Posts de la categoria 'País'

Els diputats del no

El 1975, 18 regidors de l’Ajuntament de Barcelona van votar contra una proposta de donar una subvenció a l’ensenyament en català. La societat catalana els va dir els regidors del no, i els va mostrar, de la manera més enèrgica i digna, el menyspreu que mereixen els traïdors. Fins i tot La Trinca els va fer una cançó.

Ara 25 diputats del PSC a Madrid han votat contra una proposta de poder utilitzar el català en el Congrés espanyol. 25 diputats del PSC han votat contra la llengua del seu país. Què diran qual els catalans els demanin comptes? O ningú no els demanarà comptes? Algú els farà una cançó?

 

9 comentaris

Referèndums

«El referéndum, o como quiera llamársele, es, en estos momentos, un instrumento legitimador de primer orden para que los gobiernos autonómicos puedan abordar, sin complejos y decisión, un asunto conflictivo que envenena la convivencia…»

Això és el que escriu avui l’articulista d’El Mundo que signa Antonio Alemany. Sembla que l’articulista ha decidit de reforçar els arguments d’Ibarretxe, just l’endemà que aquest els defensàs un cop més davant el president del Govern espanyol. Però només ho sembla: el referèndum que vol és per a decidir quina és la llengua de les Illes Balears, la que parla el botiguer amb el client, aquella en què escrigué Costa i Llobera i supòs que —aquest bloguista també és de les Illes Balears— la que ara llegiu.

Hi ha referèndums que són molt bons i uns altres que són molt dolents. Curiós.

20 comentaris

El túnel del temps

El títol del post durà a la memòria dels més granats una famosa sèrie de televisió dels anys seixanta, en què una màquina situada a un lloc subterrani dels Estats Units transporta uns personatges a diferents moments del passat, alguns molt llunyans. La sèrie va generar en el pensament de molts d’espectadors tota mena de fantasies relacionades amb un desig, ja de per si fàcil d’excitar, de viatjar per la realitat d’èpoques passades.

Aquests dies, a Mallorca, sense màquines subterrànies ni científics aventurers que les facin anar, sembla que hem pogut fer un petit viatge a través del túnel meravellós, i hem caigut en els mateixos anys seixanta, els de la sèrie precisament, i en un país, el nostre, en què no hi havia progrés científic ni de cap classe sinó dictadura i foscor. Una època en què els diaris anaven plens de polèmiques sobre quina era la llengua de les Illes, com es deia i com s’havia de parlar o d’escriure. Polèmiques sorgides de la foscúria cultural del franquisme, que havia reclòs el català als límits estrets de la vida casolana, i encara tapat amb una burka que impedia a uns i altres veure’n el cos i la fesomia.

Però, com a la sèrie, tot es ficció: ja no portam la burka i les finestres s’han obert i la llum fa molt de temps que ha entrat a la casa. La darrera pallassada de l’extrema dreta mallorquina, vull dir —perdó— l’extrema dreta forastera resident a Mallorca, demanant el canvi de nom de la llengua a l’Estatut —de català a balear, ni més ni pus— i la derogació de la Llei de normalització lingüística, és una temptativa d’alguns de prendre per una sendera que no té cap possibilitat ni viabilitat. La dita via valenciana —la suposada defensa d’una llengua local per part d’uns “defensors” que són els primers que la detesten— en aquestes Illes ja no té res a pelar. La història no pot anar enrere.

Amb tot, a mi em resta el dubte de si he de sentir un poc de vergonya perquè al meu país encara es puguin produir tals espectacles, o si, atès que dels fets que motivarien el sentiment d’oprobi jo no en tinc gens de culpa, millor riure davant el sainet.

Imatge: Coberta del llibre Polèmica d’en Pep Gonella, 1972.

 

12 comentaris

La nació que (podem dir que) som

M’ha interessat l’article que publicava ahir Vicent Baydal amb el títol “La nació que som”, encara que aquest debat i les idees que hi apareixen no són cap novetat. És un text escrit amb voluntat de rigor i honestedat intel·lectual i que, per això, em mereix el màxim respecte. I just perquè en faig aquesta valoració m’interessa expressar alguns punts obscurs que hi veig.

