Arxiu corresponent a febrer 2005

Qüestió d’ordinals

I tornant a TV3, hi ha un detall –que no deu ser un simple detall– que sempre n’ha excitat l’interès: la manera com cadascú en aquest país s’organitza els diversos canals al seu televisor i els assigna un ordinal a cada un. A casa meva el nombre 1 correspon a TV3, el 2 al Canal 33, el 3 està esperant IB3, al 4 hi ha Punt 2, i a partir d’aquí vénen els canals espanyols (primer els públics i després els privats), després la pirateria xabacana de dia i porno de nit, i finalment el Canal 9, que en un principi estava al botó 3 i ara el tinc castigat al darrer lloc. Evidentment estan col·locats d’acord amb un orde de valors. Les visites se solen sorprendre d’aquesta disposició, que s’aparta de l’«orde natural». I el que em sorprèn a mi no és l’orde de la majoria de la gent, sinó que aquest sigui també el de gent que es considera de la ceba i del país. El que he vist sempre, a Mallorca i al Principat, a cases de gent de seny, a hotels i pertot, és indefectiblement TVE1 al primer botó del comandador –alguns despistats en diuen comandament–, TVE2 al segon botó, TV3 al tercer, i la resta ja mostra una certa diversitat. Si a qualque psicosociolinguista l’interessa el tema, potser estaria bé que s’hi entretingués amb algun treballet de camp, que alguna conclusió sucosa se’n podria extreure. I ara que he fet aquesta petita revelació d’aspectes d’intimitat, només deixau-me destacar que en el meu televisior el primer canal de la jerarquia és TV3, amb qui mantinc una curiosa història d’amor i d’odi, com es pot constatar llegint aquest post i l’anterior.

Cap comentari

Vergonyosa TV3

Diumenge passat, quan a les vuit tancaven els col·legis electorals, TV3 començava un programa especial sobre el referèndum. Fins a les nou informaven dels resultats del sondatge a peu d’urna. A les nou començava la informació a partir de resultats oficials: dades i dades, gràfics, comentaristes a l’estudi, i vinga parlar dels resultats a Espanya, a Catalunya (les quatre províncies), a Catalunya, a Espanya, al País Basc, més Espanya, més Catalunya, més País Basc… A les deu i vint (!) es recordaren del País Valencià i de les Illes Balears. Un minut al País Valencià i un minut a les Illes en forma de microcrònica dels correspondents respectius. I després oblit definitiu d’aquesta part del país fins a les pròximes eleccions. El dia de les eleccions generals passades van fer una cosa semblant, que en vaig prendre bona nota.
Aquests dies a les Illes hi ha un debat sobre el panorama audiovisual balear després de la posada en marxa de la televisió autonòmica (telemates o telepp). Un bon nombre d’analistes tracten sobre la política del govern illenc dirigida a marginalitzar TV3, i destaquen la trista imatge dels representants de la Generalitat i el Govern balear signant un tractat que facilitarà les coses al segon. Els darrers vint anys una part important de la societat balear ha lliurat una lluita exemplar perquè les Illes puguin veure la televisió principatina, que té una audiència, malgrat tot, destacable. TV3, sobretot després de l’acció espanyolitzadora que farà IB3, podria ser –dic podria– un contrapès i un element creador d’identitat nacional. La qüestió és: té TV3 gens d’interès que els valencians i illencs la mirin? Si en té, que no és el que sembla, com vol que la mirin si els insulta cada dia considerant-los realitat inexistent, o, a tot estirar, considerant el que passa en aquests territoris com a curiositat que es reporta de tant en tant en forma de petites cròniques –com de correspondent a l’estranger–, sembla que adreçades a la gent del Principat? I uns quants segons a la informació meteorològica amb mapa del país sencer a cada telenotícies. Als governants del Principat –del govern anterior i de l’actual– els importen un pebre el País Valencià i les Illes. És a dir, els importa un pebre el seu país. I així ens va.
PS. Si els directius de TV3 volen saber què és un tractament nacional de la informació, que mirin aquesta pàgina. Per exemple.

