Arxiu corresponent a octubre 2005

Nacions i nacionetes

Algú va escriure la frase genial que el Principat, la Catalunya oficial, és com una mena d’Espanya que té la seva Catalunya (la Vall d’Aran) i la seva Hispanoamèrica (que no us serà mala d’endevinar). No sé si l’autor de la troballa pensava també en termes de mentalitat de la gent que habita aquests espais, però aquí hi hauria un fil interessant per a seguir. Quan els de les tisores han proposat de substituir la paraula nació de l’Estatut principatí per l’expressió realitat nacional (que el mateix Estatut aplica a la Vall d’Aran), Joan Ridao –un polític mereixedor de tot el meu respecte– ha dit, en defensa del mot nació , que no hem de confondre les coses: Aran és una realitat nacional i no una nació perquè la nació en aquest cas és Occitània. Doncs, mira per on, jo diria que això mateix es pot predicar del Principat de Catalunya, que no és una nació perquè la nació són els Països Catalans. Com que estic segur que Ridao i tots els del seu partit també ho creuen, la qüestió que em neguiteja és per què embullam la troca? Si ho creiem, per què no ho diem clarament? Ja sé que tots els altres no estan per prendre aquest camí, però si els qui hi estan se n’amaguen, llavors si que no farem res.

Avui han passat per davant els meus ulls dos articles contundents sobre el tema, un de Toni Cucarella, valencià, i un altre de Jaume Corbera, mallorquí. Catalans més que els qui més, no sud-americans.

3 comentaris

Eleccions 2007

El PSM és un partit que ha jugat un rol decisiu en la història de Mallorca les darreres dècades, i l’ha de continuar jugant (igual que els homòlegs de les altres illes). Això és tan cert com el dret que té ERC d’existir a les Illes i al País Valencià. Perquè hi ha molts de ciutadans que creuen en la nació de Salses a Guardamar que pensen que un partit d’àmbit nacional és l’instrument més eficaç per a servir els interessos del país. Però anar separats a les eleccions en aquests moments és una barbaritat. Per moltes que siguin les diferències que separen els partits que obeeixen i serveixen només aquest país, la situació actual és tan lluny dels objectius d’uns i altres que anar cadascú pel seu vent només representaria la victòria del PP. I ara no hi ha cap prioritat ni cap urgència major que alliberar aquestes illes del PP. Fins i tot s’haurien de fer tots els esforços que fessin falta perquè Unió Mallorquina pogués incorporar-se també al projecte, si calgués fent sacrificis i renúncies provisionals, en nom d’una intel·ligent distinció entre allò que és necessari i allò que cau de la post (cau de la post el manteniment d’una identitat cultural que se’n va en orris, sense la qual no hi ha país ni hi ha res). Quan hàgim alliberat aquestes belles illes de la bèstia i els seus habitants comencin a deixar enrere el provincianisme en el moment d’anar a l’urna, serà el moment de posar l’accent en les diferències que separen els qui ara no es poden permetre el luxe d’anar dividits.

