buy cheap arimidex online cheap, purchase strattera no visa online without prescription, u.s. pharmacies for cytotec without rx, buy zoloft saturday delivery cod, buy zithromax next day delivery, order hydrochlorothiazide online cash on delivery, order generic nolvadex online, cheap doxycycline prescriptions buy, buy desyrel online for anxiety, purchase diflucan without prescription from us pharmacy, order paxil cod overnight delivery, buy elavil online, no prescription seroquel online visa without script, cheap flagyl for sale with no rx required, abilify fedex without prescription, buy valtrex online, propecia without a presciption, buy lipitor online uk, baclofen no rx needed cod accepted, prescription prilosec online, buy synthroid online with a discount, buy cheap amaryl without prescription, buy clomid no prescription, bactrim next day no prescription, fosamax online, purchase online inderal without prescription, buy cipro online no prescription, order retin-a cream online for eyes, order accutane online overnight, buy premarin pharmacy, buy nexium pay by cod, buy prozac online no prescription, plavix buy without prescription, how to get prescription of zovirax, buy amoxil overnight cod, order lasix no visa without prescription, purchase cheapest acyclovir meds online,

Posts de la categoria 'Llegenda àuria'

Sant Honorat

Avui és Sant Honorat, i per a ser més exactes Sant Honorat d’Arle, una vila de la Provença que els francesos escriuen Arles. El nostre sant d’avui va tenir la sort de viure durant la segona meitat del segle IV i part del següent. Dic la sort perquè si hagués nascut cinquanta anys abans, quan els cristians eren encalçats de valent, potser les coses no li haurien anat tan bé i hauria passat pel calvari de tants de màrtirs gloriosos. Però sabé néixer quan Constantí ja havia legalitzat el cristianisme i tot era una bassa d’oli per als cristians. No se sap on nasqué —diuen que pel nord de la Gàl·lia—, però se sap que ho va fer en el si d’una família consular romana, és a dir, una bona família. I, com se suposa, va rebre una educació concordant amb la seva posició social. Es convertí al cristianisme —en aquell temps estava de moda— i, tot d’una que pogué, amb el seu germà Venanci s’embarcà i emprengué un viatge, amb la intenció de visitar Palestina i les cel·les eremítiques de Síria i Egipte. Però la mort de Venanci a Grècia frustrà l’aventura, i l’home tornà cap a ca seva, això sí, passant per Roma, com no podia ser d’altra manera. Més convençut que mai, decidí d’instal·lar-se a l’illa de Lerina, una illa verge i paradisíaca ben a la vora de Canes, d’una extensió com la meitat de la Dragonera, que avui es diu illa de Sant Honorat. Ja hem dit que l’home va tenir sort. L’inconvenient era que aquella bella illa era plena de serps i no hi havia aigua per a beure, però Honorat va fer fugir les serps i va fer brollar aigua. Primer miracle al seu expedient en vista a la futura canonització. Allà volgué viure en solitud i dedicat a la meditació, l’oració i altres coses de sants. Com que volia estar sol, ell ben alerta a dir res a ningú del seu paradís secret. Però aviat se n’assebentaren altres com ell i comparegueren a fer-li companyia. Honorat ho acceptà amb resignació, i el grup anà creixent i acabà convertit en un monestir que feia goig, del qual ell en fou abat. Adoptaren la regla de sant Pacomi, un anacoreta egipcià de la generació dels seus avis que fou fundador del monaquisme cenobític, és a dir, de la vida en comunitat, perquè abans els ascetes cristians vivien individualment en coves, sols com a mussols. La bona reputació d’Honorat cresqué ràpidament, fins a tal punt que el 426 va ser nomenat bisbe d’Arle, una vila no gaire lluny del seu monestir. Així culminava la carrera del nostre solitari, assegut a la cadira episcopal. No cregueu, però, que un bisbe del segle V era com un d’ara, que viu en un palau i va abillat amb rica vestimenta. Aquells eren temps més magres i un bisbe era el cap d’una comunitat cristiana que vivia a una casa com les altres i vestia ben igual que qualsevol altre. Estil CUP, podríem dir. A Arle Honorat hagué de lluitar contra les heretgies arriana i maniquea, i, segons diuen, ho va fer tan bé que aconseguí restaurar l’ortodòxia en aquelles contrades. El seu pontificat durà poc, perquè l’home es va morir quatre anys després d’ocupar el càrrec. Concretament el 16 de gener de l’any 430. Havia disposat com a successor Hilari d’Arle, que, en agraïment li escriuria una hagiografia generosa i munífica. El seu cos va ser enterrat al cementeri d’Arle, i fou traslladat al monestir de Lerina, o de Sant Honorat, el 1391. No sé si encara hi és.

El monestir de Lerina anà prosperant i fou escola de bisbes, escriptors i savis de l’Església. S’ha dit que d’allà sortí sant Patrici, l’heroi dels irlandesos. Els pelegrins hi anaven en esbart, car per aquest fet tenien les mateixes indulgències que si anaven a la Terra Santa. Però no tot eren flors i violes: aviat l’illa, allà enmig de la mar, va ser objecte d’atacs de sarraïns, corsaris genovesos i altres assots. El 732 va rebre un atac de sarraïns procedents d’Espanya i el nord d’Àfrica que van massacrar quasi tots els 500 monjos que hi havia en aquell moment al monestir. Diuen que l’abat, sant Porcari, va ser avisat per un àngel de la tragèdia que estava a punt de succeir, i el bon abat va tenir temps de preparar una barca amb la qual pogueren fugir els estudiants i 36 monjos joves. Porcari hi va deixar la pell amb tots els altres i, òbviament, el van fer sant. El 1635 l’illa va ser presa per la monarquia hispànica —em diuen que eren mercenaris mallorquins, molts dels quals hi moriren—, i els monjos en foren expulsats. Però hi pogueren tornar tres anys després quan França recuperà l’illa. Amb tot, els atacs continuaren i el monestir anà decaient. Amb la Revolució Francesa fou expropiat i venut. El va adquirir una rica actriu de la Comèdia Francesa, mademoiselle de Sainval, que hi va viure una vintena d’anys. Tota l’illa i tot un monestir per a ella. Finalment, el 1859 un bisbe comprà l’illa i hi restablí la vida monàstica, aquest cop amb una comunitat de cistercencs. Ara una vintena de monjos gaudeixen de l’illa i del gran monestir, que en els segles XIX i XX fou restaurat i ampliat; i cultiven vinyes d’on surt un deliciós licor, com pertoca a tot bon monestir.

I tornant a sant Honorat, el seu successor en la diòcesi i probablement parent Hilari d’Arle va escriure el Sermo de Vita Sancti Honorati, pronunciat en un aniversari de la mort del sant, pel qual coneixem totes aquestes coses que hem contat. Molt més tard, cap a 1300, el monjo provençal Raimon Feraud, escrigué La vida de sant Honorat, un text en occità i en vers que també conta la vida i miracles del nostre personatge, tot i que l’autor es deixà emportar per la fantasia desbordada.

El nom Honorat, nom llatí (Honoratus) que significa ‘honrat’, ‘honorable’, és un dels que podríem dir minoritari, si bé l’han portat personatges il·lustres, com una col·lecció de sobirans de Mònaco, el gran escriptor Balzac i tres sants: el nostre d’avui, sant Honorat d’Amiens (16 de maig) i sant Honorat de Tolosa (22 de desembre). Diu la llegenda que el d’Amiens, que va ser bisbe d’aquesta ciutat a la fi del segle VI, abans que bisbe va ser forner, i per això és el patró dels forners al Principat i a tot França. A Mallorca Honorat és un nom que s’ha imposat —tot i que poc— a partir del segle XV, quan es va construir l’ermita de Sant Honorat en el puig de Randa. És usat tradicionalment en la llengua oral sota l’hipocorístic Norat. Sant Honorat és el patró d’hivern d’Algaida (el d’estiu és sant Jaume), i en la seva festa ballen els cossiers, a la missa major i al carrer, i la vespre hi ha foguerons, torrades, dimonis i correfocs. Competència local dels grans sants de l’hivern mallorquí: sant Antoni i sant Sebastià.

