L’Institut d’Estudis Catalans té un interessant i molt útil recull de premsa diari al seu web, en el qual podem llegir un bon caramull de textos periodístics, notícies i opinions, referides al món de la cultura en un sentit ampli (llengua, literatura, ciència, tecnologia, urbanisme, etc.). Gràcies a aquest servei avui he pogut llegir, per exemple, sense passar per taquilla la vomitiva vomitada anava a dir intel·lectual del diari El Mundo d’avui (i d’ahir) sobre la imposición del catalán. Digne –és un dir– de ser llegit i analitzat.
Però hi ha una cosa que trop bastant incomprensible: els diaris escorcollats són sobretot els del Principat (El Periódico, Avui, La Vanguardia, El Punt), la premsa madrilenya (El País, ABC, El Mundo, La Razón, etc.) i lògicament les edicions principatines d’alguns dels rotatius anteriors. Hi manca, o hi té una mínima presència, la premsa valenciana (per exemple el Levante) i la premsa illenca (sobretot el Diari de Balears). Precisament avui hi surt la notícia del nomenament de Joan Veny com a fill il·lustre de Campos, però la informació és de Diario de Mallorca, Última Hora i El Mundo-El Dia, i res del Balears.
Els suggeresc amablement que revisin alguna cosa.

La tertúlia matinal del passat dia 24 és una mostra antològica d’un discurs antinacional que s’està enquistant en un sector de gent d’opinió de les quatre províncies i s’exhibeix impúdicament en una ràdio que braveja de nacional. El que s’hi diu, arran dels fets del Correllengua en el Camp Nou, forneix material per a anàlisis sucoses i per a electritzar molts de cabells. M’agradaria fer-ne un comentari mínimament consistent, però ara no tinc temps. En tot cas, deix als lectors (feu clic en el llegir més) una transcripció exacta del que els nostres opinadors benpensants van dir. Fins i tot podrà servir per a veure una incapacitat de construir frases amb la mínima consistència sintàctica que gasta la nostra intel·lectualitat.

Tertúlia de Catalunya Ràdio, de dia 24-10-2005, amb Jordi Barbeta, Joan B. Culla, Milagros Pérez-Oliva i Antoni Puigverd

Bassas: Dissabte hi havia un acte pel Correllengua […] es va posar una pancarta a terra amb el mapa dels Països Catalans. Clar, potser des d’una òptica pròxima als oients per exemple del Matí de Catalunya Ràdio han vist cinquanta vegades i no els ve d’aquí veure el mapa dels Països Catalans, perquè, bueno, recordo que al pavelló de la Fira de Guadalajara per parlar del domini lingüístic català hi havia un mapa dels Països Catalans. Això ha generat tota mena, incloses les illes, naturalment, d’hipersensibilitats, hem sentit abans un conseller valencià parlant de que això és feixisme, que això ho feia Hitler a les Olimpiades de Berlín a l’any 36, etc., i potser seria un bon moment per preguntar-nos la vigència d’aquest terme, el sentit que pugui tenir, el mal que pugui fer, és a dir si a allò que en podríem dir la causa del reconeixement que hi ha un lloc on es parla català i que no és estrictament el Principat de Catalunya li fa més bé que mal l’aparició d’aquest mapa.

