Posts de la categoria 'Llegenda àuria'

Sant Marçal

Avui és Sant Marçal, un personatge obscur del segle III del qual sabem molt poques coses. I no en sabríem res, i doncs aquest article no l’hauríem escrit, si no fos perquè Gregori de Tours, un bisbe d’aquesta ciutat del segle VI, ens va deixar alguna cosa escrita sobre ell en el llibre Història dels francs. Alerta, però, que és un escrit que barreja relats d’èpoques i de valors diferents, i algunes coses que conta poden ser llegendàries. Segons el dit Gregori, sant Marçal era un dels set missioners que van ser enviats pel papa, un tal Fabià, (o més aviat pel bisbe de Roma, perquè de papa en aquell temps no n’hi havia) a predicar a les Gàlies durant l’època de les persecucions de l’emperador Deci, devers el 250; i aquests set senyors serien els cristianitzadors i els primers bisbes del territori que avui és França. Al nostre sant li tocà Aquitània, una província romana que s’estenia pel sud-oest de la França actual, i concretament posà el seu quarter general a la ciutat de Llemotges, capital de la regió del Llemosí.  El dialecte occità d’aquesta regió ens és ben familiar als catalans, per aquella solemne confusió lingüística que patiren els nostres homes de la Renaixença: «en llemosí sonà lo meu primer vagit». Ho recordau? La regió francesa es diu Limousin, i el mot francès limousine designa un mantó o capot dels pastors fets de pell de cabra o d’ovella, originari segurament de la regió, i també, en temps moderns, un tipus d’automòbil, per comparació metafòrica de la capota d’aquests autos amb el dit mantó dels pastors. Bé, tornem al sant. Gregori de Tours amb els seus escrits va promoure la devoció a sant Marçal i també a sant Martí, un altre predicador que en el segle IV va caure per aquelles terres i va ser bisbe de Tours. Però la realitat dels primers bisbes, de l’actual França i de molts altres llocs, àdhuc la realitat dels primers bisbes de Roma —presumptes papes— només és coneguda per tradicions locals que tenen molt de llegendàries.

I em sap greu però no sabem res més de la vida de Marçal. Ni d’on era, ni quin any va néixer ni quin any es va morir ni altres coses bàsiques. Segons la tradició va ser enterrat a Llemotges, al costat de la Via Agrippa, i el seu sepulcre fou lloc de peregrinació. En el segle IX allà mateix s’hi va construir la gran abadia benedictina de Sant Marçal de Llemotges, que tenia una gran biblioteca, parcialment conservada a la Biblioteca Nacional de França, i un gran scriptorium on s’il·luminaven els millors manuscrits. I tenia una de les esglésies més belles d’Occitània, ben situada en el camí de Sant Jaume. L’abadia va ser destruïda durant la Revolució Francesa i arrasada en el segle XIX. En el lloc ara hi ha la plaça de la República, en el cor comercial de Llemotges. El 1960 es van fer unes excavacions amb l’esperança de trobar el sepulcre del sant, i pel mateix preu trobaren els de sant Marçal i el de santa Valèria, una jove cristiana convertida per sant Marçal que va ser decapitada pel seu pretendent perquè la noia no es volia casar amb ell. La cosa més bona és que la decapitada agafà el propi cap amb una mà i corregué cap a l’església on sant Marçal deia missa, i allà morí en la pau del sant i del Senyor. Les dues tombes les podeu visitar de franc davall la plaça esmentada.

Arran de la importància de l’abadia de Llemotges i el moviment de peregrinació que generà, a partir del segle X aparegueren tota mena de creences i mites sobre el nostre sant. Fent-lo recular en el temps, el feren deixeble de Jesús i enviat pel mateix sant Pere a predicar a les Gàlies. Segons aquestes llegendes va fer molts de miracles, fins i tot ressuscità un mort tocant-lo amb una vara que sant Pere li havia donat. Va aparèixer una Vida de Sant Marçal, atribuïda al seu suposat successor, el bisbe Aurelià, però que era una falsificació del segle XI feta per un tal Ademar de Chabannes, monjo de l’abadia de Sant Marçal de Llemotges. Allà també es conta la història de santa Valèria, de què hem parlat. I en el segle XIII la Llegenda Àuria de Jaume de Voràgine li atribuí una col·lecció exuberant de miracles, com resurrecció de morts i conversions en massa. I així la seva fama s’anava fent gran. Una altra tradició diu que sant Marçal era el jove que va portar cinc pans i dos peixos aquell dia que cinc mil persones acudiren a escoltar la predicació de Jesús. Cinc mil persones que no tenien res per a menjar i molta rusca. I Jesús multiplicà aquells cinc pans i aquells dos peixos d’una manera tan espectacular que tots els assistents a l’acte restaren més que assaciats.

Sembla que en els Països Catalans ja hi hagué devoció a sant Marçal de ben antic. Tenia fama de guarir molts de mals («gloriós sant Marçal, alliberau-nos de tot mal») i a la seva regió ja en el segle IX havia estat invocat per a socórrer la gent davant una epidèmia d’ergotisme o foc de sant Antoni. Però el sant ha deixat aquí poca toponímia. Només hi ha una vila que porti aquest nom, Sant Marçal del Rosselló, a la confluència d’aquesta comarca i les del Conflent i el Vallespir. Un municipi d’un centenar d’habitants, i té aquest nom perquè el primer propietari i fundador de la vila es deia Marçal. L’església, evidentment, és dedicada al nostre sant. Després hi ha algunes ermites amb el nom de Sant Marçal, com Sant Marçal de Montseny o Sant Marçal de Santa Coloma de Farners. A Mallorca hi ha l’església de Sant Marçal, que és la més important de les esglésies de Marratxí. Aquest municipi, el cap històric del qual, Marratxí (maldit ara Marratxinet), va restar com un llogaret, té quatre parròquies que corresponen als quatre nuclis històrics (sense comptar Marratxí), tot i que cap dels quatre no és anterior al segle XVIII: Pòrtol, la Cabaneta, el Pont d’Inca i el Pla de na Tesa. L’església de Sant Marçal es troba prop de la Cabaneta. Permeteu-me que en parli una mica extensament perquè és el meu municipi natal. En el segle XV, quan els habitants de Marratxí eren quatre rates, la major part dels quals concentrats en el llogaret de Marratxí, es va construir una església dins la possessió de Son Verí que s’erigí en parròquia amb l’advocació de sant Marçal. L’església anterior, en el llogaret, dita Santa Maria de Marratxí i construïda en el segle XIII, devia ser petita o deteriorada. Diu la llegenda que la imatge de sant Marçal va ser trobada al lloc on ara és, evidentment dins una garriga. La van portar a l’església del llogaret però el sant va tornar a reaparèixer allà on l’havien trobat. I potser unes quantes vegades. La gent va entendre que el sant volia estar allà, i allà li feren l’església. El temple actual va ser construït sobre el precedent a partir del 1699, quan encara l’únic nucli urbà era el de Marraxí, i no s’acabà fins al cap de cent anys. La Cabaneta no aparegué fins que es va urbanitzar la possessió de Son Caulelles, el 1745. Sant Marçal continuava a ser una església enmig del camp per a un municipi quasi sense població. Ja ho diu una cançó popular: «El rector de Sant Marçal està dins una garriga, i no pot menjar cap figa perquè no té figueral». Avui Marratxí és un municipi que té una població de 40.000 habitants i una cinquantena de nuclis de població, la major part urbanitzacions recents. En tot cas, el patró del municipi és Sant Marçal i el seu escut, els cinc pans i els dos peixos de la història de la multiplicació miraculosa.

La romeria de Sant Marçal, la vespra del sant, ha estat sempre una de les de més anomenada de Mallorca. Tradicionalment la gent anava a l’església amb carros, que omplien l’explanada de davant el temple, tènuement il·luminada amb espelmes o llums de carbur. El programa era «adorar» el sant —deixar-li un bes als peus i una moneda— i anar a completes, beure aigua de la cisterna de la rectoria —miraculosa per a alguns— i comprar qualque espelma per al sant, i estampes i altres «souvenirs» semblants, i les coques fetes pels forners locals. I sobretot els típics siulells (siurells en el parlar corrent), figuretes de fang cuit fetes pels artesans locals, pintades de blanc, verd i vermell i amb un siulet al costat. Aquestes figuretes tan emblemàtiques que inspiraren Joan Miró. Els qui no hi podien anar encarregaven un siulell als qui hi anaven, cosa que va fer aparèixer la coneguda frase «si vols un siulell, siula», és a dir, paga’m abans els diners que val. N’hi havia que passaven la nit per allà esperant l’ofici solemne de l’endemà, i no hi havia gaire cosa més a fer. Diu també la tradició que el vespre de Sant Marçal en aquell redol les mosques no piquen les bèsties. Qui això escriu encara ha pogut veure, de molt petit, l’explanada de Sant Marçal plena de carros i gent debatent encuriosida sobre si les mosques picaven o no picaven els animals. Observant atents si les bèsties mosquejaven, és a dir, espolsaven la coa i pegaven cops de pota a terra. En aquelles saons els meus pares i jo no ho vam aclarir, i ja no ho aclarirem, perquè fa molt de temps que ja no hi ha carros ni bèsties, sinó saturació d’autos que cerquen àvidament un lloc per a estacionar. I renou de les atraccions de fira, i concerts i correfoc, i parades on venen objectes fets a l’altre cap de món. Però també hi ha els siulells i altres productes del lloc, i l’alegria de la gent, i el sant, que encara té qui li vagi a besar els peus. I les hortènsies espectaculars que adornen l’altar major, fetes per marratxiners que es proven per a veure qui la té més grossa i més bella. La festa és plaent, però segur que aquells avantpassats nostres que anaven a Sant Marçal i només tenien el carro i els llums de carbur, el sant i les completes i les agradables xerrades, se’n tornaven amb una emoció que ara ja no hi és.

Marçal, procedent del llatí Martialis, és a dir relatiu a Mart, ha estat sempre un nom poc feqüent en el nostre país. Vejam si aquest article contribueix a promoure’l un poc. En tot cas, si algun Marçal el llegeix, molts d’anys i bons.

.

.

Cap comentari

Sant Pere

Avui és Sant Pere, un altre sant «gros», com el Sant Joan que vam veure fa pocs dies. Les esglésies cristianes celebren avui la festivitat de Sant Pere i Sant Pau, però aquí avui només parlarem de sant Pere. En primer lloc per a no carregar massa el post i, a més, perquè en l’imaginari popular avui és sobretot Sant Pere. A sant Pau li donarem tot el protagonisme el dia 25 de gener, l’altra festa paulina, la Conversió de Sant Pau. En el domini de les tradicions, que és el que ens interessa en aquests articles, la festa de Sant Pau està força associada a aquest dia: molts celebren l’onomàstica per la Conversió de Sant Pau, molts de llocs que tenen el sant per patró fan la seva festa major el 25 de gener i els refranys i dites lligats a sant Pau fan referència sobretot a la festa d’aquell dia.

«Sant Pere és a vint-i-nou i Sant Marçal és a trenta, i el sendemà ja mos entra es primer de juliol» diu una cançó que vaig aprendre de petit. Aprofit per a aclarir que el sendemà deu ser una concurrència dels dos articles illencs, la suma de l’endemà i s’endemà, i endemà procedeix de l’expressió llatina in de mane, ‘el dia de demà’. Tenim una bona tira de refranys i dites sobre el dia d’avui, normalment referides a sant Pere, no a l’altre sant oficial. «Per Sant Pere garbes a l’era», que ens diu que és l’hora de batre, després de segar tot el mes de juny. «Per Sant Pere enrevolten (o envolten, o festegen) la figuera», és a dir, arriben les primeres figues, les figues flors. I el saber meteorològic: «Si plou per Sant Pere, plourà tot un més darrere». I aquella dita que fa «amb diners sant Pere canta», que vol dir que amb diners es pot aconseguir qualsevol cosa.

Qui era sant Pere? Com els altres apòstols, no és esmentat a cap font històrica del seu temps. Haurem de fiar-nos, doncs, dels textos del Nou Testament, d’on traurem aquesta breu nota biogràfica. En realitat no es deia Pere sinó Simó (Shemayon en arameu, que era la seva llengua;  Shimon en hebreu, que significa ‘escoltat’). Simó o Pere era un jueu de Betsaida, fill d’un Joan i germà d’Andreu (l’apòstol), qui també devia tenir un nom hebreu o arameu però només coneixem el seu nom grec. Com ja hem dit alguna altra vegada, tenir un segon nom grec era corrent entre els jueus del moment de què parlam. Simó o Pere era un pescador que va ser recrutat per Jesús, juntament amb el seu germà Andreu, per a formar part del seu equip de treball. Diu la narració evangèlica que Jesús li canvià el nom de Shemayon pel de Keppa, ‘pedra’ o ‘roca’. I en els evangelis, escrits en grec, aquest nom es tradueix per Petros, masculinització de petra ‘pedra’. L’equivalent llatí era Petrus i d’aquí ve el Pere i tots els noms de les llengües de l’entorn (Pierre, Pietro, Pèire, Pedro, Peter, etc.). El nostre pescador devia ser casat, perquè Jesús va guarir la seva sogra d’alguna malaltia, però de la dona no se’n sap absolutament res. Doncs instigat pel seu germà Andreu, que era un adepte de Joan el Baptista, deixà la dona i els fills, si en tenia, i es féu, amb el germà, seguidor de Jesús. Sant Pere és pintat com un personatge molt humà, flac quan tenia por i perillós quan s’enfadava: en el moment de la detenció de Jesús, enfurit saltà amb la seva espasa (duia espasa!) damunt un dels que anaven a prendre el seu mestre i li tallà una orella; i un cop arrestat Jesús, veient el pescador que la mar es posava bruta, afirmà tres vegades que a aquell dissortat no l’havia vist mai en la seva vida.

