buy cheap arimidex online cheap, purchase strattera no visa online without prescription, u.s. pharmacies for cytotec without rx, buy zoloft saturday delivery cod, buy zithromax next day delivery, order hydrochlorothiazide online cash on delivery, order generic nolvadex online, cheap doxycycline prescriptions buy, buy desyrel online for anxiety, purchase diflucan without prescription from us pharmacy, order paxil cod overnight delivery, buy elavil online, no prescription seroquel online visa without script, cheap flagyl for sale with no rx required, abilify fedex without prescription, buy valtrex online, propecia without a presciption, buy lipitor online uk, baclofen no rx needed cod accepted, prescription prilosec online, buy synthroid online with a discount, buy cheap amaryl without prescription, buy clomid no prescription, bactrim next day no prescription, fosamax online, purchase online inderal without prescription, buy cipro online no prescription, order retin-a cream online for eyes, order accutane online overnight, buy premarin pharmacy, buy nexium pay by cod, buy prozac online no prescription, plavix buy without prescription, how to get prescription of zovirax, buy amoxil overnight cod, order lasix no visa without prescription, purchase cheapest acyclovir meds online,

Arxiu corresponent a maig 2005

Bon dia tot el dia

La meva nota titulada Bon dia tot el dia ha tingut una difusió considerable. L’han reproduïda un bon grapat de blogs de temàtica diversa, alguns col·legues l’han sotmesa a discussió a fòrums de llengua i me’n fan comentaris les persones de qui menys ho esperaria. En aquesta difusió, i la que puguin tenir altres notes, em preocupa que es produeixi una certa descontextualització i que això no sigui prou tingut en compte per la possible crítica. Les notes d’un blog són una cosa molt diferent d’un article de premsa i més d’un article d’una publicació científica o especialitzada. Les notes d’un blog (i per això jo en dic notes) són escrits més o menys breus, directes i espontanis, de pretensions més modestes que aquells altres textos, d’estructura menys treballada i on hi ha un tipus de discurs que ja se sap que permet un estil més relaxat i un to més atrevit. El tema de la nota esmentada és prou important i mereixeria un article rigorós; però un fa el que pot i si no pot (o no té temps de) segar espigola. Per això, mentre no hi hagi l’article de les característiques que el tema reclama, a la noteta del blog li farem la concessió de penjar-la provisionalment, amb uns retoquets, al costat d’altres articles sobre llengua en el lloc corresponent.
També he de dir que hi ha hagut qualcú –com era previsible– a qui l’escrit no ha fet gaire gràcia. Ho coment en el llegir més.

No li ha fet gràcia a l’anònim autor de Cave canem, qui me’n fa aquesta crítica. Amic que generosament ens advertiu de la perillositat de les canines barramentes: efectivament això és política, i tant que és política, és política lingüística. El que hauríem d’aclarir és si això és una activitat delictiva, perquè si no ho és, amb el vostre permís jo continuaré. La neteja de paraules no sols l’han feta els pèrfids nacionalistes serbs (crec que no m’he errat) i croats; en trobaríem molts altres exemples, com la tasca d’Aasen a Noruega, la tasca de Dobrovsky per al txec… i, si estiram la corda, trobarem que, en major o menor mesura, en la major part de normalitzacions de llengües sotmeses s’ha fet neteja de la “brutor” produïda per la imposició d’una llengua estrangera. I aquesta va ser la tasca de Pompeu Fabra a Catalunya, que tingué la pensada de substituir els menos, busson, huelga o centro (que deia tothom “lliurement”) pels imposats menys, bústia, vaga o centre (que no deia ningú). Al cap i a la fi, també és política el que van fer els qui netejaren del català mediàtic una camionada de paraules catalanes vives i usuals però que tenien l’estigma de no ser gaire usades entre el Tibidabo i el moll de la Fusta. Tot és política, és a dir tots els projectes de planificació per a transformar una realitat en una altra que ens fa més patxoca. I com que no hi ha eleccions democràtiques a planificadors de la llengua, haurem de convenir que cadascú té dret a fer el que pugui en suport del que considera el millor per a la seva comunitat lingüística. Fer el que pugui dins els límits d’una ètica. També hauríem de convenir que algunes tàctiques són poc saludables. Com la utilització persistent de certes associacions d’idees. Això dels Balcans es veu que dóna bon compte. El nacionalisme espanyol bé s’ha cuidat de d’aferrar amb Imedio independentisme i ex-Iugoslàvia, ço és guerra i desastre; però l’estratagema ja cansa. En tot cas, felicit l’amic discrepant per l’encert en la tria de la paraula neteja, que ell ha aportat a aquest debat.
Bé, i que ningú no pateixi per la utilització de termes militars; per molt que ens hi esforçam encara no hem aconseguit eliminar del tot els usos metafòrics en el llenguatge, i fins i tot el papa, tan pacífic i mosqueta morta –ho dic amb tota simpatia–, parla de lluitar contra la sida o contra la “dictadura del relativisme”. I una altra: un diari ultraespanyolista i d’extrema dreta de Palma té por costum inveterat d’aplicar al col·lectiu d’assessors lingüístics de l’illa el nom de guàrdia pretoriana. No, no vull fer cap associació d’idees; només que crec que els sabrà greu de saber que en això no són únics o originals.

