Posts de la categoria 'El plaer d’escriure'

Aquella Ràdio Popular

El 7 de desembre de 1959, avui fa seixanta anys, es va inaugurar Ràdio Popular de Mallorca, emissora creada pel bisbat de l’illa. Era la segona emissora de ràdio de Mallorca. La primera va ser Ràdio Mallorca, creada el 1933 pels germans Josep i Onofre Fuster i integrada a la cadena SER el 1943. Malgrat que el 1960 totes les emissores diocesanes d’Espanya es van ajuntar amb el nom de COPE (Cadena d’Ones Populars Espanyoles), cadena dependent de la Conferència Episcopal, Ràdio Popular, amb aquest nom, va mantenir una programació pròpia fins a un moment posterior a la dictadura. En espanyol, naturalment, per imperatiu legal. La creació de Ràdio Popular va produir-se en el temps de la meva infantesa. Tinc algun record vague de com la gent passava la nova de l’aparició de la nova emissora, com un fet important. En aquell temps la gent es distreia i informava escoltant la ràdio. I no hi havia res més que la degana Ràdio Mallorca, la naixent Ràdio Popular i les estacions que els receptors podien captar de les potents antenes emissores de Barcelona: Ràdio Nacional d’Espanya, l’emissora de l’Estat i del règim, i Ràdio Espanya, l’antiga Ràdio Associació de Catalunya incautada per Franco, avui Onda Cero. Tot anava per l’ona mitjana, plena de renous i interferències. I els més avançats escoltaven algunes emissores d’ona curta —aquestes sí que en feien, de renou— com Radio Pirenaica, l’estació radiofònica de lluita contra el règim. Poc temps després de jo néixer, els meus pares van comprar un receptor a Can Matas, una botigueta d’electrodomèstics que duia una dona bona i amable i mare del polític Jaume Matas. Aquell aparell, encès tot el dia com ara molts de televisors, acompanyava ma mare tota la jornada mentre cosia, brodava o feia feines de casa. I la casa s’omplia de cançons d’Antonio Molina, Juanito Valderrama, Concha Piquer, Imperio Argentina, etc.; de discos solicitados; serials rosa —la novel·la— com la lacrimògena Ama Rosa, de la SER; comedietes de costums com Matilde, Perico y Periquín, també de la SER; els consultoris sentimentals de Montserrat Fortuny (Ràdio Espanya) i d’Elena Francis (Ràdio Barcelona); programes solidaris com Ustedes son formidables (SER), i el Diario Hablado de Ràdio Nacional d’Espanya, que monopolitzava tota la informació i que havien d’emetre obligatòriament totes les emissores espanyoles. La ràdio, a més, va ser una escola d’espanyol per a molts de mallorquins que, com els meus pares, n’anaven justets.