4 comentaris

El Termcat, un vaixell sense orsa ni timó

El Termcat ha decidit de normalitzar el terme bloc, amb –c, per a designar allò que en el món en general es diu blog, amb –g. Alhora ha instituït el derivat blocaire per a designar el que en anglès es diu blogger. Em sembla un gran error: crec que, malgrat que puguin circular sinònims diversos a gust dels usuaris, el terme estandarditzat pel Termcat hauria de ser inequívocament blog.
A la seva pàgina web la institució ens dóna aquesta explicació: “Pel que fa a la nova solució adoptada (bloc), es tracta d’una adaptació fonètica de la denominació anglesa blog i respon, alhora, a una imatge metafòrica del terme, ja que el concepte es refereix a una pàgina web que funciona com una mena de bloc de notes. La forma bloc ja té ús i força acceptació entre els usuaris d’aquest tipus de pàgines web.”
La primera part de l’explicació és més aviat greu. Primer, hi ha una inquietant confusió entre adaptació fonètica i adaptació gràfica (del punt de vista de la fonètica l’adaptació hi és, perquè en català es pronuncia blok tant si s’escriu bloc com si s’escriu blog). En segon lloc, l’afirmació suposa desconèixer o ignorar les mateixes bases de l’ortografia catalana. Les paraules procedents d’altres llengües acabades en –g mantenen aquesta consonant en la seva forma gràfica catalana (buldog, grog), igual que les paraules derivades d’ètims llatins o grecs amb aquesta consonant final (mag, pedagog, demagog, biòleg, pròfug). Prou que Fabra es va escarrassar defensant en el seu moment que si totes les llengües de cultura escrivien àcid o pròleg amb consonant sonora, els catalans no havíem de fer-ho d’una altra manera per molt que la fonètica ho semblàs exigir. Bloc no pot ser de cap manera una adaptació al català acceptable del terme anglès blog, que en la nostra llengua només es pot escriure blog. Igual que pedagog no pot ser pedagoc.
La segona part de l’argumentació ja és més discutible. Si es tracta de substituir el mot anglès per un de català preexistent cercant una equivalència en el significat, l’adopció de la paraula bloc (com es podria adoptar diari, llibreta o una altra de semblant) és també molt problemàtica. Primer perquè aquesta adopció queda perversament embolicada amb la inadmissible adaptació gràfica detallada més amunt. I, a més, perquè perdem la possibilitat de distingir dues coses que, per molt que s’assemblin, són completament diferents, com és un bloc fet de fulls de paper i un blog d’Internet. No havíem quedat que una llengua de cultura ha de distingir conceptes i expressar amb precisió el major nombre possible de matisos?
És ben trist, però aquest és un altre cas que s’afegeix als errors, badades i castellanades que el Termcat acumula (lloc web, arrova, escaneig, assecadora de roba, assecador de cabells, gasolina, gravadora de CD, etc.), sempre amb l’excusa que són termes molt introduïts. Em tem que la pífia del bloc ja és irreversible, i, malgrat que alguns bloguistes, no blocaires, continuarem resistint, en aquest punt el català resta penosament separat de les altres llengües europees. Perdona’ls, Fabra, perquè no saben què fan.

13 comentaris

Idees per al Govern

El Govern de les Illes Balears ha posat una multa de sis-cents mil euros (Déu n’hi doret) a una empresa comercial instal·lada fa poc a Mallorca, perquè havia infringit la Llei de comerç. Concretament havia obert sense llicència de la Conselleria corresponent. La mesura és plausible perquè va en benefici del comerç local, ja ben desprotegit davant la vinguda en allau de les companyies forasteres, que de vegades creuen que això del Govern autònom és com una associació de veïns. Descomptant, és clar, que la llei s’ha de complir, tant si agrada com si no. Però no ens desapareixerà el dubte de si la intenció més íntima del Govern és fer complir la llei, protegir el comerç del país o simplement obtenir unes entrades sucoses. Si fos això darrer, els suggeresc que la mateixa Llei de comerç podria ser una mina espectacular. Concretament, l’article 8 estableix que “La senyalització i els cartells d’informació general de caràcter fix i els documents d’oferta de serveis per als consumidors dels establiments oberts al públic han de ser redactats, almenys, en català.” Apuntau. I més endavant, “Es consideren infraccions greus … Les actuacions que impedeixin o dificultin l’exercici dels drets lingüístics reconeguts en aquesta llei … Es consideren infraccions molt greus les següents: … La reincidència en infraccions greus.” I més endavant, “Les sancions aplicables per a les infraccions són les següents: … Les infraccions greus se sancionaran amb multa de 1.501 euros fins a 15.000 euros … Les infraccions molt greus se sancionaran amb multa de 15.001 euros fins a 150.000 euros”. Heu vist que no diu es podran sancionar sinó se sancionaran? Doncs aquí les arques autonòmiques podrien omplir-se com el Gorg Blau després d’un diluvi. Sabeu quants de comerços infringeixen els articles esmentats? Pràcticament tots. És clar que si el Govern troba que no ha d’actuar empès per mòbils tan interessats i sí per altres de més ètics, d’aquests també n’hi ha: per exemple que la llei s’ha de complir i fer complir, per una qüestió de principis; o que un Govern ha de defensar els interessos de la seva societat, entre ells una llengua amenaçada.

