Posts de la categoria 'Llegenda àuria'

Sant Jeroni

Avui, darrer dia de setembre, és Sant Jeroni, un personatge dels segles IV-V amb currículum dens i amb el títol de pare de l’Església. Aquestes figures són persones —bisbes, pensadors, escriptors— que construïren el muntatge ideològic de l’Església cristiana durant el segon període de la història del cristianisme —el temps de la denominada patrística—, que va del concili de Nicea (325) fins al segle VIII. La primera etapa, el cristianisme primitiu, va de la mort de Jesús de Natzaret fins al concili de Nicea i és una època de persecució, de clandestinitat i de simplicitat doctrinal. Pares de l’Església destacats són Eusebi de Cesarea, Anastasi d’Alexandria, Ambròs de Milà, Joan Crisòstom, Agustí d’Hipona, Jeroni d’Estridó (el d’avui), el papa Gregori el Gran, etc., evidentment tots sants. A més, tots els esmentats tenen el títol de doctor de l’Església, una distinció que els papes concedeixen a sants «molt savis» després de ser canonitzats.

L’home va néixer devers el 347, a la ciutat d’Estridó, aleshores dins la província romana de Pannònia i avui, amb el nom de Štrigova, dins Croàcia, vora la frontera amb Eslovènia. La seva parla materna era un dialecte il·lirià, membre d’una branca indoeuropea. Els seus pares li pogueren donar una bona educació a la seva regió, i després a Roma, on estudià gramàtica, astronomia, retòrica, filosofia i grec i llegí els grans autors com Virgili o Ciceró. Després d’estar uns anys a Roma va instal·lar-se a Trèveris, una ciutat romana de la Gàl·lia, avui a Alemanya, on començà a escriure. A devers trenta anys emprengué un viatge amb alguns amics fins al nord de Síria. Estigué a Antioquia, ara una ciutat turca i aleshores una important ciutat de l’imperi oriental. Allà va tenir un somni que el féu decidir a convertir-se al cristianisme i a consagrar-se a Déu. Després va viure una temporada en el desert prop d’Antioquia, en centres eremítics, i allà, delicat de salut —sembla que tenia falta de vitamina A—, va aprendre l’hebreu, amb l’ajuda d’un jueu, i començà a estudiar i a comentar alguns textos com l’evangeli dels Hebreus. Tornat a Antioquia fou ordenat sacerdot, i poc després se n’anà a Constantinoble, on es dedicà a l’estudi de la Bíblia. Quan tenia prop de quaranta anys tornà a Roma, i el papa Damas I el va nomenar el seu secretari i li va encarregar la traducció de la Bíblia al llatí. Després de la mort del papa se n’anà a la Terra Santa amb alguns deixebles, com santa Paula, i a Betlem fundà un monestir doble, és a dir, amb una part per a homes i una part per a dones. Supòs, malpensat que sóc, que amb alguna comunicació entre les dues parts. I allà va continuar l’escriptura de textos i la traducció de la Bíblia. La Bíblia traduïda per Jeroni, dita la Vulgata (editio vulgata, és a dir, edició per a ser divulgada), és la primera versió en llatí i ha estat considerada, a partir del concili de Trento, el text oficial de la Bíblia a Occident fins al segle XX. Anteriorment només existia la versió en hebreu i la versió grega dita Septuaginta, escrita a Alexandria en el segle III.  Pensem que l’hebreu, el grec i el llatí eren en aquell temps les úniques llengües escrites en el nostre món i el món del judeocristianisme, i que de les tres el llatí era la llengua més entesa a les terres de l’Imperi Romà. Jeroni es va morir el 30 de setembre del 420 i fou enterrat primer a Jerusalem o a Betlem, i després les seves restes haurien estat traslladades a la basílica de Santa Maria Major de Roma.

A l’art és representat sovint com un anacoreta, mig vestit, amb la Bíblia i una calavera. Altres vegades el pinten amb més categoria, vestit de cardenal; això pel seu rol com a persona pròxima al papa, car a partir del Renaixement els secretaris del papa solien ser cardenals, però cal saber que aquesta figura no va ser creada fins al segle XI. A vegades el representen amb un lleó, per la creença que durant la seva estada al desert va domar un lleó a més de guarir-lo d’una ferida a la cama. I encara el trobareu acompanyat d’una òliba, símbol de saviesa. A la fi del segle XIII el papa Bonifaci VIII el va declarar doctor de l’Església juntament amb sant Agustí, sant Ambròs i el papa Gregori el Gran. Amb la feinada que va fer de traduir la Bíblia, és el patró dels traductors. A més, d’ençà del 1991 avui és el Dia Internacional de la Traducció, promogut per la Federació Internacional de Traductors. Sant Jeroni és, a més, el patró dels doctors, dels estudiants, dels arqueòlegs, dels bibliotecaris, dels llibreters i dels pelegrins. Però com a patró de poblacions el savi traductor ha tingut poc succés. Que sapiem només el tenen per patró Llocnou de Sant Jeroni (la Safor, País Valancià) i el barri barceloní de Montbau.

En el segle XIV un grup d’ermitans castellans van fundar l’orde de Sant Jeroni, que, seguint l’esperit del sant, proposa una vida de soledat, silenci, oració i penitència. És un orde de monjos i monges, dits jerònims i jerònimes, que es va estendre pels regnes de la península Ibèrica i no més enllà. El seu hàbit consta de túnica blanca i escapulari i capulla castanys. Als Països Catalans hi ha o hi ha hagut comunitats de monjos jerònims a Barcelona (monestirs de Sant Jeroni de la Vall d’Hebron i de Mont Olivet), a Badalona (monestir de Sant Jeroni de la Murta), a València (monestir de Sant Miquel dels Reis), a Xàbia (monestir de Sant Jeroni de la Plana), a Alfauir (monestir de Sant Jeroni de Cotalba), A Alzira (monestir de Santa Maria de la Murta), a Alacant (monestir de Santa Verònica), a Sogorb (monestir de Santa Maria de l’Esperança) i a Valldemossa (monestir de Miramar); i comunitats de monges jerònimes a Barcelona (monestir de Sant Macià), a Palma (monestir de santa Elisabet, dit més correntment Sant Jeroni) i a Inca (monestirs de Sant Bartomeu i de Santa Magdalena del Puig). Sant Jeroni és també el nom del cim de la muntanya de Montserrat, on hi hagué una ermita dedicada al sant, construïda en el segle XV, de la qual, en dies clars, es podia veure Mallorca i Menorca. Fou enderrocada pels francesos el 1812.

Acabarem amb una nota etimològica sobre el nom Jeroni. És un nom procedent del grec Hierōnymos, que significa ‘nom sagrat’, format per hierós (sagrat) —que trobam en els mots hieràtic, jerarquia o jeroglífic— i ónoma (nom). Del grec va passar al llatí com a Hieronymus i d’aquest a les llengües modernes: català Jeroni (amb la variant antiga Jerònim) francès Jerôme, espanyol Jerónimo, portuguès Jerônimo, italià Geronimo, anglès Jerome, alemany Hieronymus, etc. Jeroni, i el seu femení Jerònia, és un nom poc freqüent en els Països Catalans. A Mallorca no apareix abans del segle XV, quan es funden els convents de jerònimes de Palma i d’Inca, i a partir de llavors ha estat un nom no molt freqüent. A més, a l’illa el nom masculí i el femení es pronuncien igual: Jeroni. A tots els qui es diuen Jeroni o Jerònia molts d’anys i bons.

Cap comentari

Sant Miquel

Avui és Sant Miquel. Segons el calendari santoral tradicional que nosaltres seguim i defensam, només Sant Miquel. El 1969 els pobres sant Gabriel i sant Rafel van ser trets per la força dels seus dies tradicionals pel Vaticà i col·locats a la fossa comuna de l’arcangeleria (vegeu els articles «Sant Gabriel», 24 de març, i «Sant Rafel», 24 d’octubre). I de llavors ençà tots els catòlics i no catòlics celebren avui  —o feliciten— submisament Sant Gabriel i Sant Rafel. Menys les localitats escampades arreu del món que tenen el nom dels dos arcàngels desplaçats, que continuen a celebrar les seves festes patronals el dia que marca la tradició.

Avui és Sant Miquel, però qui és aquest? Abans que res cal dir que és un arcàngel, i segons les creences cristianes, jueves i musulmanes, els arcàngels són àngels d’una elit superior, l’aristocràcia dels àngels. Un àngel, segons el diccionari, és un «ésser espiritual que, segons les religions bíbliques i l’alcorànica, és intermediari entre Déu i l’home». Per a més informació vegeu l’article sobre el Dia de l’Àngel (2 d’octubre). Segons el Llibre de Tobies, un dels llibres de la Bíblia, hi ha set arcàngels, però la Bíblia judaica només dóna el nom de dos: Miquel i Gabriel. La tradició judaica antiga hi afegeix Rafel. Tradicions diverses a partir del segle V donen als restants arcàngels noms també diversos: Aniel, Camael, Jofiel, Saratiel, Zadquiel, Uriel, etc., tots acabats en -el, que fa referència al nom de Déu (Elohim). Miquel és un nom que ve de l’hebreu Mikhael [miχaˈel], que exactament és la formulació d’una qüestió: mi ka el, que significa ‘qui és com Déu?’ i que vol expressar que com Déu no hi ha ningú. És un dels noms més escampats per tot el món, i en el nostre país és un nom d’home dels preferits. També hi ha el femení Miquela, menys usual. I, com la major part de noms de fonts, Miquel també és un cognom.

Miquel és anomenat tres vegades a l’Antic Testament, en el llibre de Daniel. Miquel lluita i derrota l’àngel Samael, que és enviat a la Terra. Per als jueus l’arcàngel Miquel era el protector d’Israel i té un cert lloc a la litúrgia judaica. El Nou Testament s’hi refereix en el seu darrer llibre, l’Apocalipsi. Aquí es descriu una guerra en el cel entre àngels, en la qual Miquel, màxima autoritat militar dels àngels lleials a Déu derrota Satanàs, el cap dels àngels dolents que es rebel·laren contra Déu, i el llança amb els seus a la Terra, on es converteix en dimoni i tracta de fer perdre tothom. Miquel és el príncep dels àngels, militar por supuesto, cap de l’exèrcit celestial, que és format per àngels de nou categories diferents, segons una tradició d’origen medieval. Els cristians li dedicaren temples a partir del segle IV. El primer gran temple dedicat a l’arcàngel fou el Miqueli (Michaelion), aixecat per l’emperador Constantí a Constantinoble, sobre un antic temple pagà, i fou un model de temple cristià. Fou enderrocat en el segle XV. En el principi els cristians tenien per patrons militars sant Jordi o sant Teodor, i l’arcàngel Miquel era tingut per un protector de la salut, un guaridor de malalties. Després agafà el rol de protector dels exèrcits, que socorre els cristians en les batalles, i durant l’Edat Mitjana era venerat pels ordes militars i tota mena de cavallers. En un principi es representava amb túnica, com els altres sants, amb ales, com els àngels, i sense atrezzo militar. A partir del Renaixement, s’intensifica la representació de Miquel com un guerrer, amb cuirassa i la indumentària militar romana, amb les ales d’àngel i amb una llança o espasa a la mà tot esclafant una serp, un drac o altres representacions del mal. És una iconografia semblant a la de sant Jordi, però aquest va a cavall i l’arcàngel va a peu, perquè en el cel no hi deu haver cavalls. L’Alcorà també esmenta l’arcàngel Mikhail, a més del col·lega Jibrail (Gabriel).

