buy cheap arimidex online cheap, purchase strattera no visa online without prescription, u.s. pharmacies for cytotec without rx, buy zoloft saturday delivery cod, buy zithromax next day delivery, order hydrochlorothiazide online cash on delivery, order generic nolvadex online, cheap doxycycline prescriptions buy, buy desyrel online for anxiety, purchase diflucan without prescription from us pharmacy, order paxil cod overnight delivery, buy elavil online, no prescription seroquel online visa without script, cheap flagyl for sale with no rx required, abilify fedex without prescription, buy valtrex online, propecia without a presciption, buy lipitor online uk, baclofen no rx needed cod accepted, prescription prilosec online, buy synthroid online with a discount, buy cheap amaryl without prescription, buy clomid no prescription, bactrim next day no prescription, fosamax online, purchase online inderal without prescription, buy cipro online no prescription, order retin-a cream online for eyes, order accutane online overnight, buy premarin pharmacy, buy nexium pay by cod, buy prozac online no prescription, plavix buy without prescription, how to get prescription of zovirax, buy amoxil overnight cod, order lasix no visa without prescription, purchase cheapest acyclovir meds online,

Arxiu corresponent a maig 2008

Referèndums

«El referéndum, o como quiera llamársele, es, en estos momentos, un instrumento legitimador de primer orden para que los gobiernos autonómicos puedan abordar, sin complejos y decisión, un asunto conflictivo que envenena la convivencia…»

Això és el que escriu avui l’articulista d’El Mundo que signa Antonio Alemany. Sembla que l’articulista ha decidit de reforçar els arguments d’Ibarretxe, just l’endemà que aquest els defensàs un cop més davant el president del Govern espanyol. Però només ho sembla: el referèndum que vol és per a decidir quina és la llengua de les Illes Balears, la que parla el botiguer amb el client, aquella en què escrigué Costa i Llobera i supòs que —aquest bloguista també és de les Illes Balears— la que ara llegiu.

Hi ha referèndums que són molt bons i uns altres que són molt dolents. Curiós.

20 comentaris

El nou Diari de Balears

Espectacular el canvi que avui ha fet el Diari de Balears. Tot reestructurat, disseny i modernitat a les totes i més colors que a l’arc de Sant Martí. Cal desitjar-li molta sort en aquesta nova etapa i que els lectors creixin de cada dia.

Però el canvi no és només al paper. Avui també la casa estrena un renovadíssim web, on sembla que hi haurà el diari en pdf. Meravella si és així. Un web molt diversificat amb participació dels lectors i coses com un ramell de blogs. I un petit detall per als infidels: blogs.

Els dissabtes, un suplement de cultura, l’Espira, on aquest humil servidor mantindrà una columneta dedicada a la llengua. Serà tot un plaer.

16 comentaris

Gramàtics vingueren

Hi ha persones que de vegades tenen —o tenim— un lapsus linguae, i quan se n’adonen o algú els en fan adonar, corren —o correm— a corregir-lo. Altres persones són més aviat ignorants en matèria de normativa lingüística i, quan parlen o escriuen, les faltes surten com a caragols després de la pluja. El responsable del retolet de la imatge ni ha tingut un lapsus ni és un desconeixedor de la normativa. Simplement, de manera ben conscient, ha pres una decisió al marge d’aquesta normativa i —això és la part més greu— al marge del bon sentit de la llengua que s’hauria d’esperar de tot redactor o corrector.

Com que el dit responsable ho deu dir així, i no li ha vingut en gana de fer el petit esforç d’adaptar-se al que les gramàtiques li van ensenyar, ha decidit que els hi serà en català la manera de representar el complement indirecte. Dos pronoms pel preu d’un i una mica més de desgavell en aquesta parcel·la ja ben complicada de la gramàtica. La fonamentació científica d’aquesta decisió no deu haver estat molt costosa: la gent —la que ell o ella coneix, és clar— ho diu així i ja està. En rigor, però, la gent que ell o ella coneix no diuen els hi sinó els-i o elsi (el guionet pot servir per a indicar la sonoritat de la s). Una i que no té res a veure amb el pronom adverbial hi, sinó que és una simple marca de datiu treta del singular li, a fi de crear una simetria entre les dues formes i de diferenciar aquestes dels acusatius. Però això ara és secundari.

