Arxiu corresponent a desembre 2007

Pobre llatí

ÀNIM, POSAU LA IMATGE ALS VOSTRES BLOGS

Encara que vaig fer el batxillerat de ciències tinc una gran devoció pel llatí, una llengua que Europa va deixar perdre com a llengua comuna de la manera més estúpida. Deu ser per això que m’exalt quan la benvolguda Coral de la Universitat de les Illes Balears en vaticanitza la pronúncia i turmenta les meves orelles amb allò del conyóixere, que ja em direu si no sona com una expansió expressiva de militar xusquer. El pobre mossèn Alcover va escriure un caramull de pàgines —aplegades en un llibre de publicació recent— sobre la pronúncia tradicional del llatí en boca dels catalans, però es veu que la seva feina no ha servit de gaire cosa. Desoladora sensació que ens acompanya tothora a alguns lingüistes d’aquest país.

Però no sé si encara m’exalta més aquell anunci de la televisió en què el nom llatiníssim d’una empresa d’assegurances —Sànitas— esdevé un tronat Sanitas, amb un accent errabund damunt la i. Sempre m’he demanat si la feta és incultura supina o ganes de fer-se l’extravagant. Si la culpa és de l’agència que fa l’anunci, mai no podré comprendre com es pot pagar un esguerro així. Només manca que els de Càritas es transformin en Caritas —caritas bonitas— per a fer els deu reials justs.

Podríem continuar amb altres esguerros que farien la llista ben nodrida. Una meritòria ONG es va posar per nom Medicus Mundi, amb la qual cosa proclamava l’exigüitat de l’associació, tan modesta que només tenia un membre. Es veu que, perquè la cosa soni llatina basta fer acabar les paraules en us, igual que, com en les paròdies papals del programa Polònia, perquè la cosa soni italiana basta fer-les acabar en i. Després dels medicus han vingut els Farmacéuticos Mundi i els Fotógrafos Mundi, aquests ja desentenent-se olímpicament de la llatina compostura i conformant-se amb la llatinitat de la part de la cua. No fa gaire he sentit la darrera: es veu que també hi ha una associació, mallorquina per més senyes, que es diu Cirujanos Plastikos Mundi, còctel multilingüe a base d’espanyol, grec i llatí que pareix que ha de fer mal de cap al segon glop.

Encara que alguns no ho sàpien, el Vaticà s’aplica en l’actualització terminològica de la llengua de Ciceró, normalitzant termes per als conceptes d’actualitat més rabiosa perquè el Papa els pugui fer sortir a les seves encícliques, com dopatge (usus agonisticus medicamenti stupefactivi), discoteca (Orbium phonographicorum theca), bikini (vesticula balnearis bikiniana), ovni (riv, res inexplicata volans), playboy (iuvenis voluptarius) o espot (intercalatum laudativum nuntium). Tot es pot dir en pulcre llatí, i els nostres mundials oenagistes, quan es posen llatins, no haurien d’anar a proveir-se de mots en els sementers rústics del vulgar, com fan quan exhibeixen paraules o grafies pàries com farmacéuticos i fotógrafos, i sobretot l’estridència gutural de cirujanos plástikos.

Ai aquesta manca de finesa en l’ús de les llengües, sobretot la reina de les llengües de civilització. És clar que, pensant-ho bé, això no és res comparat amb la graponeria amb què molts manegen el català. Si ens posam a pensar en les destrosses que molts compatriotes fan a la nostra llengua, segur que podríem fundar l’organització Emprenyatus Mundi.

12 comentaris

Miquel Nadal

Crec que ho he escrit per aquí altres vegades: vull que Unió Mallorquina creixi; igual que vull que creixi l’esquerra nacional. És a dir, vull que a les Illes —i a la resta— progressin els partits del país, perquè, tal com està el panorama, la urgència és el país per damunt cap altra cosa. No sé si amb l’elecció de Miquel Nadal com a president del seu partit el meu desig es veurà beneficiat o no: algunes profecies expressades avui mateix no van en aquesta direcció precisament, però ja ho veurem va dir un cec.