3 comentaris

Vicente Ferrer


Vicente Ferrer és un ex-jesuïta català que durant els darrers trenta anys ha dut a terme una labor exemplar a la regió d’Anantapur, a l’Índia. El mèrit no li’l discutirà ningú, i si s’ha de votar la concessió de qualsevol premi o distinció, que compti amb el meu vot. Però el dret que té al reconeixement d’aquest mèrit no em lleva a mi el dret de censurar un dels demèrits que pot tenir un català, com és la deslleialtat amb el seu i meu país, conscient o inconscient, sobretot quan aquest català és una persona de projecció pública. Vicente Ferrer ni tan sols veu la necessitat de posar-se el seu nom en català, cosa que ja és prou indicativa. I en espanyol figura en el títol de la seva fundació, la Fundación Vicente Ferrer, tota la informació de la qual és a la seva pàgina web, que té versió en espanyol i en anglès, però no en català. I Vicente Ferrer es veu que segueix els passos dels franciscans mallorquins que implantaven l’espanyol a Amèrica, perquè tinc entès que s’aplica a fer alguna mena d’ensenyament d’aquesta llengua en aquella regió perquè els milers de catalans que hi tenim infants apadrinats ens puguem comunicar amb els nostres beneficiats (car, com és lògic, seria absurd de comunicar-nos-hi en anglès, una llengua que, com tothom sap, a l’Índia no pinta una mona). Per fer els deu reials justs, la setmana passada Vicente Ferrer va venir a Palma a fer una gran conferència, convidat per una fundació feta per empreses de negocis turístics i una caixa d’estalvis. Amb la sala de gom a gom, amb les principals autoritats davant de tot, Vicente Ferrer va fer una llarga conferència… tota en espanyol. En alguns moments, i aquest en va ser un, et sembles transportat a èpoques del passat, posem al franquisme troglodita o a les etapes de profund provincianisme de més enrere. Vicente Ferrer deu ser una d’aquestes persones que pensen que amb els problemes que hi ha al món és ben estúpid que els que vivim com a reis ens preocupem per llengües, autonomies o independències. Aquest esquema el solem trobar en tota classe de progres, esquerranosos i altres avançats; però ja és més insòlit en un d’aquells que varen aprendre al seminari allò que “no sols de pa viu l’home”. En tot cas, en els seminaris del sentit comú ensenyen que les causes nobles, com el saber, no ocupen lloc, i, per tant, per a impulsar-ne una no cal desallotjar-ne cap altra; sobretot quan la que no s’hauria de desallotjar no exigeix molt més que una cosa tan senzilla com viure i actuar amb una certa coherència.