El problema és que si cadascú vol fer la seva normativa d’acord amb el que diuen els veïns de la seva escala, més que una llengua practicable tindrem un caos de cal déu. El problema és que a un lloc tan clau com la CCMA continua campant aquella ideologia lingüística que s’hi va enquistar d’un bon —o mal— començament: la ideologia de la llengua populista i sense exigències, la ideologia d’anar desfent, com un qui estira el fil d’una calça, moltes coses que han costat molt de fer.

Llegiu més

12 comentaris

Algunes consideracions sobre toponímia «franquista»

[Aquest surt avui al Balears] 

 

La supressió de la toponímia viària que recorda els quaranta anys de fèrria dictadura és un imperatiu legal i una qüestió de sentit comú, però també és una operació que reclama prudència i reflexió. El problema principal és la delimitació d’aquesta toponímia. Hi poden entrar elements molt variats, des dels màxims responsables del règim o la seva ideologia, els militars de carrera o de lleva que moriren en la guerra, molts dels quals no tenen gens de culpa de res, els ideòlegs locals o forans del franquisme, els col·laboradors en el seu manteniment, etc. Esporgar aquests noms del nomenclàtor urbà topa amb la necessitat de trobar un punt raonable on situar el límit de l’acció

Tan bon punt l’Ajuntament de Palma va disposar d’un govern democràtic, el 1979, aquest va emprendre la primera depuració, i desaparegueren de les plaques els artífexs principals de la dictadura (Generalísimo, José Antonio, Goded, Mola, Queipo de Llano),  els caps o unitats militars que actuaren a Mallorca (Arturo Rizzi, García Ruiz, Jinetes de Alcalá, Héroes de Manacor, Héroes del Baleares) i alguns altres referents (Alcázar de Toledo, Caídos, Calvo Sotelo, División Azul, Primo de Rivera).

Durant la dècada dels 80 es començà a substituir el centenar i mig de noms de militars i paramilitars del bàndol rebel morts en combat, un procés que ara, amb els canvis recents, impulsats amb intel·ligència per la regidora Nanda Ramon, es pot donar quasi per acabat (només resta un petit residu que suposam que aviat serà eliminat).

El que encara no s’ha abordat a fons —però es farà— és la revisió d’un conjunt de denominacions que fan referència a ideòlegs civils del règim sense cap relació amb Mallorca que fàcilment acordarem que entren dins el sac d’una nomenclatura que en aquest moment no té gens de sentit: desaparegueren Onésimo Redondo, Matías Montero, José Escudero i José Solís, i ara Licinio de la Fuente, però romanen Ruiz de Alda (canviat però després reposat), Ramiro de Maeztu, Ramiro Ledesma, Eduardo Urgorri, Santiago Álvarez Avellán i potser algun altre). Quant als ideòlegs i col·laboradors locals, val més no entrar-hi.

Un altre capítol —prou extens— és el dels referents militars del franquisme. Alguns s’han substituït (Artillería de Montaña, Destructor Velasco, Minador Júpiter, Minador Vulcano, Submarino Mola) i en queda un paquet voluminós, dins el qual hi ha noms de personatges diversos, algun d’ells força obscur, (Almirante Bonifaz, Almirante Churruca, Almirante Gravina, Almirante Oquendo, Álvaro de Bazán, Gómez Ulla, Méndez Núñez), altres noms de vaixells de guerra (Almirante Cervera), batalles de l’èpica militar del règim, siguin de la mateixa guerra del 36 o anteriors (Albuera, Alfambra, Arapiles, Bailén, Belchite, Brunete, Castillejos, Lepanto, Navas de Tolosa, Salado i Trafalgar) i establiments militars (Cuartel de Simancas).

Segurament l’apartat més problemàtic és el que fa referència a noms de països i ciutats amics del règim, avui completament “nets”, però que foren assignats a una via urbana en un acte clarament franquista. Entre aquests noms hi ha Argentina, Berlín, Lisboa, Milà, Navarra, Teruel, Toledo —els dos darrers en homenatge a les batalles que s’hi lliuraren—, Via Alemania, Via Portugal i Via Roma.

