buy cheap arimidex online cheap, purchase strattera no visa online without prescription, u.s. pharmacies for cytotec without rx, buy zoloft saturday delivery cod, buy zithromax next day delivery, order hydrochlorothiazide online cash on delivery, order generic nolvadex online, cheap doxycycline prescriptions buy, buy desyrel online for anxiety, purchase diflucan without prescription from us pharmacy, order paxil cod overnight delivery, buy elavil online, no prescription seroquel online visa without script, cheap flagyl for sale with no rx required, abilify fedex without prescription, buy valtrex online, propecia without a presciption, buy lipitor online uk, baclofen no rx needed cod accepted, prescription prilosec online, buy synthroid online with a discount, buy cheap amaryl without prescription, buy clomid no prescription, bactrim next day no prescription, fosamax online, purchase online inderal without prescription, buy cipro online no prescription, order retin-a cream online for eyes, order accutane online overnight, buy premarin pharmacy, buy nexium pay by cod, buy prozac online no prescription, plavix buy without prescription, how to get prescription of zovirax, buy amoxil overnight cod, order lasix no visa without prescription, purchase cheapest acyclovir meds online,

Posts de la categoria 'Llegenda àuria'

«Santa Montserrat»

Avui és la festa de les dones —i algun home— que es diuen Montserrat. I s’ho diuen —és a dir, fan el nom— per la Mare de Déu de Montserrat, la més emblemàtica de les marededeus catalanes i patrona del Principat. Mare de Déu que té el seu tron dalt del massís muntanyós que rebé el nom de Montserrat, és a dir mont serrat, no perquè algú —els àngels, segons el Virolai— l’hagin serrat amb una serra, com tendeix a creure l’etimologia popular i l’heràldica que se’n deriva —vegeu l’escut de Montserrat, amb la famosa serra d’or del poema de Verdaguer—, sinó perquè el dit massís és una serra, és a dir un grup de muntanyes que té la forma d’una serra de serrar.

La Moreneta és una de les anomenades marededeus trobades, imatges marianes dels Països Catalans dites així perquè, segons una devota i imaginativa llegenda forjada en els segles XVI i XVII, foren trobades dins coves o altres llocs de les muntanyes, normalment per pastors, després que haguessin estat molt de temps amagades a fi de ser protegides dels musulmans durant el temps que aquests dominaren el nostre país. Són marededeus trobades, a part de la de Montserrat, la de Núria, la de Meritxell o la de Lluc, generadores de noms de dona, noms marians i toponímics alhora. Les dones portadores d’aquests noms fan festa el 8 de setembre, dia de la Mare de Déu de Setembre o de les marededeus trobades. Exceptades les Montserrats i les Maries de Lluc, que tenen la seva diada pròpia: les Montserrats fan festa avui, dia de la Mare de Déu de Montserrat, que per privilegi del papa Lleó XIII és patrona de Catalunya (1881) i té missa i oficis propis; i les Maries de Lluc fan festa el dia 12 de setembre, diada del Nom de Maria i de la Mare de Déu de Lluc (vegeu l’article «Santa Maria»). Un altre element que es repeteix en aquestes llegendes de verges trobades és la idea que les autoritats eclesiàstiques es proposen de traslladar-les a les esglésies i les imatges s’hi neguen en rodó, ja sigui tornant a reaparèixer miraculosament en el lloc on foren trobades, o fent impossible el trasllat amb l’estratègia d’agafar un pes extraordinari inassequible a les forces humanes. Davant la caparrudesa de la dona, no resta altra opció que erigir una església en el mateix lloc on foren trobades. Esglésies que amb el temps han esdevinguts sovint grans santuaris o monestirs.

Segons una d’aquestes llegendes, la Mare de Déu de Montserrat va ser trobada per uns pastors, l’any 880, a una cova prop de l’actual abadia, on temps després es construiria l’església de la Santa Cova. El bisbe volgué traslladar la imatge a Manresa, però la Mare de Déu li va donar a entendre que d’allà no es mouria, a base d’esdevenir tan pesant que ni un estol d’homes no la pogueren moure. I doncs li feren allà mateix una ermita, que amb el temps es transformaria en el monestir actual. Deixant la llegenda, el monestir benedictí de Montserrat va ser fundat pel mític Oliva (971-1046), abat de Ripoll i de Cuixà, en el lloc on ja hi havia una ermita; i la imatge de la Mare de Déu és una talla romànica del segle XII, de 95 cm d’alçada i feta de fusta d’àlber, que és una fusta ben blanca, com diu el seu nom (d’albus, blanc). El color negre que ara tenen la cara i les mans no és pel fet d’haver estat molt de temps dins una cova, com creia el sentiment popular, sinó que podria ser degut al fum de les espelmes, que, amb tants de segles de cremar als seus peus, deixen ben torrat a qualsevol, ni que sigui la Mare de Déu. Com la major part de les marededeus trobades, està asseguda: amb tant de temps que va haver d’esperar que els cristians fessin fora els moros, bé que podria ben seure. I, com la Mare de Déu de Lluc —l’altra negreta— i altres, té damunt els genolls l’infant Jesús i sosté amb la mà dreta una esfera que representa el món.

La imatge de la Moreneta ha passat les mateixes peripècies que ha passat el monestir. L’hagueren d’amagar en moments de gran convulsió, com durant la Guerra del Francès, durant l’onada revolucionària de 1835 o durant la guerra civil espanyola. Altrament hauria pogut ser destrossada pels francesos o cremada pels revolucionaris i salvatges de tota mena que diverses vegades destruïren el monestir. Per sort, després de l’expropiació de Mendizábal, veritable hecatombe per al patrimoni artístic, passats pocs anys el monestir de Montserrat recuperà la normalitat i la vida monàstica i fou restaurat. I avui és el centre espiritual i simbòlic més important del Principat.

La Mare de Déu de Montserrat és venerada intensament pels cristians catalans i respectada pels no cristians, amb l’excepció d’algunes forassenyades, que de tot hi ha pel món. Té esglésies o santuaris dedicats a Pedralbes (Barcelona), Oriola (d’on la van fer patrona quan encara no s’havia inventat el blaverisme), a Montferri (Alt Camp) i fins i tot alguna per Amèrica. També a Madrid hi ha una església de Nuestra Señora de Montserrat, no per una especial devoció dels madrilenys a la Moreneta, sinó per aquesta història: el 1493, Ferran el Catòlic, que també feia rucades, va decidir que Montserrat passaria a dependre dels benedictins de Valladolid i va enviar catorze monjos de l’abadia castellana perquè ocupassen el nostre monestir. Farts els monjos catalans de tenir un abat castellà, aprofitaren la Guerra dels Segadors (1640-1652) per a expulsar de mala manera els forasters, que hagueren de prendre els tapins i anar-se’n a la seva terra. Per a acollir-los Felip IV creà la dita església madrilenya, que adoptà el nom del lloc on venien els expulsats. A Roma també hi ha l’església de Santa Maria de Montserrat, nom donat pel papa valencià Roderic de Borja (Alexandre VI), com a resultat de l’agrupament de dos hospicis per a pelegrins (Sant Nicolau dels Catalans i Santa Margarida dels Catalans) fundats el segle XIV, el primer per la principatina Jacoba Ferrandes i el segon, per la mallorquina Margarida Pauli. D’ençà de 1870 —ja et fotràs— és coneguda com a Santa Maria in Monserrato degli Spagnoli, i, oficialment Església Nacional Espanyola de Santiago i Montserrat.

Montserrat també és el nom d’una vila de la Ribera Alta (País Valencià), d’ençà del seu repoblament per bona gent catalana, després de la Conquesta, i d’un municipi de Sardenya (Monserrato). I d’un barri de Terrassa i d’un altre de Boston i d’un altre de Buenos Aires, que agafa el nom d’una església dedicada a la Moreneta promoguda per un català en el segle XVIII. També és el nom d’una illa britànica del Carib, perquè així ho va decidir Cristòfor Colom quan la va descobrir. Si voleu saber per què li va posar aquest nom, llegiu Bilbeny.  Montserrat també fou un departament francès, amb capital a Barcelona, quan Napoleó va separar Catalunya d’Espanya i la integrà dins l’Imperi Francès (1812-1814).