5 comentaris

Petita celebració

Aquest mes de maig fa cinc anys rodons de la posada en funcionament de les meves pàgines web, coincident amb la compra del domini bibiloni.net. L’experiència ha estat engrescadora, perquè això d’editar a la xarxa és un camí d’aprenentatge, d’innovació i de descoberta permanent. I el balanç no pot ser més que positiu, per les coses apreses, i sobretot perquè el caramull de mails que al llarg d’aquests anys he anat rebent amb mots de gratitud i d’encoratjament mostren que, encara que en moltes de les llargues estones que passes davant el teclat puguis dubtar de la utilitat de la feina, per a alguna cosa deu servir. I quan veus que el nombre de visites, encara que modest, va creixent (ara anam per les dotze mil visites cada mes), igual que també van creixent els enllaços, no pots escapar d’un cert sentiment de responsabilitat.
Els projectes són abundants i el temps és escàs. Però un web –o almenys aquest– és un cove que es va omplint de peix segons el temps que tinguis per a pescar i d’acord amb l’estat de la pesquera. L’important és que els materials ficats dins el cove ja hi són per sempre i esperen altres materials que vagin omplint el recipient. Les pàgines estrictament personals –que, com diu l’adjectiu, donen informació sobre l’activitat d’una persona– han quedat –i així ho vull– secundàries al costat del paquet de pàgines de llengua i sociolingüística que significativament vaig titular Materials de construcció, perquè són un granet d’arena per a l’objectiu que m’agullona des de sempre: la construcció d’una nació catalana i una llengua nacional totes dues sostenibles i segures.
I de fa poc el conjunt ha augmentat amb aquest blog, que també vaig començar amb el dubte de si serviria per a res. I bé, un blog pot ser una eina interessant per a fer sortir i transmetre, amb facilitat i immediatesa, coses que hi ha per dins que de vegades demanen sortir, unes més serioses i altres més desenfadades, i fins i tot per a treure alguna petita provatura literària. Tot plegat, em referma allò que tots ja sabem, que Internet té unes possibilitats extraordinàries, i en un país amb tants de mitjans de comunicació que no serveixen més que per a agredir-nos, pot resultar un mecanisme de defensa essencial.
Així que continuarem. Gràcies a tots els qui em feu l’honor d’entrar en aquesta modesta casa.

6 comentaris

Escoles mallorquines

Els mallorquins anam a la botiga a comprar sobrassada, i encara no he vist mai ningú que demani sobrassada mallorquina o que digui que ha menjat sobrassada mallorquina. Sobrassada i prou: l’adjectiu potser el faran servir els de fora, sobretot si tenen una altra classe de sobrassada més avinent, però nosaltres només tenim la nostra. Menys sort ha tingut la crema, que molts de catalans anomenen, benintencionadament però amb una mica d’inconsciència del seu acte, crema catalana. Adjectivant com a catalana la crema del país se situen automàticament en la mateixa perspectiva de l’estranger, però el marc espanyol –mental, de mitjans de comunicació, de consum, etc– dissimula aquesta senzilla realitat.
I de la sobrassada i la crema a les escoles. Ahir es va celebrar a Palma la XXI Trobada d’Escoles Mallorquines. Darrere queda un llarg camí d’exemplaritat i civisme traçat pel bo i millor del magisteri insular. Però el rètol presenta algun problema. Si fos Trobada d’Escoles de Mallorca, no hi hauria res que desencaixàs, perquè únicament quedaria assenyalat el marc geogràfic de les escoles que es troben (diguem de passada que la trobada equivalent d’Eivissa es diu Trobada d’Escoles). Però sabem que en la pràctica universal quan una escola duu un adjectiu d’aquest tipus, hi ha una clara referència a la llengua vehicular utilitzada. Per exemple, a Andorra hi ha escoles franceses i escoles espanyoles, segons la llengua, a més de les escoles dites andorranes, en català. A Mallorca, vint-i-un anys enrere s’estenia un moviment de creació d’escoles que feien tot l’ensenyament en català, escoles heroiques, de mestres heroics, en un context difícil en què predominava aclaparadorament l’escola en espanyol. D’aquelles escoles en digueren escoles mallorquines, tremolant el pols davant la possibilitat de dir-ne escoles catalanes. Algú va intentar implantar aquest nom en algun moment, però el pols continuà tremolant. No sé si actualment s’imposa alguna mena de revisió. Perquè, per lògica i per llei, a la Mallorca d’avui tota l’escola ha de ser en català, cosa que hauria de fer innecessari qualsevol adjectiu. Hi ha un decret (decret 125/2000, article 3) que diu que “la llengua catalana, pròpia de les Illes Balears, és la llengua de l’ensenyament”. I un altre decret (56/2004) ho ratifica en els mateixos termes. És a dir que a Mallorca totes les escoles són mallorquines, o sigui catalanes, i si n’hi ha que no ho són es troben en situació anormal i alegal. En la denúncia d’aquesta anormalitat i d’aquesta alegalitat és on s’hauria de posar tota l’energia.

