buy cheap arimidex online cheap, purchase strattera no visa online without prescription, u.s. pharmacies for cytotec without rx, buy zoloft saturday delivery cod, buy zithromax next day delivery, order hydrochlorothiazide online cash on delivery, order generic nolvadex online, cheap doxycycline prescriptions buy, buy desyrel online for anxiety, purchase diflucan without prescription from us pharmacy, order paxil cod overnight delivery, buy elavil online, no prescription seroquel online visa without script, cheap flagyl for sale with no rx required, abilify fedex without prescription, buy valtrex online, propecia without a presciption, buy lipitor online uk, baclofen no rx needed cod accepted, prescription prilosec online, buy synthroid online with a discount, buy cheap amaryl without prescription, buy clomid no prescription, bactrim next day no prescription, fosamax online, purchase online inderal without prescription, buy cipro online no prescription, order retin-a cream online for eyes, order accutane online overnight, buy premarin pharmacy, buy nexium pay by cod, buy prozac online no prescription, plavix buy without prescription, how to get prescription of zovirax, buy amoxil overnight cod, order lasix no visa without prescription, purchase cheapest acyclovir meds online,

Arxiu corresponent a novembre 2008

Paraules acabades en –et i –eta

Publicat en el Diari de Balears el 29 de novembre.

En els articles precedents hem parlat de la pronunciació de la e en alguns contextos fonètics particulars (terminacions –és /–ès, –é/–è). Avui en veurem un de molt interessant: les terminacions –et i –eta. Aquesta terminació s’associa fàcilment al sufix diminutiu per excel·lència (jovenet, caseta), que a les Illes, per etimologia, du vocal neutra tònica (o e oberta on no hi ha aquella vocal). Moltes paraules amb aquesta terminació només són diminutius d’un punt de vista etimològic, com ganivet (del germànic knif amb el sufix diminutiu –ĭttu), garbellet (diminutiu de garbell), follet (de foll), jugueta (derivat de jugar), merlet (de l’italià merletto), mongeta (de monja), panet (de pa), rodet (de roda) i moltíssims més. I altres mots no tenen res de diminutius, com estret o pleta.

La freqüència d’aquestes terminacions amb vocal neutra tònica, deguda en part als diminutius reals o als diminutius etimològics, pot crear una certa percepció que les terminacions –et i –eta estan destinades a allotjar sistemàticament la dita neutra tònica, per als parlants que disposen d’aquest so. Però la realitat és que entre les paraules antigues trobam casos de vocal neutra (bolet, jaqueta), de e tancada (complet, concret, discret, quiet) i de e oberta (alfabet, Elisabet, Natzaret, set). És a dir, els tres timbres insulars de la e tònica. Per això cal d’entrada posar en qüestió la tendència actual d’algunes persones a posar a tort i a dret vocals neutres quan apareix una paraula acabada en –et o –eta. Continua aquí.

7 comentaris

El cinquè comitè eslovè

Publicat en el Diari de Balears el 22 de novembre.

Avui examinarem les paraules acabades en –e tònica, que són un centenar, sense comptar els noms propis. La primera cosa que cal dir és que molt poques d’aquestes paraules són d’una certa antiguitat (cafè, fre, mercè, serè i alguna altra). La majoria són paraules modernes, cosa que voldrà dir que la pronúncia és en molts de casos fluctuant i insegura. Amb l’objectiu d’aconsellar una pronunciació adequada —per a parlants de les Illes— d’aquests mots, els repartirem en diversos apartats. Continua aquí.

11 comentaris

Com s’ha de pronunciar “estrès”?

Publicat en el Diari de Balears, el 15 de novembre.

