Arxiu corresponent a novembre 2005

“Laünor”, o el problema d’uns lingüistes matussers

Mentre que la majoria de mitjans de comunicació del país han designat amb el nom d’Elionor un personatge que aquests dies està d’actualitat, la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió ha donat tota una mostra de desorientació o, més aviat, de mesquinesa: l’endemà mateix de néixer la criatura, els lingüistes de la casa donaven instruccions als redactors i locutors perquè li diguessin Leonor, un nom que, segons ells, és tan català com Elionor. Els mateixos locutors transmetien als oients o espectadors els doctes criteris científics dels esmentats lingüistes: Elionor –ens han dit– és una forma “arcaica”. Igual que arcaiques són per a ells una munió de paraules vives i catalanes, tota una part substancial del nostre lèxic, que han estat foragitades d’estudis, platós i diaris en benefici dels sinònims –catalans o bàrbars– coincidents amb l’espanyol.

Em fa l’efecte que els tals lingüistes tenen una competència que no va més enllà de saber consultar precipitadament alguna font bibliogràfica (en aquest cas algun diccionari o nomenclàtor de noms de persona), i segurament sense gaire criteri a l’hora de valorar-ne la idoneïtat. El fet de trobar-hi Leonor ja els fa sentir legitimats per a aplicar el que sembla que és la regla màxima del nefast model lingüístic de TV3 i Catalunya Ràdio: quan una cosa es pot dir de dues maneres, s’ha d’usar la forma més semblant a l’espanyol.

Però les coses són més complexes i van més enllà de la simplicitat d’un nomenclàtor de noms de persona. Si Leonor hi apareix és perquè se suposa que és una variant documentada i res més. Molts de noms patronímics presenten diverses variants, en català i en qualsevol llengua, en els temps llunyans de la formació d’aquestes llengües. També en espanyol hi ha documentats Leonor, Eleonor, Eleonora i Leonora. Però l’evolució de cada llengua va fer que una determinada forma restàs fixada i les altres obsoletes. En català medieval es pot trobar profusament documentada la forma Simon (amb la –n conservada com en Ramon). Algú dirà que aquest és un nom català aplicable a alguna persona reial espanyola que el pogués portar? I el mateix s’esdevé amb Margarita, Ferrando, Sanxo i altres. Són aquests noms catalans vàlids avui dia per molt que estiguin documentats? La forma Leonor és, en tot cas, la forma arcaica i usada ocasionalment. Elionor és la forma moderna i perfectament fixada en tota mena d’usos històrics i actuals. Naturalment el fet que algunes catalanes en temps moderns i parlant en català s’hagin fet dir Leonor ha de merèixer la mateixa valoració que l’adopció de patronímics com Francisco o Mariano, noms, per cert, d’ús més antic del que alguns poden pensar. Els hem de considerar també noms catalans?

El problema no és el nom que s’apliqui a un membre d’una casa reial. El problema és que algú va posar en uns llocs decisius de control lingüístic unes persones que al llarg d’una vintena d’anys s’han afanyat a edificar un penós català en la línia contrària a una tradició que havia de portar la nostra llengua a un port molt diferent. Aquest és el problema. I és un gran problema públic.

5 comentaris

« Pàgina prèvia