6 comentaris

Sexes i llengües


És una monada la presentadora aquesta de «Sexes». Flora Saura es diu. El programet, en principi de divulgació sexual, sembla més pensat per a la distracció de desenfeinats i gent avorrida que per a la divulgació de res. Però, en tot cas, ella mateixa és el principal agent que provoca amb tota immediatesa la sortida de l’avorriment. La seva mirada tendra amb el capet tombat cap a la dreta; el somrís franc i irreprimit, que dóna tota l’esplendor a una boca immensa però mai excessiva, plena de dents blanquíssimes i en perfecta formació; i aquesta expressió excitant de la dona que et mira amb mescla d’encuriosiment i fervor, com a revelant que alguna cosa de tu la fascina…, uf. Però ai, la vida té males passades d’una duresa despietada. I allò que és un plaer per a un sentit pot ser un turment per a un altre. En aquest cas el plaer per als ulls es barreja de manera immisericorde amb el turment per a les orelles. I és que d’aquells llavis sensuals raja un català amb un horrible accent espanyol, aquesta repulsiva fonètica xava-bleda que va inundant tota l’àrea metropolitana de la capital, pujant com les aigües invasores d’una casa negada, lentament i cap amunt, de les generacions més tendres cap a les més granades.
El més dolorós és la constatació de la degeneració lingüística de TV3, on sembla que l’interès per la qualitat de la llengua –i la fonètica n’és part essencial– ha passat a la cua dels propòsits, i la casa es va omplint de presentadors, actors i veus en off amb el bleda o xava-bleda espanyolitzats per vestit de festa i de dia feiner. O potser –pitjor encara– els qui ho haurien de compondre no són ni conscients –com no ho deu ser la bella presentadora– de l’estat d’indigència lingüística que regna en aquella casa.
Si aquestes paraules li haguessin d’arribar, recomanaria a la periodista la meva Guia de correcció fonètica, que vaig fer pensant en persones com ella, i que, amb el mateix esforç que deu posar per al manteniment dels seus atractius corporals, podria col·locar la seva dicció a la mateixa alçada d’aquells. I si no, mala sort. Sigui com sigui, crec que continuaré mirant el programa –tot i que del contingut no crec que em quedi gaire cosa per a aprendre–, més que res per comprovar si es va produint alguna millorança en la fonètica de la noia, plaer dels meus ulls i turment de les meves orelles.

10 comentaris

I els nostres?


No voldria donar més gas al globus de la visita dels senyors Borbón-Ortiz a les Illes; ja ho han fet a bastament els mitjans de comunicació convencionals (12 pàgines cada dia de mitjana els diaris locals), que han mostrat el seu art en la manipulació desvergonyida de les imatges, i en la presentació de la banalitat i la buidor com a matèria d’interès col·lectiu. Però és que la cosa té molt de suc.
A la nota anterior hem criticat la pràctica de l’ús emblemàtic i decoratiu del català per part del cap d’Estat i el possible cap futur. Una manifestació d’una arquitectura político-lingüística profundament desequilibrada, que segurament només s’acabarà implantant la igualtat de llengües des del fonament de l’Estat o establint un Estat propi. Tanmateix, també mereix un comentari el comportament lingüístic dels primers mandataris locals que han retut pleitesia, per dir-ho molt suaument, a la parella visitant. En els mitjans de comunicació els hem vist a tots adreçant els seus discursos als invitats en la llengua d’ells i no en la del país, excepte les parauletes emblemàtiques. Tots, sense ni tan sols l’excepció d’algú –o alguna– que es diu nacionalista. Com que tot el muntatge de la visita té un alt valor simbòlic, és ben lamentable que siguin els primers representants de la nostra societat els qui reforcin la tristament arrelada imatge de la renúncia a la pròpia llengua davant el foraster i la confusió tan intensament planificada entre cortesia i servilisme; que no sàpiguen mostrar als seus la manera de servar la dignitat i l’autorespecte. Tot i que hi ha precedents que no s’haurien de negligir (el rector Llorenç Huguet va tenir l’enteresa de fer el seu discurs totalment en català en una visita reial a la Universitat). Però es veu que no tenen adob ni compostura, i on no n’hi ha que no n’hi cerquin.

