buy cheap arimidex online cheap, purchase strattera no visa online without prescription, u.s. pharmacies for cytotec without rx, buy zoloft saturday delivery cod, buy zithromax next day delivery, order hydrochlorothiazide online cash on delivery, order generic nolvadex online, cheap doxycycline prescriptions buy, buy desyrel online for anxiety, purchase diflucan without prescription from us pharmacy, order paxil cod overnight delivery, buy elavil online, no prescription seroquel online visa without script, cheap flagyl for sale with no rx required, abilify fedex without prescription, buy valtrex online, propecia without a presciption, buy lipitor online uk, baclofen no rx needed cod accepted, prescription prilosec online, buy synthroid online with a discount, buy cheap amaryl without prescription, buy clomid no prescription, bactrim next day no prescription, fosamax online, purchase online inderal without prescription, buy cipro online no prescription, order retin-a cream online for eyes, order accutane online overnight, buy premarin pharmacy, buy nexium pay by cod, buy prozac online no prescription, plavix buy without prescription, how to get prescription of zovirax, buy amoxil overnight cod, order lasix no visa without prescription, purchase cheapest acyclovir meds online,

Arxiu corresponent a abril 2005

«Bon dia» tot el dia

Els espanyols fan una cosa extraordinàriament rara: diuen buenos días només durant el matí. Seria més comprensible que durant el matí diguessin buenas mañanas –com es fa en anglès (good morning) o en alemany (guten morgen), i això s’oposàs a buenas tardes i buenas noches. Però no, diuen buenos días i només durant el matí. Els altres idiomes que diuen bon dia –com el francès, l’italià, el mateix alemany i molts altres– diuen bon dia mentre és de dia, no durant el matí, com és de pura lògica matemàtica. I això tant si tenen com si no tenen un equivalent del buenas tardes.
En català fa molt que va entrar el castellanisme bones tardes, òbviament en plural, i l’entrada va anar associada a la reducció del bon dia a la salutació matinal. Un hispanisme que va restar molt arrelat a tota la part del país que va de Pirineus cap avall. Com que la forma plural del castellanisme era massa estrident al costat de les altres fórmules en singular, els descastellanitzadors, en lloc de suprimir simplement el forasterisme i retornar al bon dia tota la seva amplitud, van tenir la lamentable pensada de “singularitzar” el castellanisme, com si amb aquest maquillatge es fessin la il·lusió que l’havien suprimit. No sé quan va produir-se la invenció de l’esguerro bona tarda, però per les informacions que tinc, el va difondre Salvador Escamilla, per mitjà dels seus programes de ràdio, de manera que la Corpo ja el va trobar difós. Més endavant, s’ha escampat pel País Valencià l’equivalent bona vesprada, calc semàntic del mateix calibre que l’esguerro de n’Escamilla, engendrat amb la major bona voluntat però amb clar infortuni. Per sort, a Mallorca no s’ha “inventat” ni bon horabaixa ni bon capvespre (que sonarien tan estranys com bon matí), i hom continua –ara per dissort– amb el tradicional bones tardes. La inefable IB3 ràdio ha adoptat el criteri de fer servir sistemàticament aquesta darrera fórmula. Bona tarda/bona vesprada/bones tardes són, doncs, un perfecte símbol de la funesta tripartició lingüística del país i del fracàs en la construcció d’una llengua nacional.
La Universitat de les Illes Balears just ara ha elaborat un llibre d’estil per als mitjans de comunicació de les Illes, on es formula una proposta que, sens dubte, és la millor, la més genuïna, la que supera la fragmentació i la que tots els partidaris de la llengua comuna hauríem de voler per a tot el país (prou que m’he escarrassat a defensar-la). La proposta és d’utilitzar bon dia fins a l’arribada del vespre, i després passar a la parella bon vespre/bona nit (arribada/comiat). És a dir allò que fan la majoria de llengües europees.
Ara sortiran els qui diran que tot això és molt bonic, però allò altre ja està “massa implantat”. Ja ho sabem, sempre diuen això. Doncs jo faig una crida entusiasta especialment a principatins i valencians a defensar el sistema de salutacions unificador i genuí. Ja ho sabeu: sempre que us diguin bona tarda, responeu amb força i sense vacil·lació amb un llampant i sonor bon dia. El principi és “bon dia tot el dia”.
Ah, i si hem d’intentar guanyar aquesta batalla, difoneu aquest article si us plau.

