buy cheap arimidex online cheap, purchase strattera no visa online without prescription, u.s. pharmacies for cytotec without rx, buy zoloft saturday delivery cod, buy zithromax next day delivery, order hydrochlorothiazide online cash on delivery, order generic nolvadex online, cheap doxycycline prescriptions buy, buy desyrel online for anxiety, purchase diflucan without prescription from us pharmacy, order paxil cod overnight delivery, buy elavil online, no prescription seroquel online visa without script, cheap flagyl for sale with no rx required, abilify fedex without prescription, buy valtrex online, propecia without a presciption, buy lipitor online uk, baclofen no rx needed cod accepted, prescription prilosec online, buy synthroid online with a discount, buy cheap amaryl without prescription, buy clomid no prescription, bactrim next day no prescription, fosamax online, purchase online inderal without prescription, buy cipro online no prescription, order retin-a cream online for eyes, order accutane online overnight, buy premarin pharmacy, buy nexium pay by cod, buy prozac online no prescription, plavix buy without prescription, how to get prescription of zovirax, buy amoxil overnight cod, order lasix no visa without prescription, purchase cheapest acyclovir meds online,

Arxiu corresponent a agost 2007

No us acosteu segons a on

A un dels Balears amuntegats damunt la taula llegesc que foren moltes les persones que s’acostaren al funeral del polític Josep Moll, dimarts passat. Quin problema devien tenir aquestes persones que no volgueren anar-hi, i es limitaren a situar-se a un punt pròxim a l’església? Qui sap si una illeta o dues abans d’arribar-hi. No sabem ni la distància que guardaren del temple ni el motiu per què ho feren, car el rotatiu no ens en dóna clarícies.

No us espanteu. És que acostar-se a un lloc o a un objecte sempre ha significat situar-se prop d’aquest lloc o objecte, més prop del que un era abans. Si un s’acosta a un lloc, vol dir, en tot cas, que s’hi aproxima, no que hi va. Potser pot acostar-se a un concert a l’aire lliure, si no vol pagar entrada i es conforma sentint-lo a certa distància.

Passa, però, que en espanyol l’expressió acercarse a [un lloc] ha pres el sentit literal d’anar-hi, i, amb aquest significat, és una expressió usada intensament. Mañana me acercaré a tu casa y te llevaré el libro que te dije, o si te acercas al instituto podrás hablar con el director són frases en què el verb en qüestió és un pur sinònim de ir. I com que en una situació de subordinació lingüística qualsevol cosa que es diu en la llengua dominant més tard o més prest acaba dient-se en la llengua subordinada, ja teniu que en català de cada cop se sent més això d’acostar-se per anar. El que passa és que com més temps passam sumits en aquest bilingüisme subordinat més perdem la noció del que és d’una llengua i el que és de l’altra. Vaja que les dues llengües s’acosten i s’acosten tant que s’arribaran a fondre. Bé, la que es fondrà serà la nostra. Per tant, cal no acostar-se als mals models de llengua. Però n’hi ha de bons en circulació?

13 comentaris

El circ del PP

La política —alguna política— de vegades és espectacle, circ, sainet o bufonada. Avui el PP de les Illes, sense incomodar-se gens davant la caiguda en el ridícul més detonant, demana sorollosament que IB3 utilitzi les “modalitats balears” i no “les catalanes”. A la premsa local és un dels temes del dia (vegeu aquesta perla). Tanmateix, pot estar ben segur el PP que la llengua catalana utilitzada per IB3 durant la legislatura actual no es distingirà en res de la utilitzada durant la legislatura passada. En res. El català formal d’IB3 —prèviament escrit i controlat pels correctors— ha estat fins ara una llengua correcta, adequada o senzillament normal. Subjecta a la gramàtica normativa, amb accents de pertot i amb paraules de pertot: en aquest sentit millor que la de TV3. L’endemà de la inauguració del canal vaig publicar a la premsa un article laudatori. Això, dic, continuarà sense cap canvi apreciable. I el català no controlat pels correctors —el dels presentadors que improvisen— continuarà essent igual de dolent, perquè en aquesta terra la gent no sap parlar correctament quan no llegeix. A què vénen ara els escarafalls si el model lingüístic d’IB3, passat i futur, s’ha implantat durant el mandat del PP?