Vicent Baydal arranca tot criticant un altre article de Vicent Partal, en què afirmava que els Països Catalans som una nació, les bases de la qual van ser posades per Jaume I. Baydal remarca que a l’Antic Règim no hi havia nacions i que aquest concepte es dóna en el context del món contemporani i es correspon a una col·lectivitat dotada de consciència nacional que aspira a erigir-se en Estat. I que normalment acaba erigint-s’hi. Per a Baydal «Catalans, valencians i balears van formar durant l’edat mitjana una “comunitat etnocultural”, però no una “nació” perquè no hi teníem cap voluntat de formar un estat-nació comú, una cosa impensable i impossible durant l’Antic Règim. En canvi, en arribar el segle XIX, ja en el context dels estats-nació liberals i sobre una base historicocultural i identitària, molts catalans sí que es van començar a considerar una nació pròpia, diferent de l’espanyola, mentre que els valencians i els balears van continuar considerant-se majoritàriament part de la nació espanyola.» També diu l’articulista que «Els catalans són de nació catalana, com van acordar els partits polítics en el preàmbul del seu darrer Estatut», i tot seguit afegeix que «Els valencians, en canvi, ens hem autodefinit al nostre Estatut com una “nacionalitat històrica” dins de la “unitat de la nació espanyola” ».

Crec que abans de continuar caldria advertir que Baydal parla per una banda de “molts catalans” i per l’altra “els valencians i els balears”, expressions que no es corresponen del tot amb la realitat, perquè encara que “molts catalans” vulgui dir “la presumpta majoria dels catalans del Principat”, també hi ha molts valencians i molts illencs que sí que ens consideram part de la nació catalana. Serem minoria, però hi som. I, d’altra banda, crec que a l’hora d’avaluar el sentiment nacional d’uns i altres Baydal dóna una importància excessiva —quasi definitòria— a uns textos legals que vists amb perspectiva històrica no deixen de ser fràgilment conjunturals.

Però sobretot vull argumentar que els sentiments nacionals no surten del no res ni perquè sí. El mateix articulista, després de citar el diccionari, parla de «la difusió social de la consciència nacionalista» com a ingredient per a la definició de nació. Partal, i Joan Fuster —que també és esmentat— i tots els qui en això pensam com ells sabem perfectament què són les nacions en el món contemporani. I sabem que si a l’Antic Règim ni els italians, ni els espanyols, ni els alemanys, ni els polonesos no se sentien una nació, algú degué començar a dir que eren una nació quan “encara no ho eren”. Quan diem —els qui ho diem— que els Països Catalans som una nació no pretenem afirmar essències nacionals independents de la voluntat de la gent, sinó que únicament llançam una invitació a la nostra gent a assumir la idea. Perquè tenim la base “etnocultural” suficient i una història que ho legitima i perquè pensam que és la millor manera de posar les bases per a la nostra supervivència col·lectiva. Si a les actuals nacions constituïdes no hi hagués hagut algú que començàs a afirmar que allò era una nació, no hi hauria cap nació. I supòs que no deien «si no us sabés greu, podríem considerar que si un dia volguéssim ser una nació, ho podríem ser».

23 comentaris

Els Reis

Després del parèntesi de les festes, tornem-hi. Avui han vingut els Reis de l’Orient, que molta gent diu erròniament els Reis Mags, o els Reis Màgics. Com sempre, han portat una barbaritat de coses, moltes supèrflues, però em tem que no han dut un dels articles que més falta fa: un poc de seny per a una bona part dels nostres polítics i alts càrrecs.

S’havia anunciat que la cavalcada de Palma seria transmesa en directe per TV3 i IB3. El Diari de Balears i jo pensàvem que seria una coproducció, però les dues televisions han retransmès l’acte per separat, cadascuna pel seu compte, amb les imatges pròpies i els comentaristes propis. Però no sols això, sinó que uns quants segons abans de començar la de TV3, el seu senyal ha desaparegut sobtadament dels televisors de les Illes, i en el seu lloc ens hem trobat amb un programa esportiu del Canal 33. En el meu cas particular —encuriosit que estava per certs detalls de l’esdeveniment televisiu— el satèl·lit ha salvat la situació, però no en el cas de moltíssima gent que segur que hauria volgut veure els Reis de Palma per TV3. De manera que, a diferència d’altres de menys sortats, he pogut fer la comparació: TV3 ha transmès l’acte en català, IB3 en bleda (només per això ja pagava la pena de fugir-ne escapat); TV3 ha il·lustrat l’acte amb comentaris interessants de Felip Munar, IB3 se n’ha anat més cap a la trivialitat.

La feta és una cacicada pròpia de qui no vol fer front a la competència amb la qualitat, com passa en el món civilitzat, sinó esborrant el competidor amb el poder, encara que l’obliteració sigui un acord de reciprocitat. Una mostra de la política estúpida que haurem de patir en matèria de mitjans de comunicació en català i que augura —com comentàvem en un post recent— un desastre en el moment que es posi en pràctica la murriada que ja s’ha anunciat, que cada una de les dues televisions “autonòmiques” emetrà per a l’altra “comunitat autònoma” només la producció pròpia (de fet, com veiem, ni això). És a dir, la mateixa programació que emetran per satèl·lit per a l’estranger. Potser tindrà raó Eliseu Climent quan diu que això de la reciprocitat, en mans de certs reciprocitzadors, no ens portarà res de bo.

