buy cheap arimidex online cheap, purchase strattera no visa online without prescription, u.s. pharmacies for cytotec without rx, buy zoloft saturday delivery cod, buy zithromax next day delivery, order hydrochlorothiazide online cash on delivery, order generic nolvadex online, cheap doxycycline prescriptions buy, buy desyrel online for anxiety, purchase diflucan without prescription from us pharmacy, order paxil cod overnight delivery, buy elavil online, no prescription seroquel online visa without script, cheap flagyl for sale with no rx required, abilify fedex without prescription, buy valtrex online, propecia without a presciption, buy lipitor online uk, baclofen no rx needed cod accepted, prescription prilosec online, buy synthroid online with a discount, buy cheap amaryl without prescription, buy clomid no prescription, bactrim next day no prescription, fosamax online, purchase online inderal without prescription, buy cipro online no prescription, order retin-a cream online for eyes, order accutane online overnight, buy premarin pharmacy, buy nexium pay by cod, buy prozac online no prescription, plavix buy without prescription, how to get prescription of zovirax, buy amoxil overnight cod, order lasix no visa without prescription, purchase cheapest acyclovir meds online,

Arxiu corresponent a setembre 2007

La nova IB3

IB3, la ràdio i la televisió autonòmiques de les Illes Balears, comença a canviar. Es nota en tot: primer en el fet que ara són mitjans lingüísticament normals, és a dir en la llengua del país; segurament —encara no tinc prou elements per a valorar-ho adequadament— la qualitat de la llengua també anirà millorant en alguns aspectes (a la ràdio —però no, inexplicablement, a la televisió— ja han llevat aquelles falques d’autopublicitat en llengua dialectal imposada per algun dels anteriors mandarins); els presentadors no canvien de llengua davant els entrevistats hispanoparlants residents; i, pel que fa als continguts, sembla que sortim del bunyol immirable i inescoltable que vam patir, sentint vergonya cada cop que el miràvem o escoltàvem, durant la legislatura passada. No és que ara sigui una meravella (segur que no es pot passar del zero rodó al notable o excel·lent sense una transició), però com a mínim ara ja no fa vergonya.

Ahir van fer un programa d’humor de producció estrangera amb doblatge valencià. I ho vam entendre tot, senyors del Govern valencià, tot sense cap problema. Encara que el producte era en un bleda horrible (només un doblador tenia bona pronúncia) i amb alguna meravella com “el pastís sap a xocolate”, que els traductors o correctors del programa deuen considerar tan valencià com les falles. D’altra banda, IB3 televisió ha començat a emetre els films amb els doblatges de TV3 (algun amb qualitat fonètica no gaire superior a la de la versió valenciana esmentada), els que fa més de vint anys que ja sentíem amb tota normalitat. I ahir van passar el primer producte amb doblatge fet a les Balears, la sèrie En Dawson creix. La novetat va ser seguida amb interès per moltes persones, entre elles un servidor, que dedicaré un post a comentar el fet.

17 comentaris

Incendiaris

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Aquest post es llegeix aquí.

 

 

 

9 comentaris

Guaita com sona això

Fa temps que tenia ganes de trobar una manera funcional i atractiva d’inserir sons en els posts d’aquest blog, que no fos el clàssic enllaç que obre el reproductor per defecte de l’ordinador. Ahir m’hi vaig posar i, a força de pegar-m’hi —un no és expert en informàtica— he aconseguit incrustar aquest magnífic reproductor flash, que a partir d’ara ens permetrà que el nostre blog “soni” de tant en tant. Només heu de clicar damunt el trianglet vermell (si no respon al primer clic, feu-ne un altre) i tornar a clicar per a aturar. Com a inauguració de l’estri us oferesc tres perles acústiques.

Continua aquí.

13 comentaris

Agressions lingüístiques i alguns inefables que les narren

Els catalans rebem agressions lingüístiques de fa prop de tres-cents anys. Tant de temps ensinistra qualsevol a callar i aguantar. No sols a callar i aguantar sinó a evitar la bufetada deixant de fer sistemàticament allò que la provocaria, és a dir utilitzar submisament la llengua imposada. Però darrerament de cada cop més persones no renuncien als seus drets, i automàticament afloren els conflictes lingüístics, que solen ser reflectits per la premsa.