I com que la imaginació entorn dels sants és una mina inesgotable, hi ha una llegenda que diu que sant Honorat, el d’Arle, va ser capturat i portat com a esclau a Mallorca. I en aquesta situació va guarir la ceguesa del rei moro només fent el senyal de la creu. El rei moro, comprensiblement agraït, va fer que l’alliberassen no sols a ell sinó a tots els captius cristians que en aquell moment hi havia a l’illa. I per això es va bastir l’ermita de Sant Honorat, tot i que amb una mica de retard. La fantasia només té un petit inconvenient: en temps del sant a Mallorca no hi havia cap moro sinó els estendards, les legions i les lleis de l’Imperi Romà. Però ja se sap que a Mallorca tot allò que és anterior a Jaume I és «del temps dels moros».

Molts d’anys als Honorats, si ni’hi ha cap que llegeixi aquest blog.

Cap comentari

Sant Julià

Avui és Sant Julià. En rigor hauríem de dir que avui és un dels nombrosos santjulians que hi ha en el santoral. Només de màrtirs  —els que visqueren, o no, en els tres primers segles del cristianisme–  n’hi ha trenta-nou en el martirologi romà que es diuen Julià, vuit dels quals tenen la seva festa en el mes de gener. No és estrany, doncs, que ens perdem un poc amb tants de Julians i que molts no sàpien quin dia han de fer festa, suposant que en vulguin fer. Diu la dita que de Nadal a Sant Julià tretze dies hi ha. Si és així i no fem malament el compte, Sant Julià cau el 7 de gener. Però o bé qui va fer la dita la va errar, o bé temps enrere se celebrava aquest dia, o bé el Julià de dia 7 és un altre Julià de la nòmina. Sigui com sigui, el sant pel qual fan festa la major part de Julians, el sant d’avui, és Sant Julià dit d’Antioquia per uns i d’Antinòupolis o Antinoe per altres.

És un altre dels màrtirs del cristianisme, si bé és possible que sigui un sant més llegendari que real, com succeeix amb altres membres d’aquest club. Havent-hi tant de màrtir homònim, no és estrany que els cristians dels primers segles es fessin un bon embolic, i que de l’embolic sortís algun sant inexistent fruit de la mescladissa o de la confusió amb algun altre del mateix nom. Pot ser el cas del nostre sant d’avui, possiblement confós amb un també màrtir sant Julià d’Antioquia o de Cilícia, que fa festa el 16 de març.

Segons la tradició, el nostre home era un cristià que visqué a la segona meitat del segle III, a la ciutat egipciana d’Antinòupolis, fundada per l’emperador Hadrià, que les llengües serioses escriuen amb hac. Els seus pares l’hagueren de forçar a casar-se, perquè ell no anava gens de la cosa, i, resignat, trià una fina donzella anomenada Basilissa, òbviament també cristiana. Quan van morir els pares, la parella rebé una rica herència, que ràpidament van dedicar a l’assistència dels pobres fins que no en va restar quasi res. Per a completar una existència tan exemplar, marit i muller van decidir per unanimitat que no tastarien ni la més mínima espipellada de sexe en tota la seva vida, car una activitat tan impúdica els hauria restat mèrits per a ser sants. També acordaren fundar, ell, un monestir de monjos, i ella un de monges, amb la qual cosa es convertiren en una d’aquestes parelles modernes que viuen cadascú a casa seva i s’ajunten per als moments de plaer. Bé, a ells no els feia gaire falta. I per si tot això fos poc, convertiren la seva casa —que devia ser ben gran— en un hospital amb capacitat per a un milenar de llits. Per això ell és conegut amb el sobrenom de Julià l’hospitaler, malnom que també s’aplica a un altre Sant Julià llegendari del segle VII.

Corrien mals moments per als cristians en aquelles saons, per la fúria anticristiana de la mala bèstia de l’emperador Dioclecià. I ell fou víctima del governador dit Marcià, a Antioquia, tot i que altres diuen que la feta succeí a Antinòupolis. Era un dia dels primers anys del segle IV. El dit governador el féu detenir i jutjar. Durant el judici, presidit per Marcià, va passar per allà una comitiva que anava a enterrar un difunt. El governador, en pla de mofa, li va demanar que ressuscitàs aquell difunt, i en un tres i no res el mort aixecà el cap més espavilat i content que un gínjol i lloant i glorificant Jesucrist. Més s’enrabià encara el governador, qui li dictà una fulgurant i cruel sentència de mort, i de passada donà la mateixa recepta al ressuscitat. Els posaren tots dos dins una bóta de pega ardent, però les flames no els socarraren ni un pèl. Els llançaren a les feres a l’amfiteatre, i aquestes romangueren impassibles com si acabassin de sortir de l’àpat més abundant de la seva vida. Finalment, com és costum en aquests casos, l’espasa o la destral segà el coll de les dues víctimes, que, ara sí, no es bategaren mai més. Al ressuscitat li durà poc l’alegria. I pel que fa a Basilissa també l’escabetxaren juntament amb totes les monges que dirigia. Per descomptat, també és santa, encara que una mena de «santa consort», que en el santoral continua sempre al costat del marit si bé totalment eclipsada per aquest.

La devoció per la santa parella va créixer ràpidament i ja estava ben consolidada en el segle VIII. La seva festa ha anat ballant dins el mes de gener, segons les èpoques i les esglésies cristianes. A Barcelona el tenien per patró dels botiguers de roba i a Mallorca, dels emigrants.

Julià és un nom llatí (Julianus), que significa ‘pertanyent a la gens (clan) Julia’, a la qual pertanyia una de les més il·lustres i antigues famílies romanes, amb membres tan destacats com Gaius Julius Caesar o el seu renebot, el primer emperador Gaius Julius Caesar Octavianus, conegut com a August. En honor a Juli Cèsar es va canviar el nom del cinquè més del calendari (ara el setè), que abans es deia quirinalis. I per això a aquest mes li diem juliol. Els noms Julius i Julia van ser  molt usual entre els romans, més encara quan els van adoptar molts esclaus de l’emperador quan van recuperar la llibertat. I també eren freqüents Julianus i el femení Juliana. En català també és un nom freqüent de sempre, i molt menys el femení Juliana.

De viles i vilatges que es diguin Sant Julià n’hi ha un bon grapat: Sant Julià de Cerdanyola, Sant Julià de Llor, Sant Julià de Ramis, Sant Julià de Vilatorta i molts més. I el nostre sant és patró de moltes viles, encara que no es diguin Sant Julià, com Campos, Morella, Argentona, l’Arboç, etc. A Campos, que a nosaltres ens cau més a prop, tal dia com avui celebren la festa patronal. La vespra s’avancen als altres i fan una nit de foguerons i gresca i una animada festa entorn del Freu, un peix monstruós sortit de la platja de les Covetes que treu foc per la boca i escalfa l’ambient. L’endemà hi ha missa solemne, cossiers, goigs i adoració de les relíquies del sant, que encara que morís tan lluny alguna cosa li tocà a la vila campanera.

I Sant Julià també contribueix al refranyer que anuncia l’allargament del dia en aquest temps, mesurat amb les passes de diversos aninals: «per Sant Julià una passa de ca», o, amb una visió més optimista, «per Sant Julià cent passes de marrà».  I «per Sant Julià guarda el vi i guarda el pa», que ara no en tenim fretura però en altres èpoques havien de fer les llesques primes.

Molts d’anys a tots els Julians, i si a la sala hi hagués alguna Basilissa, la mateixa felicitació per a ella.

Sant Julià i Santa Basilissa a l’església del mateix nom de Valladolid.

1 comentari

Índex d’un santoral interromput (sanctus interruptus)

He pensat que podria tenir alguna utilitat fer un índex de tots els articles que vaig escriure sobre sants i altres herbes durant un grapat de mesos en aquest mateix blog. La sèrie va quedar interrompuda per manca de temps disponible, però potser algun dia la reprendrem. En tot cas, aquí teniu junts els enllaços a tots aquells articles, cosa que pot ajudar a facilitar-ne la localització per si algú tingués l’estrany pensament de llegir-los o rellegir-los.

