Arxiu corresponent a febrer 2006

L’espoliació de l’ortografia

L’Ajuntament de Salamanca ha canviat el nom d’un carrer: de Gibraltar ha passat ni més ni menys que a El expolio. Naturalment, els primers ofesos són els salamanquesos, però el ridícul que el seu govern municipal els fa fer ja serà esmenat amb algun canvi de majories en unes pròximes eleccions. El que serà més mal d’esmenar és el més petit i inadvertit “ridícul” que la Real Academia Española de la Lengua fa fer als usuaris de l’idioma de Nebrija amb aquesta estranya grafia de la paraula. Perquè escriure expolio, quan haurien d’escriure espolio, és un error de solemnitat. El seu diccionari pretén que el mot ve del llatí exspolium, i aquest d’exspoliare, però tots els grans diccionaris de les llengües europees ens indiquen que el verb llatí és spoliare (despullar). Per això en francès hi ha spolier i spoliation, en anglès spoil i spoliation, en italià spoliazione, i en portuguès espoliar i espoliaçao. La x només apareix en espanyol. Vaja, que no és només el Termcat que de tant en tant –ep, molt de tant en tant– fa els ous en terra.
Aquí el mestre Pompeu Fabra ja sabia bé les tresques de l’etimologia i ens convidà a escriure espoliar. El mestre Fabra volia que el català seguís la regularitat de les llengües europees davant l’excentricitat d’alguna d’elles. És com això del blog, que alguns encara escriuen bloc.
I ja que hi som, és un bon moment per a recordar a tantes persones que parlen de l’espoli fiscal que en bon català és espoliació fiscal. Com en les altres llengües del veïnat. Com sempre.

2 comentaris

Bon vespre, Joan Barril

Que agradable que resulta sentir com Joan Barril, tot i que només de tant en tant, comença el seu programa de Catalunya Ràdio saludant amb un bon vespre. Sobretot tenint en compte com ha estat de dura la vida per a aquesta catalaníssima expressió al Principat. Intentaren estimar-la els lingüistes del centre de TVE de Barcelona, que navegaven amb millor búixola que els altres, però no sé com ha acabat la cosa, perquè fa anys i panys que a les Illes ens van prendre amb nocturnitat el que en un principi es deia “circuit de Catalunya i Balears” de la televisió de l’Estat. Però tornant a Barril, un dia d’aquests l’educat conductor de l’informatiu tranquil va corregir Hèctor Bofill, que va respondre amb bon vespre al bona nit del presentador. Barril va dir que ja havien passat les deu, i que “li havien dit” que a partir d’aquesta hora ja no es pot dir bon vespre. Escarrufau-vos, mallorquins maldestres, que no sabeu parlar com aconsella la llum dels aciençats.

Alguns lingüistes matemàtics –l’adjectiu és per la precisió rellotgera– es troben confortablement instal·lats dins l’esquema espanyol de saludar –i dins tants d’esquemes espanyols–, i ni per aquestes els vindria a la imaginació la idea d’interessar-se per un altre sistema que és el general a Europa i que parcialment viu a una part de la comunitat lingüística catalana. El sistema espanyol consisteix a dividir el dia en tres parts (mañana, tarde i noche) i posar el buenos o buenas davant, tant si arribes com si te’n vas. L’altre sistema consisteix a dividir el dia en dues parts (segons faci llum o faci fosca), en la primera de les quals es diu bon dia, i en la segona de les quals es diu bon vespre quan arribes i bona nit quan te’n vas. Respecte a la segona d’aquestes dues parts del dia, és molt clara la pràctica de francesos (bonsoir/bonne nuit), italians (buona sera/buona notte), anglesos (good evening/good night), alemanys (guten Abend/gute Nacht) i supòs que podríem continuar.

Els mallorquins, com els europeus que he esmentat, entrada la fosca diem tots bon vespre quan arribam a un lloc, encara que sigui una nit de gresca i les gallines comencin a deixondir-se; i ens acomiadam amb un bona nit, tant si són les nou com les tres. I sembla que aquesta és una norma de sempre. No crec que ho hàgim après dels turistes que, el darrer mig segle, ens han fet veure que el món és més gran del que ens pensàvem, ni em faran creure que aquest ús no sigui el que resta d’un sistema que devia ser molt més general en català. I si no fos perquè ja ens hi hem acostumat, quan sentim un presentador de ràdio o televisió del cap i casal que comença un programa amb un bona nit, la sorpresa ens faria exclamar bocabadats: “ja ha acabat?”.