Ja que en aquest mateix diari s’ha publicat que sóc partidari de canviar alguns noms d’aquest darrer apartat, voldria exposar les meves raons, que defens i defensaré amb tot el respecte per les visions discrepants. Si ho expòs aquí és perquè crec que això pot contribuir modestament al debat que tot això reclama, entre els ciutadans i en l’àmbit polític on es prenen les decisions.

No hi ha dubte que aquests noms en principi no tenen per què ser cap problema. Si no en tots els casos en quasi tots, si aquests noms no els hagués imposat el règim de Franco, molt probablement els hauria imposat un règim democràtic. És evident, per exemple, que Alemanya ha de tenir un carrer dedicat, i un carrer important, a la ciutat de Palma. I no sols perquè en tenen o en poden tenir tots els Estats europeus, o perquè entre nosaltres hi ha molts d’alemanys, sinó, també per altres raons, com el fet que Alemanya ha estat sempre un gran amic del nostre país i de la nostra cultura, la catalana (tothom sap que és el país estranger on més universitats ensenyen i estudien català).

La raó per a canviar alguns d’aquests noms no és necessàriament el seu origen franquista, sinó que es faria per altres motius, entre aquests per a recuperar un nom tradicional important que va ser usurpat sense manies. El nom del carrer de Navarra —ara de la Riera— es va canviar per aquesta raó, i no hi ha dubte que Navarra és un nom prou digne per a figurar en el nostre nomenclàtor. L’avinguda Argentina és una via de comunicació molt anterior a l’enderrocament de la murada i la construcció de la ciutat nova. Té un nom antiquíssim —Ronda de Ponent— que fa part d’aquest patrimoni valuós que és la toponímia històrica. Els carrers de Berlin, de Lisboa i de Milà fan part d’un conjunt toponímic ben delimitat basat en el món púnic, i només recuperant els noms anteriors —Magó, Tesino i Trebia respectivament— esmenarem l’error que va suposar desvirturar aquest conjunt. La reposició feta ara mateix del carrer de Cartago (fins ara avenida Nacional, nom franquista) va en aquest mateix sentit. I, finalment, crec que s’haurien de substituir els noms de les tres grans vies que inicialment són un homenatge toponímic a l’Eix (Via Alemanya, Via Portugal i Via Roma), que consider un cas especial. Primer perquè les avingudes, el solar de l’antiga murada, són part del centre històric i com a tal reclamen un tractament escrupolós de la seva toponímia (preservar els noms de les portes, per exemple) i sempre amb referents culturals autòctons. En segon lloc, perquè la conjunció tan ostensible en un mateix lloc de les tres vies mai no deixarà de recordar l’origen dels seus noms, i aquest s’ha d’esborrar. En tots aquests casos no es tracta de suprimir uns noms, com es fa amb la resta dels considerats franquistes, sinó un simple canvi d’ubicació, dur-los a un lloc més adequat i no cal dir que prou digne. És una certa molèstia momentània per als veïns, però bé ho paga pensant en l’interès cultural de tots.

18 comentaris

Plaça d’Espanya

És un dels centres vitals de la ciutat de Palma. Lloc aproximat d’entrada a la ciutat de les hosts de Jaume I i lloc d’entrada de totes les hosts que cada dia hi arriben amb el tren procedents dels punts més diversos de l’illa. Lloc de trobada d’amics, espai on es fan festes i celebracions i un lloc on comencen o acaben moltes manifestacions en defensa de causes nobles. I aquí volia anar, perquè els convocants d’aquestes manifestacions no solen estar estugosos de posar en els cartells el nom de plaça d’Espanya. Fins i tot el nom apareix en el cartell de l’Obra Cultural que anuncia un dels actes de la diada de dissabte que ve.