La llegenda àuria

2 comentaris

Sant Jordi

Hi havia una vegada un poble que vivia feliç, com tots els pobles dels contes. Fins que un dia aparegué no se sap d’on un drac immens i horrible, poderós i malvat, que sembrà tota la contrada de mort i destrucció. Per tal d’apaivagar-lo la gent del poble decidí de lliurar-li cada dia una persona, triada per atzar. El monstre es menjava la pobra víctima, quedava satisfet i no feia desastres més grans. Fins que un dia la macabra rifa diària volgué que la víctima fos la filla del rei, una princesa jove, bella i dotada amb totes les gràcies. La gent tot d’una volgué impedir aquell reial sacrifici, i sorgiren molts de voluntaris per a ocupar el lloc de la princesa, però el rei, just i imparcial, va manar que s’acomplís allò que la sort, o la dissort, havia decidit. La princesa s’acomiadà de la família i de la gent del poble, que entre llàgrimes i dolor la veieren partir a peu i desaparèixer en el camí que menava al bosc on campava la bèstia. Però heus ací que quan faltava poc per a arribar-hi, aparegué un cavaller fort i valent, muntat dalt d’un bell cavall blanc i portant a la mà una poderosa llança. La princesa li demanà que fugís, que prop d’allà hi havia un drac perillosísim que podria posar fi a la seva vida. Encara no ho havia acabat de dir quan el monstre es presentà, traient foc per la boca i llançant bramuls espantosos. El cavaller s’hi enfrontà ben decidit i després d’un dur combat va aconseguir clavar-li la llança al coll, cosa que deixa el drac mig mort. Cavaller i princesa anaren al poble, on foren rebuts amb la més gran de les joies. Anaren a cercar el monstre i el remataren enmig de la plaça de la vila. De la sang de l’animal en sortí un roser que féu obrir una rosa vermella, que el cavaller tot d’una tallà i oferí a la princesa. El rei volgué casar la seva filla amb aquell cavaller enviat per la Providència, però l’home refusà dient que no la mereixia i que havia de continuar el seu camí. El cavaller s’acomiadà de tothom i desaparegué en la llunyania, sobre el seu cavall blanc i portant amb ell la imatge de la bella princesa i el flaire de la rosa. Era Sant Jordi.

I segons la tradició catalana el poble era Montblanc. La tradició catalana és l’enèsima versió d’un mite —l’heroi que salva una princesa d’un monstre— que ha pres la seva forma en els diferents països. Un mite, però, que ja trobam entre els sumeris i que reviu en totes les cultures antigues. L’epopeia egipciana, revifada a Roma, del déu Horus que clava una llança al coll d’un crocodil. L’epopeia de Perseu contra la medusa. Els europeus, a l’Edat Mitjana, en vam fer el mite de Sant Jordi. Però qui era Sant Jordi?

Personatge llegendari, sant de dubtosa existència, com tants de sants, promoguts per un cristianisme ascendent que necessitava herois i mites per a la seva expansió. La primera referència coneguda és en un document del segle V, on pot haver-hi una confusió entre el nostre personatge i un Jordi de Capadòcia, un arrià del segle IV que fou bisbe d’Alexandria i enemic mortal de Sant Anastasi, que estigué embolicat en lluites entre sectes cristianes i morí violentament a mans dels seus enemics. En el segle IV la devoció al sant estava estesa per l’Imperi Romà d’Orient, i el 350 es va construir a Lod una església on es creia que descansaven les restes del nostre heroi. El seu nom després aparegué a l’Alcorà i fou venerat pels musulmans tant com pels cristians. A l’Occident la fama del sant hi va arribar més tard i sobretot per la via dels croats, que el descobriren quan prengueren Diòspolis als turcs. Els croats van difondre el personatge i la seva llegenda de la lluita contra el drac —potser generada per una falsa interpretació d’alguna pintura—, que va ser recollida a la Llegenda àuria del tantes vegades esmentat Jacobus de Voragine. La llegenda va convertir-se en un símbol de la lluita contra el mal, i en algun país, com Suècia, de la lluita contra algun ocupant estranger de la pàtria. Sant Jordi ràpidament va esdevenir un dels sants més admirats i venerats a tot l’Occident cristià, patró de Catalunya, Aragó, Anglaterra, Portugal i altres països, i de ciutats com Alcoi, Gènova, Venècia, Nàpols i moltes més.

A Catalunya i Aragó es crearen llegendes que deien que Sant Jordi es presentava a les batalles, amb lluent armadura blanca marcada amb la creu vermella, per a ajudar els nostres comtes o reis. Per exemple, es creia que va ajudar el rei aragonès Pere I a guanyar la batalla d’Alcaraç (1094) contra el rei àrab de Saragossa. Per això va ser declarat patró de la noblesa de la corona d’Aragó. També es presentà els dies de la conquesta de Mallorca i de València i va multiplicar la força de les tropes catalanes. Per a festejar el cavaller patró dels cavallers, aquests feien justes i torneigs als borns, de gran solemnitat. Pere el Catòlic fundà l’orde de Sant Jordi d’Alfama, el 1201, que tingué poder i possessions importants. A Mallorca després de la Conquesta reberen unes terres que precisament es digueren el Prat de Sant Jordi, on hi hagué un oratori dedicat al Sant que donà després nom al poble de Sant Jordi. El 1460 es va crear a Mallorca la Confraria de Sant Jordi, institució que agrupava els nobles de l’illa amb la finalitat de defensar els seus privilegis. Va durar fins al 1743, en què  cedí el seu lloc a la Societat Econòmica d’Amics del País. Retien culte al patró a l’església de Sant Francesc, a la façana de la qual podeu veure un Sant Jordi esculpit en pedra en lluita contra el drac. A Mallorca la festa de Sant Jordi es va implantar el 1407 i al Principat, el 1427. A València ja se celebrava el 1343. Això no obstant, en el nostre país fins a temps moderns Sant Jordi no era un sant de devoció popular, per la seva vinculació amb l’aristocràcia. Hi havia poques esglésies a ell dedicades i el nom de Jordi durant molt de temps només fou posat als membres de la noblesa.

Segons tota la tradició esmentada, del primer document fins a Voragine, Sant Jordi era nascut a la ciutat judea de Lod (antiga Lydda) cap al 275, fill d’un militar romà. Li posaren Georgius (del grec Georgios, que vol dir ‘pagès’). Però no va ser pagès sinó militar com son pare, i com a tal va fer carrera i va arribar a tenir un càrrec a la guàrdia imperial. Com son pare, era cristià, cosa que el va fer xocar amb el poder de Dioclecià. Aquest va ordenar depurar els soldats cristians i provar els altres fent-los oferir sacrificis als déus de Roma. Jordi es rebel·là i va fer grans proclamacions públiques de cristianisme, per la qual cosa va passar per les conegudes sessions de tortura del regnat de Dioclecià. Una roda amb espases el va espelleringar i matar tres vegades,  però tres vegades va ressuscitar. Com en tots els casos que hem anat veient, al final el resistent és decapitat i s’acaba la història.

Als Països Catalans avui és el dia del llibre i de la rosa, i molts consideren la diada d’avui com la festa dels enamorats, equivalent a Sant Valentí. El costum de regalar roses a les enamorades és molt antic, si bé era propi només de certs estaments socials. Amb tot, en el segle XVIII al carrer del Bisbe de Barcelona es feia la fira de roses o fira dels enamorats, a la qual acudien els promesos, els nuvis i els qui feia poc que eren casats. A partir de 1914 l’oferiment de roses va ser promogut per la Mancomunitat i va esdevenir un fet completament popular i un dels trets distintius de la cultura catalana. Els orígens del dia del llibre s’han de cercar en l’establiment de la Fiesta del Libro Español el 1926 per Alfons XIII, situat en el 7 d’octubre, dia del naixement de Cervantes. El 1930 es va passar al 23 d’abril, dia de la mort de Cervantes, i va ser reanomenat Dia del Libro. Inicialment la festa va arrelar particularment, o únicament, a Barcelona, on es mesclà amb la tradició de les roses. El 1995 va ser declarat per la Unesco Dia Internacional del Llibre, aprofitant la coincidència de la mort de Cervantes, de Shakespeare i de Garcilaso de la Vega (1616).

