Posts de la categoria 'Patrimoni'

Quin plaer veure’ls caure!

Quantes voltes que fa el món. Els nostres avantpassats de final del segle XIX —sobretot els progressistes— tingueren un somni i treballaren estrènuament per veure’l complit: la destrucció de la murada de Palma. Concebuda com un corset que ofegava la ciutat, antiestètic i antihigiènic, no s’aturaren fins que la veieren completament arrasada, amb portes, ponts i tot el que hi havia. No s’imaginaven mai que cent anys després un Ajuntament pogués col·locar aquest cartell o que obligàs a rectificar els plans d’un edifici o d’un pàrquing per salvar unes petites restes de la gran obra que ells destrossaren. I que bella que seria la ciutat de Palma amb el seu recinte de murada, convertit en una zona enjardinada per a passeig i esplai dels ciutadans. Els buròcrates del règim de Franco tampoc no devien imaginar-se que un dia, més prest del que un pogués pensar, anirien a terra aquests edificis per a residències militars que aixecaren just damunt el bastió del Príncep, una aberració urbanística de les més grosses que s’han vist per aquests encontorns. Però han caigut (imatge 1, imatge 2), per sort de la ciutat, que ara, si es du a terme el magnífic projecte de Pilar Simó i Antoni Sbert, recuperarà un espai històric extraordinari, amb el pont de la porta del Camp que renaixerà de la seva cendra o de la seva runa (aquí en teniu una imatge més bucòlica, una aquarel·la de B. Ferrà).

Els meus feliços ulls que ara veuen caure aquesta aberració també voldrien veure caure moltes altres lletjures d’aquesta sofrida ciutat: l’edifici dels jutjats de la Gerreria —la guinda de la despersonalització d’aquesta singularíssima part de Palma—, tot el polígon de Llevant, el presumpte parc de l’Estació, acabat d’inaugurar… Qui sap? Mai no es pot dir. Ja ho he dit que els qui aixecaren els edificis militars del bastió del Príncep no els imaginaren amb un final tan oprobiós.

Cap comentari

La Real, una foto

Feu clic per a ampliació

4 comentaris

I com hauria de ser en el futur

Al voltant del 31 de Desembre fa temps que hi ha un debat sobre la violència que acompanyà la conquesta de Mallorca, i alguns presumptes progressistes subratllen el genocidi i la carnisseria que va representar la dita conquesta, i manifesten la seva oposició a commemorar tots aquests fets. Naturalment, allò que s’ha de commemorar és únicament l’origen d’una identitat, que és la nostra, i aquesta identitat mateixa. I avui més que mai és necessari afirmar-la pel simple fet que està amenaçada (pels qui poden destruir-la sense necessitat de fer cap carnisseria). Si la introducció a les Illes d’aquesta identitat estigué acompanyada d’una carnisseria –tan repugnant com totes– és una cosa sobre la qual ara no podem fer res. Diguem també que no va ser l’única carnisseria de la història, sinó que era part del llibre d’estil de la política d’aquelles èpoques: els vençuts el 1229 no havien tractat els mallorquins anteriors a besades. Les ràtzies que precediren la conquesta musulmana sembraven la mort i la devastació a l’arxipèlag. Miquel Barceló indica que rere aquestes ràtzies s’establien extorsions (els mallorquins eren obligats a pagar un terç de les seves propietats), i que aquesta “contribució” es pagà en homes, que eren convertits en esclaus. Segons l’historiador, no es descarta que es produís l’esclavització d’un terç de la població. D’aquesta manera, a Eivissa la població arribà a desaparèixer i a les altres illes hi va tenir una reducció substancial [Història de les Illes Balears, Edicions 62, vol I, pàg. 431].

Aquest vell debat a part, enguany s’ha començat a parlar de la necessitat de reformar la festa, actualment una celebració oficialesca i freda, per a retornar-li la seva esplendor, la seva popularitat i restaurar els seus elements essencials. Crec que el meu post precedent hi ha contribuït encara que sigui molt modestament. El regidor Antoni Roig (PSOE) va fer propostes en el seu blog, i també els redactors del Bloc per Palma, que, tot i que no citen el post esmentat, no hi ha dubte que l’han llegit i tingut en compte. Crec que és molt bo que es comenci a parlar de reformar, impulsar i recuperar la festa de l’Estendard. I personalment llanç aquestes idees, per força enormement esquemàtiques.