Al començament de 1971 un grup de joves vàrem iniciar una aventura en aquella popular emissora mallorquina. Érem Antoni Ramis, Antoni Socias, Joan Quetglas i un servidor, un estudiant que feia segon curs de Filosofia i Lletres a l’Estudi General de Palma. L’aventura era uns programes en català, que s’emetien alguns dies havent dinat de les tres a les tres i mitja. Eren els primers programes en català d’aquella emissora, descomptant la popularíssima Rondaia mallorquina que començà a emetre’s devers el 1960, narrada per Francesc de Borja Moll, que dirigia el «quadre d’actors de Ràdio Popular». Els joves esmentats, membres de l’Obra Cultural Balear, trobàrem la manera d’introduir-nos a la ràdio, eina de gran interès per al nostre activisme. La benemèrita institució cultural, dirigida per Climent Garau, va establir un acord amb el director de l’emissora, Manuel Ramón Fernández Panero, un castellà parent del poeta Leopoldo Panero, que, segons deia, tenia molt d’interès a llançar «unas emisiones en mallorquín». El primer d’aquells programes es digué Siau qui sou. Era un diguem-ne magasín que s’emetia el dilluns, amb informacions diverses sobre la llengua i la cultura i amb una intenció principal de fer prendre consciència als mallorquins de la situació. Alguns mesos després vingué un altre programa titulat Mallorquí a tot vent —que difícil que era en aquell temps dir català!—, un curs de català —bàsicament ortografia— que s’emetia el dijous i apareixia en versió escrita el divendres en el Diario de Mallorca. El vam començar Antoni Ramis, Antoni Socies i jo i vaig acabar fent-lo jo tot sol, tant a la ràdio com al diari. I per a completar la setmana el dissabte hi havia el programa infantil Sa Ximbomba Sona, començat per Joan Quetglas, que hi posà el nom, i continuat per jo mateix fins que es va acabar. Bàsicament s’hi posaven cançons infantils, com les de Queta i Teo i altres, i s’hi llegien les lletres o postals que els infants seguidors del programa hi enviaven tot responent una qüestió d’un concurs que tenia el seu premi. Tots els programes s’enregistraven i s’emetien posteriorment. El programa Siau qui sou era el més conflictiu. En aquell temps tot havia de passar per censura. No podíem dir res en els programes que no estigués escrit en un guió que s’havia d’enviar a censura i presentar-lo prèviament a la direcció de l’emissora per triplicat. Ai aquelles còpies fetes amb paper carbó i sobre paper prim. Els conservo com un tresor, aquells guions. No sé si arribaven a anar a la censura del règim, però la cosa certa és que el director —en Panero, que li dèiem— els mirava amb lupa i ratllava en vermell el que no podíem dir. Era una censura prèvia que ratllava amb alegria, temerosa de la multa que podria caure. I us assegur que en rebíem de frustracions per les coses que el cos ens demanava de dir i que no podíem dir. El novembre de l’any següent, havent-me traslladat a Barcelona per a continuar els estudis de Filologia Catalana, vaig promoure i presentar a la mateixa emissora un nou programa titulat Nuestra lengua y sus amigos, un curs de català per a hispanoparlants explicat en espanyol i que va comptar amb la col·laboració de Catalina Llinàs, una bella veu que endolcia el programa, tot i que jo havia de fer esforços per a aconseguir que articulàs les eles «ben mallorquines». Jo venia de Barcelona el cap de setmana cada quinze dies i enregistràvem uns quants programes. Es conserven a l’Arxiu del So i de la Imatge del Consell de Mallorca. El setembre de 1974, amb la llicenciatura acabada, em vaig incorporar com a copresentador al programa Mallorca al Vent, que a Ràdio Popular, havia promogut i presentava Miquel Riera, de Felanitx, que arribaria a ser el batlle d’aquesta ciutat. Era un programa diari, també emès a les tres, que tenia una mena de subtítol que deia «revista radiofònica cultural, musical i informativa». Hi havia una nòmina de col·laboradors habituals, que venien a parlar de les seves coses: Antoni Tarabini, Josep Valero, Manuel Domènech, Josep Lliteras, Margalida Bibiloni, Josep Maria Llompart i altres que dec oblidar. Un dia a la setmana hi havia una col·laboració de Josep Maria Llompart, que feia una lliçó de literatura catalana. Jo l’anava a cercar a l’Editorial Moll, que era al carrer de la Torre de l’Amor, a molt poca distància de la ràdio, i l’acompanyava a l’emissora mentre parlàvem del tema de què tractaria i d’altres coses de la vida, sobretot de la llengua i del país. Un cop dins l’estudi jo el presentava i ell feia la seva dissertació. Hi vaig col·laborar fins al final de 1976, amb el parèntesi de la «mili», que em va separar de Mallorca per a dur-me a les arenes del Sàhara.

Els estudis de Ràdio Popular eren al Seminari Vell, al carrer del Seminari, un vetust edifici que havia deixat de ser seminari quan es construí el nou, a la perifèria de la ciutat, la dècada de 1950. Algunes cambres i estances d’aquella casa, al voltant del claustre, eren els estudis, la discoteca i despatxos de Ràdio Popular. En els estudis hi havia dues parts separades per dos vidres: la part dels locutors, amb una taula llarga i estreta aferrada a la paret dels vidres i alguns micròfons, i la part del control. En aquesta hi havia dos plats giradiscos, dos magnetòfons grossos d’aquells antics de bobina i un mesclador. A l’hora de la publicitat cada anunci anava en una cinta, que el controlador havia de posar i llevar alternadament en els magnetòfons amb gran celeritat. M’impressionava el maneig que els controladors feien dels giradiscos: a fi de fer entrar una cançó o peça musical en el punt exacte que volien, feien girar amb la mà el disc a l’enrevés i el deixaven en el punt desitjat, sostenint el disc amb la mà i amollant-lo en el moment exacte. Mentre el giraven a l’enrevés emetia un so ben curiós.

A Ràdio Popular vaig conèixer moltes persones, amb algunes de les quals vaig fer una amistat que encara dura. A part del director i el cap de programes, Faust Frau —en Fausto—, locutors i tècnics o controladors, o «controls, com en dèiem. Locutors com Marisa Suau, Ricard Pla —tots dos traspassats després a la televisió—, Pere Pons i Quica Cortès; tècnics com Nicolau Tous, Jaume Vila, Ferran Martínez i Bernat Perpinyà. A tots ells moltes felicitacions per la feina feta durant tants d’anys.