La devoció dels catalans del Principat per la Mare de Déu de Montserrat és tan antiga com la imatge. A Mallorca començà a existir del mateix moment de la conquesta i repoblació. I, en conseqüència, portar el nom de Montserrat té la mateixa antiguitat. Cal dir que tradicionalment era un nom tant d’home com de dona. Com a nom masculí al Principat fou vigent fins al segle XIX, i a Mallorca ho ha estat fins que s’ha interromput el costum de posar als nadons el nom dels avis. Ara ja no s’imposa aquest nom als nadons masculins, però encara hi ha molts d’homes relativament joves que es diuen Montserrat. Per a «visibilitzar» homes i dones i perquè no hi hagués confusions, als primers els deien —i els diuen— Montserrat i a les segones, Montserrada. Si bé en temps moderns, en què el nom en espanyol era obligatori, i per a assegurar la distinció de sexes, a Mallorca, sobre els papers, els homes eren Montserrate mentre que les dones conservaven l’original Montserrat. Malgrat aquesta estratègia, algun Montserrat s’endugué una sorpresa en agafar un vaixell i descobrir que l’havien col·locat en una cabina en la qual estava previst que havia de dormir acompanyat de tres senyores. Montserrat també és un cognom, com la major part de noms de fonts, que a Mallorca —esperit d’economia que tenim— ha perdut la t.

A totes les Montserrats i a tots els Montserrats, molts d’anys.

1 comentari

Sant Marc

El lleó de Sineu

Avui és el dia dels qui es diuen Marc, un nom procedent del praenomen llatí Marcus, un dels més populars a l’antiga Roma, portat per patricis i plebeus. Significa ‘consagrat a Mart’, el déu romà de la guerra. Aquest era fill de Júpiter i de Juno, si bé una versió més poètica diu que la deessa va ser fecundada per una flor màgica, gràcies a la intervenció de la deessa Flora. No em negareu que ser fecundada per una flor és encara més poètic que ser fecundada per un colom. Mart, que no és més que una adaptació del déu grec Ares (fill de Zeus i d’Hera) era un déu de la màxima categoria en la cultura romana —el segon en importància després de Júpiter—.  Ni més ni menys que el pare de Ròmul i Rem, fundadors de Roma. No sols era el déu de la guerra sinó el guardià de l’agricultura, és a dir, la base de tot. Del punt de vista de l’onomàstica és d’una gran productivitat. En honor seu batejaren el mes de març (martius) i el planteta Mart, i li poden donar gràcies tots els que es diuen Marc, Martí, Marçal, Marcel i Marcel·lí, i les dones que porten els femenins corresponents. Però els nostres compatriotes que es diuen Marc no deuen el seu nom ni al deu Mart ni al planeta, sinó a un personatge molt més modest, un jueu del segle I conegut com a Marc l’Evangelista. Parlem-ne.

Totes les creences que tenen i han tingut els cristians sobre Jesús —un personatge fonamental curiosament no documentat en les fonts històriques— es basen en els evangelis, uns textos del final del segle I escrits per persones que van conèixer Jesús o que van conèixer persones que el van conèixer. D’evangelis se’n van escriure una tracalada, i, com es pot suposar, no tots contaven exactament les mateixes històries. Va ser l’emperador Constantí, el vertader fundador del cristianisme, qui convocà el concili de Nicea (325) i obligà els bisbes allà congregats a declarar oficials (canònics) quatre d’aquell esplet d’evangelis i a rebutjar els altres, que restaren amb la qualificació d’apòcrifs, és a dir, falsos. Diu una tradició que es col·locaren tots els evangelis en filera i que, després que els bisbes pregassin molt i molt, els quatre evangelis «vertaders» —els de Mateu, Marc, Lluc i Joan—  volaren i es posaren damunt l’altar. També diuen els historiadors que Constantí omplí de riquesa els bisbes que s’avenien a la seva voluntat, i que en el dit concili de Nicea l’emperador obsequià els prelats amb grans banquets i amenaçà amb desterrament els qui no volguessin acceptar les seves tesis. Així es va fer el credo cristià, establit en aquell concili, alhora que l’Església començava a ser un poder econòmic.

Qui era el nostre evangelista que avui ens ocupa? La seva identitat és bastant misteriosa. Segons tots els indicis, el seu veritable nom no era Marc sinó Joan. Un personatge conegut com a Joan de Jerusalem pels coetanis, nom amb què apareix esmentat en textos de sant Pau, Sant Pere i en els Actes dels Apòstols de sant Lluc. Marc era un segon nom, el nom amb què era conegut entre els grecs: Μᾶρκος, l’equivalent grec de Marcus. Alguns autors el designen com a Joan Marc. Tenir un nom hebreu i un nom grec era habitual entre molts de jueus de l’època. Tal personatge no va ser apòstol ni va conèixer Jesús. Mort aquest, va ser ajudant de Pau —sant Pau—, amb qui no s’entengué gaire, per la qual cosa se n’anà amb Pere —sant Pere— i l’acompanyà en els seus viatges i les seves tasques. Fou el seu traductor al grec, perquè Pere, bon pescador, no en sabia un borrall. El seu és el primer evangeli que es va escriure (dels quatre canònics), entre els anys 75 i 80 segons els estudiosos, després de la guerra dels jueus contra Roma. Segurament l’escrigué a Itàlia i es basà en les coses que li contà Pere. És la font dels evangelis posteriors de Mateu i de Lluc, dits tots tres sinòptics, perquè són molt iguals. Després de la mort violenta de Pere a la creu, sempre segons les fonts canòniques, se n’anà a Egipte, on fundà l’Església d’Alexandria, avui dividida en les branques copta i grega. Fou el primer bisbe d’Alexandria i, com es pot suposar, va convertir molta gent i va fer molts de miracles. Segons la tradició copta, va morir martiritzat. Exactament, arrossegat pels carrers d’un lloc pròxim a Alexandria, amb una corda fermada al coll fins a morir. No se sap quin any, però era un 25 d’abril, per descomptat.

El 828, amb Alexandria sota el poder de la mitja lluna, les que se suposava que eren les despulles del sant, enterrades prop del lloc on va morir, van ser robades per dos mercaders venecians a les ordres del dux de Venècia i transportades d’Alexandria a la ciutat dels canals. Diuen algunes fonts que els venecians canviaren les despulles de sant Marc per les de sant Claudi. Encara tingueren un poc de benevolència: haurien pogut deixar la tomba buida o posar-hi els ossos d’un qualsevol; els egipcians, doncs, perderen un peix gros del santoral però romangueren amb alguna cosa aprofitable. En sortir de la ciutat, per a esquivar la vigilància dels guàrdies, els lladres o alliberadors taparen les restes de Marc amb carn de porc i fulles de col, car, com se sap, els musulmans la carn de porc no la poden tocar i en fugen com de la pesta. Per a acollir les restes com cal, els venecians aixecaren la basílica que du el seu nom, davant la qual, a la plaça de Sant Marc, es fan fotos els enamorats. I sant Marc passà a ser el nou patró de la ciutat substituint el pobre sant Teodor. Amb el nou patró, de molta més categoria, els venecians s’ompliren de goig i orgull, rivalitzant amb Roma i el seu patró sant Pere. En el segle XI construïren una nova basílica al mateix lloc, i amb el trull de les obres ningú ja no sabia on eren les relíquies, però d’una columna del temple va sortir un braç del sant que indicà el lloc on eren les seves pròpies restes, i ja ho crec que les trobaren, i ben aviat. I les col·locaren en un sarcòfag a la cripta de l’església, i en el segle XIX a l’altar major de la basílica actual. Amb tot, ja se sap que les relíquies de sants són un bé molt disputat, i els coptes d’Egipte asseguren que el cap de l’evangelista és a la catedral copta d’Alexandria, i altres parts del cos, a la catedral copta del Caire, que, naturalment, es diuen de Sant Marc totes dues. Així tots contents, encara que aquell robatori dels dos venecians va enverinar les relacions entre les esglésies copta i llatina durant una tira de segles.

Sant Marc és representat per un lleó, símbol de coratge i poder. Per què? Doncs perquè un dels primers versets del seu evangeli evoca el desert on se senten els rugits del lleó, un dels quatre animals (àngel, lleó, bou, àguila), amb perdó del primer, que estiren el carro de la visió del profeta Ezequiel. Amb tot, una altra tradició més potinera atribueix el lleó al fet que els romans volien escabetxar el nostre sant i per a això el van llançar als lleons. Però els animals en lloc de cruspir-se’l es van adormir als seus peus mentre el sant els acaronava tranquil·lament. Els romans, estafaril·lats, el van deixar partir més que de pressa. El lleó de sant Marc té ales, símbol de l’elevació espiritual, i una aurèola o halo, símbol de santedat, que el diferencia del de sant Jeroni, que no deu ser tan sant.