Segurament manca informació i consens sobre el nom més adequat per a aquesta plaça. Alguns eviten el nom oficial i el substitueixen per plaça del rei En Jaume —pel monument—, plaça del Tren i, fins i tot, he sentit plaça dels Coloms. Doncs, companys, aquesta plaça correspon a un punt de la ciutat que té un nom històric indiscutible: Porta Pintada. Aquí hi havia aquesta porta, la més important de la ciutat, perquè era l’entrada a la capital de tota la gent que provenia del Raiguer i del Pla de Mallorca. De fet hi havia dues portes pintades: la vella i la nova, una al costat de l’altra. La vella, dita també de Santa Margalida, és la que aixecaren els musulmans i que va traspassar Jaume I, situada en el carrer de Sant Miquel, vora l’edifici de l’Hospital Militar. El seu nom deriva del fet que hi havia diverses creus pintades sobre la pedra. Fou esbucada ignominiosament el 1912. La nova s’aixecà a uns metres del punt on hi ha el monument a Jaume I, el segle XVII, quan es construí la murada renaixentista, que va cegar les velles portes musulmanes.

Quan es va enderrocar la murada i es va dur a terme la planificació urbanística de Calvet, aquí va quedar una gran plaça que es digué plaza de Eusebio Estada, fins que després de l’alzamiento li posaren plaza de España, amb la conseqüència de moure Eusebi Estada a un carrer pròxim. El 1985 vam aconseguir de reposar el nom de plaça de la Porta Pintada a una part de l’espai —no a tot, com hauríem volgut—, la raconada tocant al carrer dels Oms, que, de fet, era la històrica plaça de la Porta Pintada abans d’esbucar la murada. Amb tot, hem d’aspirar que un dia, com més aviat millor, la plaça de la Porta Pintada sigui tot el conjunt, del carrer de Sant Miquel a l’avinguda.

I per a això seria bo que ens avesàssim a usar aquest nom amb regularitat, començant pel nostre parlar quotidià (“ens trobarem a la Porta Pintada”, com diríem la Porta de Sant Antoni o la Porta del Camp) i continuant pels cartells que convoquen als actes que sigui. Ningú no pot dir que la gent no sabrà on és: hi ha una placa que ho diu ben clar, i és allà mateix.

Ja veieu que continuam parlant de toponímia urbana. I encara en parlarem més.

16 comentaris

Nous noms per als carrers de Palma

Avui han estat presentats en conferència de premsa. Un centenar de noves denominacions s’incorporen al nomenclàtor (76 vies canvien de nom i apareixen 32 noms nous per a vies que encara no en tenien). A més, una cinquantena de vies, sense canviar de nom, experimenten canvis en la forma d’aquest, ja sigui per a esmenar errors lingüístics, per a recuperar una forma tradicional o per aplicació de criteris de coherència en la forma.

Amb aquesta mesura, entren en el nomenclàtor de la ciutat personatges illencs com Josep Melià, Àlvar Campaner, Antoni Montis, Damià Huguet, Francesc d’Olesa, Guillem Colom (el geòleg), Guillem Cifre de Colonya, Guillem d’Efak, Jeroni de Berard, Joan Mascaró i Fornés, Joan Rosselló de Son Fortesa, Josep Maria Palau i Camps, Josep de Togores, Marià Villangómez, Miquel Àngel Colomar, Miquel Àngel Riera, Miquel Dolç, etc.; personatges de la cultura del nostre àmbit com Joan Fuster, Prat de la Riba, Pompeu Fabra, Rovira i Virgili o Valentí Almirall; personatges històrics com el rei Martí (l’Humà) o Alfons el Magnànim; personatges de la cultura universal com George Orwell, Newton o Galileu; personatges estrangers vinculats a Mallorca com Georges Bernanos, George Sand o Gaston Vuillier.

Recuperen la forma original, que mai no havien d’haver perdut, el carrer del Banc de l’Oli, la plaça d’en Coll, el carrer de Sant Francesc o la plaça de la Llotja, per posar només uns quants exemples. Altres denominacions adopten una forma més racional, com el carrer del Bisbe Miralles (en lloc de carrer de l’Arquebisbe Josep Miralles). I alguns topònims corresponents a antigues possessions ara seran recordats amb un nom de carrer, com Son Ventallol, l’Olivera, el Camp Roig, Ca na Tavernera, Son Brull, Son Molines, Son Orpí, Son Pontivic o la Torre d’en Bibiloni.