Avui toca desitjar molts d’anys de vida a Ràdio Popular de Mallorca, en el seu seixantè aniversari. Però Ràdio Popular ja no existeix. Ara hi ha la COPE, una cadena d’emissores espanyola, que emet de Madrid estant una programació espanyola i en espanyol. Lluny resta aquella Ràdio Popular de Mallorca que parlava de Mallorca als mallorquins, aquells estudis envellits del carrer del Seminari, aquells discos que giraven a l’enrevés, aquells guions, aquella censura, aquells moments d’esperança per a una llengua adreçada i un país normalitzat.

Un programa de «Mallorca al vent», amb Miquel Riera, Gabriel Bibiloni, Margalida Bibiloni i Josep Lliteras

 

Cap comentari

El meu pare

Avui, 13 de novembre, fa deu anys que se n’anà el meu pare. És un dia que convida a recordar-lo. La seva va ser una vida extraordinàriament dura. De família pobra, fill d’un pagès assalariat, es barallà amb la vida per a sobreviure. Com quasi tots els nins de la seva època i de la seva classe, a una edat tendra conegué la duresa de la feina. A onze anys el llogaren a una possessió. La seva feina era estar tota la nit dins una soll vigilant que la truja no esclafàs cap dels porcellins. L’imagín assegudet a una banqueta, deixant-se vèncer per la son, entre la por infantil, la pudor i la soledat. De fadrí granat anà a unes classes particulars els vespres, amb un parent que sabia un poc de lletra, per a ampliar els migrats coneixements que havia adquirit en els pocs anys que va anar a escola. Forner i picapedrer, segons les conveniències, en els anys difícils de la postguerra mirà de treure el carro fent i venent pa d’estraperlo, anant de part a part de Mallorca amb la bicicleta carregada amb uns quants sacs de blat de cinquanta quilos i de vegades encalçat per la Guàrdia Civil, que també anava amb bicicleta. «No m’agafaven mai —contava—, perquè encara que anàs carregat amb els sacs, jo corria més que ells». En un accident perdé la visió a un ull. Les dificultats el dugueren a haver d’emigrar al Brasil poc temps després de néixer jo. Allà va fer de picapedrer, tot vivint a una petita caseta de fusta destinada a guardar el ciment i les eines. Als dos anys va tornar repatriat. Treballà de picapedrer infatigablement, dies feiners i diumenges, es va fer mestre d’obres i això li permeté d’arribar a fer un petit patrimoni. Quan les coses li anaven bé, al voltant dels cinquanta anys, una malaltia el deixà tetraplègic, assegut a una butaca sense poder moure ni les cames ni els braços. Així fins que es va morir, a 84 anys. Un altre dia parlaré de la mare, que ja podeu imaginar la tasca que li va tocar. Potser una de les poques alegries importants que li donà la vida va ser veure el seu fill amb un títol universitari i professor de la universitat. Ell en té molta part del mèrit. En els anys difícils de l’adolescència sempre m’encoratjà a estudiar. Cosa que no havia pogut fer ningú de la família en totes les generacions conegudes. Martí Bibiloni Serra, en homenatge.

8 comentaris

El Diari de Balears canvia de model de llengua

A partir d’aquest gener el Diari de Balears farà canvis importants en el seu model de llengua. El diari ha encarregat la revisió del llibre d’estil a Gabriel Bibiloni, qui a partir d’ara serà també qui de manera permanent supervisarà i dirigirà la feina de l’equip de correctors (que, d’altra banda, serà ampliat). Amb el nou model el llenguatge serà més genuí i desapareixeran els castellanismes (com atur, segon cinturó, plantejar, apostar, vacunar, donar a conèixer, quiròfan, el proper any, etc.). Els topònims ara seran escrits correctament (Portocristo, Son Bordoll, Son Cervera, Son Santjoan, Parc de Mar, etc.). També es millorarà la sintaxi (per exemple, ja no es dirà mor un obrer en caure d’una bastida) i s’usarà sistemàticament la preposició per a segons la normativa.

Gabriel Bibiloni ha manifestat la seva satisfacció per aquesta millora, que vol convertir el Balears en referent lingüístic per a altres mitjans insulars, i, en un dia tan assenyalat com avui, dóna els molts d’anys a tots els amables lectors d’aquest blog, que, dia rere dia, ens honoren amb el seu seguiment fidel.

