Arxiu corresponent a juliol 2010

Tradició catalana?

El mòbil de la prohibició dels toros a Catalunya és exclusivament una qüestió de principis, de sentiments, de civilització i de respecte a l’animal. Els toros s’haurien d’abolir a tot el món i cadascú ha de batallar en el seu racó. Però no es pot negar que l’afer té un innegable component nacional. Primer perquè aquest component el creen la majoria dels defensors de l’espectacle, nacionalistes espanyols que volen fer dels toros un element d’identitat nacional espanyola i mantenir-lo, en conseqüència, ben implantat com a tal als Països Catalans. Per això els cou la prohibició a Catalunya, on les marques d’espanyolitat són febles, i no els cou el mateix fet a les Canàries. En segon lloc, l’afer té un component nacional perquè amb la prohibició dels toros a Catalunya es visibilitza un constrast de sensibilitats entre una Catalunya avançada i una Espanya aferrada a tradicions que no poden tenir cabuda en una societat del segle XXI (sense menystenir el fet que a Espanya hi ha moltíssims lluitadors per l’abolició). El contrast és un fet i nosaltres no en tenim la culpa.

A la banda torera es diu i repeteix que els toros són una antiga tradició catalana. Aquest discurs està carregat de trampa, perquè confon un món complex com és el dels espectacles amb bous amb una manifestació concreta d’aquest món, que són les corridas de toros espanyoles, amb la seva imponent corrua de violència, tortura, patiment i mort. D’espectacles amb bous (i amb altres animals) n’hi ha hagut a moltíssimes cultures, més violents o menys, amb major o menor maltractament de l’animal, amb mort o sense, etc., i a mesura que el món s’ha anat civilitzant ha anat abandonant aquestes distraccions en un ordre que correspon al seu grau de crueltat. Espectacles amb bous són els que tenien lloc entre els romans, els correbous catalans, les bregues de bous amb cans, els bous embolats, etc. Les corridas són una d’aquestes manifestacions, igual que el seu precedent —encara que perfectament separable—, les curses medievals amb bous de caràcter cavalleresc.

A l’Edat Mitjana es desenvolupa entre la noblesa la pràctica del combat entre el bou i el noble a cavall, armat amb llança, primer com a entrenament per a la guerra i després de com a deport. Un entreteniment amb els mateixos paràmetres que les justes entre cavallers: l’honor i l’exhibició d’habilitat i valentia davant la dama. Era una activitat nobiliària a la qual no tenia accés el poble pla, encara que se celebrava a les places i llocs públics amb el poble com a espectador. De vegades es reservava un primer bou per a la multitud, perquè aquesta el torturàs i matàs a garrotades i ganivetades. I la sang vessada no sempre era només la del bou. Aquestes eren les curses de bous anteriors al segle XVIII, que poca cosa tenen a veure amb les actuals corridas, però en són precedent: en aquelles festes, ajudants dels cavallers, a peu, amb garrots i draps, tenien la missió d’ocupar-se del bou mentre el senyor canviava de cavall o tenia qualsevol incidència. Els orígens remots del toreo.

Les corridas són espectacles formats o definits en el segle XVIII i són de naturalesa absolutament espanyola, i sobretot andalusa. Apareixen després que el primer Borbó prohibís les antigues curses cavalleresques a cavall, que no agradaven a la sensibilitat francesa de la nova dinastia. Aleshores una sèrie de persones es posen a lidiar el bou a peu, com feien abans els ajudants dels nobles, en principi sense subjecció a regles, i en definir-se aquestes (amb domini del gust andalús) neix la corrida amb tota la seva litúrgia i els seus elements definidors: el torero-artista, els tres terços, la verónica, les banderilles, els picadors (fins al 1929, en què s’implantà el peto, milers de cavalls moriren amb els budells a fora), la muleta, la mort amb l’estoque, i l’escenari, ço és, la plaça de toros com a element arquitectònic amb identitat pròpia. La primera és a Madrid, el 1754, seguida de la de Sevilla, a final del segle, però s’escampen en el segle XIX; als Països Catalans es construeixen les de Barcelona (l’antiga de la Barceloneta el 1834, les Arenes el 1900 i la Monumental el 1914), la de València (1859), l’antiga de Palma (1865) i la nova (1929). Apareixen també les ganaderías, un dels poders fàctics en el manteniment de la festa. En el principi, els il·lustrats espanyols intentaren prohibir els toros, i ho feren diverses vegades, però al final no ho aconseguiren davant el poder dels ramaders, els empresaris i l’afición. I així va aparèixer la fiesta nacional.

Als Països Catalans la implantació de l’espectacle és un fet de colonització com altres, produït en els darrers dos-cents anys. És part d’un univers imposat al nostre país amb el mateix fet de pertànyer a un àmbit estatal definit per una ocupació, la del començament del segle XVIII. Es podrà pensar que també estan implantats a Portugal o al sud de França, que no són part de l’Estat espanyol, i que a uns Països Catalans independents també s’hi haurien pogut implantar. No es pot negar absolutament, però tampoc no es pot demostrar. En qualsevol cas, el fet és que la festa bàrbara avui ha començat a desaparèixer del nostre país, i aquesta és una gran notícia.