En tot el nostre país no hi ha cap vila ni vilatge que es digui Sant Marc, però sí alguns accidents geogràfics, com la serra de Sant Marc al Berguedà. I l’home és el patró de Sineu, d’ençà del 29 de juny de 1645, en què fou triat per a aquesta feina pels jurats i consell de Sineu, tenint en compte que era tingut per patró dels pagesos i a Sineu n’hi havia molts. És possible, però, que la devoció dels sineuers a sant Marc sigui cosa del rei Jaume II, qui també va dedicar la capella reial del castell de Bellver al nostre evangelista. El 1945, per a commemorar el tercer centenari del patronatge, es col·locà una majestuosa escultura d’un lleó a la placeta adjunta a l’església, dita de Sant Marc. Ja ho diu una cançó:

A davant sa rectoria
hi han posat un lleó,
perquè mos guardi es rector
durant sa nit i es dia.

El nom Marc avui té una gran popularitat. El 2015 va ser el nom més imposat als nadons, tant al Principat com a les Illes. A Mallorca, però no és un nom tradicional, tot i que en la documentació se’n troben alguns d’ençà del segle XIII. Als Marcs que puguin ara llegir aquest blog, per molts d’anys.

Lleó de Sineu

El lleó de Sineu

1 comentari

«Sant Àngel»

Avui, primer diumenge després de Pasqua, és el dia que a Mallorca tradicionalment s’ha dit el Diumenge de l’Àngel. Oficialment —vull dir segons l’oficialitat de l’Església catòlica— aquesta celebració és el 2 d’octubre. Després explicarem les anades i vingudes que l’Església ha fet sobre aquesta festa. Diguem ara que els mallorquins que es diuen Àngel poden triar de celebrar la seva onomàstica avui o el 2 d’octubre. Per a nosaltres, sempre defensors de les tradicions que no fan mal a ningú, i tenint en compte la vitalitat que encara conserva aquesta festa a Mallorca, el dia de l’Àngel és avui.

Però comencem pel començament i vejam què són aquests éssers que anomenam àngels. El mot ve del grec ággelos, que significa ‘missatger’. En les religions abrahàmiques —judaisme, cristianisme i islamisme— els àngels són uns éssers invisibles, o sense cos, creats per Déu per a fer d’intermediaris entre ell i els homes. Uns ordenances de Déu que li lleven la feina, potser impròpia d’un déu, d’haver de presentar-se als homes cada vegada que té alguna cosa per a dir-los. Perquè cridar-los a la seva residència celestial potser implicaria per als humans un viatge massa complicat o fins i tot desaconsellable tenint en compte que a la tornada podrien contar coses del cel que els homes no necessiten saber abans d’hora. Els àngels són, doncs, una creença del judaisme, agafada amb seguretat de creences precedents i traspassada a les altres dues religions monoteistes. Els àngels són més intel·ligents que els homes, més nets —home, no tenen cos— i són bons, si bé una part d’ells es va rebel·lar contra Déu i aquest els va convertir en dimonis, tot enviant-los a un lloc terrible que és l’infern, a gran profunditat sobre la capa de la Terra. La figura del dimoni va ser presa pels jueus de les religions dels assirians i babilonians durant la captivitat de Babilònia. Abans no en tenien, de dimonis. No se sap quants d’àngels hi ha, segurament immenses legions. Ni tampoc quin és el seu nom: en els primers temps l’Església no veia amb bons ulls de posar-los nom, temerosa que rebessin més culte del que toca. Només els àngels més presents a l’Antic Testament tenen nom, com el trio reconegut per les tres religions (Gabriel, Miquel i Rafel) i altres com Uriel, Samael, Haniel, etc. Sempre acabat en -el, que significa ‘Déu’. Ja hem dit que els àngels no tenen cos, però quan han de visitar algun home o dona agafen forma humana perquè la comunicació es pugui fer amb llenguatge humà, que necessita un aparell fonador amb tots els ets i uts.  I no cal dir que el multilingüisme d’aquest col·lectiu assegura una entesa ben fluida amb els parlants de totes les llengües sorgides de Babel. A partir del segle IV la tradició cristiana els representa com a homes amb grans i poderoses ales. Hi ha res més majestuós que el vol d’una àguila llenegant pel cel immens a una velocitat corprenedora? Doncs així els àngels es poden desplaçar entre la terra dels mortals i el cel on viuen, que és allò blau que hi ha allà dalt, d’on no ha tornat mai ningú que hi ha anat. Entre els àngels hi ha categories —nou segons l’escalafó clàssic jueu—, que formen una jerarquia d’aspecte militar: de baix cap a dalt, serafins, querubins, trons, dominacions, virtuts, potències, àngels, arcàngels i principats. Cadascun amb la seva feina, de la qual sabem ben poques coses.

La devoció cristiana dels àngels es desenvolupa a partir del segle V. Amb el temps el seu rol de missatgers evolucionà cap al de protectors. A partir del segle XII pren força la idea de l’àngel guardià o àngel custodi, que és un àngel assignat a cada persona per a assistir-la i protegir-la. Els àngels foren invocats, a més, com a protectors de ciutats, països, col·legis artesanals, etc. Aquest costum començà als Països Catalans, estimulat pels escrits de Francesc Eiximenis i sant Vicent Ferrer. Concretament fou València, el 1411, que s’encomanà a l’àngel custodi com a protector de la ciutat. Abans Jaume II de Mallorca ja havia mostrat la devoció als àngels fent col·locar una immensa estàtua-penell de san Gabriel sobre la torre principal del castell de l’Almudaina i una altra sobre el campanar del castell reial de Perpinyà. Barcelona i Mallorca també tingueren aviat l’Àngel Custodi per guardià i protector. A València, Tortosa i Girona li aixecaren capelles a la casa de la Ciutat; a Mallorca n’hi feren una a la Seu el 1407, i a Barcelona la tingué a una porta de murada que després es digué Portal de l’Àngel.

Pel que fa a la festa litúrgica, abans del segle XV tots els àngels eren festejats el dia de Sant Miquel (29 de setembre). En el concili d’Aquisgrà (segle IX) es decideix que només es donaria culte als tres arcàngels privilegiats —Miquel, Gabriel i Rafel—, no fos cosa que a les misses hi hagués massa àngel en perjudici de la santeria de carn i os. A partir del segle XV s’estableixen diversos dies per a la celebració de l’Àngel Custodi: en general els papes fixaren el dia 2 d’octubre, però als Països Catalans hi havia calendaris propis: Barcelona i Girona celebraven la festa a la tardor, Palma i Perpinyà a la primavera, i València a l’estiu. A Mallorca se celebrava en un principi el segon dilluns després de Pasqua i a partir del 1627, el primer diumenge després de Pasqua. El 1672 el papa Climent X va fixar la festivitat en el 2 d’octubre per a tota la Cristiandat, però Mallorca continuà fent la festa el primer diumenge després de Pasqua (dit domenica in albis, perquè era el dia que batejaven els nous cristians vestits de blanc).

L’Àngel Custodi fou el patró del Col·legi de la Mercaderia, els opulents mercaders que sadollaven les arques exportant i important. Per això un fantàstic àngel de pedra de marès atribuït a Sagrera presideix la façana principal de la Llotja de Palma. I fou el patró de la ciutat i del regne de Mallorca d’ençà de temps antic fins que els jurats feren l’estupidesa de substituir-lo per sant Sebastià, el 1652, després que corregués la brama que una relíquia d’aquest sant havia aturat una pesta que assolava la ciutat (vegeu l’article Sant Sebastià). I per culpa d’aquella decisió forassenyada ara la gent de Palma té una festa patronal hivernenca, fosca i gelada, quan podrien gaudir-la entre les flors, l’alegria i el bon temps primaveral.

A Palma la festa de l’Àngel era una de les més sonades de les que se celebraven (juntament amb la festa de l’Estendard, la de Sant Jordi o la del Corpus). S’hi congregava una gentada de Palma i de tota la part forana. Hi havia missa solemne a la Seu i després una gran processó patrocinada pels jurats i dirigida per l’angeler, en què un clergue representava l’Àngel Custodi i en el curs de la qual hi havia cadafals on es feien diverses representacions. Aquesta processó perdurà fins al segle XIX i ara no en resta ni el record. El mateix dia, els dits jurats feien un repartiment de pans entre els pobres i els malalts dels hospitals, després de beneir-los a la capella del Temple. Era el pa de la caritat o panis caritatis, expressió que va donar lloc al mot pancaritat. Els pancaritats són les romeries que el Diumenge de l’Àngel a Palma, o un dia de la vuitada de Pasqua a les viles, se celebren a Mallorca i que consisteixen a passar el dia a alguna ermita o altre lloc de significat religiós i menjar les darreres panades. A Palma el pancaritat es feia a la Font Santa, que era dins la possessió de la Teulera, passat Son Dureta i avui urbanitzada. Aquest pancaritat fou prohibit per la dictadura de Franco i restablit el 1982, any en què passà a fer-se al castell de Bellver.

