buy cheap arimidex online cheap, purchase strattera no visa online without prescription, u.s. pharmacies for cytotec without rx, buy zoloft saturday delivery cod, buy zithromax next day delivery, order hydrochlorothiazide online cash on delivery, order generic nolvadex online, cheap doxycycline prescriptions buy, buy desyrel online for anxiety, purchase diflucan without prescription from us pharmacy, order paxil cod overnight delivery, buy elavil online, no prescription seroquel online visa without script, cheap flagyl for sale with no rx required, abilify fedex without prescription, buy valtrex online, propecia without a presciption, buy lipitor online uk, baclofen no rx needed cod accepted, prescription prilosec online, buy synthroid online with a discount, buy cheap amaryl without prescription, buy clomid no prescription, bactrim next day no prescription, fosamax online, purchase online inderal without prescription, buy cipro online no prescription, order retin-a cream online for eyes, order accutane online overnight, buy premarin pharmacy, buy nexium pay by cod, buy prozac online no prescription, plavix buy without prescription, how to get prescription of zovirax, buy amoxil overnight cod, order lasix no visa without prescription, purchase cheapest acyclovir meds online,

Arxiu corresponent a gener 2008

Els derivats de «bloc»

Parlava jo mateix en un comentari del post precedent de l’interès de la qüestió de si del terme bloc (‘blog’) poden sortir derivats amb g. I em comprometia a donar el meu punt de vista. I m’aprés a dir que això només és un primer esbós escrit a corre-cuita.

D’antuvi, hem de fer algunes consideracions sobre què és un derivat. I dir en primer lloc que foguera no és un derivat de foc, encara que en el llenguatge corrent així es digui sovint. El fet que foguera sigui un mot més llarg que foc deu donar peu al miratge (sembla que els derivats es formen afegint sons o lletres als primitius, cosa que no sempre és certa). Això voldria dir que primer va existir foc i posteriorment aparegué foguera. Però de les dues paraules no n’hi cap que en català sigui un dia més antiga que l’altra. Foc i foguera són evolucions paral·leles del llatí focu i focaria. En principi, per les lleis de l’evolució fonètica (en el pas del llatí al català les consonants sordes intervocàliques se sonoritzen), totes dues havien de sonoritzar la c, però en el cas de foc es va tornar a “reensordir” pel fet de restar en posició final. Direm, en tot cas, que foguera és un derivat aparent de foc. Passa igual amb amic i amiga, del llatí amicu i amica (la percepció que el femení deriva del masculí deu ser una conseqüència del mite de la costella), groc, groga i grogor, etc. Si escrivim foc i amic i no fogamig és per una convenció.

Un derivat real és una paraula que s’ha format dins el sistema de la llengua catalana, a partir d’una paraula dita primitiva, o a partir d’un lexema preexistent, de manera que el derivat té una existència posterior al primitiu o al lexema. De tabac surten els derivats tabaquer o tabaquisme, ço que vol dir que primer existeix tabac i d’aquí surten els altres mots. De conyac surt conyaquer; de bistec, bistequet; de cacic, caciquil; de barroc, barroquisme; i de trabuc, trabucaire. Tots aquests mots són derivats autèntics. I ja podem veure com el so sord es manté fixament. Quan entra a la llengua una paraula nova acabada en so oclusiu sord i la lletra corresponent, podem dir que la llengua fa els derivats amb el so sord. Tabaguisme, conyaguer, barroguisme o trabugaire són senzillament impensables.

Això no vol dir que d’un mot acabat en c no pugui sortir un derivat amb g. Foguejar deu ser un derivat de foc, però aquesta derivació està condicionada pel referent de la família de mots amb g, com foguera, foguer i fogó, que ja he dit que no són derivats de foc. En el cas de paraules sense aquest referent el derivat en g no és viable.

Bloc és una paraula sense cap referent d’aquest tipus, i, per tant, podem dir amb foça seguretat que el sistema espontàniament mai no generaria derivats amb consonant sonora. Si acabàssim acceptant bloc per designar els blogs —Déu totpoderós ho impedeixi— derivats com blogaire, bloguista, blogosfera i altres serien autèntiques anomalies dins el sistema. Com de xat no pot sortir xad(ej)ar, ni de format, formadar, ni de clic, cligar.