Cap comentari

Quatre parauletes

Quan el rei de Bèlgica fa un discurs en territori de llengua neerlandesa el fa íntegrament en neerlandès, i quan el fa en territori de llengua francesa el fa íntegrament en francès. Si fes el seu discurs en la llengua no pròpia del territori tot afegint-hi unes parauletes en l’idioma propi, això seria considerat un insult. Això mateix succeeix amb els caps d’Estat de qualsevol país que practiqui el plurilingüisme igualitari, que –diguem-ho de passada– són molt poquets.
En el nostre país el mal ve de molt enrere. Carles I va ser el darrer rei que s’adreçà a les corts catalanes en català. Sembla que després la nostra llengua emmudí en boca reial fins a l’actual monarca, que introduí allò de les “quatre parauletes” en català. I aquesta és la pràctica de rei i príncep quan fan visita oficial al Principat o a les Illes (no sé ara com està la cosa al País Valencià). En tot cas, és un reflex i una conseqüència del sistema lingüístic no igualitari que imposa la Constitució del 78. El missatge que es desprèn és que el català és presentat com a eina només vàlida per al simbolisme i la gracieta, no com un instrument normal de comunicació. I, fins i tot, com a cosa vinculada al passat (citacions de Jaume I i Ramon Llull en els discursos que motiven aquesta nota). Alguns consideren que els pronunciadors de les quatre parauletes en català amb això ja han pixat colònia. Altres consideram que qui és capaç de pronuncar un paràgraf en català podria fer-hi tot el discurs sense quedar del tot esgotat. I si no ho fa, tal fet s’ha d’agafar, com a mínim, com un greuge al país. Com a Bèlgica.

I una curiositat anecdòtica: Un discurso en catalán y no en mallorquín és un titular d’un còmic que es publica a Palma diàriament. La gonelleria residual i patèticament resistent ha tornat a perdre una altra batalla en poc temps (fa poc ha perdut la batalla pel model de llengua d’IB3); ara ha vist frustrat un altre íntim desig, el de sentir un alt dignatari de l’Estat parlant en llenguatge dialectal, diferenciat del català comú.

1 comentari

No hay prisa


Felipe de Borbón ha dit avui mateix a Palma que per a la reforma legal que ha d’equiparar homes i dones en la successió al tron “no hay prisa” perquè encara “hay una generación de por medio”. No sé quin nivell d’anàlisi faran d’aquesta frase els especialistes aquests pròxims dies a la premsa, però, segons com es miri, la cosa toca algun voraviu. Perquè vejam: si es fa aquesta reforma legal deu ser perquè la igualtat entre sexes és una qüestió de justícia i no per altra cosa. Si és així, quin sentit té no aplicar la justícia a partir d’ara mateix, tenint en compte que aquest senyor encara no és cap d’Estat i encara li manca temps per a ser-ho? Més: si ara es reformàs la Constitució espanyola i s’establís que l’hereu de la Corona ha de ser el primogènit sense tenir en compte el sexe, i sense establir cap altra afegitó, a la mort o abdicació de l’actual rei d’Espanya, constitució en mà qui hauria de ser el successor? Perquè la successió es produiria en un moment de plena vigència de la nova norma de la Constitució i aquesta està per damunt qualsevol altra disposició o voluntat prèvies. Per tant, és obvi que la reforma projectada ja assegurarà el tron per a Felipe; és a dir que es farà una llei per a establir la igualtat entre persones que fixarà una excepció per a una persona. Una cosa tan coherent democràticament com tot el muntatge. Però els monàrquics no haurien de deixar de fer-se la pregunta de més amunt: la reforma aquesta es farà perquè la igualtat de sexes és una qüestió de justícia o no? I també se l’hauria de fer el qui sembla haver declarat avui que el principi d’igualtat li sembla molt bé mentre no l’apliquin a ell.