Per a acabar, us he de dir que no confongueu la festa o el diumenge de l’Àngel amb el dia de la Mare de Déu dels Àngels, onomàstica de les dones que es diuen Àngels, que és el 2 d’agost. En parlarem en el seu dia. Ara com ara, felicitacions als Àngels.

 

Cap comentari

Santa Elionor

Avui és Santa Elionor, segons el calendari tradicional del nostre país, si bé cal dir que aquesta festivitat també se celebra o s’ha celebrat el dia 1 de juliol, i no sabem el motiu d’aquesta doble celebració. Tenim avui una santa «real», o molt més real que la tropa de màrtirs dels primers segles de la nostra era, que donen el gruix de la nostra antroponímia tradicional. El personatge d’avui és una santa del segle XIII, coneguda civilment com a Elionor de Provença, una dona afortunada, de casa bona, que arribà a ser esposa d’un rei, mare d’un rei i cunyada de tres reis. Només li faltava ser santa per a tenir-ho tot.

Fou filla del comte Ramon Berenguer IV de Provença (V segons fonts catalanes), nét del nostre rei Alfons el Cast, que, al seu torn era nét del comte Ramon Berenguer IV, el que es casà amb la princesa aragonesa Peronella i forjà la Corona d’Aragó. El pare d’aquest, Ramon Berenguer III, s’havia casat amb Dolça de Provença, amb la qual cosa els drets d’aquest comtat passaren al casal de Barcelona. Ho testimonia la bandera tradicional de Provença, les quatre barres catalanes posades en forma vertical i la presència d’aquestes barres en l’escut oficial de la regió de Provença-Alps-Costa Blava. La mare era Beatriu de Savoia, infanta d’aquest comtat feudal, veí de Provença. La nostra santa nasqué a Ais, capital del comtat —que els francesos escriuen Aix—, probablement el 1223. Li posaren Elionor, un nom que tingué gran estima entre reines i princeses de les cases reials de Barcelona, Mallorca i Castella i de les cases comtals d’Occitània. Sembla que aquest nom té l’origen en Elionor d’Aquitània (1120-1204), filla d’Aenor de Châtelleraut, duquessa d’Aquitània. A la filla li posaren el mateix nom que tenia sa mare, Aenor, un nom d’origen germànic, i per a no confondre la nina i la mare a la primera li digueren alia Aenor (l’altra Aenor), i d’aquí hauria sorgit el nom occità Alienor, catalanitzat en Elionor. En tot cas, a Elionor d’Aquitània, una de les dones més poderoses d’Europa en el seu temps, es deu l’expansió del nom. A Mallorca s’ha pronunciat tradicionalment [liəˈno] i és un nom implantat a les classes populars no abans del segle XVI, si bé ha estat sempre un nom minoritari. És també el nom que imposaren a la filla major de l’actual rei d’Espanya, la que deu esperar ser la pròxima monarca, cosa que jo probablement no veuré, i ella probablement tampoc. I, a propòsit d’això, quan va néixer aquesta princeseta, es produí una peregrina polèmica, en la qual vaig intervenir, sobre la forma o les formes que el seu nom pot tenir en català.

Tornant al personatge, Elionor va ser educada com correspon a la seva categoria. Diuen que era molt intel·ligent i afeccionada a la lectura, cosa que en aquells temps tenia el seu mèrit. I ara. També diuen que era notablement atractiva. Si l’autor del dibuix adjunt tenia bones referències, no en resta cap dubte. La seva germana gran, Margarida, fou esposa del rei Lluís IX de França; una altra germana, Sança, de Ricard, rei dels romans, un títol dels qui estaven a l’espera de ser coronats emperadors del Sant Imperi; i la germana petita, Beatriu, fou esposa de Carles I de Sicília. A ella la casaren amb el rei Henric III d’Anglaterra, el 1236. Tenia dotze anys quan la prometeren i no havia vist mai el seu futur marit ni s’havien escrit res per Facebook o Twitter. Eren coses del negoci de la monarquia. La dugueren a Anglaterra i la parella es casà a la catedral de Canterbury. Després, a l’abadia de Westminster, tingué lloc la coronació com a reina consort, seguida d’un banquet extraordinari —de pinyol vermell, que diria mossèn Alcover— al qual assistí tota la noblesa en ple.

La parella va tenir cinc fills, tots ben col·locadets, menys la petita: Eduard I, rei d’Anglaterra, casat amb Elionor de Castella i després amb Margarida de França; Margarida, casada amb Alexandre III d’Escòcia; Beatriu, casada amb Joan II, duc de Bretanya; Edmond, comte de Lancaster; i Caterina, que fou, la pobra, sordmuda, molt malaltissa i mentalment discapacida i morí a tres anys.

Elionor va ser odiada per la noblesa anglesa, perquè dugué de Provença un seguici de parents als quals donà càrrecs, poder i prebendes. Tampoc amb el poble les relacions no foren bones, per la facilitat d’Elionor de carregar-lo amb multes i impostos. Una vegada li va caure damunt una pluja de pedres, bastons, ous i altres obsequis i hagué de ser protegida pel batle de Londres i cercar refugi a la casa del bisbe. Era afeccionada a la poesia i a la música. Eren els temps en què els trobadors, normalment nobles, donaven vida a les corts occitanes. Es diu que ella mateixa compongué poemes en la bella llengua d’oc. Era també apassionada de la moda. Vestia peces riques i sumptuoses i importava contínuament roba de França. Exercí molta influència sobre el seu marit i li donà total suport. L’home hagué de patir la rebel·lió dels nobles, atiada pel seu cunyat, el comte Simó V de Montfort, que abans havia estat un dels suports del rei anglès. Aquest arribà a ser capturat i només fou alliberat després que Elionor, exiliada a França, aconseguí que la seva germana Margarida, esposa del rei francès, convencés aquest d’enviar tropes a Anglaterra.

El 1272 morí el seu marit, i el seu fill esdevingué rei d’Anglaterra. Ella restà com a reina vídua dedicada a l’educació dels seus néts. Un d’ells, Henric, morí dos anys després, i sa mare fundà en honor seu el priorat de Guildfort, on manà dipositar el cor del nét difunt. L’any següent moriren les dues germanes que li restaven, i Elionor es retirà a l’abadia benedictina d’Amesbury, on visqué com una monja més. Es va morir el juny de 1291 i va ser enterrada a la dita l’abadia. El seu cor, però, fou traslladat al priorat franciscà dit The Greyfriars, a Londres. A l’abadia, on diuen que visqué amb una humilitat ben contrastada amb la vida precedent, degué agafar fama de dona pietosa i de gran devoció cristiana, per la qual cosa fou després venerada com a santa, encara que no va ser mai canonitzada sinó sols beatificada.

El nostre personatge d’avui no ens ha deixat ni toponímia, ni fraseologia ni refranys, però sí un nom bell i eufònic, que poden portar amb joia totes les Elionors del país. Molts d’anys a totes.