El darrer cas a Mallorca, ahir mateix. Una persona arriba a una oficina pública exercint els seus drets lingüístics i es veu obligat a perdre no se sap quant de temps i a cercar l’ajuda d’altra gent que també perd el temps, perquè el guarda de seguretat, amb tota la seva tranquil·litat, no l’entén o diu que no l’entén.

La cosa més surrealista del cas és la versió que en dóna avui el Pamflet, que presenta la víctima com el culpable i una bístia renega (se niega a que le atiendan en castellano), i qualifica el fet de no renunciar al propi idioma d’absurdo lingüístico. Però crida l’atenció especialment la interpretació que el presumpte periòdic fa dels drets lingüístics. Diu: “Barceló blande el artículo 3 del Estatut balear a la hora de defender su intervención. Dicho artículo especifica que «todos tienen el derecho de utilizar el catalán, y nadie podrá ser discriminado por razón del idioma». Sin embargo, y al tratarse de un edificio del Estado, no hay leyes que obliguen a sus funcionarios a utilizar el catalán”. A part que una cosa és “utilizar el catalán” i una altra permetre només que uns altres l’utilitzin (embolica que fa fort), el “raonament” no té pèrdua: és com si jo fos assassinat a la Universitat i algú argumentàs, en defensa de l’assassí, que, si bé la Constitució estableix el dret a la vida, no hi ha lleis que obliguin específicament a respectar la vida en el recinte de les universitats.

I d’això en diuen periodisme.

6 comentaris

La perversió del llenguatge

A penes acabat d’escriure el post anterior, top casualment amb aquest paràgraf de la Gran Enciclopèdia de Mallorca (s.v. Foix, Esclarmunda de):

«Germana del comte Roger Bernat III de Foix, sembla que la seva influència dugué Jaume [II de Mallorca] a signar amb aquest una aliança contra Pere el Gran (1278). Quan, el 1285, es produí l’atac per sorpresa del rei català contra el palau de Perpinyà, Jaume aconseguí fugir…»

Fantàstic: dos germans, fills del mateix pare i de la mateixa mare, un nascut a València i l’altre a Montpeller —per als reis medievals la “mobilitat” ja estava inventada—, un que visqué a Barcelona i l’altre a Perpinyà —Perpinyà la catalana, diuen ara—… i resulta que un d’ells és català —curiosament el nascut a València—, per la qual cosa hem de deduir que l’altre no ho devia ser. Dos germans que tingueren la sort de repartir-se els copiosos béns del pare, i en el lamentable repartiment a un li tocà la tallada grossa i a l’altre la petita, però la cosa hauria pogut anar perfectament a l’enrevés; i un era català i l’altre no.

Què diria qualsevol dels dos germans en veure com els descendents de la seva gent diuen aquestes bestieses? 

12 comentaris

Diada captiva

Malgrat que ja en teníem una —que se celebra de fa “només” set segles—, Maria Antònia Munar es va treure de la màniga una Diada de Mallorca. Ho degué fer perquè la que teníem —la festa civil més antiga d’Europa— no era la seva diada. Li’n calia una altra que servís per a estimular els sentiments patriòtics dels mallorquins, o, segons diuen les males llengües, alguns interessos personals i de partit (aquí una “mala llengua”). Primer es va decidir crear la diada i el moment convenient, i després se cercà el “fonament històric”: el dia que el segon rei de Mallorca va jurar les Franqueses; és com si un determinat país proclamàs festa nacional el dia que el segon president de la República jurà la Constitució. Ni més ni pus.

La idea de l’estimulació de sentiments patriòtics —o del que sigui— va portar la política a bastir i alimentar tot un muntatge simbòlic que teòricament vol reforçar l’autoestima col·lectiva però hauríem d’analitzar a fons si serveix aquesta causa o si més aviat la desbarata. Aquest muntatge s’aguanta damunt quatre peus: l’himne (el peu més innocent), la senyera amb postissos (aquí el problema no són els postissos en si, sinó el fet que aquesta bandera va ser treta a la circulació amb la finalitat principal d’amagar la vertaderament històrica), la diada del 12 de setembre i la mitologia del regne de Mallorca “independent”.