Bona nit, Joan Barril. I tapa’t, que diuen al Principat. Bona nit si et colgues, a Mallorca. Dues dites bastant clares.

1 comentari

Ajuntament de Palma: una d’encertada?

Feu clic per a ampliar
L’Ajuntament de Palma s’ha caracteritzat en els darrers temps per la destrossa a l’estil taliban d’elements patrimonials importantíssims de la ciutat, al capdamunt del rànquing de la qual hi posaria la destrucció salvatge del barri de la Gerreria i la destrucció salvatge –per a fer-hi un pàrquing– del jaciment arqueològic de l’Hort del Rei, que contenia elements històrics de primer ordre de les èpoques romana i musulmana. També ha estat molt polèmic l’esbucament recent del pont del tren de Gaspar Bennàzar, fet per necessitats de reordenació de la zona de les estacions.

Foto de Diario de Mallorca. Feu clic per a ampliar Però ara en pot venir una de ben feta. Fins i tot d’aquí a un cert temps podríem aplaudir una actuació magnífica i modèlica. Es tracta de la demolició d’uns edificis horribles –una de les vergonyes actuals de la ciutat–, edificats en ple franquisme “damunt” el bastió del Príncep, del segle XVI, i la recuperació del pont de la Porta del Camp, que va ser enterrat quan Palma va cometre un dels errors més grans de la seva història, com fou la destrucció de la major part de la murada sense respectar ni tan sols els elements més significatius. La desaparició dels edificis, habitatges militars, és un fet que es pot donar per segur. La recuperació del pont renaixentista ja no ho és tant. Aquí hi ha una foto de la maqueta del projecte elaborat el 2001. La ciutat hauria de fer una gran pressió sobre el consistori perquè es dugui a terme aquest projecte, que representaria el recobrament d’una part emblemàtica de la ciutat i de la seva història, i l’establiment d’un espai de gran bellesa per a gaudi dels ciutadans.

Un pont estimat ha desaparegut fa poc, lamentablement. Però un altre pont històric, i tot el seu entorn, podria tornar a la vida, sorgit de la runa, davall la qual dorm ignominiosament fa cent anys. Tant de bo sigui així.

Ah, i un prec a tothom, sobretot als periodistes: no digueu baluard del Príncep. En el català de Mallorca s’havia dit sempre bastió. Bastió del Príncep, bastió de Sant Pere.

1 comentari

Problema lingüístic

Jaume Matas, aquest senyor que el matí diu que el finançament que es preveu en l’Estatut de Catalunya és nefast nefast i el vespre manifesta que vol per a les Illes el mateix finançament contra el qual recull signatures, ha dit fa molt poc que a les Balears no hi ha problema lingüístic. Deixant implícit que a la Catalunya de la voracitat nacionalista sí que n’hi ha.

Deu ser com els xeics àrabs, que, com que ells van ben grassos i lluents, no tenen temps ni ocasió per copsar la misèria que afecta la majoria dels seus conciutadans. El senyor Matas, i els seus, no en deuen tenir, no, de problema lingüístic. Si responen en espanyol a tot mortal que els adreci la paraula en aquesta llengua, si duen els fills a escoles on el català és tan sols una assignatura que s’aprova dient “setse yutyes d’un yutyat menyen fetye d’un penyat”, si alguns parlen en espanyol als fills sense que ningú no els tiri a la cara la defecció, si els sembla la cosa més natural el predomini total i absolut de l’espanyol en l’oferta de mitjans audiovisuals i productes culturals i d’oci que tenen a la seva disposició, evidentment que no tenen cap problema lingüístic. Com n’han de tenir?