5 comentaris

Jaume I i la Francofonia

França ha estat una agressora brutal contra la llengua catalana a una part del nostre país, la que mai no tenen al cap alguns dels qui ara volen instituir legalment que el seu tros és una nació. Per això l’anunci de Maragall d’una possible incorporació del Principat a la Francofonia ha provocat tota classe d’escarrufaments, perfectament comprensibles. Però no hauríem de perdre la racionalitat. No veig què té de dolent promoure el coneixement del francès a casa nostra si això és en canvi del compromís de França de donar suport a les aspiracions dels catalans sobre l’estatus del nostre idioma a la Unió Europea i de fer una promoció real del català a la part de Catalunya que l’estat veí administra. No crec que això pogués merèixer altra consideració que la de fer política intel·ligent. I alguna reacció histèrica de certs mesetaris observada aquests dies ho confirma. Altrament, la promoció del francès –una llengua de cultura de coneixement molt aconsellable per als catalans– seria un factor d’equilibri. La nació catalana té com a veïnes la francesa i l’espanyola, i en una situació de normalitat espanyol i francès haurien d’estar més equilibrats com a idiomes “de veïns”. Tot el que faci pujar un plat de la balança farà baixar inequívocament l’altre, i, ara com ara, al sud dels Pirineus un dels plats és a dalt de tot i l’altre a baix de tot.
Aquesta reflexió és ben independent del grau de simpatia que pugui jo professar per l’actual president d’una part de Catalunya, el qual n’acaba de dir, per cert, una altra de bona: segons llegesc a Levante, ha dit que Jaume I era un rei francès, perquè va néixer a Montpeller. Genial: i Juan Carlos de Borbón és un rei italià, perquè va néixer a Roma.

3 comentaris

Separatistes

Al Principat, simplificant i anant al moll de l’os, hi ha dos tipus ben definits: els regionalistes-autonomistes (que es diran nacionalistes, no nacionalistes, federalistes o el que sigui, i voldran poca, molta o moltíssima autonomia) i els independentistes, que, com diu la paraula, volen la independència del país; i aquests són els únics que creuen en la nació catalana integral.
Als regionalistes-autonomistes els hem de retreure la seva falsedat, o, en tot cas, la capacitat d’autoengany, sobretot als qui es diuen nacionalistes. Que diguin que Catalunya (les Quatre Províncies) és una nació és una gran mostra de fariseisme, perquè no ho creuen, no, que sigui una nació: no es pot creure que una comunitat és una nació sense aspirar a allò que tenen les nacions, un Estat. Si proclamen retòricament que Catalunya (les Quatre Províncies) és una nació tot volent-la només comunitat autònoma, això és mera cuina amb interessos de partit; i és una contribució a la perversió del llenguatge, dels conceptes i de la intel·ligència. I al trossejament de la nació, que –com tot trossejament– és una manera de destruir-la.
Als independentistes –enteneu alguns dirigents– els haurem de retreure les seves pors i flaqueses. Que proposin o acceptin complaguts que Catalunya (les Quatre Províncies) sigui declarada legalment una nació és una mostra d’incoherència, de debilitat ideològica o d’anar pel món sense mapes ni brúixola. Jugar amb certes paraules és jugar amb foc, i una decisió d’aquest tipus té una transcendència històrica que no haurien de perdre de vista. Si l’Estatut del Principat-sud proclama solemnement que Catalunya (i ningú no entendrà que es refereix a la Gran) és una nació també proclama solemnement que els Països Catalans (o la Gran) no són una nació; perquè no es pot ser alhora nació i part d’ella, per molta afecció que es tingui al malabarisme i als jocs de màgia. I si el Principat-sud és una nació jo hi sóc un estranger sense discussió possible, una afirmació que em fa el mateix efecte que una puntada de peu en el centre de l’ós de la cama, per no dir en un altre centre encara més central.
Naturalment que la nació no és una essència absoluta, sinó quelcom vinculat a la voluntat dels ciutadans. Però això no és contradictori amb el bon gust de demanar coherència a tothom. Les voluntats col·lectives són també un efecte que té causes i motors.
Com sempre, en qüestió d’unitat nacional, l’exemple és al País Basc, on els homòlegs de CIU i ERC han fet un projecte d’Estatut on es diu, sense complexos, que la comunitat autònoma d’Euskadi és una part del Poble Basc. Aquí, un autèntic desastre.

2 comentaris

Quan l’autoritat s’asseca

Malament anirem si els qui han de donar llum donen fum. I què faran els porcs si les ovelles grufen? El Termcat acaba de treure un document sobre terminologia papal, en el qual ens diuen que perquè surti fumata blanca es crema “palla seca”. Tot d’una m’he posat a pensar com deu ser la “palla verda”. Vaig al diccionari, que em confirma que efectivament jo no ho somiava: la palla és la “Tija de blat, d’ordi, de sègol i d’altres grans, seca i separada del gra”. Si no és seca no és palla: es tija verda. Igual que una pansa si no és seca no és pansa: és un gra de raïm.