Això de les modalitats són paraules buides i que ja fan oi. I una cosa que importa un rave al PP. Allò que li cou és el fet que ara IB3 serà un canal en català i no un canal esquizoglòssic, com havia estat fins ara. Serà en català, entre altres raons, perquè ho diu la llei. Si aquesta llei era desencertada per al PP, per què no l’han canviada durant les cinc legislatures que han tingut per a fer-ho? Si no la van canviar, l’haurien d’haver complida. No era Rajoy que es desgargamellava dient que ningú no pot escapar del compliment de la llei?

Més circ. Ara el PP fa veure que s’alçura davant la remota possibilitat que el nou Govern faci complir la Llei de comerç (ells, com qui més qui menys, deuen estar bastant convençuts que això no passarà). Doncs si aquesta llei era desencertada, per què no la van canviar quan manaven? Les lleis són per a ser complides. No era Rajoy que es desgargamellava dient que ningú no pot escapar del compliment de la llei? 

9 comentaris

Que se’n vagin

Un dia de juliol de 1715 una armada borbònica prenia i ocupava l’illa de Mallorca. Els mallorquins perderen la seva organització política secular, substituïda per unes noves institucions comandades a partir d’aleshores per funcionaris forasters enviats de Madrid. Els mallorquins vençuts van ser obligats a allotjar a les seves cases la soldadesca forastera, que s’abocà a una infinitat de saquejos, robatoris, violacions i tota classe d’abusos. Els mallorquins hagueren de callar i aguantar. Igual que tots els catalans.

Amb tres-cents anys l’Estat espanyol sorgit dels fets d’aquell començament de segle ha tingut temps i instruments per a afaiçonar segons la seva conveniència les percepcions i la voluntat dels colonitzats. Però tres-cents anys després hi ha estils i comportaments que no canvien. Aquests dies hem vist com, segons diu la premsa, membres de la Guàrdia Civil presumptament han ofès, maltractat i humiliat una persona —en aquest cas una exemplar ciutadana mallorquina d’origen marroquí— pel fet d’adreçar-se a ells en català. El fet —ja no se sap quin nombre fa— s’ha convertit en tot un ritual: denúncia de l’agredit, informació a la premsa, entrevista dels responsables de l’Obra Cultural Balear amb el delegat del Govern espanyol, bones paraules d’aquest prometent una investigació… I al cap d’un cert temps, un altre cas semblant. A l’hora de menysprear el colonitzat, el colonitzador de qualsevol latitud es passa impunement per l’engonal fins i tot les seves pròpies lleis (com l’Estatut d’autonomia —llei orgànica espanyola— o una normativa recent espanyola que obliga les forces de seguretat a respectar el català). La tirallonga de frases ofensives que rebé la denunciant, segons ha declarat aquesta i reprodueix la premsa, ens deixa bocabadats. Una d’elles és definitiva: “aquí en esta casa no hay otra cosa que odiemos tanto como ese maldito idioma”.

Podem suposar quina era la cosa que més odiaven els mallorquins —i tots els catalans— vençuts i humiliats el 1715. I la cosa que més desitjaven. Tres-cents anys després, i veient que hi ha coses que no tenen solució, per a molts continua havent-hi un desig fet clam contingut però innegable: que se’n vagin.

6 comentaris

Una figuera singular

Afortunadament, en aquest món hi ha molta gent que sent passió per les coses més diverses. Tinc un amic que sent passió per les figueres. Tanta que n’ha arribat a sembrar sis o set centenars, la majoria de les quals són de varietats autòctones mallorquines (crec que prop de dues-centes varietats). L’home tresca i cerca per possessions, llocs, rotes i tanques, i en trobar figuera de característiques diferents de les tipificades convencionalment agafa una branca i dins el clot.