2 comentaris

Sant Honorat

Avui és Sant Honorat, i per a ser més exactes Sant Honorat d’Arle, una vila de la Provença que els francesos escriuen Arles. El nostre sant d’avui va tenir la sort de viure durant la segona meitat del segle IV i part del següent. Dic la sort perquè si hagués nascut cinquanta anys abans, quan els cristians eren encalçats de valent, potser les coses no li haurien anat tan bé i hauria passat pel calvari de tants de màrtirs gloriosos. Però sabé néixer quan Constantí ja havia legalitzat el cristianisme i tot era una bassa d’oli per als cristians. No se sap on nasqué —diuen que pel nord de la Gàl·lia—, però se sap que ho va fer en el si d’una família consular romana, és a dir, una bona família. I, com se suposa, va rebre una educació concordant amb la seva posició social. Es convertí al cristianisme —en aquell temps estava de moda— i, tot d’una que pogué, amb el seu germà Venanci s’embarcà i emprengué un viatge, amb la intenció de visitar Palestina i les cel·les eremítiques de Síria i Egipte. Però la mort de Venanci a Grècia frustrà l’aventura, i l’home tornà cap a ca seva, això sí, passant per Roma, com no podia ser d’altra manera. Més convençut que mai, decidí d’instal·lar-se a l’illa de Lerina, una illa verge i paradisíaca ben a la vora de Canes, d’una extensió com la meitat de la Dragonera, que avui es diu illa de Sant Honorat. Ja hem dit que l’home va tenir sort. L’inconvenient era que aquella bella illa era plena de serps i no hi havia aigua per a beure, però Honorat va fer fugir les serps i va fer brollar aigua. Primer miracle al seu expedient en vista a la futura canonització. Allà volgué viure en solitud i dedicat a la meditació, l’oració i altres coses de sants. Com que volia estar sol, ell ben alerta a dir res a ningú del seu paradís secret. Però aviat se n’assebentaren altres com ell i comparegueren a fer-li companyia. Honorat ho acceptà amb resignació, i el grup anà creixent i acabà convertit en un monestir que feia goig, del qual ell en fou abat. Adoptaren la regla de sant Pacomi, un anacoreta egipcià de la generació dels seus avis que fou fundador del monaquisme cenobític, és a dir, de la vida en comunitat, perquè abans els ascetes cristians vivien individualment en coves, sols com a mussols. La bona reputació d’Honorat cresqué ràpidament, fins a tal punt que el 426 va ser nomenat bisbe d’Arle, una vila no gaire lluny del seu monestir. Així culminava la carrera del nostre solitari, assegut a la cadira episcopal. No cregueu, però, que un bisbe del segle V era com un d’ara, que viu en un palau i va abillat amb rica vestimenta. Aquells eren temps més magres i un bisbe era el cap d’una comunitat cristiana que vivia a una casa com les altres i vestia ben igual que qualsevol altre. Estil CUP, podríem dir. A Arle Honorat hagué de lluitar contra les heretgies arriana i maniquea, i, segons diuen, ho va fer tan bé que aconseguí restaurar l’ortodòxia en aquelles contrades. El seu pontificat durà poc, perquè l’home es va morir quatre anys després d’ocupar el càrrec. Concretament el 16 de gener de l’any 430. Havia disposat com a successor Hilari d’Arle, que, en agraïment li escriuria una hagiografia generosa i munífica. El seu cos va ser enterrat al cementeri d’Arle, i fou traslladat al monestir de Lerina, o de Sant Honorat, el 1391. No sé si encara hi és.

El monestir de Lerina anà prosperant i fou escola de bisbes, escriptors i savis de l’Església. S’ha dit que d’allà sortí sant Patrici, l’heroi dels irlandesos. Els pelegrins hi anaven en esbart, car per aquest fet tenien les mateixes indulgències que si anaven a la Terra Santa. Però no tot eren flors i violes: aviat l’illa, allà enmig de la mar, va ser objecte d’atacs de sarraïns, corsaris genovesos i altres assots. El 732 va rebre un atac de sarraïns procedents d’Espanya i el nord d’Àfrica que van massacrar quasi tots els 500 monjos que hi havia en aquell moment al monestir. Diuen que l’abat, sant Porcari, va ser avisat per un àngel de la tragèdia que estava a punt de succeir, i el bon abat va tenir temps de preparar una barca amb la qual pogueren fugir els estudiants i 36 monjos joves. Porcari hi va deixar la pell amb tots els altres i, òbviament, el van fer sant. El 1635 l’illa va ser presa per la monarquia hispànica —em diuen que eren mercenaris mallorquins, molts dels quals hi moriren—, i els monjos en foren expulsats. Però hi pogueren tornar tres anys després quan França recuperà l’illa. Amb tot, els atacs continuaren i el monestir anà decaient. Amb la Revolució Francesa fou expropiat i venut. El va adquirir una rica actriu de la Comèdia Francesa, mademoiselle de Sainval, que hi va viure una vintena d’anys. Tota l’illa i tot un monestir per a ella. Finalment, el 1859 un bisbe comprà l’illa i hi restablí la vida monàstica, aquest cop amb una comunitat de cistercencs. Ara una vintena de monjos gaudeixen de l’illa i del gran monestir, que en els segles XIX i XX fou restaurat i ampliat; i cultiven vinyes d’on surt un deliciós licor, com pertoca a tot bon monestir.

I tornant a sant Honorat, el seu successor en la diòcesi i probablement parent Hilari d’Arle va escriure el Sermo de Vita Sancti Honorati, pronunciat en un aniversari de la mort del sant, pel qual coneixem totes aquestes coses que hem contat. Molt més tard, cap a 1300, el monjo provençal Raimon Feraud, escrigué La vida de sant Honorat, un text en occità i en vers que també conta la vida i miracles del nostre personatge, tot i que l’autor es deixà emportar per la fantasia desbordada.

El nom Honorat, nom llatí (Honoratus) que significa ‘honrat’, ‘honorable’, és un dels que podríem dir minoritari, si bé l’han portat personatges il·lustres, com una col·lecció de sobirans de Mònaco, el gran escriptor Balzac i tres sants: el nostre d’avui, sant Honorat d’Amiens (16 de maig) i sant Honorat de Tolosa (22 de desembre). Diu la llegenda que el d’Amiens, que va ser bisbe d’aquesta ciutat a la fi del segle VI, abans que bisbe va ser forner, i per això és el patró dels forners al Principat i a tot França. A Mallorca Honorat és un nom que s’ha imposat —tot i que poc— a partir del segle XV, quan es va construir l’ermita de Sant Honorat en el puig de Randa. És usat tradicionalment en la llengua oral sota l’hipocorístic Norat. Sant Honorat és el patró d’hivern d’Algaida (el d’estiu és sant Jaume), i en la seva festa ballen els cossiers, a la missa major i al carrer, i la vespre hi ha foguerons, torrades, dimonis i correfocs. Competència local dels grans sants de l’hivern mallorquí: sant Antoni i sant Sebastià.

I com que la imaginació entorn dels sants és una mina inesgotable, hi ha una llegenda que diu que sant Honorat, el d’Arle, va ser capturat i portat com a esclau a Mallorca. I en aquesta situació va guarir la ceguesa del rei moro només fent el senyal de la creu. El rei moro, comprensiblement agraït, va fer que l’alliberassen no sols a ell sinó a tots els captius cristians que en aquell moment hi havia a l’illa. I per això es va bastir l’ermita de Sant Honorat, tot i que amb una mica de retard. La fantasia només té un petit inconvenient: en temps del sant a Mallorca no hi havia cap moro sinó els estendards, les legions i les lleis de l’Imperi Romà. Però ja se sap que a Mallorca tot allò que és anterior a Jaume I és «del temps dels moros».

Molts d’anys als Honorats, si ni’hi ha cap que llegeixi aquest blog.

4 comentaris

Sant Julià

Avui és Sant Julià. En rigor hauríem de dir que avui és un dels nombrosos santjulians que hi ha en el santoral. Només de màrtirs  —els que visqueren, o no, en els tres primers segles del cristianisme–  n’hi ha trenta-nou en el martirologi romà que es diuen Julià, vuit dels quals tenen la seva festa en el mes de gener. No és estrany, doncs, que ens perdem un poc amb tants de Julians i que molts no sàpien quin dia han de fer festa, suposant que en vulguin fer. Diu la dita que de Nadal a Sant Julià tretze dies hi ha. Si és així i no fem malament el compte, Sant Julià cau el 7 de gener. Però o bé qui va fer la dita la va errar, o bé temps enrere se celebrava aquest dia, o bé el Julià de dia 7 és un altre Julià de la nòmina. Sigui com sigui, el sant pel qual fan festa la major part de Julians, el sant d’avui, és Sant Julià dit d’Antioquia per uns i d’Antinòupolis o Antinoe per altres.

És un altre dels màrtirs del cristianisme, si bé és possible que sigui un sant més llegendari que real, com succeeix amb altres membres d’aquest club. Havent-hi tant de màrtir homònim, no és estrany que els cristians dels primers segles es fessin un bon embolic, i que de l’embolic sortís algun sant inexistent fruit de la mescladissa o de la confusió amb algun altre del mateix nom. Pot ser el cas del nostre sant d’avui, possiblement confós amb un també màrtir sant Julià d’Antioquia o de Cilícia, que fa festa el 16 de març.

Segons la tradició, el nostre home era un cristià que visqué a la segona meitat del segle III, a la ciutat egipciana d’Antinòupolis, fundada per l’emperador Hadrià, que les llengües serioses escriuen amb hac. Els seus pares l’hagueren de forçar a casar-se, perquè ell no anava gens de la cosa, i, resignat, trià una fina donzella anomenada Basilissa, òbviament també cristiana. Quan van morir els pares, la parella rebé una rica herència, que ràpidament van dedicar a l’assistència dels pobres fins que no en va restar quasi res. Per a completar una existència tan exemplar, marit i muller van decidir per unanimitat que no tastarien ni la més mínima espipellada de sexe en tota la seva vida, car una activitat tan impúdica els hauria restat mèrits per a ser sants. També acordaren fundar, ell, un monestir de monjos, i ella un de monges, amb la qual cosa es convertiren en una d’aquestes parelles modernes que viuen cadascú a casa seva i s’ajunten per als moments de plaer. Bé, a ells no els feia gaire falta. I per si tot això fos poc, convertiren la seva casa —que devia ser ben gran— en un hospital amb capacitat per a un milenar de llits. Per això ell és conegut amb el sobrenom de Julià l’hospitaler, malnom que també s’aplica a un altre Sant Julià llegendari del segle VII.