Es tracta d’un anglicisme evident. El terme anglès és stress, una paraula que poca gent diria que està emparentada etimològicament amb les nostres estrènyer i estret. Stress és un mot que ja es documenta en anglès en el segle XIV, naturalment amb uns significats molt distints del nostre estrès actual, però pròxims a la idea de força o pressió. Surt d’un antic stresse, escurçament de destresse, mot derivat del llatí vulgar districtia, i aquest del llatí districtus, participi passat de distringere ‘estrènyer’. Més encara: districtus és l’origen del nostre substantiu destret (‘situació difícil’, espanyol apuro), igual que també, per via culta, del mot districte (inicialment ‘lloc estret’).

Amb el sentit modern, de ‘tensió psicològica’, stress va ser emprat per primera vegada per l’endocrinòleg canadenc Hans Selye, la dècada dels trenta del segle passat. De l’anglès el mot va passar a les altres llengües. En català hem fet l’adaptació gràfica estrès; en espanyol estrés i en portuguès estresse. En canvi, en francès i en italià utilitzen la paraula sense cap adaptació: stress. Continua aquí.

3 comentaris

Xavallonga, la perdició de TV3

Televisió digital, alta definició, dolby estèreo 5.1, desplegament extraordinari de recursos, cavalls a betzef, vestuari amb cura del més petit detall, maquillatge de primera qualitat, molt bona música, … Tot fantàstic. Bé, no tot, perquè en el film Serrallonga, que ens va oferir TV3 la setmana passada, hi ha un gran oblidat, un gran menyspreat: el català, la llengua. Han agafat per a protagonista un actor amb una dicció deficient, un senyor que parla xava, amb la ela espanyola, amb abundants mostres de ieisme, amb un accent foraster que canta més que un orfeó. La dona de Serrallonga parla el xava més estrident, igual que molts altres personatges del film. Amb tot, n’hi ha alguns que parlen bé, però són personatges fàcilment associats als dolents de la història. Curiós.

Com és possible que TV3 hagi tingut la gosadia de presentar un mite nacional, del segle XVII per més senyes, parlant com un immigrant de l’Hospitalet del segle XXI? I això no és cap menyspreu per a cap immigrant, que si aprenen català no tenen per què fer més. Però Joan de Serrallonga i els altres personatges del film han de parlar un català impecable. Algú pot concebre un superproducció espanyola sobre el Cid, representat aquest per un actor amb dicció espanyola deficient o estrangera? En quin país passaria una cosa com aquesta?

I no és només la fonètica. Com poden justificar els guionistes i assessors lingüístics una mescladissa sense solta ni volta dels tractaments de vostè (en el segle XVII) i de vós. I ja no parlem dels castellanismes a què TV3 ens té habituats (l’inefable gelos, per exemple, en lloc de gelosia).

Aquesta espifiada està ben en línia amb tota una política de TV3 amb la llengua, de descurança total, de fer el cec i el sord davant un nombre de cada dia més gran de locutors amb una dicció meteca, actorets de telesèrie amb fonètica de pena, davant la majoria d’anuncis en xava i en bleda…

Per una qüestió elemental de dignitat nacional aquest film hauria de ser ràpidament doblat per dobladors amb una bona dicció catalana (que encara en queden alguns). Amb tot, el problema va més enllà d’un film. Sortirà algun líder polític, amb prou clarividència i empenta, que sigui capaç de posar remei a TV3?

♦♦♦♦

PS. Aquí teniu algunes mostres d’àudio:

.Serrallonga 1
.Serrallonga 2
.La dona de Serrallonga

.I, per a contrastar, algú amb una bona dicció. El dolent!

26 comentaris

Com s’ha de pronunciar “interès”? (a Mallorca)

Abans de la vigència de les normes ortogràfiques que ara utilitzam, l’accentuació gràfica de la e tònica va ser una qüestió molt controvertida, i ja se sap que Fabra no estava pel sistema actual. La pronúncia d’aquesta vocal presenta una gran variació geogràfica: on uns pronuncien e oberta uns altres pronuncien e tancada i uns altres e neutra, i, encara més, en algun cas una mateixa paraula pot presentar variació dins un mateix dialecte. Al final es va decidir d’accentuar la vocal d’acord amb la pronúncia del català central o la que es creia que ho era, i sospit que en bastants de casos ha estat la pronunciació la que s’ha acabat adaptant a la grafia. A les Balears la cosa es complica més, perquè la e tònica pot tenir tres pronunciacions —oberta, tancada i neutra—, i els neologismes adopten una o una altra d’aquestes pronunciacions d’una manera fins a cert punt confusa i ben segur que condicionada per la interferència de l’espanyol. Continua aquí.

