buy cheap arimidex online cheap, purchase strattera no visa online without prescription, u.s. pharmacies for cytotec without rx, buy zoloft saturday delivery cod, buy zithromax next day delivery, order hydrochlorothiazide online cash on delivery, order generic nolvadex online, cheap doxycycline prescriptions buy, buy desyrel online for anxiety, purchase diflucan without prescription from us pharmacy, order paxil cod overnight delivery, buy elavil online, no prescription seroquel online visa without script, cheap flagyl for sale with no rx required, abilify fedex without prescription, buy valtrex online, propecia without a presciption, buy lipitor online uk, baclofen no rx needed cod accepted, prescription prilosec online, buy synthroid online with a discount, buy cheap amaryl without prescription, buy clomid no prescription, bactrim next day no prescription, fosamax online, purchase online inderal without prescription, buy cipro online no prescription, order retin-a cream online for eyes, order accutane online overnight, buy premarin pharmacy, buy nexium pay by cod, buy prozac online no prescription, plavix buy without prescription, how to get prescription of zovirax, buy amoxil overnight cod, order lasix no visa without prescription, purchase cheapest acyclovir meds online,

Arxiu corresponent a març 2008

Amb la cara desfigurada

Ho ho escrit diverses vegades i ho escriuré les que calgui: la fonètica, la pronunciació, és la cara de la llengua, la fesomia que es copsa al primer cop d’orella. Part essencial de la personalitat de l’idioma. Aquesta cara del català, única i irrepetible, que ens singularitza i ens diferencia dels altres, s’ha mantingut intacta fins ara, i encara hi ha una part important de la nostra societat que la hi manté. Però fins quan?

La desfiguració de la fonètica catalana ha estat una conseqüència de la irrupció dels catalans en la pràctica intensiva de l’espanyol en temps podríem dir que recents. Parlar espanyol sense accent català ha estat un dels objectius nacionals a què els catalans s’han dedicat amb més entusiasme, i això ha comportat tot un canvi d’hàbits articulatoris que s’han acabat aplicant al català. Tot va començar amb la substitució de la el (o ela) catalana per la el espanyola en uns cercles de senyores repipis, per la qual cosa el fenomen es va anomenar parlar bleda. Avui la el bleda és un càncer que s’ha ensenyorit de quasi tot el cos del pacient. Després vingué el ieisme que ja ha atacat la major part dels joves urbans. I el xava, inicialment un dialecte social, convertit ara en el parlar normal dels joves —i no tan joves— de Barcelona. Amb el bleda i el xava urbans s’han escampat el trastorn de les esses sonores, el caos en l’obertura de les vocals i altres desastres.

A Mallorca l’espanyolització de la fonètica ha portat tots els vicis esmentats —menys el xava, ara com ara— i altres coses que constitueixen trets exclusivament mallorquins (o balears). A més de la pesta de la el bleda i el ieisme d’articulació espanyola (eya, yuna, yimona), s’estén un ieisme ampliat que extermina el so de la “jota” (yent yobe i yent mayor), és a punt de desaparèixer del mapa la v labiodental, s’africa la xeix inicial (què txerres?), s’escampa la es (o essa) pija (a l’estil sud-americà) entre les noies adolescents o joves (de moment)… A més a més, la influència de l’espanyol està extingint en un sector de població trets locals mallorquins tradicionals, com la k palatal (aquell tret tan típic de Palma entre joves urbans no se sent pràcticament gens) o l’assimilació consonàntica tradicional. L’adopació dels hàbits articulatoris espanyols fa que reculi la pronúncia ètsit (ara és ècsit) o attual (ara actual). Trec els darrers fenomens per a mostrar un fet d’espanyolització total de la pronúncia, tot i que no s’han de valorar de la mateixa manera que els altres (desapareixen uns trets locals que igualment tendirien a desaparèixer en un procés de normalització de la llengua amb l’estandardització associada).

I dit tot això, a manera de preàmbul, vull donar compte d’un dels darrers fenòmens de degradació fonètica que es poden observar a Mallorca entre la gent jove. Malgrat la desaparició de l’assimilació consonàntica tradicional, adés esmentada, s’està introduint paradoxalment un nou tipus d’assimilació fins ara inèdit: l’assimilació de la es (o essa). A Mallorca és tradicional el rotacisme (conversió en er o erra) de la es seguida de consonant sonora (er birbe, dor nins), però aquest so roman fixament inalterat davant consonant sorda. Ara ens apareix una es assimilada a qualsevol consonant que la segueix, i se sent de cada cop més eb beppre (es vespre), ém meu (és meu), duec coses (dues coses) o la inefable fórmula hispànica de comiat mob beim. Les hores, per exemple, ara sonen led dues, let tres, lec quatre, leb buit, len nou i led deu. No hi ha dubte que la destrossa és conseqüència directa del model de l’espanyol vulgar, aquest que diu lom mimmon niño(s), nob bemom mañana i coses així. A Mallorca l’espanyol que s’hi parla de cada vegada és més vulgar, ço és més natiu.