12 comentaris

Dependències i correspondències

Aquí teniu un fragment de l’article corresponent (o correspondent?) a aquesta setmana.

«La cosa que vull fer observar és que en el català convencional i en els diccionaris no existeix la paraula correspondent, i això potser és un error. Correspondent, mot culte paral·lel a correspondència i als esmentats dependent i independent (i independència) podria ser un substantiu molt adequat per a substituir el nefast castellanisme corresponsal. Aquesta és una paraula creada per l’espanyol (la hi veig usada a partir del segle XVII), que és l’única llengua que la utilitza: les altres diuen correspondent (francès correspondant, anglès correspondent, italià corrispondente, portuguès correspondente, romanès correspondent, alemany Korrespondent, etc.). Les úniques llengües del món que diuen corresponsal són l’espanyol i dos satèl·lits seus, el català i el basc (korrespontsal). El gallec escapa de la subordinació i diu correspondente, alineat amb la seva continuació natural, el portuguès.»

L’article complet, aquí.

2 comentaris

Selles de muntar i tendes de campanya

Si no fos per l’esport de l’equitació la paraula sella potser hauria agafat el camí de l’oblit, i, encara així, pateix una certa crisi, perquè en el món d’aquest esport la imitació dels usos espanyols fa dir de cada vegada més montura. La cosa encara es complica més perquè en espanyol la paraula silla, a més de tenir el significat de ‘sella’, és el nom per a designar les cadires. Aquesta polisèmia del mot ha creat la necessitat d’oposar silla (la cadira) a silla de montar (la sella). Doncs bé, la pressió de l’espanyol en els nostres esquemes mentals és tan gran que ja hem sentit i llegit més d’un cop sella de muntar, com si hi pogués haver alguna sella que no fos de muntar. Recordem aquell film que en la versió catalana es titulava Selles de muntar calentes, títol que no és precisament traducció directa de l’original, Blazing saddles. Tan bé que hauria quedat Selles calentes o Selles que cremen. Aquesta és una mena de castellanisme camuflat, perquè totes les paraules són catalanes, però castellanisme evident. Continua aquí.

 

PS. Una vegada publicat l’article al diari he afegit a la versió digital aquest paràgraf (sempre et vénen després més coses al cap):

«Una cosa semblant passa amb el verb pondre. Ara hi ha gent que diu que les gallines ponen ous, com si de tant en tant poguessin pondre alguna altra cosa? Això si no van més enllà en el desastre i diuen posar ous. El fet que als nostres verbs posar i pondre correspon en espanyol l’única paraula poner fa que els parlants d’aquesta llengua hagin de dir poner huevos, perquè las gallinas ponen no s’acabaria d’entendre. Fins i tot ara alguna ment calenta podria entendre que s’atribueix a les gallines algun estrany efecte estimulant.»

10 comentaris

10 de juliol

Aquí és nostre capità,
aquesta és nostra bandera,
a les urnes catalans,
que ens han declarat la guerra.

(Esper que els lectors sabran actualitzar els elements simbòlics, com jo he actualitzat el tercer vers. Hauríem de mirar qui podria ser avui el capità.)

8 comentaris

Plurals no genuïns (segona part)

En el post precedent trobareu la segona part de l’article, que surt avui al Diari de Balears. O, més ben dit, hi trobareu l’article complet. Si algú coneix altres casos de paraules que trobi que no han d’anar en plural, agrairé que ens les digui.

Cap comentari

Plurals no genuïns

La gramàtica tradicional ens ha ensenyat el concepte de pluralia tantum, que és el fet que algunes paraules només tenen forma plural encara que designin un sol objecte. Per exemple, noces o estenalles (en el diccionari no hi trobareu les paraules noça i estenalla). No s’ha de confondre aquest fenomen amb un altre que consisteix en l’ús preferent de certes paraules en forma plural en alguns contextos o expressions, tot i que aquestes paraules tenen la forma bàsica en singular i tot i que la realitat designada amb les formes plurals no és una pluralitat d’objectes. Aquest darrer fenomen es troba profusament en espanyol (molt més que en les altres llengües) i és un focus d’interferència cap al català. Per exemple, tot i que en espanyol el concepte de felicitat s’expressa normalment en singular, quan fas algun mèrit o et toca la rifa et diuen felicidades, com si te’n desitjassin “unes quantes”. O saluden amb buenos días quan se suposa que només pensen en el dia que comença. O diuen estoy hasta las narices, com si en tinguessin una col·lecció. En aquest article miraré de fer una relació dels casos en què la interferència ens fa dir coses en forma plural quan en un català genuí haurien d’anar en singular. Continua aquí.

46 comentaris

La frase

«Adéu, Espanya» previsiblement serà la frase que a partir d’ara sonarà com un clam per tots els racons de Catalunya i de la Internet catalana. Un vers de Maragall, recuperat per un programa de televisió d’impacte, emès poc temps abans d’una sentència que, segons totes les opinions, significa el principi d’un nou camí.

 

 

 

 

 

.

4 comentaris