 


I què fa l’arcàngel Miquel? A part de ser el cap dels àngels, segons el catolicisme té una altra feina, que és agafar les ànimes dels morts i dur-les cap al cel. Per això li diuen l’àngel de la mort. A més, té la tasca de pesar les ànimes (psicòstasi) el dia del judici final per a veure si han fet les coses bé, i per això de vegades és representat amb una balança. Una balança de molta precisió, evidentment. I finalment l’antic protector d’Israel és ara el guardià de l’església catòlica. Això a part, l’arcàngel va visitar la terra en diverses ocasions. La primera aparició és la que tingué lloc, tres vegades seguides, en el cim del mont Gargano, dit ara mont Sant’Angelo (Pulla, Itàlia), el 8 de maig del 490. L’arcàngel aparegué al bisbe sant Llorenç de Siponto i en el lloc de l’aparició s’hi aixecà un sumptuós santuari. Per aquest motiu el 8 de maig se celebra, o se celebrava, la festa de l’aparició de sant Miquel, dita en el nostre país, Sant Miquel de Maig o Sant Miquelet. Es diu que l’arcàngel també va aparèixer a altres persones, com el papa sant Gregori el Gran o Joana d’Arc, a qui demanà que dugués la pau a França i la deslliuràs dels invasors; i allà on hi hagué aquestes aparicions s’aixecaren santuaris que són centres de pelegrinació. També va fer aparicions miraculoses en el moment de les grans batalles dels cristians. El 1451, quan les tropes angleses capitulaven davant les franceses, en el setge de Baiona (la fi de la Guerra dels Trenta Anys) aparegué en el cel una gran creu blanca, símbol de l’arcàngel. Durant la dita guerra, Joana d’Arc i les tropes franceses portaven una bandera amb la creu blanca, que avui és l’ensenya nacional del Quebec. I quan Jaume I era a punt d’assaltar la ciutat de Mallorca, diu la llegenda que aparegué la figura majestuosa de Sant Miquel, que encoratjà els catalans i els ajudà a guanyar la batalla. Per això, diuen, una de les mesquites de la ciutat fou convertida en església cristiana i dedicada a l’arcàngel: l’església de Sant Miquel de Palma.

Sant Miquel, juntament amb Sant Jordi, va ser en temps medievals el patró de la cavalleria, i ara és patró —segons els llocs— de policies, bombers i militars. A partir del 995 fou patró del Sant Imperi Romà, i ara és el patró d’Alemanya i altres territoris germànics. És també el patró d’Ucraïna, de la capital Kíev, de Bèlgica, de Brussel·les, de França i de Normandia. No podrà dir que no li han fet cas. En el nostre país, en el Principat és el patró d’Ascó (la Ribera d’Ebre), la Barceloneta (Barcelona), Guimerà (l’Urgell), Lleida, Miralcamp (el Pla d’Urgell), Molins de Rei (el Baix Llobregat), Mont-roig (el Baix Camp), Olèrdola (l’Alt Penedès), Rupit (osona), Tivenys (el Baix Ebre), Viella (la Vall d’Aran). Al País Valencià és el patró de Vilafamés (la Plana Alta); i a les Illes és el patró de Llucmajor, de Campanet i de Calonge (Mallorca). També és el patró de l’Alguer. I, evidentment, és el patró dels llocs que es diuen Sant Miquel: els municipis de Sant Miquel de Campmajor (el Pla de l’Estany), Sant Miquel de Fluvià (l’Alt Empordà), Sant Miquel de les Salines (el Baix Segura), Sant Miquel de Llotes (el Rosselló); i les poblacions de Sant Miquel de Balansat (Sant Joan de Labritja, Eivissa),  Sant Miquel de Balenyà (Seva, Osona), Sant Miquel de Cruïlles (el Baix Empordà), Sant Miquel de la Vall (Gavet de la Conca, el Pallars Jussà), Sant Miquel de Pineda (Sant Feliu de Pallerols, la Garrotxa), Sant Miquel de Ter (Osor, la Selva), Sant Miquel del Corb (les Preses, la Garrotxa), Sant Miquel d’Ordeig (les Masies de Voltregà, Osona), Sant Miquel Sacot (Santa Pau, la Garrotxa) i Sant Miquel Sesperxes (Sant Martí de Centelles, Osona).

Sant Miquel és el dia que es té pel començament de l’any agrícola. Així com l’any civil va del primer de gener al 31 de desembre, l’any agrícola va de Sant Miquel a Sant Miquel. Per Sant Miquel, i fins a Nadal, la gent del camp està ocupada en el llaurar i el sembrar. Per Sant Miquel els amos de les possessions pagaven les rendes als senyors i es renovaven els lloguers de les terres. I es contractaven els missatges si no s’havia fet per la Mare de Déu d’Agost. Si s’ha de llaurar, cové que plogui (per Sant Miquel el camp espera aigua del cel; si per Sant Miquel no plou, el pagès du dol). I el dia es va acurçant, ja no es fa migdiada, no es berena, se sopa més prest i entre el dinar i el sopar es pot fer poca feina (per Sant Miquel el berenar se’n puja al celper Sant Miquel la migdiada se’n va al cel). Normalment al voltant del dia de Sant Miquel la temperatura fa una remuntada, abans de la baixada definitiva de la tardor, i aquests dies plàcids s’anomenen l’estiuet de Sant Miquel.

Molts d’anys a tots els Miquels i Miqueles. I als Gabriels i Rafels que segueixen el santoral vaticà i han oblidat el tradicional.

 

1 comentari

Sant Cosme i Sant Damià

Avui tenim bessonada de sants. Dos pel preu d’un. Sant Cosme i sant Damià eren dos germans bessons, segons diu la tradició, que sempre van anar junts. Juntets van esperar el naixement en el si matern, junts van estudiar medicina, junts van exercir aquesta professió i junts van ser martiritzats. Personatges llunyans, poques coses sabem d’ells. En la nostra tradició, que no és l’única, van néixer a Aràbia, cal suposar que a la província romana d’Aràbia, que comprenia la major part de Jordània, un bocí del sud de Síria i la península del Sinaí. Això era en el segle II, i no podem precisar més. No sabem si eren àrabs, però pel nom no ho semblen. Cosme i Damià són dos noms grecs. Cosme correspon al grec Kosmás, que significa ‘ordenat’. Segurament us agradarà de saber que té la mateixa arrel que cosmos, que significa ‘bellesa, netedat, ordre’. Els grecs miraven el cel i trobaven que era ple d’ordre i bellesa. Curiosament, l’equivalent llatí, mundus, també significa ‘net’ (pensem en el contrari immund). Com també es pot comprendre, cosmètica té la mateixa arrel que cosmos i que Cosme. Damià correspon al nom grec Damianós, que significa ‘domador’, derivat del verb domazo (‘conquerir, dominar, domar’). Mots també relacionats amb el llatí domus (‘casa’) i amb la seva família: domèstic, dominar, dona (llatí domina), predomini, indòmit, etc. Naturalment, els dos noms dels nostres sants tenen equivalent en àrab (Kuzmas i Dimyan), en llatí (Cosmas i Damianus) i en totes les llengües modernes: francès Côme i Damien, anglès Cosmas i Damian, italià Cosma i Damiano, i una cosa semblant en totes les altres llengües.

Tornam als sants. Diu la tradició que son pare s’havia convertit al cristianisme. Però abans de convertir-s’hi no era musulmà, no, perquè en aquell temps aquesta religió encara no s’havia «inventat». Diguem que era un pagà. I sa mare, que sabem que es deia Teodota (nom grec que vol dir ‘donada per Déu’), era una cristiana, no sabem si convertida o de naixement. Els dos sants van estudiar medicina a Síria —ja podeu suposar quina medicina, en aquell temps— i van exercir tota la vida a la ciutat que en aquell temps es deia Aegeae i ara es diu Yumurtalık, situada aleshores a la província romana de Cilícia i ara dins Turquia, prop de la frontera amb la Síria actual. Diuen que no cobraven pels seus serveis, que prestaven tant a persones com a animals. Les fonts no ens diuen de què vivien. Sí que ens diuen que tingueren la mala sort de viure durant el regnat de Dioclecià (284-305), que no tenia gaire simpatia pels cristians. El prefecte de Cilícia, Lísies, els va fer detenir i, com que no volgueren renunciar a la seva fe cristiana, foren martiritzats. Aquí la llegenda es desborda i aplica el guió habitual: foren sotmesos a tota mena de suplicis, que no aconseguien el seu objectiu, i al final s’aplica el mètode que no falla —perquè els màrtirs han de morir—, la decapitació. Entre els intents fallits de destruir violentament els nostres sants hi ha una lapidació en què les pedres tornaven als seus llançadors, una pluja de sagetes que tornaven als qui les llançaven, la immersió dins la mar amb una pedra al coll que surava com una fusta i coses semblants.

Com a metges eren extraordinaris, per alguna cosa són sants i els sants fan miracles. Cosme i Damià són els primers metges que van fer un trasplantament de cama. Diuen que un home tenia una cama gangrenada i per a evitar mals majors li la van haver de tallar. Els nostres cirurgians miraculosos, després de tallar-li la cama, li’n van implantar una d’un negre que just s’havia mort, i en poc temps l’home es va posar a caminar, amb una cama blanca i una de negra, més content que un infant amb unes sabates noves. Diuen també que una vegada Damià va cobrar per un servei prestat (no gaire cosa, tres ous), i Cosme ho va prendre molt malament. Havia trencat el primer de llurs principis deontològics. Tan malament ho agafà que va deixar ordenat que en morir-se no volia que l’enterrassen juntament amb el seu germà. Però un cop morts tots dos, quan anaven a enterrar-los per separat, un camell va explicar —això diuen— que Damià només havia volgut que la pacient guarida no se sentís malament sense pagar el servei. Tot pot tenir una explicació. I els enterraren juntets com sempre havien viscut.

Els cossos dels sants metges van ser enterrats a Cirrus, una ciutat de la mateixa zona. Després, una part va ser escampada per diverses ciutats, i ara hi ha dos cranis dels nostres sants al monestir de les Descalces Reials de Madrid, regalats per Maria, filla de l’emperador Carles V, després de passar per Roma i Bremen; uns altres a Munic i uns altres a Viena. Que no diguin que els il·lustres metges no tenien molt de cap. I a la basílica dels Sants Cosme i Damià, a Itàlia, sembla que hi ha part de les mans. Però la relíquia més famosa és l’espasa amb la qual se suposa que decapitaren els nostres personatges, que es troba exposada a la sala del tresor de la catedral d’Essen (Alemanya) i abans pertanyia a un convent de la mateixa ciutat. Diuen que va ser un present que l’any 993 va fer l’emperador Otó III, que no sabem d’on va treure la joia. Els experts diuen que l’espasa probablement va ser feta durant el primer terç del segle X. Ja ho val. Al final del mateix segle va ser decorada amb filigranes d’or i plata i pedres precioses.

Després de morts, ràpidament van ser objecte de veneració per Orient. El seu culte es difongué per tot el món cristià a partir del segle V. En el segle VI, el papa aixecà a Roma una basílica dedicada als dos sants sobre un antic temple romà, i Justinià, en el mateix segle, els aixecà una església a Constantinoble. La seva festa va ser fixada en el 27 de setembre, però el 1969, any de la destrossa del calendari tradicional, va ser traslladada al 26, alhora que sant Vicent de Paül va ser col·locat en el 27 de setembre, dia de la seva mort. En el nostre país són coneguts com els Sants Metges i el seu culte està documentat en el segle VII.

Sant Cosme i sant Damià són els patrons dels metges, dels cirurgians i dels apotecaris. Antigament el dia de Sant Cosme i Sant Damià els metges no visitaven. Amb l’excusa que aquest dia els dos sants ja tenien cura dels malalts, agafaven un dia de vacances. També són patrons del Prat de Llobregat, de Rialb (el Pallars Sobirà), de l’Albi (les Garrigues), de Vandellòs (el Baix Camp), de Sils (la Selva), de Catarroja (l’Horta Sud) i del llogaret de Pina (Algaida, Mallorca). Ja ho diu la cançó: «Sant Cosme i sant Damià són los dos metges de Pina, curaren una fadrina malalta de festejar», tot i que hi ha altres versions menys contingudes en què en lloc de festejar hi ha un altre verb de la primera conjugació.

No coneixem dites o refranys que facin referència als dos sants d’avui. Bé, i amb permís dels lectors, aquella no gaire reverent sentida al meu redol que diu sant Cosme i sant Damià: un cagava massa i l’altre no podia cagar. O una versió versificada que representa un altre punt de vista sobre la mort gloriosa dels dos màrtirs:

Sant Cosme i Sant Damià
moriren el mateix mes,
un per no poder cagar,
l’altre per cagar de més.