21 comentaris

Combat a la Catosfera

En aquest país els qui fan o llegeixen blogs estan dividits en dos blocs: el bloc dels partidaris de bloc i el bloc dels partidaris de blog. I la situació és difícil de desblocar. L’origen del fet és que el Termcat, que és una institució científica, va actuar més amb una orientació diguem-ne extralingüística (ells en diuen sociolingüística) que amb una orientació lingüística i va optar per bloc a partir de l’opinió, o potser de la voluntat, d’alguns sectors de la xarxa que havien promogut —no precisament a partir del rigor lingüístic— el caprici del bloc amb c. Gran error. El Termcat devia calcular que tothom diria amén i aquí s’acabaria tot. Però a mesura que el temps ha anat passant els usuaris i defensors de la grafia blog han pujat com l’escuma de la llet quan bull. Si no fos així, no s’hauria produït diumenge passat un “combat”, que havia generat gran expectació, entre les dues opcions a les Jornades de la Catosfera, els actes de la qual es poden recuperar en aquests vídeos, per a sort immensa de molta gent.

El fet és que els defensors de blog surten com a bolets, i el món de la filologia i dels professionals de la llengua —i el dels mitjans de comunicació, controlats per equips de lingüistes— va prenent partit progressivament per la grafia blog, amb l’excepció, lògicament, del Termcat, que —i això és comprensible— té difícil la rectificació, perquè ja seria la segona, i perquè per a les “autoritats” les rectificacions són sempre poc engrescadores.

Els defensors i usuaris de blog sostenen la seva posició damunt arguments objectius —lingüístics— i actuen amb la fermesa que la decisió de prescindir de la font considerada d’autoritat fa necessària. En canvi, la majoria de persones adherides a la grafia aïllacionista bloc actuen per una simple temença —també comprensible— de separar-se del que prescriu l’autoritat lingüística. Però a la blogosfera catalana no hi ha gaire defensors de bloc que utilitzin arguments d’una mínima consistència lingüística, sinó únicament la necessitat de practicar l’obediència. Això fa preveure que una rectificació del Termcat, encara que fos parcial, tindria conseqüències cabdals en els usos de la gent. Aquesta rectificació ha estat demanada a la taula rodona esmentada, on hi havia una representant del Termcat, que va defensar el punt de vista de la institució. I jo crec que el Termcat ha de rectificar, primer perquè la seva opció no és la més bona, i, a més, per una qüestió de coherència: si diuen que la decisió del 2005 va ser presa basant-se en un estat d’opinió d’aquell moment, l’estat d’opinió actual, progressivament favorable a la grafia blog —i això a pesar de la tendència general a practicar l’obediència— no hauria de fer que el Termcat arribàs a caure en una contradicció evident.

Us convit a fer atenció a dos documents de notable interès: un espai radiofònic (RAC1, 24 de gener) en què Ramon Solsona parla de la qüestió i la mateixa taula rodona de les Jornades de la Catosfera. Si voleu continuar amb el post, clicant en el llegir més podreu llegir algunes anotacions meves a allò que es va dir a la dita taula rodona.


.
.

Combat “blogs i blocs” (versió per a descarregar en format Real Vídeo aquí)

 [googlevideo]5853961599944034663[/googlevideo]

 

Llegiu més

22 comentaris

«Bilingüisme» en miniatura

Em conten que el professor Joan Veny, el meu professor i amic, tan admirat per tants de conceptes, va ser interpel·lat i no sé ben bé si censurat en un acte públic celebrat a Barcelona, fa cosa d’un mes, perquè hi va parlar amb pronúncia barcelonina. De fet, fa molts anys que el conec i sempre li he vist aquesta pràctica a la capital —que és on viu de fa també molts d’anys— però també en general a fora de Mallorca. Tanmateix, amb els grans problemes que té el català no hauríem de fer-nos mala sang per detalls com aquest. El professor Veny, i qualsevol altre, pot parlar com vulgui, com consideri oportú i com es trobi més còmode. Però sí que em crida l’atenció la resposta que, segons el meu relator dels fets, va donar el professor: encara que és mallorquí, de Campos, a Barcelona parla “a la barcelonina” de la mateixa manera que quan va a França parla en francès. Tot i la bona intenció de l’il·lustre filòleg, el raonament no va ser del tot brillant. I, a més, ens deixa sense arguments davant aquella altra sortida tan inefable de la ministra Magdalena Àlvarez, quan va dir que si Carod-Rovira vol que li diguin Josep Lluís, els catalans també han de reproduir tal com és la seva frase antes partía que doblá. Si mesclam llengües, dialectes i accents, el guisat pot ser indigest.