El que vull ara, a part de desitjar molta sort i molt de succés al nou i flamant president, és oferir-li humilment alguns suggeriments. Com que sóc lingüista i el meu camp d’activitat i preocupacions és el de la llengua, els consells aniran per aquí. Sobre altres qüestions els seus col·legues de partit i assessors ja faran el que hagin de fer.

El primer suggeriment és que sigui conscient de la importància que té la imatge en un polític. I una part d’aquesta imatge és la manera de parlar. En els països normals el model lingüístic que els polítics ofereixen és cosa sagrada, perquè en el parlar hi va la pell política. Dit això, jo fos d’ell contractaria ràpidament un logopeda. No és prudent que un líder d’un partit que aspira a ser majoritari exhibeixi aquesta cosa pròpia dels adolescents palmesans i tan poc eufònica que anomenam parlar bleda, perquè als mallorquins que parlam normal i que tenim sensibilitat per la nostra llengua aquesta manera de parlar ens provoca tota classe de sensacions menys votera. Segurament el nou president ni ho sap, que parla bleda, com la resta d’afectats —en el quadre clínico-lingüístic que patim col·lectivament el desconeixement de la patologia és part important del drama—; per això en aquestes situacions és tan important el consell amic d’algú que entén una mica de llengua.

Un altre suggeriment lingüístic que faig a Miquel Nadal és que quan s’adreci als immigrants en general no els parli en espanyol. A Es Fogueró, el restaurant on van fer la festa, ahir no devia haver-n’hi gaire, d’immigrants, i amb la seva acció només devia voler que la premsa d’avui es fes ressò del gest. Però el gest és molt perillós, perquè l’únic que fa és reforçar un lamentable esquema mental de molta de la nostra gent, que quan veu negre, àrab o xinès pensa que l’únic idioma que aquesta gent pot entendre, parlar i aprendre és el castellà. Els immigrants que s’han establit a Mallorca parlen com a maternes un centenar llarg de llengües, tot i que ja sé —i ho sap Nadal— que els qui voten són els qui parlen en espanyol. Tanmateix, un líder dit nacionalista no pot perdre de vista ni un moment el projecte tantes vegades enunciat: que a la societat que volem construir la llengua d’intercomunicació entre els diferents col·lectius i de cohesió social ha de ser el català. Si no, com entendran els immigrants aquest projecte si els autòctons no deixen d’associar-los amb la comunicació en espanyol?

No sé per què avui no he pogut evitar d’escriure aquest post. Potser és que encara conservo en alguna part de la retina la imatge impactant d’aquell Miquel Nadal, excitat com un cavall a la fira o com a posseït per alguna mena d’esperit, parlant —cridant— en espanyol a Son Oliva.

22 comentaris

La Universitat de Barcelona es posiciona per «blog»

  Els serveis lingüístics de la Universitat de Barcelona s’han posicionat per la forma blog, com es veu en aquesta pàgina. És una bona notícia. A poc a poc el món de la filologia, els lingüistes i els responsables de la correcció lingüística dels mitjans de comunicació i les editorials es van decantant per la grafia lògica. La blogosfera catalana, en canvi, continua majoritàriament a la deriva. Però no tota, és clar.

10 comentaris

Vet aquí un veto al vet

31 de Desembre, Diada de Mallorca, ara i sempreAquests dies es parla de vets i de vetos. El Senat posa vet o veto als pressuposts de l’Estat. El fet ens pot dur a dissertar un xic sobre la complexitat dels punts de vista sobre les coses de la llengua i sobre les discrepàncies dins el gremi dels lingüistes. Discrepàncies que es deuen produir dins qualsevol gremi, supòs.

He observat que a l’Avui, a El Periódico i a TV3 diuen veto, mentre que al Diari de Balears i a IB3 es decanten per vet (i un presentador de l’informatiu del migdia ho ha pronunciat amb vocal neutra). La mateixa disparitat de visions que sostenen Fabra i Moll. L’Alcover-Moll defensa que vet és una forma antiga i tradicional, documentada profusament a la llengua antiga —cosa fàcilment demostrable—, que suposa una catalanització espontània del mot original i que seria un error no optar per aquesta forma. Diguem abans de continuar que el nostre mot en principi no és més que la forma verbal corresponent a la primera persona del present d’indicatiu del verb llatí vetare ‘prohibir’, és a dir ego veto ‘jo prohibesc’. De la mateixa manera que credo és la primera persona del verb llatí credere ‘creure’. Fabra preferí la forma etimològica, que coincideix en les diverses llengües europees, però atenent el fet de la documentació antiga de vet també va recollir aquesta forma com a variant secundària.

