independència, però no us en faré la crònica, perquè jo no hi era ni hi havia de ser. Els mitjans de comunicació diran les coses importants de l’esdeveniment, com que de 154 esmenes presentades al manifest electoral només se n’han aprovat 6, i 5 s’han aprovat per transacció. Jo en destacaré una anècdota, que fa referència a l’única esmena que la comissió redactora ha perdut. Un dels presents, un jove filòleg que havia llegit —i, cosa encara més meritòria, entès— l’article que vaig publicar sobre les paraules espoli i espoliació, ha presentat una esmena proposant de substituir la primera, que deia el text, per la segona, tot utilitzant els arguments del meu article. Sembla que els redactors del document s’han oposat a tan insurgent proposta, i un home de molt de pes dins el partit —que no és el president— ha esgrimit arguments de santcristo gros: ha exhibit el nombre d’aparicions de les dues paraules en el Google, amb la qual cosa la pobra espoliació perdia per golejada. En aquestes, sembla que hi ha hagut un animat debat lingüístic, entre l’enfocament lexicogràfic guguelià i l’argumentació contundent del jove filòleg, que ha acabat amb la victòria de l’espoliació sobre l’espoli per 436 vots a favor, 238 en contra i 204 en blanc. Després, com explica Jordi Solé Camardons en el seu blog, «a partir d’aquest moment tothom ha començat a usar espoliació com si ho hagués fet sempre. A partir d’ara, serà la paraula usada progressivament de la mateixa manera que s’aniran imposant les tesis independentistes i democràtiques de SI». Esperem que passin les dues coses.

6 comentaris

No titlleu més, si us plau

Hem arribat a un punt en què no hi ha diari, de paper o digital, que cada dia no dugui en algun títol —que és com s’hauria de dir, i no titular— la paraula titllar. Després de qualsevol declaració que faci un polític, ja tenim que “el senyor (o la senyora) Tal titlla tal o tal cosa de…”, i aquí posau-hi l’adjectiu que vulgueu. Segons els diccionaris, titllar significa “assenyalar (algú) amb una nota denigrant, desfavorable”. Segons aquesta definició, es podria dir “avui m’han titllat de mentider” o “la va titllar de llepafils”, i amb aquest significat degué començar la profusió de titllar als diaris. Però tant s’ha usat el mot i tant se n’ha abusat que ara ja es fa servir amb el simple significat de ‘qualificar’. Fa pocs dies he llegit a un digital de cert prestigi que “Ridao titlla les consultes de ‘petit assaig’ per (sic) un futur referèndum”, i no crec que Ridao vulgui atribuir a les consultes cap “nota denigrant o desfavorable”. Hauria d’haver dit “Ridao qualifica les consultes de ‘petit assaig’ per a un futur referèndum”.

Gratant una mica en aquesta qüestió, però, trobarem altres sorpreses. Continua aquí.

3 comentaris

Parlam de carrers

Ona Mallorca, l’emissora de ràdio del Consell de Mallorca, m’ha convidat a participar en un dels seus programes («La volta al dia en 80 mons») i parlar-hi dels noms dels carrers de Palma, un dels temes que m’han tingut ocupat moltes hores en aquesta vida. Aquesta secció s’emet els dijous (un sí i un no) devers les nou i mitja o deu del vespre i, com tots els programes de l’emissora, es pot escoltar després en qualsevol moment a la pàgina web de ràdio a la carta. Amb tot, per a facilitar les coses a aquells que estiguin interessats en el tema i no puguin seguir el programa en directe, o perquè tinguin més fàcil l’audició per Internet, he decidit fer una pàgina web on aniré posant en línia els àudios corresponents. Esper contribuir un poc a difondre aquesta part del nostre patrimoni.

11 comentaris

Sobre “apunt” i “apuntar”

Fa temps el Termcat va decidir que els textos que es van publicant a un blog, que en anglès es diuen posts, en català s’havien de dir apunts. A partir d’aquí molta gent —sobretot molts de bloguistes— van abandonar els posts i es van apuntar a l’apunt. La decisió del Termcat partia de la idea que post és paraula estrangera innecessària i que apunt és una “alternativa catalana”. No ho negaré, però diré que es podrien fer moltes matisacions. No és obvi del tot que post sigui tan innecessari —fa part de la carretada d’anglicismes de les noves tecnologies que, si més no, aporten precisió— ni és clar que apunt sigui una paraula del tot catalana. És clar que qualsevol persona amb mirada lingüística superficial tot d’una percebrà que apunt sembla molt català en comparació de post, com promedi pot semblar molt català si es compara amb average. Continua aquí.

