buy cheap arimidex online cheap, purchase strattera no visa online without prescription, u.s. pharmacies for cytotec without rx, buy zoloft saturday delivery cod, buy zithromax next day delivery, order hydrochlorothiazide online cash on delivery, order generic nolvadex online, cheap doxycycline prescriptions buy, buy desyrel online for anxiety, purchase diflucan without prescription from us pharmacy, order paxil cod overnight delivery, buy elavil online, no prescription seroquel online visa without script, cheap flagyl for sale with no rx required, abilify fedex without prescription, buy valtrex online, propecia without a presciption, buy lipitor online uk, baclofen no rx needed cod accepted, prescription prilosec online, buy synthroid online with a discount, buy cheap amaryl without prescription, buy clomid no prescription, bactrim next day no prescription, fosamax online, purchase online inderal without prescription, buy cipro online no prescription, order retin-a cream online for eyes, order accutane online overnight, buy premarin pharmacy, buy nexium pay by cod, buy prozac online no prescription, plavix buy without prescription, how to get prescription of zovirax, buy amoxil overnight cod, order lasix no visa without prescription, purchase cheapest acyclovir meds online,

Arxiu corresponent a octubre 2007

30 anys

Fullet d'una campanya per l'oficialitat del català, que derivà en polèmica.Avui fa trenta anys rodons que trenta mil o quaranta mil mallorquins —o menys!— sortírem al carrer, alguns com un servidor amb una senyera a la mà, en la primera gran manifestació política esdevinguda a Mallorca que els vius puguin recordar. La convocaren les forces polítiques progressistes amb una empenta del Congrés de Cultura Catalana. Era per a demanar l’autonomia, el somni de molts dels qui visqueren sota la bota feixuga del franquisme. Pensàvem que la democràcia i l’autonomia ho arreglarien tot, entre aquest tot, el problema de la llengua. Anàvem ben servits. L’oficialitat del català, entesa i reivindicada com quelcom inherent a l’autonomia, va resultar ser una cooficialitat en què la llengua dominant i hegemònica no ho deixaria de ser mai, i el català passaria de llengua perseguida a idioma teòricament oficial, però també de parla popular potent a instrument de comunicació i cohesió social amb dificultats respiratòries.

Tot i que també hem de ser conscients dels avanços. Sense aquesta magre cooficialitat, sense el català present —en la mesura que ho és— a l’administració, el parlament, l’escola, la ràdio, la televisió, la universitat, Internet, algun diari, etc., ara seríem —almenys a Mallorca— com la Catalunya del nord. I l’incident que es produí aquell 29 d’octubre quan Josep Maria Llompart va designar la llengua pel seu nom i una part dels manifestants el van escridassar al bram de “mallorquí, mallorquí” ara és prehistòria, un fet avui inimaginable. Comptant-ho tot, som més lluny o més a prop d’allà on volíem anar?

27 comentaris

Cap agressió sense resposta

El Diari de Balears publicava, ahir dia 25, aquesta notícia a la secció “No vagi per dit”:

«Curiosa la resposta de 13 paraules que el «general manager» de l’empresa mallorquina de software Orangetech, radicada al Parc Bit, envià a un sol·licitant de treball que s’hi dirigí en català: «Lamento mucho que escribas en catalán, es una pena que desperdicies las oportunidades». No posam ni afegim.»

M’ha arribat un correu amb la proposta d’enviar-los aquest text, de també 13 paraules:

«Lamentam molt que penseu així del català. És una pena que perdeu clients.»

 

[Actualització] Aquesta notícia ha tingut un gran impacte a la xarxa. L’empresa afectada encara no ha fet cap desmentiment de la notícia donada pel Diari de Balears (el qual se suposa que actua amb professionalitat), per la qual cosa consideram en principi que els fets són certs. També s’ha assenyalat amb encert que, si els fets es confirmen, som davant una violació de la llei, que prohibeix les discrimacions per raó de llengua, i, per tant, quelcom denunciable davant els tribunals. Igual que ho seria una discriminació per raó de sexe: com si l’empresa hagués manifestat per escrit que no admet una aspirant perquè és dona.