 

Cap comentari

La Mercè

Avui és la festa de la Mare de Déu de la Mercè. Aquest és un títol de la Mare de Déu que té l’origen a la Barcelona del segle XIII, quan en aquesta ciutat es va crear l’orde de Santa Maria de la Mercè. Diu la tradició que la nit del primer d’agost del 1218 la Mare de Déu, tota vestida de blanc i acompanyada d’àngels i sants, aparegué simultàniament —no sabem si en somnis— a tres personatges: sant Pere Nolasc, un jove mercader de teles que es dedicava a rescatar captius que havien pres els moros; sant Ramon de Penyafort, un notable frare dominicà;  i el rei Jaume I. En aquell temps els moros dominaven una gran part de la península Ibèrica i assolaven les coses mediterrànies, on capturaven milers de persones que eren dutes al nord d’Àfrica i venudes com a esclaus. La Mare de Déu demanà als tres visitats que creassen un orde per a rescatar aquests captius que eren en mans dels musulmans. Hauria pogut demanar a Déu, que el tenia a prop i és totpoderós, que ell mateix s’encarregàs de la tasca, que hauria pogut resoldre en un tres i no res, però degué preferir donar una mica de feina a les pobres criatures terrestres. Hi ha moltes coses que nosaltres, aquestes pobres criatures, no podem entendre. La cosa és que els tres personatges esmentats es trobaren, es contaren l’aparició de Maria i decidiren de crear l’orde que la Mare de Déu els havia demanat.

Aquesta és la llegenda. La història és que Pere Nolasc i Ramon de Penyafort, amb l’ajuda del rei i del bisbe de Barcelona, Berenguer de Palou, crearen el que seria l’orde de la Mercè. Pere Nolasc, que tenia diners, comprà o rebé del rei unes cases prop de la mar on es creà un hospital dedicat a Santa Eulàlia i una confraria per a la cura d’aquest hospital.  Aquells denominats inicialment frares de Santa Eulàlia —clergues, ciutadans i cavallers— recaptaven almoines per a rescatar ostatges dels musulmans. El 1235 el papa Gregori IX aprovà la constitució de l’orde Reial i Militar de Nostra Senyora de la Mercè per a Redempció de Captius, quan aquells frares militars ja estaven força escampats pel Principat. Mercè ve del llatí merces mercedis, que en un principi significa ‘preu’ i després ‘favor’ i ‘gràcia’. De la mateixa arrel vénen mercer, merceria, mercenari, esmençar, mercat, mercader, mercaderia, mercadal, mercant, comerç, comerciar i comerciant. Imaginau. Els membres de l’orde de la Mercè eren alhora religiosos i militars, que participaren en fets bèl·lics com les conquestes de Mallorca i de València, tot i que la feina principal que tenien era la redempció de captius, ja sigui pagant un rescat ja sigui canviant-se ells mateixos pels ostatges. El 1318 l’orde deixà de ser militar i esdevingué exclusivament clerical. En el mateix segle XIII aparegué la primera comunitat femenina, un monestir de monges mercedàries fundat per santa Maria de Cervelló, una dama noble que vengué tots els seus béns i títols per a donar-ho tot a l’orde per a redempció de captius. Anys després de la fundació de l’orde, entre el 1249 i el 1267, en el mateix solar de l’antic hospital esmentat es bastí una església gòtica dedicada a la Mare de Déu i un convent per al nou orde religiós. Del segle XIV és la imatge de la Mare de Déu de la Mercè, atribuïda a Pere Moragues, que d’ençà d’aleshores és la figura central del temple de la Mercè. És una marededeu asseguda, com totes les romàniques, i té el nin sobre el genoll esquerre i un ceptre (o vara de comandament) a la mà dreta. El nin té a la mà una bolla que representa el món amb una creu damunt. L’església actual, en el mateix solar de la precedent, és de la segona meitat del segle XVII. El 1835, any tràgic per al patrimoni arquitectònic de tot l’Estat espanyol, el gran convent mercedari va ser expropiat i convertit en caserna. Allà mateix s’hi edificà el palau que és la seu de la Capitania General de la IV Regió Militar espanyola.


Tot just després de la fundació de l’orde de la Mercè, la seva devoció i culte s’estengueren per tot el país: Girona, Lleida, Tàrrega, Perpinyà, Tortosa i Vic. Ja vam veure el 8 de setembre que tot just conquerida València Jaume I ordenà la construcció del santuari de Santa Maria del Puig, que posà a disposició dels frares de la Mercè de Barcelona. A Mallorca els mercedaris s’hi instal·laren també just després de la Conquesta. Sant Pere Nolasc, fundador de l’orde a Barcelona i que participà en l’expedició de Jaume I, fundà també l’orde a Mallorca. Els mercedaris van ocupar una església primitiva de Palma en el mateix lloc on en el segle XVII construirien l’església actual de la Mercè. Al costat de l’església hi hagué el convent que, igual que el de Barcelona, estava separat del temple per un carrer (el carrer de la Volta de la Mercè) i units, temple i convent, per una construcció elevada sobre una volta. El convent va ser desamortitzat el 1835 i no en resta cap rastre. El 1905 els mercedaris recuperaren l’església. Els mercedaris i el culte de la Mare de Déu de la Mercè s’estengueren també per les terres hispàniques, on la Verge agafà el nom plural de Nuestra Señora de las Mercedes —aquesta curiosa tendència que té l’espanyol de dir les coses en plural—, i també per Occitània i el País Basc. A partir del segle XVI, amb la colonització d’Amèrica, el culte de la Mare de Déu de la Mercè s’escampà per aquelles terres, on és patrona de moltíssimes ciutats i d’algun país, com la República Dominicana. El 1696 el papa Innocenci XII va fixar la festa de la Mare de Déu de la Mercè en el 24 de setembre, perquè fos celebrada a tota l’Església catòlica, tot i que el 1969 la festa va ser suprimida del calendari universal. En alguns països la Mare de Déu de la Mercè és coneguda més aviat com a Mare de Déu de la Misericòrdia. En general, la seva iconografia consisteix en l’hàbit dels mateixos frares mercedaris, túnica, escapulari i capa tot blanc amb l’escut de l’orde damunt el pit. Aquest escut, concedit per Jaume I, porta els quatre pals reials sota la creu de Santa Eulàlia o de Barcelona. Sovint la Mare de Déu du una gran capa sota la qual aixopluga persones necessitades de protecció. Al final del segle XIX l’orde havia entrat en crisi: de prop de cinc mil membres que hi havia hagut a Europa només en restaven una trentena. Actualment els mercedaris es dediquen a ajudar tota classe de marginats: presos, malalts, drogoaddictes, etc. Avui ja no hi ha captius dels musulmans per a redimir. Hi ha, això sí, alguns ostatges polítics, però no es poden rescatar amb diners ni amb frares de la Mercè.

El 1687 la ciutat de Barcelona va ser envaïda per una plaga de llagostes que de feia un temps ja colpejava el Principat, i per a més desgràcia el 25 de setembre es cremà el convent dels mercedaris. La gent, espantada, invocà la Mare de Déu de la Mercè perquè alliberàs la ciutat de les llagostes, i, miracle, l’any següent les llagostes abandonaren Barcelona i no en restà ni una. El Consell de Cent acordà d’anomenar la Mare de Déu patrona de la ciutat, tot fent no-res la gloriosa santa Eulàlia, patrona de temps immemorial. El patronatge, amb tot, no va ser proclamat pel papa fins al 1868. Diuen algunes cròniques, que després d’aquesta proclamació un grup de barcelonins fans de santa Eulàlia va apedregar les autoritats a l’església de la Mercè el dia de la celebració, i després de la feta es va acordar que l’antiga i nova patrona fossin copatrones.  Diuen que per la Mercè sempre sol ploure, i és santa Eulàlia que plora de pena per haver estat eclipsada, o, segons altres, que vol espatllar la festa a la seva rival. El 1880, any de l’Exposició Universal, la Mare de Déu de la Mercè va ser declarada també patrona de l’arxidiòcesi de Barcelona. Segons entenen alguns, santa Eulàlia és la patrona de la ciutat i la Mercè és la patrona de la diòcesi: una altra manera d’acontentar tothom. El 1902, es va implantar la festa major de la Mercè, més o menys tal com és ara. Una gran festa de final d’estiu que conviu amb la festa d’hivern de Santa Eulàlia. Verdaguer va escriure uns goigs a la Mare de Déu de la Mercè:

Dels captius mare i patrona,
puix del cel ens heu baixat:
princesa de Barcelona,
protegiu vostra ciutat.

Com es pot suposar, el nom Mercè és molt habitual a Barcelona i a tot el Principat. També al País Valencià. Per contra, a Mallorca, malgrat la presència de l’orde mercedari d’ençà del segle XIII, no ha estat un nom imposat tradicionalment i només el trobam en temps moderns. A totes les Mercès i a tots els barcelonins, per molts d’anys.

2 comentaris

Sant Mateu

Avui és Sant Mateu. Segons les creences cristianes, un dels dotze apòstols i autor d’uns dels quatre evangelis oficials. El personatge només apareix en els tres evangelis sinòptics: el de Mateu —el «seu»—, el de Marc i el de Lluc. També n’hi ha qualque referència en els Actes dels Apòstols. L’evangeli de Mateu, el «seu», li dóna el nom de Mateu, mentre que els altres l’anomenen Levi. Es tracta, doncs, d’un individu probablement de Galilea, de nom Levi i que quan va esdevenir deixeble de Jesús prengué el nom de Mateu, del qual parlarem després. Diuen les fonts referides que Levi o Mateu era fill d’Alfeu, un personatge amb una identitat que no s’acaba d’aclarir, i podria ser germà de Jaume el Menor (vegeu l’article «Sant Felip», 3 de maig). Segons les mateixes fonts, era un publicà. Els publicans eren funcionaris de classe rica que entre altres funcions recaptaven taxes per a l’imperi. Els jueus publicans eren mal vists pels altres jueus, que els consideraven una mena de traïdors. Eren part de la «mala gent», com els venedors públics i les prostitutes. El nostre personatge, a diferència dels apòstols pescadors analfabets Pere o Andreu, sabia escriure (en arameu i en grec) i gaudia de bona posició econòmica. Jesús el cridà a seguir-lo, i Mateu abandonà la caixa i els registres i el seguí. I la primera cosa que va fer l’apòstol va ser oferir a Jesús i a altres publicans i amics un banquet a casa seva, davant la sorpresa i escàndol de molta gent. Després, diuen els evangelis, fou testimoni de la resurrecció i de  l’ascensió de Crist. Fonts cristianes posteriors diuen que anà a predicar per diversos països —no se sap quins— i que morí martiritzat. Tampoc no en tenim els detalls.

 

Un gran debat hi ha hagut sobre l’autoria de l’evangeli «de sant Mateu». Avui els experts creuen que el nostre personatge no és l’autor d’aquest evangeli. És un text anònim, escrit segons aquests experts al final del segle I, en grec i probablement a Egipte, on hi hagué un important nucli de cristians no jueus de cultura hel·lènica. L’atribució de l’evangeli a sant Mateu és obra d’Eusebi de Cesarea (c. 265-339), que es basa en un text de Papies de Hieràpolis, un bisbe del segle II, on es diu que Mateu va escriure una sèrie de dites de o sobre Jesús. D’aquesta manera la doctrina oficial de l’Església afirma que el primer dels quatre evangelis va ser escrit per Mateu l’apòstol (devers l’any 50 o 60) en hebreu o arameu i després fou traduït al grec. Però per als especialistes l’evangeli de Mateu el degué escriure en grec un cristià no jueu basant-se en l’evangeli de Marc, el primer que va aparèixer i que va ser escrit per un jueu de nom real Joan que no conegué Jesús i que es basà en el que Pere —sant Pere— li contà (vegeu l’article «Sant Marc», 25 d’abril).