Més que les coses succeïdes durant la vida de Jesús, trobam especialment interessant allò que ocorregué després de la mort del natzarè. Segons ensenyen les esglésies cristianes, els apòstols es dispersaren per la part oriental de l’Imperi i es posaren a predicar i a fer adeptes. A les ciutats anaren sorgint i desenvolupant-se les diverses comunitats cristianes, dirigides cada una per un líder que es denominà amb el mot grec epískopos, format amb epi (damunt) i skopos, del verb skopein (mirar). Significa, doncs, ‘supervisor’, ‘el qui vigila’, i d’aquest mot ve el català bisbe. Aquells primers bisbes normalment eren elegits per la comunitat de creients. En un principi l’epískopos no es diferencià gaire del presbýteros, un altre mot grec que significa ‘vell’, però més tard l’epískopos (bisbe) restà com a dirigent de totes les comunitats cristianes d’una ciutat o àrea geogràfica mentre que el presbýteros (capellà en termes actuals) fou l’encarregat de cada una d’aquelles comunitats. Sabem que Jaume el Just, germà de Jesús (vegeu l’article del dia de Sant Felip), restà com a líder de la comunitat cristiana —o més aviat judeocristiana— de Jerusalem, mentre que els altres prengueren camí cap a les principals ciutats de l’Imperi i formaren comunitats de creients, fossin jueus o gentils. Pensem que fins a la vinguda de Constantí (segle IV) els cristians eren un col·lectiu perseguit, i la seva activitat, totalment clandestina i subterrània. Podem imaginar, doncs, les condicions de vida d’aquells primers bisbes, molts dels quals moriren assassinats.

I què passà amb l’apòstol Simó o Pere? Segons els Actes dels apòstols —suposadament escrit per sant Lluc—, va ser empresonat per Herodes, però un àngel el rescatà i continuà a predicar tranquil·lament. Males llengües diuen que no s’entenia gaire amb el col·lega sant Pau, encara que ara hagin estat reconciliats i facin festa junts. Desavinences ideològiques, diuen. Pere era un jueu de Galilea, molt jueu, i només volia un Israel cristià seguidor de la llei mosaica —allò que Jesús predicà només era un nou model de judaisme—; mentre que Pau era un jueu hel·lenitzat d’Anatòlia (ara Turquia) entusiasta de la incorporació dels gentils —els pagans— a la nova Església. Amb tot, fonts cristianes diuen que sant Pere anà a predicar a Antioquia, la tercera ciutat de l’Imperi amb una població de diversos centenars de milers d’habitants, que fou el fundador de l’Església d’aquesta ciutat i el seu primer bisbe i que després anà a Roma, amb sant Pau, on tots dos fundaren l’Església cristiana de la capital de l’Imperi. Sant Pere hauria estat el primer bisbe de Roma. Segons la tradició tots dos, Pere i Pau, foren executats sota el regnat de Neró, el 13 d’octubre de l’any 64, pocs mesos després del gran incendi de Roma atribuït als cristians. Foren unes de les moltes execucions que seguiren aquell incendi. Segons l’escrit dit els Actes de Pere, sant Pere fou crucificat amb la creu cap per avall, a petició del mateix «interessat», car considerava que no era digne de morir de la mateixa manera que Jesús. Però com que sempre hi ha opinions per a tots els gusts, alguns estudiosos creuen que sant Pere no morí a Roma ni hi va estar mai. Argumenten que cap document del segle I, ni les mateixes epístoles de sant Pau, no diuen res sobre la possibilitat que sant Pere estigués o hagués estat a Roma. I poques coses de cert se saben dels primers cristians de Roma i els seus dirigents. Diuen alguns estudiosos que no hi va haver bisbe de Roma fins a la meitat del segle II, o fins i tot més tard. I s’ha dit també que els noms dels primers tretze «papes», començant per Pere i fins a l’any 235, són una invenció que no apareix escrita fins al segle IV, en el context en què Roma començava a disputar-se amb altres seus episcopals la primacia de l’Església.

L’emperador Constantí, el màxim promotor del cristianisme, va manar edificar una basílica en el lloc on els cristians de Roma creien que sant Pere estava enterrat: en el turó Vaticà, on hi havia el circ de Neró i al costat d’aquest un cementeri on enterraven els cristians executats. Hagueren de picar molt per a salvar el pendent del turó, però per a un emperador no hi ha res impossible, i la basílica va ser construïda entre el 319 i el 333. Al final del segle XV els papes decidiren d’edificar un nou temple sobre el precedent i d’aquí sorgí la grandiosa basílica de Sant Pere actual, d’estil renaixentista, en la construcció de la qual s’esmerçaren més de cent anys i participaren els millors arquitectes de l’època. Pensem que el papa era el cap d’un gran Estat i un poder polític i econòmic immens. El 1950 es van fer unes excavacions davall l’altar major de la basílica i trobaren algunes tombes i ossos de persones i d’animals, però evidentment no pogueren certificar a qui pertanyien aquelles restes. Durant la dècada de 1960 continuaren les exploracions arqueològiques i trobaren les restes d’una persona de devers seixanta-un anys i del segle I dC que foren «identificades» com les restes de sant Pere. El 1968 el papa Pau VI anunciava solemnement que aquelles eren les relíquies del sant.

Segons l’Església Catòlica, sant Pere és el primer bisbe de Roma i el primer papa, i tots els altres papes són els seus successors. Però les coses no són tan clares. L’elecció de Pere per Jesús com a cap de l’Església i posseïdor de les claus del cel es basa en aquell passatge de Mateu en què Jesús diu allò de «sobre aquesta pedra edificaré la meva Església», que, segons les esglésies orientals va ser afegit a l’evangeli molt posteriorment. En un principi tots els bisbes eren iguals, si bé tots cercaren la manera, inventant documents si calia, de demostrar que eren successors d’algun apòstol, cosa que els donava preeminència. I també aviat començaren a disputar-se l’autoritat sobre tota l’Església cristiana, però en tot el primer mil·lenni no hi ha cap evidència que el de Roma ho hagués aconseguit. En el concili de Calcedònia (451) els cinc bisbes més importants de la cristiandat —els d’Alexandria, Antioquia, Constantinoble, Jerusalem i Roma— reberen el títol de patriarques, que els donava autoritat sobre altres bisbes. El títol de papa, sorgit del mot grec pappas, nom infantil per a pare, es donava en un principi a tots els bisbes, després als patriarques. A partir del segle VI comença a ser emprat en exclusiva pel bisbe de Roma, cosa que no esdevingué oficial fins al segle XI, quan es produeix la separació de les esglésies d’Occident i d’Orient a causa de la disputa sobre l’autoritat damunt tots els cristians.

El bisbe de Roma podríem dir que va tenir una immensa sort. Un d’aquests bisbes, en el segle VIII, va fer una de les falsificacions documentals més espectaculars de la història. Es tragué de la màniga un decret suposadament del segle IV en què l’emperador Constantí el Gran feia donació al bisbe de Roma Silvestre I d’autoritat sobre aquesta ciutat i sobre tot l’Imperi d’Occident, alhora que li donava supremacia sobre tots els altres bisbes cristians. Aquest fals decret, dit la Donació de Constantí i datat el 30 de març de 315, va ser utilitzat quan es va produir l’aliança —decisiva— entre el bisbe de Roma i el poder franc. El papa Esteve II (752-757), arrogant-se la facultat de nomenar reis, va coronar Pipí el Breu rei dels francs i aquest va donar al Papa el domini de gran part d’Itàlia, conquerida als longobards (Donació de Pipí). Més tard, els longobards envaïren l’Estat del Papa i Carlemany acudí a alliberar-lo. El papa, en agraïment, coronà Carlemany emperador, establint el principi que a occident ningú no pot ser coronat emperador sense el consentiment del papa. D’aquesta manera es consolidava l’aliança entre el papa i el màxim poder civil i naixia un Estat italià, amb capital a Roma, el cap del qual era el papa i que va durar fins al 1870. Els papes eren reis com els altres, que administraven els seus dominis i movien guerres contra altres reis. Després de constituïts els Estats Pontificis se succeïren una cinquantena de papes que regnaren una mitjana de quatre o cinc anys, alguns pocs mesos o dies, i alguns d’ells eren jovenets o fins i tot adolescents, com Benet IX o Joan XII, que organitzava orgies al palau del Laterà. Alguns d’aquests papes moriren assassinats per clergues rivals o, com diu un tractadista del tema, per marits poc donats a compartir la dona amb ningú, per molt papa que fos. Tota aquesta situació desembocà en la reforma luterana, que tornà a dividir l’Església cristiana. Els successors de sant Pere no foren tots com el papa Francesc.

Però deixem la Santa Mare Església i tornem al nostre protagonista d’avui. El món cristià li ha dedicat grans temples, com la basílica del Vaticà, ja esmentada, o les catedrals de Montpeller o de Ginebra. Moltes ciutats en el món porten el seu nom, algunes enormes, com Sant Petesburg (Rússia). Al nostre país hi ha vuit municipis que es diuen Sant Pere (Sant Pere d’Albaida, Sant Pere de Ribes, etc.), a més de moltes altres entitats de població, barris, monestirs, ermites, puigs, etc. A Barcelona hi hagué el monestir de Sant Pere de les Puelles (noies), de monges benedictines, fundat en el segle X. En el XIX va ser amortitzat i esbucat, menys l’església, que es convertí en parròquia. Aquesta va ser cremada durant la Setmana Tràgica i durant la Guerra Civil i restaurada després dels dos incendis. El monestir ha donat nom als tres carrers de Sant Pere (més alt, mitjà i més baix), a la ronda de Sant Pere i al barri de Sant Pere. A Palma hi ha el barri del Puig de Sant Pere, antic barri de pescadors que agafa el nom de l’esglesieta del segle XVI dedicada al sant. N’és fill destacat el cantat Pere Bonet, de nom artístic Bonet de San Pedro (del barri), darrerament normalitzat d’ofici. Sant Pere és el patró de Reus, de Figueres, de Cambrils, de Rubí, de Gavà, del Masnou, de Calella i d’Esporles. I segur que deix oblidada qualque vila del país. Però sobretot sant Pere és el patró dels pescadors i dels mariners. Al voltant del dia de Sant Pere a moltes viles marineres fan grans festes dedicades al món de la mar, organitzades per les confraries de pescadors, amb processons portant el sant. A Calella de Palafrugell, a més, per Sant Pere fan una cantada d’havaneres que és un dels grans actes culturals del Principat.

Com dèiem al principi, Pere és un dels grans noms dels Països Catalans, sobretot molt corrent al final de l’Edat Mitjana. Curiosament, a Mallorca Pere, en la seva forma catalana, perdé prestigi durant el segle XIX, i es posà de moda dir-se Pedro. Fins a la fi del franquisme als Peres mallorquins tothom els deia Pedro, amb poques excepcions. Podríem dir que amb el nom en català només hi va restar el sant. Una cosa semblant ocorria amb Francesc i Francisco [fɾənˈsisko]. La forma femenina genuïna catalana és Pereta. Petra és una forma deguda a la imitació dels usos espanyols. Doncs als Peres i Peretes, molts d’anys i bons.

 

Cap comentari

Sant Joan

Avui tenim un sant gros: Sant Joan. Gros per la importància que té aquesta figura en la cultura cristiana o de base cristiana. Importància reflectida en la quantitat ingent de persones, viles, ciutats i entitats que porten el seu nom; en la quantitat ingent de grans esglésies i altres institucions cristianes a ell dedicades; en la fama de les grans festes que se celebren a moltíssims llocs, on el sant és patró. I festa grossa perquè, a més, és continuadora de tradicions pre-cristianes i se situa en un punt crucial de l’any: al voltant del solstici d’estiu, quan el dia té la màxima durada, i en el final de l’any agrícola.

Joan és un dels noms principals de l’antroponímia catalana. De Joans, Peres i ases n’hi ha a totes les cases, diu un refrany que té diverses versions i que ens fa recordar un altre gran sant de qui aviat haurem de parlar, sant Pere. Joan és un nom hebreu, Yohanan, abreviació de Yehohanan, format per Yeho (Javhè, Déu) i hannan (gràcia) i que significa ‘Déu és graciós’. Que no vol dir que faci riure sinó que concedeix moltes gràcies. De l’hebreu passà al grec, amb la forma Ioannes; del grec al llatí (Ioannes o Iohannes) i del llatí a les llengües europees, entre elles el català, que conserva gràficament la o original, malgrat que tothom la pronuncia u.