1 comentari

Discriminació sexual

D’ençà que va arribar el tabac, allà cap al segle XVI, només fumaven els homes. Fins al segle XX les dones ho tenien prohibit, i les primeres que van transgredir la norma van rebre de valent. Ara diuen que les dones fumen més que els homes, potser per a compensar tant de temps de restar amb les ganes. Però mirant els rètols que ara es poden trobar als bars i restaurants de per aquí i per allà, sembla que els homes han deixat de fumar de manera absoluta, total i radical. O que els han privat de fumar sense contemplacions. O que senzillament els homes han deixat d’existir. Els rètols que veig pertot arreu diuen Zona de fumadores i Zona de no fumadores. I els fumadors i no fumadors què? Haurem de fer un partit masculinista per a reivindicar la igualtat de sexes.

1 comentari

Contrasts

L’amic i eurodiputat Bernat Joan m’ha convidat a participar aquest passat cap de setmana a unes Jornades sobre Política i Planificació Lingüística a la Unió Europea, que han reunit a Eivissa diversos diputats del Parlament Europeu i altres càrrecs, i experts en planificació lingüística europeus i catalans. Les idees exposades i debatudes ens duen a fer-ne un balanç altament positiu. Però també la coneixença en aquests esdeveniments d’algunes persones és estimulant i encoratjadora. La basca Inma Pardo, un càrrec de política lingüística del Govern basc, va sorprendre agradablement els assistents fent la seva ponència en un perfecte català. I Johan Haggam, representant de l’Oficina Europea per a les Llengües Menys Esteses, a qui ja havia tingut l’ocasió de conèixer a l’Acampallengua l’estiu passat, també va rebre l’admiració de tothom en fer la seva exposició en un català més que acceptable. És un home jove, membre de la minoria sueca de Finlàndia, que parla suec, finès, anglès com Shakespeare, italià, espanyol, català i no sé què més. Que com ha après català? L’any passat va estar unes quantes setmanes a Mallorca (al Principat a penes hi ha estat) i es va apuntar a un curs de dues setmanes. Així de senzill.
En haver acabat les Jornades, i mentre feia temps per a anar cap a l’aeroport, assegut a la taula d’un bar d’un cèntric carrer d’Eivissa, vaig demanar una aigua sense gas. El cambrer, que possiblement duia trenta anys a l’illa, no em va entendre. Contrasts de la vida.

4 comentaris

Canvis al blog

Aquest blog ha arribat a l’any de vida. Vaig començar una mica en broma, pensant que això ho veurien quatre gats. Però sé amb dades fiables que els que passen per aquí són un nombre que a mi m’imposa respecte. Fins i tot alguns visitants que es troben a les antípodes de les idees que s’exposen s’hi han afeccionat, la qual cosa m’haurà de fer estar atent a no dir coses que els puguin fer experimentar algunes sensacions de felicitat. Així les coses, deixar la porta dels comentaris completament oberta té els seus problemes. Darrerament ha començat a aparèixer per aquí algun individu que, emparant-se covardament en l’anonimat, ha perbocat impertinències i estupideses, mentre qualcú altre s’ha pensat que una eina feta amb el meu esforç, i feta per a debatre idees serioses entre persones serioses, servirà per a colar propaganda de causes molt llunyanes de l’esperit que ens uneix a la majoria dels qui ens trobam en aquestes pàgines. Però de cap manera no vull prescindir dels comentaris d’unes persones que heu arribat a formar un grup actiu que fa aportacions interessants al debat. Per això faré canvis en el software a fi de permetre comentaris però no la seva publicació instantània. Una vegada més, gràcies a tots els qui visitau aquest blog i als qui l’enriquiu amb les vostres aportacions.