Segons una tradició que apareix a un text del segle VII, les Virtutes apostolorum, i que es reprèn a la Llegenda àuria, del segle XIII, l’home se’n va anar a predicar a Etiòpia, és a dir a la quinta forca. Allà tingué el favor d’un eunuc de la reina, que era un dels ministres del rei. La filla del rei, Ifigènia, caigué malalta i els metges no la pogueren salvar. L’eunuc cridà Mateu, que acudí al palau i va fer ressuscitar la filla difunta en un tres i no res. El rei i la seva família es convertiren, i així entrà el cristianisme al país. El rei següent, germà del rei precedent, volgué casar-se amb Ifigènia, que estava ben consagrada a Déu, i demanà a Mateu que la’n convencés. Però Mateu s’hi oposà de manera contundent. El rei, enrabiat li envià els seus soldats, que el passaren per l’espasa, mentre deia missa, un dia de l’any 61. Els historiadors ens diuen que el cristianisme va ser introduït a Etiòpia en el segle IV. Una altra tradició més «oficial» diu que les restes del sant van ser trobades per un monjo dit Atanasi a la ciutat de Vèlia (sud d’Itàlia), on havien estat enterrades en el segle V. Anastasi va traslladar els ossos a una església de Casal Velina, després foren traslladats a una altra església de la zona i finalment, el 954, les van dur a Salern, on se suposa que reposen a una gran tomba situada a la cripta i just davall l’altar major de la catedral de Salern. És el patró de la ciutat i cada 21 de setembre s’hi fa una solemne processó que travessa tot el centre històric. El símbol associat a sant Mateu és un home alat, que l’inspira i li guia la mà mentre escriu. És un dels quatre éssers vivents que representen els quatre evangelistes —home, lleó, bou i àguila—, que surten del llibre d’Ezequiel i de l’Apocalipsi de sant Joan.

El nom Mateu deriva de l’hebreu Matityahu, que vol dir ‘do de Déu’. Va ser adaptat al grec amb la forma Ματταθίας (Mattathias) i d’aquí sortiren dues variants escurçades: d’una banda, Ματθαῖος” (Matthaios), que va ser llatinitzat com a Matthaeus, i d’aquest surt Mateu i totes les formes de les llengües modernes (francès Matthieu, anglès Matthew, espanyol Mateo, portuguès Mateus, italià Matteo, occità Matèu, alemany Matthäus, etc.); d’altra banda, la forma grega Ματθιας (Matthias), d’on surten Maties (francès, anglès, alemany i altres Matthias, italià Mattia, etc.) i Macià (a través de la forma llatina derivada Matthianus). Vegeu l’article «Sant Macià», el 25 de febrer.  Així, doncs, Mateu i Macià són etimològicament el mateix nom, però a la pràctica són dos noms diferents. Mateu ha estat sempre un nom molt popular al nostre país, i, com pràcticament tots els noms de fonts, també és un cognom. Una forma femenina, Mateua, ha estat sempre molt rara.

Per culpa del sant en el nostre país hi ha dos municipis amb el nom de Sant Mateu (Sant Mateu de Bages i Sant Mateu del Maestrat) i alguns llocs sense la categoria de municipi, com Sant Mateu del municipi de Sant Jordi Desvalls (el Gironès); Sant Mateu d’Albarca, al municipi de Sant Antoni de Portmany (Eivissa), i Sant Mateu de Montnegre, al municipi de Quart (el Gironès). També és el nom d’algunes muntanyes, ermites, etc. Sant Mateu és el patró dels llocs ara anomenats i, a més, d’Esplugues de Llobregat, de Vall-llobrega (el Baix Empordà), de Vallirana (el Baix Llobregat), de Riudecanyes (el Baix Camp), d’Atzeneta d’Albaida (la Vall d’Albaida) i de Bunyola (Mallorca). A Bunyola a les festes tradicionals s’hi han incorporat fa poc elements de neofesta, com una correguda en roba interior —si sant Mateu ho veiés!— o la festa de la gallina que tornà carabassa (basada en una anècdota local), en què els joves fan gresca amb mocadors de color carabassa i el caparrot d’una gallina.

Com sempre, el refranyer ens diu quines feines hi ha per a fer al camp (per Sant Mateu verema arreu o per Sant Mateu verema tot Déu) i ens parla de la climatologia (per Sant Mateu estiu adéu).

6 comentaris

El Dolç Nom de Maria i la Mare de Déu de Lluc

Avui és la festa dita el Dolç Nom de Maria, i fan festa totes les dones que es diuen Maria. Maria sense cap altre acompanyant, s’entén. Almenys així és a Mallorca. Unes altres Maries celebren la seva festa el 15 d’agost o en altres dates. Avui parlarem d’aquest personatge fascinant, la mare de Jesús de Natzaret, que entre els cristians mou i ha mogut de temps antics devocions passionals.

En el calendari hi ha una tracalada de festes en honor del nostre personatge d’avui. Però n’hi ha quatre que són les més destacades: la Solemnitat de Santa Maria Mare de Déu (primer de gener), l’Anunciació (25 de març), l’Assumpció (15 d’agost) i la Immaculada o la Puríssima (8 de desembre). Moltes dones que es diuen Maria fan la seva onomàstica en un d’aquests quatre dies. També són grans festes marianes, a més de la d’avui, la Purificació o Candelera (2 de febrer), Maria Auxiliadora (24 de maig), la Visitació (31 de maig), la Mare de Déu del Carme (16 de juliol), la Mare de Déu dels Àngels (2 d’agost), la Mare de Déu de la Neu (5 d’agost), la Nativitat o dia de les Marededeus Trobades o la Mare de Déu de Setembre (8 de setembre), La Mare de Déu de la Mercè (24 de setembre), la Mare de Déu del Roser o de la Victòria (7 d’octubre), la Mare de Déu del Remei (segon diumenge d’octubre), la Presentació (21 de novembre), la Mare de Déu dels Desemparats (segon dissabte de maig) i la Mare de Déu dels Dolors (divendres anterior a la Setmana Santa). I encara hi hem d’afegir les festes dedicades a la Mare de Déu de llocs concrets: la Mare de Déu de Montserrat (27 d’abril), la Mare de Déu del Pilar (12 d’octubre), la Mare de Déu de Lourdes (11 de febrer), la Mare de Déu de Fàtima (13 de maig), la Mare de Déu de Guadalupe (12 de novembre) i altres com les que vam veure el dia de la Mare de Déu de Setembre (la Mare de Déu de Núria, la de Meritxell, la de Queralt, la del Toro, la del Puig, etc.).

Per què aquest personatge és tan popular? Qui era Maria de Natzaret? En el cristianisme i a l’islam és considerada la mare de Jesús de Natzaret. Els cristians també la denominen la Mare de Déu (la denominació catalana per excel·lència), la Verge Maria, Nostra Senyora i Santa Maria. Els diversos punts de vista sobre la seva existència real estan condicionats pel mateix debat sobre l’existència real de Jesús de Natzaret (vegeu l’article «Cap d’Any»). La major part d’especialistes accepten l’existència de tots dos com a personatges històrics, amb independència de les creences religioses.

El nom Maria podria haver-se originat en la llengua egipciana, a partir d’una arrel mr, ‘estimar, estimat’. En hebreu agafà la forma Miriam [mirˈjam], que és el nom de la profetessa germana de Moisès. De l’hebreu s’adaptà a l’arameu amb la forma Mariam [marˈjam], d’aquest al grec Mariam (Μαριάμ) o Maria (Μαρία) i d’aquest al llatí Maria [maˈria]. En llatí coincidí amb el nomen Marius [ˈmarius] que portaven els membres de la gens Maria [ˈmaria]. Aquests Màrius —que en català per via normal hauria d’haver donat Mari— i Mària no tenen res a veure etimològicament amb el nom Maria que ara ens ocupa. En àrab es diu Màryam. En les llengües romàniques i moltes altres de no romàniques, Maria (Marie en francès). En anglès, Mary, pres del francès, i en algunes llengües (com l’eslovac o l’hongarès), Mària. En el Nou Testament apareixen diverses dones amb aquest nom: Maria Magdalena, Maria Salomè, Maria de Betània, Maria de Clopas, Maria mare de Jaume el Menor i Maria mare de Joan Marc, identificat per alguns amb Marc l’Evangelista.

 

La suposada biografia de Maria de Natzaret procedeix dels evangelis que en parlen, siguin canònics o apòcrifs; entre els darrers, el denominat evangeli de Jaume, que és dedicat íntegrament a la vida de Maria. Segons aquestes fonts, Maria era una jueva de Galilea, filla de Joaquim i d’Anna (sant Joaquim i santa Anna, vegeu els articles corresponents, 26 de juliol). Abans de néixer ja va ser agraciada per Déu, car fou concebuda sense el pecat original que tenim de naixement la resta dels humans (per a provar d’entendre aquest envitricoll vegeu l’article «La Puríssima»). No se sap quin any va néixer, però tenint compte que segurament va infantar Jesús a 16 anys i que Jesús nasqué devers l’any 6 a.C., Maria degué néixer al voltant de l’any 22 a.C. Es casà amb Josep, un fuster de Betlem que vivia a Natzaret, de qui no sabem gaire coses (vegeu l’article «Sant Josep»). Quan encara només eren promesos, Maria restà prenyada. Dient-ho en termes poc ortodoxos, la cosa va anar de penalty, o van fer Pasqua abans que el Ram. Però no, segons la narració evangèlica, de la gravidesa de Maria no n’era responsable Josep, ni cap altre, sinó l’Esperit Sant, que és el mateix Déu, i Maria va donar a llum el seu fill sense deixar de ser verge. L’àngel Gabriel anuncià a Maria la bona nova i després a Josep, qui ja havia fet plans de separar-se’n, potser per a evitar a la noia una lapidació que hauria espatllat tots els plans del cristianisme. Verge va parir el fill i verge va ser fins al final de la seva vida terrenal. O això és el que diu la doctrina oficial de l’Església catòlica, establida en els concilis de Nicea (325), pel que fa al naixement virginal, i en el segon de Constantinoble (553), pel que fa a la virginitat perpètua; però els evangelis diuen que Maria tingué diversos fills, i aquests no sembla que fossin de l’Esperit Sant. Els evangelis de Mateu i Marc esmenten els germans de Jesús dits Jaume (Jaume el Just), Josep, Simó, Judes (l’apòstol Judes Tadeu, segons alguns) i un nombre indeterminat de germanes. Diuen els crítics que l’Església els va fer desaparèixer transformant-los en cosins de Jesús. Si el sexe sempre ha estat vist per la institució com una cosa lletja i mal necessari per a la continuïtat de l’espècie, la virginitat és un estat de perfecció que havia de correspondre a una dona perfecta. Fins al punt d’arribar a la quadratura del cercle de casar maternitat i virginitat. I, a propòsit, qui era el pare d’aquests germans de Jesús? En els primers segles del cristianisme, entre bisbes diversos, hi hagué opinions per a tots els gustos. Per a uns tots els fills esmentats ho serien de Maria i Josep. Per a uns altres sant Josep quan es casà amb Maria ja era un vidu amb sis fills. Per a uns altres la Maria esmentada en els evangelis com a mare dels germans de Jesús era una germana de Maria mare de Jesús (dues germanes amb el mateix nom), casada amb un tal Coplas. O potser aquest Coplas es va casar amb Maria un cop Josep hagué desaparegut. No ho aclarirem per ara.

D’altra banda, quan el cristianisme afirma que Maria va concebre el fill per obra de l’Esperit Sant no inventa res. Les verges fecundades per déus foren un mite de tot el món antic, igual que les anunciacions d’aquests fets prodigiosos. El cas més antic conegut és el del rei de Babilònia Gilgamesh (2650 a.C.), nascut de la filla verge del rei Sakharos, fecundada pel déu Shamash, que s’hi presentà en forma de raigs de sol. Després n’hi ha més casos en la mitologia xinesa, japonesa, indiana, persa, grega, etc.