1. La raó de ser de la festa és la commemoració de l’inici de la nostra identitat actual i la reafirmació d’aquesta. L’element simbòlic central és la Senyera, representativa de tal identitat (vegeu aquest document).

2. Característica de la festa era la participació de tota la societat, i així hauria de tornar a ser. Hauria de ser una festa de Mallorca i no una festa municipal. Hi haurien de participar les autoritats civils (el president del Govern i els consellers, el president del Consell i els consellers, el batlle de Palma i els regidors, batlles de la Part Forana, etc.), les entitats (sindicats, associacions…) i el major nombre possible de ciutadans.

3. L’essència de la festa era la processó o desfilada amb l’Estendard, que s’hauria de recuperar i hauria d’adquirir la màxima vistositat (amb aquest Estendard, no una tela quatribarrada qualsevol). Podria anar de la Seu o Cort a la Porta Pintada, on es podria fer algun homenatge al Conqueridor (al seu monument). De tornada es podria “entrar a la ciutat” per on estigué la porta Pintada Vella, on també es podria fer algun acte commemoratiu.

4. El component religiós era essencial en l’època d’esplendor de la festa. S’hauria de mirar com es compatibilitza la tradició amb la laïcitat que ara ha de caracteritzar les administracions públiques.

5. El component militar era igualment essencial. Però com que no tenim exèrcit, no cal parlar-ne més.

6. I una darrera cosa que esper que s’entengui. L’historiador A. J. Quintana assenyala que la festa se n’anà en orris quan es va convertir en una festa de transgressions. Naturalment, els ciutadans sempre han de poder expressar lliurement allò que vulguin. Però en el supòsit d’una festa recuperada i normalitzada, aquesta hauria de ser una diada d’alegria i de concòrdia sense més objectiu que l’expressat en el primer punt.

6 comentaris

Com era la festa de l’Estendard?

La festa de l’Estendard és una de les festes civils més antigues d’Europa. Se celebra a la ciutat de Palma d’ençà del segle XIII per a commemorar la conquesta de l’illa per Jaume I i la incorporació de Mallorca al món català i cristià. És un homenatge al Conqueridor i a la seva Senyera, que és la del poble mallorquí. En aquest post explicaré esquemàticament com era la festa de l’Estendard i com ha evolucionat amb el pas del temps.
Llegiu més

9 comentaris

31 de desembre, Diada i Senyera

No tenim 600.000 euros per a comprar 50.000 banderes i regalar-les amb els diaris de Palma. Però tenim alguna idea. El 31 de desembre, Diada de Mallorca, commemoració dels nostres orígens, dia d’homenatge a l’Estendard, podem penjar la senyera històrica dels mallorquins a les nostres finestres d’Internet. Convit tots els mallorquins –o no mallorquins– que tinguin un blog o pàgina web que aquests dies hi posin aquesta imatge. I convit tothom a divulgar la idea i la imatge: tot és copiar i aferrar.

7 comentaris

Operació bandera

Foto presa a Palma el 12 de setembre de 2006Ahir a Mallorca era la diada d’Unió Mallorquina. Deixau-m’ho dir així. I milers de balcons i finestres de l’illa van aparèixer engalanats amb la que diuen que és la bandera de Mallorca, que el Consell (UM) havia repartit en nombre de cent vint mil, de franc i amb els diaris locals (pressupost: 600.000 euros, segons diuen). L’operació és part d’un muntatge simbòlic fet a base de bandera pseudo-històrica diferenciadora, diada postissa i sense fonament, balanguera, ministrils, molt de regne de Mallorca privatiu –martelleig exasperant amb el tòpic i la simplificació històrica– i el “privatiu” Jaume II erigit en fundador i pare de la pàtria. L’operació té per objectiu captar el vot d’un tipus de mallorquí conservador, impregnat d’un regionalisme primari, recelós davant el catalanisme i que no qüestiona en absolut la submissió política real; un possible votant del PP, vaja. Ho analitzava perfectament Miquel Payeras en aquest article que cal llegir. Es tracta de potenciar un mallorquinisme que es pretén íntimament lligat al partit que l’impulsa, amb una simbologia de les mateixes característiques, ben diferenciada de la del nacionalisme tradicional, que branda les quatre barres netes i celebra la incorporació de Mallorca a la catalanitat el 31 de desembre.