40 comentaris

Una altra de metges

L és una jove anglesa que ha vingut a passar una temporada a Mallorca. Un dia va decidir d’aprendre espanyol, va mirar un mapa d’Espanya d’aquests que circulen pel món, en què no hi ha dibuixades les comunitats lingüístiques, i va pensar que en una illa que queda a la part de la dreta li podria anar bé. L fa poc temps que ha arribat i encara només amolla paraules isolades en espanyol, i crec que cap en català. L es va posar malalta i va anar a la consulta d’un metge a un PAC d’una zona perifèrica de Palma. A, la seva amiga mallorquina, la va acompanyar per si hi havia “problemes d’idioma”. A es va adreçar al metge en català, el metge la va entendre però dels seus llavis no va sortir ni mitja síl·laba en la llengua del país. Però, de fet, A va restar tot d’una fora de joc, perquè el metge va voler que el diàleg fos exclusivament entre ell i la malalta. A partir d’aquí el metge es va adreçar a la malalta tot el temps en anglès, perquè ja se sap que algunes persones hispanoparlants —metges, dependents o el que sigui— sempre estan disposats a concedir als “estrangers” tota classe d’atencions i compliments que després neguen als mallorquins. Ara bé, l’amatent sanitari no va permetre que L digués cap paraula en la llengua de Shakespeare. I cada cop que ella, empesa per la seva quasi nul·la competència en espanyol, ho intentava, la corregia inflexiblement: no, in Spanish; if you stay here, you must speak Spanish. Què te pareix?

2 comentaris

Universalismes de barraqueta

Foto del Diari de BalearsEl crit que se sentia a la micromanifestació que van fer ahir a Palma un esbart de metges i infermers d’ocupació, acompanyats per membres d’alguns grupuscles extrasistema, era «la sanidad es universal». Impactat per la magna frase, li he estat fent voltes cercant el significat més profund d’aquesta universalitat.  He pensat si volien dir que la composició quimica de tal o tal antibiòtic és la mateixa a Lisbona i a Singapur, o que un aparell de raigs ics fet a Amèrica del Nord també pot funcionar a Sud-àfrica o coses per l’estil. Però em sembla que no deu anar per aquí la cosa, sinó que la dita universalitat deu tenir relació més amb les persones que amb els aparells o antibiòtics. Estaria bé que ens ho explicassin, però no ho podrien fer, perquè la irracionalitat no pot ser explicada racionalment. Ni poden donar compte d’un comportament que només se serveix de paraules que sonen bé per a defensar privilegis personals impresentables. Allò que aquests senyors volen és poder plantar-se a qualsevol part del seu Estat sense haver d’aprendre ni parlar més llengua que la seva, cobrar dels ciutadans sense sentir-se al seu servei sinó considerant aquests com a mer material de menjadora. Però el seu univers s’acaba allà on es dibuixen les fronteres caduques del seu Estat. Mai no exigirien poder mantenir els seus privilegis monolingües a Portugal, a Holanda, a Suècia, al Canadà o al Japó, que també deuen ser part de l’univers. I és que aquests països no sols formen part de l’univers sinó que estan habitats per uns ciutadans que a la més mínima insinuació de la seva “universalitat” els pegarien una universal puntada de peu al cul.

Avui a les set seré davant el Consolat, i esper trobar-hi molta gent coneguda i desconeguda.