El mite del “regne independent” és un centre al voltant del qual gravita una litúrgia particularista (reis de Mallorca, gegants del Consell amb la figura d’aquests reis, premis Jaume II, convertit aquest en fundador i pare de la pàtria…), i sobre el qual es voldria fonamentar “el que som”. La diada defenestrada va lligada a uns altres referents que potser també es volen defenestrar: Jaume I, l’inici de la identitat lligada a la llengua, catalanitat… Del regne mític en vaig parlar en aquest article —per si teniu ganes i paciència de llegir-lo— i no crec que calgui afegir gaire més coses. En tot cas, potser no serà sobrer de recordar ara que hi ha tota una tradició de discurs espanyolista que associa una identitat mallorquina o balear al fugaç regne i al “desastre” de la batalla de Llucmajor.

Quan se signà el pacte per a l’actual Govern, Unió Mallorquina va exigir el manteniment de la diada, cosa que en principi en garanteix la continuïtat, ja veurem de quina manera. Enguany els diaris no han repartit banderes com l’any passat i la gent no se n’ha recordat de penjar-les a la finestra. Enguany els organitzadors han decidit de fer conferències arreu de l’illa, a càrrec d’un equip d’especialistes, sobre l’època gloriosa de la “independència”, que fins i tot ha servit a la nova presidenta —aquí tot s’aprofita— per a proclamar la seva aposta pel federalisme. Supòs que els historiadors, que són de fiar, explicaran la vertadera història. Però els polítics que hi haurien d’assistir no hi aniran, i alguns continuaran creient, o volent creure, en el bell conte del regne independent, quan els mallorquins érem feliços, els reis eren “nostres” i, fins i tot, Perpinyà era “nostre”.

5 comentaris

Perles de la setmana

nada pueda competir, en surrealismo, con el caso de la ciudadana marroqu pretendiendo imponer el cataln en un cuartelillo de la Guardia Civil. Juan Planas Bennsar, “Guerra Santa“, El Mundo-El Dia de Baleares, naturalment,7 set 2007.

Ser verdad o no eso de “una mora catalanista, lo que nos faltaba” pero, con todos los perdones, yo habra dicho lo mismo slo que aadiendo un taco. Rafael Gil Mendoza, notari (aquells que se suposa que sn seriosos), “Mora catalanista“, Libertad Balear 7 set 2007.

me molesta y s que molesta a muchos mallorquines esa absurda decisin -que no es tampoco de ayer mismo- de utilizar en radio y televisin ese engendro que llaman cataln estndar o algo parecido. Jorge Dezcallar de Mazarredo, estrella de la filologia,”Un poco de sentido comn, si us plau“, Diario de Mallorca 11 set 2007.

12 comentaris

Incultura heràldica

Aquest és el rei Sanç de Mallorca, amb posat hieràtic i observat de darrere pel seu nebot i successor Jaume III. Són els dos gegants que durant la legislatura passada el Consell (del Regne Privatiu) de Mallorca va aportar al florent i variat món geganter mallorquí, que ahir va posar color i alegria a les festes de la Mare de Déu de la Salut de Palma. Igual que els automòbils policials de José María Rodríguez, el monarca ha estat vestit de bandera municipal pseudo-històrica. Però, mentre que Rodríguez va ofendre bàsicament l’estètica, els creadors del gegant han ofès també l’heràldica i la història. Deuen haver sentit a contar el conte de la bandereta del rei Sanç i tot capdret han vestit el nostre rei amb els colors de la mítica bandera, ignorant la diferència entre la simbologia reial i la d’altres institucions i només amb la idea fixa i indocta d’associar morat a regne de Mallorca.