Es veu que Joan (Yohanan) era un nom força corrent entre els jueus. Als evangelis en surten un floret, entre ells diversos sants. Vegem-los. Primer tenim un sant Joan que és l’apòstol Joan, fill de Zebedeu i germà de Jaume el Major, el que se suposa que descansa a Sant Jaume de Galícia, dit també Santiago de Compostel·la. De Jaume el Major en parlarem el 25 de juliol. Aquest Joan és considerat per la tradició cristiana el deixeble estimat de Jesús, aquell que en els quadres de la Santa Cena recolza el capet sobre l’espatlla del mestre, i seria l’únic dels apòstols que va morir de mort natural, car tots els altres foren assassinats i un se suïcidà. Després tenim sant Joan Evangelista, autor de l’evangeli de sant Joan i de l’Apocalipsi. El que passa és que aquest no sabem ben bé qui és. La tradició cristiana l’identifica amb Joan l’Apòstol i celebra la festa —la de tots dos, és clar— el 27 de setembre. Però alguns experts diuen que l’evangelista no és l’apòstol, que era un humil pescador, sinó un personatge conegut com a Joan l’Ancià, un grec cristià que va escriure el seu evangeli basant-se en les coses que li contà un altre Joan, Joan el Sacerdot, molt amic de Jesús, identificat amb el deixeble estimat, i que no és, segurament, l’apòstol fill de Zebedeu. En fi, que si els jueus haguessin tingut el sa costum de portar cognoms, com nosaltres, ara la troca no estaria tan embullada. I finalment tenim Joan el Baptista, el sant d’avui, que ha tingut la sort d’endur-se tot el protagonisme d’aquesta diada. Quan es diu sant Joan i res més, és sant Joan Baptista, encara que de sants del mateix nom n’hem comptat cinquanta.

Joan el Baptista era un jueu contemporani de Jesús, en tot cas alguns anys més gran, però no se sap quants. Segons la tradició cristiana, era fill de Zacaries, un sacerdot del temple, i d’Elisabet, cosina aquesta de Maria, la mare de Jesús. Joan i Jesús eren, doncs, fills de cosins. Joan va néixer quan ja no l’esperaven. Elisabet ja era vella quan l’arcàngel Gabriel, el portaveu habitual, anuncià a Zacaries que la seva dona tindria un fill. Com que ell no ho cregué, va ser castigat a no poder parlar i així romangué mut fins al dia del naixement del seu fill. Joan el Baptista va ser un predicador que vivia en pla hippie —cobert amb quatre parracs i alimentant-se de garroves, insectes i mel— i predicava que aviat arribaria el regne messiànic —una espècie de paradís a la Terra— i el judici sever de Déu a tots els homes, tot convidant els jueus a penedir-se dels seus pecats abans que no fos tard. Als qui anaven a les seves els batejava a les aigües del riu Jordà. Això del baptisme, cerimònia de contacte amb l’aigua que representa la neteja del pecat, era un ritual jueu de purificació —heretat després pel cristianisme— necessari en tot cas per als qui es convertien al judaisme. Joan el Baptista en va fer un element fonamental de la seva activitat, com a símbol de penediment i perdó. Jesús degué moure’s al voltant del seu cosí, fou batejat per ell i d’aquest cercle degueren sortir els apòstols. Es veu que l’audiència del Baptista no cessava de créixer, cosa que feia témer a les autoritats una revolució popular. Qui no era fan del predicador era Heròdies, una princesa idumea que primer es casà amb Herodes Filip —fill d’Herodes el gran, el del massacre infantil— i després amb el germanastre d’aquest, Herodes Antipas, tetrarca de Galilea i Perea. El Baptista no cessava de blasmar la bella reina de Galilea, que s’havia casat amb un germanastre del seu marit, violant la llei jueva. Segons els evangelis de Marc i Mateu, en el curs d’una festa a Palau, Salomé, filla d’Herodes Antipas i Heròdies, va dansar davant son pare, el rei, que va restar molt complagut. Tant que digué a Salomé que podia expressar un desig, que, fos quin fos, ell la complauria. Sa mare, Heròdies, aprofità l’ocasió i li digué a la noia que demanàs el cap del baptista en safata de plata. I així acabà la vida de l’exaltat predicador de la fi del món, devers l’any 28 o 29.

No se sap ben bé què va passar amb el seu cos, però la tradició diu que fou enterrat a la ciutat de Sebastia (d’on ve el gentilici i després nom d’home Sebastià), a l’actual zona palestina. Allà les restes haurien rebut veneració durant uns quants segles, però devers l’any 362 van ser profanades per l’emperador Julià l’Apòstata i cremades. Bé, diuen que es pogué salvar una part dels ossos, que van ser traslladats a Jerusalem i després donades a sant Atanasi, bisbe d’Alexandria. A Alexandria foren depositades a l’antic temple de Serapis, que aleshores —el 395— fou  reconstruït i dedicat a sant Joan Baptista. Però aquesta església va ser destruïda pels àrabs en el segle X, i bona nit restes. Malgrat tot, la tomba de Sebastia continuà a ser visitada per tota mena de pelegrins. Durant l’època bizantina s’hi va construir una església, que Saladí va transformar en mesquita el 1187. Ara és la mesquita de Nadi Yahia, que en àrab significa ni més ni menys que ‘el profeta Joan’. S’hi trobà una cripta que correspon a la basílica primitiva, amb tres nínxols que se suposa que foren les tombes dels profetes Eliseu, Abdies i Joan Baptista. Com es pot endevinar, Joan Baptista, o Yahia ibn Zakariya, és també un profeta per als musulmans. El dia que Mahoma pujà al cel, acompanyat de l’arcàngel Jibril (Gabriel), pel camí va trobar els profetes Adam, Ibrahim (Abraham), Musa (Moisès), Harun (Aaron), Yusuf (Josep), Isa (Jesús) i Yahya (Joan). El món és un mocador.  Yahya és, doncs, l’equivalent àrab de Joan. Molts de mallorquins deuen haver sentit parlar d’Abu Yahya, o coneixen la plaça de Palma dedicada a aquest personatge, que és el darrer rei musulmà de Mallorca. Abu Yahia vol dir ‘pare de Joan’. El seu fill gran, que no arribà a posseir aquell regne, es deia Joan. En honor a sant Joan Baptista.

Però no hem aclarit on són les restes de sant Joan. Ni ho aclarirem, perquè d’ençà de la mort del personatge el món ha fet moltes voltes, i les restes també.  L’Església ortodoxa copta diu que es guarden a la gran església d’Alexandria, on van ser trobades el 1976. També diu tenir-les l’església de Sant Ciril i Sant Metodi de Sozòpol (Bulgària), després que el 2010 fossin trobats alguns ossos de l’època de Crist a les ruïnes del monestir de Sant Joan, de l’illa de Sant Ivan (Bulgària). I què va passar amb el cap? Doncs sembla que ha viatjat més que el vent. No sabem què en van fer ni on el van posar els seus primers posseïdors, com els mateixos Antipas o Heròdies. Durant molt de temps es digué que era a l’església de Sant Silvestre de Roma; també que el guardaven els cavallers templers a la catedral d’Amiens, portat de Constantinoble durant la quarta croada. I encara n’hi ha més que el reivindiquen. Per a diverses Esglésies cristianes i per a l’Islam la peça es troba oficialment a la gran mesquita dels Omeies de Damasc, la principal de la ciutat, construïda a partir del 705 sobre l’antiga basílica bizantina de Sant Joan Baptista. Dins la gran mesquita una bella edificació de línies clàssiques acolliria la testa del nostre sant, o de Nabi Yahya, en el mateix lloc que suposadament es trobava quan van aixecar el temple islàmic. Igualment disputada és la mà dreta del sant, la que batejà Jesús: sostenen tal possessió un monestir de Montenegro, un palau d’Istanbul i una comunitat d’ermitans de Romania. I la mà esquerra diu que la té una església armeniana de Bengala Occidental (Índia), on cada gener beneeix els armenians de Calcuta. També hi ha tres dits a la catedral de Saint-Jean-de-Maurienne (Savoia) i un dit a l’església de Sant Joan Baptista d’un municipi francès que es diu, ben lògicament, Sant Joan del Dit (Saint-Jean-du-Doigt)I no continuam amb la resta del cos perquè no acabaríem mai.

Hi ha un tema interessant, del qual, però, sabem poques coses. Alguns autors parlen d’una rivalitat entre els seguidors de Jesús i els de Joan el Baptista, els quals no haurien reconegut Jesús com el Messies. Del moviment creat pel Baptista sorgí una religió o secta dita mandeisme, que considera Joan Baptista com el vertader messies. L’enfrontament entre els dos moviments pogué ser intens en un principi, però el moviment fidel a Jesús s’imposà i l’altre restà com una secta herètica.

Naturalment, el cristianisme ha venerat sant Joan d’ençà del primer moment. En el segle V la seva festa va ser fixada el 24 de juny, suposat dia del naixement del sant, a diferència de la pràctica regular, que és de situar la festa dels sants en el dia de la seva mort. Les dues grans festes cristianes del naixement, el de Jesús i el de Sant Joan, foren col·locades en el solstici d’hivern i en el d’estiu respectivament, superposant-se a festes paganes. La festa de Sant Joan és una continuació dels rituals cèltics del solstici d’estiu, i la presència del foc en aquest dia també arranca de les mateixes celebracions. El 24 de juny és Sant Joan per a tothom, però en l’activitat litúrgica hi ha altres dies dedicats al Baptista, sobretot el dia de la seva decapitació, el 29 d’agost, encara que aquest dia suposam que no fa festa ningú.

Devers el 450 o 460, amb el patrocini de l’emperadriu Eudòcia, es va construir a Jerusalem una església dedicada a sant Joan Baptista en el lloc on, segons una tradició ortodoxa grega, va ser enterrat el predicador. Un altre. Passà el temps i aquell territori anomenat la Terra Santa va ser disputat, amb guerres i croades, per àrabs musulmans i europeus cristians. Al començament del segle XI uns napolitans —amb el permís del califa— reconstruïren aquell temple i hi fundaren un hospital. Poc després Jerusalem fou conquerida per la primera croada (1099) i sorgí allà l’Orde de l’Hospital de Sant Joan de Jerusalem, amb la finalitat de crear hospitals a tota la Terra Santa per a atendre els pelegrins, que, en les condicions que viatjaven, ja es pot imaginar com de fàcilment queien malalts. Aquell orde religiós i militar, dit correntment l’Orde de l’Hospital o dels hospitalers, s’estengué ràpidament i esdevingué un dels grans poders polítics i econòmics de la cristiandat. A Terra Santa reberen la ciutat d’Acre, que de llavors ençà es coneguda en el món cristià com a Sant Joan d’Acre. Un altre Sant Joan. Expulsats de la Terra Santa, al començament del segle XIV van conquerir l’illa de Rodes. I després que aquesta illa fos presa pels turcs (1522), els cavallers hagueren de tocar el dos, però l’emperador Carles I els donà l’illa de Malta, i a partir d’aquí foren coneguts com a cavallers de l’ordre de Malta. Una força militar que es dedicà a lluitar contra els turcs, que era l’entreteniment d’aquell moment. En el segle XIII els cavallers hospitalers aixecaren a Palma l’església de Sant Joan, dita també de Sant Joan de Malta, en el carrer de Sant Joan. Una petita joia originalment gòtica, transformada en el segle XVIII i restaurada en el XX. Els cavallers de Sant Joan també s’establiren a Menorca, després de la conquesta d’Alfons el Liberal i a ells es deu segurament l’església de Sant Joan d’Artrutx, de què parlarem més avall.

Com dèiem, el món es ple de ciutats i viles que es diuen Sant Joan. En el nostre país hi ha tretze municipis d’aquest nom (Sant Joan Despí, Sant Joan de les Abadesses, Sant Joan de les Fonts, Sant Joan de Labritja, Sant Joan de Sineu, Sant Joan d’Alacant, etc., etc.) i dotze entitats de població sense ajuntament, a més d’altres topònims. Sant Joan és el patró de moltes viles i llocs, encara que no es diguin Sant Joan, com Calvià, Deià, Valls, Palamós o Perpinyà, on és el sant titular de la Catedral.

Santjoan —així escrit junt— és també un cognom, un de tants cognoms hagiogràfics (Santpol, Santpere, Santmartí, Santacília, etc.). Una família d’aquest llinatge donà nom a la possessió de Son Santjoan, nom conegut arreu per l’aeroport que s’hi construí, l’aeroport de Son Santjoan, que tothom s’entossudeix a escriure Son Sant Joan, malgrat la nostra ja vella predicació en el desert. Predicant en el desert el Baptista tingué més succés.

La festa de Sant Joan, que té arrels en les festes solsticials pre-cristianes, de culte al sol, va ben lligada al foc. En el Principat i en el País Valencià és tradició encendre fogueres la nit precedent —la revetlla— i fer festa al seu voltant, bevent vi dolç o xampany i menjant la típica coca de Sant Joan, ornada amb pinyons i fruita confitada. Els qui salten per damunt el foc no tindran ronya. Destaquen les fogueres d’Alacant, empeltades de falles. I en els Pirineus, la nit de Sant Joan els joves es troben a les muntanyes i baixen portant falles (troncs o teies encesos) i en arribar a la vila fan una gran foguera a la plaça del poble amb les falles mig consumides. El foc de Sant Joan és també el de la flama del Canigó, que el 23 de juny de cada any baixa d’aquesta muntanya i es reparteix per tot el país, sovint amb una gran recepció per part de les autoritats locals. Devers trenta mil fogueres són enceses amb la flama sagrada que ve del Canigó. Sant Joan, el dia més gran. La de Sant Joan és la festa més emblemàtica dels Països Catalans.

