buy cheap arimidex online cheap, purchase strattera no visa online without prescription, u.s. pharmacies for cytotec without rx, buy zoloft saturday delivery cod, buy zithromax next day delivery, order hydrochlorothiazide online cash on delivery, order generic nolvadex online, cheap doxycycline prescriptions buy, buy desyrel online for anxiety, purchase diflucan without prescription from us pharmacy, order paxil cod overnight delivery, buy elavil online, no prescription seroquel online visa without script, cheap flagyl for sale with no rx required, abilify fedex without prescription, buy valtrex online, propecia without a presciption, buy lipitor online uk, baclofen no rx needed cod accepted, prescription prilosec online, buy synthroid online with a discount, buy cheap amaryl without prescription, buy clomid no prescription, bactrim next day no prescription, fosamax online, purchase online inderal without prescription, buy cipro online no prescription, order retin-a cream online for eyes, order accutane online overnight, buy premarin pharmacy, buy nexium pay by cod, buy prozac online no prescription, plavix buy without prescription, how to get prescription of zovirax, buy amoxil overnight cod, order lasix no visa without prescription, purchase cheapest acyclovir meds online,

Posts de la categoria 'País'

Jordi Pujol

Ahir vaig anar a la presentació de les memòries de Jordi Pujol, al centre de cultura de la presumpta Nostra. Per a sentir què diria l’autor, què dirien els acompanyants i què diria (o expressaria) el públic. Tot i que no tinc inconvenient a reconèixer que no he estat mai pujolista en excés. I que continuu sense ser-ho, malgrat que reconec els seus grans mèrits i malgrat que reconec que amb la seva “conversió” Pujol ha fet el darrer i més gran —impagable, si voleu— servei al país. Encara que l’independentisme de Pujol sigui el d’un independentista resignat que voldria no ser-ho. Independentista perquè no queda més remei, perquè allò que realment voldríem fer no funciona, que hi farem. Però, és igual, benvingut sigui.

El pujolisme pot haver estat bo per al Principat de les quatre províncies, però ha estat nefast per a la resta de la nació catalana. Em referesc a un dels ingredients essencials del pujolisme: el principi de desentendre’s des del Principat de la resta del país, allò de “no ficar-se” en les coses dels valencians i dels balears. No discutirem si és una tàctica pragmàtica ben intencionada i suposadament més eficient —alguns així ho manifesten— o un simple ja s’ho faran, perquè el resultat és el mateix. Postures errades per a una regió que té el deure moral de ser el motor de tot el conjunt. I no pens en desembarcaments estil Santa Ponça, sinó en una cosa tan simple com fer les coses tenint dins el cap els límits geogràfics de la nostra comunitat humana i dels nostres interessos. Potser —tot i que això és molt complex— un altre esperit hauria ajudat a fructificar una de les coses que més necessiten les Illes: l’arrelament d’una força política semblant a Convergència Democràtica de Catalunya, que alliberàs l’arxipèlag de les urpes del PP.

Cristòfol Soler féu una apologia del vell polític principatí. L’ex-president balear, que de tant en tant critica el desastre de la política lingüística que patim, va ser molt aplaudit (després de cridar Visca Mallorca i Visca Catalunya) per un públic que té molta facilitat per a oblidar que l’home encara pertany a la banda que perpetra el desastre. Soler li va enflocar a l’altre ex-president que en els tres volums de les seves memòries no hi surt ni una vegada la paraula Mallorca, si exceptuam les referències a un carrer de Barcelona. Pujol no s’ho esperava i va intentar reaccionar. Digué que havia conegut uns quants mallorquins, que anomenà amb dificultat, i cità uns quants topònims (el puig Major, Sóller), tot mirant Soler a continuació i esperant que aquest confirmàs que no l’havia espifiada. Però, d’altra banda, el subconscient li féu dir alguna vegada “aquí a Catalunya”, i no sembla que sigui un seguidor de Josep Guia.