4 comentaris

Bestiari informàtic


La terminologia de la informàtica s’aparta sensiblement de la resta de terminologies científiques. Aquestes estan muntades essencialment damunt el fons lexemàtic llatí i grec; i aquella, en bona mesura –també té un important contingent terminològic de base clàssica– ha cercat altres camins per a donar nom als seus conceptes. Una conseqüència inevitable de la trempada informalitat americana. Per exemple, les metàfores relacionades amb elements de la vida quotidiana. Recordem el cas sorollós de hardware, literalment “ferreteria”. Un camp productiu, però, ha estat el món dels animals, que han donat “vida” al tecnolecte de l’univers dels bits. Navegar (una altra metàfora, aquesta més usual en el sector romànic) es diu en anglès brouse, que vol dir exactament “pasturar”, cosa que duu implícita la consideració gens delicada de ramat dels pasturadors. I què me’n direu de la famosa web, en català “teranyina”, que fa que aquelles bucòliques ovelles pasturadores ara tornin escarrufadores aranyes de cames inacabables? L’objecte que tenim amb la mà dreta quan dedicam un temps ingent de la nostra vida, per gust o per força, a la reina de les màquines, es diu ratolí, amb la qual cosa aquests animalons deixen de ser per unes estones éssers repugnants i malèfics i esdevenen criatures tocadisses que acariciam sense temença. I malèfics són també els temuts virus, que ja sé que no són “animalets” –un té una cultureta de ciències–, però per aquesta vegada farem la vista grossa. I els terrífics cucs, que fan més destrossa que els que deixen foradada i podrida la millor fruita del corral. Tot un bestiari metafòric, un món d’animals que no són animals. Doncs continuant en aquesta línia, proposaria modestament la incorporació d’un nou terme per a completar la col·lecció zoològica: paparra informàtica. No n’explicaré el significat, perquè confiu en la sagacitat dels meus lectors per a endevinar-lo. Només com a pista diré que té relació amb el món dels weblogs. I la cosa encara es pot desenvolupar més: si la conseqüència dels virus són els immediats antivirus, darrere les paparres vindran els insecticides informàtics, certament existents però encara bastant imperfectes. Si qualcú em pot recomanar un insecticida eficaç i diligent, li ho agrairé.

Cap comentari

Més sobre la llengua d’IB3


Si la cosa no es desbarata, els informatius d’IB3 –no oblidem que parlam només dels informatius– es veu que faran servir un català que he qualificat de normal, normatiu i correcte. Això és tant com dir que s’ha descartat l’opció que molts temíem –la llengua dialectal i macarrònica–, i això és un fet molt important en la línia que hauria de portar a la consolidació d’un model de llengua formal a les Illes que no sigui objecte de cap mena de manipulació política o partidària. A les societats normals dretes, esquerres, extremes dretes i extremes esquerres discuteixen per moltes coses, però no per articles i pronoms. La declaració de satisfacció que vaig fer per l’encert lingüístic, en termes generals, d’IB3 és el mateix que dir que el gonellisme és un fenomen que es pot donar per fracassat i en vies de liquidació. No s’han atrevit a fer un informatiu amb llengua de taverna, i ningú no ha mostrat cap queixa per l’idioma emprat, ni tan sols el diari especialista en el tema.
Però després hi ha més coses. Es veu que en els despatxos hi ha estirades i empentes. M’assabent per Tribuna Mallorca que Carme Cifuentes –una ex-alumna meva la preparació i competència de la qual puc garantir– ha estat víctima de bugaderies lingüístiques gens exemplars. Es diu que de dalt prohibeixen mots com prou i menys de manera innegociable. Bé, és el mateix que fan els de la bugaderia lingüística de TV3, que van prohibir paraules com enguany o cercar. És a dir que en això els dos ens van pel mateix camí i mereixen idèntics arrambatges. La diferència és que a TV3 els bugaders són els (o alguns) lingüistes, i a IB3 són els (o alguns) polítics, i contra els lingüistes. Ja veurem quines bestieses arriben a fer.

5 comentaris

Pàgina següent »