Ve a tomb ara dir que fa una estona he sentit pel Canal 33 el concert d’homenatge a Toni Roig que va tenir lloc al Palau de la Música Catalana amb Al-Mayurqa i altres cantants. Un magnífic concert, només tacat per la pronúncia bleda d’alguns dels cantadors joves. És possible que ningú no els ho hagi fet veure? El concert ha acabat amb aquesta peça en boca d’una joveneta (transcric la el bleda amb ll):

Aquetta ya ét sa darrera
que cantarem per aquí,
i qui mob bullgui sentir
haurà de benir darrere.

 

Posts relacionats:
Pronunciació: tenim un problema
Pronunciació: qüestió de models i de poder
Pronunciació: la responsabilitat dels mitjans 

 

Un remei casolà: Guia de correcció fonètica

 

7 comentaris

El túnel del temps

El títol del post durà a la memòria dels més granats una famosa sèrie de televisió dels anys seixanta, en què una màquina situada a un lloc subterrani dels Estats Units transporta uns personatges a diferents moments del passat, alguns molt llunyans. La sèrie va generar en el pensament de molts d’espectadors tota mena de fantasies relacionades amb un desig, ja de per si fàcil d’excitar, de viatjar per la realitat d’èpoques passades.

Aquests dies, a Mallorca, sense màquines subterrànies ni científics aventurers que les facin anar, sembla que hem pogut fer un petit viatge a través del túnel meravellós, i hem caigut en els mateixos anys seixanta, els de la sèrie precisament, i en un país, el nostre, en què no hi havia progrés científic ni de cap classe sinó dictadura i foscor. Una època en què els diaris anaven plens de polèmiques sobre quina era la llengua de les Illes, com es deia i com s’havia de parlar o d’escriure. Polèmiques sorgides de la foscúria cultural del franquisme, que havia reclòs el català als límits estrets de la vida casolana, i encara tapat amb una burka que impedia a uns i altres veure’n el cos i la fesomia.

Però, com a la sèrie, tot es ficció: ja no portam la burka i les finestres s’han obert i la llum fa molt de temps que ha entrat a la casa. La darrera pallassada de l’extrema dreta mallorquina, vull dir —perdó— l’extrema dreta forastera resident a Mallorca, demanant el canvi de nom de la llengua a l’Estatut —de català a balear, ni més ni pus— i la derogació de la Llei de normalització lingüística, és una temptativa d’alguns de prendre per una sendera que no té cap possibilitat ni viabilitat. La dita via valenciana —la suposada defensa d’una llengua local per part d’uns “defensors” que són els primers que la detesten— en aquestes Illes ja no té res a pelar. La història no pot anar enrere.

Amb tot, a mi em resta el dubte de si he de sentir un poc de vergonya perquè al meu país encara es puguin produir tals espectacles, o si, atès que dels fets que motivarien el sentiment d’oprobi jo no en tinc gens de culpa, millor riure davant el sainet.

Imatge: Coberta del llibre Polèmica d’en Pep Gonella, 1972.

 

12 comentaris

No escolten

Escoltar és molt important. Escoltar amb les orelles ben badades, sumar coneixements i no oblidar. Així progressen els pobles. Bé, escoltant i llegint, que és la mateixa operació aplicada a la via escrita de difusió de la cultura.

En aquest nostre país progressaríem més aviat si la gent escoltàs un poc més. I la nostra llengua pública i privada tindria molta més qualitat si la gent escoltàs els qui en saben un poc o molt. Però els qui ens dedicam a la tasca d’intentar millorar-la caiem un cop i un altre en la quasi desesperació en veure que poc que escolten alguns.

Ahir, llegíem en un diari “Ja s’escolten comentaris dins el PP en el sentit que…”  Com que era diumenge, potser el corrector estava de vacances. Però avui hi tornen, i a la mateixa secció: “Ahir s’escoltaren alguns comentaris intencionats amb referència al vestit que es posà la princesa d’Astúries…” Per ventura el corrector també està de vacances, que avui també és festa”. En qualsevol cas, el redactor i segurament el corrector —si hi era— no van llegir el meu post El trastorn dels sentits. Si és així, encara hi són a temps, si tenen ganes d’escoltar i d’aprendre unes coses que estaria molt bé que sabessin.