 

Maria va tenir el seu fill a Betlem, durant el viatge que hi feren perquè Josep s’inscrigués a un cens ordenat per l’emperador. Després d’estar un temps refugiats a Egipte, perquè Herodes volia matar el nin (vegeu l’article «Els Sants Innocents»), tornaren a Natzaret, passant per Jerusalem, on Jesús fou presentat al temple, una cosa equivalent al bateig cristià (vegeu l’article «La Candelera»). Maria apareix en els evangelis en l’episodi en què l’adolescent Jesús fou perdut i trobat en el temple discutint amb els doctors de la llei, i en l’episodi de les noces de Canà, en què Jesús va fer el seu primer miracle: convertir l’aigua en vi. Segons els evangelis, Maria va ser present a la crucifixió del seu fill, un fet que ha motivat nombroses manifestacions en la història de l’art, com les pietats i les representacions dites Stabat Mater. Després de mort Jesús (i ressuscitat i pujat al cel), els evangelis no atesten més la seva presència. No se sap quants d’anys va viure, ni on ni amb qui. El seu marit oficial, Josep, sembla que desaparegué abans de la crucifixió. Segons una tradició, Maria va anar a viure a Efes (ara Turquia), acompanyada de l’evangelista Joan. Una creença del segle XIX, promoguda per una monja visionària, identifica una casa d’Efes com la casa on va viure Maria fins a la seva mort.  No cal dir que és un lloc sagrat per als cristians. Una part dels cristians, els orientals, creuen que Maria morí, que després ressuscità i que després fou assumida pel cel. Fins i tot tenen una església en el lloc on se suposa que fou enterrada, l’església de la Tomba de la Verge Maria, a Jerusalem, aixecada en temps de Constantí i que també passa per haver estat la casa de Maria. Una altra part dels cristians, els occidentals, creuen que va pujar al cel sense passar per la mort (vegeu l’article «La Mare de Déu d’Agost», 15 d’agost). Com que Maria va pujar al cel amb el cos sencer, deu ser l’únic sant de qui no hi ha a la terra cap relíquia, igual que no n’hi ha de Jesús, com vam explicar el dia de Cap d’Any.

 

En els primers segles del cristianisme Maria va ser un personatge discret. La seva fama començà a créixer a partir del concili d’Efes (431), en què va ser declarada mare de Déu (títols llatins de Deipara, Dei Genetrix i Mater Dei, i títol grec de Theotokos) i no solament mare de Jesús home. I es disparà en el segle XII, quan el papa la va declarar mediadora entre Déu i els homes. A l’islam, aparegut en el segle VII, Maryam és considerada la mare del profeta Isa (Jesús), i l’Alcorà li dedica un capítol important. Així com s’estenia la seva popularitat anava fent tota mena de miracles i apareixia a tota mena de sants, i arreu s’edificaven esglésies, catedrals i santuaris per a glorificar-la. No debades tothom sap que la dona té una capacitat d’influència sobre Déu molt més gran que la dels sants corrents. De tots els grups cristians, els catòlics són els més entusiastes de la Mare de Déu, i, lògicament, els qui més li preguen, amb oracions pròpies com l’avemaria (l’oració principal del roser i de l’àngelus, amb la forma actual fixada en el segle XVI), la salve o les lletanies. El culte de la Mare de Déu ha produït peces musicals de gran bellesa, com Alma Redemptoris Mater, Sub Tuum Praesidium, Ave Maris Stella, Regina Coeli, Ave Regina Coelorum, el Magnificat o l’Stabat Mater. Hi ha dos mesos especialment marians: l’octubre, en què s’encoratja a la pregària del roser, i el maig, el mes de Maria, la pràctica d’una pregària diària que sembla que sorgí a Itàlia en el segle XVII. No tan entusiastes són els protestants, que rebutgen la veneració i la invocació dels sants, per als quals —en general— Maria és una dona corrent que no mereix tanta pompa i cerimònia. I que tingué diversos fills, com diuen els evangelis. La cultura i l’escultura han produït un ingent patrimoni universal centrat en la figura de Maria. Els colors més associats a ella són el blanc i el blau. El blau ja era el color de les emperadrius a l’imperi bizantí. Sovint porta una corona de dotze estels de vuit puntes, que ja és esmentada a l’Apocalipsi. S’hi ha vist la representació de les dotze tribus d’Israel, dels dotze apòstols, dels dotze dons que Déu li concedí i d’altres coses associades al nombre dotze, un nombre bàsic en moltes cultures, com la nostra. I en moltes representacions Maria trepitja una lluna, símbol del mal, de la foscor de la nit i fins i tot de l’islam, tantes vegades vençut amb l’ajut —diuen— de la Mare de Déu. Altres vegades trepitja una serp, una altra representació del mal.

 

 Avui també és la festa de la Mare de Déu de Lluc. Just després de la conquesta de l’illa, els nous pobladors catalans volgueren crear un monestir dedicat a la Mare de Déu semblant al de Montserrat. Ho feren en un lloc que ja de molt abans era considerat sagrat (Lluc ve del llatí lucus, que significa ‘bosc sagrat’). Cal dir, però, que Lluc no ha estat mai un monestir, com alguns li diuen. És a dir, que no hi ha hagut mai monjos. És un santuari que s’anà construïnt a partir del segle esmentat. En el segle XV s’hi constituí una col·legiata de cinc preveres, i en el XVI, la gran basílica renaixentista, una escola d’infants i una escolania (els famosos Blavets). En el mateix segle s’intensifica notablement la pelegrinació a Lluc, de tots els racons de Mallorca, i es construeix la vella hospederia per a allotjar els pelegrins, que es conserva igual que quan es va construir. Al final del segle XIX el santuari passà a ser gestionat per la comunitat dels Missioners dels Sagrats Cors de Jesús i Maria. La imatge de la Mare de Déu de Lluc és una talla del segle XIV, de pedra i de color fosc, que fa que li diguin la Moreneta, igual que la Mare de Déu de Montserrat. Segons la llegenda, va ser trobada poc després de la Conquesta per un nin fill de moros conversos al cristianisme mentre guardava les ovelles dels pares. La van dur al capellà, qui la va col·locar a l’església (Sant Pere d’Escorca, se suposa, l’única que en aquell moment hi havia en el terme), però l’endemà la imatge havia desaparegut. Com suposa el lector la trobaren al mateix lloc on abans havia aparegut, i allà li feren capella. Lluc és i ha estat sempre un gran centre referent espiritual i cultural dels mallorquins. La Mare de Déu de Lluc és la patrona de Mallorca. Ha creat el nom Maria de Lluc, que porten moltes dones, amb la base Maria perquè Lluc sol és un nom d’home, evolució del llatí Lucas, que, per tant, no té res a veure amb el nom del santuari.

 

Encara n’hi ha més. Avui també fan festa una part dels homes que es diuen Marià, un nom que ha fet córrer molta tinta. Aquest és un nom que té equivalent en moltes llengües: espanyol, portuguès i italià Mariano, francès Marien, etc. Un patronímic que no té res a veure amb el nom de Maria. Ve del llatí Marianus, que és un derivat de Marius, i aquest s’ha format a partir d’una arrel que fa referència al déu Mars (el déu que dóna nom al planeta Mart, al mes de març i d’on surten també els noms d’home Martí i Marçal). Igual que Julià (Julianus) és derivat de Juli (Julius), o Aurelià (Aurelianus) d’Aureli (Aurelius), o Fabià (Fabianus) de Fabi (Fabius). En el món romà Marius era el cognomen de la gens Maria (el clan, diríem, dels Marius) i Marianus significa ‘relatiu a Marius o al seu clan’.  El que passa és que, per art del cristianisme, en totes les llengües esmentades Mariano s’interpretà com a ‘pertanyent o relatiu a la verge Maria’, i és per això que molts de Marians avui fan la seva festa. Marianus és el nom llatí d’un sant del segle III, sant Marià, lector a Numídia i màrtir (30 d’abril). Després n’hi ha sis o set més, la major part màrtirs. Al nostre país el nom ens vingué de l’espanyol i amb la forma Mariano. No se’n troben a l’Edat Mitjana, sinó que l’aparició d’aquest nom tingué lloc en temps de castellanització engegada. Fins al segle XIX no hi hagué en aquest país més que Marianos, i pocs. En el segle XIX hi hagué dos personatges il·lustres als quals els seus pares imposaren el nom de Mariano, i Mariano els digueren familiars i coneguts. Són Mariano Aguiló i Mariano Vayreda. El primer signava la seva correspondència com a Mariano, però per a signar algunes obres trià —inventà— la forma Marian, que també adoptà Vayreda. Antoni Maria Alcover defensà la forma Marià, amb tota la raó, encara que amb l’error de creure que era un derivat de Maria. Per contra, Coromines defensà enèrgicament —tant com erròniament— que la forma correcta havia de ser Marian, que feia aparèixer com una masculinització del nom compost Marianna (Maria Anna). No sabem si hi tingué res a veure el nom francès femení Marianne, que uns fan venir del compost Marie Anne i altres del nom grec Mariamne, eixit d’un nom hebreu present a la dinastia dels herodians (Herodes i companyia) i relacionat amb l’hebreu Miriam i l’arameu Mariam (Maria).

Doncs molts d’anys a totes les Maries, a les Maries de Lluc i als Marians que facin festa.

Cap comentari

La Mare de Déu de Setembre


Avui l’Església Catòlica i la tradició de cultura cristiana celebren la festa de la Nativitat de Maria, és a dir que avui diríem que és l’aniversari de la Mare de Déu. Com Nadal, però el Nadal de Maria. Avui parlarem d’aquesta festa, però encara no parlarem del personatge, de Maria de Natzaret, car això ho farem d’aquí a quatre dies, el 12 d’aquest mes.

La festa de la Nativitat de Maria va ser creada primer a l’Església oriental, en el segle VI, després que el concili d’Efes (431) declaràs el personatge com a mare de Déu i començàs el seu culte intens a Orient. Es va fixar en el 8 de setembre no perquè Maria nasqués realment un 8 de setembre —el dia que va néixer no el sap ningú—, però direu que és lògic que el naixement estigui col·locat just nou mesos després de la Immaculada Concepció (8 de desembre). Cert, però la festa de la Immaculada Concepció va ser establida ulteriorment a la creació de la Nativitat (col·locada nou mesos abans d’aquesta, és clar). El fet és que la festa de la Nativitat es va posar en el 8 de setembre perquè era el dia de la dedicació de la Basílica Sanctae Mariae ubi nata est, de Jerusalem, dita avui església de Santa Anna, erigida en el lloc on s’ha suposat que hi hagué la casa natal de Maria, la residència familiar dels seus pares, sant Joaquim i santa Anna. A Occident la festa va començar a celebrar-se al final del segle VIII, implantada pel papa Sergi I i segurament afavorida per monjos procedents d’Orient.

En el nostre país la festa d’avui es diu popularment la Mare de Déu de Setembre, nom correlatiu al de la Mare de Déu d’Agost (vegeu l’article «La Mare de Déu d’Agost», 15 d’agost). D’ençà de temps remots la diada de la Nativitat de Maria representa el començament de l’any natural, agrícola, quan la vida neix al camp (com la Mare de Déu); any que es tanca per la Mare de Déu d’Agost, quan, fetes les collites, el camp s’adorm, com la Mare de Déu. A Mallorca la festa d’avui és coneguda també com la Mare de Déu dels Missatges, perquè aquest dia, segons el costum tradicional, els amos de les possessions renovaven els contractes a aquests treballadors, que per Sant Miquel es posaven a llaurar de valent.

També en el nostre país el d’avui es diu el dia de les marededeus trobades, un fenomen religiós i cultural certament destacable. S’anomenen marededeus trobades aquelles imatges representatives de la Mare de Déu que, segons tradicions i llegendes, foren trobades per pastors enmig de les muntanyes, en alguns casos després que estiguessin amagades llarg temps durant la dominació musulmana. El pastor que troba la imatge —continua la llegenda— se l’emporta a la vila, on és col·locada a l’església o a una capella preexistent; però la imatge desapareix fins que torna a ser trobada en el mateix lloc on fou trobada per primer cop. En alguns casos això ocorre unes quantes vegades. Aquest fet s’interpreta com la voluntat de la Mare de Déu d’estar on va aparèixer inicialment, i allà li acaben erigint una capella, ermita o santuari, alguns dels quals esdevindran després grans centres de religiositat. Són talles romàniques, fetes a partir del segle XII, de fusta policromada, que representen la Mare de Déu asseguda i amb el nin Jesús damunt el genoll dret de sa mare, sovint portant a la mà esquerra la bolla del món amb una creu. Sovint Maria porta algun objecte a la mà dreta, com una fruita o un ocell. Es denominen amb la forma Mare de Déu de i el topònim on es troben. Alguns d’aquests topònims han esdevingut noms personals —Núria, Meritxell, Queralt, etc.—, portats per dones que avui celebren la seva onomàstica. Avui que és el dia del naixement de Maria i com si la trobada d’aquestes imatges fos el seu naixement. Amb tot, la Mare de Déu de Montserrat i la Mare de Déu de Lluc són unes marededeus trobades especials que tenen festa pròpia, el 27 d’abril i el 12 de setembre respectivament. Heus ací les més importants marededeus trobades dels Països Catalans.