Cap comentari

Un “català” al Canal 9

Aquest és Josep Puigbò, periodista conegut de sobra. El recordam dirigint i presentant el Telenotícies Migdia o el programa Àgora, del 33. També ha presentat el Telediario de TVE i El debate de la 2, entre altres programes.
M’assabent que ara l’han fitxat al Canal 9 per a presentar un programa de debat. I tot d’una m’he imaginat el periodista d’Olot fent pràctiques intensives de fonètica valenciana per tal d’amagar una procedència geogràfica que podria causar-li problemes, o podria causar-los als mandarins de la cadena. No puc oblidar l’ínclita Salomé, que temps hi ha presentava un programa al canal valencià parlant un estrident apitxat de peixatera. Però ràpidament he sortit de dubtes: el programa serà en espanyol. Clar, no pot ser i, a més, és impossible que un principatí surti al Canal 9 parlant com sa mare o son pare li van ensenyar. Semblaria que és la mateixa llengua que la dels valencians, i això no és assimilable pel muntatge blaver. A més, en els canals del PP els programes que no són per a fer riure van en la llengua de les coses serioses.

4 comentaris

Ànim, senyor Matas

Estam de sort. Els mallorquins, menorquins, eivissencs i formenterers estam de sort de tenir un partit majoritari que decididament defensa els interessos de les Illes. Si algú ho dubtava, anava molt errat de comptes. Segons el Diari de Balears d’avui, el portaveu del Govern de l’arxipèlag ha manifestat que “Matas vol un Estatut amb els privilegis que accepti el Congrés per a Catalunya”. I afegeix, per si qualcú no ho ha entès bé, que “si la Cambra baixa aprova el mateix articulat que va sortir ahir del Parlament del Catalunya, l’Executiu Matas reclamarà beneficis similars, com ara poder negociar el model de finançament de manera bilateral amb l’Estat”.
Les Illes Balears són una de les comunitats autònomes amb més diferencial entre el volum de diners que els ciutadans paguen (a l’Estat) i el volum de diners que l’Estat retorna. És a dir una de les comunitats més espoliades. Doncs ànim, senyor Matas. Amb un sistema de finançament com el que preveu l’Estatut que va sortir ahir del Parlament de Catalunya, els illencs tindríem una dobberada que ens sortiria per les orelles. I vós podríeu convertir totes les carreteretes de mala mort que maluneixen els pobles de les Illes en amples autopistes amb molts de carrils i amb aquests ponts i rotondes elevades que quasi no caben a la foto del Google Earth. I els turistes, bocabadats davant tant de progrés, vindrien a eixams i ens omplirien les butxaques. I podríem fer un altre aeroport al nord de Mallorca, i així encara en vindrien més, I faríem més urbanitzacions i vindrien més alemanys a comprar cases. I els illencs, la meitat dels quals viuen del turisme i l’altra meitat de la construcció, aniríem tots amb Roll Royce i vestits d’Armani i Calvin Klein.
Ànim senyor Matas, no caigueu en el dubte ni en el parany de fer cas a mals consellers. Seguiu per aquest camí i demanau, demanau, no quedant mai enrere del que demanin els catalans. Demanau que les Illes siguin una nació (o tres, no s’ha de mirar prim), i el coneixement del català obligatori, i les competències blindades i els drets històrics… I si un dia el Parlament de Catalunya proclama la independència, no vulgueu ser menys que els catalans. Qualsevol cosa menys passar per tal humiliació.
Només hi ha una cosa que no entenc. Ara que hi pens, els vostres companys de partit d’allà dalt han votat que no a tot això.

6 comentaris

« Pàgina prèvia