Darrerament vaig fent fotos de tots aquells elements arquitectònics o d’altre tipus que veig en perill imminent de desaparició. A la ciutat de Palma la meva càmera no s’atura de fer feina. El que passa és que moltes vegades arrip tard, i la cosa de la qual pretenc conservar el record gràfic ha passat a millor vida. No fa gaire vaig anar a fotografiar les cases de Son Gelabert, un magnífic casat –bé que de feia temps abandonat i degradat– d’una possessió molt a prop del centre de Palma en procés d’urbanització. Només restava el lledoner (foto de baix), resistent i altiu però també trist i desconcertat enmig d’un món de màquines, bloquets i sacs de ciment, tan lluny de la placidesa de la feina de missatges i la pacífica traülla d’amos i madones a què estava avesat. Les cases, implacablement arrasades, igual que no fa gaire van ser arrasades les de Son Ferriol (en aquest cas amb lledoner inclòs) i tantes altres, víctimes de la manca de sensibilitat de la nostra oligocràcia constructora-especuladora.
Un altre dia d’aquests vaig encaminar l’objectiu a la barriada dels Hostalets, un petit entramat de carrers rectes i estrets amb casetes del segle XIX. Tenia interès especial a fotografiar la bodega Roca, però havia caigut aquell mateix dia i només un gran munt de runa omplia el solar. Aquest era un lloc on es reunien, i bevien i cantaven, bona part dels gitanos de Palma, abans de ser confinats en el gheto de Son Banya. Em diu ma mare que allà es podia veure ballar una nina descalça que devia viure per la barriada, la que després seria la famosa balladora flamenca La Chunga. Naturalment, la casutxa no tenia el valor patrimonial de les cases de possessió, i aquí només he de lamentar haver-me quedat sense la foto.

Ahir em vaig assabentar pel blog de Climent Picornell que esbucaran el cine Dorado. Avui de matí encara l’he pogut fotografiar (imatge de dalt), tot i que ja amb les tanques de protecció posades i sembla que a punt de rebre l’envestida de la pala. El Dorado i el seu barri són un referent de la meva infantesa, com ho són –veig– per a en Climent. Jo vivia més lluny del cine que ell, allà pel Rafal Vell, però era la sala de cinema que queia més a prop de ca nostra. I aquell cine, en els anys inicials de la meva vida, quan no hi havia ni televisió, ni home cinema, ni messenger ni Festival Park, era l’única distracció que l’infantó que jo era i els meus pares podíem tenir. Dues vegades per setmana: el dimecres, que era el dia econòmic (tres pessetes), i el diumenge a duro. I això que eren dues pel·lícules i el Nodo. Acabada la funció, els meus pares em despertaven, m’abrigaven bé i a peu cap a casa. Jo protestant perquè “només n’havien fet una”.

Aquesta és na Castanyeta, una de les meves amigues. Sempre està contenta com unes castanyetes, per això du aquest nom. La juguera se l’endu, i, si no vas viu, alça les potes de davant i es posa per damunt tu amb la probabilitat de deixar-te un reguitzell de cops blaus o fins i tot algun os romput. Només que per aquesta circumstància ella no ha sortit a cap revista alemanya ni s’ha convertit en un sex simbol de l’espècie asinal. Clar que la infeliç és del tot inconscient dels perills de la seva juguera, i la setmana passada, després de botar il·legalment a la possessió veïna, les va emprendre amb una ovella, que va acabar amb el cap inflat com un re i un doble avortament l’endemà. Fins aquí una somera descripció (mai més ben dit) de la meva amiga. Bé, cal afegir que és de raça mallorquina, oficialment una raça diferent de la catalana, tot i que comparant-la amb una col·lega principatina qualsevol observador difícilment se’n sortiria per a esbrinar quina és una i quina l’altra. Això de les races és pura política. Si tu tens una raça, jo també en vull una, ah ah. Com els cavalls mallorquins i els menorquins. Si els espanyols tinguessin tanta tirada com tenim nosaltres a les divisions internes, haurien diversificat una raça de cavalls sevillana i una de granadina, que a força de selecció en un grapat de generacions es poden establir les diferències morfològiques que vulguis. Però no, ells tenen els cavalls de raça espanyola i avant.
Dic que na Castanyeta és alegre com unes castanyetes. Però si la voleu veure emprenyada com un misto basta que digueu davant ella que és una burra. No pot sofrir que la insultin d’aquesta manera, perquè ella considera un insult que la designin amb una paraula tan lletja i forastera. I la meva és una somera civilitzada, que troba que insultar és propi de criatures sense dos dits de coneixement. Li he explicat que ara per devers el Principat no s’hi miren gaire amb la genuïnitat en l’ús de la llengua, que s’ha posat de moda portar el dibuix d’un congènere seu aferrat a l’auto, al qual, fins i tot els independentistes, diuen burro sense manies, que Isaac Vilalta no ha tingut cap escrúpol a publicar un llibre amb el títol El burro català, i que àdhuc l’Institut d’Estudis Catalans ha incorporat al seu diccionari el nefand castellanisme. En sentir això darrer va fer una cara de consternació, com si els motius de la seva incomoditat haguessin arribat al límit de l’insuperable. I estic segur que per dins devia pensar “com poden ser tan…?”. Ah, no, que havíem quedat que el mot era un insult i que no s’havia d’insultar.