Mare de Déu de Montserrat. Vegeu l’article «La Mare de Déu de Montserrat» (27 d’abril).

 

Mare de Déu de Núria (Vall de Núria, el Ripollès). És una talla de fusta de noguer policromada del segle XII. Segons la tradició va ser esculpida per sant Gil, que fou bisbe de Nimes, quan vivia com a ermità a la vall de Núria al començament del segle VIII. Sant Gil hagué de fugir del lloc perquè fou perseguit i amagà la imatge. En el segle XI un bou va envestir contra una paret i allà aparegué la marededeu. Més cert és que al lloc on hi ha el santuari, a l’Edat Mitjana s’hi va construir un hospital o alberg per a pelegrins amb una capella, que fou destruït per un terratrèmol el 1428. Durant els segles XV, XVI i XVI es reconstruí i amplià, i en el segle XIX s’aixecà el santuari actual, d’estil neogòtic i neoromànic, i en el segle XX, un hotel. La imatge de la Mare de Déu ha passat moltes peripècies: durant la guerra civil un capellà se la va emportar perquè no la cremassen, i va estar a Suïssa fins al 1941. Tornada a Catalunya, per a evitar la seva coronació pel règim franquista, va ser segrestada el 1967 per un grup d’activistes catalanistes com a acció contra la Dictadura. Fou tornada el 1972.

 

Mare de Déu de Meritxell (Andorra). Era una talla romànica del segle XII que estava a l’antiga església del segle XVI. El 1972 un incendi va destruir completament església i marededeu. Va ser feta una reproducció tan fidel com va ser possible de l’original, que avui es venera al nou santuari de Meritxell. És la patrona d’Andorra. Meritxell és un nom de dona molt popular.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Mare de Déu de Queralt (Berga, el Berguedà). El primer santuari va ser construït en el segle XIV, i en el XVIII s’aixecà l’actual. Passà pels tràngols de la desamortització, conversió en presó i crema durant la guerra civil. Posteriorment el conjunt va ser restaurat. La primera capella que allotjà la imatge de la Mare de Déu, una talla de fusta gòtica del segle XIV, era la mateixa cova on suposadament la va trobar un bover. Diu la llegenda que al pastor de bous un dia li’n fugí un corrent a tota velocitat. Després de cercar-lo molt de temps, el bover trobà el bou agenollat davant la imatge de la Mare de Déu, amagada entre la vegetació. El bover es posà la imatge dins una taleca i se l’endugué cap a la vila a mostrar-la a la gent. Quan hi va arribar la imatge no era dins la taleca. Ja podeu suposar on era. La tornà a cercar i la història es repetí. La gent comprengué que la imatge volia estar on el piadós bou l’havia trobada, i allà li feren una capella.

 

Mare de Déu de la Serra (Montblanc, la Conca de Barberà). Monestir de clarisses fundat en el segle XIII per la princesa bizantina Eudòxia de Làscaris, vinculada a la Corona d’Aragó, on residí després de la mort del seu marit. La imatge de la Mare de Déu, una talla d’alabastre de mida natural, va ser donada al monestir per la dita princesa. Però la llegenda diu que en un viatge que feia la princesa a Saragossa, els bous que estiraven el carro que transportava la imatge de cop s’aturaren prop de Montblanc, al costat d’una creu verda, i restaren immòbils incapaços de continuar el camí. La creu, de jaspi verd, que es conserva dins el santuari, es creia que assenyalava el lloc on havien estat martiritzats uns joves cristians durant l’època musulmana. Allà mateix —continua la llegenda— aixecaren el santuari de la Mare de Déu. El monestir de la Serra va ser en temps passats el segon del Principat més visitat pels pelegrins, després del de Montserrat. La Mare de Déu de la Serra és la patrona de Montblanc, que el 1930 traslladà la festa major al 8 de setembre.

 

Mare de Déu del Claustre (Solsona). És una talla romànica, de pedra, del segle XII, que es venera a la catedral de Solsona. Segons la tradició, en el segle XIII, tement que fos robada o destruïda pels albigesos, l’amagaren dins el pou del claustre de la catedral, on després fou trobada per un infant que caigué al pou. Caigué al pou però no es va fer gens de mal perquè per això hi havia allà la Mare de Déu. En el segle XVII va ser declarada patrona de la ciutat, perquè, a més, creien que havia alliberat els seus habitants de la pesta.

 

 

 

 

 

Mare de Déu de Lluc (Mallorca). Vegeu l’article «El Dolç Nom de Maria» (12 de setembre).

 

Mare de Déu del Toro (el Mercadal, Menorca). Per als menorquins, la Mare de Déu del Toro, patrona de Menorca, és l’equivalent de la Mare de Déu de Lluc per als mallorquins. Amb tot, la seva festa no és avui sinó el 8 de maig (vegeu l’article «Santa Helena», 18 d’agost). El santuari, construït sobre la muntanya més alta de Menorca i al costat d’una torre de defensa i vigilància del segle XVI, se centra en una església del segle XVII que en substitueix una de gòtica anterior. Entre 1595 i 1835 el santuari va ser un monestir de frares agustins, que foren desamortitzats. Més recentment fou gestionat durant una cinquantena d’anys per una comunitat de monges de la Misericòrdia, i a partir del 2018,  per monges d’origen colombià. La imatge de la Mare de Déu, de fusta, és del final del segle XIII o començament del XIV i sembla que va ser portada a l’illa per les tropes d’Alfons el Liberal, conqueridor de Menorca. Però la llegenda, com no podia ser d’una altra manera, diu que la marededeu va ser trobada dins una cova dalt de la muntanya per uns frares mercedaris d’un convent pròxim. Els frares, durant diverses nits seguides, veieren dalt de la muntanya una gran resplendor que semblava sobrenatural. Hi anaren tots en processó amb les creus i tot l’instrumental i amb grans dificultats per a trobar el camí enmig del bosc. En això els sortí un toro que els guià, els obrí pas i no s’aturà fins que caigué agenollat davant la imatge de la Mare de Déu, situada dins la cova. Els frares s’endugueren la imatge al convent i, com el lector ja endevina, l’endemà havia desaparegut i l’hagueren d’anar a cercar a la cova, dalt de la muntanya del Toro. Però no insistiren en el trasllat i li feren altar i capella on la imatge volia estar. També és una explicació popular de per què aquesta muntanya es diu el Toro. Els creadors de la llegenda, que no tenien coneixements de lingüística històrica, no sabien que el topònim Toro no té res a veure amb bous sinó que és un mot pre-romà que significa ‘muntanya’, de la mateixa arrel que el mot turó. Durant la guerra del 36-39 la imatge va ser amagada, enterrada dins una àmfora, per un pagès del Mercadal que la va salvar de les flames.

 

 

 

 

 

 

 

Mare de Déu de Gràcia (Maó). Imatge mariana que es troba a l’ermita de la Mare de Déu de Gràcia, pròxima a Maó, construïda a la segona meitat del segle XV. Fins al final del segle XIX Maó celebrava la seva festa per Sant Joan. El 1890 els maonesos traslladaren la festa al 8 de setembre i cessaren de festejar sant Joan tot festejant la Mare de Déu. El 1962 la Mare de Déu de Gràcia fou declarada patrona de Maó, on avui hi ha festa grossa.

 

Mare de Déu del Puig (València). És una altra marededeu trobada, encara que té la seva festa el primer de setembre. Els historiadors daten la imatge entre els segles XIV i XVII. Fou la patrona del Regne de València fins que fou substituïda per la Mare de Déu dels Desemparats. Diu la tradició que la imatge, esculpida en mig relleu, va ser feta pels àngels d’una pedra del sepulcre de la Mare de Déu, i portada a València pels mateixos àngels. Durant la invasió àrab va ser amagada, i fou trobada per sant Pere Nolasc, que acompanyà Jaume I en la conquesta de València. El fundador de la Mercè va veure estels en el cel durant set dies a un lloc on trobaria la imatge de la Mare de Déu dins una campana. Jaume I ordenà la construcció d’una església dedicada a la Mare de Déu dalt del puig on aquesta havia aparegut. El rei va cedir el santuari als frares de la Mercè, que l’ocuparen fins a l’exclaustració del 1835, encara que hi tornaren el 1948.

Altres marededeus trobades del Principat són la de Bastanist (municipi de Montellà i Martinet, Cerdanya, segle XII), la de Bellmunt (Sant Pere de Torelló, Osona, gòtica), la de Bellulla (Canovelles, el Vallès Oriental, avui perduda), la de la Bovera (Guimerà, l’Urgell), la del Camí (Granyena de Segarra, romànica), la del Coll (Barcelona), la d’Er (Cerdà d’Er, alta Cerdanya, segle XIII), la del Fau (Albanyà, l’Alt Empordà), la de Gardeny (Lleida, talla de pedra del segle XIV, actualment al Museu de Lleida), la de Lord (Sant Llorenç de Morunys, el Solsonès, segle XIII), la del Mont (Albanyà, l’Alt Empordà, patrona de l’Empordà i del bisbat de Girona), la de Montgrony (Gombrèn, el Ripollès, del segle XIII i reconstruïda modernament), la del Tura (Olot, la Garrotxa, de fusta del segle XII), la d’Urgell (patrona d’Urgell, talla de fusta policromada del segle XIII que presideix la catedral de la Seu d’Urgell), etc.

Altres marededeus valencianes són la d’Agres (el Comtat, imatge del 1939, car l’original va ser destruïda el 1936), de la Balma (Sorita, els Ports), la de la Costa (Cervera del Maestrat, talla de fusta del segle XIV), la de Gràcia (Vila-real, la Plana Baixa, romànica-gòtica destruïda el 1936 i reconstruïda), la del Llosar (Vilafranca, els Ports, talla gòtica també «trobada per un llaurador»), la de l’Olivar (Alaquàs, l’Horta Est), la de l’Oreto (l’Alcúdia de Carlet, gòtica), la de l’Ortisella (Benafigos, l’Alcalatén), la del Rebollet (Oliva, l’Horta de Gandia, talla del segle XII, la més antiga de les marededeus valencianes), la de Sales (patrona de Sueca; segons la llegenda, trobada pel llaurador Andreu Sales), la de Vallivana (talla gòtica del segle XIV o XV, patrona de Morella), etc.

 

A les Illes, a part de la Mare de Déu de Lluc i del Toro, hi ha altres marededeus trobades: a Mallorca, la Mare de Déu de Lloseta o del Cocó, la imatge mariana més antiga, esculpida en el segle XI o XII, romànica, trobada segons la tradició per un pastor musulmà que la dugué a l’església de Robines (Binissalem), però per tres vegades la imatge tornà al Cocó, i allà li feren una església; la Mare de Déu de la Victòria (Alcúdia, talla del segle XV); la Mare de Déu de Castellitx (Algaida), talla gòtica de 1430; la Mare de Déu de Sant Salvador (Felanitx), imatge del segle XV; o la Mare de Déu del Puig (Pollença), del segle XIV. Destacam el cas de la dita simplement Mare de Déu Trobada, patrona de Sant Llorenç del Cardassar, una talla romànica del segle XIII donada pels senyors de Bellver. Diu la llegenda que quan no hi havia a la contrada més que l’alqueria de Son Vives, un pastoret d’aquesta alqueria de nom Llorenç va trobar la imatge de la Mare de Déu en mig d’un camp de cards (cardassar), la va dur a la capella de Son Vives, però diverses vegades la imatge tornava a aparèixer al cardassar. El pastoret llançà una pedra a la Mare de Déu i aquesta l’agafà amb la mà (i encara la hi té, tot i que en realitat és una poma). En el dit cardassar es va aixecar l’església i el poble de Sant Llorenç. D’aquesta manera la fantasia popular explica el nom de la vila (pel pastoret) i el complement del Cardassar.