Després ve Coromines, que està convençut que el vet antic té un sentit específic, que no és la primera persona de vetare sinó un postverbal de vetar i que amb el valor semàntic que ara ens interessa és una forma antiquada davant el terme del llatí canònic i jurista veto, que sí que és la primera persona i que és el que hi ha en totes les llengües. I amb el seu estil característic i to contundent, entima que veto és la forma del català modern «mal que s’hi hagi revoltat algun purista a ultrança (Careta) seguit per AlcM [Alcover-Moll] (obedient a consignes de canonges provincials)». Déu n’hi do. La lliçó de Coromines és impagable: no tota forma documentada a la llengua antiga és bona. I una simple lectura de l’Alcover-Moll podria no fer-nos caure en la dada que el vet antic i el veto poden ser dues paraules distintes, un arcaisme amb el significat de “prohibició” o “excomunió” i el mot que ja sabem.

L’argumentació de Fabra i Coromines són convincents. Un cop més surt el principi de l’internacionalisme en la terminologia (és com allò del blog, vaja): l’anglès, el francès, l’italià, l’espanyol, l’alemany, el rus i totes les llengües modernes diuen veto. Cosa ben lògica tenint en compte l’origen del mot. O potser fóra millor dir cred en lloc de credo i lavab en lloc de lavabo?

Nota (especialment) per a locutors: la e ha de ser oberta en tot el territori de la llengua.

3 comentaris

Televisions mutilades

31 de Desembre, Diada de Mallorca, ara i sempreFa uns quants dies, la premsa de Palma duia una notícia preocupant. IB3 d’aquí a poc temps emetrà per satèl.lit, com ja fa, de temps enrere, la Televisió de Catalunya. Per allò dels drets d’emissió, els canals convencionals que emeten per satèl·lit només difonen per aquest mitjà la producció pròpia, però no els productes que compren (films, sèries, documentaris, etc.). La notícia era que IB3 i la CCRTV podrien establir un acord segons el qual cada una d’aquestes televisions emetria a l’altra “comunitat autònoma” només la producció pròpia, és a dir que segurament rebríem del veí autonòmic la mateixa programació divulgada per satèl·lit. Es diu que hi ha en joc drets d’emissió i interessos comercials, com si els nostres canals públics estiguessin al servei d’ells mateixos i no, com pensàvem, al servei dels ciutadans i de la cultura del país.

No sé si és una cosa ja lligada, un projecte per a estudiar o una idea sorgida de la ment d’un directiu en un moment d’inspiració. Però la sola idea és amoïnant. I, si es confirma, seria un desastre. Primer perquè seria una reducció important de l’oferta televisiva en català, de la qual no anam gaire sobrats; perquè seria un atac frontal a l’espai català de comunicació, i perquè una televisió mutilada d’aquesta manera ja no és el que era. Sense la producció aliena, i fins i tot sense els anuncis, TV3 o IB3 són un tros un poc insuls d’elles mateixes. Un retrocés greu en temps de governs progressistes, d’enteses i de centresquerres.

Hauríem d’estar ben en guàrdia contra aquesta possible maniobra, com ja ha fet l’Obra Cultural Balear. I ja que hi som, potser és el moment de revisar la qüestió del Canal 9. Aquest és un canal espanyolitzador i alienador, com tothom sap, que a les Illes —i al Principat si hi arriba— no sé si fa més mal que bé. El Govern de les Balears hauria de facilitar la recepció d’aquest canal a les Illes només si, a partir d’un acord de reciprocitat, la Generalitat valenciana difon IB3 al País Valencià. Si no, s’hauria d’haver acabat el bròquil. Fora d’aquest intercanvi, que beneficiaria més els valencians —així com estan ara les coses—, als illencs ens interessa més dedicar la freqüència al 3/24 o a un altre.

