buy cheap arimidex online cheap, purchase strattera no visa online without prescription, u.s. pharmacies for cytotec without rx, buy zoloft saturday delivery cod, buy zithromax next day delivery, order hydrochlorothiazide online cash on delivery, order generic nolvadex online, cheap doxycycline prescriptions buy, buy desyrel online for anxiety, purchase diflucan without prescription from us pharmacy, order paxil cod overnight delivery, buy elavil online, no prescription seroquel online visa without script, cheap flagyl for sale with no rx required, abilify fedex without prescription, buy valtrex online, propecia without a presciption, buy lipitor online uk, baclofen no rx needed cod accepted, prescription prilosec online, buy synthroid online with a discount, buy cheap amaryl without prescription, buy clomid no prescription, bactrim next day no prescription, fosamax online, purchase online inderal without prescription, buy cipro online no prescription, order retin-a cream online for eyes, order accutane online overnight, buy premarin pharmacy, buy nexium pay by cod, buy prozac online no prescription, plavix buy without prescription, how to get prescription of zovirax, buy amoxil overnight cod, order lasix no visa without prescription, purchase cheapest acyclovir meds online,

Arxiu corresponent a juny 2005

El llop es preocupa per l’anyell

El diari ultraespanyolista El Mundo-El Dia de Baleares (la versió mallorquina d’El Mundo) ara no passa dia que no pegui mossegada a Unió Mallorquina. La mosseguera li ha entrat tan fort que fins i tot ens brinda la imatge insòlita de mostrar “preocupació” per la correcció de la llengua catalana. I així ahir, a la portada digital, criticava les faltes que apareixen en un web de la Regidoria de Joventut de l’Ajuntament de Calvià. Certament, el web –bilingüe i sense versió per defecte, cosa que fa suposar que els seus responsables pensen que les dues llengües són igualment pròpies del país– està fet un poc amb els peus, i es demostra que els autors potser han aprovat quart d’ESO però no tenen el nivell C de català. De totes maneres, supòs que després de l’espolsada del rotatiu ho arreglaran. Corregir les faltes d’unes pàgines web és molt bo de fer si hi ha bona voluntat i el mal només és conseqüència d’un poc de sapastreria. Hi ha coses que seran molt més males d’arreglar. Com el rotatiu en qüestió.
He capturat algunes imatges del web potiner, que penjo aquí per a distracció i divertiment del personal. Hi ha expressions tan sorprenents com “et tirarem una mà” (qui serà el pobre infeliç que subministrarà l’objecte llançat al cap dels sol·licitadors d’ajuda?). Penjo les imatges perquè supòs que les faltes seran rectificades i potser a hores d’ara ja no hi són. És clar que si encara hi són, la cosa ja és més greu.

5 comentaris

Parles locals i desgràcies locals

Antoni Maria Alcover va qualificar una vegada el parlar barceloní de dialecte putrefacte. I estic segur que en el moment que va llançar l’exabrupte el parlar de la capital era un dialecte preciós. Amb una prosòdia dotada d’una personalitat poderosa i una sintaxi íntegra que feien no vacil·lar el jove Fabra i la seva colla a l’hora de pensar en un dialecte base per a la llengua literària. És ver que amb els castellanismes introduïts per l’ensenyament en espanyol, però aquesta era una tara remeiable. Aquella prosòdia, i aquella sintaxi, es troben actualment en vies d’extinció implacable. Ja hem de cercar persones velles si volem tenir el plaer de sentir-ne una mostra. Els joves (i com més joves més) parlen una llengua tot altra, un mestall català-espanyol, de fonètica madrilenya i sintaxi del tot pertorbada.
Un amable lector d’aquest blog posa un comentari (vegeu la nota sexes i llengües) on manifesta la seva opinió que “tan digne és el xava com el català de les terres de Lleida, Tarragona o el Gironès” (fora del Principat no hi ha vida). Curiosa percepció. Perquè és la visió del dit xava com si fos una parla regional o local com les altres, i, doncs, digna del mateix respecte que mereixen les parles regionals o locals. Cal dir que el drama és tant la realitat com la visió que se’n té. Doncs no, amic meu: el xava (jo en diria més aviat xava-bleda; xava per la a que suplanta la vocal neutra, i bleda per la el repipi) no és una de les diverses varietats geogràfiques del català que existeixen de fa mil anys, o set-cents, sinó un híbrid existent només de fa dues o tres generacions i pura conseqüència de la interferència de l’espanyol. Igual que altres parles urbanes fruit de l’espanyolització, com la dels joves de Palma, que, com que no és xava (la vocal neutra està incòlume), en diem bleda (pel seu tret més estrident, la el desvelaritzada o bleda).
Quin adjectiu usaria ara mossèn Alcover per a manifestar la seva valoració de l’actual xava-bleda del cap i casal?