 

 

Avui també és la festa de la Mare de Déu de la Salut, que és una advocació donada a algunes marededeus trobades, en el nostre país bàsicament dues. A Palma és veneradíssima, i copatrona de la ciutat, una imatge de la Mare de Déu de la Salut situada a l’església de Sant Miquel. Segons la llegenda, era una imatge que va presidir la missa celebrada a Salou abans de partir l’expedició de Jaume I que anà a conquerir Mallorca, i va embarcar en el vaixell del rei. Durant el viatge una gran tempesta posà en perill els vaixells i les vides dels navegants. Demanaren ajuda a la dita Mare de Déu, i aquesta hi accedí sense dubtar-ne ni un moment. En haver pres la ciutat, els conqueridors celebraren una missa a l’església de Sant Miquel (una mesquita en aquell moment) presidida per la imatge mariana, que en aquella església restà per a sempre. Una bella tradició que s’esbuca quan els historiadors de l’art ens diuen que la imatge, de marbre blanc, no és anterior al segle XV.  En el segle XVII es va associar a la imatge l’advocació de Mare de Déu de la Salut, atès que havia tingut reeixides intervencions durant pestes i altres calamitats. El dia de la Festa de l’Estendard la solemne processó s’aturava a Sant Miquel i li oferia una salve. El 1960 va ser declarada copatrona de la ciutat, juntament amb sant Sebastià. Una altra marededeu que es disputa l’honor d’haver viatjat amb el vaixell de Jaume I, potser amb més probabilitats de veracitat, és la Mare de Déu de la Grada, una imatge gòtica de fusta policromada del segle XIII que es troba a la capella del mateix nom de la catedral de Mallorca. És una marededeu asseguda majestàticament amb el nin damunt el genoll esquerre. Lamentablement els caps de tots dos van ser substituïts pels actuals en el segle XV. Va ser la primera imatge que va presidir la Seu, fins que fou desplaçada a un altar lateral al final del segle XIV, alhora que una altra mare de Déu ocupà el lloc central del retaule gòtic.

L’altra Mare de Déu de la Salut és la d’Algemesí (la Ribera Alta), una imatge trobada, segons la tradició, el 1247 dins una soca de morer, després de la conquesta cristiana. Es repetí la història del trasllat a una església i la negativa de la imatge de moure’s del lloc. La imatge gòtica va ser destruïda el 1936, i anys més tard se’n féu la rèplica actual. Els dies 6 i 7 de setembre es fan grans festes en honor de la que és patrona d’Algemesí, amb repic de campanes, processons amb la Mare de Déu, balls i la famosa Muixeranga d’Algemesí.

I tot això, benvolguts lectors, per una senyora de Natzaret que va viure fa dos mil anys. Felicitam les Núries, les Meritxells, les Queralts, els maonesos, els andorrans i tots els qui avui tenen festa.

 

Cap comentari

Sant Ramon

Avui, darrer dia d’agost, és Sant Ramon, o, amb el nom complet, Sant Ramon Nonat. Un personatge que, si va existir —la cosa no és segura—, va ser un frare mercedari del segle XIII nascut a una petita població de la Segarra.
Hi va haver mitja dotzena de sants nascuts abans que ell amb el nom de Ramon. Un nom germànic, llengua en què era Raginmund, compost de ragin (‘consell’) i mund (‘protecció’). Aquest Raginmund, de manera directa o a través de la forma llatinitzada Raimundus, ha donat totes les formes actuals: en català Ramon i en català medieval Raimon, en francès Raymond, d’on ho agafa l’anglès; en espanyol Ramón o Raimundo, aquest darrer també en portuguès; en italià Raimondo, en romanès Reimond, en alemany Raimund, en basc Erramun o Erramon, en finès Raimo, en lituà Raimundas, en àrab Rimun, etc. Ramon, o Raimon, va ser un nom molt estimat i estès entre les classes altes de la Catalunya medieval. Nom d’un bon grapat de comtes de Barcelona que el reberen de la casa de Tolosa (quatre que es digueren Ramon Berenguer i dos que es digueren Berenguer Ramon) i personatges il·lustres com Ramon Llull o el primer bisbe de Mallorca, Ramon de Torrella.
Tornant als sants, dèiem que abans de sant Ramon Nonat hi hagué mitja dotzena de sants amb el nom de Ramon, tots ells del segle XII i tres i mig catalans. A Catalunya aquell va ser un segle de bona collita de Ramons per al santoral. Tenim sant Ramon de Penyafort, frare dominicà penedesenc, inquisidor i cofundador de l’orde de la Mercè; sant Ramon de Blanes, sant no oficial, frare mercedari que va morir màrtir; sant Ramon de Tolosa, canonge d’aquesta ciutat que alguns diuen que va néixer a Barcelona; sant Ramon de Roda, que va ser bisbe de Roda-Barbastre; sant Ramon de Fitero, monjo cisterciense fundador de l’orde de Calatrava; i sant Ramon el Palmer, un italià que passà la vida pelegrinant per aquí i per allà. Tots, menys el de Penyafort, foren eclipsats per sant Ramon Nonat, per qui fan el nom els nostres Ramons, llevat que algú faci festa per Sant Ramon de Penyafort (oficialment 7 de gener, abans 23 de gener).
L’única font que parla de sant Ramon Nonat és una biografia escrita pel mercedari Francisco Zumel (1540-1607). Historiadors han posat en dubte o negat la seva existència, argumentant que el nostre personatge és un dels típics desdoblaments de sants que n’han produït un caramull. En aquest cas seria un desdoblament de sant Ramon de Penyafort, fundador de la Mercè, mesclat amb l’altre mercedari esmentat, sant Ramon de Blanes.

Segons la tradició i la font esmentada, sant Ramon Nonat va néixer el 1204 a Portell, un nucli de població de la Segarra que avui té un centenar d’habitants i és part del municipi de Sant Ramon. L’endemà de morir sa mare, el senyor de Cardona, parent de la família, el va treure del ventre matern amb una implacable cesària practicada amb la seva espasa. Per això li digueren No Nat. Son pare va planificar una carrera per al seu fill a la cort, però al noi li entraren ganes de dedicar-se a la vida religiosa. Disgustat, son pare el posà a fer feina de pastor a una de les seves possessions. Diuen que duia les ovelles a pasturar prop d’una església dedicada a sant Nicolau, on el pastoret passava hores pregant. A la fi, quan tenia 21 anys, son pare l’autoritzà a ingressar a l’orde de la Mercè, un orde religiós creat a Barcelona el 1218 per sant Pere Nolasc amb el suport de Jaume I i del bisbe Berenguer de Palou. La missió dels mercedaris era rescatar cristians captius dels musulmans. I Ramon va passar la vida rescatant cristians. Primer va anar a València, encara en poder dels moros, i en va redimir 140. Després anà a Àfrica, on va recuperar 250 captius a Alger. Després es dirigí a Tunis, on redimí 28 captius, oferint-se ell com captiu, car havia acabat els diners. Mentre estava a la presó li foradaren els llavis i li hi posaren un cadenat perquè no pogués predicar als altres presos. Finalment l’orde el va rescatar i pogué tornar a Catalunya. A l’hagiografia esmentada del segle XVI es diu que, tornat d’Àfrica, el papa Gregori IX el nomenà cardenal de Sant Eustaqui, Roma, i que va morir en el viatge cap a aquesta ciutat. Però també s’ha dit que es tracta d’una confusió amb el cardenal de Sant Eustaqui Robert Somercote. Per a decidir on enterrar-lo el posaren damunt una mula cega i la deixaren anar. La mula se n’anà decidida cap a la capella on Ramon havia pregat quan feia de pastor, i allà fou enterrat.
Ramon fou canonitzat el 1657 pel papa Alexandre VII, i el 1682 es fixà la seva festivitat en el 31 d’agost. Aviat es va fer famós i va ser invocat per les dones que havien de donar a llum. És el patró de les dones gràvides, de les parteres i de l’obstetrícia. Al lloc on se suposa que va néixer, al municipi de Sant Ramon (la Segarra), els mercedaris fundaren un convent, el convent de Sant Ramon, construït en els segles XVII i XVIII, que és lloc de pelegrinació i que alberga una petita comunitat mercedària. El sant se sol representar amb l’hàbit de la Mercè —túnica, escapulari i esclavina o capa tot blanc i amb l’escut de l’orde sobre el pit— i més sovint amb les vestidures porpra de cardenal. Amb les mans sol sostenir un ostensori o custòdia i una palma amb tres corones, sobre les quals hi ha diverses interpretacions; i qualque pic està envoltat d’esclaus alliberats. Ocasionalment li afegeixen un cadenat que li clou els llavis.
A Amèrica hi ha algunes ciutats que duen el seu nom: Saint-Raymond, al Quebec; San Ramon de Nueva Orán, a l’Argentina, i São Raimundo, al Brasil. A New York hi ha la parròquia de Sant Ramon i a Illinois, la catedral de Sant Ramon Nonat, a més d’altres esglésies o santuaris dedicats al sant. Al nostre país, a part del municipi de Sant Ramon de la Segarra i el convent de Sant Ramon que allà hi ha, el mercedari dóna nom a dues muntanyes i una ermita al cim del Montgaig (el Baix Llobregat).
Com sempre, la festivitat ha fet brostar refranys en la cultura popular: Sant Ramon tapat, segur aiguatper Sant Ramon fila tot el món (ja vam veure que sant Agustí, tres dies abans, també feia filar tothom); per sant Ramon orenetes per tot el món, o sant Ramon porta l’oreneta per tot el món o Sant Ramon arribat, l’oreneta se n’ha anat (és quan aquests ocells, que havien arribat al final de febrer o començament de març, se’n comencen a anar cap a Àfrica després de passar el temps més calorós aquí). Les orenetes acaben les vacances i se’n tornen per allà on havien vingut. Nosaltres també acabam les vacances i reprendrem les tasques habituals en el curs que comença. Molts d’anys a tots els Ramons i Ramones.

Cap comentari

Santa Rosa

Avui, segons el santoral que nosaltres seguim, que és el tradicional, és Santa Rosa, o, dient-ho d’una manera més completa, Santa Rosa de Lima. La santa d’avui, a part dels mèrits de la santedat, té el d’haver «creat» el nom que duen totes les Roses que avui fan festa. Pot ser que abans que ella hi hagués dones que portassen el nom de Rosa, el nom d’una flor (del llatí rosa), tot i que no en coneixem cap; però a partir de la canonització de la nostra protagonista (1671) totes les Roses del món deuen el nom a Rosa de Lima. És un nom, doncs, molt modern, que comença a difondre’s en el segle XVIII.

Diem que ella va crear el nom perquè en realitat no es deia Rosa sinó Isabel. Exactament Isabel Flores, però no era parenta de Lola Flores sinó filla d’un militar espanyol que vivia al Perú (Gaspar Flores) i d’una criolla dita Maria de Oliva. Isabel Flores de Oliva nasqué el 30 d’abril de 1586 a Lima, una ciutat que havia estat fundada pels espanyols, només feia cinquanta anys, després de conquerir l’imperi Inca. En aquell temps Lima era la capital del virregnat del Perú, que comprenia quasi tota l’Amèrica del Sud. Quan va rebre la confirmació va decidir de posar-se el nom de Rosa, perquè durant la seva infantesa un criat digué que havia vist la cara de la nina transformar-se en una rosa.  I quan es va fer religiosa prengué el nom «artístic» de Rosa de Santa Maria.

D’adolescent ja va començar a «fer de monja». Li va entrar la febre religiosa i va començar a tenir visions i a sentir veus estranyes que la cridaven al servei de Déu. Atreta per santa Caterina de Sena, una altra il·lustre dominicana, va començar a fer dejuni i a mortificar el seu cos. I va patir una anorèxia inversa: així com les joves anorèctiques no s’agraden i fan coses rares, ella es trobava massa bella i per a no atreure els joves mascles hi posà solució tallant-se rans els cabells i desfigurant-se la cara a força de fregar-hi pebre. I passava hores pregant i contemplant el Santíssim Sagrament (l’hòstia consagrada per als no entesos), i anava a missa i combregava cada dia, i el temps lliure ajudava malalts i necessitats. També va abraçar el veganisme, que en aquell temps es deia abstinència de carn. Tenia la ferma voluntat de fer-se monja dominicana, però son pare s’hi oposà radicalment. Amb tot, a 16 anys aconseguí d’entrar al Tercer Orde de Sant Domènec i es féu religiosa terciària. Això vol dir que no era monja de ver, sinó religiosa laica, que continuà a viure a la casa dels pares, tot i que a vint anys vestí l’hàbit de les dominicanes: túnica, escapulari i toca blancs i vel i capa negres. I havent fet vot de virginitat perpètua. La dona només dormia dues hores cada dia, a tot estirar, per a tenir més temps per a pregar, i, a més, duia sobre el cap una feixuga corona de plata amb petites pues emulant la corona d’espines de Jesús. Després d’onze anys de fer aquesta vida, va morir el 24 d’agost del 1717, a trenta-un anyets. Diuen que havia predit el dia del seu decés. Es conten històries que passaren després de la seva mort: que tota la ciutat de Lima feia olor de roses o que caigueren roses del cel, o que la santa va guarir algun malat de lepra. Va ser enterrada al convent de Sant Domènec de Lima.