Culla: Jo de tota la vida he sigut un descregut o un escèptic bastant considerable sobre aquest tema, fins i tot quan estava en la cresta de l’ona. En el sentit de que jo crec que una cosa és el domini lingüístic, sobre el qual no hi ha discussió científica possible, encara que hi ha gent que el discuteix per raons ideològiques, i una altra cosa diferent és dir si tots parlem la mateixa llengua vol dir que formem una unitat política. Jo crec que aquesta part del sil·logisme és la que no s’aguanta, no per res sinó perquè la realitat no la corrobora. O sigui si la majoria dels valencians i dels habitants de les illes Balears, etc. diguessin sí, formem una unitat política, doncs jo diría magnífic, estupendo i cap objecció. El problema és que no ara, sinó des de fa un o dos o tres segles això no és així. I els comportaments polítics electorals i les actituds i els universos simbòlics etc. són diferents, No vol dir que siguin antagònics amb la idea aquesta (ja sap que l’Estatut balear diu que la llengua que es parla allà és el català, mentre que l’Estatut valencià no utilitza aquest terme i ha donat lloc a molts embolics, etc.) Ara, dit això jo trobo obcè, pornogràfic, diríem, que el PP insisteixi, en el context del debat pre-estatutari digui que això era el catalanismo fascista i compari amb l’Anchluss de Hitler a Àustria. Ara estem aquí a la Diagonal i jo no veig desfilar les divisions blindades del pancatalanisme en direcció a València. No n’hi han de divisions blindades del pancatalanisme. Fer una analogia entre un plantejament tan discutible com tu vulguis però un plantejament estrictament linguistico-cultural o estrictament simbòlic, i el que feia Hitler que no tenia res de simbòlic, que era d’una contundència pràctica acollonant, si em permets, …

Pérez-Oliva: El que passa és que la utilització de la qüestió lingüística com a missatge subliminal de plantejaments de comunitat política es fa constantment. Per exemple al País Basc, quan s’ha presentat el document del PNV sobre la nova proposta de via política del País Basc s’ha presentat en euskera, en castellà i en francès, amb lo qual s’està donant indirectament el missatge de que nosaltres ens adrecem… és el cas contrari de lo dels Països Catalans. És una comunitat que ells pretenen que sigui una comunitat política que té tres llengües quan aquí el plantejament seria l’altre, una comunitat lingüística que té una sola llengua però en canvi no és comunitat política. Enfí, s’està utilitzant constantment per una i altra banda …

Barbeta: Jo crec que això ho ha utilitzat tothom. Unamuno va dir mi patria es mi lengua, i després un senyor que es deia José Maria Aznar López, quan era president del govern espanyol, va dir que s’havia d’anar a la guerra d’Iraq a col•laborar amb un país que hi han quaranta milions d’hispanoparlants. Per tant, això es barreja sempre. L’acte del Camp Nou a mi em sembla totalment simbòlic. Em sembla que probablement el Joel Joan, que és de la ceba, va aprofitar el moment i va escombrar cap a casa seva i va dir Visca els Països Catalans lliures. El Joel Joan es representa a ell mateix.

Bassas: Sí, però ho estaven fent totes les televisions i això es va veure a València.

Barbeta: Sí, però és que vejam si ens entenem: qualsevol cosa que es faci aquí que puguin allà aprofitar els partidaris d’alimentar l’enfrontament ho faran. Per tant, no ens hauríem d’exclamar. És lògic que el PP faci això i seria il•lògic que nosaltres ens atabaléssim per això.

Puigverd: Jo, primer de tot he de dir que en Joel Joan em comença a carregar, la manera, el protagonisme que té quan fa política. Suposo que forma part del fet que és un home molt conegut i molt aplaudit i que connecta molt amb la gent jove. Parlàvem de Vent del Pla i he de dir que no he vist aquesta sèrie, però sí que vaig veure aquest estiu una sèrie molt bona que va fer ell, que no era ben bé d’humor com una altra anterior sinó que …

Culla: Porca misèria?

Puigverd: Aquesta. La crítica com a actor i la sèrie aquesta la vaig trobar extraordinàriament bona per ser una sèrie televisiva. Dit això crec que això és un dels grans errors de la catalanitat, de la catalanitat així profunda.

Barbeta: Serà d’alguns catalans.

Puigverd: No, perquè si es fessin públics (jo n’he sentit a parlar però no els he vists escrits) la quantitat de diners que s’han donat des de Catalunya per a alimentar aquesta gent tan minoritària que malgrat tot tenen un predicament extraordinari des d’aquí i que tenen un comportament que (ara la diré molt grossa) de vegades fa pensar en aquella mena de posició que tenien els serbis de Croàcia o els croates de Sèrbia… No sé si m’explico, nosaltres sempre demanem l’opinió d’una gent que representa com a màxim el dos per cent de la societat valenciana, i aquesta gent tenen un poder aquí, i és una fe perquè al final anem a parar a una persona extraordinària (Joan Fuster) que jo considero un dels grans intel·lectuals que ha tingut la llengua catalana, però que naturalment és discutible la seva posició. La seva interpretació del País Valencià s’ha convertit en una mena de dogma de fe que ningú el posa en qüestió.

