buy cheap arimidex online cheap, purchase strattera no visa online without prescription, u.s. pharmacies for cytotec without rx, buy zoloft saturday delivery cod, buy zithromax next day delivery, order hydrochlorothiazide online cash on delivery, order generic nolvadex online, cheap doxycycline prescriptions buy, buy desyrel online for anxiety, purchase diflucan without prescription from us pharmacy, order paxil cod overnight delivery, buy elavil online, no prescription seroquel online visa without script, cheap flagyl for sale with no rx required, abilify fedex without prescription, buy valtrex online, propecia without a presciption, buy lipitor online uk, baclofen no rx needed cod accepted, prescription prilosec online, buy synthroid online with a discount, buy cheap amaryl without prescription, buy clomid no prescription, bactrim next day no prescription, fosamax online, purchase online inderal without prescription, buy cipro online no prescription, order retin-a cream online for eyes, order accutane online overnight, buy premarin pharmacy, buy nexium pay by cod, buy prozac online no prescription, plavix buy without prescription, how to get prescription of zovirax, buy amoxil overnight cod, order lasix no visa without prescription, purchase cheapest acyclovir meds online,

Arxiu corresponent a agost 2005

Casa Catalana

La Generalitat de Dalt ha canviat el tractament donat a la Casa Catalana de Mallorca (i els equivalents de Menorca, Perpinyà i Baó), que ara no serà considerada una entitat a l’exterior sinó a l’interior. Bona notícia. Tenir nocions elementals de geometria (i saber què és el centre, el perímetre, la superfície, l’interior i l’exterior) té una certa importància. En podrien aprendre un poc alguns que parlen de govern central, amb la qual cosa semblen ignorar que encara no s’ha descobert cap figura geomètrica que tingui el centre a l’exterior.
L’entitat reubicada que ara ens ocupa en un principi es va dir Casa Regional Catalana, i, com altres cases regionals, fou concebuda com un lloc on els “catalans” poguessin tenir el plaer de trobar-se i donar un poc de sortida a la nostàlgia, com els estrangers que viuen en un país llunyà. Després passà a dir-se Casa Catalana, perquè l’adjectiu regional no esqueia a un país que tenia un president i una policia autonòmica que tenia armes i tot. Durant molt de temps ha organitzat ballades de sardanes al passeig Marítim cada diumenge, entre altres activitats meritòries del seu currículum. Ara passa a ser tractada pel govern principatí com una entitat més de les que a l’interior del país treballen per al redreçament d’aquest. Segurament aquesta funció té més sentit que la de casa regional per a consolar una gent suposadament desplaçada fora de la seva terra. En qualsevol cas, la Casa Catalana per a mi té un problema amb el nom: és que a Mallorca totes les cases són catalanes.

[PS. D’acord, d’acord: algunes no ho són gaire, com la casa-cuartel de la Guàrdia Civil, la de la piscina i qualcuna més. Això també passa a la Catalunya oficial. Era una manera de parlar. Supòs que (quasi) tots m’heu entès.]

7 comentaris

Bona nit, Balears

Llegesc en el Diari de Balears que IB3, la televisió, farà un programa titulat Bona nit, Balears. Ràpidament he pensat que seria un programa a l’estil d’aquell famós Oración, despedida y cierre de la televisió del règim anterior, que tancava la programació del dia i acomiadava els espectadors fins l’endemà. Però no, resulta que és un programa d’entreteniment que comença a les deu i dura unes quantes hores. I aquests són els qui s’han esgargamellat dient que IB3 havia d’usar les famoses modalitats locals. Ah, però caps que pensen en espanyol poca cosa saben de tals modalitats. Doncs bona nit i tapa.

14 comentaris

Cris Juanico

Abans d’ahir va actuar a la plaça de Prada Cris Juanico, acompanyat de la banda Els Mags de Binigall. Cris Juanico és una veu extraordinària i un cantant amb una trajectòria musical brillant. Quan parla us obsequia amb un bellíssim i correctíssim català de Menorca. Quan parla. Perquè quan canta li passa una cosa insòlita: amolla unes eles bledes que, segur que despús-ahir, a un tir de fona de la plaça de Prada, els ossos de Pompeu Fabra cruixien dins la seva tomba. Segur que ni ell no s’ha adonat del problema. Per això cal ajudar-lo. Els qui el coneixeu, els qui l’estimau, per favor digau-li que no faci això. Digau-li-ho, si us plau.

5 comentaris

I qui dimonis és en Pablo?


A Prada també hi ha algunes coses que et fan la mateixa gràcia que un parell de puntades de peu a l’os de la cama. Com haver de veure cada any el gran Pau Casals, el català que honorà Prada amb la seva presència, convertit en Pablo. Desfets de tota vergonya no volen escoltar aquell I am a Catalan que es pogué sentir per tots els racons de la terra i que encara no ha cessat del tot de ressonar. Corbs amb corbs es fan costat. No hauria de fer alguna cosa la Generalitat de Catalunya?

2 comentaris

Prada

Aquest blog ha patit una petita paralització de causes estivals, i ja és ben hora de tornar a la normalitat. Ho faig des de Prada de Conflent, envoltat de bellesa natural impressionant i d’història catalana. Per a mi la Universitat Catalana d’Estiu representa la transició entre la situació estival (feta de calor ensopidora, la ganduleria consegüent i algunes feines diguem-ne manuals) i la represa de l’activitat “intel·lectual” i l’inici del nou curs. Com se sol dir per aquí, una magnífica recàrrega de piles.
Enguany fa vint anys del meu primer curs a la UCE. Comencen a ser molts els records acumulats, les amistats rebrotades, les coses apreses de tanta de gent sàvia que ha passat per aquí. S’ha fet una necessitat peremptòria venir aquí a prendre contacte amb una alta concentració de fe i de convicció, i a retrobar els amics de la Catalunya Nord, com el brillant escriptor Joan-Daniel Beszonoff o el patriota Joan-Pere LeBihan, i els amics sud-catalans que no fallen mai a la cita, com l’animós Josep Guia, el perseverant Lluís Marquet, l’incansable Bernat Joan, i altres.
Només un fet entela la joia de venir aquí: la profunda tristesa de veure que en aquesta terra catalana ja no queden quasi catalans. Terres catalanes, vilatges catalans, velles esglésies catalanes, pedres treballades per mans catalanes que durant mil anys sentiren els mots de la llengua de Ramon Llull, han esdevingut viles, esglésies i pedres desertes de poble, i una impostura de poble hi ha sobrevingut. I s’han silenciat sembla que per a sempre –dic sembla– els mots de la llengua de Ramon Llull. Excepte durant deu dies d’agost, que pels carrers i places de Prada tornen a sonar riallers, feliços de tornar a l’espai que els han usurpat.

1 comentari