A les Illes no hi ha foc —el guardam per a Sant Antoni, que fa més fred—, però sí festa santjoanera. En algunes viles, com Felanitx, Montuïri, Pollença, Sant Llorenç o Son Cervera, la festa té per protagonista un personatge dit sant Joan Pelós (o Pelut), representació del Baptista que balla pels carrers i fins i tot dins l’Església acompanyat de música de flauta, guitarra i violí. Antigament anava vestit amb una pell de xai, d’aquí el nom de pelós. Avui va més endreçat, amb falda, calces, camisa i capa. Però la festa illenca més espectacular i concorreguda és la de Ciutadella. Centrada antigament en el foc i la festa entorn del foc, com arreu del país, en el segle XX va desplaçar el centre de gravetat cap als cavalls i els exercicis eqüestres. Aquest component, avui principal, té l’origen en la cavalcada que feien els membres de l’obreria de Sant Joan per a anar a l’església de Sant Joan d’Artrutx, dita avui Sant Joan de Missa, una antiga església medieval que havia de ser una parròquia d’una vila i acabà en simple ermita enmig del camp. Aquella obreria, que tenia per missió conservar l’ermita, era formada per homes dels diversos estaments —noblesa, Església, menestrals i pagesos—, i avui els protagonistes de la festa continuen a ser els representants d’aquells diversos estaments de l’Antic Règim, els caixers, ben endiumenjats, muntats a cavall i envoltats per una multitud entusiasmada. El caixer fadrí, menestral o pagès, porta la bandera, que no és altra que la de l’orde de Malta, que aportaren els primers caixers senyors, cavallers d’aquest orde.

La festa de Sant Joan ha produït un bon grapat de refranys, que són un petit depòsit de la saviesa popular: «Per Sant Joan i Sant Pere, adeu primavera», «Aigua per Sant Joan, celler buit i molta fam», «Sant Joan plovent fa el vi dolent», «A Sant Joan ves-li davant, a Sant Pere ves-li darrere» (el segar). I la saviesa popular també ensenya que el dia de Sant Joan és el millor moment per a collir les herbes medicinals que altre temps eren la farmàcia de la gent. Les famoses herbes de Sant Joan, que «tenen virtut tot l’any». I quan qualcú és molt lent o poc operatiu en la feina diuen que «ha de menester les herbes de Sant Joan».

Ja veieu quin article més llarg, i quanta cua que ha dut el predicador hippie.

.

Cap comentari

Sant Onofre

Avui és Sant Onofre, un sant modest, no sols per la forma de vida que duia, que ja es veu a la imatge, sinó per les curtes dimensions de la devoció que les masses cristianes li professen. Al nostre país, si més no, no té dedicades grans esglésies, no ha donat nom a ciutats o viles, ni n’és el patró, amb algun cas excepcional, ni el seu nom és dels més portats.

La informació que tenim d’ell també és modesta. I encara gràcies que un senyor que diu que el va conèixer —un senyor dit ni més ni menys que Pafnuci— ens va deixar contada per escrit la seva vida. Altres persones amb els mateixos mèrits que el nostre sant d’avui no tingueren la sort de tenir un biògraf i han restat com a pols ignorada. Però el dit Pafnuci tampoc no sabem ben bé qui és, perquè de personatges amb aquest nom n’hi ha uns quants i es confonen. Ni tan sols sabem amb seguretat si la narració la va escriure algú de nom Pafnuci, perquè parlam d’un temps en què tot era molt vaporós.

El tal Pafnuci, suposadament identificat amb Pafnuci l’Asceta o Pafnuci l’Ermità, era un anacoreta egipcià del segle IV, venerat com a sant per l’església ortodoxa copta. L’home s’interessava per la vida dels altres anacoretes que, en el seu temps, tenien la curiosa afecció d’anar a viure tots sols al desert, sense fer altra cosa destacable que pregar, i passant set i fam i estant exposats al perill de tota mena d’animals salvatges. Una activitat que conegué un cert bum en els segles IV i V. Un dia, Pafnuci, trescant pel desert egipcià, topà amb un ésser d’aspecte terrífic, amb els cabells que li tapaven gran part del cos, mentre que la resta era coberta per un tapall grosser fet de fulles d’arbre. Com segurament ja heu endevinat, la criatura terrífica era sant Onofre. Espantat, Pafnuci arrancà a córrer cap a la muntanya, però Onofre li va dir cridant que tornàs, que ell també era un home i que vivia al desert per a glòria de Déu. Els dos anacoretes armaren tranquil·la conversa i l’amfitrió contà a l’hoste tots els detalls de la seva vida. Passaren la nit pregant, i, a la matinada, Onofre, com si esperàs aquella oportuna visita, arribà al final a la seva miserable vida. Pafnuci volgué enterrar-lo, però com que la terra era roca dura, deposità el cos del difunt a una esquerda de les roques embolicat amb una capa. Acte seguit, la cel·la s’esbucà, senyal que Pafnuci havia de partir per on havia vingut i no ocupar el lloc d’Onofre. Una altra llegenda diu que, mort Onofre, aparegueren dos lleons i cavaren la tomba dins la roca.

Sant Onofre era un egipcià, que visqué en el segle IV i que parlava egipcià, una llengua de la superfamília afroasiàtica, que, a més de l’egipcià, inclou les llengües semítiques (àrab, hebreu, etc.), el berber i altres famílies. El nom Onofre és, doncs, un nom egipcià, originalment una cosa així com wnn nfr, que significa ‘eternament bell o bo o valent’, un qualificatiu que s’aplicava al déu Osiris. El segon element apareix en altres noms egipcians, com el de la famosa Nefertiti. Del copte (estadi medieval de l’egipcià), Uenofer, passà al grec, Onouphrios i després al llatí, Onuphrius, i del llatí a les llengües europees: català Onofre, francès Onuphre, italià Onofrio, anglès Onuphrius, espanyol i portuguès Onofre, etc. A Mallorca s’usa la forma Nofre, que més que un hipocorístic és una variant per afèresi (supressió d’un so al principi de mot), atès que el sant es diu habitualment Sant Nofre i els hipocorístics no s’apliquen als sants.

Tornem al sant. No sabem res de la seva família. Algunes fonts diuen que va estudiar filosofia i dret, però fia-te’n. A Pafnuci li va contar que primer havia estat monjo a un monestir o convent prop de Tebes i que després decidí de fer vida eremítica. Desitjós d’imitar sant Joan Baptista, se n’anà al desert, guiat per l’àngel de la guarda, qui el dugué a la cova d’un eremita jueu dit Hermies, el qual durant uns quants dies ensenyà al nostre sant les beceroles de la vida ascètica en el desert. Amb la lliçó apresa, Onofre cercà on instal·lar-se i trobà bon lloc al costat d’una font i una solitària palmera. Allà es va construir una cel·la rudimentària i allà passà setanta anys, sol com un mussol, bevent aigua de la font i alimentant-se dels dàtils de la palmera. Pafnuci no diu què menjava quan la palmera no tenia dàtils, però sí que els àngels li duien la comunió cada diumenge. Una mica d’hidrats de carboni, si més no, enmig de tanta precarietat nutricional. Viure setanta anys en aquestes condicions és un miracle que bé mereix la palma dels sants.

Altres tradicions, que no tenen res a veure amb el biògraf Pafnuci, diuen que Onofre era fill d’un rei de Pèrsia i que un dimoni l’havia assenyalat com a fruit d’una relació adúltera de la reina. El rei se’l llevà de damunt duent-lo enfora, a un convent d’Egipte. I després enllaçaríem amb la història del desert. I encara hi ha una altra tradició oriental que diu que Onofre era una dona, Onòfria, i que per a no perdre la virginitat, amenaçada per algun pretendent, va implorar a Déu que la convertís en un home. I Déu, més sol·lícit i generós que la seguretat social, va fer ràpidament el miracle del canvi de sexe.

El llibre de Pafnuci —La Vida, es diu— va tenir gran difusió a l’Imperi d’Orient, i va estendre-hi la devoció al sant; i amb les creuades arribà a Occident. La festa es va fixar el 12 de juny, tot i que l’obra esmentada assenyala el dia precedent com el de la mort de l’ermità. Del seu cos no se’n sap res, si bé, devers el 1200, un arquebisbe de Novgorod, escrigué que el seu cap era a una església de Constantinoble. L’home va ser canonitzat en el segle XIII. En el XV li van dedicar una església a Roma, i també és titular d’un monestir a Jerusalem. Procedent d’Itàlia, en el segle XIV la devoció del sant arribà als Països Catalans, on es construïren diverses ermites. Malgrat que el sant no destacà per l’elegància en el vestir, és el patró dels teixidors. Deu ser per una qüestió de contrast, i per la mateixa raó també li reten culte els perruquers. I, vista la llegenda del canvi de sexe, ja ho podria ser també dels transsexuals.

El nom del nostre sant no és dels que tenen més pressa. A Mallorca es troben Onofres (Nofres), però sempre ha estat un nom secundari. Tampoc no ha generat gaire toponímia: a Mallorca hi ha el puig de Sant Nofre, entre els municipis de Sant Joan i de Sineu, en el cim del qual, al final del segle XV, hi erigiren l’ermita dedicada al sant, que tingué ermitans durant dos segles i avui només són ruïnes. També en el segle XV o XVI es construí una ermita a Montserrat, dedicada a l’il·lustre eremita. Molt coneguda és l’ermita de Sant Onofre de Quart de Poblet, que ha donat nom al barri de Sant Onofre de la dita vila, de la qual sant Onofre és patró. La vespra del dia d’avui a Quart celebren la Passejada de Sant Onofre, és a dir, la processó en què passegen i homenatgen el sant pels carrers de la vila, entre coets i olor de pólvora. Una tradició que arranca el 1723, quan, el mes de juny, una terrible sequera afligia els pagesos que vivien de l’Horta. Els quarters invocaren el sant i tot d’una caigué una pluja intensa que aviat es transformà en pedregada. Amb tot, la pedra només caigué sobre el poble: els camps només reberen l’aigua benèfica que salvà els sembrats. Sant Onofre també és patró d’Algemesí i de l’Alcúdia de Crespins. A Palma hi hagué també una ermita i una possessió dites de Sant Nofre, just a la vora del Portitxol. Ho recordava el nom d’un carrer del barri de belles casetes baixes que fou arrasat durant la dècada de 1980.

Cap comentari

Sant Ferran

Avui és Sant Ferran, un personatge que té el doble privilegi de ser o haver estat sant i rei. Tot i que les dues circumstàncies sembla que no s’avenen gaire, d’aquests en el santoral n’hi ha una tira, entre ells sants-reis tan notables com sant Esteve d’Hongria o sant Lluís de França.

Però comencem pel nom, que aquest té suc. Ferran és un nom germànic, introduït pels visigots a la península Ibèrica, que és l’espai on aquests senyors camparen després de l’ensorrament de l’Imperi Romà. El seu significat no se sap amb seguretat. Com tots els noms germànics, està format per dos elements: el primer podria ser frith (protecció o pau) o bé fard (viatge), i el segon podria ser nand (preparat, llest, valent, audaç). El lector que s’entretingui a fer combinacions: preparat per a la pau, llest o audaç per a viatjar, etc. Segurament els visigots que habitaven la península ja ni ells no sabien què significaven els seus noms, perquè ja havien esdevingut opacs. Com nosaltres, que ens diem Jaume o Elisabet i no en sabem el significat original, experts a part. Ferran té moltes variants a les llengües de la península: en espanyol, Fernando, Ferrando, Ferran, Fernán, Hernando, Hernán, etc. En català s’han usat Ferran i la forma aragonesa Ferrando. De la forma llatinitzada Ferdinandus s’ha format Ferdinand, que és com es diu en la majoria de llengües del món. Com la major part de noms de fonts, ha esdevingut cognom, i així tenim els cognoms catalans Ferran, Ferrà, Ferrando, Ferrandis i Ferrandell; i els castellans Fernando, Fernán, Fernández, Hernando, Hernández, etc. En el nostre país és un nom de reis i de botifarres, que és com a Mallorca s’anomenen els nobles, cosa que no vol dir que tots els portadors d’aquest nom siguin una de les dues coses. El primer monarca que va portar el nom és Ferran I de Lleó (c. 1016-1065) i a partir d’aquí fou nom habitual a les cases reials castellana i lleonesa. A la Corona d’Aragó el primer rei de nom Ferran va ser el castellà Ferran I, o Ferran d’Antequera, que el 1412 inicià la dinastia dels Trastàmara, amb la qual començaren els nostres problemes. Amb tot, a la casa reial catalana abans hi havia hagut algun Ferran, com dos fills d’Alfons X de Castella i Violant d’Aragó, filla de Jaume I;  i també a la casa de Mallorca, com l’infant Ferran, fill de Jaume II de Mallorca, i el fill d’aquest, que fou vescomte d’Omelàs i senyor de Vernet. A partir de l’època dels Àustries, i més de la dels Borbons, Fernando —així en espanyol— va ser nom habitual de la noblesa o classes més altes del país. Amb aquestes circumstàncies és comprensible que la forma catalana, Ferran, no tingui hipocorístics —que serien Ran i Rana—, però sí la forma espanyola (Nando i Nanda).