[Interrupció]

Puigverd: Jo m’excito molt perquè em sento bastant sol defensant això. En el món estricte de la cultura catalana pròpiament dita això fa molt de mal a la llengua catalana. D’aquesta manera el català perd decisivament una part del seu domini lingüístic, perquè les llengües efectivament no es poden discutir, bé es podria discutir però seria una discussió bastant científica perquè hi ha algú que comença a dir ara que el provençal i el català no són tan diferents… enfí hi ha qui diu que parlem tots llatí, tots els de les llengües romàniques, per tant especular s’hi podria especular molt, però de moment i ateses les convencions, és la mateixa llengua però no hi ha res escrit que una llengua per més que sigui la mateixa no pugui els parlants d’aquesta llengua considerar-la una llengua diferent. D’això n’hi ha molts casos i en podríem fer molta comparativa. Després aquesta idea que diu aquest senyor valencià la porten a un extrem, però jo també ho he portat abans, he fet una exageració quan he dit que els catalans érem els jueus d’Espanya, però aquests moments d’exageració tots els podem tenir, però hi ha un element de fons que em sembla que aquest senyor té força raó, i és que el nacionalisme català s’inspira en el nacionalisme alemany històric, el del segle XIX, el de l’idealisme alemany, el de Herder, i aquesta idea de la llengua i territori trenca completament la història, perquè la polèmica entre el català i el valencià ve del segle XV, no ve de fa dos o tres segles, ve del segle XV, i ja la construcció de la corona catalano-aragonesa no té res a veure amb la idea de Països Catalans, al contrari, ja es va crear un regne totalment diferent amb unes lleis diferents, amb unes relacions diferents amb la monarquia, i la rivalitat entre Catalunya i València ve del segle XV, quan Barcelona amb la crisi del 14 baixa trenta-mil habitants i València en té noranta mil. La cosa és molt antiga i nosaltres aquí anem predicant una mena de dogma de fe que son la simplificació reduïda i tòpica d’unes idees de Joan Fuster i les convertim en dogma de fe, que això serveix a algú per fer política, per deixar fora de joc algú altre, serveix a Catalunya per fer política però li fa un mal enorme a la llengua catalana, un mal enorme. Tota la politització de la llengua al País Valencià és fer mal a la llengua i a Catalunya crec que també però això seria una altra discussió.

Culla: No sé si s’ha entès perquè n’hem parlat altres vegades. Jo estic parcialment d’acord amb tu, el que passa que no fins a les últimes conseqüències. Potser sí que ha sigut un error històric del catalanisme polític aquest voler incorporar els valencians a un projecte eminentment principatí tot i constatar repetidament al llarg de la història que la majoria dels valencians no estaven per la labor. Potser sí que ha sigut un error, probablement. El que no veig clar són dues coses: una que hagi sigut un error que des de la perspectiva política catalana del Principat ens hagi sigut gaire negoci. Si féssim un càlcul de rendabilitat, em sembla que hi hem sortit perdent calés, i ho dic literalment i metafòricament parlant, no veig quina renda n’hem tret d’això. I després, efectivament, la corona d’Aragó és la primera prova que la unitat política no és tal, perquè els propis reis que van parir-ho això ja van considerar que eren estats diferents, però és que, fixa’t, quan el president Maragall invoca no els Països Catalans sinó la Corona d’Aragó la reacció a València és pràcticament la mateixa que quan s’invoquen els Països Catalans.