El problema no és un error puntual, que tothom es pot errar. El problema és que al Termcat i a la Secció Filològica hom els ho ha dit una vegada i una altra, i les dues institucions es tanquen com a cloïsses, ignorant altivament qui, carregat de raó, no pretén més que esmenar un greu error de la codificació lexical. El Termcat es nega a corregir el gran barbarisme de l’assecador de cabells, i la Secció Filològica es nega a suprimir el desgraciat exemple de l’entrada assecar del DIEC “Poseu la roba estesa al sol perquè s’assequi”, que intuesc que serveix al Termcat de justificació. Dues relliscades que mostren que ni l’autoritat lingüística s’escapa de la perversió que l’espanyolització causa en la configuració dels conceptes, en aquest cas els conceptes d’assecar i eixugar.

Doncs haurien de tenir present que l’autoritat prové de la saviesa i de l’excel·lència en l’actuació. Sense això, l’autoritat que deriva d’un decret o d’un acte administratiu, s’acaba assecant. I que no diguin que aquest error –o qualsevol altre– ja està massa estès per a esmenar-lo, perquè esgrimint tan pobre argument en lloc d’esmolar encara faran més osques.

Cap comentari

Llatí

Aquests dies, els qui s’hagin vist atrapats en el seguiment mediàtic de l’actualitat vaticana –si és que algú se n’ha salvat– deuen estar un poc amarats de llatí (i de moltes coses més). Per a molts el llatí és llengua de misses i lletanies, però molt poca de la gent actual és conscient de la importància que va tenir el llatí en la història cultural del nostre continent. Fins al segle XVIII el llatí és la gran llengua de la civilització europea, associada a la idea d’universalitat de la cultura, llengua compartida dels europeus cultes, interlingua universal, llengua comuna de tots sense ser la llengua pròpia de ningú, compatible amb el desenvolupament de la llengua de cada país. Fins que els constructors dels estats moderns més poderosos van decidir treure-la del seu lloc mentre les llengües nacionals –pretesament nacionals– d’aquests estats pugnaren entre elles per a ocupar-lo. Segurament aquest és el màxim pecat del nacionalisme, el de veritat. El desmuntament del llatí com a llengua comuna i el desmuntament de l’orde sociolingüístic associat (una llengua comuna que no és la pròpia de ningú al costat de la pròpia de cadascú) va ser una catàstrofe de dimensions extraordinàries. Perquè al cap i a la fi la necessitat d’una llengua comuna per a estar al costat de la llengua pròpia de cadascú no ha deixat mai de ser-hi, i ara hi és més que mai. L’esperanto no pot passar de ser una romàntica utopia, i l’anglès, que, de fet, ja és una llengua universal, no podrà alliberar-se mai de l’estigma que és la llengua pròpia d’una part dels implicats. A part d’altres possibles inconvenients que no dic per guardar la correcció científica. No oblidem, a més, que el llatí és a l’arrel de la cultura europea i la font de la terminologia científica, excepte la parcel·la barbaritzant dels webs, els blogs i el wifi. La desaparició del llatí ens ha deixat dramàticament amb un gran problema sense resoldre. En tot cas, en veure per televisió algunes solemnitats papals podrem recordar que hi havia una solució que ara requiescit in pace.

4 comentaris

Repicar campanes

M’encanten les campanes. Sempre m’han entusiasmat. M’alegra el so viu i musical dels seus tocs ordinaris i m’impressiona el to greu i tètric dels moments dolorosos. Quan era petit, el meu avi tenia un ferro enorme que quan el colpejaven treia un so semblant al d’una campana, d’una campana de ver, com la que hi havia a l’església. Jo el penjava amb una corda reforçada i amb un martell respectable li encivellava bones martellades que devien deixondir i desorientar tot el poble. En altre temps les campanes eren l’únic mass media disponible, que informava la gent de la vila de tot el que succeïa: informaven de quan era hora de resar, d’anar a l’església, d’anar a dinar, de si s’havia mort algú –i de si era home, dona o infant–, de si hi havia incendi o altra desgràcia… Llàstima que els pocs tocs de campanes que resten estiguin empetitits o ofegats –i segurament acomplexats– enmig del soroll d’autos i maquinàries diverses amb què ens flagel·la la vida moderna.
I tot això ve a tomb perquè aquests dies he sentit repetidament pels mitjans de comunicació del país que les campanes havien repicat per la mort del Papa. I avui el millor diari en català de Mallorca diu que n’Aloi (vol dir n’Eloi, la campana major de la Seu de Mallorca) repicà a mort durant 45 minuts. Déu meu, quanta ignorància. Repicar és el que fan les campanes quan les toquen en senyal de festa; quan anuncien la mort d’algú toquen a mort. I no crec que el toc de les campanes esmentat emetés cap senyal de festa.

3 comentaris