Arxiu corresponent a juliol 2007

La imposició del català: la demagògia que torna i retorna

Si l’Estatut de Catalunya (art. 35) diu que “El català s’ha d’utilitzar normalment com a llengua vehicular i d’aprenentatge en l’ensenyament universitari i en el no universitari”, a què vénen els escarafalls davant una cosa tan coherent com que algú proposi que els professors parlin als alumnes en català normalment en els recintes escolars? Si els professors parlen com els ve en gana, no es complirà el que diu l’Estatut, que, com tota llei, sembla que ha estat feta per a ser complida.

Tampoc no puc entendre, tenint en compte el mandat estatutari, que el Govern de la Generalitat es proposi implantar un decret —si no ho he llegit malament o alguna cosa no em falla— on es diu que “d’acord amb el projecte lingüístic els centres podran impartir continguts d’àrees no lingüístiques en castellà o en una llengua estrangera”, sense ni tan sols fixar un màxim per a aquests ensenyaments. Quantes classes podran impartir en espanyol, el cinquanta per cent, el vuitanta?

També és sorprenent que el conseller d’educació torni a treure la cançó de la imposició del català. Una característica bàsica de totes les llengües normals és que s’imposen implacablement. Aquell qui neix a Grècia o a Polònia no té opció ni llibertat de tria: li serà imposat el grec o el polonès per a parlar amb els amics, els professors, la gent de la feina i la gent del carrer. Les úniques llengües no imposades al cent per cent són les que pateixen la superposició d’un altre idioma importat i imposat per alguna raó de força. La cançoneta que diu que val més que la gent estimi voluntàriament el català que no pas que li l’imposin no s’aguanta per cap cantó. Com li agrada de dir a un amic meu —i jo faig meva la sentència—, el català serà estimat voluntàriament per tothom només quan estigui imposat pertot i ben imposat. Com totes les llengües.

 

2 comentaris

Guardar la Constitució?

En un país on hi ha una llengua princesa i una llengua ventafocs, la tendència a l’esclerosi en el sistema de la segona és un drama que els qui hem reflexionat sobre interferència lingüística coneixem bé. La princesa sempre assenyala el camí que ha de seguir la ventafocs, que sovint no fa altra cosa que seguir-lo sense capacitat ni de reflexionar-hi. Copiar i calcar per sistema, seguir les fórmules que ens vénen donades abans de pensar si en tenim de millors, és la nostra quotidianitat. El gremi de lingüistes d’aquest país té una feinada i una responsabilitat d’unes dimensions molt més grans, lamentablement, que la seva capacitat de resposta.

Aquests dies a les Balears anam d’actes de presa de possessió de càrrecs. I en el jurament o promesa d’aquests hem sentit una vegada i una altra que als jurants i prometents hom els ha demanat de guardar i fer guardar la Constitució. La feliç Carta Magna estarà tan ben guardada que no hi ha perill que algun cobdiciós de llibres valuosos se n’enamori i se l’endugui a casa seva. Però avui, gràcies a algun lingüista amb el cap ben moblat —que n’hi ha, n’hi ha!— hem pogut veure com als consellers del Consell de Mallorca els han proposat de servar i fer servar la Constitució. Feliç iniciativa —la lexical, vull dir— que mostra que la Ventafocs encara té una certa capacitat de pensar per ella mateixa. No és que guardar no es pugui dir de cap manera en aquest cas, però no hi ha dubte que servar (que l’Alcover-Moll defineix com complir, seguir exactament allò que està prescrit, allò que s’ha promès, allò que és obligació) és una solució molt millor, perquè està en línia amb la idea de cultivació de la llengua a partir de la potenciació dels recursos propis, l’estímul a la distinció de matisos i l’esperit de servar el patrimoni lexical propi. Naturalment, és una opinió, no un dogma de fe.

Crec a les Illes seria bastant fàcil de generalitzar aquesta bona solució. Distint ho veig en el Principat, on els lingüistes que tallen el bacallà ens tenen acostumats a l’hermeticitat per resposta davant les propostes que signifiquen separar-se del camí de la llengua dominant.