Un altre filòleg il·lustre que seguia la mateixa pràctica, d’adaptació fonètica, morfològica i lèxica a la varietat geogràfica del lloc on es trobava, era Francesc de Borja Moll. I ell ho deia de manera directa: “quan vaig a Barcelona parl en barceloní i quan vaig a València parl en valencià”. Com en l’altre cas indicat, Moll ho feia per un sentit d’adaptació, per un tarannà lúdic i per un esperit obsequiós amb la gent del lloc, i cal dir que, a més, oferia una mostra d’una destresa gran en la feina.

Moll i Veny mereixen ser destacats en aquest article per la seva rellevància com a filòlegs, però la pràctica lingüística ultraadaptativa es pot veure en molta gent illenca; quasi mai en principatins o valencians més enllà, si de cas, de qualque detall. Parlam ara de persones que s’adapten —fins als detalls fonètics més remirats— a la varietat del territori on es troben, tot deixant momentàniament la seva manera de parlar habitual o pròpia. No parlam dels qui després de canviar de regió i de viure a una altra un temps llarg agafen una nova “identitat” lingüística que mostren siguin on siguin, tot i que algunes persones que surten aquí com a exemples són una mescla de les dues situacions. Hi ha exemples de personatges públics que tots coneixem bastant bé. Alguns a mi m’impacten intensament. Maria del Mar Bonet quan parla a Mallorca i quan parla a Barcelona presenta dues parles amb diferències abismals: les oo tenen diferent grau d’obertura, diversos sons tenen distints punts d’articulació, i a Barcelona les neutres s’obren i —no sé per què— la bella ela mallorquina esdevé bleda integral. Nosaltres i els altres es transformen en nosatres i els satres, darrere es transforma en radera entre altres acrobàcies dialectals. Guard enregistraments a disposició dels estudiosos de la variació lingüística i de l’Arxiu del So i la Imatge. Un altre cas espectacular és el de la cantant Salomé, barcelonina a la qual la majoria dels lectors deuen haver sentit parlant en català central (sense una perfecció excessiva) i que durant un temps presentà un programa al Canal 9 parlant el que un col·lega va qualificar d’apitxat de peixatera. L’accent valencià devia ser imposició del mitjà; l’apitxat de peixatera, segur que no.

Amb l’augment de la presència dels mitjans de masses a les nostres vides i amb les noves tecnologies aquests esquemes i maneres de capteniment lingüístic són de cada vegada més insostenibles i plens de contradiccions. Els practicants d’aquests canvis abruptes de codi lingüístic deuen anar de capoll quan s’hi acosta un entrevistador amb un micro a la mà. Vull dir que han d’afanyar-se a analitzar el logo de la carxofa per a saber si parlen per a un canal de televisió del Principat, d’una illa o de vés a saber on, i si no afinen el dit logo, poden anar lingüísticament més que perduts. I potser no pensen que molta de gent no els escoltarà per cap d’aquests canals sinó pel Youtube.

Les persones que parlen llengües “normals” no fan aquestes coses. L’espanyol que diu abogao o aspira les esses, quan va al nord no passa a dir abogado ni deixa d’aspirar les esses. Ni quan va a l’Argentina s’esforça a articular uns primmirats caixe o xueve, en lloc dels seus habituals calle o llueve. Seria còmic. L’adaptació fonètica a una altra varietat representa actuar amb uns esquemes de fragmentació i no d’unitat de la llengua: quan anam a una altra regió de la nostra comunitat lingüística actuam com ho faríem si anàssim a un altre país, ço és adoptar la seva llengua.

Ara bé, tampoc no caiguem en un altre error, que seria no veure amb bons ulls el qui se situa en el registre corresponent. En una situació sociolingüística com la nostra, sorgida d’una tradició de anormalitat, per a la gent d’algunes regions hi ha canvis lingüístics importants en passar del col·loquial al formal. El mallorquí que en un acte de parla formal fet a Barcelona o a València usa l’article estàndard no s’adapta al territori sinó al registre. Només que qualsevol que escoltàs un eventual enregistrament d’aquell acte no hauria de saber —amb aquesta simple audició— el lloc on s’ha celebrat. Diguem que una cosa així seria ara com ara la normalitat.

17 comentaris

Marató trilingüe

Una de les activitats que es fan a Palma per Sant Sebastià és una marató fotogràfica. La cosa, que enguany arriba a l’edició nombre 22, està organitzada per la firma Betacolor i patrocinada per l’Ajuntament de Palma i la Caixa de Balears. Els participants han de presentar dotze fotos relacionades amb una temàtica que varia cada any. Al final es munta una exposició amb tots els treballs, que els ciutadans poden contemplar a la Casa de Cultura de Sa Nostra (o un altre lloc) durant un grapat de dies.