Però els qui volem exercir de ciutadans normals d’un país que té una llengua normal, adreçant-nos a tothom en aquesta llengua i responent a tothom en aquesta llengua, sí que en tenim, de problema, quan pelacanyes acabats d’arribar ens diuen no le/te entiendo amb el mateix posat amb què ho dirien a un coreà, o quan ens miren com si fóssim fòssils de l’època dels carros de parell. Els qui són portats a comissaria i maltractats per parlar en català a uns agents uniformats sí que en tenen, de problema lingüístic. Els qui no podem usar el català en comunicar amb uns serveis d’atenció al públic que pagam amb la mateixa moneda que els altres sí que en tenim, de problema lingüístic. Els qui voldríem la normalitat de rebre totes les informacions de les empreses en la llengua que parlam, com fan a altres bandes, i no ho podem tenir, sí que en tenim, de problema lingüístic. Els qui volem mantenir un idioma mil·lenari, sí que en tenim, de problema, en veure que els joves que el parlen aviat acabaran xampurrejant una deixalla fonètica i sintàctica d’allò que va ser aquest idioma.

Però sobretot en tenim un, de problema lingüístic: que el català de cada cop més s’evapora de la nostra societat enmig de la tranquil·litat dels qui de bona fe creuen que no hi ha problema lingüístic i la desvergonya dels qui ho saben i ho neguen. O no és un problema, perdre un idioma?

6 comentaris

Deformació professional

Sóc una persona (0,09 segons Contrastant) sempre preocupada per la correcció de la llengua catalana que circula per aquest món. Els lingüistes, com els metges i els capellans, en cas de necessitat hem d’actuar sense mirar l’horari laboral. De manera que quan veig una cosa mal escrita, bota el corrector i la mà, amb el llapis purificador, té tendència a anar irrefrenable cap a la malifeta. Avui he vist per Internet aquesta imatge de l’esquerra, i el llapis –en aquest cas programa informàtic– se n’hi ha anat ben decidit. A baix la teniu endreçada. Per si qualcú la vol fer córrer, com a mínim que no vagi pel món amb aquestes vergonyes.

 

5 comentaris

El blog d’en Pasqual

El president Pasqual Maragall ha obert un blog. De fet, ha obert un web i un blog, tots dos sota el domini presidentmaragall.cat i amb un bonic disseny a base de blanc, gris i vermell bordeus. El nou domini, amb el flamant .cat, sembla, tanmateix, que aviat passarà a la llista dels donats de baixa, perquè les dues paraules que l’integren podrien decidir en un termini no molt llarg una amistosa separació.

El blog, en realitat, no es diu blog sinó diari, un nom poc afortunat tenint en compte que ja s’ha advertit que el president hi escriurà un cop per setmana. Vaja, que hauria de dir-se setmanari, però això en el món digital encara no està gaire implantat. Podria pensar que han volgut fugir de la incomoditat d’haver de triar entre blog i bloc, però no n’estic gens segur, car en el web surt la paraula bloc (es veu que el Termcat encara no ha rectificat), amb un enllaç que teòricament t’envia al blog, tot i que tant ahir com avui no fa més que enviar-me al web de la Generalitat.

Segons fonts que em mereixen tota la credibilitat, la joguina ha costat vint-i-un mil euros. Massa perquè els enllaços comencin a fallar. M’escarrufa de pensar en algunes diferències que hi ha en aquest món. El meu blog (i web i tot) em costa 14 dòlars anuals del domini i 9 dòlars mensuals de l’allotjament. I la feina, que faig jo amb molt de gust i que només té un preu en temps. Si algú em paga la meitat de vint-i-un mil euros, pot estar segur que li faig un blog tan bonic com el del president i amb enllaços que funcionin. Només la meitat.

En fi, que en Pasqual té un blog que és del tot original. Com cal.

2 comentaris

Idioma valencià. Una mica més

Continua el discurs poc clar sobre la presència de l’expressió idioma valencià a l’Estatut. Continua la cridòria que afirma que ara s’ha consumat la secessió, que ara s’ha creat una llengua nova, i que ara ja no hi ha remei. I joc dic que ara les coses estan igual que abans des del punt de vista jurídic i des d’un punt de vista sociològic. Que ja és prou desgràcia, però, en tot cas, no estan pitjor.

