Arxiu corresponent a gener 2007

Gramàtica valenciana

Fins ara no havia tingut temps de llegir la Gramàtica normativa valenciana, elaborada per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. Ara que ja ho he fet, en puc oferir uns breus i modestos comentaris.

Primer. Ja en els Preliminars es pot veure el més pur equilibrisme AVL: es repeteix que el valencià és part de la llengua compartida per un conjunt de territoris, que s’enumeren, però tot té una aparença d’una gramàtica d’una llengua parlada entre el Sènia i el Segura i prou. L’obra comença dient que, com a conseqüència de l’abolició de l’ús públic de la llengua després de la Guerra de Successió, la llengua no disposà de gramàtics que la descriguessin i la codificassin amb rigor. Fins que aquests aparegueren. I aquests foren Fullana, Ortín, Revest, Salvador, Giner, Sanchis Guarner i Valor. Fabra arriba a sortir per un petit moment, empetitit i amagat en un raconet on fàcilment passa inadvertit.

Segon. Els acadèmics ens informen que «es tracta d’una gramàtica normativa, que pretén abastar el conjunt de l’àmbit geogràfic valencià.» Amb tot, no sé si això resol el misteri de l’autoritat de l’AVL: què passa si una prescripció de l’acadèmia entra en contradicció amb una altra de l’Institut d’Estudis Catalans? Quina serà aleshores la norma de referència per als valencians? I per als no valencians? Perquè si la mateixa entitat ens indica que valencià és també el nom de la llengua tota, una certa lògica indicaria que les normes del valencià podrien ser també les normes de la llengua tota. Misteris inherents al fet insòlit que una llengua tan petita tingui dues autoritats lingüístiques.

Tercer. Els gramàtics ens diuen que «s’han prioritzat les formes de l’anomenat valencià general, atés que es tracta d’una gramàtica normativa, que pretén abastar el conjunt de l’àmbit geogràfic valencià.» I afegeixen que també recolliran com a secundàries formes com tenir, penso o tingués, «perquè són pròpies de determinades comarques valencianes, així com d’altres territoris de l’àmbit lingüístic, o perquè tenen un ús literari important. […] Per això, cal acceptar amb naturalitat un fet ben normal en qualsevol codificació normativa: la selecció a favor de la forma més estesa o de més tradició literària, a fi de garantir millor la cohesió del sistema lingüístic [sotslineat meu]». La invocació de la coherència del sistema lingüístic té la seva gràcia, després que la institució ha donat reiteradament aquest nom –sistema lingüístic– a la llengua en la seva totalitat. Ara l’etiqueta apareix íntimament lligada a la idea de valencià general.

Quart. Dit tot això, la gramàtica no és especialment localista ni regionalista ni, per descomptat, secessionista. Amb algunes matisacions que podríem fer, és la gramàtica catalana amb la incorporació de formes valencianes admeses pels bons gramàtics valencians i pel mateix Institut. En alguns moments de la lectura hi pots arribar a veure una cosa feta amb copy-paste. Tot i que té la seva personalitat, i tècnicament és una obra ben feta: a la casa hi ha grans mediocres –per ser suau– i grans gramàtics, com és esperable d’una institució on els acadèmics són designats pels partits d’acord amb el nombre dels seus escons. No vull passar per alt algun detall que m’ha semblat especialment encertat: per exemple, crec que és l’única gramàtica catalana que estableix una normativa satisfactòria sobre els usos de les formes com i com a.

Cinquè (quint dirien ells). La cosa més discutible de la gramàtica és la inversió que fa de les preferències tradicionals. Es pretén de substituir el model formal forjat al País Valencià a partir de Sanchis Guarner i altres, que prefereix aquest a este i serveixes a servixes –per la cohesió global del sistema lingüístic–, per un model més fragmentador i localista. La justificació d’aquesta opció tampoc no és del tot aigua clara: el que ja era un model formal tradicional és valorat com quelcom pertanyent a un “reducte” universitari, alhora que el nou model es presenta com el propi dels mitjans de comunicació (dels de la Generalitat, sens dubte) i de la llengua “estàndard”. Podríem afegir-hi més detalls (s’accepta tranquil·lament ahí o la llet està calenta), però la cosa es faria massa llarga.