Crec que s’ha fet una passa important en la normalització lingüística i cultural del nomenclàtor viari de Palma. N’estic satisfet perquè hi he participat molt directament (la major part de noves denominacions i tots els canvis de forma s’han aprovat a partir de la meva proposta que la regidoria de Cultura em va confiar i que algun dia penjarem en aquest web). Però també hi ha hagut moltes altres propostes provinents de sectors ciutadans molt diversos i que responen a sensibilitats també diverses. L’Ajuntament ha mirat de recollir-les i d’integrar-les, com és lògic. Per això és inevitable que hi hagi algun nom que no acabi d’agradar a uns o a uns altres.

Però això no s’ha acabat. Només s’ha fet una part, per bé que ja resten menys noms franquistes i ara quedaran més poques plaques que no estiguin en català. En el treball que vaig presentar hi ha encara un altre centenar llarg de propostes de canvi que —esper— s’aniran estudiant, juntament amb altres propostes. La major part són referents a denominacions culturalment inadequades i de recuperació de noms tradicionals i de topònims. Hi ha una llista de personatges il·lustres i altres referents del nostre país que espera. L’abast d’aquesta reforma i el ritme els decidiran els responsables polítics de l’Ajuntament. Jo només esper que aquests es vegin encoratjats i estimulats a avançar fins allà on sigui possible en bé d’un signe d’identitat i d’un patrimoni cultural important com és la toponímia urbana.

Posts relacionats:
Noms de carrers
Plaques en espanyol 
Cercant una tal Laura
Pompeu Fabra i el cavall del Cid  
34 comentaris

Petit treball de camp

Aquest mes d’abril passat he fet un experiment. He anat pel món proveït d’una petita llibreta on he anotat la llengua que feia servir tota la gent desconeguda que es comunicava amb mi, ja sigui gent que s’adreçava a mi o gent que responia a una meva interpel·lació.  He anotat el sexe de totes aquestes persones, l’edat treta a ull, alguna referència indentificadora dels individus i sobretot la llengua (o llengües: en alguns casos n’empraven dues) en què ens comunicàvem. No cal dir que jo sempre he utilitzat el català sistemàticament, i quan algú m’interpel·lava en espanyol, jo responia en la meva llengua. M’he mogut en un ventall d’ambients ampli i diversificat —comerços, oficines bancàries, benzineries, transport públic, un mercat, una fira, alguns centres sanitaris, espectacles, alguna oficina de l’administració, bars, un taller mecànic, etc.— que poden ser representatius del món per on transita la gent corrent. Això sí, totes les converses tenen lloc a la ciutat de Palma, menys una que s’esdevingué s Santa Maria del Camí. I els resultats són aquests:

Durant el mes d’abril he parlat amb 78 persones desconegudes, 40 homes i 38 dones. D’aquestes 78 interaccions n’hi ha hagut 31 en què algú s’ha adreçat a mi i 47 en què jo m’he adreçat a algú. I en aquest darrer cas, dels 47 interpel·lats 24 han estat homes i 23, dones. M’ha faltat un pèl per practicar la paritat zapateriana.

Persones que jo he interpel·lat: 47 (24 homes i 23 dones)
Responen en català: 21 (13 homes i 8 dones)
Responen en espanyol: 26 (11 homes i 15 dones)

Persones que m’han interpel·lat: 31 (16 homes i 15 dones)
S’adrecen a mi en català: 1 (home)
S’adrecen a mi en espanyol: 30 (15 homes i 15 dones)
Dels 30 que s’adrecen a mi en espanyol, continuen la conversa en català després de la meva resposta en aquest idioma: 11 (7 homes i 4 dones)
Dels 30 que s’adrecen a mi en espanyol, continuen la conversa en espanyol després de la meva resposta en català: 19 (8 homes i 11 dones)

Insistesc que això és un experiment domèstic, no una recerca científica, i el valor és el que és. Amb tot, si amb una mostra professional es traguessin aquests resultats, hi ha alguna conclusió colpidora. Destacaria el fet que pràcticament el cent per cent del personal (a Palma) s’ha adreçat a mi d’entrada en espanyol: el pobre que m’ha escomès en català era el de Santa Maria, un amable venedor de vi d’un modest celler. I un segon fet: (a Palma) un 33,66 per cent d’aquests que interpel·len els desconeguts en espanyol són catalanoparlants. Si jo hagués fet el que fa tothom —respondre en espanyol a les interpel·lacions en aquest idioma—, no hauria parlat en català amb ningú dels qui em van escometre. La llengua hi és, però s’amaga.