Puigverd: No, hi ha una diferència molt gran: els empresaris valencians ho troben interessant perquè a València tant li interessa ser port de Madrid com formar part de [inintel•ligible]. Precisament Barcelona, Catalunya, perd moltes oportunitats amb aquesta història de polititzar una idea totalment discutible que és la de Països Catalans…

Culla: Jo no sé si els empresaris valencians estan per la labor, en tot cas deuen votar el PP, i en canvi no li diuen al PP escolti faci el favor de no mostrar-se tan ferotgement contrari a la idea de la Corona d’Aragó, ja m’enteneu, l’Euroregió…

Puigverd: Als empresaris valencians no els convé tot aquest embolic, no ho diuen gaire fort, i és evident que ho diuen amb veu més fluixa, és a dir aquí el que tenim és un problema de cor que els polítics valencians els aprofiten pel seu rendiment, nosaltres també ho hem fet [inintel•ligible] i així anem de mal en pitjor.

Pérez-Oliva. Jo volia posar l’atenció sobre una cosa, que és que aquestes posicions pancatalanistes o dels Països Catalans, que moltes vegades apareixen (fixeu-vos que representen una minoria aquí a Catalunya, i en canvi tenen una gran projecció mediàtica, perquè hereus com són molts dels seus defensors de les estratègies de la Crida, són molt hàbils en la utilització de mitjans de comunicació, perquè per exemple hi ha un festival de rock i surt allà l’estelada, vint-i-quatre estelades, i sembla que sigui allò una cosa molt majoritària. Ara aprofiten el camp del Barça per fer això. Però aquesta discussió no està en la societat política. La reacció és emocional a València, etc. però… Això permet que quan Maragall proposa l’Euroregió l’ABC posi a la portada un mapa d’Espanya i Maragall senyalant el mapa dient “Maragall se quiere quedar media España”. Altanto amb aquest tipus d’eslògan perquè després fan més mal que bé. El projecte d’Euroregió és un projecte molt interessant que a València s’ha acceptat molt bé, que a Balears s’ha acceptat molt bé, inclús al sud de França es veu amb molt d’interès… en l’àmbit econòmic s’ha acceptat molt bé perquè la gent que sap què es porta entre mans en el terreny econòmic sap la importància de quedar clusters, i a Europa els clusters és lo que està pujant econòmicament en alguns dels països que més prosperen.

Barbeta: En qualsevol cas hem de donar per descomptat que els que sortiran en contra no dels Països Catalans, de l’Euroregió… Jo no sé si els empresaris valencians estan a favor de l’Euroregió o no. El dia que els empresaris valencians i els catalans, i els balears, se n’adonin de que tenen uns interessos comuns aquest dia començarà a existir de facto els Països Catalans. Però això que ja se n’han donat compte de fa molt de temps el senyor Alfonso Guerra i el senyor Abril Martorell ho van veure claríssim, que això havien d’evitar-ho com fos.

Pérez-Oliva: L’Euroregió inclou Saragossa, que no parla català.

El libel ultraespanyolista, antimallorquí i d’extrema dreta El Mundo-El Día de Baleares té uns “articulistes” als quals no podrem mai agrair els moments de diversió amb què ens obsequien. Avui n’hi ha un que escriu un “article” titulat Colonialismo catalán, on es fa un memorial de greuges en relació al tal colonialisme on surt tot, des de la “conquista” de Pere el Cerimoniós fins als bombardaments “catalans” durant la darrera guerra, passant pel “robatori” de la h de Maó i tota la lletania. Però la cosa més curiosa és la recriminació que fa a Carod-Rovira: “negoció con ETA en Perpignan para que no atentaran en Cataluña, olvidando a Baleares y Valencia, donde han seguido cometiendo actos terroristas“. Tota una declaració de pancatalanisme. Tot un poema.