Feliç dia de Sant Jordi, en què els carrers s’ompliran de roses, llibres, llaços i persones alegres. I molts d’anys a tots els Jordis, Jordines i Georgines.

 

 

Cap comentari

“Santa Glòria”

Si per Nadal fan festa els Nadals, per Pasqua haurien de fer-ne els Pasquals (Pasqual vol dir ‘nascut per Pasqua’), però com que això del santoral no és matemàtica, els Pasquals fan festa un altre dia. També podrien fer festa els Anastasis i les Anastàsies, nom relacionat amb el grec anastasis, que vol dir ‘resurrecció’. Però tampoc. En canvi, sí que fan festa avui les Glòries, perquè avui és el Diumenge de Glòria. Glòria és una paraula que s’ha anat carregant semànticament amb el pas del  temps i en el context del cristianisme. Del llatí gloria, que es va emprar en la Bíblia per a traduir el grec doxa, que significa ‘opinió’ (vegeu ortodòxia) i per extensió ‘honor, bona reputació’, i aquest (doxa) s’havia emprat en la bíblia grega per a traduir diverses paraules hebrees.

Avui és Pasqua, una festa creada pel cristianisme que celebra la resurrecció de Jesús. Naturalment, el fet celebrat és una qüestió de fe dels cristians, que segueixen allò que es diu en els evangelis. Altres que donen alguna credibilitat a aquests textos però no creuen en miracles parlen de recuperació després d’una mort aparent, robatori del cos o altres hipòtesis. I, com ja vam dir en el moment corresponent, altres creuen que no hi ha cap evidència històrica de l’existència de Jesús. Aquí no entram en aquests debats; només ens interessen les tradicions.

I ens interessa de saber que Pasqua és la més important de les festes cristianes i la primera que es va celebrar. Abans que Nadal i totes les altres. Els primers cristians, que mantenien la condició de jueus, celebraven la Pasqua jueva, la festa que commemorava la sortida dels hebreus d’Egipte, on els tenia segrestats el faraó. Ja se sap —bé, els més joves potser no— que aquest alliberament es va aconseguir després que Déu enviàs als egipcians deu plagues terribles i d’intensitat progressiva. Deu plagues són moltes plagues: als illencs i als valencians només ens n’ha enviat una i ja sabem com és de dur. La desena va tenir uns danys col·laterals impressionants i un tant incomprensibles en un Déu infinitament just: la mort de tots els primogènits d’Egipte. Després que Moisès donàs instruccions als seus que fessin pa sense llevat, que matassin un xai i empastifassin amb la sang les rebranques dels portals, un àngel sense manies va passar per l’espasa totes les pobres criatures de les cases sense portals ensangonats. La Pasqua jueva se celebra a mitjan mes de Nisan (equivalent a març o abril), tot regit pel calendari lunisolar jueu.

Cap al segle II els cristians començaren a celebrar la Pasqua en commemoració de Jesús. Però aquesta Pasqua cristiana continua molt lligada a la Pasqua jueva. Jesús va ser mort a l’inici d’aquesta, segons els evangelis, el 14 de Nisan, el dia que mataven els xais. Després del Darrer Sopar, en què precisament Jesús i els apòstols celebraven la Pasqua. I en aquell segle II es produeixen grans controvèrsies sobre quin dia s’havia de fer la celebració. Mentre a Orient commemoraven la mort de Crist el dia de la Pasqua jueva (que no queia en un dia de la setmana fix), a Roma celebraven la resurrecció el diumenge següent. Després de grans discussions, el concili de Nicea (325) va establir que Pasqua seria el diumenge —el primer dia de la setmana— després de la primera lluna plena de la primavera. És a dir, la primera lluna plena després de l’equinocci de primavera, que encara que astronòmicament no és fix, a efectes eclesiàstics sempre és el 21 de març. A partir del dia de Pasqua es fixa tot el cicle festiu: el Dijous Llarder o Gras, que obre el Carnaval o Carnestoltes (Darrers Dies a Mallorca), el Darrer Diumenge i el Darrer Dia, que el tanca; el Dimecres de Cendra, que comença els quaranta dies de la Quaresma, el Dia del Ram, el Dijous Sant i el Divendres Sant  i Pentecosta o Cinquagèsima, cinquanta dies després de Pasqua. Diguem també que la vinculació de Pasqua al diumenge va anar associada a la pràctica entre els cristians de guardar aquest dia com a dia del Senyor (dies Dominicus). El 321 Constantí declarà el diumenge com a dia de descans obligatori.

El cicle pasqual ha creat un complex món de tradicions i de cultura popular, una part desapareguda o quasi. Les gresques del Carnaval amb les rues i abans amb les visites de les disfresses o fresses; anar a prendre cendra el Dimecres de Cendra; la vella rígida Quaresma, un invent del papa Gregori el Gran, que  generà el costum de tallar cada setmana una de les set cames d’una figura d’una dona (a Mallorca, la Jaia Quaresma); la benedicció de les palmes el Dia del Ram, una part de les quals els pagesos duien a enterrar per a obtenir bones collites; els Dotze Sermons en el mateix diumenge del Ram; els quaresmers, que en aquest temps s’inflaven de fer sermons; els monuments o Cases Santes a l’altar major de les esglésies; el silenci de les campanes el Divendres Sant, substituïdes per les matraques o maçoles; el renou de les  roncadores que passejaven els infants; el Salpàs passant el dissabte per les cases a beneir les panades i aconseguir-ne una bona col·lecció per a la Santa Mare Església; les processons del Dijous Sant i del Divendres Sant, al nostre país recollides i silencioses abans de la seva completa espanyolització; les passions, el Davallament; el toc de glòria el diumenge de resurrecció de matí, que anunciava el final de la Quaresma i l’atac a les panades; la processó de l’Encontre o l’Encontrada —entre Jesús i Maria— el dia de Pasqua amb gran repic de campanes; les panades, crespells i rubiols; la mona de Pasqua; els dinars familiars de Pasqua i la Segona Festa, dia en què a Mallorca els infants anaven a besar mans als avis i oncles; els pancaritats el Dia de l’Àngel (diumenge següent a Pasqua); la festa de l’Ascensió, que veia créixer les ametlles (per l’Ascensió ni és ametla ni ametló); Pentecosta (per Cinquagema l’ametla ja es plena); i, per a tancar el cicle, la gran processió del Corpus. Em crida l’atenció el costum del Dijous Sant de fer els fasos, dit també ofici de tenebres, és a dir una pràctica litúrgica del Dijous Sant consistent a recitar quinze salms i apagar un ciri després de dir cada psalm fins que el conjunt dels quinze ciris (en forma de triangle) queda completament apagat. Sembla que el mot fas ve del llatí face (‘torxa’). Després d’aquell ofici era costum que els al·lots picassin a terra i sobre els mobles de l’església, fent un renou infernal, amb diversos instruments, com masses a Barcelona o amb el “garrot” d’una branca de palmera. Això es deia fer el fas, fer els fasos o matar jueus (en temps llunyans els pobres jueus per Setmana Santa ho solien passar ben malament). Per aquest motiu les dites branques de palmera es digueren fassos  a Mallorca, i la palmera, fasser. D’aquest costum sorgí, a més, l’expressió fer el fas damunt algú (abusar d’ell), que amb el temps es transormà en fer el feix damunt algú.

No acabaríem mai si volguéssim continuar parlant de tot el que la festa de Pasqua ha produït en la nostra cultura. Ens aturam i tornam al principi. Avui fan festa les dones que es diuen Glòria. Doncs que sigui per molts d’anys, amén.