Tot això serveix per a fer més tercermundista encara l’espai de comunicació català, ja de per si i d’entrada víctima de tot el desori regional-autonòmic. Un espai que hauríem d’acaronar, protegir i engreixar, amb el benentès que, mancant un sistema nacional de televisió, les televisions “autonòmiques” haurien de servir per a promoure la màxima quantitat possible de televisió en català davant la potència invasora del món audiovisual espanyol.

Després he vist l’informatiu vespertí de TV Mallorca, on, en donar la informació de l’esdeveniment, una locutora anava fent les típiques qüestions del dia als infants que presenciaven el reial espectacle (que si han estat bons minyons, que què han demanat als Reis, etc.). Directament en castellà i sense manies.

Allò que dèiem. Començ a escriure la lletra als Reis per a l’any que ve: un poc de seny per a qui en necessita.

[actualització, 6 de gener] Després d’escriure aquest post, “fonts solvents” m’han indicat que el que s’està preparant amb TV3 i IB3 no és ben bé el que va dir la premsa, sinó un projecte “que està molt bé”. Doncs, així ho transmet als meus lectors, i esperem que sigui ver.

9 comentaris

Desembre i Diada

Sóc a Sant Jaume de Galícia, que és com ho deien els nostres avantpassats. Aquesta vegada no he portat amb mi el meu Macbook i he preferit viatjar més lleuger, només amb l’ipod touch, que es pot dur dins qualsevol butxaca. Aquest és el primer post que faig pujar amb aquest petit artefacte, i la veritat és que la cosa va com una seda.

Com ja vaig fer l’any passat, tots els posts d’aquest blog durant aquest mes duran la imatge reivindicativa de la Diada del 31 de desembre. I, com vaig fer l’any passat, convit tots els bloguistes mallorquins (o no) a enganxar la imatge als seus blogs.

9 comentaris

30 anys

Fullet d'una campanya per l'oficialitat del català, que derivà en polèmica.Avui fa trenta anys rodons que trenta mil o quaranta mil mallorquins —o menys!— sortírem al carrer, alguns com un servidor amb una senyera a la mà, en la primera gran manifestació política esdevinguda a Mallorca que els vius puguin recordar. La convocaren les forces polítiques progressistes amb una empenta del Congrés de Cultura Catalana. Era per a demanar l’autonomia, el somni de molts dels qui visqueren sota la bota feixuga del franquisme. Pensàvem que la democràcia i l’autonomia ho arreglarien tot, entre aquest tot, el problema de la llengua. Anàvem ben servits. L’oficialitat del català, entesa i reivindicada com quelcom inherent a l’autonomia, va resultar ser una cooficialitat en què la llengua dominant i hegemònica no ho deixaria de ser mai, i el català passaria de llengua perseguida a idioma teòricament oficial, però també de parla popular potent a instrument de comunicació i cohesió social amb dificultats respiratòries.

Tot i que també hem de ser conscients dels avanços. Sense aquesta magre cooficialitat, sense el català present —en la mesura que ho és— a l’administració, el parlament, l’escola, la ràdio, la televisió, la universitat, Internet, algun diari, etc., ara seríem —almenys a Mallorca— com la Catalunya del nord. I l’incident que es produí aquell 29 d’octubre quan Josep Maria Llompart va designar la llengua pel seu nom i una part dels manifestants el van escridassar al bram de “mallorquí, mallorquí” ara és prehistòria, un fet avui inimaginable. Comptant-ho tot, som més lluny o més a prop d’allà on volíem anar?

27 comentaris

Il·lustratiu

[youtube]F7Vz6GZJJOg[/youtube]

Comments are off for this post

Avui podria ser un gran dia

Com diu més o menys en Serrat. Avui podria ser un gran dia, i els catalans podríem celebrar una gesta històrica que, segons sembla, va ser obra d’un català i del que era el nostre Estat en aquell moment, la Corona d’Aragó. Però no ho és, un gran dia, perquè el denominat descobriment va ser seguit d’un genocidi, d’un extermini, d’una colonització. Que, per cert, no van ser obra de la Corona d’Aragó, encara que algun dels nostres hi pogués participar.

Avui podria ser un gran dia per a nosaltres, però no ho és, perquè els de la destrossa han decidit fer-ne el dia de la santificació d’un nacionalisme desfasat que ens estampen en tota la nostra cara. Avui no hi ha res a celebrar, ens toca dir. I és ben trist que sigui la nació que va fer la gesta —segons sembla— la que no la pugui celebrar.

7 comentaris

Incendiaris

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Aquest post es llegeix aquí.

 

 

 

9 comentaris

« Pàgina prèviaPàgina següent »