L’extrema dreta espanyolista s’ha afanyat –com ja és habitual– a atacar Unió Mallorquina, que és una amenaça per a la majoria absoluta del PP, acusant-la puerilment de menysprear la bandera espanyola, però ha estat ben alerta a combatre la bandera del castell i tota la simbologia uniomallorquinista (aquí algú s’ha confós). Aquesta simbologia és també la seva molt útil alternativa a la del nacionalisme seriós. Aquest s’ha reclòs en un silenci prudent, esquivant hàbilment la trampa parada pels de la perspicaç presidenta. I en el silenci deuen estar meditant sobre les estratègies més convenients davant una qüestió tan complexa com els símbols i la seva utilització política. En els països normals els símbols nacionals i els regionals formen un acoblament perfecte, i el cas és que aquí la bandera d’ahir ja té compromís fermat amb l’espanyola. Cert que alguns aspiren a assolir la parella harmoniosa amb la senyera barrada i la castellada. Però el festeig és dificultós, perquè hi hauria dos símbols nacionals que pretendrien casar-se amb el mateix símbol regional, i aquest podria tornar esquizofrènic. D’altra banda, l’heràldica i la història no donen gaire avals al símbol regional ara en circulació. Potser algun altre de més ben acreditat faria millor parella amb la quatribarrada. És a dir que potser fora millor que la cosa acabàs amb dues parelles netament diferenciades, que sempre és cosa més clara que un trio envitricollat.

4 comentaris

Banderes

Aquests dies que a Mallorca es parla de banderes ha augmentat de manera espectacular el nombre de visites a la meva pàgina web sobre símbols de les Illes Balears, que vaig fer ja fa un temps, després de molts d’anys de recerca sobre el tema, amb la intenció de donar una informació històrica, objectiva i sense mentides sobre els nostres símbols, que bona falta feia i fa. Només lament no tenir 600.000 euros per a fer-ne un llibre i regalar-lo amb els diaris un diumenge.

10 comentaris

Ajuntament de Palma: una d’encertada?

Feu clic per a ampliar
L’Ajuntament de Palma s’ha caracteritzat en els darrers temps per la destrossa a l’estil taliban d’elements patrimonials importantíssims de la ciutat, al capdamunt del rànquing de la qual hi posaria la destrucció salvatge del barri de la Gerreria i la destrucció salvatge –per a fer-hi un pàrquing– del jaciment arqueològic de l’Hort del Rei, que contenia elements històrics de primer ordre de les èpoques romana i musulmana. També ha estat molt polèmic l’esbucament recent del pont del tren de Gaspar Bennàzar, fet per necessitats de reordenació de la zona de les estacions.

Foto de Diario de Mallorca. Feu clic per a ampliar Però ara en pot venir una de ben feta. Fins i tot d’aquí a un cert temps podríem aplaudir una actuació magnífica i modèlica. Es tracta de la demolició d’uns edificis horribles –una de les vergonyes actuals de la ciutat–, edificats en ple franquisme “damunt” el bastió del Príncep, del segle XVI, i la recuperació del pont de la Porta del Camp, que va ser enterrat quan Palma va cometre un dels errors més grans de la seva història, com fou la destrucció de la major part de la murada sense respectar ni tan sols els elements més significatius. La desaparició dels edificis, habitatges militars, és un fet que es pot donar per segur. La recuperació del pont renaixentista ja no ho és tant. Aquí hi ha una foto de la maqueta del projecte elaborat el 2001. La ciutat hauria de fer una gran pressió sobre el consistori perquè es dugui a terme aquest projecte, que representaria el recobrament d’una part emblemàtica de la ciutat i de la seva història, i l’establiment d’un espai de gran bellesa per a gaudi dels ciutadans.

Un pont estimat ha desaparegut fa poc, lamentablement. Però un altre pont històric, i tot el seu entorn, podria tornar a la vida, sorgit de la runa, davall la qual dorm ignominiosament fa cent anys. Tant de bo sigui així.

Ah, i un prec a tothom, sobretot als periodistes: no digueu baluard del Príncep. En el català de Mallorca s’havia dit sempre bastió. Bastió del Príncep, bastió de Sant Pere.