 

 

Cap comentari

Santa Dolors i Santa Lola

Avui és el dia que tradicionalment s’ha dit Divendres de Dolors, una festa catòlica creada el 1727 pel papa Benet XIII i dedicada a la Mare de Déu dels Dolors, una antiga advocació que sorgí a l’Edat Mitjana. Cau sempre el divendres anterior al Divendres Sant. Una altra festa també dedicada a la Mare de Déu dels Dolors va ser establerta en el calendari catòlic romà el 1814 pel papa Pius VII i es va fixar en el tercer diumenge de setembre, però el 1913 es va traslladar al 15 de setembre fixament. Amb la febre de moure sants que va pegar al Vaticà en temps del concili Vaticà II, la festa d’avui va ser suprimida (1969) i ara oficialment (o litúrgicament) només se celebra el 15 de setembre. Però a nosaltres no ens interessen les celebracions vaticanes sinó les tradicions que aquestes han generat, entre elles això de dir molts d’anys o per molts anysfelicitats no, si us plau— a la gent en un dia determinat. I avui toca dir molts d’anys a les dones que es diuen Dolors o Lola. Amb tot, sembla que aquestes estan dividides, i mentre unes ho celebren avui, altres ho fan el 15 de setembre.

La devoció a la Mare de Déu dels Dolors (Nostra Senyora dels Set Dolors, la Mare de Déu Dolorosa, Mater Dolorosa, Beata Maria Virgo Perdolens, etc.) és molt antiga. Els mateixos anys que Jaume I conqueria Mallorca, un grup de nobles florentins (set exactament) van fundar l’orde dels Servents de Maria (Ordo Servorum Beatae Mariae Virginis), i aquest orde va dur al registre de patents el denominat roser —rosari deu ser castellanisme— dels Set Dolors. Consisteix en set sèries de set bolletes enfilades i separades per set medalles on es representen el set dolors de Maria. El 7 és un dels nostres nombres màgics. La Mare de Déu dels Dolors és representada en algunes ocasions amb set espases que li travessen el cor.

Els set dolors fan referència a set moments de la vida de Maria en què la pobra dona va passar per tràngols terribles. El primer, quan Maria va presentar Jesús al Temple i Simeó li va profetitzar que “una espasa et travessarà l’ànima”. Qualsevol no s’aco…quina davant un profetitzador solvent com aquell. El segon, quan va haver de fugir cametes me valguen cap a Egipte amb Sant Josep perquè Herodes volia liquidar el nin abans del que deia el guió. El tercer, quan va perdre pel Temple el seu fill durant tres dies i no hi havia manera de trobar-lo. A mi em va passar una vegada (i només per un dia) i sé què és. El quart, quan es trobà amb el fill carregat amb la creu camí del patíbul. Quin xoc. El cinquè, el moment de la crucifixió. Els claus a les mans han de fer molt de mal. El sisè, quan va rebre el cos de Jesús baixat de la creu. I el setè, quan mirava com l’enterraven. Déu n’hi do, quin patiment per a una mare. I per a totes les mares del món que han vist un fill o una filla assassinat, executat, mort en accident o de malaltia o empresonat. Set espases anònimes han travessat milions de cors anònims en els set continents —deixau-me posar en pla anglòfon perquè quadri— en la història d’aquesta turmentada espècie nostra.

L’entusiasme per la Mare de Déu dels Dolors és molt gran a Espanya, especialment al sud. Li diuen també la Dolorosa, la Virgen de la Amargura, la Virgen de las Angustias, etc. I és venerada i passejada amb passió durant la Setmana Santa, especialment l’andalusa, amb belles imatges dels grans imagineros. El nom Dolores també deu ser una creació espanyola. La prova és que en algunes llengües europees es diu Dolores o formes que deriven d’aquest (anglès Dolores, Delores, Deloris, Delora i no Sorrows, com seria d’esperar). No sé quan degué entrar a les nostres terres continentals. A Mallorca la introducció del nom és recent (comença tímidament en el segle XIX, segons Antoni Llull Martí) i va entrar amb la forma castellana Dolores, sovint transformada en Doloris. A Menorca també es diu així: quin menorquí no ha cantat la cançó Doloris tenia un nóvio. Dolores va generar en espanyol l’hipocorístic Lola (com en català Eulàlia va generar Laia), un nom que es va fer conegut internacionalment gràcies a la novel·la Lolita, de Vladímir Nabókov, portada al cinema dues vegades. Al seu torn el terme lolita s’ha generalitzar per a designar una adolescent molt seductora, especialment si és menor d’edat.

Segons Amades, el Divendres de Dolors a Barcelona se celebrava una fira de llaminadures al carrer del Bon Succés. Diversos oficis tenien per patrona la Mare de Déu dels Dolors, i les dones gràvides li resaven unes oracions durant set divendres seguits. A Mallorca els infants feien la primera comunió el Divendres de Dolors i després seguien la tradició d’anar a demanar perdó. És a dir, demanar perdó a tots els familiars per les ofenses que els haguessin pogut fer.

Doncs molts d’anys a les Dolors i a les Loles.
I ara una extraordinària peça musical pensada per al dia d’avui: Stabat Mater, un himne medieval dedicat a la Mare de Déu dels Dolors, en una versió barroca de Giovanni Battista Pergolesi (1710-1736), la mare del qual també degué saber què era el dolor.

Stabat Mater dolorosa iuxta crucem lacrimosa dum pendebat filius.

 

 

 

Cap comentari

Sant Gabriel

Avui és Sant Gabriel. Segons la vella tradició, no segons els calendaris oficials actuals. Sant Gabriel és una altra víctima del papa Montini, qui el 1969 el va traslladar al setembre, amuntegat amb els altres dos arcàngels, Miquel i Rafel.

Amb Sant Gabriel deixam els homes i les dones de carn i passam a una categoria més desconeguda i intrigant, els àngels. Però què dimonis és un àngel? El diccionari ens dóna la definició “Ésser espiritual que, segons les religions bíbliques i alcoràniques, és intermediari entre Déu i l’home”. Però un servidor es declara incompetent per a entendre què vol dir ésser espiritual i fins i tot esperit, llevat del que venen a les farmàcies. Doncs ho deixarem així. Si això no ve de més enrere, que segurament sí, els àngels ens apareixen a la religió hebraica. Àngel és una paraula que ve de l’hebreu malakh, que vol dir ‘missatger’. D’aquest malakh es formà el grec aggelos o angelos; d’aquest, el llatí angelus i d’aquest, el català àngel. El primer àngel documentat que va exercir la funció de missatger de Déu va ser aquell que va aturar la mà d’Abraham quan aquest es disposava ni més ni pus que a escabetxar el seu propi fill. Un altre —aquest identificat: Gabriel— va anunciar a Maria una gravidesa tan gloriosa com enigmàtica. Un altre tranquil·litzà Sant Josep quan ja pensava que mai més no es podria posar el capell. Una legió d’àngels anuncià als pastors el naixement resultant d’aquella gravidesa. Un àngel consolà Jesús i li degué dur noves del Pare a l’hort de les Oliveres. Un àngel o uns quants comunicaren a les Santes Dones la resurrecció de Crist. Àngels diversos aparegueren als sants i els donaren instruccions quan anaven més desorientats. I, en fi, els àngels sempre apareixen en el moment més oportú per a anunciar alguna cosa important o portar una ordre de la superioritat. Lament profundament que cap d’ells no s’hagi dignat de venir-me a veure i fer-me saber quan serà que passarà alguna d’aquestes coses que tant esper. No sabem quants d’àngels hi ha, però deu ser una cosa grossa: si tenim en compte que hi ha un àngel que protegeix cada persona, com a mínim hi ha d’haver al voltant de 6.000 milions d’àngels, i ja no diguem si hi ha éssers igualment protegits a altres parts de l’Univers. Sort que no mengen ni consumeixen recursos. Tampoc no sabem si hi ha àngeles, tot i que el sexe dels àngels és un dels temes que més ha estat debatut entre els humans. La iconografia ens els mostra com a éssers amb forma humana, rossos, exageradament joves, de pell fina i faccions delicades —cosa que no ens ajuda gens en el referit dilema del sexe— i amb unes ales immenses, tot i que normalment estan aterrats i no en situació de vol. L’angeleria té una jerarquia que la fa assemblar a una institució militar. Sant Tomàs d’Aquino, que entenia molt d’àngels —es veu que havia parlat amb molts— diu que estan organitzats en una escala de nou graus: àngels rasos, arcàngels, principats, potestats, virtuts, dominacions, trons, querubins i serafins. Els darrers, que tenen tres parells d’ales, com Àngel Colom, són l’alta aristocràcia angelical, resident prop de Déu com els grans nobles voltaven el monarca. Com se sap, en el principi dels temps, una facció dels àngels liderats per Llucifer o Satanàs, es van insubordinar i van ser castigats a l’Infern. I es convertiren en els dimonis, lletjos, peluts, amb la pell vermella i amb banyes.