[Actualització 29 octubre] El director d’Orange Technologies em demana de publicar el text següent:

«Orange Technologies es una empresa amb el seu capital social 100% Mallorquí y te la seba sede ubicada al Parc Bit, som conscients que la nostra ubicació es la idónea per els productes y serveis que donam els professionals que la conformem.

En resposta a la noticia publicada al Diari de Balears entenc que el primordial, i sense cap necessitat de realitzà esbrinaments damunt la seva certeza, es demanar les mes sinceres disculpes a totes les persones que es puguin hagut sentir al·ludits y especialmente a la persona que va rebre el email.

En Orange Technologies disposem de un equip humà on es barret gen diferents cultures, idiomas y tradicions, desde la nostra propia Mallorquina, països Europeus e inclús a països de l’Hemisferi Sud. Això nos fa veure clarament que el estar oberts a tota cultura, idioma y tradició ens fa esser mes humans i que els nostres productes i serveis arribin a un àmbit internacional.

Sincerament
Juan Tomás-Verdera Alba
Director General
Orange Technologies

Orange Technologies es una empresa con capital 100% Mallorquín y tiene su sede en el Parc Bit, somos conscientes que la ubicación geográfica y cultural es idónea para los productos y servicios a los que damos respuesta los profesionales que la conformamos.

En respuesta a la noticia publicada en El Diari de Balears entiendo que lo primordial, y sin necesidad de realizar averiguaciones sobre su certeza, es pedir mi mas sinceras disculpas a todas aquellas que se hayan podido sentir aludidas y en especial a la persona que le llegó dicho email.

En Orange Technologies disponemos de un equipo humano donde se mezclan diferentes culturas, idiomas y tradiciones, desde la propia Mallorquina a Países Europeos en incluso a países del hemisferio Sur. Ello nos hace ver claramente que el estar abiertos a toda cultura, idioma y tradición nos hace ser mas humanos y que nuestros productos y servicios lleguen a un ámbito internacional.

Sinceramente
Juan Tomás-Verdera Alba
Director General
Orange Technologies.»

22 comentaris

Orgulls i empegueïments

Jorge Lorenzo diu —li ho he sentit a dir per televisió— que se sent orgullós de ser mallorquí. Té dret a sentir-se el que vulgui, com tothom, i és bo que se senti el que vulgui. Però jo no l’acap de veure com un mallorquí, mirau per on. I no pel seu nom i cognom, evidentment. Un pot ser ben mallorquí i dir-se Lorenzo i, fins i tot, Jorge. Sense cap problema. Però diria que si un espanyol nascut a l’ampla Castella sortís a un balcó —posem per devers Madrid— a saludar un públic aclamant i s’expressàs en anglès o en alemany, els aclamants tindrien serioses dificultats per a veure’l com un espanyol, encara que portàs el DNI a la boca.

Jorge Lorenzo (web en espanyol i en anglès) va néixer a Palma el 1987, vuit anys després que l’ensenyament del català s’implantàs com a assignatura obligatòria a totes les escoles. Supòs que, com totes les criatures, ha anat a escola, a una escola de Palma on l’ensenyament s’ha de fer en català, com a mínim en un cinquanta per cent. Se suposa que ha aprovat els exàmens de l’assignatura de català un any darrere l’altre. I, oh miracle, en fer declaracions públiques, de la llengua que l’escola li ha ensenyat no n’amolla ni mig mot. Si no en sap, tot un succés personal i del nostre sistema educatiu del qual podem sentir-nos orgullosos; si no en vol parlar, tot un succés d’un projecte que deia no sé què de normalització lingüística. Direu que com ell n’hi ha a betzef. Sí, però ell surt al balcó a parlar a les multituds. Ell ens ofereix la imatge impactant a la televisió d’un “mallorquí” jove, criat a l’illa, que no parla la llengua del seu suposat país. La imatge impactant del fracàs de moltes coses.

