Arxiu corresponent a octubre 2004

Barbàrie

Fa no gaire temps, fent un soterrani per a un edifici nou de Palma, es van descobrir unes restes d’una porta de la murada medieval, aquesta que teniu a la imatge de l’esquerra. El pla de l’edifici es va modificar per salvaguardar aquelles pedres. Destruir-les hauria estat una barbaritat. Doncs si destruir aquelles pedres hauria estat una barbaritat que mereixeria la reprovació de la gent civilitzada, quina mena de barbaritat no va ser la destrucció de tota la murada de Palma a principi del segle XX? Una de les monstruositats més grans de la història d’aquesta ciutat. Era un recinte monumental extraordinari, que avui podria ser una zona per a l’esplai i la cultura; un espai, que si antigament protegí la ciutat dels enemics, avui podria protegir la tranquil·litat del centre històric del frenesí dels autos, del fum i del soroll. Va ser una monstruositat, tot i que no l’única: n’hi ha d’altres que igualment posen els cabells drets, com la destrucció de l’església de Sant Domingo, autència joia del gòtic, moltes altres esglésies i convents, el castell del Temple o almudaina de Gomara… Destrucció del patrimoni, autèntica barbàrie. Però aquesta barbàrie és tan antiga com l’home (de la prehistòria als budes de Bamiyan), que sembla que no ha arribat a aprendre el gran empobriment per a la civilització que significa la destrucció de les creacions humanes, per molt que siguin d’un altre grup ètnic o nacional, d’una altre grup religiós o d’una altra època.
Tanmateix, el més corprenidor de tot és que la barbàrie pugui continuar en els nostres dies i en algun racó de la vella Europa, teòricament la part del planeta més civilitzada. La barbàrie és un tràgic senyal d’identitat de la classe actualment governant a les Illes Balears i a la seva capital. Un jaciment arqueològic, amb elements que van del segle II al segle XIX, s’està destruint en aquests moments a la ciutat de Palma, a l’avinguda d’Antoni Maura, just en el lloc on la ciutat començà la seva trajectòria històrica el 123 aC. I tot per fer-hi un parking. Just ara he descobert una interessant i completíssima pàgina web sobre aquest afer. Els seus autors, la gent del departament de Geografia i Història de l’Institut Joan Alcover, de Palma, mereixen reconeixement i gratitud. I difondre el seu treball.
La lluita per salvagurardar el jaciment d’Antoni Maura no ens hauria de fer oblidar d’una altra gran salvatjada recent del mateix consistori: la destrucció de tot un barri de la Palma antiga, el barri de la Gerreria. Destrucció no sols de les cases sinó –i això és el més greu– del traçat urbà, els vells i personalíssims carrers de la ciutat àrab. La història esborrada en un moment pels interessos de l’especulació, i en el buit desolat del massacre es comencen a aixecar edificis horripilants, a les antípodes de la personalitat sacrificada de la zona, com l’edifici dels jutjats.
Si la destrucció és la barbàrie, la solució civilitzada després de la destrucció és la restauració. Potser sóc el primer que ho fa i potser algú pensarà que no toc a terra. Però ho faig: començ a demanar la restauració del barri de la Gerreria. Cal esbucar l’edifici dels jutjats i recuperar els carrers medievals i l’esperit d’aquella part de Palma. I que tots els déus alliberin aquesta pobra terra dels bàrbars. Amén.
[A la imatge de dalt, la destrucció de la porta de Santa Margalida, una de les principals de la murada àrab medieval, per on entrà Jaume I en conquerir la ciutat de Mallorca; a l’altra la destrucció actual del jaciment d’Antoni Maura.]

Cap comentari

Bunyols anti-sexistes

Llegesc al Balears que un institut de Palma, el de Son Pacs, ha canviat la denominació de la festa de les Verges per la de “festa dels bunyols”, per adaptar el seu nom, diuen, al llenguatge no sexista propi del segle XXI. Genial. Supòs que la fórmula “dia de les verges i dels verjos”, que hauria estat una forma d’igualament sexual, no els feia el pes, perquè tal igualament podria ser vist com un igualament massa a la baixa. O més que un igualament sexual, un desastre sexual. Bé, doncs, si voleu, us puc donar alguna idea per a continuar en tan encertada i moderna línia. Per exemple, tots els qui pensam que les monarquies són una cosa més pròpia de l’Edat Mitjana que de les societats democràtiques i avançades podríem proposar de canviar el nom de “dia dels Reis” pel de “dia de les juguetes”. O “dia dels joguets”, que així també surt al diccionari. O “dia dels joguets i les juguetes” (definitivament igualitari). També els mestres abanderats de la modernor i l’escola laica podríen ensenyar als nins (als nins i nines, perdó) a no dir “adéu” ni d’altres expressions confessionals. I, per descompat, que no els passàs pel cap de fer servir davant els nins (perdó, nins i nines) expressions racistes com braç de gitano, figa de moro o diners negres.
Ai els “progres”. Quina creu!

2 comentaris

Català-valencià

Crec que és una bona notícia que vagin creixent els posicionaments contra l’anomenada doble denominació de la llengua (català-valencià, català/valencià, catalanovalencià, etc.; també amb els termes invertits). La proposta –instituir aquesta denominació per a ser usada a l’administració estatal i europea– és defensada per un grup de lingüistes valencians, alguns d’ells membres de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, i per algun col·lega principatí i alguna institució del Principat, com l’Organització pel Multilingüisme. Però darrerament ha estat rebutjada inequívocament per prestigiosos lingüistes de tot arreu, per l’Institut d’Estudis Catalans, o per partits com Convergència Democràtica de Catalunya o Esquerra Republicana. I ara s’hi ha sumat amb un comunicat la Universitat de les Illes Balears.
És a dir que la proposta difícilment prosperarà. I ha de ser així. Primer perquè els arguments que esgrimeixen els defensors de la doble denominació no tenen gaire fonament. En un altre lloc o moment podria argumentar-ho detalladament. I, a més, perquè la doble denominació portaria més inconvenients que avantages. Difícilment neutralitzaria el secessionisme de la dreta valenciana (perquè aquesta no està disposada a renunciar a la seva estratègia de destruir la llengua a força d’esquarterar-la) i, en canvi, introduiria confusionisme i la probabilitat d’establir un conflicte en una qüestió perfectament resolta no sols en el terreny científic sinó entre tots els qui fan o aspiren a fer un ús normal del català.
Els illencs, que hem vist com un munt de generacions han batallat estrènuament perquè la nostra societat accepti un nom unitari de la llengua generalment no coincident amb el nom tradicional de les adhesions i les emocions, no podem acceptar ara de cap manera aquesta frivolitat.

Per a més informació sobre el tema podeu mirar aquesta pàgina.

5 comentaris