Passem a Sant Gabriel. Aquest és un arcàngel, és a dir, un àngel del segon grau de l’escala. Com si diguéssim un suboficial o un tinent. Els arcàngels són un grup selecte, més gran o més petit segons les religions, però sempre un grup reduït: els tres clàssics que veneren les tres grans religions (Gabriel, Miquel i Rafel) i alguns altres que aquí no els coneix ni sa mare, llevat del primer (Uriel, Suriel, Ragüel, Remiel, Zadkiel, Jofiel, Haniel o Camael). Tots tenen un nom que acaba en –el, que és una de les paraules per a referir-se a Déu en hebreu. El seu nom, teofòric, significa, doncs, alguna cosa relacionada amb Déu. Sant Gabriel, el missatger per excel·lència, devia ser agraciat amb altes qualitats, perquè el cap suprem li encomanava les missions de més categoria i el contacte amb la gent més distingida. Com hem dit, anuncià a Maria el naixement del seu fill Jesús i la mateixa cosa va fer amb la mare de Joan el Baptista, Santa Elisabet; molt abans es presentà al profeta Daniel i li donà explicacions de les seves visions, dictà a Mahoma tot l’Alcorà —quina feinada i quina preparació— i acompanyà aquest profeta en la seva ascensió al cel. Qualsevol dia es presentarà a Artur Mas i li comunicarà quan ha de convocar el referèndum. Li agrada la lluna i el color blau, és representat amb un lliri blanc a la mà i en l’altra té una trompeta preparada per a anunciar la fi del món i cridar tothom a formar per al Judici Final.

Gabriel significa ‘força de Déu’ o ‘home de Déu’. És un dels noms molt usuals en el nostre país, on també és un cognom. A l’Edat Mitjana era poc usual —va agafar força a partir del segle XV— i no hi ha cap poble que es digui Sant Gabriel, ni grans esglésies antigues dedicades a aquest sant. Hi ha una forma femenina Gabriela, molt menys usual que Gabriel. A Mallorca s’ha usat tradicionalment l’hipocorístic Biel, que podria ser contracció de la variant alterada Grabiel, però no té per què ser necessàriament així, perquè aquesta variant no la tenim per usual ara a l’illa. Briel hauria pogut derivar aviat en una forma més simple i pronunciable, Biel. En canvi, sí que s’ha usat la forma Cabriel, amb canvi de consonant, que també es troba en alguns dialectes italians. Quan jo vaig néixer, els meus avis materns van fer mans i mànigues perquè a mi no em diguessin Biel —que no els agradava— sinó Gabriel, i aquest és el nom que m’han dit sempre en família. Però la generació dels avis no em va dir mai Gabriel sinó Cabriel. Al meu avi patern tothom li deia Biel, però, segons l’àvia, de petit li deien Cabriel. Gabriel, amb g o amb c, és el nom que m’ha dit la gent que m’estima, i el nom que ens agrada és aquell que hem sentit de llavis dels qui ens estimen. Ja em disculpareu aquesta digressió interessada.

El dia de Sant Gabriel es va celebrar durant molts de segles el 24 de març, que durant l’Edat Mitjana era el darrer dia de l’any (vegeu l’article corresponent al dia de Cap d’Any). El dia 25 de març s’ha celebrat sempre l’Anunciació (feta per Sant Gabriel, evidentment), just nou mesos abans del naixement de Jesús. És el que toca: el naixement es produeix nou mesos després de la concepció, i en aquest cas se suposa que la concepció coincideix amb la visita de Gabriel a Maria, i amb això no vull insinuar res. Amb tot, en els calendaris del començament del segle XIX la festa era el 18 de març. Sembla que es va tornar a implantar el 24 l’any 1921.

Doncs que durant molts d’anys més ho puguem continuar celebrant, amb esclat de flors i primaveres.

 

2 comentaris

Sant Josep

Avui és Sant Josep. Sant Josep de Natzaret, però això no cal dir-ho, perquè aquest és el Sant Josep per antonomàsia i el primer sant d’aquest nom de la cronologia. I Josep és un dels grans noms dels Països Catalans. De Joseps, Joans i ases n’hi ha per totes les cases.

Nom hebreu, evidentment, que significa ‘Déu augmenta’. No que augmenta ell, que com que és infinit ja no pot augmentar més, sinó que ens agumenta a nosaltres el que tenim, tot i que d’ençà del 2007 deu estar de vacances o desaparegut. En hebreu és Yosef, nom molt antic (recordem que aquest era el nom del fill onzè de Jacob). De l’hebreu va passar a l’àrab amb la forma Yusuf, al grec Iosephos i al llatí Iosephus, d’on ve el nostre Josep i l’equivalent en totes les llengües, fins i tot el xinès Yue se. En llatí ja hi havia les variants Iosephus i Iosepus, que donen les formes amb f o ph (anglès Joseph, francès Joseph, alemany Josef) o amb p (italià Giuseppe, finès Jooseppi). Els que tenen peresa articulatòria diuen José (espanyol i portuguès). En català s’imposà la forma Josep sobre Josef. Ha generat una forma femenina, Josepa o Josefa, i la variant Josefina, i aquesta, l’hipocorístic Fina. En totes les llengües romàniques hi ha un hipocorístic masculí curiós: en català Pep (contracció de Josep) o Bep a Menorca; en espanyol, Pepe (contracció de l’antic Josepe); en italià Peppe, Beppe, Beppo, Geppe, Geppetto, etc.). No faceu cas de la llegenda urbana espanyola que diu que Pepe correspon a les sigles PP (padre putativo). En tot cas, aquestes sigles corresponen a una altra cosa que sí que és ben putativa.

Deia que Josep avui és un gran nom, un dels més estesos en el món, però no sempre ha estat així. En el nostre país, durant l’Edat Mitjana no hi havia ningú que es digués Josep, llevat dels moros i els jueus, que no veneraven Sant Josep, sinó l’esmentat fill de Jacob. Per què els cristians no tenien gens de simpatia pel nom de l’espòs de la Mare de Déu? Segons unes hipòtesis, perquè tampoc no en tenien gaire per un personatge que tenint una dona tan bella (d’acord amb les iconografies usuals) va viure tota la vida sense donar-li una mica de gust, i l’esposa va tenir un fill que vés a saber de qui era, però no de l’espòs, segons les ortodòxies. I ja se sap que hi ha coses que no són ben vistes. Però segons altres hipòtesis, els cristians no es posaven Josep perquè aquest era considerat un nom de moros i jueus, i calia diferenciar-se. Sigui com sigui, els nostres avantpassats medievals no tenien gaire devoció al pare no biològic de Jesús. No hi ha toponímia medieval sobre Sant Josep i als centres històrics de les ciutats trobareu esglésies dedicades —en època medieval— a qualsevol sant però no al desdenyat fuster verge.