Enguany l’organització donarà a cada participant dotze lletres i la feina consisteix a cercar una paraula que comenci en cada una d’aquelles lletres i transformar els mots en fotografies. Segons les normes inicials havien de ser paraules en llengua catalana. Com que el català és una llengua molt difícil, que no s’ensenya a cap escola i, a més, els joves no tenen pràcticament cap contacte amb ella, l’organització havia donat amablement als concursants aquesta petita ajuda.

Bé, doncs avui els inscrits han rebut un correu electrònic signat per una senyora de nom Pilar Negredo, que textualment diu:

«¡HOLA a TOD@S!…

estoy recibiendo algunos comentarios negativos con respecto a la realización del diccionario fotográfico en lengua catalana. Como mi deseo es facilitaros la actividad en todo lo que me sea posible, os doy la posibilidad de hacer el diccionario tanto en catalán, castellano o mallorquín, cualquier palabra en estas tres lenguas será posible.»

Talment.

15 comentaris

Sant Sebastià

Com deia Guillem Frontera, la festivitat de Sant Sebastià ja no pot estar més mal situada damunt el calendari: els palmesans —nom horrible però sembla que inevitable— ens tornam a posar en festes quan encara tenim l’embafament de les de Nadal, i quan, a més, fa una fretada. Potser l’errada no va ser l’assignació de dia al militar romà convertit al cristianisme i convertit per això mateix en diana d’una guarda de tiradors amb arc sense escrúpols, sinó la decisió dels nostres jurats i altres forces vives —per allà cap al segle XVII— de fer patró de la ciutat de Palma el dit sant , fent un lleig imperdonable al titular anterior, el meu benvolgut Sant Gabriel. I tot perquè va salvar la ciutat d’una pesta interminable. S’haguessin encomanat al meu arcàngel i la pesta s’hauria acabat més aviat, que un arcàngel és més que un simple sant de carn i ossos.

Cartell de Sant SebastiàSuposant que el papa Pau VI no hagués fet al meu protector l’altre lleig de d’amuntegar-lo amb Sant Rafel i Sant Miquel a la coa del setembre, ara podríem celebrar les festes patronals de Palma, el 24 de març, en ple esclat de la primavera, la llum i la flaire de les flors. Però ja està fet, i ara toca aguantar fred i embafament.

El que no haurem d’aguantar enguany és el programa esquizoglòssic d’anys anteriors, quan manava el partit de la llengua bífida, aquell programa en què al costat de cada frase en català hi anava la castellana corresponent, formant un puzzle bilingüístic que en rigor no feia més que tractar una part de la població de deficients incapaços d’entendre la llengua pròpia del país. Bé, de fet el d’enguany és un programa menys bilingüe que els anteriors, perquè encara continua havent-hi al final quatre pàgines en castellà amb el programa condensat. El senyor Grosske encara deu passar pena que els ciutadans castellanoparlants no tinguin dificultats insalvables per a entendre la llengua romànica de la terra on viuen. Sembla que la nit de la Revetla també predominaran encara els cantants i grups en espanyol per damunt els que canten en la llengua del país. L’esmentat Grosske ens informava fa dies al seu blog que, per qüestió de temps, les festes encara són continuistes però l’any que ve veurem canvis grossos. Esperem, doncs, a veure què passa.

Mentrestant, molts d’anys a tots i que molt aviat Sant Sebastià, Sant Gabriel i tots els sants ens duguin a tots els mallorquins i a tots els illencs tota classe de ventura i molta però que molta… Unitat.

3 comentaris

Més sobre doblatges esguerrats

En aquest blog hem parlat bastant de doblatges, i se n’ha parlat a altres bandes, i supòs que la majoria d’assessors lingüístics deuen tenir les coses clares, però es veu que n’hi ha que continuen en la desorientació més deplorable.

El passat dia 27 vaig veure a IB3 una cosa que em va deixar amb els cabells drets. Un documentari (paraula més adequada que documental) titulat La recerca de l’arca de Noè. Una producció estrangera doblada al català en alguns estudis de Mallorca. Davall les veus dels dobladors, si no ho record malament, se sentien les veus originals. Hi havia un narrador en off i talls de diferents experts que exposaven les seves opinions o coneixements. El fet que vull comentar és que la veu del narrador era doblada a un català més o menys estàndard, però als experts que apareixien en pantalla els feien parlar amb article salat i amb tot de formes dialectals.

