Arxiu corresponent a juliol 2005

Carod dixit

Recordar el pensament d’un polític o d’una força política, sentit o llegit moltes vegades, i, per tant, ben conegut, no hauria de produir cap sensació estranya. Però, mira, les coses estan de tal manera, que avui no he pogut evitar un cert impacte en rellegir les paraules que el 2003 Josep-Lluís Carod-Rovira va dir al periodista Vicent Sanchís, i que avui reprodueix l’articulista Francesc-Marc Álvaro a La Vanguardia. Són aquestes:

«És absolutament impossible una evolució de l’Estat espanyol en la qual Catalunya es pugui sentir còmoda. Perquè Espanya no ho vol. A Espanya només s’hi pot estar d’una sola manera i, tal com som nosaltres, no hi cabem. Només ens volen pagant i callant, perquè quan parlem, ho fem d’una altra manera. La utopia és una Espanya plural. Una Espanya plural, una Espanya plurinacional, una Espanya federal, diguem-ho com vulguem. Això és impossible. Perquè, a més, el federalisme és una tradició, no es pot inventar.»

Aquí han passat moltes coses i grosses. ERC va decidir llançar-se a una aventura. Una aventura perillosa i arriscada per a la qual calia molt de coratge (diguem-ho així). Voldria equivocar-me, però m’ensum que aquesta aventura no acabarà bé. I és curiós però l’explicació de per què no acabarà bé l’ha donada el mateix Josep-Lluís Carod-Rovira amb unes paraules d’una clarividència extraordinària.

6 comentaris

Els barnussos són perillosos

Com que som a l’estiu i molts de vacances, rebaixarem la gravetat dels comentaris, almenys avui. L’Ajuntament de Marratxí (Mallorca) ha enviat a tots els seus veïns un tríptic amb savis consells sobre la bona utilització dels serveis municipals de recollida de residus urbans (abans fems o escombraries). Només em sorprèn un detallet, que és la consideració dels barnussos com a matèria tòxica o contaminant. Després de llegir el paperet i de l’ensurt consegüent, m’he apressat a portar el meu barnús a un centre de recollida i tractament de materials perillosos, i a partir d’ara en sortir de la dutxa, el meu cos no tocarà altra matèria que una tovalloleta, o res, per si de cas.
I la imatge aquesta anirà a fer caramull a la meva col·lecció de perles de la llengua catalana.

5 comentaris

Crani buit o barra fins als peus?

Tot i que en aquestes alçades el món ja s’ha civilitzat bastant, de tant en tant apareix en escena qualque salvatge que fa l’única cosa que es pot esperar d’un salvatge: salvatjades. La cosa és especialment greu quan el dit salvatge té un càrrec pagat per tots els ciutadans. Avui el Diari de Balears dóna la notícia d’un d’aquests banastres que ha posat en evidència el contrast colpidor que hi ha entre la civilització i la salvatgeria: una enquesta –redactada en espanyol– passada als funcionaris de la Conselleria d’Obres Públiques del Govern de les Illes Balears en què se sol·licita informació sobre els idiomes que els dits funcionaris dominen. Un d’aquests idiomes és un tal mallorquín, mentre que, curiosament, l’espanyol no surt a la llista. Ara només cal esbrinar qui és el responsable de la feta i posar-lo al carrer per inútil i per haver insultat el país i la legalitat vigent. Mentrestant, hem de considerar responsable la màxima autoritat de la conselleria, la senyora Margarita Isabel Cabrer González, que ha de destituir ipso facto l’autor de la salvatjada o, si no, hauria de dimitir ella.

3 comentaris

TV3, vint anys a Mallorca

Dilluns passat, 4 de juliol, va fer vint anys que a Mallorca es començà a veure TV3. Encara no hi havia les televisions privades (només TVE1 i TVE2), i els mallorquins en van dir automàticament “la tercera” o “el tercer canal”, alhora que es posaven a mirar-la amb interès. Hi ha una generació de joves que tota la vida han vist TV3, que s’han criat amb ella, fins i tot diria que sense ella serien diferents. En alguna manera i mesura les Illes també serien diferents sense aquests vint anys de TV3 (i un poc menys de Canal 33).
TV3 i Canal 33, ço és TVC, és una televisió de qualitat, és a dir, una televisió on hi ha programes de qualitat, informatius seriosos, documentaris interessants, debats enriquidors, i es fuig de la teleporqueria més grossera que tant abunda pertot arreu. Això és el gran mèrit de TVC, que la fa radicalment diferent del nefast Canal 9 i de la seva còpia esperpèntica, IB3. TVC ha dignificat la llengua catalana –i més ho hauria pogut fer si el control de la qualitat lingüística estigués en altres mans–, i això ha estat essencial per al prestigi de la llengua a les Balears i per a afeblir prejudicis lingüístics i reforçar el sentiment d’unitat del català.
Però TVC té un pecat mortal, i de naixement: el regionalisme, que es manifesta tant en alguns esquemes espanyols com en un lamentable reduccionisme del poble català al Principat i la negació de la catalanitat dels altres catalans, de qui hom es desentén de manera quasi absoluta. El quasi ve determinat per algunes mostres escadusseres d’una certa atenció, més simbòlica que efectiva, més de quedar bé que de convicció, i en tot cas profundament anecdòtica. Segons els telenotícies, a les Illes no passa mai res, a l’hora de donar dades només se’n donen del Principat i d’Espanya, la informació meteorològica de la “perifèria” dura uns fugaços segons, la terminologia –per exemple el terme país– s’ajusta al contorn de les quatre províncies, i en els programes d’entreteniment els quadres de referència són el Principat i l’immens star system espanyol. En això TVC es mostra com l’obra coherent de CIU, una formació política regionalista sense perdó de Déu, o almenys sense perdó dels catalans de fora de la Catalunya estreta –més que estricta– que aquella formació ha construït.
TVC hauria pogut ser un instrument extraordinari de desvetllament de la consciència nacional dels mallorquins, menorquins, eivissencs i formenterers. Una eina per a alliberar aquesta societat del caciquisme, el provincianisme i l’alienació cultural que ha forjat una classe dirigent filistea i traidora. Com hauríem avançat! Però per a això calia que els illencs la veiessin com una televisió pròpia que els tracta com a iguals i com a gent del mateix país, no com un exotisme distant que es mira amb displicència en els pocs moments que no s’ignora. No s’hi val aquella excusa tan convergent de no ofendre i no immiscir-se: són els illencs els qui van voler veure TV3 i els qui s’han mobilitzat quan perillava; som milers els qui demanam de manera insistent al Principat que s’impliqui en el lideratge de la construcció nacional, perquè sense aquest lideratge no hi haurà nació (segurament tampoc per als principatins).
TVC encara podria ser una eina per a aquesta construcció. Més que mai ho hauria de ser ara que la consciència nacional dels illencs té un altre instrument en contra, com és l’esguerro d’IB3; però no van per aquí els tirs, amb la televisió de Catalunya en mans d’uns altres regionalistes, i amb ERC abocada al paper de mirar-ho resignadament.
Els milers d’illencs que sens dubte subscriuen amb un clamor les idees d’aquest article continuarem intentant fer de TV3 la nostra primera televisió –quina altra si no?–, encara que adesiara amb un sentiment de rídicul i vergonya, el mateix que vaig sentir un dia quan després de recomanar els informatius de TV3 a un parent, i després que aquest en miràs algun, em va enflocar ben resolt “ui, aquests només preguen per ells!”.