Avui hi ha futbol. Juguen el Barcelona i el València en el Camp Nou. Una emissora de ràdio regional valenciana (Ràdio 9) transmet el partit, i el comentarista (Josep Rovira) va repetint una i altra vegada que el València guanya. Al mateix temps, una emissora regional sud-principatina (Catalunya Ràdio) també transmet el partit, i el comentarista (Joaquim M. Puyal) va repetint una i altra vegada que el Barça perd. De sobte el Barça fa un gol, i el comentarista de la ràdio regional valenciana ho relata capmoix i amb veu pansida, mentre que el de la ràdio regional sud-principatina expel·leix estentoris i incontinguts crits d’eufòria. Tot normal. Està molt bé que hi hagi ràdios regionals (i televisions) pròximes a la gent. El problema és que no tinguem també una ràdio nacional (i una televisió) per a retransmetre els partits de futbol i per a retransmetre la vida, aquesta sobretot, des d’una òptica nacional. No, senyor Puyal, senyor Sarsanedas i companyia: aquí no hi ha cap ràdio nacional.

Necessitàvem un instrument per a dignificar la llengua catalana i han creat el que més la denigrarà; necessitàvem un instrument per a integrar els nouvinguts i n’han perpetrat un pensat perquè aquells i els que hi són de sempre pensin que el català és pura inutilitat; necessitàvem un instrument per a recuperar l’orgull de poble i ens n’han endinyat un destinat a fer-nos creure part de la pitjor pijeria forastera. Si voleu saber què és la més baixa de les baixeses, la pèrdua total del sentiment de vergonya, l’abjecció en grau màxim, mirau Encastados de la vida (dimecres a les 23 h a IB3).

Ara mateix he acabat de veure l’anomenada gala inaugural d’IB3. Me l’he passada tota, no per masoquisme, sinó per necessitat de conèixer la realitat que m’envolta, per penosa que sigui. Per tant, escric aquesta opinió en calent, i es notarà. El programa ha estat una exhibició difícilment superable de xabacaneria, vulgaritat, provincianisme, autoodi i automenyspreu. Si aquesta obertura és una premonició –com sembla– del que serà el canal anam ben servits. Una televisió tan bilingüe havia de fer la festa d’obertura amb un presentador parlant en espanyol i un altre (una presentadora en aquest cas) en català, però un català amb un to i unes maneres propis del pitjor teatro requional. Acompanyats tots dos pel pallasso impresentable Agustín el Casta, la trista gràcia del qual consisteix només a parlar espanyol amb accent mallorquí i a ficar paraules indígenes en el seus penosos numerets. Aquests, com tot el programa d’avui, i com passava amb el teatro requional, porten ben clar el missatge que el català només serveix per a fer riure. Una televisió tan bilingüe havia d’oferir avui totes les cançons en espanyol, fent una miserable excepció amb l’aborigen Cris Juanico, a qui han deixat compassivament cantar una cançoneta. Això és IB3, una televisió creada per a fer propaganda política de la dreta cavernària, per a promoure les vergonyes locals, com el Casta, i per a denigrar la llengua catalana. Això és el que pot donar de si la incultura pepera, ensenyorida d’aquestes infortunades illes. Déu meu, quanta vergonya.