És clar que si parlam d’impactes, el més fort ens l’ofereix el president de les Illes Balears, que en la mateixa rebuda dispensada al motorista també va voler parlar als mallorquins concentrats davant el Consolat de Mar. Agafà un micro… i parlà en castellà. Com si res. Apuntau a la llista.

16 comentaris

El trastorn dels sentits

Dins el trastorn general de la llengua que significa la interferència de l’espanyol hi ha el cas particular del trastorn creat en algunes paraules relatives als sentits corporals, en concret els mots mirar, veure, escoltar i sentir.

Una cosa és mirar i una altra, veure. Mirar és una acció més o menys voluntària, feta per decisió pròpia, mentre que veure és una percepció que ens arriba, normalment com a conseqüència de mirar però sovint sense la nostra voluntat prèvia. Si passam al sentit de l’oïda, l’equivalent de mirar és escoltar i l’equivalent de veure, sentir.

Això que és tan senzill i quadriculat ara ens ho canvia la influència de l’espanyol, llengua en què el sistema s’ha desbaratat. I sentim frases com darrerament veig poca televisió o aquest canal no el veig quasi mai. Frases esguerades en què caldria haver emprat el verb mirar. Si no veus un canal, vol dir que hi ha algun problema tècnic que t’ho impedeix; en canvi, no veig el televisor perquè la columna me’l tapa sí que és, evidentment, una frase normal.

Darrerament ha pres una volada alarmant l’ús d’escoltar amb el valor de “sentir”. Transcric tres frases que he anotat, escrites per articulistes prestigiosos, a les quals s’usa incorrectament escoltar en lloc de sentir:

«Trenta anys després, resulta terrible haver d’escoltar per aquí i per allà que a Espanya ja no és possible una guerra civil».

«He escoltat, és cert, sectors islàmics que han respost d’una manera força més digna al fet de les caricatures, però no he escoltat a ningú que condemnés de manera expressa i clara els manifestants radicals».

«Tanmateix m’ha frapat la notícia que vaig escoltar dimecres vespre a les notícies de les 20h de Ràdio Nacional».

I fa pocs dies he sentit —no escoltat— un conseller del Govern balear dient, en relació a la construcció del denominat segon cinturó de Palma, que «no he escoltat a ningú que parlàs d’aquest tema». L’home no era conscient de la inconveniència política que representaven les seves paraules: volia dir que no es parlava del tema, però en realitat va dir que les opinions de la gent sobre l’afer l’importen un pebre.

La llengua espanyola ens trastorna el sentits, però no de la mateixa manera que ho fan algunes fotos de revista de perruqueria, sinó d’una manera molt més prosaica i real. Ja que ens han fet malbé els sentits de la vista i de l’oïda, esperem que no ens trastoquin els de l’olfacte, el tacte i el gust. Què dic? Si ja he sentit —no escoltat— algun avançat de la castellanització dient això ensuma molt bé o això sap a glòria, que ja podeu suposar de quines frases espanyoles són un calc aborronador. De fet, només el tacte ens queda intacte. Doncs toquem en català i per molts anys.     

 

15 comentaris

Il·lustratiu

[youtube]F7Vz6GZJJOg[/youtube]

Comments are off for this post

La nova IB3: Internet, Internet

Què passaria si anàssim a sopar a un restaurant i ens diguessin que a les vuit només es pot menjar un plat determinat, a les nou un altre, i que si en volem un dels que més ens agraden hi hem d’anar dimecres a les deu? Això és la televisió ara, i molt aviat el sistema actual serà vist com a tan anacrònic com l’exemple del restaurant. Mentrestant, els canals ja van acostant-se tímidament al sistema del futur: una televisió completament a la carta. Un exemple destacable n’és la Televisió de Mallorca, que amb la seva modèstia i discreció ofereix la possibilitat de veure i guardar tots els seus programes en el vostre ordinador, de franc i sense problemes amb cap sistema operatiu. TV3 també té el servei de fa temps, però no tot és de franc i sense possibilitat (fàcil) de guardar els documents.