24 comentaris

Comentaris mig amnistiats

Encara que sembli estrany, es veu que aquest blog, que bàsicament tracta de temes de llengua, és llegit per una bona quantitat de persones d’aquelles que diem blaveros, secessionistes, gonelles, militants contra la unitat de la llengua catalana i, en el fons, portadors d’odi contra aquesta mateixa llengua. Dic estrany perquè de plaer, el que se’n diu plaer, no crec que puguin trobar-ne gaire en la lectura d’aquests posts. Però cadascú que passi el temps com millor trobi. La cosa és que no sols llegeixen el blog sinó que de tant en tant aquesta lectura els enardeix de passió i disparen els seus comentaris, acarnissats, insultants i, per descomptat, anònims. Com que aquí la política sobre els comentaris és clara i explícita, aquests textos van directament a la paperera, amb la qual cosa la iniciativa és un mer desfogament primari sense gaire efectes pràctics (sobretot sense cap efecte sobre mi, que és l’únic que podrien pretendre).

Amb tot, poques coses hi ha en aquest món que no tinguin alguna mena d’interès per algun cantó, i per això he decidit que aquests comentaris també seran publicats, però en una secció especial dita La paperera (trobareu l’enllaç a la part de la dreta), un aixopluc humanitari per als qui trobin tancades les portes que donen ple accés a la casa.  A canvi de l’aixopluc prestaran el servei de distracció i divertiment dels convidats ben rebuts i acollits, que són quasi tots. 

I que la dada no passi per alt: malgrat la negació de la unitat de la llengua, es veu que entenen perfectament tot el que escric, com jo entenc —i ara els lectors entendran— el que ells escriuen. Les faltes d’ortografia no han estat mai un element que impedeixi la intercomprensió entre parlants d’una llengua.

12 comentaris

El primer film doblat a Mallorca

Ahir IB3 va passar L’Orde, un film de Sheldon Lettich del 2001. I què té això de particular? Doncs que és el primer film que podem veure amb doblatge mallorquí, entenent per això un doblatge fet a Mallorca, per dobladors mallorquins i amb uns elements lingüístics que li donen una identitat mallorquina. Dic doblatge mallorquí perquè és impossible —per la cosa lingüística— parlar de doblatge balear: o és mallorquí o és menorquí o és pitiús. També cal matisar que ja s’havien fet altres doblatges a l’illa, però sembla que no un llargmetratge comercial normal.

Abans de continuar vull remarcar coses ja escrites aquí mateix: les empreses de doblatge mallorquines actuen dins el mercat de la llengua catalana, com les catalanes continentals, i ofereixen productes a tot aquest mercat. Això vol dir que aquests productes han d’estar concebuts per a tota la comunitat lingüística, i un cop doblat un film seria una aberració tornar-lo a doblar a un altre lloc. La conseqüència d’aquest principi és la necessitat de cercar un model de llengua adequat, amb uns trets locals derivats del mateix fet d’aquesta localització, però alhora amb un català que pugui ser fàcilment acceptat per qualsevol catalanoparlant. Dit ras i curt, l’espectador ha d’estar pendent del film i no s’ha d’«adonar» de les peculiaritats lingüístiques.

Crec que el doblatge que ens ocupa s’ajusta a aquests principis i es pot considerar, per tant, i grosso modo, com un producte reeixit. L’equip que ha fet la feina hi ha posat esforç, i els qui han pres les decisions, en general, les han encertades. Això no vol dir que no hi hagi coses a revisar i canviar. Però, atès que es tracta d’un punt de partida, és important partir bé, igual que rectificar immediatament els errors. És important no deixar que els criteris errats es repeteixin i es consolidin, quelcom que en alguns casos ha succeït en la pràctica que se segueix en el Principat. Tanmateix, malgrat alguns errors, el producte pot anar onsevulla i, fins i tot, diria que no té una qualitat inferior —continuu en el terreny lingüístic— a la dels doblatges que estam avesats a veure fets a Barcelona. I encara afegiria que pot ser una lliçó per als responsables d’aquests darrers: una lliçó de voler i saber transcendir la llengua regional en benefici d’una koiné de tots i per a tots.

Llegiu més

22 comentaris