6 comentaris

Mala peça al teler

Un dia d’aquests vaig anar a veure un film que m’havien assegurat —la premsa, per exemple— que era projectat en català. Satisfacció, perquè el català no ho té fàcil a les pantalles de Mallorca; ni a les de la resta del país. Però al final va resultar que no era en català, no, sinó en una llengua tot altra: en xava-bleda barceloní. Ja em permetreu les llicències literàries. L’hora i mitja davant la pantalla va ser una mescla mala de descriure de plaer i punxades al ventrell. Plaer per moltes coses plaents, almenys per a un servidor, com una que es deia Vicky i una altra que es deia Cristina, per uns bells paisatges i diversos aspectes reeixits del producte del mestre Woody que ara no fan al cas, entre els quals no hi ha el fons de guitarra espanyola que tot el temps acompanya la història. Punxades al ventrell per la diríem que penosa dicció dels dobladors, una circumstància que per a mi fa malbé el film de dalt a baix. Aquí la fitxa de doblatge. Podran dir el que vulguin, però en aquesta versió catalana tots els personatges principals exhibeixen una dicció forastera, estrangeritzant, marcada per la ela bleda i el vocalisme xavejant. Una cosa —accent estrangeritzant— que no seria acceptada en cap doblador de qualsevol llengua normal del món. Si ho sé, em resistesc a veure qualsevol versió que no sigui l’original.

Alguns lectors diran que sóc un exagerat, cosa que no seria més que una mostra de la gravetat de la situació. La gravetat de la situació no és la dicció d’uns dobladors particulars en un film particular, sinó el fet que hi ha tot un món —el del doblatge, el de la publicitat, el dels mitjans de comunicació audiovisuals— en què sembla que tant molts dels qui locuten com els qui prenen les decisions no són gens ni mica conscients del procés de degeneració fonètica del català; i potser no n’és conscient una part de la nostra societat, que consumeix cada dia aquests productes. Uns i altres pareix que ja s’han avesat a un català hibridat, que perceben com la llengua normal, i que han oblidat la fesomia fonètica de la nostra llengua.

Per ventura una de les claus és el fet que els dobladors al català —i moltíssims “professionals de la veu”— ho són també en espanyol. Sense poder deixar de pensar en la cançó de Machín, em deman si és possible mantenir dos accents natius en dues llengües, sobretot una llengua normal i una llengua subordinada que sempre tendeix a esdevenir còpia de la primera. I em deman com és possible que els nostres mitjans de comunicació ens facin empassar cada dia un català fonèticament deplorable sense que ningú, ni els directius d’aquests mitjans ni els polítics que en són responsables, faci res per a posar-hi remei. Els importa gens la llengua?

6 comentaris

Que circuli

Air Berlin Per què pos aquesta imatge aquí? Perquè ells continuen. Aquests dies l’inefable Middelmann continuava amb la seva verborrea agressiva contra la nostra llengua. Avui tenen la barra de posar un anunci en espanyol en plena portada del Diari de Balears. Una escopinada a la cara dels lectors, un desafiament, una provocació, una mostra del seu espanyolisme militant i el seu colonialisme descarat. Doncs vénga, que la imatge d’aquí dalt circuli per Internet. Ells contra els Països Catalans i nosaltres contra ells.

Precedents: Air Berlin

15 comentaris

«El matí», no «el dematí»

Publicat en el Diari de Balears l’1 de novembre de 2008

La primera part del dia, entre el moment d’aixecar-se i el dinar, en català es diu el matí. I a partir d’aquesta paraula la llengua ha creat la locució adverbial de matí, que, segons el DIEC, significa ‘en el moment inicial del matí’, ‘al matí, prest’. «Qui s’aixeca de matí pixa allà on vol», diu el refrany mallorquí, paral·lel a moltes altres dites catalanes que aporten variants per a la segona part. Aquesta locució adverbial pot ser matisada o modificada amb altres fórmules, com de bon matíde gran matíben de matí, etc. Cal dir que totes les fonts de referència escriuen aquesta locució separant els dos mots, menys el diccionari Alcover-Moll, que introdueix la grafia aglutinada dematí, la bondat de la qual hauríem de posar en qüestió. Continua aquí.

12 comentaris