Dilluns passat, 4 de juliol, va fer vint anys que a Mallorca es començà a veure TV3. Encara no hi havia les televisions privades (només TVE1 i TVE2), i els mallorquins en van dir automàticament “la tercera” o “el tercer canal”, alhora que es posaven a mirar-la amb interès. Hi ha una generació de joves que tota la vida han vist TV3, que s’han criat amb ella, fins i tot diria que sense ella serien diferents. En alguna manera i mesura les Illes també serien diferents sense aquests vint anys de TV3 (i un poc menys de Canal 33).
TV3 i Canal 33, ço és TVC, és una televisió de qualitat, és a dir, una televisió on hi ha programes de qualitat, informatius seriosos, documentaris interessants, debats enriquidors, i es fuig de la teleporqueria més grossera que tant abunda pertot arreu. Això és el gran mèrit de TVC, que la fa radicalment diferent del nefast Canal 9 i de la seva còpia esperpèntica, IB3. TVC ha dignificat la llengua catalana –i més ho hauria pogut fer si el control de la qualitat lingüística estigués en altres mans–, i això ha estat essencial per al prestigi de la llengua a les Balears i per a afeblir prejudicis lingüístics i reforçar el sentiment d’unitat del català.
Però TVC té un pecat mortal, i de naixement: el regionalisme, que es manifesta tant en alguns esquemes espanyols com en un lamentable reduccionisme del poble català al Principat i la negació de la catalanitat dels altres catalans, de qui hom es desentén de manera quasi absoluta. El quasi ve determinat per algunes mostres escadusseres d’una certa atenció, més simbòlica que efectiva, més de quedar bé que de convicció, i en tot cas profundament anecdòtica. Segons els telenotícies, a les Illes no passa mai res, a l’hora de donar dades només se’n donen del Principat i d’Espanya, la informació meteorològica de la “perifèria” dura uns fugaços segons, la terminologia –per exemple el terme país– s’ajusta al contorn de les quatre províncies, i en els programes d’entreteniment els quadres de referència són el Principat i l’immens star system espanyol. En això TVC es mostra com l’obra coherent de CIU, una formació política regionalista sense perdó de Déu, o almenys sense perdó dels catalans de fora de la Catalunya estreta –més que estricta– que aquella formació ha construït.
TVC hauria pogut ser un instrument extraordinari de desvetllament de la consciència nacional dels mallorquins, menorquins, eivissencs i formenterers. Una eina per a alliberar aquesta societat del caciquisme, el provincianisme i l’alienació cultural que ha forjat una classe dirigent filistea i traidora. Com hauríem avançat! Però per a això calia que els illencs la veiessin com una televisió pròpia que els tracta com a iguals i com a gent del mateix país, no com un exotisme distant que es mira amb displicència en els pocs moments que no s’ignora. No s’hi val aquella excusa tan convergent de no ofendre i no immiscir-se: són els illencs els qui van voler veure TV3 i els qui s’han mobilitzat quan perillava; som milers els qui demanam de manera insistent al Principat que s’impliqui en el lideratge de la construcció nacional, perquè sense aquest lideratge no hi haurà nació (segurament tampoc per als principatins).
TVC encara podria ser una eina per a aquesta construcció. Més que mai ho hauria de ser ara que la consciència nacional dels illencs té un altre instrument en contra, com és l’esguerro d’IB3; però no van per aquí els tirs, amb la televisió de Catalunya en mans d’uns altres regionalistes, i amb ERC abocada al paper de mirar-ho resignadament.
Els milers d’illencs que sens dubte subscriuen amb un clamor les idees d’aquest article continuarem intentant fer de TV3 la nostra primera televisió –quina altra si no?–, encara que adesiara amb un sentiment de rídicul i vergonya, el mateix que vaig sentir un dia quan després de recomanar els informatius de TV3 a un parent, i després que aquest en miràs algun, em va enflocar ben resolt “ui, aquests només preguen per ells!”.

Si la cosa no es desbarata, els informatius d’IB3 –no oblidem que parlam només dels informatius– es veu que faran servir un català que he qualificat de normal, normatiu i correcte. Això és tant com dir que s’ha descartat l’opció que molts temíem –la llengua dialectal i macarrònica–, i això és un fet molt important en la línia que hauria de portar a la consolidació d’un model de llengua formal a les Illes que no sigui objecte de cap mena de manipulació política o partidària. A les societats normals dretes, esquerres, extremes dretes i extremes esquerres discuteixen per moltes coses, però no per articles i pronoms. La declaració de satisfacció que vaig fer per l’encert lingüístic, en termes generals, d’IB3 és el mateix que dir que el gonellisme és un fenomen que es pot donar per fracassat i en vies de liquidació. No s’han atrevit a fer un informatiu amb llengua de taverna, i ningú no ha mostrat cap queixa per l’idioma emprat, ni tan sols el diari especialista en el tema.
Però després hi ha més coses. Es veu que en els despatxos hi ha estirades i empentes. M’assabent per Tribuna Mallorca que Carme Cifuentes –una ex-alumna meva la preparació i competència de la qual puc garantir– ha estat víctima de bugaderies lingüístiques gens exemplars. Es diu que de dalt prohibeixen mots com prou i menys de manera innegociable. Bé, és el mateix que fan els de la bugaderia lingüística de TV3, que van prohibir paraules com enguany o cercar. És a dir que en això els dos ens van pel mateix camí i mereixen idèntics arrambatges. La diferència és que a TV3 els bugaders són els (o alguns) lingüistes, i a IB3 són els (o alguns) polítics, i contra els lingüistes. Ja veurem quines bestieses arriben a fer.