4 comentaris

Lingstica comparada

Aquesta s la papereta que diumenge vinent posar dins una urna. Prec als amics i lectors del Pas Valenci i del Principat que m’envin una imatge amb la papereta corresponent a les seves “comunitats autnomes”, i farem un post de lingstica comparada. L’adrea: bustiaensaimadabibiloni.net. Grcies.





Cap comentari

On és la UIB?

En tot aquest rebombori de la segregació del valencià, i de la “qüestió onomàstica” la UIB no ha obert encara la boca, exceptuant un comunicat de fa temps que no deia gaire cosa sobre el tema i que no va llegir gairebé ningú (amagadet com estava, i en forma de breu ressenya, a un racó del Balears). I com hi ha món que davant els valencians defensors de la llengua i el seu nom, davant el Principat, davant l’Estat i davant qui sigui el pronunciament de la Universitat de les Illes Balears té una importància essencial. Des de dins ho lament sincerament, com des de dins lament moltes altres coses.

Cap comentari

AVL i desconcert onomàstic

Diu el dictamen de l’ALV (i el diccionari del IEC) que valencià designa la varietat dialectal valenciana i la llengua catalana en conjunt. Que un nom sigui alhora el d’una llengua (tota) i el d’una varietat geogràfica d’aquesta llengua és un fet insòlit i completament anòmal, que no crea més que confusió.
Passa que l’Estatut d’autonomia del País Valencià diu que una de les llengües oficials és “el valencià”, i com que no és desitjable que es consideri que només és oficial la varietat dialectal geogràfica i no la llengua tota (així paraules com aquest, estableix o sortir podrien restar fora de l’oficialitat, i de fet ja ho intenten), s’ha hagut de seguir l’estratègia d’establir que valencià és “també” el nom de la llengua en conjunt. Estratègia justificada per a fer front a una anormalitat jurídica fruit del que tots sabem. Però la anormalitat jurídica (la causa) és una anomalia històrica, i per tant també s’hi ha de considerar la conseqüència. És a dir la conseqüència ha de ser estrictament provisional. A ningú no se li ocorre que mallorquí hagi de ser alhora el nom de la varietat dialectal de Mallorca i un nom de tota la llengua, i mallorquí és nom tan antic i estimat per molta de gent com el de valencià.
Els fets són tossudament evidents: quan els valencians es refereixen al valencià pensen només en la parla pròpia del País Valencià. Cap valencià –o quasi cap– no diria que TV3 parla en valencià o que Josep Pla escriu en valencià. I com designa la majoria dels valencians la llengua en conjunt? No la designen, perquè per a ells no hi ha llengua en conjunt. Aquesta és la anormalitat que s’ha de redreçar. I només es redreçarà dient les coses pel seu nom: el tot és el tot i la part és la part.

3 comentaris

Ja ha nascut la criatura

El part ha estat difícil, però al final la criatura –el dictamen de l’AVL– ha vingut al món. En aquest bugat de la llengua hi ha tres aspectes: la declaració de la unitat de la llengua, la qüestió onomàstica i la qüestió de l’estàndard.
Primer punt. El document resol molt bé el tema de la unitat del català, que és proclamada (ara sí) sense subterfugis. Amb això el secessionisme estricte queda malparat. Ja veurem què fan ara els del PP, que, a primera vista, sorprèn que hagin dat el vistiplau al document.
Segon punt. La qüestió onomàstica no queda ben resolta. L’acadèmia considera el nom de català com un dels noms (regionals) de la llengua al mateix nivell que el de valencià; i això no és seriós, perquè una institució que es pretén científica no pot deixar de proclamar també que, per molt que els valencians hagin dit des de sempre valencià a la seva parla, com altres catalanoparlants s’hi han referit amb altres noms locals –i això és legítim, si es vol–, català és la denominació que rep la llengua universalment en els dominis científics. I català ha de ser el nom de la llengua considerada globalment i de la llengua estandarditzada destinada als usos formals. La pretensió dels acadèmics d’introduir el gentilici valencià en la denominació de l’idioma fora de l’àmbit de la comunitat lingüística, és per a mi el punt més desafortunat del document.
Tercer punt. El tema de l’estàndard tampoc no queda ben resolt, però això ja no és culpa només de l’acadèmia. L’acadèmia l’encerta quan crida a elaborar un estàndard unitari per als usos exteriors a la comunitat lingüística, basat en formes clàssiques, etc. Però no l’encerta quan d’ençà de la seva creació fomenta la dialectalització del català del País Valencià, amb la retòrica del populisme. Però això és el que han fet també els lights barcelonins, no ho oblidàssim pas.
Crec que dels tres punts indicats –proclamació de la unitat de la llengua, nom i estàndard– el menys important és el primer. Sí, sí, tal com sona. Perquè només amb la utilització d’un nom unitari i amb la utilització d’un estàndard comú, el català serà percebut com una sola llengua pels qui el parlen. Les proclames sobre la unitat estan molt bé, però sense els altres dos elements no serveixen per a gaire cosa. L’AVL ha proclamat solemnement la unitat de la llengua catalana, una cosa que ja sabíem de feia cent cinquanta-anys, però en la qüestió del nom de la llengua –que serà el centre de la versió actual de la batalla de València– no sé si ha complicat més les coses en lloc de resoldre-les.