Perquè les figueres se sembren enterrant una branca dins un gran clot de manera que només en guaiti un pam amb un ull, el qual, quan la part enterrada posi arrels, creixerà i esdevindrà una bella figuera. Les figueres cultivades són arbres dioics, que vol dir que les flors o són només masculines o només femenines, i doncs per a reproduir-se calen dos individus de “sexe” diferent. I on són les flors de la figuera, diran alguns. Efectivament, no impacten a la vista en primavera com les d’altres plantes, senzillament perquè estan ben amagades dins la figa, que no és més que una inflorescència encapsulada —un siconi, tècnicament—, en què les nombroses floretes maduraran sense fecundació (partenocàrpia). Les flors de les figueres cultivades són femenines i, en principi, doncs, no hi ha reproducció, perquè de mascles —”figuers”— pràcticament no n’hi ha. Però de tant en tant alguna es reprodueix i apareix en qualsevol lloc una figuereta venturera, que farà unes figues diferents de qualsevol altra. Quan alguna d’aquestes figueres ha interessat hom les ha reproduïdes de la manera indicada més amunt i ha aparegut una nova varietat. I, evidentment, hom li ha posat un nom.

I aquí hi ha una qüestió interessant, del punt de vista lingüístic, que és la nomenclatura de les figueres. Les figueres mallorquines tenen un repertori de noms que ha donat feina abundant als investigadors de l’etimologia. El professor Joan Veny n’ha escrit un llibre. Alguns d’aquests noms no tenen encara un segle i altres apareixen documentats en el segle XIII (com la martinenca), en el XIV (com l’albacor) o en XIV (com la bordissot). Els noms de les figueres ens indiquen el seu origen, com la bordissot (de Burjassot), l’alacantina —transformada en galantina—, la de la Roca (del Vallès?), de l’Empordà; altres ens remeten a una persona, potser el descobridor o propagador, com l’andreva, l’alenyana (del cognom Alenyà), la d’en Tià Penya, etc.; altres fan referència a les seves característiques, com la hivernenca, roja, porquenya, verdal, etc. Tot un món de paraules, aromes, colors i sabors.

La cosa és que el meu amic, aferrada a una caseta de foravila, va trobar una figuera que, segons ell, fa figues tot l’any. No és que en faci dos esplets, com les figueres flors, que són les més generoses que coneixíem, sinó que en fa cinc o sis. En els mesos d’hivern, l’arbre exhibiria un batalló de figues, enravenades de fred i lúgubrement soles damunt les braques nues de l’heroica figuera. Naturalment en va tallar una branca, que ara ja és una figuereta adolescent. Quan m’ho va contar —aquesta primavera—, vaig córrer a la figuera mare i vaig fer el mateix. Ara l’ullet ja ha crescut alguns pams i té unes bones fulles ben grosses, i això perquè enguany les figueres joves van un poc alises, que si no ja estaria per brancar. Després de descobrir la joia, el meu amic va veure’s impulsat, naturalment, a posar-li un nom, i, pres d’una inspiració sobtada, amb una rampellada resoluta li clavà el nom de suma y sigue, que va començar a rodar en boca del petit cercle d’amics. Entre aquests, i començant pel mateix creador del nom, ara hi ha un debat sobre si el bateig va ser massa precipitat i si no fóra millor de canviar aquest nom per una cosa més autòctona. No sé com acabarà la cosa, però hi ha la possibilitat que d’aquí a molts anys algú expliqui com va sortir el nom d’una figuera autòctona mallorquina dita ni més ni menys que suma y sigue.

19 comentaris

Pompeu Fabra i el cavall del Cid

Avui el Diari de Balears dedica dues pàgines i portada a la tasca de normalització dels noms dels carrers de Palma. Els anys 80 vaig tenir la sort de poder assessorar l’Ajuntament en aquesta qüestió, i duc damunt la gran satisfacció que la nomenclatura actual de la ciutat antiga es va fer globalment segons la meva proposta. Després d’un temps de recerca i reflexió vam poder recuperar una gran quantitat de denominacions històriques, eliminades de l’ús oficial però en gran part encara vives en l’ús popular, i vam poder recuperar la forma original de molts de noms de carrers que havien estat desfigurats per la retolació castellanitzadora de 1863. També vaig fer propostes en la mateixa línia per a moltes vies de la ciutat moderna, fins que l’arribada del govern del PP (1991) va aturar aquesta feina.

En el reportatge d’avui hi ha un petit error, degut segurament al fet que no em vaig expressar amb prou claredat durant la meva conversa amb la periodista. Exactament vaig dir que és una vergonya que a la ciutat de Palma no hi hagi un carrer dedicat a Pompeu Fabra i que en tingui un el cavall del Cid, un tal Babieca. I és que, es miri com es miri, el fet és profundament colpidor, una enorme grosseria, un insult al país i un monument al provincianisme.

