buy cheap arimidex online cheap, purchase strattera no visa online without prescription, u.s. pharmacies for cytotec without rx, buy zoloft saturday delivery cod, buy zithromax next day delivery, order hydrochlorothiazide online cash on delivery, order generic nolvadex online, cheap doxycycline prescriptions buy, buy desyrel online for anxiety, purchase diflucan without prescription from us pharmacy, order paxil cod overnight delivery, buy elavil online, no prescription seroquel online visa without script, cheap flagyl for sale with no rx required, abilify fedex without prescription, buy valtrex online, propecia without a presciption, buy lipitor online uk, baclofen no rx needed cod accepted, prescription prilosec online, buy synthroid online with a discount, buy cheap amaryl without prescription, buy clomid no prescription, bactrim next day no prescription, fosamax online, purchase online inderal without prescription, buy cipro online no prescription, order retin-a cream online for eyes, order accutane online overnight, buy premarin pharmacy, buy nexium pay by cod, buy prozac online no prescription, plavix buy without prescription, how to get prescription of zovirax, buy amoxil overnight cod, order lasix no visa without prescription, purchase cheapest acyclovir meds online,

Arxiu corresponent a febrer 2008

No és el mateix

Efectivament: no és el mateix. No és el mateix Zapatero que va dir allò de «donaré suport a l’Estatut que aprovi el Parlament de Catalunya». La foto, però, no em porta a parlar de cap tema de política, sinó d’una qüestió menys engrescadora en aquests dies de campanya electoral: el lo neutre.

La conclusió d’aquesta simple imatge és que la llengua s’ha d’emprar amb una mica d’intel·ligència. O potser bastaria que entenguéssim que no es pot traduir d’una llengua o una altra com si hom fos una maquineta, que és el que sembla que fan els responsables de casos com aquest. Usar la llengua amb una mica d’intel·ligència vol dir pensar en la importància dels contextos i fer un mínim esforç per a preveure les ambigüitats i els malentesos.

Potser aquest post mourà qualcú a pensar en la “utilitat” del lo neutre o serà vist com un argument aprofitable per a defensar-lo. Pens que anirien molt errats. Creure que el dit lo és necessari és situar-se en la dependència lingüística. Del moment que totes les llengües romàniques llevat de l’espanyol no disposen d’un article específicament neutre i sembla que no tenen problemes per a expressar el pensament amb eficàcia, desapareixen els arguments basats en la necessitat. Només cal usar l’idioma amb un poc de perícia i conèixer-ne bé els recursos, que són molts i bons. Això sí: diferents dels de qualsevol altra llengua.

25 comentaris

La nació que (podem dir que) som

M’ha interessat l’article que publicava ahir Vicent Baydal amb el títol “La nació que som”, encara que aquest debat i les idees que hi apareixen no són cap novetat. És un text escrit amb voluntat de rigor i honestedat intel·lectual i que, per això, em mereix el màxim respecte. I just perquè en faig aquesta valoració m’interessa expressar alguns punts obscurs que hi veig.

Vicent Baydal arranca tot criticant un altre article de Vicent Partal, en què afirmava que els Països Catalans som una nació, les bases de la qual van ser posades per Jaume I. Baydal remarca que a l’Antic Règim no hi havia nacions i que aquest concepte es dóna en el context del món contemporani i es correspon a una col·lectivitat dotada de consciència nacional que aspira a erigir-se en Estat. I que normalment acaba erigint-s’hi. Per a Baydal «Catalans, valencians i balears van formar durant l’edat mitjana una “comunitat etnocultural”, però no una “nació” perquè no hi teníem cap voluntat de formar un estat-nació comú, una cosa impensable i impossible durant l’Antic Règim. En canvi, en arribar el segle XIX, ja en el context dels estats-nació liberals i sobre una base historicocultural i identitària, molts catalans sí que es van començar a considerar una nació pròpia, diferent de l’espanyola, mentre que els valencians i els balears van continuar considerant-se majoritàriament part de la nació espanyola.» També diu l’articulista que «Els catalans són de nació catalana, com van acordar els partits polítics en el preàmbul del seu darrer Estatut», i tot seguit afegeix que «Els valencians, en canvi, ens hem autodefinit al nostre Estatut com una “nacionalitat històrica” dins de la “unitat de la nació espanyola” ».