Corrien mals moments per als cristians en aquelles saons, per la fúria anticristiana de la mala bèstia de l’emperador Dioclecià. I ell fou víctima del governador dit Marcià, a Antioquia, tot i que altres diuen que la feta succeí a Antinòupolis. Era un dia dels primers anys del segle IV. El dit governador el féu detenir i jutjar. Durant el judici, presidit per Marcià, va passar per allà una comitiva que anava a enterrar un difunt. El governador, en pla de mofa, li va demanar que ressuscitàs aquell difunt, i en un tres i no res el mort aixecà el cap més espavilat i content que un gínjol i lloant i glorificant Jesucrist. Més s’enrabià encara el governador, qui li dictà una fulgurant i cruel sentència de mort, i de passada donà la mateixa recepta al ressuscitat. Els posaren tots dos dins una bóta de pega ardent, però les flames no els socarraren ni un pèl. Els llançaren a les feres a l’amfiteatre, i aquestes romangueren impassibles com si acabassin de sortir de l’àpat més abundant de la seva vida. Finalment, com és costum en aquests casos, l’espasa o la destral segà el coll de les dues víctimes, que, ara sí, no es bategaren mai més. Al ressuscitat li durà poc l’alegria. I pel que fa a Basilissa també l’escabetxaren juntament amb totes les monges que dirigia. Per descomptat, també és santa, encara que una mena de «santa consort», que en el santoral continua sempre al costat del marit si bé totalment eclipsada per aquest.

La devoció per la santa parella va créixer ràpidament i ja estava ben consolidada en el segle VIII. La seva festa ha anat ballant dins el mes de gener, segons les èpoques i les esglésies cristianes. A Barcelona el tenien per patró dels botiguers de roba i a Mallorca, dels emigrants.

Julià és un nom llatí (Julianus), que significa ‘pertanyent a la gens (clan) Julia’, a la qual pertanyia una de les més il·lustres i antigues famílies romanes, amb membres tan destacats com Gaius Julius Caesar o el seu renebot, el primer emperador Gaius Julius Caesar Octavianus, conegut com a August. En honor a Juli Cèsar es va canviar el nom del cinquè més del calendari (ara el setè), que abans es deia quirinalis. I per això a aquest mes li diem juliol. Els noms Julius i Julia van ser  molt usual entre els romans, més encara quan els van adoptar molts esclaus de l’emperador quan van recuperar la llibertat. I també eren freqüents Julianus i el femení Juliana. En català també és un nom freqüent de sempre, i molt menys el femení Juliana.

De viles i vilatges que es diguin Sant Julià n’hi ha un bon grapat: Sant Julià de Cerdanyola, Sant Julià de Llor, Sant Julià de Ramis, Sant Julià de Vilatorta i molts més. I el nostre sant és patró de moltes viles, encara que no es diguin Sant Julià, com Campos, Morella, Argentona, l’Arboç, etc. A Campos, que a nosaltres ens cau més a prop, tal dia com avui celebren la festa patronal. La vespra s’avancen als altres i fan una nit de foguerons i gresca i una animada festa entorn del Freu, un peix monstruós sortit de la platja de les Covetes que treu foc per la boca i escalfa l’ambient. L’endemà hi ha missa solemne, cossiers, goigs i adoració de les relíquies del sant, que encara que morís tan lluny alguna cosa li tocà a la vila campanera.

I Sant Julià també contribueix al refranyer que anuncia l’allargament del dia en aquest temps, mesurat amb les passes de diversos aninals: «per Sant Julià una passa de ca», o, amb una visió més optimista, «per Sant Julià cent passes de marrà».  I «per Sant Julià guarda el vi i guarda el pa», que ara no en tenim fretura però en altres èpoques havien de fer les llesques primes.

Molts d’anys a tots els Julians, i si a la sala hi hagués alguna Basilissa, la mateixa felicitació per a ella.

Sant Julià i Santa Basilissa a l’església del mateix nom de Valladolid.

1 comentari

Índex d’un santoral interromput (sanctus interruptus)

He pensat que podria tenir alguna utilitat fer un índex de tots els articles que vaig escriure sobre sants i altres herbes durant un grapat de mesos en aquest mateix blog. La sèrie va quedar interrompuda per manca de temps disponible, però potser algun dia la reprendrem. En tot cas, aquí teniu junts els enllaços a tots aquells articles, cosa que pot ajudar a facilitar-ne la localització per si algú tingués l’estrany pensament de llegir-los o rellegir-los.

La llegenda àuria

2 comentaris

Sant Jordi

Escultura de sant Jordi a l'església de Sant Francesc de Palma

Hi havia una vegada un poble que vivia feliç, com tots els pobles dels contes. Fins que un dia aparegué no se sap d’on un drac immens i horrible, poderós i malvat, que sembrà tota la contrada de mort i destrucció. Per tal d’apaivagar-lo la gent del poble decidí de lliurar-li cada dia una persona, triada per atzar. El monstre es menjava la pobra víctima, quedava satisfet i no feia desastres més grans. Fins que un dia la macabra rifa diària volgué que la víctima fos la filla del rei, una princesa jove, bella i dotada amb totes les gràcies. La gent tot d’una volgué impedir aquell reial sacrifici, i sorgiren molts de voluntaris per a ocupar el lloc de la princesa, però el rei, just i imparcial, va manar que s’acomplís allò que la sort, o la dissort, havia decidit. La princesa s’acomiadà de la família i de la gent del poble, que entre llàgrimes i dolor la veieren partir a peu i desaparèixer en el camí que menava al bosc on campava la bèstia. Però heus ací que quan faltava poc per a arribar-hi, aparegué un cavaller fort i valent, muntat dalt d’un bell cavall blanc i portant a la mà una poderosa llança. La princesa li demanà que fugís, que prop d’allà hi havia un drac perillosísim que podria posar fi a la seva vida. Encara no ho havia acabat de dir quan el monstre es presentà, traient foc per la boca i llançant bramuls espantosos. El cavaller s’hi enfrontà ben decidit i després d’un dur combat va aconseguir clavar-li la llança al coll, cosa que deixa el drac mig mort. Cavaller i princesa anaren al poble, on foren rebuts amb la més gran de les joies. Anaren a cercar el monstre i el remataren enmig de la plaça de la vila. De la sang de l’animal en sortí un roser que féu obrir una rosa vermella, que el cavaller tot d’una tallà i oferí a la princesa. El rei volgué casar la seva filla amb aquell cavaller enviat per la Providència, però l’home refusà dient que no la mereixia i que havia de continuar el seu camí. El cavaller s’acomiadà de tothom i desaparegué en la llunyania, sobre el seu cavall blanc i portant amb ell la imatge de la bella princesa i el flaire de la rosa. Era Sant Jordi.

I segons la tradició catalana el poble era Montblanc. La tradició catalana és l’enèsima versió d’un mite —l’heroi que salva una princesa d’un monstre— que ha pres la seva forma en els diferents països. Un mite, però, que ja trobam entre els sumeris i que reviu en totes les cultures antigues. L’epopeia egipciana, revifada a Roma, del déu Horus que clava una llança al coll d’un crocodil. L’epopeia de Perseu contra la medusa. Els europeus, a l’Edat Mitjana, en vam fer el mite de Sant Jordi. Però qui era Sant Jordi?

Personatge llegendari, sant de dubtosa existència, com tants de sants, promoguts per un cristianisme ascendent que necessitava herois i mites per a la seva expansió. La primera referència coneguda és en un document del segle V, on pot haver-hi una confusió entre el nostre personatge i un Jordi de Capadòcia, un arrià del segle IV que fou bisbe d’Alexandria i enemic mortal de Sant Anastasi, que estigué embolicat en lluites entre sectes cristianes i morí violentament a mans dels seus enemics. En el segle IV la devoció al sant estava estesa per l’Imperi Romà d’Orient, i el 350 es va construir a Lod una església on es creia que descansaven les restes del nostre heroi. El seu nom després aparegué a l’Alcorà i fou venerat pels musulmans tant com pels cristians. A l’Occident la fama del sant hi va arribar més tard i sobretot per la via dels croats, que el descobriren quan prengueren Diòspolis als turcs. Els croats van difondre el personatge i la seva llegenda de la lluita contra el drac —potser generada per una falsa interpretació d’alguna pintura—, que va ser recollida a la Llegenda àuria del tantes vegades esmentat Jacobus de Voragine. La llegenda va convertir-se en un símbol de la lluita contra el mal, i en algun país, com Suècia, de la lluita contra algun ocupant estranger de la pàtria. Sant Jordi ràpidament va esdevenir un dels sants més admirats i venerats a tot l’Occident cristià, patró de Catalunya, Aragó, Anglaterra, Portugal i altres països, i de ciutats com Alcoi, Gènova, Venècia, Nàpols i moltes més.