El públic aplaudí Pujol amb fervor. És no sols l’estima per ell, sinó l’expressió d’un sentiment de lleialtat dels mallorquins al Principat i a una idea de pancatalanitat que, tanmateix, no surava en el discurs de l’homenatjat. És el mateix entusiasme dels mallorquins per a veure TV3, malgrat que aquesta cadena ofengui els illencs a cada moment. O, per dir-ho en els termes emprats abans, no es fica en les coses dels illencs. Un altre producte de la “no intervenció” pujoliana. La por de molts principatins de “immiscir-se” en els afers de les Balears  —si realment és por i no un simple fugir d’estudi— desconeix el fet que els recels anticatalans que hi pugui haver a les Illes no afecten ningú que realment vulgui unes illes en normalitat, i sí només els qui les volen subordinades a l’exterior. El ja s’ho faran dissimulat amb accions puntuals de “bona col·laboració” ha estat letal i ha generat dinàmiques letals per a una part del país. I ara està profundament enquistat en el Principat. Sort que arreu del país hi ha hagut i hi ha persones que són excepcions clamoroses i que han dut a terme les grans empreses nacionals: l’Institut d’Estudis Catalans, la Gran Enciclopèdia Catalana, Vilaweb, la Universitat Catalana d’Estiu o la Xarxa Vives, entre altres. Grans però poques. El ja s’ho faran és el gran enemic a combatre, pel bé de tot el país i també pel bé del Principat. Ara més que mai. No podem consentir que el nou Estat de Catalunya abandoni la resta de la nació a la seva sort (o dissort). Aquesta és una qüestió vital.

17 comentaris

Petita crònica d’una processó

El vespre del Dijous Sant, IB3, la televisió pública de les Illes Balears, transmet en directe la processó de Palma. Més de sis hores de transmissió (entre les 19.15 i passades les dues de la matinada), i per si algú no l’hagués poguda veure, la tornen a posar el divendres durant tot el matí. Els mateixos dies la programació s’omple de films i sèries de temàtica cristiana, en espanyol per descomptat. Retransmeten l’acte la periodista de la casa Àngela Alfaro, el director de la Cope a Mallorca, Xavier Bonet, i un seminarista —se suposa que com a expert en la matèria— dit Mateu Ferrer. Per part dels dos darrers la retransmissió no té un to neutre, com caldria esperar en qualsevol cas, sinó un to de sermó de capellà quaresmer.

La llengua és penosa, amb l’excepció de la locutora. Barbarismes a rompre (algo, derrotxe, sa cumbre, etc.). El seminarista té una fonètica deficient, també diu “con lo qual”  i coses tan curioses com “s’orde de sa Mercè”.  Criden poderosament l’atenció dues coses: Bonet sistemàticament anomena la ciutat Palma de Mallorca, cosa increïblement ridícula en aquest context (i en les més de sis hores ho diu un fotimer de vegades); l’altra cosa és que el noms dels passos i les confraries es diuen normalment en castellà. Algú els ha passat la llista en la llengua d’ús dels polítics d’ara.

D’altra banda, la transmissió mostra el grau d’espanyolització a què ha pervingut la gran processó mallorquina de Setmana Santa. Manolas de pinta tètrica i legionaris arromangats i amb el cos més estirat que un parpal, que agredeixen el sòl amb impactants taconades. Només falta la cabra. Se sent adesiara sonar l’himne nacional espanyol. Masses humanes aplaudeixin al pas de les figures i confraries, i llancen vivas i oles entre gresca i jolgorio. Es veu un senyor amarat de frenesí que canta una saeta. Un andalús guia els portadors d’un dels passos, completament amagats darrere una tela que no els deixa veure res. El guia fa la seva feina cridant com un esperitat i afalagant els esforçats transportistes amb expressions com “venga, mi arma” i similars. Les processons mallorquines —abans caracteritzades pel silenci estricte— ja no tenen res de propi. Són com qualsevol de les processons espanyoles. Els colons no van a enriquir-se aprenent i respectant els costums de la terra on viuen, sinó que hi volen viure com ho feien al seu país.