I ara parlem del nostre personatge. L’home va néixer dins una tenda —els seus pares estaven d’acampada a la muntanya— a un lloc que es diu Peleas de Arriba, allà per la província de Zamora. Certament un lloc així no fa gaire vasa per a un rei. Això era devers l’any 1200. Era fill de la parella formada pel rei Alfons IX de Lleó i per la reina Berenguera de Castella. Amb aquest matrimoni, equiparable al de Ramon Berenguer i Peronella, s’unificaren els regnes de Castella i de Lleó i es formà la Corona de Castella. Encara que no de la manera confederal com es formà la Corona d’Aragó, car a la de Castella aviat s’unificaren les corts i les lleis, i el castellà s’imposà sobre el gallec, l’astur-lleonès i el basc. Cadascú és cada qual, va dir en Pasqual. Després de moltes batusses familiars que ara no vénen al cas, el nostre Ferran va rebre la corona de Castella, el 1217, i la de Lleó el 1230, i els seus descendents ja foren tots reis de Castella i de Lleó.

A divuit anys es va casar amb Beatriu de Suàbia, filla d’un príncep alemany, que en tenia catorze. El matrimoni durà setze anys, perquè la reina morí quan només en tenia trenta, però tingueren temps de tenir deu fills. El rei restà vidu a trenta-quatre anys i ràpidament tornà a posar fil a l’agulla i contragué un segon matrimoni amb Joana de Ponthieu, una comtessa que havia triat la mare de Ferran. Amb aquesta tingué cinc fills més. En total, quinze fills —per a un rei medieval eren molt bons de mantenir—, dos dels quals moriren després de néixer, uns altres tres moriren en plena joventut, una fou monja i dos foren arquebisbes, i la resta visqueren més o menys feliços gaudint de títols, terres i criats. Menys un, que va ser executat per ordre del seu germà major, el rei Alfons X de Castella i Lleó, dit el Savi. Savi però no tan sant com son pare.

Ferran era contemporani del nostre Jaume I i d’Alfons III de Portugal. Tots tres es dedicaren a estendre els seus regnes cap al sud, continuant els desallotjament dels musulmans que segles enrere havien envaït la península. En el mapa adjunt podeu veure de manera aproximada el territori que rebé en herència (en vermell) i el territori que conquerí als sarraïns (en sèpia). Gestes importants foren la conquesta de Còrdova (1236) i de Sevilla, capital d’Al Andalus almohade (1248). Com el nostre Jaume, Ferran també podria haver rebut el títol de Conqueridor, però els seus s’estimaren més el de sant, que deu ser una categoria superior. Les terres conquerides foren donades als nobles, a l’Església i als ordes militars, i d’aquest fet surten els enormes latifundis andalusos.

 


Ferran III va manar la construcció de grans catedrals, com la de Burgos, la de Lleó i altres, normalment construïdes sobre mesquites. I impulsà la universitat de Salamanca, que arribà a ser una de les més importants d’Europa. La seva cort va ser un focus cultural, on es gaudia de la música i la literatura i on desfilaven joglars i trobadors. Com no podia ser d’altra manera, Ferran es preocupà molt de l’educació del seu fill hereu, Alfons X de Castella, que, amb tant d’interès paternal, no podia ser altra cosa que el Savi.

Es va morir a Sevilla, el 30 de maig de 1252. I fou enterrat a la catedral d’aquesta ciutat, antiga mesquita musulmana. El seu fill Alfons li va fer fer un mausoleu de la màxima magnificència, i avui reposa, juntament amb la seva dona i el seu fill, a la grandiosa capella reial, presidida per la Virgen de los Reyes, imatge suposadament donada a sant Ferran pel rei Lluís IX de França i donada després a la catedral de Sevilla pel sant castellà. A propòsit, aquesta Mare de Déu, patrona de Sevilla té els títols de batllessa de la ciutat i de capità general. Poca broma. Ferran III va ser beatificat el 1671, després de molt de temps d’estires i arronses. Alguns es dedicaren amb afany a arreplegar informació sobre pintures i altres representacions de l’aspirant en atitud piadosa que «demostraven» la seva santedat. En realitat, la canonització de Ferran va ser una operació política duta a terme pels seus successors amb la intenció de reforçar el poder de la dinastia castellana davant el papat i els francesos. Això dels sants de vegades també és política. I els miracles? De miracles —almenys un és necessari per a la canonització— ja s’encarregaren de trobar-li’n, o d’inventar-ne. Com el batxiller Luis de Peraza (XV-XVI), que n’arreplegà una quinzena. I s’escampà la llegenda: guaricions miraculoses de persones que besaven la seva espasa, o el mateix fet de la conservació incorrupta del cos del sant, típica prova de santedat. També diuen que abans de la conquesta de Sevilla, fet el rei invisible i traspassant murades i parets, entrà a la ciutat i anà a pregar davant una mare de Déu que encara es convervava a la mesquita de la ciutat. Com no l’havia de conquerir poc temps després?

Als Països Catalans, com és comprensible, no hi ha hagut gaire devoció al conqueridor de Sevilla. Les poques esglésies a ell dedicades són modernes i lligades a la botifleria posterior al Decret de Nova Planta. Com la dels caputxins de Martorell, dedicada a sant Ferran per a acontentar el marquès de los Vélez, Fernando Joaquín Fajardo de Recasens. A la platja de Palma, a la barriada de nom pintoresc Las Maravillas, hi ha l’església de Sant Ferran —o San Fernando, que diuen els papers—, construïda al voltant de 1940 i on fan misses en espanyol i alemany.

L’únic topònim important amb el nom del nostre sant d’avui és Sant Ferran de les Roques, a Formentera. Fou imposat pel primer bisbe de les Pitiüses, l’aragonès Manuel Abad y Lasierra, il·lustrat, «modern» i castellanitzador de l’església eivissenca. Quan es va crear la diòcesi pitiüsa i es van organitzar les parròquies (1783), el prelat aragonès assignà a totes un sant titular, i aquests sants determinaren el nom dels nuclis de població d’Eivissa i Formentera, sorgits al voltant d’aquells temples. Al que es construí a la vénda de les Roques li tocà el nom del sant castellà: San Fernando, avui Sant Ferran de les Roques. San Fernando o Sant Ferran és també el nom de diversos castells, acuartelamientos i coses d’aquestes. A Palma el règim de Franco dedicà un gran carrer a «San Fernando», juntament amb altres denominacions lligades a l’èpica espanyola-castellana. Encara hi és, amb el nom franquista amagat sota la traducció.

Tampoc no hem d’esperar refranys ni dites amb el nom del conqueridor castellà, del tipus «per Sant Ferran fa una calor gran». Això sí, al nostre país ha arribat aquella dita espanyola del cotxe, o cavall o mula, de san Fernando —«a ratos a pie y a ratos andando»—, que tanta gràcia feia al meu avi i que poca cosa té a veure amb el sant d’avui. Sembla que abans era “el caballo de san Francisco”, perquè els franciscans sempre anaven a peu, i per qüestions de rima la dita popular va canviar de sant.

1 comentari

Santa Rita

Avui és Santa Rita, advocada de les causes impossibles. Una santa molt preuada pels filòlegs que voldríem que la gent usàs correctament els pronoms febles, les preposicions i algunes coses més. Un dels sants més presents a la nostra infantesa, per la freqüència amb què els marrecs recitàvem aquell «santa Rita, santa Rita, lo que se da no se quita», quan algú ens donava alguna cosa i la reclamava més tard.

Aquesta és una altra santa «moderna», i, per tant, no podem dir que sigui inventada o llegendària, com molts de gloriosos màrtirs dels primers segles de la nostra era. Màrtir ho va ser un poc, mentre romangué casada, però res comparable a passar pels lleons, per la roda de punxes o per una caldera d’oli bullent. Diríem que va ser una santa normaleta, modesta. No va escriure res ni va fundar cap orde religiós. De miracles sí que n’hi atribueixen molts, però ja sabem que sempre que ocorre un miracle no hi ha mai el notari ni la càmera filmant. La nostra santa era una dona italiana nascuda el 1381 a Roccaporena, un llogaret del municipi de Cascia, allà pel centre d’Itàlia, que avui té una setantena d’habitants. El seu nom era Margherita Lotti. Això de Rita és un hipocorístic, com Xesca o Tina, però d’ençà que la van fer santa ja no és un hipocorístic sinó un nom ben independent portat per milers de dones a una bona part del món.

De nina ja tenia idees de ser monja, però els seus pares, propietaris de terres benestants, sempre pensant en el bé de la nina —i potser el seu— es van estimar més casar-la amb un bon partit. I així na Riteta esdevingué la muller de Paolo Mancini, noble i òbviament ric, quan la criatura només tenia entre dotze i setze anyets. I tot d’una, a aquesta tendra edat, ja va tenir un fill. I molt aviat un altre. El tal Mancini era un individu malsofrit, agressiu i violent, que la insultava i la maltractava contínuament, i ella aguantava com una santa, perquè en aquell temps no hi havia el telèfon 016 ni serveis de suport a les víctimes de violència domèstica. Ni el fet de ser una senyora d’un senyor feudal i viure a una mansió envoltada de luxe la compensaven de la infelicitat d’aquell matrimoni.

En aquella Itàlia medieval les hostilitats entre famílies nobles eren pa de cada dia, i en un d’aquells enfrontaments amb la família rival el violent Mancini hi va deixar la pell. Na Rita l’havia suportat divuit anys. Els dos fills de Rita, Giangiacomo Antonio i Paolo Maria, estigueren ara sota el tutoratge i autoritat del germà del marit difunt, Bernardo, qui no cessà d’incitar-los a cercar venjança contra els assassins del seu pare. Una altra font de dolor per a la pobra Rita, que arribà a pregar a Déu que s’endugués amb ell els seus fills abans que haver de veure’ls amb les mans tacades de sang. I Déu li va fer cas i, un any després, els dos nois moriren de disenteria.

Morts l’home i els fills, i amb una trentena d’anys, la dona posà en pràctica aquell lema de tantes dones just després d’esdevenir vídues: un sol Déu, un sol marit. I li arribà l’oportunitat de satisfer els deus desigs d’infantesa, que no s’havien esborrat de la seva ment. Demanà entrada al convent de Santa Maria Magdalena de Cascia, però les portes del monestir no s’obriren per a ella, sigui perquè no era verge o pels episodis truculents associats a la seva família. Li passà ben igual que a Caterina Thomàs, que també fou rebutjada en un altre convent de Santa Maria Magdalena. Però Rita insistí, com la santa de Valldemossa, i al final va ser acceptada amb la condició que primer reconciliàs la seva família amb la família rival. Ella pregà a diversos sants de la seva devoció, i la resposta arribà en forma de pesta bubònica, que infectà Bernardo Mancini i li llevà les ganes de moure més brega pus mai més. A 36 anys Rita va ser admesa al monestir. I allà va viure tancadeta durant quaranta anys, fins que es va morir de tuberculosi el 22 de maig de 1457. Una història normal, d’una dona que, com tantes altres, va tenir problemes familiars i, com tantes altres, es va fer monja.

Però com que no hi ha sant sense miracle, les hagiografies n’han aplegat una col·lecció. Diuen que quan només tenia uns quants dies, un eixam d’abelles envoltà la nina en el seu bres, però no sols no la picaren sinó que algunes li entraren dins la boca i hi depositaren mel. Diuen que just entrar en el monestir, la superiora la va sotmetre a dures proves, com regar cada dia una parra morta que hi havia en el claustre. I, després de molts de dies de regar-la, la planta començà a treure ulls i aviat fou una parra esponerosa. Diuen que un Divendres Sant que pregava davant un gran crucifix, una espina de la corona de Jesús va sortir disparada i es va clavar al bell mig del front de la santa, cosa que li causà una bona ferida —un estigma, tècnicament— que dugué al front tota la vida. Amb tot, quan havien de canonitzar sant Nicolau de Tolentí —un dels qui l’havien ajudada a entrar en el convent—, Rita demanà per a anar a Roma. Amb aquella ferida purulenta que no hi havia manera de guarir, la superiora li negà el permís, però el dia que havia de partir la ferida desaparegué de cop i Rita pogué anar a Roma. Quan en va tornar, la ferida comparegué un altre cop. També conten que quan Rita estava molt malalta i pròxima a la mort, una cosina que va anar a visitar-la al convent li demanà si volia res de casa seva. La monja li digué que volia una rosa del jardí. Malgrat que era el mes de gener, la cosina anà a cercar la flor sol·licitada i a l’instant es presentà amb una bella rosa que just començava a obrir la seva bellesa i el seu aroma. Per això la santa és pintada sovint amb una rosa a la mà o voltada de roses. I de la quantitat de malalties difícils que ha guarit fins avui, de gent desesperada que s’encomanava a ella, ja ni en parlem.