Una festivitat de Sant Josep sembla que ja estava establerta en el segle X, però restava limitada a les grans abadies benedictines, els únics llocs on hi havia una certa devoció cap al sant. El nom Josep es començà a imposar tímidament a partir del segle XVI, que és quan la devoció —i rehabilitació— de Sant Josep va començar a escampar-se. Hi van contribuir especialment els frares carmelitans, els jesuïtes i la Contrareforma. En el segle XVII va començar la veneració de la Sagrada Família, és a dir Josep, Maria i Jesús. Els barcelonins i especialment l’arquitecte Gaudí en saben alguna cosa. El 1870 Pius IX va proclamar Sant Josep patró de l’Església Universal i, de passada, sant patró de la lluita contra el comunisme, què te pareix? I el fuster va anar agafant el paper de protector o patró de les famílies, els pares, les mares, els casats, els casadors, els viatjants, els immigrants, els fusters, els artesans, els agents immobiliaris, els enginyers i els treballadors en general. El 1890 Lleó XIII va declarar el dia de Sant Josep festa de precepte. El 1955 Pius XII va establir, a més, la festa de Sant Josep Obrer el dia 1 de maig, contraprogramant el Dia Internacional dels Treballadors o Festa del Treball, creat pels socialistes el 1889.

Sant Josep és un personatge realment misteriós. Només en parlen els evangelis de Mateu i de Lluc, i sols hi fan referència quan parlen del naixement de Jesús i quan el de Lluc conta l’episodi aquell en què Jesús, amb 12 anys, es perd i el troben en el temple discutint amb els doctors. En els textos canònics ja no hi ha cap altra referència fins que en parlen els pares de l’Església (Justí el Màrtir, Orígens, Ciril de Jerusalem, Ambròs, etc.). Els evangelis diuen també que era tekton, paraula que s’ha traduït per fuster, però que ben bé es pot traduir per artesà en general, o sobretot els qui treballen fusta, ferro o pedra. Jesús, segons la tradició, feia de fuster, o el que sigui, amb son pare fins que començà l’activitat pública. Josep, sempre segons les fonts cristianes, sembla que aleshores ja no hi era. Altrament hauria recollit el cos del seu fill després de la crucifixió, cosa que va fer Josep d’Arimatea. Ja se sap que l’Església catòlica diu que era casat amb Maria però que vivien com si fossin germans; altrament l’esposa no hauria pogut gaudir de la perfecció de la virginitat perpètua, com exigia el guió. Segons l’evangeli, quan després d’uns quants mesos de feina a la construcció, Josep tornà a casa es trobà la seva dona amb un bombet i tot d’una pensà a repudiar-la. Però un àngel li va treure les castanyes del foc, i la parella continuà fent vida normal sense que els veïns s’escandalitzassin per res. Tanmateix, l’Església ortodoxa, d’acord amb el protoevangeli de Jaume (Jaume el Just), creu que Josep i Maria només estaven promesos i que l’home era vidu d’una altra dona dita Salomé, amb qui tenia alguns fills: els germans de Jesús esmentats en els evangelis, Judes, Josep, Jaume (el dit Jaume el Just, que fou el cap de l’Església de Jerusalem), Lísia i Lídia. Segons  el dit protoevangeli, Déu va triar un Josep vidu i vell per a vetllar per Maria, i, tot i que es casaren, l’edat de l’afortunat va determinar un matrimoni sense sexe i la reproducció va anar a càrrec de l’Esperit Sant. Seguint aquesta línia, la Història de Josep el fuster, un text apòcrif escrit a Egipte en el segle V, explica que Josep, a 99 anys i després de la mort de la seva dona Salomé, va tenir cura de Maria, de dotze anys, i s’hi casà quan la nina en féu catorze. I el provecte marit va tenir la sort de viure fins a 111 anys, gaudint de bona salut i treballant a la fusteria fins al darrer dia. En qualsevol cas, la figura de Josep era inicialment incòmoda per als primers teòlegs, que no sabien fer encaixar tots els fets: matrimoni, paternitat, virginitat, i àdhuc el problema que creava el fet de la paternitat no biològica de Josep per a fer quadrar la descendència directa de Jesús del profeta David (Josep sí que n’era descendent directe, però llavors Jesús?). Però als teòlegs al final tot els quadra, i ja deia Sant Tomàs d’Aquino que la figura de Josep era necessària i s’ajustava naturalment als plans divins. Sense un marit, encara que de pantalla, una Maria prenyada podria haver estat acusada de pecadora i acabar la vida a cops de mac abans de néixer el Redentor.

Curiosament —i ben curiosament—, no se sap on és enterrat el seu cos, ni sabem que hi hagi cap relíquia a cap església, quan el costum és que els sants tinguin trossets de cos escampats per tot el món. Alguns teòlegs, com Francesc de Sales, van creure que Josep va ascendir al Cel en cos i ànima, com Jesús, Maria i Joan el Baptista, i algun papa (Joan XXIII) ha mostrat simpatia per aquesta creença.

No podem acabar sense dir que el dia de Sant Josep és el gran dia de les Falles, el dia de la crema de les grans escultures de fusta i cartó a la ciutat de València i altres municipis valencians. Una festa que té l’origen en la crema de fustes no útils per part dels fusters el dia del seu patró. La cosa va acabar cremant monuments de gran perfecció artística  que expressen munts d’ironia, sarcasme i crítica social.

A Espanya avui també se celebra el Dia del Pare. Una diada dedicada a la figura del pare —iniciada, igual que el Dia de la Mare, en els Estats Units al començament del segle XX— se celebra en molts de països, en els dies més diversos, però la celebració el dia de Sant Josep és una peculiaritat d’alguns països de tradició catòlica com Espanya, Portugual o Itàlia (no França). A Espanya va ser una creació de la segona meitat del segle XX deguda a Manolita Vicente (una mestra que el 1948 va començar a celebrar la festa pel seu compte a la seva escola de Madrid), Pepín Fernández (gerent de Galerías Preciados) i Ramón Areces (director gerent del Corte Inglés). Crec que amb això queda ben explicat tot.

I ja està bé per avui. Molts d’anys a tots els Joseps, Peps, Josepes, Josefes, Josefines, Fines i qualcú altre que pugui oblidar.

 

Cap comentari

Sant Gregori

Segons la tradició, avui és Sant Gregori, o més exactament Sant Gregori el Gran, un dels sants que van ser moguts per l’Església romana el 1969 (juntament amb Sant Macià i Sant Gabriel) perquè no els volien durant la Quaresma. A Gregori li va tocar anar al 3 de setembre. Els anglicans també el van traslladar al 3 de setembre, però els països d’altres tradicions cristianes (ortodoxos, orientals i protestants americans) continuen tenint oficialment la festa avui. Suposam que la majoria de gent del país que es diu Gregori celebra —si la celebra— l’onomàstica avui o —si fan cas als cadendaris oficials— el 3 de setembre. Ho dic perquè de sants de nom Gregori n’hi ha un caramull, i alguns anteriors al que avui ens ocupa, però el d’avui és el més important.

Gregori no és un dels noms més difosos al nostre país, però com a nom secundari sempre ha existit. És també un cognom, i tenim un poble dit Sant Gregori, a la comarca del Gironès. A Mallorca sospit que es devia dir usualment Guergori, amb alteració fonètica semblant a la que es féu amb Gabriel i Grabiel, perquè Guergori ha quedat com a malnom en diversos llocs. Si bé a Mallorca en el parlar col·loquial —tan donat als hipocorístics— els Gregoris han estat tradicionalment Goris. Més inusual deu ser la forma femenina Gregòria, tot i que existeix. Gregori és un nom d’origen grec, procedent de Gregorios, que significa ‘atent, vigilant’, del verb gregorien, ‘vigilar’. Del grec va passar al llatí, en què agafà la forma Gregorius. En llatí per una etimologia popular el nom va ser associat al mot grex gregis (ramat), amb la qual cosa va ser vinculat a la figura del pastor i així es va fer molt popular entre clergues i papes (hi ha hagut 16 papes amb el nom de Gregori). Aquests papes van promoure el nom en el món cristià en general, tot fent la competència a Gregory Peck, que el va promoure considerablement als Estats Units.