Així i tot, cal no menysvalorar l’element que introdueix en aquest debat, en què sembla que tot està dit, Francesc Esteve en el seu article L’idioma valencià i l’«arrojo» de Pla, publicat en el darrer número d’El Temps: la possibilitat que després de la batalleta per a posar o llevar l’expressió idioma valencià, els jutges puguin deduir que hi ha hagut “voluntat del legislador” de canviar les coses respecte de la situació anterior. Això de la voluntat del legislador és un concepte que en el món de la justícia té certa importància. La justícia és, certament, imprevisible.

Ahir es va saber que el president de l’Institut d’Estudis Catalans ha formulat una petició mitjançant “una carta al president de la Generalitat de Catalunya, Pasqual Maragall i una altra a cadascun dels 31 diputats o senadors catalans [sic] a Madrid, d’adscripció socialista” (i per què només als “catalans” si el IEC té com a àmbit tot el territori de la llengua?); i que la Federació Llull (Òmnium Cultural, Acció Cultural del País Valencià i Obra Cultural Balear) ha adreçat la mateixa petició als senadors socialistes. He llegit aquest document i no ho puc creure. Resulta que allò que demanen, amb una manca de concreció que escarrufa, és evitar l’expressió “idioma valencià”. És a dir que el redactat actual [1. La lengua propia de la Comunitat Valenciana es el valenciano. 2. El idioma valenciano es el oficial en la Comunitat Valenciana, …] ja els va bé mentre es canviï idioma valencià per valencià.
I al final del document afegeixen “i si, per raó de compromisos contrets pel vostre partit, la fórmula “idioma valencià” no pot ser rectificada literalment, sí que s’hauria de fer constar en la redacció final de l’Estatut aprovada pel Senat i pel Congrés […] que el valencià és forma [sic] part de la llengua catalana i que les dues denominacions “valencià” i “català” són equivalents.” Vaja, que allò que hauria de ser el nucli i centre de la petició és un recurs final per si de cas allò que es demana [!] no pot ser. Increïble.

En el Diari de Balears està per sortir un article meu que reordena les idees que he exposat en dos posts anteriors. El teniu en el llegir més, igual que la redacció actual de l’Estatut i les esmenes del Bloc i d’Esquerra Republicana. Que per aquí hi havia la solució.

 

Article de Gabriel Bibiloni: “Idioma Valencià” (Diari de Balears)

En el món de la filologia el valencià és una de les varietats geogràfiques de la llengua catalana, és a dir una part del tot, i convé que això continuï essent així, perquè en ciència els termes i els conceptes han de ser clars. Resulta, però, que el 1982 l’Estatut d’autonomia del País Valencià, per raons que estaven a mitjan camí entre la tradició i el joc brut polític, en lloc de designar la llengua amb el nom que en circumstàncies de normalitat política hauria rebut, li va donar el de valencià, tot establint que “Els dos idiomes oficials de la Comunitat Autònoma són el valencià i el castellà”. Com que el que és normal en tot el món és que allò que les lleis declaren oficial no és una varietat dialectal sinó una llengua, a partir de la promulgació de l’Estatut valencià del 82 hom ha considerat –ha estat prudent i necessari considerar– que en l’ordenament jurídic d’aquesta comunitat el terme valencià no és més que un sinònim de català, és a dir una altra manera de denominar la llengua que es parla entre Salses i Guardamar. El mateix diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans dóna ara al mot valencià el sentit de “dialecte occidental del català parlat al País Valencià” i també l’altre sentit político-jurídic (“al País Valencià, llengua catalana”), una operació que a les Balears és innecessària. La mateixa Acadèmia Valenciana de la Llengua ha establit que valencià, català, idioma valencià, llengua valenciana i llengua catalana són denominacions equivalents. D’altra banda, un bon nombre de sentències judicials, i d’alt nivell, han donat plena validesa a aquesta equivalència.

Alguns creiem fermament que l’exclusió a l’Estatut del 82 del nom general i acadèmic de la llengua va ser un gran error, perquè va possibilitar –en contrast clar amb el que va passar a les Illes– una dinàmica d’intoxicació i d’obstaculització de la recuperació de la llengua que no ha cessat. Però és comprensible que, una vegada comès l’error, la consideració de valencià com a nom de tot l’idioma, i no d’una simple varietat dialectal, era necessària. Discrepam amb alguns col·legues valencians sobre la qüestió de si aquest altre nom de la nostra llengua s’ha de considerar un fet excepcional i provisional de l’àmbit jurídic valencià o una denominació definitiva i al mateix nivell que l’altra; però això és una altra qüestió.