I avui a una part del País Valencià TV3 ha estat no mutilada sinó vilment occisa.

11 comentaris

Blocs digitals i analògics

Mirau què passa quan la racionalitat és engrillonada i tancada a la cambra fosca i profunda del soterrani del castell. Que fàcil i senzill que seria dir Els blogs davant la contesa electoral. Fins i tot ho entendríem a la primera. Però no, abans que la senzillesa i la racionalitat n’hi ha que estan disposats a fer tota classe de malabarismes i contorsions innecessaris. Com que si haguessin escrit Els blocs davant la contesa electoral el lector tot d’una pensaria en el Bloc Nacionalista Valencià, en el Bloc per Mallorca i potser en altres blocs, han hagut d’escriure els blocs digitals, amb la qual cosa també resta ben clar que se n’exclouen els blocs analògics, com els dos esmentats. De manera que ara ja tenim una altra manera de designar els pobres blogs: el terme complex bloc digital, amb la qual cosa donam més varietat a la bauxa terminològica que hem muntat. Ad maiorem Termcati gloriam.

 

 

Ho he dit altres vegades: quina llàstima que siguin els “bons” els qui vagin perduts per la vida. Tribuna Catalana és una publicació digital de gran interès i molt seriosa quant als continguts. Ho seria encara més si fos capaç de no fer disbaratets com aquest, de saber de qui és millor fer cas i de saber alliberar-se de la por de sentir-se en “estat de pecat” (lingüístic), que esclavitza tanta gent en aquest país.

Per cert, alguna cosa s’ha mogut a Vilaweb, tot i que segurament no és d’ara. A la pàgina on s’explica què són els blogs de la casa llegim coses com: «‘Blocs’ és el nom que VilaWeb ha posat als seus ‘weblogs’… Els ‘blogs’ constitueixen un dels fenòmens més espectaculars d’internet d’aquests darrers anys… Si en voleu saber més, de ‘blogs’ en català, us recomanem…» Ara només falta suprimir les cometes a les dues darreres frases i, després de trescar per la garriga, haurem trobat el camí.

5 comentaris

Desembre i Diada

Sóc a Sant Jaume de Galícia, que és com ho deien els nostres avantpassats. Aquesta vegada no he portat amb mi el meu Macbook i he preferit viatjar més lleuger, només amb l’ipod touch, que es pot dur dins qualsevol butxaca. Aquest és el primer post que faig pujar amb aquest petit artefacte, i la veritat és que la cosa va com una seda.

Com ja vaig fer l’any passat, tots els posts d’aquest blog durant aquest mes duran la imatge reivindicativa de la Diada del 31 de desembre. I, com vaig fer l’any passat, convit tots els bloguistes mallorquins (o no) a enganxar la imatge als seus blogs.

9 comentaris

La correcció política (post qui sap si políticament incorrecte)

Un dels fonaments de l’ordre lingüístic rau en el fet que les paraules tenen un significat més o menys identificable pels parlants de la llengua. En alguns casos, però, més menys que més. Quan la percepció del significat d’un mot o terme no coincideix en els diversos parlants, sorgeixen els problemes d’incomprensió o d’incomunicació. L’expressió correcció política —la gènesi de la qual només s’acaba d’entendre tenint en compte la semàntica de l’adjectiu en anglès— és un d’aquests termes sobre els quals hi ha quasi tantes percepcions com perceptors. Allò que jo percep, en tot cas, és que és un terme dotat d’un contingut amb una valoració social que va progressivament a la baixa. De cada vegada més gent veu això de la correcció política més com una nosa a superar que com un valor a defensar. En la meva manera de veure aquesta qüestió potser ja podríem establir una oposició entre correcció i correcció política. La correcció de sempre és el respecte als altres i l’exquisitesa en les maneres de relacionar-nos-hi. Una cosa que sempre serà necessari cultivar i implementar. Essent aquest un concepte i un terme suficients, allò de la correcció política esdevé aplicable a esquemes més basats en la mera superficialitat, el buit o les manies particulars de cadascú. Si no vaig errat, l’invent va començar —als Estats Units— amb unes recomanacions capricioses sobre l’ús del llenguatge: per a entendre’ns, allò de tots i totes i les persones d’ètnia gitana. Superficialitat, dic, i vana il·lusió de canviar de casa pintant-ne la façana.