Crec que abans de continuar caldria advertir que Baydal parla per una banda de “molts catalans” i per l’altra “els valencians i els balears”, expressions que no es corresponen del tot amb la realitat, perquè encara que “molts catalans” vulgui dir “la presumpta majoria dels catalans del Principat”, també hi ha molts valencians i molts illencs que sí que ens consideram part de la nació catalana. Serem minoria, però hi som. I, d’altra banda, crec que a l’hora d’avaluar el sentiment nacional d’uns i altres Baydal dóna una importància excessiva —quasi definitòria— a uns textos legals que vists amb perspectiva històrica no deixen de ser fràgilment conjunturals.

Però sobretot vull argumentar que els sentiments nacionals no surten del no res ni perquè sí. El mateix articulista, després de citar el diccionari, parla de «la difusió social de la consciència nacionalista» com a ingredient per a la definició de nació. Partal, i Joan Fuster —que també és esmentat— i tots els qui en això pensam com ells sabem perfectament què són les nacions en el món contemporani. I sabem que si a l’Antic Règim ni els italians, ni els espanyols, ni els alemanys, ni els polonesos no se sentien una nació, algú degué començar a dir que eren una nació quan “encara no ho eren”. Quan diem —els qui ho diem— que els Països Catalans som una nació no pretenem afirmar essències nacionals independents de la voluntat de la gent, sinó que únicament llançam una invitació a la nostra gent a assumir la idea. Perquè tenim la base “etnocultural” suficient i una història que ho legitima i perquè pensam que és la millor manera de posar les bases per a la nostra supervivència col·lectiva. Si a les actuals nacions constituïdes no hi hagués hagut algú que començàs a afirmar que allò era una nació, no hi hauria cap nació. I supòs que no deien «si no us sabés greu, podríem considerar que si un dia volguéssim ser una nació, ho podríem ser».

23 comentaris

Caçadors de paraules

Torn a dir que el programa Caçadors de paraules té molts d’encerts, i, tot i que li he fet alguna crítica puntual —encara tinc un plet no resolt amb el director, perquè no em vol reconèixer que a Manacor ningú no diu lletulla—, i alguna altra que m’he guardat, estic segur que els bons resultats assolits pel programa eclipsen els petits defectes que pugui tenir.

Com se sap, el programa té per missió ensenyar, o mostrar, paraules catalanes. Algunes són d’ús molt local, i està bé que siguin divulgades en un espai com aquest. Bé, doncs avui han ensenyat el significat de paraules com amollar, malnom, fumeral, llepolia, llevar (això que a Barcelona i rodalia diuen treure), jas (quan s’ofereix una cosa) o dormir a la serena. Els usuaris de tals paraules no eren exòtics illencs ni valencians rarencs sinó principatins del Delta de l’Ebre. I a qui les ensenyen, aquestes paraules? Perquè una part importantíssima dels catalanoparlants diem cada dia aquests mots, que són mots bàsics de la llengua i que només tenen la “desgràcia” de no ser usats entre el Tibidabo i el moll de la Fusta, que és l’univers referencial d’alguns compatriotes.

I mentre veia el programa, pensava que si la política lingüística de TV3 i companyia en els darrers vint-i-tants anys no hagués estat l’aspiració a construir un idioma municipal més estret que els calçons d’un torero, ara pareixeria (aquesta també la poden ensenyar) d’una ridiculesa majúscula ensenyar al país què significa llevar, amollar o fumeral. És a dir, que la crítica no és ben bé per al programa.