Arran de la discussió del nou Estatut d’autonomia del País Valencià s’ha produït una confrontació entre dues opcions que han estat presentades com a antagòniques o amb una càrrega diferencial elevada: valencià i idioma valencià. Però la realitat és que els enunciats “el valencià és l’idioma oficial de…” i “l’idioma valencià és l’oficial de…”, que són els que estaven en pugna, són estrictament equivalents. En els dos casos el valencià és considerat un idioma. Aquesta confrontació ha amagat la disjuntiva real, que no era altra que explicitar o no explicitar en el text jurídic que el valencià és la mateixa llengua que el català, atès que substituir valencià per català era diguem-ne difícil.

Una vegada l’Estatut aprovat, els mitjans de comunicació de tot el país, començant pels més importants, s’han llançat a vociferar, amb tanta insistència com manca de responsabilitat, que s’ha consagrat la secessió legal de la llengua i perles per l’estil. Això no sols és fals sinó que crea un estat d’opinió gens convenient: no convé que ho creguin els catalanoparlants, i, fins i tot, no convindria que ho arribassin a creure els jutges. Ara les coses no estan pitjor que abans, sinó, en tot cas, igual. Amb el nou Estatut res no impedeix de continuar mantenint, com han fet els tribunals, que valencià i català, idioma valencià i idioma català són sinònims. Però és que, fins i tot, les coses es poden mirar de tal manera que la fórmula l’idioma valencià sigui menys secessionista que la fórmula el valencià, en què hi ha una clara substantivació. En el sintagma l’idioma valencià el mot valencià pot ser un adjectiu, qualificador del substantiu idioma, equivalent al complement dels valencians o del País Valencià. Idioma valencià pot ser el subjecte de la frase impecable, en tots els sentits, l’idioma valencià és el català. Una frase sintàcticament equivalent a el president valencià [del País Valencià] és Francisco Camps. Vaja, que les coses es poden enfocar de diverses maneres. Aquesta és una, i aquí queda per si pot servir en alguna situació en què calguin arguments.

Pot ser que qualque socialista pretengui utilitzar aquest article per a justificar el seu partit, que aquests dies ha rebut de valent de part dels defensors de la llengua. I ha rebut amb raó, perquè el PSOE és el gran responsable que s’hagi perdut una oportunitat històrica de resoldre aquest conflicte sagnant, car amb altres partits tenia majoria suficient al Congrés per a fer-ho. Però alerta: l’error dels socialistes valencians és haver pretès de fer-nos creure que la unitat de la llengua es defensava únicament dient valencià i no idioma valencià, una pretensió que faria riure si no fos que les coses no estan per a rialles. Fins que una ordre de Madrid els va fer posar la parauleta en litigi i callar.

Redacció actual de l’Estatut

1. La lengua propia de la Comunitat Valenciana es el valenciano.
2. El idioma valenciano es el oficial en la Comunitat Valenciana, al igual que lo es el castellano, que es el idioma oficial del Estado. Todos tienen derecho a conocerlos y a usarlos y a recibir la enseñanza del, y en, idioma valenciano.
3. La Generalitat garantizará el uso normal y oficial de las dos lenguas, y adoptará las medidas necesarias para asegurar su conocimiento.
4. Nadie podrá ser discriminado por razón de su lengua.
5. Se otorgará especial protección y respeto a la recuperación del valenciano.
6. La ley establecerá los criterios de aplicación de la lengua propia en la Administración y la enseñanza.
7. Se delimitará por ley los territorios en los que predomine el uso de una y otra lengua, así como los que puedan ser exceptuados de la enseñanza y del uso de la lengua propia de la Comunitat Valenciana.
8. L’Académia Valenciana de la Llengua es la Institución Normativa del idioma valenciano.»

Esmena del Bloc

“Artículo sexto.

1. La lengua propia del País Valencià es el valenciano.

2. Valenciano es la denominación histórica que en el País Valencià se le otorga a la lengua común, compartida y considerada como propia en las comunidades autónomas de Catalunya, las Illes Balears y el País Valencià.