Amb l’AVL –aquesta podria ser la conclusió– tenim la unitat de la llengua més proclamada pel poder, i la unitat de la comunitat lingüística més debilitada per aquest mateix poder.

14 comentaris

I com hauria de ser en el futur

Al voltant del 31 de Desembre fa temps que hi ha un debat sobre la violència que acompanyà la conquesta de Mallorca, i alguns presumptes progressistes subratllen el genocidi i la carnisseria que va representar la dita conquesta, i manifesten la seva oposició a commemorar tots aquests fets. Naturalment, allò que s’ha de commemorar és únicament l’origen d’una identitat, que és la nostra, i aquesta identitat mateixa. I avui més que mai és necessari afirmar-la pel simple fet que està amenaçada (pels qui poden destruir-la sense necessitat de fer cap carnisseria). Si la introducció a les Illes d’aquesta identitat estigué acompanyada d’una carnisseria –tan repugnant com totes– és una cosa sobre la qual ara no podem fer res. Diguem també que no va ser l’única carnisseria de la història, sinó que era part del llibre d’estil de la política d’aquelles èpoques: els vençuts el 1229 no havien tractat els mallorquins anteriors a besades. Les ràtzies que precediren la conquesta musulmana sembraven la mort i la devastació a l’arxipèlag. Miquel Barceló indica que rere aquestes ràtzies s’establien extorsions (els mallorquins eren obligats a pagar un terç de les seves propietats), i que aquesta “contribució” es pagà en homes, que eren convertits en esclaus. Segons l’historiador, no es descarta que es produís l’esclavització d’un terç de la població. D’aquesta manera, a Eivissa la població arribà a desaparèixer i a les altres illes hi va tenir una reducció substancial [Història de les Illes Balears, Edicions 62, vol I, pàg. 431].

Aquest vell debat a part, enguany s’ha començat a parlar de la necessitat de reformar la festa, actualment una celebració oficialesca i freda, per a retornar-li la seva esplendor, la seva popularitat i restaurar els seus elements essencials. Crec que el meu post precedent hi ha contribuït encara que sigui molt modestament. El regidor Antoni Roig (PSOE) va fer propostes en el seu blog, i també els redactors del Bloc per Palma, que, tot i que no citen el post esmentat, no hi ha dubte que l’han llegit i tingut en compte. Crec que és molt bo que es comenci a parlar de reformar, impulsar i recuperar la festa de l’Estendard. I personalment llanç aquestes idees, per força enormement esquemàtiques.

1. La raó de ser de la festa és la commemoració de l’inici de la nostra identitat actual i la reafirmació d’aquesta. L’element simbòlic central és la Senyera, representativa de tal identitat (vegeu aquest document).

2. Característica de la festa era la participació de tota la societat, i així hauria de tornar a ser. Hauria de ser una festa de Mallorca i no una festa municipal. Hi haurien de participar les autoritats civils (el president del Govern i els consellers, el president del Consell i els consellers, el batlle de Palma i els regidors, batlles de la Part Forana, etc.), les entitats (sindicats, associacions…) i el major nombre possible de ciutadans.

3. L’essència de la festa era la processó o desfilada amb l’Estendard, que s’hauria de recuperar i hauria d’adquirir la màxima vistositat (amb aquest Estendard, no una tela quatribarrada qualsevol). Podria anar de la Seu o Cort a la Porta Pintada, on es podria fer algun homenatge al Conqueridor (al seu monument). De tornada es podria “entrar a la ciutat” per on estigué la porta Pintada Vella, on també es podria fer algun acte commemoratiu.

4. El component religiós era essencial en l’època d’esplendor de la festa. S’hauria de mirar com es compatibilitza la tradició amb la laïcitat que ara ha de caracteritzar les administracions públiques.

5. El component militar era igualment essencial. Però com que no tenim exèrcit, no cal parlar-ne més.

6. I una darrera cosa que esper que s’entengui. L’historiador A. J. Quintana assenyala que la festa se n’anà en orris quan es va convertir en una festa de transgressions. Naturalment, els ciutadans sempre han de poder expressar lliurement allò que vulguin. Però en el supòsit d’una festa recuperada i normalitzada, aquesta hauria de ser una diada d’alegria i de concòrdia sense més objectiu que l’expressat en el primer punt.

6 comentaris