Arxiu corresponent a novembre 2007

M’agrada en Jordi

No, no, que ningú —sobretot ninguna— no es precipiti: continuu tan hétero com sempre. És que en Jordi ni tan sols és un home de carn i ossos, encara que és possible que algun lector d’aquest post al final no ho acabi de creure. En Jordi és només una veu, una veu feta amb ordinadors, una veu generada en un procés de sintetització de parla. Un estri que ens ofereix la companyia Loquendo destinat a ser utilitzat en diverses aplicacions informàtiques que abracen un ventall d’utilitats. La més corrent, els programes que llegeixen textos, com els que poden ser útils als cecs o com el que ha produït aquesta pallissa que hem d’aguantar —pels disbarats que diuen— en els autobusos de Palma. En Jordi és una de les moltes veus que la casa ofereix per a un ampli conjunt d’idiomes. El nostre home —bé, la nostra veu— té una germana, na Montserrat, la veu femenina catalana que un altre dia us presentaré, però m’agrada més en Jordi, que hi farem. Pel que he llegit, les veus femenines són més difícils d’aconseguir que les masculines i de menys qualitat. Sembla que perquè la freqüència fonamental o primer harmònic és més alta que la dels homes i no sé què més. És una llàstima que sigui així i esperem que la tecnologia ho resolgui aviat.

Bé, ara podreu sentir com parla en Jordi. Si feu clic aquí (i un altre clic o dos després en el trianglet vermell), en Jordi us llegirà aquest post.

Bé, com veieu, en Jordi parla català central. Però català central del bo, no aquest xava-bleda que parlen els actors joves de El Cor de la ciutat, la majoria de locutors dels anuncis de la televisió i en Pellicer. Ara que és tan aprenent que amb una mica de paciència he aconseguit de fer-lo parlar amb accent mallorquí. Aquí és on ell i jo ens hem divertit de valent. Un clic aquí i veureu quines coses que ha après de dir:

Decididament en Jordi serà a partir d’ara per a mi un bon ajudant. Per començar, l’incorporaré com a model de bona pronúncia a la meva Guia de correcció fonètica, petita taula de salvació de tants de nàufrags de la dicció i l’elocució que hi ha en aquest país.

17 comentaris

Cròniques de la “normalització”: Antich

Ahir va tenir lloc a Palma —sí, a Palma— un acte per a celebrar el trentè aniversari de la Confederació d’Associacions Empresarials de les Balears. Tres-cents empresaris de les Illes, i algun senyor vingut de Madrid, es van ajuntar a l’Hotel Melià Victòria en un sopar de gala i pinyol vermell. La televisió va emetre un moment del discurs que hi pronuncià el president de les Illes Balears. Un tall breu però suficient perquè es pogués veure amb tota claredat la dada que ara ens interessa: el senyor Antich va fer el seu discurs en espanyol.

Supòs que ningú no s’imagina el president Montilla —o Maragall o Pujol— en una situació semblant. Però Antich s’estima més que el comparin amb Zaplana o Camps. Antich s’està lluint: les crítiques que rebé quan en l’acte de rebuda de Jorge Lorenzo parlà en castellà en el balcó del Consolat de Mar sembla que no l’han immutat, i continua disposat a menysprear els principis de defensa i promoció de la llengua que signà després de les eleccions. És a dir, a menystenir la llengua del país, els esforços de tots els qui treballen pel català i una gran part dels qui l’han votat. Antich —ben igualet que el PP— sembla que vulgui transmetre als ciutadans el missatge que el català està molt bé quan només ens escolten els de la família però que hi ha moments en què cal guardar la compostura. Antich també ens deu voler fer avinent que vulnerar la llei (decret 100, article 4) no té la més mínima importància. Així va la normalització.

17 comentaris

Cròniques de la “normalització”: Truc a la llengua

Veig que el diari Ultima Hora du avui dues pàgines de publicitat —és a dir que algú paga— dedicades al món del truc. El títol, una monada: Es món d’es truc dels mallorquins. La resta, tota en espanyol, i amb detalls com “el trofeo Mitjorn”. No escriuria aquest post si no fos que a dalt, ben clar i destacat hi ha un anagrama: el del Consell de Mallorca.

2 comentaris

Noms de carrers

Aquesta no la van pensar a canviar. O potser tenien por d'enrampar-seEls amics d’ARCA m’han convidat a fer una conferència sobre els noms dels carrers de Palma. Serà avui a les 8 a la seu de la institució. Com sabeu, el tema m’interessa molt. La quantitat de coses que he après de la història de la meva ciutat a través de la història de les plaques de les cantonades! I preparant aquesta conferència he retrobat també algunes notes de la meva pròpia història. Devers l’any 1976 a l’escalfor del Congrés de Cultura Catalana, que remenava símbols i identitats, vaig començar a estudiar la història del nomenclàtor de Palma. El mes de maig del 1979 vaig publicar un article a la revista Lluc titulat “Els noms dels carrers de Palma”, i aquell número coincidia amb la constitució del primer Ajuntament Democràtic, que una de les primeres coses que va fer va ser llevar de les plaques els noms del Generalísimo, José Antonio, Primo de Rivera, Calvo Sotelo, Goded, Mola, etc. Per aquell article de Lluc em van demanar opinió sobre els noms que havien de substituir els esmentats, i vaig poder demanar a l’Ajuntament que restituïssin noms històrics com la Plaça de la Porta del Camp o la Plaça de la Porta de Santa Catalina. La relació amb l’Ajuntament ja no es va interrompre, i el primer lustre dels 80 vaig dur a terme un ampli estudi sobre el nomenclàtor que es va concretar amb dues propostes de normalització, una sobre el centre històric (transformada en el llibre Els noms dels carrers de Palma, 1983) i una altra sobre la ciutat moderna, inèdita. El 1985 el Consistori aprovà la normalització en bloc de tota la ciutat antiga sobre la meva proposta, llevat d’alguns casos particulars. Alhora s’anaven traduint els noms de la ciutat moderna, i canviant algunes denominacions (aquí amb solucions que venien de propostes molt diverses) fins a la interrupció de 1991. Ara he presentat un projecte actualitzat per a normalitzar allò que queda pendent i tancar el procés. Si es tanca bé, com esper, quedaré immensament satisfet.