És impressionant. Els responsables d’aquest bugat foradat no poden concebre altra cosa que no sigui la contraposició entre llegir en una varietat de llenguatge i parlar espontàniament en una altra. Com si aquesta pràctica, perquè és la més abundant a Mallorca fos l’ús més estès sobre la bolla del món. Quin sentit té fer parlar un científic americà en una varietat diferent de l’estàndard de la seva pròpia llengua?

I d’altra banda, quan van perpetrar aquest doblatge, pensaven en la possibilitat d’utilitzar-lo a altres televisions de parla catalana o tenien el pensament estret dins la roqueta? Sospit que aquest documentari ja estava doblat al català, i amb això ja es respondria la qüestió anterior. Amb pactes de progrés i governs de centreesquerra, resultarà que tampoc no hi ha manera d’actuar amb una mica de coneixement. 

6 comentaris

Els Reis

Després del parèntesi de les festes, tornem-hi. Avui han vingut els Reis de l’Orient, que molta gent diu erròniament els Reis Mags, o els Reis Màgics. Com sempre, han portat una barbaritat de coses, moltes supèrflues, però em tem que no han dut un dels articles que més falta fa: un poc de seny per a una bona part dels nostres polítics i alts càrrecs.

S’havia anunciat que la cavalcada de Palma seria transmesa en directe per TV3 i IB3. El Diari de Balears i jo pensàvem que seria una coproducció, però les dues televisions han retransmès l’acte per separat, cadascuna pel seu compte, amb les imatges pròpies i els comentaristes propis. Però no sols això, sinó que uns quants segons abans de començar la de TV3, el seu senyal ha desaparegut sobtadament dels televisors de les Illes, i en el seu lloc ens hem trobat amb un programa esportiu del Canal 33. En el meu cas particular —encuriosit que estava per certs detalls de l’esdeveniment televisiu— el satèl·lit ha salvat la situació, però no en el cas de moltíssima gent que segur que hauria volgut veure els Reis de Palma per TV3. De manera que, a diferència d’altres de menys sortats, he pogut fer la comparació: TV3 ha transmès l’acte en català, IB3 en bleda (només per això ja pagava la pena de fugir-ne escapat); TV3 ha il·lustrat l’acte amb comentaris interessants de Felip Munar, IB3 se n’ha anat més cap a la trivialitat.

La feta és una cacicada pròpia de qui no vol fer front a la competència amb la qualitat, com passa en el món civilitzat, sinó esborrant el competidor amb el poder, encara que l’obliteració sigui un acord de reciprocitat. Una mostra de la política estúpida que haurem de patir en matèria de mitjans de comunicació en català i que augura —com comentàvem en un post recent— un desastre en el moment que es posi en pràctica la murriada que ja s’ha anunciat, que cada una de les dues televisions “autonòmiques” emetrà per a l’altra “comunitat autònoma” només la producció pròpia (de fet, com veiem, ni això). És a dir, la mateixa programació que emetran per satèl·lit per a l’estranger. Potser tindrà raó Eliseu Climent quan diu que això de la reciprocitat, en mans de certs reciprocitzadors, no ens portarà res de bo.

Tot això serveix per a fer més tercermundista encara l’espai de comunicació català, ja de per si i d’entrada víctima de tot el desori regional-autonòmic. Un espai que hauríem d’acaronar, protegir i engreixar, amb el benentès que, mancant un sistema nacional de televisió, les televisions “autonòmiques” haurien de servir per a promoure la màxima quantitat possible de televisió en català davant la potència invasora del món audiovisual espanyol.

Després he vist l’informatiu vespertí de TV Mallorca, on, en donar la informació de l’esdeveniment, una locutora anava fent les típiques qüestions del dia als infants que presenciaven el reial espectacle (que si han estat bons minyons, que què han demanat als Reis, etc.). Directament en castellà i sense manies.

Allò que dèiem. Començ a escriure la lletra als Reis per a l’any que ve: un poc de seny per a qui en necessita.

[actualització, 6 de gener] Després d’escriure aquest post, “fonts solvents” m’han indicat que el que s’està preparant amb TV3 i IB3 no és ben bé el que va dir la premsa, sinó un projecte “que està molt bé”. Doncs, així ho transmet als meus lectors, i esperem que sigui ver.

9 comentaris