PS [10.02.05] Estic totalment d’acord amb el comunicat de l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana, institució que, pel que fa a la llengua, és el referent científic més seriós del País Valencià.

PS [11.02.05] La meva solidaritat també amb el comunicat d’Acció Cultural del País Valencià, Òmnium Cultural i Obra Cultural Balear.

1 comentari

Distàncies astronòmiques

«PREÀMBUL
El Poble Català és un Poble amb identitat pròpia en el conjunt dels pobles d’Europa, dipositari d’un patrimoni històric, social i cultural singular, que es troba geogràficament en cinc àmbits jurídico-polítics diferents ubicats en dos Estats.
El Poble Català té dret a decidir el seu propi futur, tal i com es va aprovar per majoria absoluta en el Parlament de Catalunya, i de conformitat amb el dret d’autodeterminació dels pobles, reconegut internacionalment, entre d’altres instàncies, en el Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics i en el Pacte Internacional de Drets Econòmics, Socials i Culturals.
L’exercici del dret del Poble Català a decidir el seu propi futur es materialitza des del respecte al dret que tenen els ciutadans i ciutadanes dels diferents àmbits jurídico-polítics en què actualment s’articula, a ser consultats per decidir el seu propi futur. És a dir, serà amb el respecte a la decisió dels ciutadans i ciutadanes de l’actual Comunitat Autònoma de Catalunya, la decisió dels ciutadans i ciutadanes de la Comunitat Valenciana, la decisió dels ciutadans i ciutadanes de la Comunitat de les Illes Balears, així com les decisions dels ciutadans i ciutadanes dels Territoris catalans de la Franja de Ponent, en la Comunitat Autònoma d’Aragó, i de la Catalunya del Nord, en l’Estat francès.
De conformitat amb aquests tres pilars i com a part integrant del Poble Català, els ciutadans i ciutadanes de l’actual Comunitat Autònoma de Catalunya, en l’exercici de la nostra voluntat democràtica i en virtut del respecte i actualització dels nostres drets històrics recollits en l’Estatut de 1979 i en la Constitució espanyola, manifestem la nostra voluntat de formalitzar un nou pacte polític per la convivència.
Aquest pacte polític es materialitza en un nou model de relació amb l’Estat espanyol, basat en la lliure associació i compatible amb les possibilitats de desenvolupament d’un estat composat, plurinacional i asimètric.
En vista de tot això, els ciutadans i ciutadanes del Principat de Catalunya ratifiquem el següent Estatut Polític…»

Això és el preàmbul de la Proposta d’Estatut polític de la Comunitat Euskadi, després de canviar algunes paraules per les nostres equivalents. Us despertarà, amables lectors, sentiments d’enveja, de defalliment, de coratge… Però en qualsevol cas mostra una distància astronòmica entre dues parts del món tan sols separades per no més de quatre-cents quilòmetres.

1 comentari