Segons tota la tradició esmentada, del primer document fins a Voragine, Sant Jordi era nascut a la ciutat judea de Lod (antiga Lydda) cap al 275, fill d’un militar romà. Li posaren Georgius (del grec Georgios, que vol dir ‘pagès’). Però no va ser pagès sinó militar com son pare, i com a tal va fer carrera i va arribar a tenir un càrrec a la guàrdia imperial. Com son pare, era cristià, cosa que el va fer xocar amb el poder de Dioclecià. Aquest va ordenar depurar els soldats cristians i provar els altres fent-los oferir sacrificis als déus de Roma. Jordi es rebel·là i va fer grans proclamacions públiques de cristianisme, per la qual cosa va passar per les conegudes sessions de tortura del regnat de Dioclecià. Una roda amb espases el va espelleringar i matar tres vegades,  però tres vegades va ressuscitar. Com en tots els casos que hem anat veient, al final el resistent és decapitat i s’acaba la història.

A Catalunya i Aragó es crearen llegendes que deien que Sant Jordi es presentava a les batalles, amb lluent armadura blanca marcada amb la creu vermella, per a ajudar els nostres comtes o reis. Per exemple, es creia que va ajudar el rei aragonès Pere I a guanyar la batalla d’Alcaraç (1094) contra el rei àrab de Saragossa. Per això va ser declarat patró de la noblesa de la corona d’Aragó. També es presentà els dies de la conquesta de Mallorca i de València i va multiplicar la força de les tropes catalanes. Per a festejar el cavaller patró dels cavallers, aquests feien justes i torneigs als borns, de gran solemnitat. Pere el Catòlic fundà l’orde de Sant Jordi d’Alfama, el 1201, que tingué poder i possessions importants. A Mallorca després de la Conquesta reberen unes terres que precisament es digueren el Prat de Sant Jordi, on hi hagué un oratori dedicat al Sant que donà després nom al poble de Sant Jordi. El 1460 es va crear a Mallorca la Confraria de Sant Jordi, institució que agrupava els nobles de l’illa amb la finalitat de defensar els seus privilegis. Va durar fins al 1743, en què  cedí el seu lloc a la Societat Econòmica d’Amics del País. Retien culte al patró a l’església de Sant Francesc, a la façana de la qual podeu veure un Sant Jordi esculpit en pedra en lluita contra el drac. A Mallorca la festa de Sant Jordi es va implantar el 1407 i al Principat, el 1427. A València ja se celebrava el 1343. Això no obstant, en el nostre país fins a temps moderns Sant Jordi no era un sant de devoció popular, per la seva vinculació amb l’aristocràcia. Hi havia poques esglésies a ell dedicades i el nom de Jordi durant molt de temps només fou posat als membres de la noblesa.

Als Països Catalans avui és el dia del llibre i de la rosa, i molts consideren la diada d’avui com la festa dels enamorats, equivalent a Sant Valentí. El costum de regalar roses a les enamorades és molt antic, si bé era propi només de certs estaments socials. Amb tot, en el segle XVIII al carrer del Bisbe de Barcelona es feia la fira de roses o fira dels enamorats, a la qual acudien els promesos, els nuvis i els qui feia poc que eren casats. A partir de 1914 l’oferiment de roses va ser promogut per la Mancomunitat i va esdevenir un fet completament popular i un dels trets distintius de la cultura catalana. Els orígens del dia del llibre s’han de cercar en l’establiment de la Fiesta del Libro Español el 1926 per Alfons XIII, situat en el 7 d’octubre, dia del naixement de Cervantes. El 1930 es va passar al 23 d’abril, dia de la mort de Cervantes, i va ser reanomenat Dia del Libro. Inicialment la festa va arrelar particularment, o únicament, a Barcelona, on es mesclà amb la tradició de les roses. El 1995 va ser declarat per la Unesco Dia Internacional del Llibre, aprofitant la coincidència de la mort de Cervantes, de Shakespeare i de Garcilaso de la Vega (1616).

Feliç dia de Sant Jordi, en què els carrers s’ompliran de roses, llibres, llaços i persones alegres. I molts d’anys a tots els Jordis, Jordines i Georgines.

 

 

Cap comentari

“Santa Glòria”

Si per Nadal fan festa els Nadals, per Pasqua haurien de fer-ne els Pasquals (Pasqual vol dir ‘nascut per Pasqua’), però com que això del santoral no és matemàtica, els Pasquals fan festa un altre dia. També podrien fer festa els Anastasis i les Anastàsies, nom relacionat amb el grec anastasis, que vol dir ‘resurrecció’. Però tampoc. En canvi, sí que fan festa avui les Glòries, perquè avui és el Diumenge de Glòria. Glòria és una paraula que s’ha anat carregant semànticament amb el pas del  temps i en el context del cristianisme. Del llatí gloria, que es va emprar en la Bíblia per a traduir el grec doxa, que significa ‘opinió’ (vegeu ortodòxia) i per extensió ‘honor, bona reputació’, i aquest (doxa) s’havia emprat en la bíblia grega per a traduir diverses paraules hebrees.

Avui és Pasqua, una festa creada pel cristianisme que celebra la resurrecció de Jesús. Naturalment, el fet celebrat és una qüestió de fe dels cristians, que segueixen allò que es diu en els evangelis. Altres que donen alguna credibilitat a aquests textos però no creuen en miracles parlen de recuperació després d’una mort aparent, robatori del cos o altres hipòtesis. I, com ja vam dir en el moment corresponent, altres creuen que no hi ha cap evidència històrica de l’existència de Jesús. Aquí no entram en aquests debats; només ens interessen les tradicions.

I ens interessa de saber que Pasqua és la més important de les festes cristianes i la primera que es va celebrar. Abans que Nadal i totes les altres. Els primers cristians, que mantenien la condició de jueus, celebraven la Pasqua jueva, la festa que commemorava la sortida dels hebreus d’Egipte, on els tenia segrestats el faraó. Ja se sap —bé, els més joves potser no— que aquest alliberament es va aconseguir després que Déu enviàs als egipcians deu plagues terribles i d’intensitat progressiva. Deu plagues són moltes plagues: als illencs i als valencians només ens n’ha enviat una i ja sabem com és de dur. La desena va tenir uns danys col·laterals impressionants i un tant incomprensibles en un Déu infinitament just: la mort de tots els primogènits d’Egipte. Després que Moisès donàs instruccions als seus que fessin pa sense llevat, que matassin un xai i empastifassin amb la sang les rebranques dels portals, un àngel sense manies va passar per l’espasa totes les pobres criatures de les cases sense portals ensangonats. La Pasqua jueva se celebra a mitjan mes de Nisan (equivalent a març o abril), tot regit pel calendari lunisolar jueu.

Cap al segle II els cristians començaren a celebrar la Pasqua en commemoració de Jesús. Però aquesta Pasqua cristiana continua molt lligada a la Pasqua jueva. Jesús va ser mort a l’inici d’aquesta, segons els evangelis, el 14 de Nisan, el dia que mataven els xais. Després del Darrer Sopar, en què precisament Jesús i els apòstols celebraven la Pasqua. I en aquell segle II es produeixen grans controvèrsies sobre quin dia s’havia de fer la celebració. Mentre a Orient commemoraven la mort de Crist el dia de la Pasqua jueva (que no queia en un dia de la setmana fix), a Roma celebraven la resurrecció el diumenge següent. Després de grans discussions, el concili de Nicea (325) va establir que Pasqua seria el diumenge —el primer dia de la setmana— després de la primera lluna plena de la primavera. És a dir, la primera lluna plena després de l’equinocci de primavera, que encara que astronòmicament no és fix, a efectes eclesiàstics sempre és el 21 de març. A partir del dia de Pasqua es fixa tot el cicle festiu: el Dijous Llarder o Gras, que obre el Carnaval o Carnestoltes (Darrers Dies a Mallorca), el Darrer Diumenge i el Darrer Dia, que el tanca; el Dimecres de Cendra, que comença els quaranta dies de la Quaresma, el Dia del Ram, el Dijous Sant i el Divendres Sant  i Pentecosta o Cinquagèsima, cinquanta dies després de Pasqua. Diguem també que la vinculació de Pasqua al diumenge va anar associada a la pràctica entre els cristians de guardar aquest dia com a dia del Senyor (dies Dominicus). El 321 Constantí declarà el diumenge com a dia de descans obligatori.