I continuant amb el mateix tema, avui llegim a portada que “la família reial escolta missa a la Seu de Mallorca”. Escoltar missa, sincerament, em fa arrufar el nas. Jo hauria dit oeix missa, com s’havia dit sempre, i si els sona massa enravenat, que escriguin assisteix a missa, que tampoc no està malament.  Però sobretot que escoltin.

3 comentaris

TV3 en la línia de l’autosuperació

Mirant TV3 mentre sopava, en pocs minuts me n’he dut dos ensurts que per poc em fan ennuegar. Primer, a Polònia un senyor amb bata blanca pretenia aplicar a un emmalaltit Artur Mas la teràpia d’un SMG, que ha resultat que era un “supositori molt gran”. Que no hi ha correctors a Polònia? Perquè, que jo sàpiga, la cavitat del cul pot ser molt gran, però un supositori mai no serà gran, per molt gros que sigui.

I, just a continuació, durant la publicitat, el segon ennuegament per poc em deixa ofegat, estormiat i sense polsos. Anuncien per a un dia d’aquests un film titulat ni més ni pus que El regne dels cels (títol original: Kingdom of Heaven). Fins aquí podíem arribar. Pare nostre que estau en els cels, alliberau-nos dels incompetents i enviau-los cap dret als inferns. Com a mínim estaran calents.

39 comentaris

“Chiringuitos” i xibius

Diu un títol del Diari de Balears del 26 passat que «La Sala [de Campos] vol adjudicar els xibius de les platges per períodes llargs de temps». La majoria de lectors no entenen la frase fins que han llegit un bon tros de la notícia, i aleshores descobreixen —o no— que xibiu aquí es fa servir com a equivalent de l’espanyol chiringuito. No és una invenció del redactor, sinó que fa un cert temps algú —no sé qui— va llançar la proposta de traduir chiringuito per xibiu. Però l’encert és molt discutible.

La paraula espanyola chiringuito significa un establiment improvisat i de pocs recursos, normalment a la platja o a zones d’acampada, on se serveixen begudes o menjars. No sé l’etimologia del mot, però sembla que és d’origen sud-americà (a Cuba chiringuito significa glop o got d’una beguda alcohòlica, i d’aquí podria haver passat fàcilment a designar el lloc on aquestes es consumeixen). Després ha sorgit una accepció secundària, i el mot s’aplica a un muntatge més o menys original o imaginatiu que serveix a algú de negoci, modus vivendi o plataforma de poca volada per a alguna activitat social o política.

Com a equivalents catalans de chiringuito el Termcat proposa bar i quiosquet. La segona opció no figura a la darrera versió del Diccionari de l’Institut. Bar té l’inconvenient que no recull els elements diferenciadors d’aquests “bars de platja” respecte dels altres bars. I quiosquet no sé si és la millor solució però en tot cas té el seu fonament. Recordem que quiosc és una paraula d’origen persa (kosk) que, a través primer del turc, després del francès i finalment a través de l’espanyol arriba al català, inicialment sota la forma quiosco i posteriorment amb la forma “arreglada” actual. El significat original de quiosc és una construcció pròpia de parcs i jardins, a manera de templet, normalment amb els costats oberts i que serveix per a usos diversos. Després va adquirir el significat de local per a la venda de premsa periòdica, atesa la forma d’aquests locals.

Xibiu és una paraula mallorquina que designa primàriament un enginy per a caçar tords consistent en unes branques damunt les quals es col·loquen uns brins d’espart enviscats, on els tords resten atrapats. Fins aquí res a veure amb els nostres chiringuitos. Però el mot xibiu ha desenvolupat un significat metafòric, avui segurament més usat i conegut que l’accepció primària, relacionat amb un «Lloc on s’enganya la gent o on es preparen o executen actes il·lícits o clandestins (mall.); cast. antro, leonera, guarida.» (DCVB) Un xibiu és un lloc al qual associam les idees d’estretor, foscor, brutor, precarietat o àdhuc misèria. En qualsevol cas, xibiu té una forta càrrega despectiva, i això el fa inapropiat per a designar els quiosquets o barets de platja. Si jo fos l’amo d’un, no em faria gota de gràcia que la premsa em consideràs un “xibiu”.

9 comentaris