Doncs acabaré —o potser no— aquesta sèrie de posts sobre IB3 demanant als seus directius que es posin al dia en l’ús de les noves tecnologies i de la millor manera possible: emissió en directe per Internet i programes a la carta, tant de la ràdio com de la televisió. Que prest ho vegem.

4 comentaris

Avui podria ser un gran dia

Com diu més o menys en Serrat. Avui podria ser un gran dia, i els catalans podríem celebrar una gesta històrica que, segons sembla, va ser obra d’un català i del que era el nostre Estat en aquell moment, la Corona d’Aragó. Però no ho és, un gran dia, perquè el denominat descobriment va ser seguit d’un genocidi, d’un extermini, d’una colonització. Que, per cert, no van ser obra de la Corona d’Aragó, encara que algun dels nostres hi pogués participar.

Avui podria ser un gran dia per a nosaltres, però no ho és, perquè els de la destrossa han decidit fer-ne el dia de la santificació d’un nacionalisme desfasat que ens estampen en tota la nostra cara. Avui no hi ha res a celebrar, ens toca dir. I és ben trist que sigui la nació que va fer la gesta —segons sembla— la que no la pugui celebrar.

7 comentaris

La nova IB3: els principis

En la línia dels posts precedents, de felicitació pel nou tarannà de la ràdio i televisió públiques de les Illes —en català, més serioses, més professionals, més objectives— i d’encoratjament per a anar millorant en tots els aspectes, crec necessari afegir-hi la conveniència que l’ens (i també la TV de Mallorca) adopti, i segueixi després escrupolosament, una carta de principis semblant o idèntica a la que ha adoptat la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió [text].

Pel que fa a la llengua, la carta de la Corporació estableix coses com aquestes:

– «Els locutors, conductors, entrevistadors i col·laboradors fixos, així com persones contractades per les empreses de la CCRTV (amb contracte laboral, mercantil o per obra determinada) utilitzaran sempre la llengua catalana quan estiguin en antena. L’ús d’altres llengües serà excepcional i motivat, recomanant sempre que sigui possible la traducció simultània.»

– «En el conjunt de la programació televisiva i radiofònica es donarà prioritat en igualtat de condicions a la presència de convidats, especialistes o testimonis dels àmbits artístic, cultural, científic, social, econòmic, etc., d’expressió lingüística catalana o que siguin capaços d’expressar-se en català, tal com correspon a una corporació audiovisual que té el català com a llengua pròpia.»

– «A l’hora de recollir testimonis amb declaracions que il·lustrin cròniques informatives o reportatges, tenint en compte el seu valor informatiu, es donarà prioritat en igualtat de condicions a les que siguin en llengua catalana.»

– «Es prendran les mesures adequades per procurar que la publicitat emesa per les emissores de la CCRTV sigui en llengua catalana. Es fomentaran acords amb els anunciants per garantir l’acompliment d’aquest principi.»

– «Les variants lingüístiques del català seran presents en els programes de les emissores de la CCRTV, tant per fidelitzar els parlants de tot el domini lingüístic com perquè els radiooients i els teleespectadors es familiaritzin amb la diversitat de les varietats territorials de la llengua. En els doblatges se seguirà adoptant la varietat estàndard.»

– «La utilització digna i comunicativament eficient de la llengua catalana implica garantir-ne un ús correcte, culte, educat i adaptable als diversos registres per part dels locutors, conductors, entrevistadors i col·laboradors de les empreses de la CCRTV.»

– «Els mitjans de la CCRTV seran especialment curosos a evitar ambigüitats quan transmetin informació sobre els actors individuals, col·lectius o institucionals que integren el nostre país, utilitzant una terminologia que remeti prioritàriament a l’espai català de comunicació. Així els termes país, llengua, nació, nacional, govern o parlament sempre faran referència a Catalunya.»