La correcció no posa en perill cap valor de la civilització, perquè això ja seria incorrecte. La correcció política, en canvi, em fa l’efecte que és com una bolla de neu rodant cap avall que pot arribar a amenaçar algunes coses fonamentals: la llibertat d’expressió, la llibertat de pensament, la creativitat i una cosa tan sana i imprescindible com el sentit de l’humor. La cultura que hem anat construint en aquesta part del món té una cama important en la ironia, la sàtira, la crítica del poder, el joc amb les paraules, l’humor amb els pares, els sogres, l’altre sexe, i tot això pot ser perfectament compatible amb la correcció i el respecte. Els glosadors mallorquins en són una mostra eloqüent. Sense aquella cama feta d’humor i llibertat la nostra societat es convertiria en un convent de monges contemplatives, silencioses i avorrides. O podria arribar a ser una cosa pitjor: una societat on et tanquen a la presó per posar el nom d’un profeta a un osset de peluix.

La correcció política és un conjunt d’excrescències que els han sortit a un altre conjunt de moviments socials situats en la línia del progrés i que han fet i fan un món millor; moviments de defensa dels drets de col·lectius tractats injustament o clarament oprimits (negres, dones, homosexuals, etc.), però progrés i excrescències són, o haurien de ser, perfectament delimitables i destriables. Altrament, correm el perill de ser víctimes d’una munió de nous petits inquisidors que a partir de la pura subjectivitat ens voldran dir com hem de parlar, què podem dir i què no, sobre què podem fer broma i sobre què no, què fa gràcia i què no en fa, què és avançat i què és estantís.

La correcció política apareix voltada de sectarismes, contradiccions i asimetries considerables. Grans defensors de la llibertat d’expressió quan la justícia persegueix incineradors de fotos o dibuixants de portades satíriques es mostren com a torquemades en miniatura quan algú fa la broma més innocent tocant, però, algun dels seus camps sensibles. Tinc al cap una presentadora de programes de televisió, molt feminista i políticament correcta, que un dia sí i un altre també posava de tres voltes i mitja la totalitat dels homes del món, atribuint-los un ramell de meravelles, des que són incapaços de planxar una camisa o de fer pipí sense embrutar la tapadora de l’inodor fins a considerar-los unes bèsties primitives o animals unineuronals, i tot restant tan tranquil·la. Ja provareu de fer-li la més mínima brometa respecte de les persones del seu sexe. Com les qui s’escandalitzen sense distingir matisos davant la “utilització del cos de la dona” a la publicitat —un sector que es dol del rigor d’alguns col·lectius hipersensibles— però que probablement no farien gaire fàstics si hom els regalava el calendari dels bombers. La correcció política crea un joc d’encalç i d’intolerància contra els qui toquen les fibres sensibles d’alguns col·lectius amb coa de palla , que no dubten a subordinar la llibertat dels altres a la seva peculiar facilitat de ser ofesos. És clar que d’una manera molt desigual, en funció de la capacitat de pressió i d’influència d’aquells col·lectius: una gitanada és una expressió més (auto)reprimida que una putada, i ara no faig cap valoració d’aquests mots.

I potser la cosa més greu és que la correcció política té un fruit enverinat, que és l’autocensura i l’autorepressió. El pobre pecador que és incapaç de sortir del vici de dir coses com “ho veig molt negre”, o el polític que després de dir “els ciutadans” s’oblida d’afegir-hi el preceptiu “i les ciutadanes” corren perill de veure’s a ells mateixos com un producte defectuós de fàbrica i amb migrades perspectives d’adob.

PP (post post, o potser post postem): I tot això ve per a expressar la meva modesta aspiració a poder dir que sóc heterosexual i que ningú no s’enfadi. Com està el pati!

 

13 comentaris