Les primeres biografies de la santa es publicaren en el segle XV, escrites per dos frares agustinians, Giovanni Giorgio Amici i  Giuseppe Canetti. Però totes dues es perderen. El 1610 un altre frare agustinià, Agostino Cavallucci, escrigué la primera biografia conservada; com a les altres dues, el relat es va fer a partir de les contarelles que circulaven per Cascia i Roccaporena. I el 1626 Urbà VIII va beatificar Rita de Cascia, després de la gran propagandassa que li féu el secretari d’aquest papa, Fausto Poli, que havia nascut a pocs quilòmetres del llogaret natal de Rita. El 1900 Lleó XIII la va canonitzar, quan ja feia segles que la devoció popular la considerava una santa. Devers el 1940 s’aixecà a Cascia la gran basílica de Santa Rita, que, igual que la seva casa natal, és una gran atracció de turisme pietós. En aquesta basílica, dins una urna de vidre en una tomba monumental, s’exhibeix el cos incorrupte de la santa. Igual que la nostra Caterina. La devoció a santa Rita s’estengué per tot el món, però especialment a Itàlia, Espanya i l’Amèrica hispanòfona. El dia de la seva festa centenars d’esglésies a ella dedicades s’omplen de roses, que són beneïdes en una cerimònia associada a una missa solemne. És patrona de les causes impossibles, dels desesperats, de les víctimes dels maltractaments, de les vídues, de les malalties corporals i de les ferides. I pels miracles que hem vist també ho podria ser dels apicultors, dels viticultors i dels floristes.

A Mallorca la devoció a santa Rita degué començar al principi del segle XVIII. Òbviament quan encara no era santa oficial, sinó només beata. El 1714 s’erigí una capella dedicada a la dita beata a l’església del convent agustinià del Socors de Palma, que s’havia construït una vintena d’anys abans. La promogué el frare d’aquell convent Julià Ginard, que va sortir bé d’una complicada intervenció quirúrgica o d’una greu malaltia. Mèrit que atribuí a santa Rita, que havia invocat. A moltes altres esglésies parroquials o conventuals de Mallorca santa Rita té altars, imatges o pintures. Si veieu una monja amb una nafra enmig del front, és Santa Rita. Però la reina de totes les Rites és la Rita del Socors. Malgrat aquesta devoció, a Mallorca el nom de Rita ha estat pràcticament inexistent. Quan arribà la devoció a la santa, la norma social d’imposar als infants el nom dels avis era intocable. Deu ser per això que no hi ha hagut tradicionalment Rites. Això sí, s’ha creat una expressió ben arrelada: una manera de deixar ben clara la negativa a fer una determinada acció que algú demana de fer és enflocar un contundent na Rita. «Demà farà feina na Rita». O, de manera més completa, na Rita sa pentinadora, un personatge que, ara com ara, no sabem qui és.

I, tornant al principi, d’on surt el famós «santa Rita, santa Rita, lo que se da no se quita»? Com que per a tot hi ha explicació, diuen que una vegada una joveneta que no tenia parella acudí a la santa perquè li resolgués tan seriós problema i tan peremptòria necessitat.  En un tres i no res un encertat xicot aparegué a la vida de la fortunada. Però passat un temps, el jove ho va repensar i desaparegué com havia aparegut. La noia, entre decebuda i enrabiada per la prompta data de caducitat del miracle, es plantà davant la santa tot recriminant-li: «santa Rita, lo que se da no se quita». Òbviament, la defraudada noia havia de ser hispanoparlant. Si hagués estat parlant d’una altra llengua, ni hi hauria rima i, per tant, no hi hauria dita.

Cap comentari

Sant Isidre

Avui és Sant Isidre, dit el Llaurador. Un sant madrileny patró dels pagesos espanyols i de Madrid. Un sant «regional», si entenem aquest concepte com a oposat a «universal», com són els grans sants del cristianisme. La seva parròquia no va més enllà dels dominis espanyols i la seva prolongació americana.

L’home es deia Isidro de Merlo y Quintana. Un sant amb dos cognoms, i més aquests, ja resta allunyat de tota la màgia que tenen aquells sants dels primers segles del cristianisme, mítics i llegendaris, d’identitat obscura i de vegades amb un currículum forjat en el gresol de la fantasia popular o del creuament de personalitats. Un sant més «modern», més pròxim i ben documentat. Un tipus hagiogràfic pel qual en aquesta secció el nostre entusiasme comença a minvar.

Va néixer a Madrid, al voltant de 1070 o de 1080, segons les fonts. En realitat, degué néixer «per allà on ara hi ha Madrid», perquè l’any que vingué al món Madrid no era més que una fortalesa militar musulmana, sense cap població al voltant. Una almudena (almudaina), d’on ve el nom de la famosa Mare de Déu. La ciutat va sorgir després que Alfons VI de Lleó conquerís als musulmans aquell castell i totes les terres de Toledo el 1085, quan el futur sant encara era una criatura. I en els segles següents Madrid va ser una vila minúscula d’una vintena d’hectàrees. Que ningú no s’imagini, doncs, el nostre llaurador passejant per La Castellana o pel Parque del Retiro.

Els pares del sant eren camperols pobres, com el lector ja es pot imaginar. Li posaren de nom Isidoro, en honor a sant Isidor de Sevilla, un bisbe de l’Espanya visigoda que aixecava devoció a les terres castellanes, perquè el 1063 Ferran I de Lleó havia aconseguit del rei moro de Sevilla les restes del sant sevillà, que foren traslladades gloriosament a Lleó. Isidor és un nom grec format pels elements Isis (deessa egipciana) i doron (‘regal’); significa, doncs, ‘regal de la deessa Isis’. El nom llatí devia tenir dues variants de pronunciació: Isidorus, que donà Isidoro; i Isídorus, que donà Isídoro i després Isidro, per pèrdua de vocal posttònica. Al nostre personatge li tocà la segona variant. En català Isidro es transformà en Isidre. Però alerta: aquesta és una forma que surt de la normalització fabriana de fa dos dies, perseguidora implacable de tota o final de mot; abans del final del segle XIX no es va emprar altra forma que Isidro, presa directament del sant castellà (cas comparable al de Domingo). En tots els documents en llatí tant el sant sevillà com el llaurador són anomenats Isidorus. I totes les llengües del món, crec que sense excepció, diuen sant Isidor el Llaurador, amb diverses variants però sense fer caure mai la o de la tercera síl·laba. I tenen dos sants amb el mateix nom, com tenim sant Antoni Abat i sant Antoni de Pàdua. Una vegada més la llengua catalana és una anomalia en el concert internacional. Però també és ver que diferenciar els dos sants i les dues onomàstiques és més còmode.

El llaurador va esdevenir orfe amb només deu anys i hagué de campar tot solet. Treballà de pagès a les terres del senyor Juan de Vargas, durant una bona part de la seva vida. Es casà amb la pagesa Maria Torribia, que també és santa —també local i canonitzada en negre—, coneguda com a Santa María de la Cabeza; no perquè es digués així de cognom, sinó perquè el seu cap va ser guardat a una capella —després de morta, és clar— i el treien en processó quan hi havia sequera. El sant matrimoni va tenir un fill, del qual se saben poques coses certes. Isidre es va morir el 1130, quan sembla que encara no n’havia esclovellat seixanta.

I per què una persona d’aquestes característiques i de currículum tan magre arriba a la glòria dels sants? No sabem quan ni com va començar la cosa, però sobre aquest personatge es va anar teixint una llegenda d’accions miraculoses que arribà a comptar amb la nòmina de més de quatre-cents miracles. Diu la tradició que el 1212 una riuada s’endugué les tombes del cementeri i que entre l’escampadissa d’ossos aparegué el cos incorrupte d’Isidre, que fou traslladat a l’església de Sant Andreu. La veritat, però, és que el segle XVI es va trobar al costat de la tomba del sant un codi, conegut com a Códice de Juan Diácono, anònim (Juan Diácono és un pseudònim) i escrit en llatí en el segle XII, en què es recullen, o s’inventen, cinc dels seus miracles. Aquesta primera hagiografia, en la qual es basen totes les posteriors, degué estendre el fervor de les masses ignorants cap a l’encara no sant. Més encara quan el text va ser traduït a l’espanyol pel frare dominicà valencià Jaume Bleda, el 1626.

Vejam quins són els miracles de què parla el còdex esmentat. Diu que quan Isidre treballava a les terres de Juan de Vargas, els altres jornalers el van denunciar al senyor dient que passava hores i hores pregant en lloc de fer feina com els altres. Quan el senyor el va anar a observar, d’amagat, verificà l’acusació tot trobant-lo pregant embadalit mentre els altres treballaven. Però immediatament descobrí que, a l’entretant, els seus bous estaven llaurant tots sols —o menats per àngels, que són invisibles— i fent uns solcs més drets que la justícia de Déu. Una altra vegada, anant amb un company a moldre blat, amb un sac a l’esquena cadascun, el sant anava donant blat als coloms, de tal manera que quan van arribar al molí el sac era mig buit. Però una vegada mòlt el gra, la farina omplia aquell sac fins a dat de tot que a penes hi cabia. Un altre dia, mentre Isidre es trobava a la taverna, un llop atacà el seu ase, fermat a la vora del portal. En sortir, Isidre trobà el llop mort a terra i l’ase més tranquil que un cementeri. I, finalment, el miracle del guisat. Isidre solia convidar gent necessitada a compartir el seu menjar. Una vegada l’olla del guisat s’acabà abans que s’haguessin servit tots els convidats, amb gran tristesa de la seva dona. Però Isidre li demanà que continuàs a abocar menjar, i n’hi hagué per a tothom i encara en sobrà.

Com que fer badalls i miracles tot és començar, els prodigis atribuïts al nostre sant miracler anaven multiplicant-se amb el pas del temps. Un dia que l’esmentat Vargas visitava les seves terres, assaltat per la set demanà aigua a Isidre. Però l’aigua s’havia acabat, i pareixia que el poderós amo s’hauria de conformar imaginant-la, l’aigua. Però no, el llaurador pegà un cop amb el seu bastó sobre la terra i al punt brollà una font que no s’ha aturat mai de rajar, i, a més, aquesta aigua prodigiosa ha guarit una tracalada de persones, entre elles el rei Felip II quan era príncep. Per això sa mare, allà mateix hi va fer construir l’ermita de Sant Isidre, lloc on van els madrilenys en romeria el 15 de maig. Diu també aquesta fantàstica llegenda que una vegada el fill d’Isidre i de Maria, encara molt tendre, va caure dins un pou. Els pares hi acudiren sobresaltats però no podien fer res per a salvar-lo. Heus ací, però, que l’aigua del pou pujà miraculosament fins a dalt elevant també el nin damunt una fusta. La creença popular diu que aquest nin, de nom Illán, es va fer ermità i va continuar la tradició familiar de fer miracles. També és un sant, si bé un sant només conegut, reconegut i venerat pels veïns del llogaret on va viure, San Illán de Vacas, a la comarca de Torrijos, prop de Toledo. Aquest sí que és un sant local.

Però el miracle que va tenir més conseqüències va ser un que s’esdevingué quan el rei Felip III caigué afectat d’una malaltia per a la qual els metges no trobaven remei. Davant la tribulació, li dugueren les relíquies del llaurador, i només tocar-les desaparegué la malaltia sense deixar quest. Arran d’aquest fet, el rei demanà al papa la beatificació d’Isidre —la diplomàcia espanyola sempre tan prompta a pressionar en benefici de les seves causes—. Fou beatificat el 1619 i canonitzat el 1622. El 1769 les restes del sant i de la seva esposa van ser traslladades a l’església de San Isidro de Madrid. Aquestes despulles sempre han tingut molta pressa. Carles II en féu arrabassar una dent, que posà davall el seu coixí mentre patia una malaltia. Sembla que la reina Isabel la Catòlica ja havia deixat esportellada la barramenta del sant per un motiu semblant.

A partir del segle XVI, i sobretot a partir de la canonització d’Isidre en el XVII, en els Països Catalans, i en part com a conseqüència de la penetració cultural castellana, s’anà produint la substitució de sant Abdon i sant Senén (i al Principat també dels sants catalans sant Galderic, sant Medir i sant Faust), que eren els nostres patrons dels pagesos, per sant Isidre. Al País Valencià sant Abdó i sant Senén resistiren més temps, i la substitució es produí en els segles XVIII i XIX.