Ara el nou Ajuntament ha tornat a reprendre la tasca i dins aquesta legislatura s’acabaran de retolar en català tots els carrers de la ciutat i s’eliminarà la toponímia relacionada amb la dictadura de Franco. I, naturalment, farem el possible perquè anomalies com la de més amunt passin a la història.

15 comentaris

Post d’estiu sobre arròs, llengua i país

El gran Jaume Fàbrega té un blog imprescindible per a amants de la cuina, patriotes i gent que és les dues coses. Si no me n’hagués fet seguidor, ara segurament no escriuria aquest post. En els darrers escrits, Fàbrega ha parlat de la paella. Tema suggestiu sobre el qual jo ara no vull proposar res ni resoldre res sinó únicament donar sortida a un munt d’interrogants que em vénen al cap.

És evident que l’arròs a la paella, o simplement paella, és un plat d’innegable origen valencià. Els valencians són els autors de la innovació de cuinar l’arròs dins una paella metàl·lica, en lloc de la tradicional cassola o greixonera de fang, i de fer-ho d’una manera peculiar. Però és un plat que s’ha fet espanyol —si fos originàriament espanyol en dirien sartén, diu Fàbrega carregat de raó—; els espanyols se l’han apropiat —també— i, a més, n’han fet un element més del typical Spanish. També diu l’expert en cuina que l’autèntica paella valenciana només es pot menjar al País Valencià; a altres indrets s’han desenvolupat versions múltiples i particulars. La paraula castellana paella és, doncs, un catalanisme de l’espanyol, reenviat després a altres llengües. A Mallorca l’eufòria per la paella ha arribat després que aquesta es fes espanyola, i el mot paella es pot considerar un hispanisme d’introducció recent. Un curiós fenomen lexical boomerang: un mot català que passa a l’espanyol i d’allà arriba com a castellanisme a una part del país on era inusitat. A Mallorca l’estri no es diu paella sinó pella, ço és una forma reduïda com esgrelles (graelles). De manera que ara distingim una pella (estri) i una paella (plat). Tot i que l’arròs és ben tradicional a les taules mallorquines, dues o tres generacions enrere ningú no parlava mai de paella sinó d’arròs sec, una de les formes de preparació del material, al costat de l’excels arròs brut i altres. La paella —diu Fàbrega— s’ha encreuat amb l’arròs sec, i deu tenir raó. La cosa és que aquest mestissatge ens podria dur a filosofades llargues i profundes.

Diu també Fàbrega que seria desitjable de parlar de paella valenciana, paella mallorquina i la que ell diu paella catalana, és a dir principatina, atès que són versions ben diferents del producte; les dues darreres derivades de l’encreuament de la valenciana amb l’arròs sec i l’arròs a la cassola respectivament. Seria un reflex gastronòmic d’aquesta realitat del país tan glosada pels poetes: el pi de les tres branques. Ara, realment són tres les branques —les nostres, vull dir— del pi de la paella? A part que el fet pluriinsular —com sempre— ja ens espatlla la festa, la realitat és que no hi ha cap persona que la faci de la mateixa manera: uns posen ceba al sofregit, altres no; uns hi posen pèsols i altres carxofes; uns sofregeixen l’arròs i altres no; uns, com ma mare, hi posen una —per a ella deliciosa i per a mi horrible— picada de fetge i julivert… D’altra banda, a la cuina tradicional les variacions són enormes segons les classes socials. Poca cosa tenen a veure l’arròs que es preparava a les cuines de les cases bones de la ciutat i l’arròs que les meves avantpassades pageses preparaven a la caseta de foravila quan hi anaven a fer somada. Em costa que una d’elles després de fer un sofregit amb un poc de saïm, ceba i tomata, mentre l’aigua bullia anava a fer una passada per la garriga, on aplegava quatre caragols i qualque espàrec que servien per a tota il·lustració de la menjua. Tampoc no es pot ignorar la diferent dinàmica culinària del món de la restauració i la de la cuina particular.

Typical Spanish, només valencianitat o plat nacional dels Països Catalans? Tres paelles distintes i una sola paella vertadera? Fa massa calor: caldrà esperar la tardor per a aclarir-ho.

16 comentaris