Tot absolutament racional, assenyat, lògic i moderat. I les dues darreres línies del darrer paràgraf encara serien millorables.

6 comentaris

La nova IB3: la publicitat

Dèiem que IB3, televisió i ràdio, ara és una altra cosa. Una cosa que es pot mirar, dient-ho a la correguda. Però encara hi ha moltes coses que haurien de millorar, i sens dubte una d’aquestes és la llengua de la publicitat. La IB3 del PP era un mitjà bilingüe, amb tots els films i sèries en espanyol, amb algun programa en espanyol i amb uns presentadors —però no tots, a dir ver— que es tiraven de cap al castellà davant qualsevol entrevistat o convidat que fes olor de parlar en aquesta llengua. En un mitjà així els anunciants no dubten a fer-hi córrer els seus espots en espanyol, una llengua que, com a mínim,  no els crea problemes. Però seria inexacte si tot ho atribuíssim a la perfídia lingüística de la televisió i la ràdio de Matas i Umbert. Les empreses que insereixen publicitat en els mitjans de les Illes, tant les illenques com les espanyoles, tant en els mitjans en espanyol com en els pocs espais que són en català, ho fan bastant regularment en espanyol per una rutina macabra que ve d’enrere. Deuen percebre els illencs com una gent que no sent gaire devoció per la seva llengua i trien el camí més còmode per a ells, els anunciants vull dir.

Ara la ràdio i la televisió autonòmiques de les Balears són uns mitjans en català, però amb una plublicitat majoritàriament en espanyol. És a dir, de fet no són encara mitjans en català, i el contrast quan entra la publicitat és contundent. Canviar això és una necessitat peremptòria. Les empreses de les Illes haurien de ser les primeres a donar exemple, no com un diari local que s’anuncia en espanyol tot i que l’anunci es fa amb el ganxo del regal del llibre Espècies protegides de les Illes Balears, que òbviament és en català. I les empreses continentals, començant per les catalanes, haurien d’agafar la rutina de posar —qualcuna, com El Corte Inglés, ja ho fa— els espots en la mateixa versió que posen a TV3 (o ja hi tornarem a ser amb la cosa de les fonètiques, els accents i les varietats?).

Però sobretot cal dir que si ara TV3 és un mitjà amb la publicitat molt majoritàriament en català —i el que distorsiona és un anunci en espanyol—, això és perquè de fa molts anys hi ha hagut una feina per part de la Corporació, una feina que es proposà de modificar les attituds dels anunciants amb les pressions escaients. Aquest és el camí que hauríem d’assenyalar als directius de la IB3: fer feina per una publicitat acordada a la llengua del mitjà, una cosa que no vindrà de l’aire del cel. Cal que s’hi posin.

4 comentaris

Els principatins i els dialectes

Que Déu o qui sigui em guardi de fer generalitzacions, una de les tendències nefastes que tenim els humans. Per tant, parlaré no dels principatins —em sap greu però no tinc un gentilici millor— sinó d’una part dels principatins. Entre els quals es pot constatar una determinada attitud i un cert estereotip respecte dels —no: d’alguns— dialectes catalans. Per exemple, a molts de principatins els encanta el dialecte balear. Aquella cançoneta, aquell article salat, aquells mots exòtics, com alot,… «Oh, ets mallorquí, parla-m’hi una mica», em deia més d’un durant la meva època d’estudiant a Barcelona, tot disposant-se a gaudir d’un petit divertiment inesperat i gratuït. I la conseqüència immediata és que l’amor cec obstrueix la comprensió de postures i d’iniciatives estandarditzadores. L’estereotip és abundant entre defensors de la llengua i de la nació: un comentarista del meu post precedent deia a un altre lloc «quina llàstima que a un lingüista tan bo no li agradi doblar en varietats [dialectals]», sentència escrita amb la millor bona fe, per la qual cosa puc perdonar les dues inexactituds que conté. I una vegada un personatge del món del cinema, comentant una novel·la d’un autor mallorquí, m’interrogava confús per què si el dit autor era mallorquí no havia escrit el llibre amb l’article salat. Si els implicats fan part del comú de la gent, l’estat en què es troba l’idioma i el país fa el fenomen comprensible. Però també en el món dels professionals de la llengua hi ha sovint aquesta mateixa visió. Col·legues meus universitaris del cap i casal han explicitat desaprovació d’alguna recomanació meva per al llenguatge formal illenc feta amb el punt de mira d’una llengua pública dotada d’un grau prudent d’homogeneïtat. Però no recomanacions almogàvers, no, sinó coses que avui a les Illes són assumides per (quasi) tothom i entorn de les quals no hi hauria cap discrepància amb els col·legues illencs.