Rosa de Santa Maria, Rosa de Lima, va ser el primer sant del continent americà. El 1729 es va fixar la seva festa en el 30 d’agost, atès que el dia de la seva mort, el 24, tenia el problema que hauria contraprogramat la diada de Sant Bartomeu. El 1969 la festivitat es va passar al 23 d’agost, no sabem per quin motiu, i aquest és avui el dia oficial de Santa Rosa. Nosaltres, devots de les tradicions seculars el mantenim en el 30, igual que ho fan al Perú, on es dia festiu, no debades santa Rosa és la patrona de Lima, de les Amèriques i dels pobles indígenes d’Amèrica. I per si no fos prou, és patrona dels Països Baixos, de l’Índia i de les Filipines. Un refrany ens recorda que quan arriba Santa Rosa l’estiu es va acabant: per Santa Rosa l’estiu no fa nosa.

Al món, especialment a Amèrica hi ha ciutats i viles que es diuen Santa Rosa. Al nostre país no n’hi ha cap amb aquest nom, però sí nuclis menors, com un del municipi de Roses, un altre de Cervelló, un barri de Santa Coloma de Gramenet i un altre d’Alcoi. Però hi ha moltes dones que es diuen Rosa. A totes molts d’anys.

 

Cap comentari

Sant Agustí

Avui és Sant Agustí, un savi filòsof i teòleg dels segles IV i V i un personatge clau en el desenvolupament del cristianisme. Juntament amb sant Ambròs, sant Jeroni i sant Gregori el Gran és un dels quatre pares de l’Església occidental i un dels trenta-sis doctors de l’Església.

Va néixer el 13 de novembre del 354 a Tagaste, una petita ciutat situada a l’extrem nord-est del que avui és Algèria. En aquell temps en el nord d’Àfrica no hi havia ni àrabs ni musulmans, sinó el poble autòcton, els berbers, que parlaven la llengua berber i practicaven la religió berber, politeista com les de cultures veïnes. Tagaste pertanyia a la regió de Numídia (ara seria part d’Algèria, de Tunísia i de Líbia), car els berbers eren denominats numidae (nòmades) pels romans. I com que aleshores la regió feia part de l’Imperi Romà, a més de berbers hi havia colons romans i un procés de certa romanització de la societat autòctona. Sobre les ruïnes de la ciutat natal d’Agustí es construiria més tard la que ara es diu Souk Akras. Agustí era d’una família romana amb arrels berbers, fill d’un romà o romanitzat, Patrici, que es convertí al cristianisme un any abans de morir, i d’una cristiana d’origen berber dita Mònica (vegeu l’article «Santa Mònica»). Li posaren de nom Augustinus, que és un diminutiu d’Augustus, el títol que tenien els emperadors romans. Augustus era una denominació reservada als emperadors, però d’Augustinus a l’Imperi n’hi havia molts. Tingué un germà, Navigi, i una germana de nom desconegut que seria superiora del monestir d’Hipona.

Agustí va viure quan la persecució dels cristians ja s’havia acabat i el cristianisme començava la seva expansió real. El jove Agustí, de bona família, va rebre una bona educació a Cartago, l’antiga ciutat púnica, destruïda i reconstruïda pels romans, que en feren la capital de la província d’Àfrica Proconsular (avui Tunísia, una part d’Algèria i una franja litoral de Líbia). Allà s’entusiasma per la filosofia i llegeix Ciceró i altres clàssics. Aquesta educació el féu un mestre de la llengua i la cultura llatines, però no dominà mai el grec, cosa que tingué conseqüències sobre la relació entre cristians orientals i occidentals. A Cartago conegué una jove amb qui visqué durant quinze anys i amb qui tingué un fill, dit Adeodat. Una dona que després deixaria pensant a associar-se amb un partit més bo. En un principi abraçà el maniqueisme, una religió que creia en l’existència «paritària» del bé i del mal i de dos déus, un de bo i un de dolent. I que l’home té una part del déu bo (l’ànima) i una part del déu dolent (el cos). Fundat pel profeta Mani (segle III), predicador de l’antiga Pèrsia, el maniqueisme es difongué per tot l’Imperi, en competència amb el cristianisme. Agustí es va convertir al cristianisme a 32 anys, després d’una estada a Milà, on pogué parlar amb sant Ambròs. Després de la conversió fou bisbe d’Hipona, la capital de l’antic regne de Numídia, molt a prop de Tagaste. Destruïda pels vàndals i reconstruïda pels àrabs, avui s’anomena Annaba. Agustí va debatre intensament amb els teòlegs maniqueus i els d’altres sectes, i d’aquesta activitat en sortí una obra vasta, de la qual destaquen Les Confessions, La ciutat de Déu i De la Trinitat. Sant Agustí incorporà part del pensament grec i romà al cristianisme, fent una lectura dels Evangelis associada al neoplatonisme. És el pensador cristià més influent fins a la vinguda de sant Tomàs d’Aquino. Es va morir a Hipona el 28 d’agost del 430, a 76 anys, mentre els vàndals comandats per Genseric assetjaven la ciutat. Segons Beda el Venerable, uns monjos que fugien de la persecució dels vàndals van portar el cos del sant a Càller (Sardenya). En el segle VIII va ser traslladat a la basílica de Sant Pere en Cel d’Or (Pavia, Itàlia), on encara descansa. El 1298 Agustí va ser canonitzat i proclamat doctor de l’Església. Pel seu bisbat i pel lloc de la seva mort seria conegut per sempre com Agustí d’Hipona.

Entorn de sant Agustí aparegué alguna comunitat de clergues, que ell mateix dirigí, i una comunitat de dones de la qual formà part la seva germana. Aquestes comunitats, que es multiplicaren, es guiaven per la regla de sant Agustí, un ideal de vida monàstica basada en alguns textos del mateix sant. La invasió dels vàndals posà fi a aquests comunitats. A partir del segle XI noves comunitats de clergues i laics seguidors de la regla agustiniana proliferen arreu d’Europa, bàsicament en ermites, lluny del món i dedicades a l’oració, la penitència i a l’espiritualitat. Per a unificar i controlar aquestes comunitats, el 1256 el papa Innocenci IV va crear l’Orde  dels Germans Ermitans de Sant Agustí que en el segle XX va canviar el nom pel d’Orde de Sant Agustí. Els agustinians o agustins són frares mendicants que viuen en comunitat, duen —o duien— hàbit totalment negre amb corretja de pell i, tot i que havien aparegut per a fer vida contemplativa, avui es dediquen a l’ensenyament i les missions. Després de la creació de l’orde, aquest s’estengué ràpidament per Europa, tot organitzant-se en províncies i adoptant una estructura jerarquitzada. Aparegueren diverses branques que formen la gran família agustiniana (conventuals, observants, descalços, etc.) i la secció femenina o segon orde, les monges agustinianes. El 1401 el papa Bonifaci IX va concedir a l’orde permís per a fundar comunitats femenines amb hàbit i totes les normes dels agustinians. Es dividiren en recol·lectes i descalces, totes de clausura. A part de les monges agustinianes, de clausura, hi ha congregacions modernes, com les Germanes de la Caritat o les Agustinianes Terciàries Germanes de l’Empar (una fundació mallorquina), que segueixen la regla de sant Agustí però no són monges agustinianes en sentit estricte. Algunes d’aquestes comunitats es dediquen a l’ensenyament.

 

Als Països Catalans hi ha o hi ha hagut convents d’agustinians o agustinianes a Barcelona (Sant Agustí Vell, al barri de la Ribera, i Sant Agustí Nou, al barri del Raval), a Girona, Cervera, Igualada, la Selva del Camp, la Seu d’Urgell, Tàrrega, Torroella de Montgrí, València, Alcoi, Ciutadella, Palma i Felanitx, entre altres. A Palma els agustinians hi arribaren en el segle XV i s’establiren al convent d’Ítria, extramurs, al camí de Sóller. En el segle XVI fundaren el convent del Socors, que fou expropiat el 1835 i esbucat per a fer-hi un quarter. El 1890 els agustinians retornaren i edificaren una nova residència i un col·legi al costat de la vella església del Socors. Les monges agustinianes arribaren a Palma en el segle XIII i s’establiren a la plaça del Mercat, on ara hi ha Can Berga. Poc després es traslladaren al convent de Santa Margarida, al costat de la porta Pintada. Aquest convent també fou expropiat el 1835 i acabà essent hospital militar. Se salvà la magnífica església gòtica. Cap a l’any 1600 part de les monges de Santa Margarida fundaren el convent de la Consolació, a la que avui és la plaça de Quadrado. També fou desamortitzat i esbucat. També eren agustinianes les monges de la Misericòrdia, que tenien el convent en el carrer de Sant Bartomeu, on ara hi ha el Banc d’Espanya.

A part dels frares i monges agustinians, el nostre sant també ha tingut conseqüències sobre la toponímia. El sant dóna nom a un municipi (Sant Agustí de Lluçanès, Osona), a un barri d’Alacant, a un antic raval d’Alzira i a un nucli de població modern del municipi de Palma, que es diu Sant Agustí perquè un propietari dels terrenys on es féu la urbanització, de nom Agustí, aconseguí que l’església estigués dedicada al nostre —i seu— sant. A Eivissa hi ha la parròquia de Sant Agustí del Vedrà, al terme de Sant Josep, creada en el segle XVIII. Sant Agustí també és una possessió del Migjorn Gran (Menorca), i hi hagué un castell medieval dit de Sant Agustí en el Pallars Jussà.

Sant Agustí no és patró de cap població, llevat de d’Alfara de Carles (Baix Ebre) si no vaig errat. A Barcelona era el patró dels assaonadors i de tots els qui es dedicaven a treballar la pell, perquè estaven establerts en el barri de Sant Agustí. A Felanitx (Mallorca) la patrona és santa Margarida, però a la pobra li fan poc cas i celebren la festa grossa per Sant Agustí. Una festa que temps enrere van promoure els frares del convent de Sant Agustí, creat en el segle XVII i desamortitzat el 1835. Després els custos del convent i l’Ajuntament donaren continuïtat a la festa. Els anys vuitanta, a les festes tradicionals (oficis, completes, processons, cavallets, dimonis, caparrots, balls i cants) s’hi afegí una mena de neofesta centrada en una penya taurina dita primer el Coso i ara el Cosso, que en un principi feia gran gresca durant la corrida de toros de la plaça local dita la Macarena. El 2008 la corrida va desaparèixer, i el Cosso s’ha reconvertit en una penya antitaurina que fa paròdia de la festa espanyola i d’altres coses. Els joves cosseros i tota la multitud es diverteixen amb un pregó satíric o reivindicatiu, la desfilada de les autoritats sota un pali sortint de missa —que qualque any ha estat conflictiva—, i la figura de la quica, convertida en emblema de la festa, que cada any «ressuscita» després de la sortida del sol. A més de les famoses revetlles amb actuacions musicals dites popularment verbenes. A l’Arracó (Andratx, Mallorca) també celebren la festa del lloc al voltant del 28 d’agost, en honor de Sant Agustí i de la Mare de Déu de la Trapa, tot i que el patró és el Sant Crist de l’Arracó.

El sant també ens deixa algunes dites i refranys: monja de Sant Agustí, dos caps en un coixí (es diu de qui no vol ser religiós sinó que es vol casar); per Sant Agustí a filar fi o la que no fila per Sant Agustí no farà bon bocí; per Sant Agustí ni berenar ni dormir, o en versió de Menorca, sant Agustí lleva sa bereneta i es dormir (s’acaba l’estiu i s’acurça el dia). I dels majors hem après que per Sant Agustí s’ha de sembrar el julivert.

Molts d’anys a tots els Agustins i Agustines.

 

3 comentaris

« Pàgina prèviaPàgina següent »