3. El valenciano es el idioma oficial en el País Valencià, al igual que lo es el castellano, que es el idioma oficial del Estado español. Todos los ciudadanos tienen derecho a conocerlos y a usarlos y a recibir la enseñanza de, y en, valenciano.

4. La Generalitat garantizará el uso normal y oficial de las dos lenguas, tomará las medidas necesarias para asegurarse a través de políticas activas su conocimiento y creará las condiciones que permitan llegar a la igualdad plena de su uso y garantizar los derechos y deberes de los ciudadanos del País Valencià.

5. Nadie podrá ser discriminado por razón de su lengua.

6. Se otorgará especial protección y respeto a la recuperación del valenciano,

7. La ley establecerá los criterios de aplicación de la lengua propia en la administración y la enseñanza, exigiendo el requisito lingüístico para el acceso a la función pública.

8. Se delimitará por ley los territorios en los que predomine el uso de una y otra lengua.

9. L’Acadèmia Valenciana de la Llengua es la Institución que tiene por función determinar y elaborar, en su caso, la Formativa Lingüística del valenciano, así como velar por el valenciano partiendo de la tradición lexicográfica, literaria y la realidad lingüística genuina valenciana, así como la normativización consolidada, a partir de las denominadas Normes de Castelló.”

Esmena d’ERC

“Artículo 6.

1. La lengua propia del País Valencià es el valenciano. Junto a esta denominación, se reconoce como equivalente a todos los efectos la denominación lengua catalana, que es la que se establece como oficial en los demás territorios de la comunidad lingüística, el ordenamiento jurídico español y las instituciones académicas e internacionales.

2. El valencià es la lengua oficial del País Valencià. También lo es el castellano, que es lengua oficial del Estado español. Todas las personas tienen el derecho de utilizar y el derecho y deber de conocer las dos lenguas oficiales. Los poderes públicos del País Valencià han de establecer las medidas necesarias para facilitar el ejercicio de estos derechos y el cumplimiento de este deber.

3. La Generalitat debe promover la comunicación y la cooperación entre los territorios que comparten patrimonio lingüístico con el País Valencià. A estos efectos, la Generalitat y el Estado, según corresponda, pueden suscribir convenios, tratados y otros mecanismos de colaboración para la promoción y la difusión exterior de la lengua catalana.

1 comentari

Dissidències

Permeteu-me que avui parli de mi: és una excusa per a parlar d’altres coses. Com a bon mallorquí de la Mallorca profunda i secana, no vaig d’aigua. Només la de la dutxa i ben calenta. La mar està feta per als peixos i per als turistes nòrdics, i l’única excepció per a mi a aquest principi són quatre capficades a la piscina en ple mes d’agost. Tanmateix, i paradoxalment, en aquesta vida he triat l’opció de practicar amb intensitat aquest difícil esport que és la natació a contracorrent.

I no ho dic perquè hagi perdut totes les eleccions i tots els referèndums en què he participat, i perquè tinc els meus dubtes que en el tros de camí que resta n’arribi a guanyar cap. Em referesc a nadades en la meva vida professional. Per exemple, quan encara era un estudiant, vaig defensar –en principi oralment davant els col·legues– que el nom de la capital de la meva illa anterior al segle XVIII era Mallorca, quan tothom en aquell moment estava fermament convençut que era Ciutat de Mallorca, i que la gent en el llenguatge diari se’n menjava la segona part. Els col·legues em van prendre per boig. Temps després ho vaig posar per escrit (aquí una versió recent), i ara, bastants anys després, ningú no posa en qüestió aquella bojada que desconcertava els meus interlocutors.