10 comentaris

Una de sexe (que no tot ha de ser seriós)

 

 

Diria que aquest bloguista no és cap senyora, tot i que, si ho fos, no hi hauria res a dir, perquè això és una de les coses millors que es pot ser en aquest món. Supòs que després de trenta anys de prestar servei a la meva universitat,  el seu aparell administratiu en té constància, encara que la documentació no sempre ho reflecteixi acuradament. Llavors un pensa que el tractament de senyora de la lletra de més amunt podria ser un lapsus tingut amb la més santa innocència. Però, malpensat que un arriba a ser en algun moment, no descart que darrere el lapsus, conscient o subconscient, s’hi amagui una cruel venjança contra el sexe masculí i que a mi m’ha tocat rebre. Tant de temps han estat les dones rebent lletres encapçalades per un benvolgut senyor… Doncs ara veuràs: ull per ull, dent per dent i morferma per morfema. El lapsus com a pedagogia activa en favor d’un món just i igualitari.

Però dubto i m’ho repens tot mirant un cop i un altre el desconcertant paper. I si la Universitat tingués raó? Al cap i a la fi, no és una institució investida de la màxima autoritat científica en tots els camps? També en els afers de sexe, supòs. Fent-li voltes i més voltes, trop la solució que m’ha de treure del dubte: en una pàgina web del programa Sexes en guerra veig un enllaç il·luminador: “vols conèixer quin sexe és el teu?”, que et du a una pàgina en què amb un simple test el més embullat treu el gat del sac. La broma em costa més de vint minuts de feina i concentració, però es veu que me’n desfaig més o menys bé de totes les proves. I aquest fet és el motiu del salomònic veredicte, que em deixa glaçat. Home o dona? “Estàs entremig”, diu el cabró. I l’explicació que em dóna és “Les teves habilitats més femenines, com les habilitats verbals, es troben compensades amb les més masculines, com la capacitat de visió espacial”. Hauria suposat que tenir habilitats diverses et fa una persona més completa, però ja veieu el drama: els homes, o presumptes homes, amb habilitats lingüístiques estam condemnats ni més ni pus que a la indefinició sexual.

5 comentaris

El twitter

Bastants lectors no sabran què és això del twitter, com jo no ho sabia no fa gaire temps. Doncs és una nova eina d’Internet que permet als qui s’hi apuntin de disposar d’una pàgina web personal en què poden anar escrivint textos curts (màxim 140 caràcters, com un SMS) responent la qüestió que et posa l’invent: what are you doing? Cada usuari pot posar els textos amb diversos procediments (també via telèfon mòbil) i pot tenir una llista de seguidors (els qui s’hagin apuntat a la llista) que reben els missatges al seu propi twitter (o al mòbil). D’aquesta manera es creen xarxes de comunicació semblants a la missatgeria instantània però no ben bé iguals.

N’hi ha que s’agafen al peu de la lletra la qüestió del what are you doing? i contínuament van escrivint allò que fan: “ara me’n vaig a dinar”, “ara posaré la rentadora”, “fa una estona se m’ha penjat el Windows”, “ara he conegut el cosí del meu veí”… de manera que tota la comunitat internètica pot estar al moment d’activitats tan interessants. La cosa, que sembla el que uns diuen una xorrada i altres de més genuïns una pardalada, pot contribuir, segons com s’administri, a intensificar un dels pitjors mals vicis de la humanitat, que és perdre el temps miserablement. I algú ha ironitzat que l’única cosa que es pot escriure en aquesta pàgina, si hom s’até estrictament a la qüestió formulada, és “ara escric al twitter”, amb la qual cosa seríem davant l’estupidesa en grau suprem. Però l’estri també té aplicacions més productives, fins al punt que alguns polítics ja l’usen com a eina de campanya electoral, i la BBC o la CNN el fan servir per a difondre notícies.

Un servidor, que en qüestió de noves tecnologies és com l’ase d’en Móra (de tot quant veu s’enamora), tan bon punt he descobert la joguina no m’ha faltat temps per a armar el meu twitter. El problema és que ara no sé què fer-ne. I abans d’aquesta “presentació en societat” de la criatura ja m’ha sortit una seguidora, que no voldria deixar defraudada.