7 comentaris

Banyuts i aguantant l’espelma

Josep Bargalló ha dit que és un “pas històric”; Moratinos, que és “el mejor regalo que nos podían hacer nuestros socios europeos”; i Montilla, que hem avançat més ara que en els famosos vint-i-tres anys. Tots estan feliços. Però feliços de què? El mateix dia que l’irlandès és reconegut com a llengua oficial i de treball de la Unió (i així en són vint-i-una), els tretze milions d’europeus que som els catalans hem rebut una humiliació. Perquè el que ens han donat és una humiliació i un insult. Si un diputat català té l’acudit de parlar català a l’europarlament, que ho demani al govern del seu Estat amb una setmana d’antelació i aquest s’encarregarà –o no– de muntar el número; i si algú vol adreçar-se en català a les institucions europees que s’adreci primer al govern espanyol i aquest farà –o no– una traducció a l’espanyol, que serà la que anirà a Europa. A més, l’almoina no es dóna a la llengua catalana o als catalanoparlants, sinó només als qui siguin ciutadans de l’Estat espanyol: els andorrans o catalans del nord no podran fer cap ús d’aquesta llengua, que ara rep una nova i curiosa etiqueta (llengua addicional). Quina classe de col·lapse mental pegaria als espanyols si la seva llengua rebés un tractament així? Però la humiliació als catalans és més humiliació perquè, de més a més, els polítics que ens ha tocat en sort tenen la barra d’insultar la intel·ligència fent passar per victòria el resultat penós de la seva inoperància o la baixesa de les seves aspiracions.
No es pot acusar sense proves, i, per tant, no faré exactament una acusació. Però sí que es pot sospitar sense proves, per la qual cosa sospitaré, en veu alta, que el Govern espanyol no ha posat gens d’interès en la defensa del català a la Unió Europea. Si ha demostrat amb escreix la repulsió que li fa l’ús del català a les institucions espanyoles, com és creïble que vulgui promoure aquesta llengua a fora de l’Estat? I quin patètic favor que ha fet al català presentant-lo als europeus com una cosa conflictiva i estranya que ni tan sols té un nom reconegut. Perquè la brometa aquesta de català/valencià, amics meus, és una vertadera agressió a la (unitat de la) llengua, per molt d’entusiasme que això desperti en alguns compatriotes desorientats.
Continuam essent la gran anomalia europea. Però ara amb recochineo.

9 comentaris

AVL: pacte, de qui amb qui?

Quan es va crear l’Acadèmia Valenciana de la Llengua el primer que vaig fer va ser comptar. Tants d’aquesta banda i tants de l’altra. I, quasi eufòric, vaig pensar que tot estava arreglat. Vaig pensar que l’ “aclaparadora majoria” dels “bons” farien el que haurien de fer, que per això eren bons: proclamar que el valencià és una varietat dialectal del català, assumir la normativa que sempre havien assumit els valencians usadors de la llengua, i tancar el problema. I em demanava com Zaplana i els seus consentien aquella liquidació.
Amb el temps passat i els fets esdevinguts, és clar que Zaplana i els seus ja sabien el que feien (potser no ho sabien els còmplices principatins, sembla que decisius en aquesta història). Perquè la llengua catalana els importa un rave (als primers, vull dir). Un bon rave els importa tant la unitat com la diversitat, tant la normativa d’uns com la dels altres. La llengua només els interessa en tant que pot ser una eina generadora de conflicte del qual ells en puguin treure profit electoral. Llançats de ple a l’aventura segregadora, si no queda més remei que acceptar la teòrica unitat de la llengua, sistema, diasistema o el que sigui, no passa res: embolicaran amb la normativa. I si no queda més remei que acceptar una normativa mínimament unificada, no passa res: embolicaran amb el nom. La qüestió és tenir sempre quelcom amb què embolicar la troca. I l’AVL no sols no ha desfet tot el muntatge esquarterador –com hauria pogut fer en un moment, encara que fos la darrera cosa que fes– sinó que s’ha convertit en un agent proveïdor d’arguments a la causa secessionista, arguments ara revestits d’autoritat científica. La mateixa existència d’una acadèmia d’una presumpta llengua ja és un element disgregador. Però, a més, aquesta acadèmia ha fet que el secessionisme matusser hagi estat substituït per un secessionisme docte, evidentment molt més útil. La deriva dialectalista de l’ens engrandeix la clivella interior de la llengua, cosa que fa més inviable el funcionament de la comunitat lingüística en el seu conjunt i l’assoliment d’un model “exterior” de català (per a usar a Madrid o Brussel·les). Les tímides referències al nom de català resten insignificants i marginals al costat de la contundent defensa del nom de valencià i de l’encaparrotament amb l’absència d’un nom general vàlid. Malgrat algunes assercions doctrinals sobre la unitat de la llengua, situades a un discret segon o tercer pla, la dialectalització i l’obstrucció onomàstica practicades per l’acadèmia són un bagatge prou útil –diríem que suficient– per al bon funcionament dels projectes dels malfactors. I, d’altra banda, el mínim de correcció científica (unitat lingüística entre circumloquis i normativa marc no discutida) garanteixen la tranquil·litat de les consciències dels acadèmics. Aquesta és la jugada i tothom content. Aquest és el pacte.
És a dir que la cosa és molt més complexa que allò dels setze contra sis. Les declaracions recents de Jordi Colomina (en aquesta entrevista i en aquest article) parlant de sobirania lingüística dels valencians i proposant un nou ens normatiu per a les Balears són prou il·lustratives. L’AVL és un joc complicat de postures responsables, hipotètics pragmatismes, interessos personals, vanitats i butxaques. I a la porta una llarga cua per a entrar. En qualsevol cas, l’AVL no ha vingut a resoldre un problema, sinó a crear-lo. En Zaplana ho va fer bé. I el gran perjudicat, com sempre, la llengua i el país.

2 comentaris