Gosaria dir que aquestes persones, científics “purs” inclosos, no han entès —anava a dir valorat, però per a valorar una cosa abans s’ha d’entendre— l’esforç que hem fet històricament els valencians i els illencs per a poder tenir una llengua formal compartida amb tota la comunitat lingüística. Un esforç —de renúncia a una part de la identitat lingüística, per dir-ho solemnement— que els barcelonins no han hagut de fer i hauríem de veure si sabrien fer. Per això pens que en molts de casos —i repetesc que no vull generalitzar— les proclamacions amoroses vers els altres dialectes són com una mena de comportament ritual previ a una manera d’actuar de la capital que hauríem de posar en solfa. En els darrers vint anys els qui han controlat els mitjans de comunicació i els doblatges i altres coses de la capital estant s’han negat en rodó a fer el més mínim esforç per a pensar la llengua amb una visió de la comunitat lingüística global. Que ja sé que és difícil, però és que ni n’han concebut la possibilitat.

Començ a estar cansat de gent que va donant lliçons d’amor als dialectes com si d’això ells en tinguessin l’exclusiva. Un amor fàcil de predicar quan l’objecte que es proposa per a estimar és dins un compartiment autonòmic que no és el propi i amb els esquemes a l’ús no està previst que es desmarqui del seu redol. Altra cosa són els dialectes del propi compartiment, que aquests sí que podrien crear problemes si l’amor es desvetllàs sobtadament o més del compte. Però la majoria dels qui donen lliçons amatòries que ara són en el meu pensament parlen una varietat que es pot estimar sense entrar en cap conflicte per si es renuncia o no es renuncia —en certs registres, vull dir— a cap dels seus elements integrants, i això és una situació bastant còmoda.

I, encara que el post no parla de mi sinó de la llengua, deixau-me dir —perquè si no ho proclam n’hi haurà que no ho arribaran a agafar mai— que la meva dedicació a la idea d’anar bastint això que s’ha dit una llengua nacional —ço és un instrument amb el qual una nació pot funcionar— no està gens barallada amb la fascinació i veneració profundes que sempre he sentit pel català de Mallorca; per la genuïnitat, la frescor i l’extraordinària riquesa lèxica i fraseològica del parlar dels pagesos mallorquins o dels nostres grans narradors costumistes. Perquè més enllà de quatre detalls superficials, com el jo som o jo sóc, hi ha tot un món de possibilitats lingüístiques que alguns, fins i tot, hem imaginat engrossint el tresor de la llengua comuna i un món que es troba sota amenaça d’anihilament total pel pas del cap de fibló de la interferència de l’espanyol.

Els compatriotes del Principat que diuen que els doblatges fets a les Illes han de ser en “dialecte pur”, que em responguin aquesta qüestió: en el cas hipotètic que Mallorca s’avançàs a doblar un film per a una estrena a la televisió en “dialecte pur”, TV3 voldria passar aquest doblatge o s’estimaria més tornar a doblar el film a la seva manera? És que parlàvem de fer un sol doblatge per a tot el país. O no?

En fi, només eren reflexions en veu alta.

18 comentaris

Pàgina següent »