Una utilitat possible és fer-ne un miniblog complementari, on posar idees i notes breus quan no tens temps de fer un post o quan no paga la pena. Rètols com el tweet del dia o lemes com nulla dies sine tweet poden ser estimulants. En fi, una “complicació” més, que agreuja la crítica qüestió “com és possible fer tota la feina, les feines de casa, les correlines burocràtiques, tenir cura dels arbres i dels animals (els qui en tenim), llegir, llegir la premsa, llegir els blogs, els twitters, escriure posts, escriure llibres… si encara no han donat al dia ni una sola hora de pròrroga?

20 comentaris

Sant Sebastià

Com deia Guillem Frontera, la festivitat de Sant Sebastià ja no pot estar més mal situada damunt el calendari: els palmesans —nom horrible però sembla que inevitable— ens tornam a posar en festes quan encara tenim l’embafament de les de Nadal, i quan, a més, fa una fretada. Potser l’errada no va ser l’assignació de dia al militar romà convertit al cristianisme i convertit per això mateix en diana d’una guarda de tiradors amb arc sense escrúpols, sinó la decisió dels nostres jurats i altres forces vives —per allà cap al segle XVII— de fer patró de la ciutat de Palma el dit sant , fent un lleig imperdonable al titular anterior, el meu benvolgut Sant Gabriel. I tot perquè va salvar la ciutat d’una pesta interminable. S’haguessin encomanat al meu arcàngel i la pesta s’hauria acabat més aviat, que un arcàngel és més que un simple sant de carn i ossos.

Cartell de Sant SebastiàSuposant que el papa Pau VI no hagués fet al meu protector l’altre lleig de d’amuntegar-lo amb Sant Rafel i Sant Miquel a la coa del setembre, ara podríem celebrar les festes patronals de Palma, el 24 de març, en ple esclat de la primavera, la llum i la flaire de les flors. Però ja està fet, i ara toca aguantar fred i embafament.

El que no haurem d’aguantar enguany és el programa esquizoglòssic d’anys anteriors, quan manava el partit de la llengua bífida, aquell programa en què al costat de cada frase en català hi anava la castellana corresponent, formant un puzzle bilingüístic que en rigor no feia més que tractar una part de la població de deficients incapaços d’entendre la llengua pròpia del país. Bé, de fet el d’enguany és un programa menys bilingüe que els anteriors, perquè encara continua havent-hi al final quatre pàgines en castellà amb el programa condensat. El senyor Grosske encara deu passar pena que els ciutadans castellanoparlants no tinguin dificultats insalvables per a entendre la llengua romànica de la terra on viuen. Sembla que la nit de la Revetla també predominaran encara els cantants i grups en espanyol per damunt els que canten en la llengua del país. L’esmentat Grosske ens informava fa dies al seu blog que, per qüestió de temps, les festes encara són continuistes però l’any que ve veurem canvis grossos. Esperem, doncs, a veure què passa.

Mentrestant, molts d’anys a tots i que molt aviat Sant Sebastià, Sant Gabriel i tots els sants ens duguin a tots els mallorquins i a tots els illencs tota classe de ventura i molta però que molta… Unitat.

3 comentaris

Pobre llatí

ÀNIM, POSAU LA IMATGE ALS VOSTRES BLOGS

Encara que vaig fer el batxillerat de ciències tinc una gran devoció pel llatí, una llengua que Europa va deixar perdre com a llengua comuna de la manera més estúpida. Deu ser per això que m’exalt quan la benvolguda Coral de la Universitat de les Illes Balears en vaticanitza la pronúncia i turmenta les meves orelles amb allò del conyóixere, que ja em direu si no sona com una expansió expressiva de militar xusquer. El pobre mossèn Alcover va escriure un caramull de pàgines —aplegades en un llibre de publicació recent— sobre la pronúncia tradicional del llatí en boca dels catalans, però es veu que la seva feina no ha servit de gaire cosa. Desoladora sensació que ens acompanya tothora a alguns lingüistes d’aquest país.

Però no sé si encara m’exalta més aquell anunci de la televisió en què el nom llatiníssim d’una empresa d’assegurances —Sànitas— esdevé un tronat Sanitas, amb un accent errabund damunt la i. Sempre m’he demanat si la feta és incultura supina o ganes de fer-se l’extravagant. Si la culpa és de l’agència que fa l’anunci, mai no podré comprendre com es pot pagar un esguerro així. Només manca que els de Càritas es transformin en Caritas —caritas bonitas— per a fer els deu reials justs.