5 comentaris

Plaques en espanyol

Calle de Jaime II. Aquesta no l'han poguda canviarEls Joves de Mallorca per la Llengua han decidit de promoure un concurs i una marató fotogràfica per a denunciar l’existència de moltes plaques de carrers que encara estan en castellà a la ciutat de Palma. Totes les iniciatives de Joves de Mallorca per la Llengua són molt encertades, i aquesta pot ajudar a sensibilitzar davant l’existència, encara, de plaques fora de tota normalitat lingüística.

El que passa és que trescar tot el municipi de Palma —que és enorme— cercant plaques amb la dita anomalia és una feinada immensa. Més pràctic seria que em demanassin a mi, que les tinc totes ben controlades. Sé quantes són, quines són i on són. Si em presentava al concurs, segur que el guanyaria, però crec que no ho podré fer, perquè està restringit als voluntaris de Joves per la Llengua, i aquí a mi no m’hi volen. El grup Joves d’Esperit de Mallorca per la Llengua, del qual sóc fundador i membre únic, no hi és admès. Però com a petita ajuda els diré que els carrers de Palma que encara tenen la placa en castellà són 184 (els mateixos que hi havia el 1991, quan va entrar a Cort el partit que ara n’ha sortit), i això representa el 7 per cent del total. Em surt aquest comentari perquè avui mateix he lliurat a l’Ajuntament el treball-proposta que em van encarregar sobre la situació del nomenclàtor i que és indispensable per a un correcte acabament del procés que anomenam normalització de la nomenclatura viària. Que no és només traduir, sinó canviar els noms inadequats (no sols els franquistes), recuperar noms tradicionals i, en definitiva, deixar la toponímia urbana bella i endreçada.

El nou Ajuntament sortit de les eleccions passades va agafar tot d’una amb interès la qüestió de la normalització lingüística dels noms dels carrers, igual que l’eliminació de la nomenclatura franquista, i en això estam. Tot du el seu procés, i fins al 10 de gener, en què s’acaba el termini de la marató, els joves fotògrafs encara tindran plaques per a immortalitzar, però supòs que molt aviat la qüestió de les plaques en castellà serà un afer resolt. Que ja tocava.

10 comentaris

Velles castellanades innòcues

A la Mallorca que de vegades es diu pre-turística (d’abans de l’equador del segle XX), en què tothom parlava català menys un grapat de funcionaris durs de llengua, i en què eren pocs els qui sabien desfer-se en espanyol, i aquests encara el parlaven amb un accent que es notava a una llegua —tot un món desaparegut—, els mallorquins brodaven el seu parlar amb una col·leccioneta de paraules i expressions espanyoles la cosa més folgosa.

Una d’aquestes expressions, que queia infal·liblement en dies de mal temps i en converses d’aquestes en què el temps meteorològic fa d’element sostenidor de la intercomunicació, era quin tiempo! Una expressió determinant. Quin temps! hauria estat la constatació d’un temps dolent, però quin tiempo! era la proclamació d’una maltempsada categòrica. Una altra exclamació típica era quina noche!, que solia comparèixer després que el comunicant hagués passat una nit calamitosa. Una i altra exclamació podien rematar-se amb un llampant señores, que també es podia sentir adesiara en altres circumstàncies d’impacte emocional: “però, señores, on s’havia vist mai una cosa com aquesta?”.

Són coses que encara es poden sentir perfectament, però diria que més aviat en gent  granada. Igual que la frase d’aquesta suerte, al·lusiva a un estat llastimós en què es troba una cosa o a l’estat de descurança en la presentació d’una persona: “estan per arribar es convidats i jo encara estic d’aquesta suerte“.

També hem de fer esment a una altra típica incrustació de l’espanyol en el col·loquial mallorquí: los dos. S’amollava per a referir-se benèvolament a dues persones unides en una acció: “quan ja feia hores que els esperava sense sebre res d’ells els me veig venir, los dos, xino-xano, xino-xano”. És clar que no estic del tot segur si això ve de l’espanyol o és una romanalla de l’antic masculí los. Qui sap?

De vegades la ignorància de l’espanyol era factor de creació de castellanismes deformats, com aquell Trigo amb què els pastors batejaven els seus cans, que no era més que la paraula tigre esmirriada, o aquella frase esdevinguda sentència i dipòsit de saviesa popular que era gento con gento (la g a la catalana), que assegura que cadascú s’ajunta amb els seus afins, pel que fa a categories, idees i intencions.

I encara record aquell contundent quellemos (amb vocal neutra a la primera síl·laba) que mon pare i ma mare m’enflocaven de petit, quan es cansaven de les meves rèpliques o de la meva insistència. Vaig tardar anys a descobrir que allò era l’imperatiu castellà callemos.

Allò eren castellanismes de categoria, i no aquesta vulgaritat ara imperant i omnipresent de vol algo més?això està fred, li dóna igualno em dóna temps, què estàs menjant?, se li cau el pèl i tanta altra ordinariesa.

25 comentaris