El cicle pasqual ha creat un complex món de tradicions i de cultura popular, una part desapareguda o quasi. Les gresques del Carnaval amb les rues i abans amb les visites de les disfresses o fresses; anar a prendre cendra el Dimecres de Cendra; la vella rígida Quaresma, un invent del papa Gregori el Gran, que  generà el costum de tallar cada setmana una de les set cames d’una figura d’una dona (a Mallorca, la Jaia Quaresma); la benedicció de les palmes el Dia del Ram, una part de les quals els pagesos duien a enterrar per a obtenir bones collites; els Dotze Sermons en el mateix diumenge del Ram; els quaresmers, que en aquest temps s’inflaven de fer sermons; els monuments o Cases Santes a l’altar major de les esglésies; el silenci de les campanes el Divendres Sant, substituïdes per les matraques o maçoles; el renou de les  roncadores que passejaven els infants; el Salpàs passant el dissabte per les cases a beneir les panades i aconseguir-ne una bona col·lecció per a la Santa Mare Església; les processons del Dijous Sant i del Divendres Sant, al nostre país recollides i silencioses abans de la seva completa espanyolització; les passions, el Davallament; el toc de glòria el diumenge de resurrecció de matí, que anunciava el final de la Quaresma i l’atac a les panades; la processó de l’Encontre o l’Encontrada —entre Jesús i Maria— el dia de Pasqua amb gran repic de campanes; les panades, crespells i rubiols; la mona de Pasqua; els dinars familiars de Pasqua i la Segona Festa, dia en què a Mallorca els infants anaven a besar mans als avis i oncles; els pancaritats el Dia de l’Àngel (diumenge següent a Pasqua); la festa de l’Ascensió, que veia créixer les ametlles (per l’Ascensió ni és ametla ni ametló); Pentecosta (per Cinquagema l’ametla ja es plena); i, per a tancar el cicle, la gran processió del Corpus. Em crida l’atenció el costum del Dijous Sant de fer els fasos, dit també ofici de tenebres, és a dir una pràctica litúrgica del Dijous Sant consistent a recitar quinze salms i apagar un ciri després de dir cada psalm fins que el conjunt dels quinze ciris (en forma de triangle) queda completament apagat. Sembla que el mot fas ve del llatí face (‘torxa’). Després d’aquell ofici era costum que els al·lots picassin a terra i sobre els mobles de l’església, fent un renou infernal, amb diversos instruments, com masses a Barcelona o amb el “garrot” d’una branca de palmera. Això es deia fer el fas, fer els fasos o matar jueus (en temps llunyans els pobres jueus per Setmana Santa ho solien passar ben malament). Per aquest motiu les dites branques de palmera es digueren fassos  a Mallorca, i la palmera, fasser. D’aquest costum sorgí, a més, l’expressió fer el fas damunt algú (abusar d’ell), que amb el temps es transormà en fer el feix damunt algú.

No acabaríem mai si volguéssim continuar parlant de tot el que la festa de Pasqua ha produït en la nostra cultura. Ens aturam i tornam al principi. Avui fan festa les dones que es diuen Glòria. Doncs que sigui per molts d’anys, amén.

 

 

Cap comentari

Santa Dolors i Santa Lola

Avui és el dia que tradicionalment s’ha dit Divendres de Dolors, una festa catòlica creada el 1727 pel papa Benet XIII i dedicada a la Mare de Déu dels Dolors, una antiga advocació que sorgí a l’Edat Mitjana. Cau sempre el divendres anterior al Divendres Sant. Una altra festa també dedicada a la Mare de Déu dels Dolors va ser establerta en el calendari catòlic romà el 1814 pel papa Pius VII i es va fixar en el tercer diumenge de setembre, però el 1913 es va traslladar al 15 de setembre fixament. Amb la febre de moure sants que va pegar al Vaticà en temps del concili Vaticà II, la festa d’avui va ser suprimida (1969) i ara oficialment (o litúrgicament) només se celebra el 15 de setembre. Però a nosaltres no ens interessen les celebracions vaticanes sinó les tradicions que aquestes han generat, entre elles això de dir molts d’anys o per molts anysfelicitats no, si us plau— a la gent en un dia determinat. I avui toca dir molts d’anys a les dones que es diuen Dolors o Lola. Amb tot, sembla que aquestes estan dividides, i mentre unes ho celebren avui, altres ho fan el 15 de setembre.

La devoció a la Mare de Déu dels Dolors (Nostra Senyora dels Set Dolors, la Mare de Déu Dolorosa, Mater Dolorosa, Beata Maria Virgo Perdolens, etc.) és molt antiga. Els mateixos anys que Jaume I conqueria Mallorca, un grup de nobles florentins (set exactament) van fundar l’orde dels Servents de Maria (Ordo Servorum Beatae Mariae Virginis), i aquest orde va dur al registre de patents el denominat roser —rosari deu ser castellanisme— dels Set Dolors. Consisteix en set sèries de set bolletes enfilades i separades per set medalles on es representen el set dolors de Maria. El 7 és un dels nostres nombres màgics. La Mare de Déu dels Dolors és representada en algunes ocasions amb set espases que li travessen el cor.

Els set dolors fan referència a set moments de la vida de Maria en què la pobra dona va passar per tràngols terribles. El primer, quan Maria va presentar Jesús al Temple i Simeó li va profetitzar que “una espasa et travessarà l’ànima”. Qualsevol no s’aco…quina davant un profetitzador solvent com aquell. El segon, quan va haver de fugir cametes me valguen cap a Egipte amb Sant Josep perquè Herodes volia liquidar el nin abans del que deia el guió. El tercer, quan va perdre pel Temple el seu fill durant tres dies i no hi havia manera de trobar-lo. A mi em va passar una vegada (i només per un dia) i sé què és. El quart, quan es trobà amb el fill carregat amb la creu camí del patíbul. Quin xoc. El cinquè, el moment de la crucifixió. Els claus a les mans han de fer molt de mal. El sisè, quan va rebre el cos de Jesús baixat de la creu. I el setè, quan mirava com l’enterraven. Déu n’hi do, quin patiment per a una mare. I per a totes les mares del món que han vist un fill o una filla assassinat, executat, mort en accident o de malaltia o empresonat. Set espases anònimes han travessat milions de cors anònims en els set continents —deixau-me posar en pla anglòfon perquè quadri— en la història d’aquesta turmentada espècie nostra.

L’entusiasme per la Mare de Déu dels Dolors és molt gran a Espanya, especialment al sud. Li diuen també la Dolorosa, la Virgen de la Amargura, la Virgen de las Angustias, etc. I és venerada i passejada amb passió durant la Setmana Santa, especialment l’andalusa, amb belles imatges dels grans imagineros. El nom Dolores també deu ser una creació espanyola. La prova és que en algunes llengües europees es diu Dolores o formes que deriven d’aquest (anglès Dolores, Delores, Deloris, Delora i no Sorrows, com seria d’esperar). No sé quan degué entrar a les nostres terres continentals. A Mallorca la introducció del nom és recent (comença tímidament en el segle XIX, segons Antoni Llull Martí) i va entrar amb la forma castellana Dolores, sovint transformada en Doloris. A Menorca també es diu així: quin menorquí no ha cantat la cançó Doloris tenia un nóvio. Dolores va generar en espanyol l’hipocorístic Lola (com en català Eulàlia va generar Laia), un nom que es va fer conegut internacionalment gràcies a la novel·la Lolita, de Vladímir Nabókov, portada al cinema dues vegades. Al seu torn el terme lolita s’ha generalitzar per a designar una adolescent molt seductora, especialment si és menor d’edat.

Segons Amades, el Divendres de Dolors a Barcelona se celebrava una fira de llaminadures al carrer del Bon Succés. Diversos oficis tenien per patrona la Mare de Déu dels Dolors, i les dones gràvides li resaven unes oracions durant set divendres seguits. A Mallorca els infants feien la primera comunió el Divendres de Dolors i després seguien la tradició d’anar a demanar perdó. És a dir, demanar perdó a tots els familiars per les ofenses que els haguessin pogut fer.

Doncs molts d’anys a les Dolors i a les Loles.
I ara una extraordinària peça musical pensada per al dia d’avui: Stabat Mater, un himne medieval dedicat a la Mare de Déu dels Dolors, en una versió barroca de Giovanni Battista Pergolesi (1710-1736), la mare del qual també degué saber què era el dolor.

Stabat Mater dolorosa iuxta crucem lacrimosa dum pendebat filius.

 

 

 

Cap comentari

Pàgina següent »