El nostre Sant d’avui també va ser papa: el primer de la col·lecció. Va néixer a Roma cap al 540 en una família noble (i ben cristiana), que vivia a una villa que curiosament era al carrer que ara es diu Via di San Gregorio. Son pare, Gordianus, tenia un càrrec a l’església romana, i sa mare encara va fer més carrera i va arribar a santa (Santa Sílvia). També tenia un avantpassat papa i tres ties monges, si bé una d’elles es va desmonjar i es va casar amb l’administrador de les propietats familiars. Gregori va rebre una bona educació en gramàtica, retòrica, lleis, història, música, matemàtiques, etc., però l’assignatura de llengua estrangera (grec, evidentment, no anglès) la va deixar oblidada i restà monolingüe, el pobre. Amb aquesta cultura es va dedicar a la política i va exercir el càrrec de prefecte de Roma. Però a ell l’estirava la religió, i, mort son pare, va convertir la seva casa del “centre històric” de Roma en un monestir, dedicat a Sant Andreu. Temps després, li va ser rededicat a ell, és a dir, a Sant Gregori. Aviat va prosperar professionalment: el papa Pelagi II el va nomenar ambaixador a la cort imperial de Constantinoble i li encarregà missions diplomàtiques, com la petició d’ajut per a combatre els llombards. Allà Gregori va tenir acalorades discussions teològiques amb el patriarca de Constantinoble, i, tornat a Roma i mort Pelagi, va ser elegit papa, càrrec que ocupà durant catorze anys (590-604).

De les coses que suposadament va fer com a papa destacarem el cant que en honor seu es diu gregorià, si bé aquest nom i l’associació amb el nostre papa no va sorgir fins al segle IX. Avui es creu que Sant Gregori no va ni inventar ni organitzar el cant gregorià. L’expansió d’aquesta música va ocórrer entre els segles X i XIII, tot i que pot haver-hi precedents a l’època gregoriana.

 

2 comentaris

Sant Macià

Avui és Sant Macià. I per Sant Macià l’oronella ve i el tord se’n va. El tord, si no ha caigut dins l’olla d’un caçador, se’n va cap al nord, cercant llocs més freds per a perpetuar l’espècie. I si el tord no se’n va per Sant Macià, fred encara farà. Per contra, les tumultuoses orenetes comencen a arribar discretament per aquest temps, si bé la major part arriben en massa per l’abril o pel maig, i estaran entre nosaltres, lliurades a l’activitat amatòria i reproductiva fins al final de setembre, en què, temeroses del fred, prenen els tapins cap a l’Àfrica.

No, no mireu el calendari, perquè els calendaris us diran que Sant Macià és el 14 de maig. Que diguin el que vulguin els calendaris i el papa de Roma, que el 1969 li va prendre al sant el seu dia tradicional que havia tingut durant mil anys. Per a nosaltres aquí el qui mana és la tradició, els tords i les orenetes. Així és que avui és Sant Macià i s’acaba.

I qui era aquest personatge de qui prenen el nom tots els Macians escampats pel món, amb el nom adaptat a les diverses llengües? Un apòstol, el tretzè, l’apòstol de substitució o de recanvi, com les rodes dels automòbils que previsorament esperen l’ocasió de la punxada per a entrar en activitat. La punxada va ser la de Judes Iscariot, que ja sabem quina la va fer, el molt iscariot. Doncs com que després de la feta i del suïcidi del traïdor aquella colla no podia quedar en onze membres i semblar un equip de futbol, diu el llibre Actes dels apòstols que una vegada que Jesús va haver ressuscitat i pres el vol cap amunt vers el Pare, els apòstols convocaren un càsting i reuniren la comunitat de seguidors —cent vint exactament— per a procedir a una elecció democràtica de qui havia d’ocupar la plaça vacant. Diu la crònica de l’acte que, fet el càsting, hi va haver dos candidats, un de nom Josep, Just o Barsabàs —no és gaire clar el nom— i un altre dit Macià, que és el qui va guanyar l’elecció. D’aquí en surt aquella dita popular que saben els mallorquins de certa edat i experiència: “de la desgràcia de Judes Sant Macià en tingué ventura”, que es diu quan algú treu algun benefici de la dissort d’un altre. Sant Macià és considerat advocat contra la falsedat i la traïdoria.

Molt poques coses sabem certes d’aquest individu. Si sortim dels Actes dels apòstols, atribuït per la tradició a l’evangelista Lluc, les altres fonts són diverses i contradictòries. Fins i tot hi apareixen una diversitat de noms per al nostre personatge: Tolmai (que seria “Tomeu”, però no Bartomeu, perquè ja vam veure que Bar-Tolmai vol dir ‘fill de Tolmai’), Zaqueu, Barnabàs, Natanael, etc. Segons la història de l’Església de Nicèfor, el nou i flamant apòstol d’elecció democràtica va predicar per diversos llocs fins que va ser crucificat per Geòrgia. Però altres tradicions diuen que va morir lapidat i decapitat a Jerusalem i, fins i tot, altres creuen que va morir de vell. Avui no tindrem, doncs, relat esfereïdor de brutalitat i sadisme. Segons la tradició grega les seves restes descansen a Gonio, un lloc de Geòrgia pròxim a la Mar Negra. I segons una altra tradició els ossos reposen a l’abadia de Sant Macià, a Trèveris (Alemanya), on van ser portades per Santa Helena, mare de Constantí i gran gestora de trasllats de relíquies de tota mena. I els italians creuen que són a la basílica de Santa Justina, a Pàdua. Ja sabem que això de les restes dels sants és com la qüestió de la pàtria de Colom: tothom les vol a casa seva.

Una font copta, les Actes d’Andreu i Macià, li posen més sal a la cosa i asseveren que l’apòstol de substitució va anar a predicar en terres de caníbals, per la mítica Etiòpia, un enigmàtic país oriental que no s’ha de confondre amb l’Etiòpia actual. Tan bon punt arribà, ja va ser aglapit i tancat amb altres estrangers a la garjola a l’espera de fer-ne una vega. Però quan anaven a salpebrar-lo, aparegué Sant Andreu i l’alliberà miraculosament. No sols això sinó que l’apòstol arribat tan oportunament va convertir tota aquella tropa de salvatges, que a partir d’aleshores foren bons cristians i no feren més canibalades.

La festa de Sant Macià va ser creada en el segle XI i fixada el 24 de febrer o el 25 en els anys de traspàs. Com que enguany ho és, enguany toca el 25. El 1969 l’Església romana va traspassar la festa al 14 de maig, perquè no caigués dins la Quaresma. Segons la creença popular Sant Macià és el protector dels ocells, i avui, el dia que aquests es casen. Per Sant Macià els ocells es volen casar. També es creu que avui som en ple equinocci: per Sant Macià tanta nit com dia hi ha. I els qui tinguin parres avui el sant també els diu què han de fer: per Sant Macià les parres a podar.

I ara parlem del nom que li van posar al nostre personatge. L’origen és el nom hebreu Mattatyahu, o Matityahu, format per matith, ‘do’, i Yah, primera lletra de YHVH, tetragrama de Déu. Significa, doncs, ‘do de Déu’, igual que el nom grec Teodor, el mateix concepte amb elements grecs. El nom hebreu va passar al grec Mattathias, que es va escurçar en Matthaios. En llatí els dos noms van prendre les formes Matthias i Matthaeus, d’on vénen els nostres Macià i Mateu. Aquests originàriament eren un sol nom i un sol significat, però ja en grec i llatí es consideraven noms diferents. La forma catalana, procedent d’una variant Mathianus, ha estat sempre Macià i no Maties. La darrera és forma espanyola introduïda en el país en el segle XVIII. Si el nom genuí català fos Maties, el pare de la pàtria Francesc Macià seria Francesc Maties, que no em direu que no faci un no sé què a la panxa. Macià és un dels noms tradicionals del país, si bé no un dels noms més corrents, per la qual cosa no ha generat toponímia major. Nosaltres tenim també el femení Maciana, un nom que ara ja no es posa a les nines, però qui sap si tornarà. Per Mallorca n’hi havia i encara n’hi deu haver qualcuna. Molts, però, només han sentit a parlar de la Maciana de la cançó de Tomeu Penya, aquella de la cama i el peix frit.

 

4 comentaris

Pàgina següent »