5 comentaris

Atrapats a la ratera

He sentit a dir per ensima vegada a Carod Rovira que ell no vol un Estatut sin una Constituci per a Catalunya (Pasos Catalans?), s a dir que vol la independncia; per com que noms t vint-i-tres diputats ara com ara no es pot fer altra cosa que un Estatut.
Molt b: doncs suposem que ERC tingus ara majoria absoluta al Parlament del Principat i pogus iniciar el cam de la sobirania. Si no vaig molt errat, aix implicaria sortir de la Constituci espanyola i optar per una autntica ruptura legal. No crec que hi hagi mai independncia dins el marc de la Constituci espanyola, vaja. Faria ERC aquesta passa? Carod ha dit moltes vegades que s, i all del referndum, i (en cas de guanyar-lo) all de “si no els agrada que s’hi posin fulles”.
Per qu si amb els escons necessaris ERC s’atreviria a fer el trencament (referndum d’autodeterminaci i accions posteriors conseqents, incls all de les misterioses fulles) ara no es pot fer un trencament molt ms petit, com seria presentar a Madrid un Estatut avanat, semblant al Pla Ibarretxe, encara que surti de la Constituci. ERC i CIU tenen escons suficients per a fer-ho (estic parlant de la majoria absoluta, que democrticament s vlida en un procs sobiranista, no dels dos teros estipulats actualment per a la reforma estatutria, que aix ja no s cap ruptura).
Per qu un partit disposat a fer un acte de sobirania per aconseguir els seus objectius finals quan tingui fora suficient insisteix tant ara que l’Estatut ha d’estar dins els lmits constitucionals? Per qu el discurs de “que s’hi posin fulles” ara no val? Naturalment que un Estatut avanat seria rebutjat per illegal; per no ho seria tamb la iniciativa plenament sobiranista, si aquesta arribs a produir-se, com espera ERC que succeir algun dia? La cosa s que sense pegar el cop damunt la taula s ben evident que noms hi ha possibilitat de fer uns retocs a la situaci actual, i, com diria en Llach, no era aix, companys, no era aix.
O potser els de CIU no estan per la idea? Doncs tot aix caldria aclarir-ho, per sembla que no estam en cam d’aclarir res sin d’embullar-ho tot ben embullat. De fet, fa dos anys que les coses estan ben embullades. O ben empantanegades. I, com diu avui en Cards, el prxim 11 de setembre hi haur una nova derrota per a commemorar.

2 comentaris

Primers passos

Ja hi som, una altra vegada, amb els primers passos. Quan la Coordinadora d’Estats Europeus Desfasats dita també Unió Europea va negar als catalans –els dotze milions– l’oficialitat del català, tot concedint un petit –i humiliant– premi de consolació, alguns polítics de torn van dir que era “un primer pas”. Ara els mateixos que ens deien que defensaven l’oficialitat del català a Europa –quines coses!– ens han infringit una altra humiliació: ens han negat l’ús del català al Senat espanyol. Això sí, també ens han concedit un petit –i humiliant– premi de consolació: el català es podrà usar a una comissió, només una, i es podran presentar papers en català sempre que també es presenti la versió espanyola. Cal dir que al Senat espanyol també s’hi poden presentar papers en swahili, sempre que també es presenti la versió espanyola. L’única diferència entre un cas i l’altre és que la versió catalana –que no mirarà ningú– es registrarà i s’arxivarà i la versió swahili anirà directament a la paperera. Però no cregueu que una cosa i l’altra siguin tan diferents. Bé, la cosa és que ara també ens han vingut amb la cançoneta del primer pas. Doncs no: quan et diuen que no, et diuen que no, i el que ha de fer un polític honrat és explicar per què han dit que no i mirar què es pot fer perquè sigui sí.
Quan ens diguin que no definitivament del català al Congrés també serà un primer pas. I quan aprovin l’Estatut del País Valencià, i el del Principat, i el de les Illes, i el finançament… Som un país que sempre fa primers passos però no es mou mai d’allà on és.

1 comentari