I el director de la COPE no deixa perdre l’ocasió per a explicar —i implícitament criticar— que durant la legislatura precedent, l’Ajuntament estava tancat, mentre que ara està obert i amb domassos i banderes a mitjan asta. I amb regidors que faran una ofrena de flors al Crist de la Sang. Efectivament, el nacionalcatolicisme sembla que ha tornat.

11 comentaris

L’hora dels inquisidors

La regidoria de Cultura de l’Ajuntament de Palma ha decidit prescindir de la Universitat de les Illes Balears en la Comissió de Toponímia, un ens creat durant la legislatura passada per a assessorar l’Ajuntament, especialment en els canvis de nomenclatura dels carrers. El fet és lamentable, perquè es vulnera la Llei de normalització lingüística, que estableix que els noms de les vies públiques han de ser fixats pels Ajuntaments d’acord amb l’assessorament de la Universitat de les Illes Balears, i perquè la Universitat sempre pot garantir un nivell de seriositat en el tractament de qüestions que afecten la toponímia i la llengua en general. A la nova Comissió de Toponímia, malgrat la presència de dos historiadors i un lingüista, s’ha produït un debilitament de la part tècnica en benefici de la part política (monocolor, és clar), que s’ha inflat exageradament. També s’han suprimit els representants de les associacions de veïns i de l’Associació per a la Memòria Històrica. Qui això signa ha estat membre de la dita Comissió o d’altres de semblants, representant la Universitat, no sols durant la legislatura passada sinó en altres legislatures anteriors, i, sense voler pecar d’immodèstia, consider que l’Ajuntament fa flac prescindint dels coneixements d’una persona que ha estudiat els noms dels carrers de Palma durant una trentena d’anys. Però estan en el seu dret de prescindir de qui vulguin i de fer les coses a la seva manera.

Dit això, hi ha una dada que mereix un poc de reflexió. El primer nou títol de carrer —o un dels primers— establert pel consistori actual no sembla precisament un encert. L’Ajuntament de Palma ha decidit dedicar un carrer a Arnau Albertí, un personatge sinistre, inquisidor medieval que exercí el seu càrrec macabre a Mallorca, València i, fins i tot, a Nàpols. Ell és un dels responsables del procés que se seguí contra la mare de Joan Lluís Vives. La família de Vives va ser cruelment perseguida per la Inquisició: son pare va ser condemnat i cremat a la foguera el 1524; sa mare va ser durament assetjada i després de morta va sofrir un procés que acabà amb l’exhumació i crema dels seus ossos. I Joan Lluís Vives hagué de viure tota la vida fora de les terres on actuava la sinistra institució. Que en certa manera ara és homenatjada per l’Ajuntament de Palma.

3 comentaris

La glosa

A Mallorca la glosa (corranda al Principat, albada al País Valencià) ha estat sempre no sols un recurs per a la festa i  la  diversió compartida sinó un instrument per a vehicular missatges, visions de la realitat, crítiques socials i un contenidor de la memòria històrica. Grans glosadors, com el Cabo Loco o els Capellà, van entusiasmar multituds amb la seva agudesa i capacitat per a la improvisació i ara ja són en l’imaginari col·lectiu. Malgrat la desaparició de molts de glosadors i l’envelliment d’altres, i malgrat els canvis en les formes de vida, la glosa continua, perquè està arrelada en el poble i perquè surten nous cultivadors i més que en sortiran. Un d’aquests glosadors, d’identitat desconeguda, ha fet aquesta glosa, que és un retrat dolgut de la Mallorca d’aquest moment.