Podríem continuar amb altres esguerros que farien la llista ben nodrida. Una meritòria ONG es va posar per nom Medicus Mundi, amb la qual cosa proclamava l’exigüitat de l’associació, tan modesta que només tenia un membre. Es veu que, perquè la cosa soni llatina basta fer acabar les paraules en us, igual que, com en les paròdies papals del programa Polònia, perquè la cosa soni italiana basta fer-les acabar en i. Després dels medicus han vingut els Farmacéuticos Mundi i els Fotógrafos Mundi, aquests ja desentenent-se olímpicament de la llatina compostura i conformant-se amb la llatinitat de la part de la cua. No fa gaire he sentit la darrera: es veu que també hi ha una associació, mallorquina per més senyes, que es diu Cirujanos Plastikos Mundi, còctel multilingüe a base d’espanyol, grec i llatí que pareix que ha de fer mal de cap al segon glop.

Encara que alguns no ho sàpien, el Vaticà s’aplica en l’actualització terminològica de la llengua de Ciceró, normalitzant termes per als conceptes d’actualitat més rabiosa perquè el Papa els pugui fer sortir a les seves encícliques, com dopatge (usus agonisticus medicamenti stupefactivi), discoteca (Orbium phonographicorum theca), bikini (vesticula balnearis bikiniana), ovni (riv, res inexplicata volans), playboy (iuvenis voluptarius) o espot (intercalatum laudativum nuntium). Tot es pot dir en pulcre llatí, i els nostres mundials oenagistes, quan es posen llatins, no haurien d’anar a proveir-se de mots en els sementers rústics del vulgar, com fan quan exhibeixen paraules o grafies pàries com farmacéuticos i fotógrafos, i sobretot l’estridència gutural de cirujanos plástikos.

Ai aquesta manca de finesa en l’ús de les llengües, sobretot la reina de les llengües de civilització. És clar que, pensant-ho bé, això no és res comparat amb la graponeria amb què molts manegen el català. Si ens posam a pensar en les destrosses que molts compatriotes fan a la nostra llengua, segur que podríem fundar l’organització Emprenyatus Mundi.

12 comentaris

Una figuera singular

Afortunadament, en aquest món hi ha molta gent que sent passió per les coses més diverses. Tinc un amic que sent passió per les figueres. Tanta que n’ha arribat a sembrar sis o set centenars, la majoria de les quals són de varietats autòctones mallorquines (crec que prop de dues-centes varietats). L’home tresca i cerca per possessions, llocs, rotes i tanques, i en trobar figuera de característiques diferents de les tipificades convencionalment agafa una branca i dins el clot.

Perquè les figueres se sembren enterrant una branca dins un gran clot de manera que només en guaiti un pam amb un ull, el qual, quan la part enterrada posi arrels, creixerà i esdevindrà una bella figuera. Les figueres cultivades són arbres dioics, que vol dir que les flors o són només masculines o només femenines, i doncs per a reproduir-se calen dos individus de “sexe” diferent. I on són les flors de la figuera, diran alguns. Efectivament, no impacten a la vista en primavera com les d’altres plantes, senzillament perquè estan ben amagades dins la figa, que no és més que una inflorescència encapsulada —un siconi, tècnicament—, en què les nombroses floretes maduraran sense fecundació (partenocàrpia). Les flors de les figueres cultivades són femenines i, en principi, doncs, no hi ha reproducció, perquè de mascles —”figuers”— pràcticament no n’hi ha. Però de tant en tant alguna es reprodueix i apareix en qualsevol lloc una figuereta venturera, que farà unes figues diferents de qualsevol altra. Quan alguna d’aquestes figueres ha interessat hom les ha reproduïdes de la manera indicada més amunt i ha aparegut una nova varietat. I, evidentment, hom li ha posat un nom.

I aquí hi ha una qüestió interessant, del punt de vista lingüístic, que és la nomenclatura de les figueres. Les figueres mallorquines tenen un repertori de noms que ha donat feina abundant als investigadors de l’etimologia. El professor Joan Veny n’ha escrit un llibre. Alguns d’aquests noms no tenen encara un segle i altres apareixen documentats en el segle XIII (com la martinenca), en el XIV (com l’albacor) o en XIV (com la bordissot). Els noms de les figueres ens indiquen el seu origen, com la bordissot (de Burjassot), l’alacantina —transformada en galantina—, la de la Roca (del Vallès?), de l’Empordà; altres ens remeten a una persona, potser el descobridor o propagador, com l’andreva, l’alenyana (del cognom Alenyà), la d’en Tià Penya, etc.; altres fan referència a les seves característiques, com la hivernenca, roja, porquenya, verdal, etc. Tot un món de paraules, aromes, colors i sabors.