5 comentaris

La pel·lícula i el film

Abans de l’aparició de la fotografia i el cinema hi havia a les llengües romàniques la paraula pel·lícula, procedent del llatí pellicula, diminutiu de pelle (pell), però per via culta, car per via evolutiva hauria donat formes molt diferents: en català, pellella. Amb tot, la documentació històrica ens mostra diferències cronològiques entre les llengües: en francès pellicule apareix al començament del segle XVI amb el significat de ‘pell prima’, i, fins i tot, amb el de ‘peladura d’una poma’; en espanyol apareix película en el segle XV, també amb el significat de pell prima que envolta alguns òrgans del cos; per contra, en català no trobam escrit el mot fins ben avançat el segle XIX. Potser ja el trobarem en documents anteriors, perquè no hi ha cap raó perquè un mot que s’usa en espanyol i francès no s’usi també en català. Continua aquí.

10 comentaris

La modalitat desvelada

José Ramón Bauzà, polític il·lustrat amb profunds coneixements de filologia catalana, a més de portar a aquesta terra l’anhelada llibertat lingüística, resoldrà tots els problemes de codificació i d’estandardització que ni Tomàs Forteza ni Alcover ni Moll ni la UIB han sabut resoldre. La seva decisió de substituir a les escoles la llengua catalana per les modalitats mancades de connexió amb cap llengua coneguda serà una autèntica revolució. Molta gent està intrigada per a saber com seran aquestes modalitats que aviat veurem plasmades en els nous manuals escolars i se suposa que a l’administració. Us en don una pista. El polític-lingüista té un blog, bilingüe por supuesto, amb una entrada per defecte en la llengua de la llibertat (http://joseramonbauza.com), a la qual hi ha dos enllaços, un amb la paraula Mallorqui (que du a una pàgina amb l’adreça http://joseramonbauza.com/ca, sí, ca) i un altre amb la paraula English (http://joseramonbauza.com/en) que porta a una pàgina on només es diu “This page has no posts on it, please try another or return to the homepage”. La pàgina en mallorquí (/ca) revela tots els secrets de l’enigmàtica modalitat. Aquí en teniu una imatge que ho diu tot. Queda evident de tota evidència que Bauzà està disposat a combatre que «des de fora, des de Catalunya, se’ns imposin [paraules i formes que no són nostres]». Clicau aquí per a veure la imatge ampliada.

14 comentaris

Mamballetes, ballmanetes

Curiosa i interessant paraula, aquesta, amb dues variants tan diferents. No cal dir que la forma original és ballmanetes, és a dir, com un ball que es fa amb les mans. El diminutiu manetes ens suggereix que el mot té l’origen en el llenguatge infantil (el llenguatge de comunicació amb els infants) i degué començar significant el picar de les mans acompanyant una cançó. No sé quina vitalitat té actualment la paraula fora de Mallorca: l’Alcover-Moll la dóna com a usual en algunes àrees del Principat i la documenta en Narcís Oller. A Mallorca va sofrir una metàtesi (canvi d’ordre de les síl·labes o sons) i va convertir-se en mamballetes. I amb aquesta forma “capgirada” té diversos significats: el dit picar de mans acompanyant una cançó, el fet de pegar un cop amb una mà contra l’altra per a cridar algú, o el picar de mans prolongat que expressa satisfacció o aprovació després d’una actuació d’algú, el que avui en llengua més neutra es diu aplaudiment. Sense oblidar un altre significat de naturalesa menys pacífica que els precedents: rebre una mamballeta és una cosa que ningú no desitja i que no desitjam a ningú. Continua aquí.

3 comentaris

La vodka

El fet que la immensa majoria de paraules acabades en –a siguin femenines i que no ho siguin normalment les que tenen altres terminacions ha provocat qualque canvi de gènere en algunes paraules entre persones que no tenen un bon model lingüístic com a referent normatiu (aquí i en algunes èpoques perquè aquest model no ha estat disponible). Per a molts de catalanoparlants orientals la paraula sucre, que acaba en una vocal neutra que pot ser percebuda com una a, és una paraula femenina (la sucre o la sucra). Continua aquí.

6 comentaris