 

Mallorca està ben perduda,
totes ses desgràcies té:
beneits que voten PP
i traïdors que l’han venuda;
destructors sense mesura
que ho farien tot malbé
i un Estat sempre guerrer
que l’espolia amb mà dura;
governants de poca altura
de pasta de botifler
i un president foraster
que es país pensa desfer
esborrant llengua i cultura.

 

2 comentaris

Spanish “revolution”

Així com la Revolució francesa més que una revolució social va ser una revolució francesa, la spanish revolution pot acabar tenint molt més de spanish que de revolution. Ja hi ha hagut alguna reflexió en aquest sentit. Malgrat que la moguda té l’origen i l’epicentre a la Puerta del Sol, al nostre Principat s’ha intentat reconduir-la cap a una cosa pròpia —i ja veurem fins a on s’aconsegueix—, amb una dinàmica pròpia i un manifest propi on el dret d’autodeterminació i la sobirania fiscal tenen un lloc destacat a la llista de reivindicacions.  I molts han participat en el joc veient que aquesta no és la nostra guerra —la nostra és una altra—, però que és aquí i d’alguna manera cal gestionar-la.  Tal com diuen les etiquetes del Twitter, s’ha intentat convertir la Spanish revolution en una Catalan revolution (que molts identifiquen amb Catalan devolution), tot i que és ben difícil que la segona no quedi diluïda dins la primera.

Res a veure té això amb l’estol eminentment foraster aplegat a la Porta Pintada de Palma —aquests dies més plaça d’Espanya que mai—, que té el cor i el cap ben instal·lats a la Puerta del Sol i que ni per equivocació han adreçat una mirada cap al que passa al Principat. No sols no els ha passat pel cap la idea de l’espoliació fiscal o la idea dels drets dels pobles sinó que han mostrat tothora un capteniment que els fa una inefable sucursaleta provinciana de la Puerta esmentada. Més del noranta per cent de les pancartes i cartells  exhibits aquests dies davant l’estàtua de Jaume I és en espanyol. Unes mostres que ahir vaig agafar dels tweets que duen l’etiqueta #acampadapalma donen aquestes dades: 92 per cent dels tweets en espanyol, 8 per cent en català. Blog en estricte monolingüisme espanyol, superant l’ala més canyí del PP balear. I a les assemblees el català ha tingut una presència absolutament marginal. Fins i tot van rebatejar com a plaza de Islandia la plaça que presideix el Conqueridor. Ni el robot Bauzà gosaria retolar en castellà cap plaça ni carrer. O ni tan sols han vist que tots estan retolats en català? D’on surt aquesta gent que sembla acabada d’aterrar d’un vol procedent de Logroño? Són representatius dels joves que avui viuen a Mallorca? Això és el que han donat de si vint-i-cinc anys de Llei de normalització lingüística? Doncs ja podem celebrar l’aniversari.

19 comentaris

10 de juliol

Aquí és nostre capità,
aquesta és nostra bandera,
a les urnes catalans,
que ens han declarat la guerra.

(Esper que els lectors sabran actualitzar els elements simbòlics, com jo he actualitzat el tercer vers. Hauríem de mirar qui podria ser avui el capità.)

8 comentaris

La frase

«Adéu, Espanya» previsiblement serà la frase que a partir d’ara sonarà com un clam per tots els racons de Catalunya i de la Internet catalana. Un vers de Maragall, recuperat per un programa de televisió d’impacte, emès poc temps abans d’una sentència que, segons totes les opinions, significa el principi d’un nou camí.

 

 

 

 

 

.

4 comentaris

Pues hable en castellano

Llegiu-ho aquí.

 

Que cap humiliació de qualsevol dels nostres compatriotes per la policia espanyola no quedi sense la resposta d’una àmplia difusió per la blogosfera.

17 comentaris

Redifusió per a no oblidar: «Com era la festa de l’Estendard?»

 

 http://bibiloni.cat/blog/?p=236

.

5 comentaris

En campanya

5 comentaris

Pàgina següent »