La cosa és que el meu amic, aferrada a una caseta de foravila, va trobar una figuera que, segons ell, fa figues tot l’any. No és que en faci dos esplets, com les figueres flors, que són les més generoses que coneixíem, sinó que en fa cinc o sis. En els mesos d’hivern, l’arbre exhibiria un batalló de figues, enravenades de fred i lúgubrement soles damunt les braques nues de l’heroica figuera. Naturalment en va tallar una branca, que ara ja és una figuereta adolescent. Quan m’ho va contar —aquesta primavera—, vaig córrer a la figuera mare i vaig fer el mateix. Ara l’ullet ja ha crescut alguns pams i té unes bones fulles ben grosses, i això perquè enguany les figueres joves van un poc alises, que si no ja estaria per brancar. Després de descobrir la joia, el meu amic va veure’s impulsat, naturalment, a posar-li un nom, i, pres d’una inspiració sobtada, amb una rampellada resoluta li clavà el nom de suma y sigue, que va començar a rodar en boca del petit cercle d’amics. Entre aquests, i començant pel mateix creador del nom, ara hi ha un debat sobre si el bateig va ser massa precipitat i si no fóra millor de canviar aquest nom per una cosa més autòctona. No sé com acabarà la cosa, però hi ha la possibilitat que d’aquí a molts anys algú expliqui com va sortir el nom d’una figuera autòctona mallorquina dita ni més ni menys que suma y sigue.

19 comentaris

Post d’estiu sobre arròs, llengua i país

El gran Jaume Fàbrega té un blog imprescindible per a amants de la cuina, patriotes i gent que és les dues coses. Si no me n’hagués fet seguidor, ara segurament no escriuria aquest post. En els darrers escrits, Fàbrega ha parlat de la paella. Tema suggestiu sobre el qual jo ara no vull proposar res ni resoldre res sinó únicament donar sortida a un munt d’interrogants que em vénen al cap.

És evident que l’arròs a la paella, o simplement paella, és un plat d’innegable origen valencià. Els valencians són els autors de la innovació de cuinar l’arròs dins una paella metàl·lica, en lloc de la tradicional cassola o greixonera de fang, i de fer-ho d’una manera peculiar. Però és un plat que s’ha fet espanyol —si fos originàriament espanyol en dirien sartén, diu Fàbrega carregat de raó—; els espanyols se l’han apropiat —també— i, a més, n’han fet un element més del typical Spanish. També diu l’expert en cuina que l’autèntica paella valenciana només es pot menjar al País Valencià; a altres indrets s’han desenvolupat versions múltiples i particulars. La paraula castellana paella és, doncs, un catalanisme de l’espanyol, reenviat després a altres llengües. A Mallorca l’eufòria per la paella ha arribat després que aquesta es fes espanyola, i el mot paella es pot considerar un hispanisme d’introducció recent. Un curiós fenomen lexical boomerang: un mot català que passa a l’espanyol i d’allà arriba com a castellanisme a una part del país on era inusitat. A Mallorca l’estri no es diu paella sinó pella, ço és una forma reduïda com esgrelles (graelles). De manera que ara distingim una pella (estri) i una paella (plat). Tot i que l’arròs és ben tradicional a les taules mallorquines, dues o tres generacions enrere ningú no parlava mai de paella sinó d’arròs sec, una de les formes de preparació del material, al costat de l’excels arròs brut i altres. La paella —diu Fàbrega— s’ha encreuat amb l’arròs sec, i deu tenir raó. La cosa és que aquest mestissatge ens podria dur a filosofades llargues i profundes.

Diu també Fàbrega que seria desitjable de parlar de paella valenciana, paella mallorquina i la que ell diu paella catalana, és a dir principatina, atès que són versions ben diferents del producte; les dues darreres derivades de l’encreuament de la valenciana amb l’arròs sec i l’arròs a la cassola respectivament. Seria un reflex gastronòmic d’aquesta realitat del país tan glosada pels poetes: el pi de les tres branques. Ara, realment són tres les branques —les nostres, vull dir— del pi de la paella? A part que el fet pluriinsular —com sempre— ja ens espatlla la festa, la realitat és que no hi ha cap persona que la faci de la mateixa manera: uns posen ceba al sofregit, altres no; uns hi posen pèsols i altres carxofes; uns sofregeixen l’arròs i altres no; uns, com ma mare, hi posen una —per a ella deliciosa i per a mi horrible— picada de fetge i julivert… D’altra banda, a la cuina tradicional les variacions són enormes segons les classes socials. Poca cosa tenen a veure l’arròs que es preparava a les cuines de les cases bones de la ciutat i l’arròs que les meves avantpassades pageses preparaven a la caseta de foravila quan hi anaven a fer somada. Em costa que una d’elles després de fer un sofregit amb un poc de saïm, ceba i tomata, mentre l’aigua bullia anava a fer una passada per la garriga, on aplegava quatre caragols i qualque espàrec que servien per a tota il·lustració de la menjua. Tampoc no es pot ignorar la diferent dinàmica culinària del món de la restauració i la de la cuina particular.