Sant Abdon i sant Senén són dos d’aquests sants màgics, misteriosos, dels primers temps del cristianisme. No se’n sap pràcticament res de segur. La llegenda diu que eren dos germans perses de l’estament noble, que es dedicaven a enterrar els cossos dels cristians màrtirs i que foren ells mateixos martiritzats durant el regnat de Deci. La cosa va tenir lloc seguint el protocol regular: llançats als lleons, aquests no els tocaren ni un pèl, sinó que els encerclaren i protegiren; i després, coll tallat i fi de la funció. I també, segons marca el protocol, les seves restes es troben repartides per tota la cristiandat. Al voltant de l’any mil, l’abat del monestir de Santa Maria d’Arles (el Vallespir, que encara no era francès), de nom Arnulf, anà a Roma a cercar alguna relíquia per a protegir la comarca de les mil peripècies que l’assotaven. Potser en el fons la qüestió era que tot bon monestir havia de tenir relíquies, que movien peregrinacions i produïen sucosos ingressos. Doncs de Roma —hub de distribució de relíquies— l’abat Arnulf dugué al seu monestir les restes de sant Abdon i sant Senén, dins una bóta i a l’esquena d’un ase. No sé si és per això que sant Abdon és també el patró dels boters. Les restes foren depositades dins un sarcòfag de pedra que ja era antic —la Santa Tomba— del qual cada 30 de juliol, dia dels sants, raja aigua miraculosament. Perquè no estiguessin tan molles els monjos les traslladaren a un altre lloc de l’església, i la santa tomba restà buida esperant el miracle anual. D’ençà del mateix moment que les restes arribaren a Arles cessaren completament totes les calamitats meteorològiques i de tot tipus que assolaven els camps de la comarca, i els dos sants començaren a ser considerats protectors de l’agricultura. I els començaren a dir els sants de la pedra, perquè protegeixen els camps de pedregades i tempestes. Aquests fets promogueren especialment la devoció dels dos sants a Catalunya i més tard a tots els Països Catalans, si bé aquesta devoció també es va estendre per Europa entre els segles XI i XIII, de la mà de papes com Gregori VII i dels ordes de Cluny i el Cister.  Popularment els diuen sant Nin i sant Non, que és més breu i bo de dir. El 1474 foren declarats copatrons de Barcelona i d’ençà del segle XII es veneraren a l’església de Santa Maria del Pi. També a Girona i a Terrassa, on hi ha un magnífic retaule del segle XV de Jaume Huguet. D’ençà de la Conquesta reberen culte a tot el regne de València, i són patrons d’una quarantena de ciutats o viles (Sagunt, Sueca, Xàtiva, Cullera, etc.). La mateixa cosa ocorregué a Mallorca, i els dos sants tenen o tingueren altars a Campos, Porreres, Sóller, Son Cervera i Llucmajor, on es conserva un retaule de Rafel Mòger del segle XV. I són patrons d’Inca, pel cap baix d’ençà del segle XV. A l’antiga església de Santa Maria d’Inca ja hi havia un altar i un retaule dedicats als sants, i a l’església actual tenen capella i nou retaule barroc. Al començament del segle XVIII els jurats d’Inca demanaren a l’abat d’Arles autorització per a dur a Inca una part de les relíquies dels dos sants, cosa que fou concedida. I a partir d’aquell moment les relíquies protegiren de les inclemències els camps de la vila del Raiguer, que anaren ben vius i ufanosos. Curiosament, amb tanta devoció no hi ha pràcticament ningú que es digui Abdon i Senén. Ni Nin ni Non. Els pobres perses han tingut mala sort: anorreats pel madrileny, han acabat fins i tot descatalogats i caiguts del santoral oficial.

I mentrestant, sobretot en temps recent, pertot arreu a l’Estat espanyol creixia la fama del sant de Madrid, i anaren sorgint germandats, societats, cooperatives, etc., amb el nom del sant usurpador del patronatge dels nostres pagesos i hortolans. Com l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre, creat el 1851 per a defensar els interessos dels propietaris de terres. I sorgiren viles i ciutats arreu d’Espanya i l’Amèrica hispanòfona amb el nom de San Isidro. En el nostre país, comprensiblement, el sant no ha generat toponímia important: només tenim el poblet de Sant Isidre de Benaixeve, a l’Horta de València i el municipi de Sant Isidre, en el Baix Segura, tots dos sorgits en el segle XX. En els Països Catalans el patró de Madrid s’ha de conformar amb el patronatge d’un petit nombre de vilatges i llogarets, com l’Horta (Felanitx, Mallorca), l’Aranjassa (Palma), Segura (Savallà del Comtat, Conca de Barberà), Torrec (Vilanova de Meià, la Noguera), Daia Vella (Baix Segura) i potser algun altre. A Mallorca, que és el terreny que coneixem més, el nom d’Isidre ha estat pràcticament inusitat, i si n’hi ha hagut qualcun, és Isidro. No oblidem que el sant és madrileny.

 

 

1 comentari

Santa Mònica

Avui és Santa Mònica segons el calendari tradicional. Segons el santoral oficial catòlic del 1969, el dia de Santa Mònica és el 27 d’agost. Però ja sabeu, benvolgut lector, que aquí seguim i reivindicam el calendari tradicional, perquè si no fóssim addictes a les tradicions, aquests escrits no tindrien gens de sentit. No som els únics: també celebren avui Santa Mònica els cristians orientals i alguns països de tradició catòlica, com Valònia. I, lògicament, en el món hi ha un munt de viles o ciutats que es diuen Santa Mònica, que fan la seva festa patronal el dia d’avui, seguint la seva tradició, que no canviaran per un caprici del Vaticà.

La nostra protagonista d’avui deu ser més famosa per ser la mare del seu fill —sant Agustí— que per ella mateixa. La dona nasqué a Tagaste, una ciutat de l’actual Algèria que ara es diu Souk Ahras, devers l’any 330. Però no era una musulmana ni parlava àrab, perquè en aquell temps d’àrabs només n’hi havia a Aràbia. Tot el nord d’Àfrica era part del poderós imperi romà i era ple de ciutats romanes, fossin de fundació romana o continuadores de ciutats precedents. Els més autòctons del nord d’Àfrica són els berbers, que han estat dominats per cartaginesos, romans, musulmans, etc.; i Mònica era una dona berber tot i que romanitzada. Sembla que la seva llengua materna i de la infància era el púnic i que de gran li tirava més el llatí. El púnic és una llengua sortida del fenicià que es parlà, coexistint amb el berber, a una gran part del nord d’Àfrica fins a l’època musulmana. Monica és un mot llatí —variant de Monacha— que ens ha donat el nostre monja, però no penseu que santa Mònica era una monja ni tan sols que el seu nom tingui res a veure amb aquell mot llatí. Segons la hipòtesi de més credibilitat, Monnica és un nom berber (o amazig o libià, que tot seria el mateix), diminutiu de Monna o Mon, que era una divinitat d’aquella cultura. Doncs totes les Mòniques del món, que deuen el seu nom a la nostra protagonista, ja saben quin és l’origen —probable—d’aquest nom. Com que quan nasqué santa Mònica el cristianisme ja estava bastant escampat per aquella part del món, la nostra santa veié la llum i s’educà en el si d’una família cristiana i sembla que de vida no gaire difícil. I, a més, tingué la sort de viure quan el cristianisme ja era la religió promoguda per l’Imperi, cosa que li estalvià de patir per la seva integritat, com ocorregué a sants nascuts unes dècades abans. Les coses que sabem de santa Mònica les sabem principalment per les Confessions escrites pel seu fill.

A vint-i-tres anys la dona es casà, o la casaren, amb Patrici, un petit propietari de terres, pagà, violent i d’hàbits dissoluts, que li va fer passar les de Caín. Per alguna cosa la santa d’avui és patrona de les dones casades i de les víctimes de la violència domèstica. Tot i que no sé si això darrer és afegit d’aquest modest hagiògraf. En tot cas, Mònica, curulla de paciència cristiana, acabà duent el seu marit al solc del cristianisme i fent-lo batejar. Fou una família acomodada, ben situada dins la societat romana i amb servei domèstic. Tingueren tres fills: Agustí, que va fer carrera; un altre dit Navigi —amb aquest nom ja podeu suposar que no és sant— i una filla de qui no se sap ni el nom. Aquesta sí que va ser monja, un cop restà vídua, i va arribar a dirigir el seu convent, a Hipona. I encara Agustí esmenta dues nebodes monges i un nebot sotsdiaca. Una família veritablement exemplar. Menys Agustí, com ara veurem.

Sabem que Mònica es va preocupar perquè Agustí tingués la millor educació —de la dels altres dos no en sabem res—, cosa que la situació familiar permetia. A disset anys el noi va anar a estudiar retòrica a Cartago, l’antiga ciutat feniciana que arrasaren els romans i que reedificaren després, que fou la tercera ciutat romana, després de Roma i Alexandria. En aquelles saons Mònica restà vídua, amb una quarantena d’anys, i continuà vetllant per l’educació del seu fill. Però el fet és que aquest no va sortir com sa mare esperava, sinó més aviat un poc bandera. Durant catorze anys va mantenir una relació amb una dona de vida tampoc no gaire exemplar, i la parella tingué un fill dit Adeodat que no sabem què se’n va fer. A Cartago s’afegí a les idees maniqueistes, una heretgia combatuda fèrriament per l’Església oficial que afirmava que hi havia dos déus, un de bo i un de dolent, i que el món havia estat fet pel dolent. El jove Agustí fou professor reeixit de retòrica a Roma i a Milà, sempre defensant les seves idees heterodoxes. Davant aquests fets, sa mare patí intensament, plorà sense consol i pregà sense fatiga. A la fi anà a reunir-se amb Agustí a Itàlia i allà cercà l’ajut de sant Ambròs, bisbe de Milà, per a redreçar el díscol d’Agustí. Fins que les pressions fructificaren i el fill, a trenta-tres anys, abraçà l’ortodòxia catòlica i fou batejat de la mà d’Ambròs. Disposada la família a tornar a Àfrica, la malària atacà Mònica quan es trobaven a Òstia, a vint-i-cinc quilòmetres de Roma. Allà acabà els dies, a cinquanta-sis anys. Tranquil·la, perquè havia aconseguit l’objectiu que més desitjava.

Agustí va sebollir sa mare a Òstia, sota una llosa que fou retrobada el 1945, amb una inscripció del segle V. El 1430 les restes foren traslladades a Roma, a l’església de  San Tifone, que després esdevingué la basílica de Sant Agustí. Ja que no pogué ser enterrada al costat del seu fill, que no se sap per on para, sí que pot reposar a una església que porta el seu nom. El culte a santa Mònica es desenvolupà en el segle XV. El 1568 Pius V situà la festa en el 4 de maig, vigília del dia en què se celebra la conversió de sant Agustí. I així fou fins que el concili Vaticà II la deportà al 27 d’agost, la vigília de Sant Agustí. La iconografia tradicional representa santa Mònica amb la indumentària de les vídues: toca blanca i vel negre i amb la corretja de cuir dels agustinians.

La nostra santa, una mica secundària i «telonera» del seu fill, no ha produït toponímia en el nostre país, signe clar de fred acolliment. Però a Califòrnia hi ha la ciutat de Santa Monica, que segons una tradició va ser batejada pel missioner franciscà mallorquí Joan Crespí. El franciscà, que caigué per aquelles terres anant amb una expedició de Gaspar de Portolà, hauria batejat dues fonts amb el nom de Llàgrimes de Santa Mònica (The Tears of Santa Monica), evocant les famoses llàgrimes de brollaren dels ulls de la santa a causa de la impietat del seu fill. Ara les fonts es diuen Serra Springs, en honor d’un altre missioner mallorquí il·lustre. Però sembla que l’autoria de la metàfora de les llàgrimes no va ser de Crespí sinó d’algú posterior.

A Barcelona, el 1636, s’edificà el convent de Santa Mònica, d’agustinians descalços. És un dels diversos convents que es construïren a la Rambla després del concili de Trento, i l’únic que resta en peu —tot i que només part és original— després de la destrossa que és conseqüència de les desamortitzacions de Mendizábal en el segle XIX. Avui és el centre Arts Santa Mònica. L’antic convent donà nom a la Rambla de Santa Mònica.

Com dèiem, la devoció a Santa Mònica es desenvolupà sobretot en els segles XV i XVI, que és quan la imposició d’aquest nom a les dones es comença a estendre. A Mallorca és un nom absent de la tradició. Les primeres Mòniques, normalment joves, han aparegut a la segona meitat del segle XX, un cop ha cessat d’observar-se la tradició d’imposar el nom dels avis.

Doncs si alguna Mònica ens llegeix, tant si ho celebra avui, l’agost o mai, que sigui per molts anys.

Cap comentari

Sant Felip

Avui és Sant Felip, i felicitarem tots els qui duen aquest nom. Un nom grec que significa ‘amant dels cavalls’ (philos,‘amor’ i hippos, ‘cavall’). I tots els qui es diuen Felip —inclosos un munt de sants i beats— deuen el seu nom a un jueu del segle I conegut com a Felip l’apòstol. Qui era aquest senyor? La veritat és que en sabem poques coses, de manera que avui l’article serà breu. Segons els textos del Nou Testament, era de Betsaida, com els germans sant Pere i sant Andreu, fou deixeble de Joan el Baptista i tenia tres o quatre fills. Alguns autors primitius (Eusebi de Cesarea) el confongueren erròniament amb un altre personatge també dit Felip, jueu de llengua grega conegut com l’Evangelista o el Diaca, que és un dels set diaques (ajudants) que triaren els dotze apòstols per a ajudar-los en les feines més materials quan el negoci començava a rodar. Com sant Esteve (vegeu l’article corresponent). Naturalment, aquest Felip també és sant i té el seu dia —l’11 d’octubre—, però no sé si té gaire parròquia.