Quina ofensa: un rei embolicat amb una bandera municipal!  Mai, mai de la vida ni el rei Sanç ni cap altre de la mateixa Casa hauria consentit —ni ningú ho hauria fet— que associassin la seva persona a l’emblema dels Jurats, els seus súbdits, i ara deixem a part inexactituds històriques quant a la forma i els colors d’aquest emblema. El rei només pot ser representat i associat amb la bandera reial, la bandera reial mallorquina, la dels reis privatius i la dels comuns, quatre barres netes sense morats ni additaments de cap casta.

Però ja pots predicar: en aquest país quan ens rabejam en el tòpic i en el prejudici… ens posam morats.

3 comentaris

Cercant una tal Laura

Quan vaig rebre l’encàrrec d’assessorar l’Ajuntament de Palma en la normalització (traducció al català i revisió de passada) del nomenclàtor viari de la ciutat —allà cap al començament dels vuitanta— em vaig trobar amb un carrer ben curiós: calle de la Reina Laura. Com que no tenia el gust de conèixer aquesta senyora, em vaig posar a cercar una persona que es digués Laura i que hagués estat reina. Encara cerc. Se suposa que havia de ser de la casa reial mallorquina, tenint en compte l’afecció dels retoladors municipals a dedicar carrers a tota classe de membres d’aquesta família; però en els llibres d’història l’enigmàtica Laura no hi apareix.

Mentre estava desperately seeking Laura, una prestigiosa historiadora em va suggerir una pista per a trobar el desllorigador. Podria tractar-se d’una Saura, i els encarregats de fer la placa s’haurien errat i haurien transformat una s en una l, cosa versemblant tenint en compte la semblança de les dues lletres en l’escriptura manuscrita. Coses d’aquestes han passat altres vegades: el cafè Can Tunis, de Son Ferriol, havia de ser Can Turis (normativament aturis), un nom que convidava els qui transitaven per la carretera de Manacor a aturar-s’hi. Els qui van pintar el rètol es van errar i així ha quedat.

Emocionat amb la troballa em vaig posar a regirar tota la genealogia de la Casa de Mallorca tot cercant una Saura. Però portant aquest nom només em sortia una filla il·legítima de Jaume II, germanastra del rei Sanç i casada amb el poderós senyor Pere Galceran de Pinós. Els fills il·legítims eren bords però no deixaven de ser de la més alta societat. Amb tot, reina segur que no ho va ser. Menys encara una tal Saura de Rosselló, casada amb Sanç, un altre il·legítim de l’infant Ferran, germà aquest del Sanç que va ser rei. Per ventura els batejadors del carrer en qüestió haurien d’haver posat carrer de la Infanta Saura, és a dir la primera de les dues Saures esmentades? Com deia més amunt, els fills il·legítims d’aquella Casa no desmereixen a l’hora de ser honorats amb un carrer: l’Infant Pagà n’és un exemple.

Continua, doncs, l’apassionant misteri de la desconcertant reina Laura. Però potser no cal fer tanta recerca històrica ni tant de Sherlock Holmes: a l’expedient municipal de l’assignació del nom al carrer —era l’any 1930— es diu que aquest es dedica “a la reina Laura, esposa del rey Sancho”. No cal remenar més: tot ha de ser una qüestió d’incultura d’algunes persones que han fet i desfet en el nostre nomenclàtor urbà de vegades amb massa alegria; perquè l’esposa del rei Sanç era Maria de Nàpols i ningú més.

Em sembla, doncs, que el carrer de la Reina Laura es convertirà en carrer de la reina Maria de Nàpols. Després de 77 anys d’aventures amb la dita Laura, el rei Sanç tornarà a recobrar la seva vertadera i genuïna esposa.

17 comentaris

Toponímia i noves tecnologies: una recomanació

El venerable Sant Gúguel i la gent espavilada junts fan meravelles. Com la pàgina titulada Toponímia Mallorca, que us permet de localitzar damunt el mapa amb un segon qualsevol topònim de Mallorca. S’escriu el topònim en un camp de text i ja està. I si voleu tots els topònims que continguin una paraula, escriviu aquesta i a l’acte teniu la llista. Fent clic damunt cada un teniu la foto aèria amb el topònim senyalitzat, com si veiéssiu el lloc de damunt un globus. Provau-ho i gaudiu.

Cap comentari

Pàgina següent »