9 comentaris

L’Avui pixa fora de test

El desconeixement i incomprensió que tenen molts de principatins de la part de la nació que no és el Principat (una part del Principat, de fet) és esgarrifant. De vegades sembla que uns i altres vivim a una altra galàxia, una realitat que el regionalisme principatí hegemònic durant les darreres dècades ha treballat amb tenacitat. Avui, el periodista de l’Avui Lluís Bou ens dóna una mostra eloqüent d’aquesta distància galàctica, d’aquest desconeixement, en concret del desconeixement de com funcionen les coses de la llengua a les Illes Balears. És a dir, de com funcionen les coses de la llengua catalana.

El senyor Bou fa una entrevista a Miquel Nadal i no se li acudeix altra cosa que transcriure les respostes tal com l’entrevistat les amolla, ço és en el llenguatge col·loquial que la majoria d’illencs fan servir normalment. Bé, exactament no com l’entrevistat ho ha amollat, sinó més aviat amb una barreja estranya, però això ara és secundari. El senyor Bou hauria de saber, però, que si bé el col·loquial dels illencs és com és, qualsevol illenc trobaria inadmissible que en un diari li transcrivissin unes declaracions utilitzant qualsevol cosa que no fos la llengua que tots fem servir per a l’escriptura, la llengua estàndard convencional. És el que tothom espera d’entrada i una altra cosa provocaria una gran sorpresa, com la que avui deu haver sentit el mateix Nadal.

El senyor Nadal pot haver dit naltros (en rigor devia ser noltros), però el periodista hauria d’haver escrit nosaltres. O no ho faria així si es tractàs d’un tarragoní? O si algun dels polítics barcelonins de primera fila diu en una entrevista aixins, en aquí, amb sense, un atre, etc., la lletra impresa periodística ho reflectirà tal com ha rajat?

No és la primera vegada que el diari Avui actua d’aquesta manera i ens fa sentir vergonya d’altri. Potser els responsables dels criteris lingüístics de la publicació tenen alguna cosa a dir. O a revisar.

[Actualització, 15-02-08]
Altres reaccions: Joan Marí, L’Avui passa a estat líquid

 

19 comentaris

Ono també ens fa trossos

Timothy Barton em fa saber que Ono també s’ha apuntat a l’esquarterament infamant de la nostra llengua. Sense la més mínima vergonya. Els usuaris d’Ono, quan telefonen al 1214 troben això:

.

Companys, consentirem que converteixin la nostra llengua en carn permanent de mofa i d’escarni?

15 comentaris

L’Europa que encara resta per civilitzar

El catalán no se imparte en casi ninguna facultad del mundo. Donde se imparte, lo primero que se dice es que es un dialecto del provenzal, que es la pura verdad. Y, además, se dan unas clasecillas y punto. Y, evidentemente, no hay el menor interés, porque es una lengua pequeña que, de hecho, además, ni siquiera es la lengua madre de la mayoría de la gente que vive en Cataluña. ¿Y qué pretenden, que para dar empleo a todos los que han cometido el disparate de estudiar Filología Catalana, en vez de Filología Germánica, Hispánica o Inglesa, que los gaditanos aprendan catalán?

César Vidal a La linterna (COPE) [L’àudio és de Catalunya Ràdio]

.

 

25 comentaris

Documental i documentari

Alguns lectors m’han demanat que expliqui per què vaig afirmar en un post recent que el mot documentari —que ara com ara no empra ningú— és més adequat que documental —que és allò que diu tothom (menys jo, hauria de dir).

Doncs és molt senzill. Les llengües subordinades, com el català, agafen —en principi— totes les paraules noves, que designen les noves realitats que van sorgint, de la llengua dominant; en el nostre cas l’espanyol, almenys a la part del país sotmesa a administració espanyola. La situació de subordinació no dóna altra opció: les noves realitats ja ens vénen amb l’etiqueta posada: posada per la llengua dominant. L’única possibilitat d’escapar d’aquest joc és que les autoritats lingüístiques o els professionals de la llengua proposin un ús alternatiu i aquest es pugui vehicular a través, sobretot, dels mitjans de comunicació. Si del món de la filologia no surt la proposta alternativa no hi ha res a fer.