1 comentari

Noms de carrers en espanyol

El PSM exigeix que es posin en català les plaques amb els noms de carrers de Palma que encara (encara!) són en espanyol. I fa molt bé d’ocupar-se d’una qüestió que, segons la llei, fa prop de vint anys que hauria d’estar resolta. Com que he viscut molt directament aquest afer, puc donar-ne informació de primera mà.
Entre 1976 i 1987 vaig fer una tasca de recerca –crec que puc dir que intensa– sobre la història de la toponímia viària de Palma, coincidint amb el fet que l’Ajuntament de Palma em considerà el seu assessor per a la normalització d’aquesta toponímia, com a representant de la Universitat. Fruit d’aquesta recerca són dos treballs que vaig presentar al consistori, un sobre la nomenclatura viària de la Ciutat Vella (que va ser publicat per l’Ajuntament el 1983 amb el títol Els noms dels carrers de Palma I) i un altre de més de mil pàgines sobre la nomenclatura de la Ciutat Nova, sobre el qual hi havia un acord verbal amb el tinent de batlle Nicolau Llaneras per a la seva publicació (el previst Els noms dels carrers de Palma II), però que encara espera dins el calaix. Encara que el primer treball-proposta va ser el de la Ciutat Vella, la traducció al català dels noms dels carrers va començar per la ciutat moderna, atès que per dins l’Ajuntament hi havia unes certes “reticències” a la meva proposta de normalització de les vies de la Palma antiga. Amb tot, al final de l’època socialista es va dur a terme la normalització dels noms dels carrers de la Ciutat Vella d’acord amb la meva proposta. He de dir que d’aquest fet sempre n’estaré enormament satisfet, perquè sóc responsable dels continguts de la tercera gran retolació general dels carrers de la ciutat (la primera es va fer el 1795, amb la col·locació de petites rajoletes amb els noms tradicionals escrits en català, de les quals encara en resten algunes; la segona, de 1868, correspon a la castellanització dels noms dels carrers i va ser guiada per un grup d’experts entre els quals hi havia Josep Maria Quadrado; i la tercera, que vaig tenir la sort d’assessorar, representa el retorn a la llengua del país). Però també n’estic satisfet perquè vaig poder proposar no solament la traducció al català dels carrers sinó una acció de recuperació de noms tradicionals i de formes antigues, fets malbé per la castellanització del segle XIX. Vaig estudiar la qüestió amb molta profunditat, vaig meditar-ho molt tot, i crec que el resultat és ben positiu per al patrimoni cultural de la ciutat.
Quan el 1991 van entrar els populars al govern municipal es va acabar tot. El nou consistori va perdre amb mi tot contacte i les reunions de treball que abans tenia amb en Miquel Vives, l’assessor lingüístic, n’Amador Ferriol, cap tècnic del departament responsable de les vies urbanes, i algun altre personatge entès en història local, s’acabaren en sec. Faltava per normalitzar una petita part dels noms dels carrers i així han quedat. L’únic que va fer el nou equip de govern fou tornar enrere alguns canvis que no agradaven a qualcú, com la reposició de la y del Carrer d’en Morei, o posteriorment qualque petit desbarat, com canviar el nom històric de Plaça d’en Coll per l’artificiós i sense sentit Plaça de Salvador Coll. Val a dir que els carrers que restaven per a normalitzar eren un grupet de noms sobre els quals calia més informació (la forma oficial en aquell moment podria rebre diverses traduccions al català i calia estar segurs abans de prendre una decisió) i un altre grup més nombros de noms de personatges lligats al règim franquista o a la guerra del 36 (que s’havien de substituir –però encara hi són– i mentrestant no valia la pena gastar una placa en català). Fa quinze anys que esper la telefonada d’algun regidor per a continuar la tasca interrompuda. Quan vulguin per mi encantat.

2 comentaris

Cavall català

Magnífica la iniciativa de Presència de regalar aquesta setmana als lectors un pòster de les races autòctones dels Països Catalans. I un brindis amb xampany etiquetat en català pels responsables o supervisors lingüístics: als ases els diuen ases i no burros.
Ara, deixau-me fer-los un suggeriment. Del cavall mallorquí es diu que “està emparentat amb l’extingit cavall català i el menorquí”. Què vol dir emparentat? Els cavalls negres mallorquins i menorquins –igual que els ases– no són més que cavalls catalans introduïts a les Illes amb la resta de personal després de la conquesta. A Menorca han seleccionat recentment un cavall elegant per a la festa i a Mallorca seleccionaren un cavall resistent per a la feina i per a fer muls. El cavall català no està extingit: perviu a Mallorca i a Menorca. I caldria mesclar les dues variants, a fi d’evitar els problemes de l’excessiva consanguinitat, i implantar profusament l’animal a la resta de Països Catalans. Cavall català. Sense complexos.

4 comentaris

« Pàgina prèviaPàgina següent »