Quan vaig per la carretera vella d’Inca –cosa que comença a ser un plaer– no puc evitar de pensar què hauria passat si amb aquesta carretera s’hagués fet el que han fet amb la de Manacor. L’autopista d’Inca va destruir algunes coses, però l’autopista va salvar la carretera. Maria Antònia Munar diu que la nova autopista –ella en diu carretera desdoblada– de Manacor s’ha fet amb respecte al medi ambient. Jo crec que és un dels grans atemptats al medi, a la història i a la personalitat de Mallorca. És còmoda i es guanya un temps en els desplaçaments, però el preu és molt car: s’ha destruït –destruït, pos èmfasi en la paraula– un element patrimonial tan important com una carretera històrica, de les principals de l’illa, i s’hi ha aixecat a damunt una autèntica autopista. Amb la diferència que, mentre que les autopistes clàssiques només alteren camps d’ametllers i garrovers (simplific, ja ho sé), aquesta és una destrossa fenomenal d’un entorn humanitzat. Les vies de servei, engabiades per reixats sense fi, i l’enfiloi de passos elevats, ponts faraònics i giratoris per pa i per sal configuren un nou paisatge ferest, exponent del mal gust de la tropa de nous rics que fan i desfan en aquesta terra. Avui m’alegra comprovar que un grup tan prestigiós com el que escriu sota la rúbrica Grup d’Opinió d’Arquitectes em dóna la raó.

Fa no gaire temps, fent un soterrani per a un edifici nou de Palma, es van descobrir unes restes d’una porta de la murada medieval, aquesta que teniu a la imatge de l’esquerra. El pla de l’edifici es va modificar per salvaguardar aquelles pedres. Destruir-les hauria estat una barbaritat. Doncs si destruir aquelles pedres hauria estat una barbaritat que mereixeria la reprovació de la gent civilitzada, quina mena de barbaritat no va ser la destrucció de tota la murada de Palma a principi del segle XX? Una de les monstruositats més grans de la història d’aquesta ciutat. Era un recinte monumental extraordinari, que avui podria ser una zona per a l’esplai i la cultura; un espai, que si antigament protegí la ciutat dels enemics, avui podria protegir la tranquil·litat del centre històric del frenesí dels autos, del fum i del soroll. Va ser una monstruositat, tot i que no l’única: n’hi ha d’altres que igualment posen els cabells drets, com la destrucció de l’església de Sant Domingo, autència joia del gòtic, moltes altres esglésies i convents, el castell del Temple o almudaina de Gomara… Destrucció del patrimoni, autèntica barbàrie. Però aquesta barbàrie és tan antiga com l’home (de la prehistòria als budes de Bamiyan), que sembla que no ha arribat a aprendre el gran empobriment per a la civilització que significa la destrucció de les creacions humanes, per molt que siguin d’un altre grup ètnic o nacional, d’una altre grup religiós o d’una altra època.
Tanmateix, el més corprenidor de tot és que la barbàrie pugui continuar en els nostres dies i en algun racó de la vella Europa, teòricament la part del planeta més civilitzada. La barbàrie és un tràgic senyal d’identitat de la classe actualment governant a les Illes Balears i a la seva capital. Un jaciment arqueològic, amb elements que van del segle II al segle XIX, s’està destruint en aquests moments a la ciutat de Palma, a l’avinguda d’Antoni Maura, just en el lloc on la ciutat començà la seva trajectòria històrica el 123 aC. I tot per fer-hi un parking. Just ara he descobert una interessant i completíssima pàgina web sobre aquest afer. Els seus autors, la gent del departament de Geografia i Història de l’Institut Joan Alcover, de Palma, mereixen reconeixement i gratitud. I difondre el seu treball.
La lluita per salvagurardar el jaciment d’Antoni Maura no ens hauria de fer oblidar d’una altra gran salvatjada recent del mateix consistori: la destrucció de tot un barri de la Palma antiga, el barri de la Gerreria. Destrucció no sols de les cases sinó –i això és el més greu– del traçat urbà, els vells i personalíssims carrers de la ciutat àrab. La història esborrada en un moment pels interessos de l’especulació, i en el buit desolat del massacre es comencen a aixecar edificis horripilants, a les antípodes de la personalitat sacrificada de la zona, com l’edifici dels jutjats.
Si la destrucció és la barbàrie, la solució civilitzada després de la destrucció és la restauració. Potser sóc el primer que ho fa i potser algú pensarà que no toc a terra. Però ho faig: començ a demanar la restauració del barri de la Gerreria. Cal esbucar l’edifici dels jutjats i recuperar els carrers medievals i l’esperit d’aquella part de Palma. I que tots els déus alliberin aquesta pobra terra dels bàrbars. Amén.
[A la imatge de dalt, la destrucció de la porta de Santa Margalida, una de les principals de la murada àrab medieval, per on entrà Jaume I en conquerir la ciutat de Mallorca; a l’altra la destrucció actual del jaciment d’Antoni Maura.]