Per exemple, en època de Fabra, en aquest país tothom deia deport. Per què Fabra va proposar esport, encara que ningú no ho deia inicialment? Doncs perquè Fabra va veure que totes les llengües europees del nostre entorn, excepte l’espanyol (i el portuguès) deien (e)sport, i que la llengua nacional no dependent que Fabra volia havia de preferir per sistema la solució més universal per damunt dels usos de l’espanyol, quan aquest estigués isolat de la resta d’idiomes.

Documental és una forma espanyola que contrasta amb el que practiquen totes les altres llengües europees, que diuen documentari, que no és més que una abreviació de film documentari. El sintagma va ser usat, segons sembla, per primera vegada el 1926, i es va estendre a totes les llengües en aquesta forma, menys en espanyol, que va seguir un camí diferent. En anglès es diu documentary (film); en francès, (film) documentaire; en alemany, Dokumentarfilm; en italià, documentario; i en portugues, documentário. Voleu més evidència que en català s’ha de dir documentari?

Algú m’ha argumentat que el mot documentari no és a cap diccionari. I com hi ha de ser si els qui han fet els diccionaris sembla que no han descobert això que jo explic en aquest post, encara que sigui una cosa que cau pel seu pes? Pompeu Fabra no ho va poder arreglar tot. Prou va fer. Fabra, però, va encarregar als qui venien darrere que continuassin amb la tasca. I el problema és que els qui venim darrere som uns ganduls que no estam per la feina. O potser uns caguerris, que és igual d’imperdonable.

13 comentaris

El twitter

Bastants lectors no sabran què és això del twitter, com jo no ho sabia no fa gaire temps. Doncs és una nova eina d’Internet que permet als qui s’hi apuntin de disposar d’una pàgina web personal en què poden anar escrivint textos curts (màxim 140 caràcters, com un SMS) responent la qüestió que et posa l’invent: what are you doing? Cada usuari pot posar els textos amb diversos procediments (també via telèfon mòbil) i pot tenir una llista de seguidors (els qui s’hagin apuntat a la llista) que reben els missatges al seu propi twitter (o al mòbil). D’aquesta manera es creen xarxes de comunicació semblants a la missatgeria instantània però no ben bé iguals.

N’hi ha que s’agafen al peu de la lletra la qüestió del what are you doing? i contínuament van escrivint allò que fan: “ara me’n vaig a dinar”, “ara posaré la rentadora”, “fa una estona se m’ha penjat el Windows”, “ara he conegut el cosí del meu veí”… de manera que tota la comunitat internètica pot estar al moment d’activitats tan interessants. La cosa, que sembla el que uns diuen una xorrada i altres de més genuïns una pardalada, pot contribuir, segons com s’administri, a intensificar un dels pitjors mals vicis de la humanitat, que és perdre el temps miserablement. I algú ha ironitzat que l’única cosa que es pot escriure en aquesta pàgina, si hom s’até estrictament a la qüestió formulada, és “ara escric al twitter”, amb la qual cosa seríem davant l’estupidesa en grau suprem. Però l’estri també té aplicacions més productives, fins al punt que alguns polítics ja l’usen com a eina de campanya electoral, i la BBC o la CNN el fan servir per a difondre notícies.

Un servidor, que en qüestió de noves tecnologies és com l’ase d’en Móra (de tot quant veu s’enamora), tan bon punt he descobert la joguina no m’ha faltat temps per a armar el meu twitter. El problema és que ara no sé què fer-ne. I abans d’aquesta “presentació en societat” de la criatura ja m’ha sortit una seguidora, que no voldria deixar defraudada.

Una utilitat possible és fer-ne un miniblog complementari, on posar idees i notes breus quan no tens temps de fer un post o quan no paga la pena. Rètols com el tweet del dia o lemes com nulla dies sine tweet poden ser estimulants. En fi, una “complicació” més, que agreuja la crítica qüestió “com és possible fer tota la feina, les feines de casa, les correlines burocràtiques, tenir cura dels arbres i dels animals (els qui en tenim), llegir, llegir la premsa, llegir els blogs, els twitters, escriure posts, escriure llibres… si encara no han donat al dia ni una sola hora de pròrroga?

20 comentaris