Un aplaudiment que amb tota probabilitat anirà barrejat amb moltes crítiques, algunes ja formulades, però per moltes que siguin aquestes, no hauríem de perdre mai l’objectivitat i donar a cadascú allò que és seu. L’aplaudiment és per al model de llengua dels informatius que IB3 avui ha estrenat. Ni modalitats ni un llamp forcat: els informatius de la nova TV de les Illes Balears han arrancat amb un català perfectament normal, normatiu i correcte, amb els bells accents de cada una de les illes, un català que si un dia “s’implantàs” a un informatiu de TV3, molta de gent a penes s’adonaria del canvi. Els dos presentadors, Jordi Calleja i Esther Matutes, tenen una pronúncia magnífica, igual que el presentador dels esports, la dona del temps i altres (hi ha, però, casos dissonants). L’aplaudiment més que pel producte, que no és perfecte, és per l’enfocament i la intenció, que estan ben encaminats. Perquè si l’enfocament és bo, el producte pot anar millorant. I els informatius d’IB3 podran ser un model i mirall per a altres canals insulars –les televisons locals o una cosa així–, alguns d’ells, avui per avui, lingüísticament esgarriats del tot.
Lamentablement aquest model de llengua només el podrem sentir en els informatius i algun altre programa aïllat. Però així i tot, després d’alguns presagis que havien pres cos, té el seu mèrit i jo els el reconec obertament.

Articles relacionats:
Aturau aquest monstre
Es pot esperar tot
Vegeu també els articles IB3 Ràdio, galeria dels horrors lingüístics i IB3, primer aplaudiment, publicats al Diari de Balears

Amb risc per a la meva salut he anat escoltat pacientment aquests dies IB3 Ràdio, emissora “autonòmica” balear acabada d’estrenar. L’he escoltada moltes hores per poder opinar amb coneixement de causa. Després de tal sacrifici estic en condicions d’afirmar que els mals presagis que ens embolcallaven no sols s’han complit sinó que s’han superat. No és igual que Canal 9: és pitjor.
La llengua és un desastre total: opció dialectalista contra una precària estandardització assolida amb molt d’esforç, espanyolades i vulgarismes de tot tipus, i, sobretot, una pronúncia esgarrifant com a norma general que posa els cabells drets. La majoria de programes són d’un nivell baix, plens de buidor i superficialitat, i en alguns casos d’un to xabacà que empegueeix. Els informatius tenen una orientació ideològica que tothom pot imaginar i una bona guarda de personatges sinistres desfilen per les tertúlies i espais d’opinió. L’emissora practica un bilingüisme esquizofrènic que omple els programes de col·laboradors fixos monolingües, i els catalanoparlants sistemàticament canvien de llengua quan s’adrecen a hispanoparlants, encara que duguin cent anys al país (avui he vist dirigir-se en espanyol d’entrada a un grups d’infants d’una escola). També la publicitat institucional del Govern de les Balears és rigorosament bilingüe.
Avui m’he hagut de pessigar per comprovar que no somiava, quan he escoltat un programa de divulgació mèdica, en què dos presentadors mallorquins (o sigui catalanoparlants) parlaven un en català i l’altre en espanyol; i marejaven els entrevistats fent-los (cada un alternadament) una pregunta en cada idioma. Tots els entrevistats han anat saltant esbojarradament d’un idioma a l’altre d’acord amb la llengua de l’entrevistador.
Al·lots, ens n’ha caigut una de grossa. Això pot fer més mal que una pedregada en sec. Serà qüestió d’espavilar-nos. I d’aquí a poc temps ve la televisió.

Us convit a llegir aquest article que avui he enviat al Diari de Balears, sobre la llengua d’aquesta emissora. També hi ha valuosa informació sobre la trama d’IB3 en aquesta pàgina.