Cap comentari

Heu espatllat la festa, senyor Diéguez

Antoni DiéguezPocs segons després que el diputat Gabriel Barceló digués que un objectiu del nou Govern és que tots els ciutadans de les Illes parlin la llengua pròpia del país amb normalitat, després que la diputada Marián Suárez, d’Eivissa pel Canvi, hispanoparlant habitual, donàs una lliçó d’aquesta normalitat parlant en català, amb evidència de l’esforç i amb un marcat accent espanyol, després que ahir el mateix candidat a president, senyor Antich, parlàs de promoure i defensar el català com a fita destacada del seu Govern, vós, portaveu del partit que encapçala aquest Govern, avui heu espatllat la festa. Com si no haguéssiu sentit a dir res de tot això, heu frustrat que el punt de partida d’aquesta legislatura, l’acte parlamentari d’investidura del nou president, fos una lliçó de normalitat lingüística, la que teòricament la nova administració ha de perseguir. Heu impedit que puguem dir que avui en el Parlament balear, en encetar una nova singladura, tothom ha parlat en català amb normalitat i sense cap problema. L’ideal que volem: la llengua per damunt els partits i al marge de les ideologies. Heu estat l’única i trista excepció. Com podem creure que aquest nou Govern vol que tothom parli català amb normalitat si en el mateix Parlament no ho fa un valencià que fa un fotimer d’anys que és a Mallorca? Vós podeu parlar perfectament en la llengua d’aquesta terra, però heu preferit alinear-vos amb els Delgado, el Círculo Balear, tota la tropa d’El Mundo i tots els qui menyspreen el català. Heu pegat un cop baix a un projecte de redreçament lingüístic que el vostre partit diu defensar i a la il·lusió que aquest projecte ha fet brostar en molts de ciutadans. El vostre partit té una cosa per a fer-se mirar urgentment.

6 comentaris

Parlar en el Parlament

Doncs sí: Parlament, en majúscula, es relaciona amb parlar. És allà on parla —i, per tant, crea entesa i progrés— la més alta representació d’una comunitat humana. Essent la instància política màxima, la llengua que s’hi empra agafa un prestigi indiscutible. Per això és important que en els nostres Parlaments —crec que són tres— es parli en català. Però, a més, a qualsevol Parlament d’una societat normal, el tipus de llengua que s’hi empra respon a un model de màxima formalitat, cura, correcció i elegància. L’altura de la llengua ha de correspondre a l’altura de la institució.

Avui, Francesc Antich, en el Parlament de les Illes Balears ha fet un discurs que clarament aspirava a assolir aquest model. Malgrat alguns articles salats i alguns errors de lectura que li han passat per malla, el candidat a president ha estat en el to que les circumstàncies requerien. Chapeau. Això no hauria de ser cap notícia ni res que meresqués un comentari en un blog, però ho és perquè no són aquests els costums ni les pràctiques parlamentàries a la casa que ara ens ocupa. Antich ha tingut l’encert —no sempre l’havia tingut anteriorment— de fugir de la lectura estil Matas, qui on el paper deia les Illes llegia ses illes (o ses siies) i on el paper deia menys llegia menos. Sens dubte, és un bon deixeble del seu pare polític, aquell que en el Senat espanyol no va tenir manies per a llegir un discurs escrit en perfecte català tot traduint-lo alhora a allò que ell va denominar “mallorquí pagès”.

Però l’alegria durarà poc, ja ho sé. Quan els nostres parlamentaris deixin el paper escrit —els qui no llegeixen estil Matas, vull dir— la llengua tornarà a estar no a l’altura de la institució sinó a l’altura de la seva cantina, amb tots els respectes per la cantina. Lamentablement en aquestes illes venim d’una cultura —o no-cultura— lingüística on la noció de correcció campa per la cuina de na Ventafocs. Molta gent només ha arribat a assumir la correcció per a escriure, però la llengua parlada continua essent el regne de la familiaritat i del tot s’hi val, que és l’espai normal de qualsevol patois. Potser durant molt de temps alguna gramàtica o alguna pedagogia de la llengua ha reforçat aquest discurs. Després, a la Universitat hem insistit molt que no sols hi ha la dicotomia oral i escrit, sinó que és fonamental la que separa la llengua col·loquial de la llengua formal, però la incidència damunt els usos de la gent ha estat insignificant. Ni alguns doctors en Filologia Catalana no són capaços d’aplicar-ho.

Doncs faig vots —inútils— perquè en el Parlament de les Illes, llegint i improvisant, s’implanti el model de llengua que hi pertoca: amb bona pronúncia i dicció clara, amb to elegant, amb escricta subjecció a la normativa i al nivell formal , amb l’article estàndard i rebutjant amb fermesa el castellanisme minador de l’idioma. Ja sé que la majoria no en saben. Doncs que n’aprenguin, que deia aquell, que cobren prou per a pagar un professor de català. I els qui poden donar llum i exemple que en donin. I encara demanaria més: que no es copiïn les males pràctiques del Parlament del Principat sinó sols les bones; que s’implanti el tractament de vós entre els parlamentaris, com correspon a la nostra tradició, i no la forasterada del vostè. Aquí el meu reconeixement a la senyora Joana Lluïsa Mascaró, l’única que he vist aplicant aquest bon criteri.

10 comentaris

« Pàgina prèvia