Després vaig defensar que els topònims de les Balears s’havien d’escriure normalment amb l’article estàndard, i no amb el salat, que era la convicció profunda de savis i llecs. He escrit algun article, algun llibre i algun web crec que demostrant que aquests són articles ben igual que els altres, i que no hi ha el més mínim fonament diguem-ne filològic per a fer-ne un cas especial. Com que –ja ho deia Einstein– és més fàcil desintegrar un àtom que un prejudici, la cosa costa que és de veure. Però a poc a poc, sobretot entre els filòlegs més joves, la idea es va obrint camí. I les resistències més fortes vénen d’un petit nucli de filòlegs de la vella escola, que s’atrinxeren darrere els seus títols o càrrecs, ja que no han pogut adduir mai cap argumentació científica en favor seu. De fet, només tenen dos arguments, un que diuen i un que no diuen. El que no diuen és que allò que defensen “els agrada més”, un argument molt més comú en el món de la llengua del que pugui semblar, i el que diuen és allò de la sensibilitat de la gent i aquestes excuses. Però la cosa és que n’hi ha qualcun que es pren tan seriosament el seu paper d’encalçaheretges que, fins i tot, és capaç de posar en marxa les maquinacions més indignes del món acadèmic per a impedir que des d’alguna institució acadèmica surti algun llibre que contravingui la seva voluntat.

Els filòlegs que més servei han fet a la llengua catalana són aquells que han mantingut les conviccions davant corrents adversos, començant pel mateix Fabra (l’obra del qual, almenys la primera part, va ser una dura lluita contra l’Institut d’Estudis Catalans) i continuant per molts altres, entre els quals no vull oblidar Francesc de Borja Moll, que mai no va silenciar les seves discrepàncies. I jo, humilment mir de seguir-ne l’exemple, i quan veig alguna cosa clara, em llanç a l’aigua i net. Per cert, això de net també és una de les meves persistents nadades a contracorrent.

La darrera nadada és la meva petita rebel·lió contra la decisió del Termcat de “normalitzar” la paraula bloc per a designar allò que en tot el món civilitzat és un blog. Vaig escriure alguna cosa al meu blog i un article a Llengua Nacional. I ja la tenim armada, com es pot veure, per exemple, a la Viquipèdia, o a punts de discussió com aquest o com aquest. Davant el desgavell l’autoritat es manté impassible, tot i que els súbdits han començat a desertar (un exemple i un altre). Ja veurem com acaba la cosa.

Quan l’autoritat –o qui està considerat com a tal– no respon a allò que se n’espera o es tanca a la seva torre, els intents de fer córrer usos coherents en això de la llengua són exasperadament inoperants. Perquè la gent normal no té per què ser especialista en lingüística, i davant la necessitat de seguretat opta per seguir disciplinadament el camí que l’autoritat indica. I és necessari que això sigui així, però tan necessari com que l’autoritat hagi de guanyar-se aquest nom amb la seva excel·lència.

Diuen que el temps col·loca cadascú i cada cosa al seu lloc. I estableix si és el nadador o el corrent qui du el sentit girat. Però, coi, tinc els braços cruixits i l’aigua és freda. És clar que molt pitjor ha de ser l’ardor de la foguera a què van anar a parar –o quasi– Galileu, Jan Hus, Servet i altres que nadaven contra corrent. Per molt que ara estiguin al seu lloc.

3 comentaris

Propaganda del PP

El Partit Popular d’Andalusia emet pels mitjans de comunicació d’aquella regió uns anuncis en què s’ataca Catalunya. Podeu sentir-los aquí:

Anunci 1
Anunci 2

Cap comentari

.cat, la bandera

Una bandera no és un país, perquè un país són persones, relacions, voluntats i sentiments. Però és el símbol que diu a tothom que el país existeix, perquè no hi hagi dubtes. La comunitat catalana a Internet ja existia abans d’avui i amb una força extraordinària. Milers de persones hi som cada dia fent o llegint pàgines web o participant en blogs i fòrums de tot tipus. En aquesta gran xarxa humana de comunicació s’atenuen, o àdhuc desapareixen, les fronteres estatals, autonòmiques i de tot tipus, i apareix sense embuts la comunitat de llengua i cultura formada per tots els qui veiem el món en català. La comunitat que molts volen amagar. El qui de qualsevol lloc estant entra a les meves pàgines cercant alguna informació entra a una pàgina catalana i prou. La procedència regional de cadascú pot ser rellevant en alguns casos però no en general. Això ja existia, però ara tenim una bandera que diu a tohom que això existeix. Avui a les cinc s’hissa la bandera. Convé tenir-la ben alta perquè tothom la vegi.

1 comentari

Pàgina següent »