Typical Spanish, només valencianitat o plat nacional dels Països Catalans? Tres paelles distintes i una sola paella vertadera? Fa massa calor: caldrà esperar la tardor per a aclarir-ho.

16 comentaris

Efectes

El diccionari defineix efecte com “resultat de l’acció d’una causa”. Si prenc un analgèsic, em pot desaparèixer el mal de cap, i aquesta desaparició serà l’efecte. Però també en dóna una altra definició, que ara m’interessa més, que és “fenomen que es produeix en circumstàncies ben conegudes i regulables i del qual es té una bona descripció quantitativa“. Aquesta segona accepció té les seves manifestacions sobretot en el món de la física. Dels meus estudis de batxillerat de ciències record sobretot l’efecte fotoelèctric, com també record les dificultats per a entendre tot aquell món de coses i fórmules prosaiques. Alguns d’aquests fenòmens duen el nom del científic que els va formular, com l’efecte Joule, que explica allò dels conductors que agafen calentoreta en passar-hi electricitat, i molts altres que ara no vénen a tomb.

Després han aparegut més efectes, com el lamentablement famós efecte hivernacle —que segons el nostre DIEC estimat ha de ser efecte d’hivernacle—, que ens apuja la temperatura del planeta, o l’efecte papallona, amb film inclòs, que apuja la temperatura del cap dels donats a la reflexió profunda. La cosa és que li hem agafat gust a la parauleta, i darrerament han aparegut a l’escena comunicativa una munió de nous “efectes”, que, de fet, responen al primer tipus (són el simple resultat de l’acció d’una causa, i molt poc “fenòmens que es produeixen en circumstàncies ben conegudes i regulables”), però que, malgrat això, pretenen assimilar-se als efectes del món de la física, clarament de més categoria i amb la gràcia de tenir un nom llampant, que és el cognom d’un personatge implicat. Ja deveu estar tots pensant en l’efecte Zapatero, que és el que esperen amb candeletes molts de progressistes de les comunitats autònomes que a l’hora de votar tenen més tirada cap a la gavinota travessada de rapinyaire. Com la meva. Si els espanyols han votat pel civilitzat socialista, potser els mallorquins s’assentaran una mica i en seguiran l’exemple, o faran aquesta cosa força vegades practicada de votar pels qui manen a Madrid, que per alguna cosa deuen manar.

Però això de l’efecte Zapatero ja està massa vist, i ara cal trobar-ne de nous que ens estimulin la juguera verbal. El Diari de Balears ens sorprengué fa uns quants dies amb un títol impactant: “L’efecte Janer”. Mare de Déu, Senyor! Aquest sí que no és un fenomen ben conegut i ben descrit quantitativament, no. De fet, ningú dels molts que en parlen no sap en què consisteix o consistirà aquest enigmàtic efecte. Més que un efecte podria ser un multiefecte, una causa amb una petita explosió de conseqüències i per a tots els gusts. Unes, ara com ara, pura especulació (que si els de la gavina perdran vots per la banda de l’esvalotada extrema dreta ultraespanyolista, que si en robaran una grapada a Unió Mallorquina…). Altres, realitats ja constatables, com el fet que el tema aconsegueix de tapar en bona mesura l’afer de la corrupció, o el fet que els convergents han agafat una monea com un piano, malgrat les manifestacions de presumpta felicitat, alguna d’antològica. I finalment, una altra conseqüència —previsible i en part ja predita— que afecta la carrera de la protagonista de l’efecte i que deix endevinar al lector.

I encara podríem parlar de més efectes i no acabaríem mai: l’efecte 2000, que havia de col·lapsar el món aquella fatídica anyada, l’efecte dòmino, l’efecte Stoichkov… Què voleu que us digui? A mi, en realitat, l’efecte que més m’interessa no és cap de tots aquests sinó aquell que deien el efecto Axe. Oi que us en recordau? Però la veritat és que per més que em regui el bosquet axil·lar amb el preuat líquid polvoritzat, l’efecte no arriba. Misèria de món.

Cap comentari

Pàgina següent »