Segons els Actes de Felip, un text anònim del segle IV, el Felip d’avui, després de la mort de Jesús, quan els apòstols es dispersaren per l’Imperi Romà per a predicar, anà amb l’apòstol Bartomeu a Grècia, Síria i Frígia (una regió pel centre de l’actual Turquia). A Hieràpolis, ciutat romana de Frígia avui patrimoni de la humanitat, la llegenda diu que va convertir al cristianisme la dona del procònsul romà, després de guarir-la d’una malaltia. I el procònsol ho va prendre tan malament —la conversió, no el guariment— que va manar crucificar els dos apòstols cap per avall com la maionesa. En aquesta incòmoda postura, Felip va continuar predicant i predicant, i la multitud, encesa de fe, va anar a alliberar els dos màrtirs, però només alliberaren Bartomeu, perquè Felip no ho va voler de cap manera. I així acabà els dies. Les seves despulles —diuen— van ser traslladades a Constantinoble i després a Roma, on descansen a l’església dels Sants Apòstols. El 2011, en unes excavacions a Hieràpolis, els arqueòlegs van desenterrar una tomba, dins una església en aquell moment descoberta, que sembla que és la tomba de l’apòstol.

La seva festivitat s’ha anat movent dins el mes de maig: abans de 1955 era el dia 1 de maig, aniversari de la dedicació de la seva església de Roma; entre 1955 i 1969 fou el dia 11 de maig; i a partir de 1969, any de la destrossa del calendari tradicional, passà al 3 de maig, que és el dia que les despulles foren traslladades a Roma. Com que entre la festa tradicional i l’actual només hi ha dos dies, no en farem problema. Ni s’invalida la dita tradicional «quan plou per Sant Felip, l’home pobre no necessita el ric».

************

Post Scriptum. Avui també és Sant Jaume, però no fa festa cap Jaume. Perquè aquest Jaume és un personatge distint de l’apòstol que veneren a Galícia. Un individu que no sabem qui és amb certesa. La invenció dels cognoms va ser una gran cosa. Com que els hebreus no en tenien, i els noms es repeteixen, ara tenim aquests problemes amb un munt de personatges del santoral. És designat com a Jaume el Just en diverses fonts cristianes. En principi és un germà de Jesús de Natzaret, i per tant fill de Maria. Déu n’hi do. Que Jesús va tenir germans no ho diuen documents apòcrifs ni rars sinó els mateixos textos canònics. Segons l’evangeli de Mateu, Maria tingué, a més de Jesús, quatre fills (Jaume, Josep, Simó i Judes) i un nombre indeterminat de filles. Aquest Jaume és anomenat germà del senyor per sant Pau, i germà de Jesús dit el Crist per l’historiador jueu Flavi Josep (segle I). Però com que l’Església va establir, no abans del segle IV, que Maria era, i encara és, verge, va fer desaparèixer tots els germans per la via expeditiva, transformant-los en cosins i interpretant que el mot germà en els textos referits no l’havíem d’agafar gaire al peu de la lletra. Sant Jeroni s’encarregà de l’operació i tot arreglat. Evidentment Maria no podia ser verge després de set o vuit parts, originats tots en un acte animalenc que no ha estat mai gaire ben vist per l’Església catòlica.

La tradició catòlica identifica Jaume el Just amb l’apòstol dit Jaume el Menor, fill d’Alfeu i germà de Judes Tadeu —el Judes bo, diguem—, la mare del qual també es deia Maria. Així es va establir després del concili de Nicea (325), però alguns experts i les esglésies protestants i ortodoxes neguen aquesta identificació, i per ara no en traurem el trellat. Sigui com sigui, aquest Jaume va ser el primer cap de l’Església cristiana primitiva després de la mort de Jesús, primer bisbe de Jerusalem (els papes encara no existien) i presidí el concili de Jerusalem (58), en què es discutí si els nous cristians no jueus s’havien de circumcidar o no. Era defensor del seguiment estricte de la llei jueva i de la separació entre judeocristians i cristians d’origen pagà, cosa que l’enfrontà a sant Pau. Condemnat a morir apedregat l’any 61 o 62, va ser succeït per Simeó, parent de Jesús, mentre l’Església de Jerusalem, formada per jueus de llengua aramea, perdia pes i en guanyaven les comunitats cristianes hel·lèniques de llengua grega. Aquesta Església que s’imposà establí que Jesús havia triat Pere com a cap d’aquesta Església, basant-se en el conegut passatge de l’evangeli de Mateu («sobre aquesta pedra edificaré la meva Església»), un passatge que alguns han considerat afegit posteriorment. Era la lluita pel poder i per a fixar quina seu havia de tenir la primacia de l’Església cristiana, fet que originà cismes i la fragmentació d’aquella Església. Podem dir, doncs, que Jaume, germà de Jesús, primer cap de l’Església cristiana, és un personatge que ha estat arraconat, oblidat i la seva memòria robada. No té iconografia, ni és sant, perquè d’entrada li neguen l’existència. Avui els catòlics —no els cristians ortodoxos— consideren que sant Pere és el primer papa, i ell i sant Pau, els dos primers grans puntals del cristianisme. A més, Jaume, el germà de Jesús, va ser eclipsat per Jaume dit el Major, arran de les peregrinacions a Sant Jaume de Galícia a partir del segle X. Una història digna d’un bon estudi de l’equip de Bilbeny.

 

Sant Jaume el Just (icona bizantina) i sant Jaume el Menor (pintura d’El Greco), dos personatges que l’Església catòlica ha fos en un.

Cap comentari

«Santa Montserrat»

Avui és la festa de les dones —i algun home— que es diuen Montserrat. I s’ho diuen —és a dir, fan el nom— per la Mare de Déu de Montserrat, la més emblemàtica de les marededeus catalanes i patrona del Principat. Mare de Déu que té el seu tron dalt del massís muntanyós que rebé el nom de Montserrat, és a dir mont serrat, no perquè algú —els àngels, segons el Virolai— l’hagin serrat amb una serra, com tendeix a creure l’etimologia popular i l’heràldica que se’n deriva —vegeu l’escut de Montserrat, amb la famosa serra d’or del poema de Verdaguer—, sinó perquè el dit massís és una serra, és a dir un grup de muntanyes que té la forma d’una serra de serrar.

La Moreneta és una de les anomenades marededeus trobades, imatges marianes dels Països Catalans dites així perquè, segons una devota i imaginativa llegenda forjada en els segles XVI i XVII, foren trobades dins coves o altres llocs de les muntanyes, normalment per pastors, després que haguessin estat molt de temps amagades a fi de ser protegides dels musulmans durant el temps que aquests dominaren el nostre país. Són marededeus trobades, a part de la de Montserrat, la de Núria, la de Meritxell o la de Lluc, generadores de noms de dona, noms marians i toponímics alhora. Les dones portadores d’aquests noms fan festa el 8 de setembre, dia de la Mare de Déu de Setembre o de les marededeus trobades. Exceptades les Montserrats i les Maries de Lluc, que tenen la seva diada pròpia: les Montserrats fan festa avui, dia de la Mare de Déu de Montserrat, que per privilegi del papa Lleó XIII és patrona de Catalunya (1881) i té missa i oficis propis; i les Maries de Lluc fan festa el dia 12 de setembre, diada del Nom de Maria i de la Mare de Déu de Lluc (vegeu l’article «Santa Maria»). Un altre element que es repeteix en aquestes llegendes de verges trobades és la idea que les autoritats eclesiàstiques es proposen de traslladar-les a les esglésies i les imatges s’hi neguen en rodó, ja sigui tornant a reaparèixer miraculosament en el lloc on foren trobades, o fent impossible el trasllat amb l’estratègia d’agafar un pes extraordinari inassequible a les forces humanes. Davant la caparrudesa de la dona, no resta altra opció que erigir una església en el mateix lloc on foren trobades. Esglésies que amb el temps han esdevinguts sovint grans santuaris o monestirs.

Segons una d’aquestes llegendes, la Mare de Déu de Montserrat va ser trobada per uns pastors, l’any 880, a una cova prop de l’actual abadia, on temps després es construiria l’església de la Santa Cova. El bisbe volgué traslladar la imatge a Manresa, però la Mare de Déu li va donar a entendre que d’allà no es mouria, a base d’esdevenir tan pesant que ni un estol d’homes no la pogueren moure. I doncs li feren allà mateix una ermita, que amb el temps es transformaria en el monestir actual. Deixant la llegenda, el monestir benedictí de Montserrat va ser fundat pel mític Oliva (971-1046), abat de Ripoll i de Cuixà, en el lloc on ja hi havia una ermita; i la imatge de la Mare de Déu és una talla romànica del segle XII, de 95 cm d’alçada i feta de fusta d’àlber, que és una fusta ben blanca, com diu el seu nom (d’albus, blanc). El color negre que ara tenen la cara i les mans no és pel fet d’haver estat molt de temps dins una cova, com creia el sentiment popular, sinó que podria ser degut al fum de les espelmes, que, amb tants de segles de cremar als seus peus, deixen ben torrat a qualsevol, ni que sigui la Mare de Déu. Com la major part de les marededeus trobades, està asseguda: amb tant de temps que va haver d’esperar que els cristians fessin fora els moros, bé que podria ben seure. I, com la Mare de Déu de Lluc —l’altra negreta— i altres, té damunt els genolls l’infant Jesús i sosté amb la mà dreta una esfera que representa el món.

La imatge de la Moreneta ha passat les mateixes peripècies que ha passat el monestir. L’hagueren d’amagar en moments de gran convulsió, com durant la Guerra del Francès, durant l’onada revolucionària de 1835 o durant la guerra civil espanyola. Altrament hauria pogut ser destrossada pels francesos o cremada pels revolucionaris i salvatges de tota mena que diverses vegades destruïren el monestir. Per sort, després de l’expropiació de Mendizábal, veritable hecatombe per al patrimoni artístic, passats pocs anys el monestir de Montserrat recuperà la normalitat i la vida monàstica i fou restaurat. I avui és el centre espiritual i simbòlic més important del Principat.

La Mare de Déu de Montserrat és venerada intensament pels cristians catalans i respectada pels no cristians, amb l’excepció d’algunes forassenyades, que de tot hi ha pel món. Té esglésies o santuaris dedicats a Pedralbes (Barcelona), Oriola (d’on la van fer patrona quan encara no s’havia inventat el blaverisme), a Montferri (Alt Camp) i fins i tot alguna per Amèrica. També a Madrid hi ha una església de Nuestra Señora de Montserrat, no per una especial devoció dels madrilenys a la Moreneta, sinó per aquesta història: el 1493, Ferran el Catòlic, que també feia rucades, va decidir que Montserrat passaria a dependre dels benedictins de Valladolid i va enviar catorze monjos de l’abadia castellana perquè ocupassen el nostre monestir. Farts els monjos catalans de tenir un abat castellà, aprofitaren la Guerra dels Segadors (1640-1652) per a expulsar de mala manera els forasters, que hagueren de prendre els tapins i anar-se’n a la seva terra. Per a acollir-los Felip IV creà la dita església madrilenya, que adoptà el nom del lloc on venien els expulsats. A Roma també hi ha l’església de Santa Maria de Montserrat, nom donat pel papa valencià Roderic de Borja (Alexandre VI), com a resultat de l’agrupament de dos hospicis per a pelegrins (Sant Nicolau dels Catalans i Santa Margarida dels Catalans) fundats el segle XIV, el primer per la principatina Jacoba Ferrandes i el segon, per la mallorquina Margarida Pauli. D’ençà de 1870 —ja et fotràs— és coneguda com a Santa Maria in Monserrato degli Spagnoli, i, oficialment Església Nacional Espanyola de Santiago i Montserrat.

Montserrat també és el nom d’una vila de la Ribera Alta (País Valencià), d’ençà del seu repoblament per bona gent catalana, després de la Conquesta, i d’un municipi de Sardenya (Monserrato). I d’un barri de Terrassa i d’un altre de Boston i d’un altre de Buenos Aires, que agafa el nom d’una església dedicada a la Moreneta promoguda per un català en el segle XVIII. També és el nom d’una illa britànica del Carib, perquè així ho va decidir Cristòfor Colom quan la va descobrir. Si voleu saber per què li va posar aquest nom, llegiu Bilbeny.  Montserrat també fou un departament francès, amb capital a Barcelona, quan Napoleó va separar Catalunya d’Espanya i la integrà dins l’Imperi Francès (1812-1814).

La devoció dels catalans del Principat per la Mare de Déu de Montserrat és tan antiga com la imatge. A Mallorca començà a existir del mateix moment de la conquesta i repoblació. I, en conseqüència, portar el nom de Montserrat té la mateixa antiguitat. Cal dir que tradicionalment era un nom tant d’home com de dona. Com a nom masculí al Principat fou vigent fins al segle XIX, i a Mallorca ho ha estat fins que s’ha interromput el costum de posar als nadons el nom dels avis. Ara ja no s’imposa aquest nom als nadons masculins, però encara hi ha molts d’homes relativament joves que es diuen Montserrat. Per a «visibilitzar» homes i dones i perquè no hi hagués confusions, als primers els deien —i els diuen— Montserrat i a les segones, Montserrada. Si bé en temps moderns, en què el nom en espanyol era obligatori, i per a assegurar la distinció de sexes, a Mallorca, sobre els papers, els homes eren Montserrate mentre que les dones conservaven l’original Montserrat. Malgrat aquesta estratègia, algun Montserrat s’endugué una sorpresa en agafar un vaixell i descobrir que l’havien col·locat en una cabina en la qual estava previst que havia de dormir acompanyat de tres senyores. Montserrat també és un cognom, com la major part de noms de fonts, que a Mallorca —esperit d’economia que tenim— ha perdut la t.

A totes les Montserrats i a tots els Montserrats, molts d’anys.

1 comentari

« Pàgina prèviaPàgina següent »